Ja t'ho dèiem a la presentació, ja el tenim aquí amb nosaltres, l'Andrés, l'Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Molt bona tarda.
Perquè ja estem aquí amb les pel·lícules de l'Andrés.
Ui, Andrés, que estem de dilluns i mira, jo ja cantant, eh? Malament, eh?
Estàs fent un plaiba que va ser de bé, sí.
Tu deus voler saber el que farem de cinema aquesta setmana, després d'aquests dies de descans, no?
Home, no, que la setmana passada vam estar, home.
Ja ho sé, però...
Però tu vas descansar. Tu vols dir-ho que vas descansar.
Però ahir vas estar descansant, no?
Ahir, clar, domenatge.
I dissabte també.
Sí, també, també.
Per això veus.
És veritat, eh?
Sí, sí, sí.
Tu ja és que miraves més enllà.
Sí, doncs mira, jo t'explicaré.
Digues.
Demà dimarts, a l'antiga audiència, plaça del Pallol número 3, entrada de col·laboració 1 euro,
fem la pel·lícula...
Bé, estem fent el cicle de cinema a la carta.
Vaig explicar que el cinema a la carta és el que demana el públic que ve allà i jo vaig apuntant-ho.
Llavors, hi ha un cicle, que és Escaient.
Un d'aquells títols el poso, però com que hi ha vegades que s'allarga massa, això es dona temps a que aquella gent facin l'acumulació.
I llavors el que he fet ha sigut acumular totes les peticions i fer unes sèries de dies.
Molt bé.
Complint aquestes peticions.
I com que són pel·lícules que val la pena, així ho faré.
La primera que veurem demà a la tarda és Luz que agoniza, que també se li podria dir Luz de Gas.
Molt bé.
I és que Luz de Gas ja es va fer anys enrere i ara s'ha tornat a fer un remake, però aquesta vegada va ser amb Charles Boyer, Ingrid Bergman, Josep Cotten,
i l'Àngel Lansbury també, Barbara Ebrets, Emil Romo, Edmund Breon, o sigui, un grapat d'artistes boníssims de l'època.
Magnífics, sí, sí.
Perquè s'ha de dir que la pel·lícula és de l'any 1944.
La sentim una miqueta, Andrés?
La sentim una miqueta d'aquí.
No ens oye nadie.
Tienes una gran confianza en él.
Te dijo muchas cosas de mí, ¿verdad?
Sí.
Mentiras.
¿Por qué había de mentirme?
Porque está enamorado.
Sí, de ti.
Lo he descubierto.
¿Ah, sí?
¿De veras, Gregorio?
¿O prefieres que te llames Sergio?
Ah, también te ha dicho eso.
¿Qué importa?
¿No sabes que los artistas usan seudónimos?
Pues Sergio Bauer era el mío.
Fue una fase de mi vida que nunca te quise contar.
¡Un fracaso!
Pero no ahorcan a nadie por eso.
No, a nadie se ahorca solo por eso.
Paula, ¿te acuerdas de aquellos días?
¿Te acuerdas de Italia?
Me has dejado demasiado tiempo para pensar que todo fue un sueño.
Acércate, Paula.
Más cerca.
I hasta aquí podrem llegir.
Ah, deixem, a veure què li passa a la Paula.
Mira, la pel·lícula va tindre set nominacions als Òscars
i va tindre dos Òscars.
Una a la millor actriu, Ingrid Bergman,
i un altre Òscar, Els Decorats, en blanc i negre.
Doncs mira, és un drama intriga, un drama psicològic,
representa que això passa al segle XIX,
ja he dit que és un remei,
una altra pel·lícula que es deia Luz de Gas,
però aquí ara li han posat Luz que agoniza,
i és un home que es casa amb una dona
i aquesta dona comença a tindre una sèrie d'alucinacions
i creu que ha deixat una cosa a un opuesto,
aquella cosa no hi és,
i, esclar, ella comença a pensar
o soc jo o és algú que m'està fent la punyeteta.
Que una vegada passa.
Però esclar, el marit de Margrí diu
no, mira si això ho tens aquí,
no, mira si això ho tens allà,
i aquí està la intriga dramàtica de la pel·lícula,
una pel·lícula fantàstica.
Això és el que tenim per demà,
a les 6 de la tarda,
al Centre Cultural,
bueno, el Centre Cultural Pallol,
i ara és l'antiga audiència.
No, però això és la mania que tenim, eh?
Exacte, sí, perquè siguen tants anys.
A vegades m'he hagut de frenar.
Ara ja tot això ha passat a la plaça Imperial Terràcol,
al Centre Cultural, sí.
