Fins demà!
Fins demà!
Aquest dia 14 i també el dia 16 tenim via telefònica el que és el president de l'Associació de Músics de Tarragona, Miguel Alberto Cluz. Miguel Alberto, bona tarda.
Bona tarda, Sílvia, bona tarda a tothom.
Que tal? Mira, m'estava relaxant amb la música del Xavier Pie, eh?
Molt bé, molt bé.
Te n'adones? No, és que fins i tot a l'hora de presentar-te, m'ha costat, eh? M'ha costat.
Perquè ja he entrat, m'he deixat endur per aquesta música tan meravellosa i ara ja m'ha costava fins i tot arrencar, dic, no pot ser?
Sí, sí que costa, sí que costa arrencar quan sents unes melodies com aquestes.
No, no te deixes endur, o sigui, te deixes endur per la dolçó de les notes, del saxo tenor i...
Sí, és un jazz molt sublim, a més a més està plussat aquest tema i va més enllà encara, és com una balada d'amor.
Doncs sí, doncs sí. Però fem una cosa, abans d'arribar el dia 16, que et sembla si comencem pel 14,
perquè el dia 14 hi ha gent molt important que passarà per la capsa de música i es tractaran coses també molt importants de la música.
Sí, la veritat és que el dia 14 tenim una xerrada que és directament proporcional al col·lectiu de músics de la ciutat de Tarragona, província, comarques i tot.
O sigui, aquesta xerrada informativa surt del treball que van fer des de la Unió de Músics,
l'Associació de Músics de Tarragona, l'Associació de Barcelona, el Pep Pica, de l'Associació de Finc,
moltes associacions professionals de músics que n'hi ha arreu de l'estat, del país.
Llavors, volíem tindre una acadèmia que aglutinés a tothom, des dels professionals,
els músics, els professors que treballen al conservatori, al taller de músics,
a les aules professionals de músics de grau, de la gent que fa curs però no arreglats,
els músics professionals que toquen en orquestes, els músics professionals que toquen en orquestes de ball,
els músics de rock, de pop, de jazz, tot.
I llavors aquesta idea ja ha sortit des de la Unió de Músics i ara té forma i té cos i té ànima i té esprit.
I res més que dir que la Catana ha vingut per quedar-se a Catalunya
i ser un referent en el que és el treball col·lectiu del col·lectiu de músics.
Com va sorgir per poder fer pressament aquest acte el dia 14?
Com ara es van posar en contacte amb vosaltres, vosaltres amb ells?
L'Acadèmia Catalana de Música va sortir, com te deia, des de la Unió de Músics de Catalunya,
quan jo era secretari de la Unió de Músics de Catalunya, valent un company de Petit Picas,
que va explicar que, escolta, això de fer una Acadèmia Catalana de Música,
tenint en compte l'èxit que ha tingut l'Acadèmia Catalana del Cinema,
podíem fer-la tal i qual van preparar un altre treball,
que parlem de fa uns quatre anys més o menys, i van dir-li, d'acord, avant i tota,
i avui en dia la Unió de Músics pot dir que continua la seua ànima de seu espirit
en aquesta Acadèmia Catalana de Música.
Realment és un treball molt de picar pedra i molt d'intentar treballar
i de fer un mínim, de tindre un mínim, no ho sé,
des d'aquesta problemàtica que ha sortit ara a Girona,
en una pianista que sembla ser que era uns set anys,
fins a, no sé, com t'has de donar d'alta per a fer un concert legalment,
com si fos un treballador, etcètera, etcètera.
Realment hi ha molt de fer, molt de picar pedra.
I per aquí és on s'ha pot aclarir segurament que amb moltes idees,
i ajudar i guiar moltes altres més,
que segur que anem una miqueta perduts, segons quins aspectes.
Sí, sobretot el col·lectiu.
El col·lectiu de Músics moltes vegades estem molt coordinats
en associacions com la de Músics de Tarragona, la de Barcelona i tal,
que són històriques, que la de Tarragona porta ja,
que recordem-ho, aquest any que ve farà 15 anys d'existència,
i l'associació de Músics de Barcelona porta més de 20 anys treballant,
i clar, són col·lectius forts que estan treballant i treballant picar pedra, no?
I realment tota aquesta feina tu la veus damunt d'un escenari,
damunt d'una programació a la capsa, en el cas concret nostre,
damunt d'una programació de Memorial TT Montolí a Barcelona,
però realment darrere n'hi ha moltes hores ficades,
molt d'entusiasme, moltes idees,
molta feina per a fer, moltes coses per a intentar treballar
i tindré resoltes tard o d'hora, no?