Bé, llavors tenim per un dijous,
una altra pel·lícula molt bona,
que és, adivina què en vien esta noche,
Spencer Tracy, Sidney Poitier,
Catherine Hepburn, Catherine Houston,
en fi, una pel·lícula que també va tindre dos Òscars,
una de la millor actriu, la Catherine Hepburn,
el guió original,
i després va tindre 10 nominacions.
I els premis David Di Donatello
va tindre premi del millor producció,
actor i actriu estrangera.
La pel·lícula va ser una espècie de drama-comèdia,
un romans, i després el racisme.
Una jove família acomodada,
en fi, té una filla,
i aquesta filla li presenta el seu nòvio,
el seu pretendent,
amb intenció de casar-se, lògicament.
Esclar, aquest pretendent és negre.
És un home, en fi, en cabal,
un home que ja és metge,
i tot i que les persones de casa tenen idees liberals,
els seus pares se senten molt confosos,
especialment el pare,
que a temps que un matrimoni semblant
no porti més que problemes amb la seva filla.
Bé, o sigui que anava a sentir un trosset.
¿Todo lo que tenien que decirse?
Dice que no tienen un sentido especial del ritmo?
Exacto.
Pues está bien claro.
No se puede poner la televisión
sin que aparezca un grupo de muchachos bailando,
i els de color lo hacen millor que els blancos.
Això té una explicació.
Se trata de nostres danzas i de nostra música.
Nosaltres la trajim.
En fin, ustedes pueden bailar el Watusi,
pero nosotros somos los Watusi.
¿Me explico?
Recuerdo que cuando tenía la edad de usted,
mi redactor deportivo me decía
que un negro nunca podría ser un buen jugador de béisbol.
Ahora supongo que si lo deseara Willy Bays
podría ser elegido alcalde de San Francisco.
Pero yo, duello de un periódico,
no podría ser elegido Ketcher.
Bueno,
creo que usted tiene tan pocas ganas
de ser elegido Ketcher
como era alcalde de San Francisco.
Sí, eso es cierto.
Doctor, hemos estado hablando de un montón de cosas,
pero hay algo de lo que todavía no hemos hablado.
¿Ha pensado en los problemas
que se les van a plantear a sus hijos?
Sí.
Se enfrentarán con varios.
Pero queremos tener hijos.
De otro modo, no sé cómo lo llamaría usted,
pero eso no sería un matrimonio.
¿Es así como piensa Joey?
Deixem aquí, Andrés,
i...
Ya veiem com va l'assunto.
Bueno, això serà el dijous a les 6 de la tarda,
a l'antiga audiència,
el Paso del Pallol 3,
amb col·laboració d'un euro.
Fantàstic.
Bona butaca.
Bona butaca.
Exacte, bona butaca, gran pantalla.
Bona de tot, eh?
Bona de tot.
Exacte.
I tenim una altra pel·lícula aquesta mateixa setmana,
que és el dissabte,
a les 5 i mitja de la tarda,
al Museu del Port de Tarragona.
Ah, sí, que ens van anunciar
que faries alguna cosa,
el que passa que la setmana passada
ho teníem una miqueta aberta encara.
Sí, sí, sí, sí.
Bé, doncs farem la pel·lícula Nàufrago,
una pel·lícula d'any 2000,
de Robert Zemeckis,
i allà l'entrada és gratuïta,
però és que si la pel·lícula comença
a les 5 i mitja de la tarda,
poden vindre sobre les 5 aproximadament,
i faran una visita gratuïta
al Museu del Port,
que està allà al primer tinglado que hi ha
tocant, anem molt i així,
al pàrquing del Serrallo,
tocant el Serrallo.
Això és el dissabte,
a les 5 i mitja de la tarda.
Vols sentir un trosset d'aquest nàufrago?
Anem a sentir un trosset del nàufrago.
Ja saps que ens ha costat 10 i ajuda a trobar-no, eh?
Sí, sí, sí.
Millas al cuadrado son...
Millas al cuadrado son...
Unes 160.000 multiplicades per aquí...
Tres, catorce...
Eso hace...
Quinientas, dos mil, cuatro...
Tienen que buscar en un área
de 500.000 millas cuadradas.
Dos veces el estado de Texas.
Puede que no nos encuentren.
Oxx.
Oh, oh, oh.
Hem de dir, Andrés, d'aquesta pel·lícula que, clar, fan molts de monòlegs, però, clar, veus aquí sentim un altre.
Empezo dolient a mi solo cuando masticaba. Ahora, oh, me duele a todas horas. A todas horas.
Suerte que no hay mucho que comer por aquí, porque no podría masticarlo. Tendré que seguir chufando esos cocos y esos cangrejos.
Y pensar que siempre huía del dentista, como la sueste, retrasaba las usitas cuanto podía, pero ahora, oh, daría cualquier cosa
porque hubiera un dentista en esta cueva.
Doncs aquest és el senyor Tom Hanks, queixant-se precisament que li fan molt mal amb queixar-lo i que no pot anar al dentista, clar, es troba a ser una isla de certa.
I el dentista pot anar amb ell, ojalá, no?
Bé, això és la pel·lícula que tenim pel dissabte a les 5 i mitja allà al Museu del Port, ja dic, amb entrada totalment gratuïta,
però que si venen mitja horeta abans, per exemple, poden visitar també les instal·lacions del museu
i poden gaudir d'una sèrie de maquetes, d'estructures, lògicament, de vaixells, en fi, n'és curiós, maquinària.
I ja passem al casal Sanita Estarraco, a l'Avinguda de Catalunya 54.
Això serà, aquest és pel dilluns vinent, no?
Això ja serà pel dilluns, sí.
Molt bé.
El dilluns, allà a l'edifici que havia sigut de les germanetes dels pobres,
doncs a les 5 i mitja de la tarda, també amb entrada gratuïta, fem cinema.
I aquesta setmana, el dia 22 d'abril, farem Un beso en el puerto de Manolo Escobar.
Escoltem, escoltem.
Dicen, pon enfriado tras dos, que hoy viene un jaime embalado.
No se me va de la imaginación lo del truco de la braza.
A si yo me atregué a intentarlo alguna vez.
¿Y elegí a través?
Si no puedes fallar, todo es cuestión de hacerlo con naturalidad.
Con mucho despapajo.
Vas a probar ahora mismo.
¿Contigo?
Vale.
¡Hola, ti!
No, no, no, tranquilo, tranquilo.
Anda, siéntate y bebe.
No.
¿Conmigo no?
Con la primera chica mura que baje por esa febrera.
No, Jaime, eso no.
Yo estoy borracho.
Sí, estás ideal de hombre.
Así es como se conquista a las mujeres.
Bebe.
Quina idea, eh?
Quina idea, quina idea.
Aquí s'ha de dir que aquí hi ha dos amics que van amb borratxos perduts.
Sí, i un és el Manolo Esgobar.
Exacte.
Manolo és un empleat d'una gasolinera i és encomiatat del seu treball perquè, bueno, és molt, molt aficionat a cantar i a vegades es cuida la feina per estar cantant.
I es troba amb un vell amic, que és Jaume, que és el que estàvem sentint també, que aquest viu com un príncep i sempre va acompanyat de les turistes més maques que estigueixen per aquelles platges.
I li explica, com hem sentit ara, el truc de quan ell vol conquistar una noia, el que fa, se'n va al port i a la que desembarquen els personals, o sigui, els viatgers, veu una turista que és molt maca, se'n va cap allà, la brassa, li diu benvinguda, Dorothy.
Sí, sí, sí, esclar, això, aquesta confusió, provoca que ja comenci una conversa. Llavors, el Manolo Esgobar, en aquest cas, aprofitant que el seu amic s'ha anat a fora, està un temps fora i té dret a entrar al seu apartament, es vesteix amb la seva roba i posa en pràctica el truc.
I, bueno, se'n va al port, que això és Alacant, i s'apropa a la primera viatgera maca que desembarca del vaixell, saps?
Sí.
I el primer, benvinguda, Dorothy, bum, ja hi som, ja tenim el liu armat, i per això diu, un beso en el puerto.
Què passarà? Doncs mira cançons de Manolo Escolar, Esgobar, assuntos entremaliats, lius a la vista, això és el que tenim al casal Sanitas Tarraco,
a l'Avinguda Catalunya 54, el proper dilluns, dia 22, a les 5 i mitja de la tarda, amb entrada totalment gratuïta.
Molt bé.
Pot entrar tothom perquè, si volen prendre un cafè, si volen jugar a l'escà, si volen veure televisió, si volen jugar al billar, si volen veure cine,
tot això ho poden fer-ho. No em fa falta que tinguin cap relació ni cap connexió amb el casal.
Només que tinguin ganes de venir, passar-s'ho bé i relacionar-se amb bona gent, no?
Exacte, aquí està, no hi ha cap més problema. Bé, i ara anem pel personatge temàtic, que la passada setmana ens vam començar,
ja aquí a parlar, parlar, parlar, vam parlar de Rodolfo Valentino, jo et vaig dir que Rodolfo Valentino cantava,
tu et vas quedar sorpresa, i la sorpresa, jo suposo que seria d'alguns oïdors, que ens vam tindre que plegar,
i sense sentir la veu del Rodolfo Valentino.
Doncs fem una cosa, Andrés, abans de posar-los en acció, sentim-la.
Anem a sentir el Rodolfo Valentino.
I així una mica curem la ferida de la setmana passada.