I realment arribar a aquest punt,
que la primera que t'anava a la música de Ribera i de Tarragona,
era important. Penso que, a més a més,
si estaven treballant a Girona, a Lleida,
estaven fent presentacions a Barcelona, etcètera,
que més que menys que vindrà aquí a la capsa de música,
a la ciutat de Tarragona, a la capital de Tarragona,
a la capital de la província de Tarragona, no?
I llavors, bueno, seguint aquest tarannà, aquest recolzament, no?,
doncs han vingut i venen aquest dijous a partir de les 8 de la tarda
a la capsa de música.
I qui són els que venen, precisament?
Parlem de les persones, parlem d'aquests membres,
d'aquesta junta que podrem tenir l'oportunitat de veure
i no sé si ens deixaran tocar, perquè alguns són...
No ho sé, són històrics de l'esquena musical catalana.
Jo m'hi trobaria d'etre de l'any 80,
en el cas concret del cantant de Sopa de Cabra,
de la Quintana, val?
I dels anys 60 i tot aviat el Mar Sunyer,
que ha tocat en formacions tarragonines com és Iceberg,
que ha arribat a la més alt del jazz rock català als anys 70,
el Pep Picas, que és un cantautor català,
que està aquí a Vilafranca del Penedès, aquí a Casa Nostra, que ha acostat...
O sigui, estem parlant de gent que realment té una història molt, molt important,
gent que ha vingut de l'èrtrica d'arma,
són músics de l'èrtrica d'arma de tota la vida,
a un programador que està fent molt bon treball en MusicBus,
que és una companyia, diguéssim, de management,
però que està treballant per a dir que és el mànager de los dos lesbian,
i en això ja t'he dit que qui vindrà,
o sigui, vindrà la florinata del que realment està passant ara mateix
a nivell industrial, però també a nivell cultural,
a nivell de músics creatius, no?
M'ha suït, recordem-ho, que és un dels cracks de la guitarra elèctrica,
de la guitarra de jazz catalana i de la guitarra de rock progressiu.
O sigui, realment serà una fita històrica, crec que jo,
per a la ciutat de Tarragona,
que tothom hauria de venir a ficar el naset, almenys,
i marxar si no li interessa,
però almenys veure una fita inolvidable.
T'he dic una cosa, llàstima, llàstima,
que ara mateix, tal com està l'horari,
aquí a Tarragona Ràdio,
seria bo que poguessin posar un micròfon aquí
i poder gravar-ho tot,
però després poder passar-ho de cara a properes generacions musicals.
d'aquí de Tarragona, eh?
Sí, pot ser molt interessant i molt important.
Perquè s'hagi de dir i com se diu, no?
Ell explicarà el procés, el procés on estem,
el procés creatiu d'aquesta acadèmia,
on vol anar...
Ho teniu pensat enregistrar, perdona'm, Miguel Alberto?
Suposo que sí, suposo que algun company
no farà algunes registraments, suposo, eh?
Però no ho sé, potser ells mateixos també ho fan,
perquè ho estan fent, que jo sàpiga,
els anteriors que han fet arreu del territori, saps?
I llavors, bueno, intentarem, intentarem a veure en què,
però no t'ho puc assegurar res.
No, no, m'imagino, m'imagino.
Perquè realment, clar, aquesta gent arriba,
soltarà, pim-pam, pim-pam,
parlarà cara a cara en la face to face amb la gent
i intentarà que aquest tarannà es vegi, no?
Aquest tarannà català.
O sigui, pensa que acadèmies de la música
a l'estat espanyol no n'hi ha cap.
O sigui, aquesta és la primera que tenim, saps?
O sigui, podem tenir invents,
com allòs que van fer els premis de la música i tal i igual,
però eren invents que realment era la indústria musical
donar premis a ells mateixos, saps?
Al moment entre les vaques grosses, clar.
O sigui, ens ho movem amb nosaltres i des de nosaltres, no?
Sí, sí.
I llavors ara no, ara és el col·lectiu de músics
el que ha dit, bueno, fins aquí i ara tenim que treballar.
Ara realment sí que és veritat
que el concepte econòmic en el que estem...
Bueno, de totes maneres, els músics jo penso
que sempre hem estat molt malament,
som els pàries de la societat, o sigui,
molts de nosaltres tenim carreres impressionants
en discos, en gires, en concerts,
en professionalitat inqüestionable
i fins i tot n'hi ha gent que té dos o tres carreres
a la vegada fetes
i quan arriba la gent et diu
i tu de què vives, què fas?
No, som musicals, de què treballes?
Sempre el mateix, sempre el mateix, sempre el mateix.
Sí, sí, sí, sí.
És superdur, no?
O sigui, pensa que hi ha gent que són, no sé,
què et diria, doncs directors d'orquestres, no?
Enranjadors que estan treballant en el Serrat,
que estan treballant dia sí, dia també,
fent bolus, fent la banda sonora de les nostres vides.
O sigui, tu vas a la festa major del teu poble
i estàs escoltant música que ha creat un home, no?
O un col·lectiu, o una banda, o un grup.
I això ens fa ser, no sé, molt curosos, no?
El propi col·lectiu per reivindicar
tota aquesta einada que n'hi ha, no?
Tota aquesta sin razón que sembla ser cultivant
que són abocats, no?, per part de la indústria musical,
però també de la indústria de la gent que diu,
bueno, vale, vine a tocar gratis i t'invito a una cervesa.
Bueno, perdona, el telèfon costat.
Els nens han de portar dues escoles.
Músics són famílies, són homes, són dones.
Tenim famílies.
I la hipoteca no s'apaga amb cerveses, no?
Això mateix.
Llavors, estem al mateix lloc que tothom.
Al mateix lloc que són els companys
que estan donant classes a l'escola,
privada o pública,
els companys que estan als mitjans de comunicació com tu,
o els companys que estan treballant a l'Hospital Joan XXIII.
És a dir, la mateixa problemàtica tenim o més,
perquè nosaltres no tenim un sou fixe.
I a més a més, us falta,
m'ho he dit, aquest recolzament per part de tots, no?
Sí, sí.
Hi ha una desalletat una miqueta així bastant forta, no?
Depèn de com.
Hem de buscar aquestes sinergies, no?
Hem de buscar aquest sentit comú, no?
Aquest tarannada i dir, escolta'm, d'acord,
si tu pagues a un home que t'arriba a casa teva
a arribar-te l'aire condicionat sense problemes,
m'entens?
Perquè no l'has de pagar a un músic
que t'està fent gaudir d'un sopar,
d'un estal en la teua dona,
o en el teu marit,
o en el teu home,
o en el teu namorat,
saps?
Perquè no,
o sigui, no ho sé,
tampoc estem demanant que sigui un sou massa gran,
però sí que és veritat que a França,
sí que és veritat que a França,
que és un model que a nosaltres ens agrada molt,
Anglaterra, Alemanya,
ho tenen superclar,
o sigui,
per les hores que té,
costa tant,
de qual,
l'alta,
la baixa fiscal,
etc.
Des d'aquí no,
aquí és campi qui pugui.
I tot s'ha d'acabar.
Aquí anava a dir un altre adjectiu,
però bueno,
deixem-ho, deixem-ho, deixem-ho.
Miguel Alberto,
és que no ens queda molt de temps,
i encara hem de parlar d'un concert
que arriba també el dia 16,
i que m'agradaria que me'n recomanessis,
especialment que em va dir d'aquest concert.
Tinc dos problemes.
Primer,
que el solista és company meu
d'invents musicals
i de rutes musicals que estem fent,
no?,
des de fa any,
des de la primera vegada
que es van trobar amb els pets
quan tocaven ell i jo,
amb el Joan,
amb el Lluís,
amb el Fàlid,
no?
Sí.
Llavors,
des d'aquest temps,
estic parlant d'any 86 i tal,
doncs són companys,
i clar,
tinc un problema amb ell.
No sé que és veritat
que quan em va dir,
escolta,
que tinc que fer un bolo aquí a Reus,
que tal i que qual,
hosti,
em queda un dia
que ve el bateria a Tàlid.
Quin bateria ve?
Tàlid.
Què?
Que ve per aquí,
a Tarragona.
Què vas a dir?
Què vas a dir?
Porta cap aquí.
Que no ens enganyen,
que no ens enganyen.
Això, això,
parlem-hi.
Què m'estàs dient?
Un tio que ha tocat,
bueno,
amb la florinata del jazz americà,
del jazz europeu,
amb la florinata amb músics,
que fa dos anys van tocar
a l'investidora del Barack Obama.
què m'estàs dient?
Que ve a Tarragona,
vine cap aquí.
Que està que ha propet,
que està que ha propet.
I llavors,
el que tenim
és un trio impressionant,
bueno,
en Javi Pierre
i en el company
que toca el contraball,
no puc dir res,
que no s'ha pedit allà,
després de quantos bols que han fet,
però en el bateria que porten,
en el francès que porten,
aquest home,
que és en Jampier,
que és a més una pel·lícula,
escoltar-lo,
però és una pel·lícula,
és un disfrut
de veure-lo on riu,
com toquen les mans,
deixa les baquetes
i fan la bateria,
no sé el que fa,
perquè realment
en un moment
ella diu,
vale,
apaga i vámonos.
Sí, sí, sí.
Llavors,
és una fita inqüestionable.
I a més,
en aquest bolo
ens tenen una idea
que portaven ja
des de fa temps,
no?,
de fer el capsa club jazz,
no?,
capsa jazz club,
o sigui,
tindre jazz
de vegades
o quasi sempre,
sempre que puguem,
a la capsa.
I a més,
jazz acústic,
jazz com el que tu oiràs
a Amèrica,
a Nova York,
a Manhattan,
a New Jersey
o a qualsevol altre lloc,
un jazz to cap
de categoria,
pel que m'estàs dient,
i face to face,
sí, sí, sí.
Que bo, que bo.
I això recordem
que serà la capsa de música,
que recordem que serà
a dos quarts de dotze de la nit,
és a dir,
que dius una hora fantàstica
per escoltar bona música.
A nosaltres crec que sí,
a més a més,
de cop i volta,
vam fer la programació
veient que no n'hi havia
cap cosa més,
i de cop i volta,
aquest mateix dia
n'hi ha cinc actuacions
musicals diferents
de la ciutat de Tarrerora,
que dius,
d'acord,
perfecte,
ja em sembla bé
que n'hi hagi oferta,
no?,
i demanda,
n'hi ha demanda,
això és el que podíem parlar
i parlarem
des de l'Acadèmia Catalana de Música,
però realment
jo crec que la demanda
s'ha de satisfacer,
o sigui,
després d'un concert
com el Buquer Festival
que vam fer aquest estiu,
que va ser impressionant,
aquesta gent
hauria de repetir,
tant que sí com que no,
punt,
i s'ha acabat.
El que no trobo
és la de l'entrada,
quan costa l'entrada?
Bueno,
no res,
és que no costa res,
sisplau,
entra,
prens una copa,
gasta té un preu popular,
que no te demanaré
res més que això,
o sigui,
nosaltres som curosos,
però és que també
volem que la capsa
es coneixi,
que la gent gaudeix
d'un lloc únic
per escoltar música
ben feta,
acústica,
sense amplificació,
aquesta és una de les grans proves
que inaugurarem
aquest dissabte.
I amb el teu permís,
d'aquí una miqueta,
a partir de dos quarts de nou
del vespre,
arriben els companys
de paraula de jazz,
els hi tornaré a passar
aquesta notícia
i segurament que ells
també faran ressò
d'aquest magnífic concert
a la capsa de música
a dos quarts de dotze
de la nit,
obertura de porta,
recordo,
a les onze,
mitja horeta abans,
per aquells que vulguin venir,
i que el dia catorze
tenim aquesta xarra
interessantíssima
i que el dia setze
de novembre
tenim la capsa
Jazz Club
amb Xavier Pé
i l'Ignasi González
González
i també amb el Jean-Pierre
que és una delícia,
perquè m'estàs dient,
Miguel Alberto,
una delícia.
Escoltar-los de la pel·lícula,
pensa que ve,
no sé si ve de Granada
o de Màlaga,
de tocar en una
de les grans veus
del jazz actual
amb molta solera
i vindrà de raó,
o sigui,
és allò que veus
que no estàs dient,
doncs sí,
doncs sí,
doncs és el que tenim.
Miguel Alberto,
gràcies per haver-nos informat,
ja saps que si teniu
qualsevol història
aquí ens trobeu,
per donar una miqueta més
de so
o no sé com puc dir-ho,
però alhora és que arribi
si pot ser amb molta més gent
i que tothom
s'hi aplegui
a la capsa de música
que és el que es vol
veritablement,
no?
Gràcies per la informació
que faciliteu al poble
i a la gent
i gràcies per la programació
que esteu fent vosaltres
també des de casa.
És molt important.
De res,
i moltes gràcies
sobretot també a vosaltres,
ja ho saps.
Vinga, Sílvia.
Gràcies.
Abraçades a tothom,
us esperem dijous
o us esperem dissabte
a la capsa de música
a Tava la Calera.
A l'antica Tava la Calera
que encara ha de treure
molt de fum, eh?
Sí, és tu.
Ha de treure moltes coses,
encara ens ha de sorprendre.
Gràcies.
Adéu-siau, bona tarda.
A l'antica Tava la Calera.
A l'antica Tava la Calera.
Bona l'antica Tava.
Bona l'antica Tava.
Bona l'antica Tava.