Exacte, sentirem cantar el Rodolfo Valentino en Casimir Love Songs,
o sigui, la canción de amor del Casimir.
Se la handa in acció, la canción de amor del Casimir Loveувати,
i exacti raren vani a unir a unir a unir, a unir a unir a unir a unir a unir a unir a unir a unir a unir,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
saben alguna cosa, pobre home.
Que no millor és allò que dius, alguna cosa
havia de haver, però clar,
tant, tant, potser no, no?
Aquí el problema està en que
ell va fer una sèrie
de pel·lícules exòtiques
dels seus personatges i
això no va trigar a contagiar-se amb la seva vida
personal i amb les seves aparicions
públiques. També van estar
aviat, com et diria jo, preparades
amb un aparator misticisme
que estava orquestrat pels estudis
i també fomentat
per ell mateix, o sigui, que ell mateix ja ampliava
una miqueta aquest misticisme
que havia fet amb les pel·lícules. Que potser hi havia
alguna coseta, però clar, de l'Icebert
que li posaven, pobre home.
Entre les seves pel·lícules s'ha de dir
que la majoria de drames romàntics
destaquen El Cait
de l'any 21, Sangre i Arena
de 1922,
El Àguila Negra de l'any 25,
El Hijo del Cait
de l'any 26, llavors ens vam
trobar que la seva inesperada mort
després de la perforació d'una búlcera
diagnosticada massa tard
es va produir quan només tenia ell
31 anys d'edat
i es trobava a dalt de tot
de la seva fama.
La notícia de la seva mort,
no la pots imaginar,
va comocionar el públic de tot el món
i va provocar
numerosíssimes manifestacions públiques
i no poquets intents
de suïcidi entre les seves admiradores.
Que dius!
Sí, sí, sí, o sigui, va haver, en fi...
Sense ell, la meva vida no val res.
Sí, sí, sí.
En fi, va ser convertit
en l'estereotip del Latin lover
i Rodolfo Valentino
va embogir a les dones de tot el món
dels anys 20
i va ser una de les més grans figures,
una de les grans estrelles
d'aquella època del cinema mut.
Això i moltes més coses
que podríem anar a dir,
perquè la gent de Valentino
va continuar després de la seva mort.
Cada any,
el dia del fatídic aniversari,
una misteriosa dona
vestida de negre
estava al costat de la seva tomba
per rendir-li homenatge.
Pola Negri,
que va ser un altre gran artista,
una magnífica dona,
va assegurar que la seva ex-amant
es comunicava amb ella
des del més allà
i uns altres testimonis
van afirmar veure el fantasma de Valentino
en fi,
caminant
per la seva gran casa que tenia.
Qui dius!
Sí, tot això són...
Encara continuen veient,
diguem-ne.
Sí, això són fets curiosos,
saps?
Bé,
en quant a la seva vida personal
tenia unes curioses aficions.
Era un aficionat
de les ciències ocultes
i el tornaven boig
com una dona,
les joies.
Les joies,
les joies el tornaven boig.
Però el que més
ha transcendit
per les seves relacions amoroses,
doncs,
diu que va tindre
diversos romances amb home,
entre els que destaca
el que va tindre també
amb l'actor Ramon Navarro,
que va ser un dels grans actors
de l'època.
En fi,
hi ha moltíssimes coses.
O sigui,
ja sabia que era homosexual?
Bé,
es deia que era homosexual,
però se sabia,
no se sabia.
Esclar,
si vas amb un home,
ja està,
ja ets homosexual.
Si ets un artista
i tens una bona amiga,
ja ets lesbiana.
O sigui que això...
Sí, no,
està...
Exacte.
Tu digues que és negre
i veuràs com tothom diu
que és negre.
Bé,
passem a un altre personatge
que es deia
Dolores Martínez
Asunzolo y López Negrete.
De què?
Sí,
això és una sola bona,
sí.
No és la família sencera,
no.
Tu tornes a dir
Dolores Martínez
Asunzolo y López Negrete.
Bé,
coneguda artísticament
com
Dolores del Río.
Va,
va.
Ara,
aquesta dona va néixer...
Que m'he perdut,
eh?
Tant de nom i cognom i...
Aquesta dona va néixer
a Durango,
a Mèxic,
el 3 d'agost de 1905
i va morir a Newport Beach,
a Califòrnia,
als Estats Units,
l'11 d'abril de 1983
a l'edat de 77 anys.
Va estar casada
amb Cecil Gibson
i Jaime Martínez del Río
des de l'any 21,
l'any 29,
i aquesta va ser precisament
on va començar ella
amb el nom de Dolores del Río.
Després,
l'any 29,
es va separar
de Jaime Martínez del Río,
es va casar
amb Cedric Gibson
des de l'any 30
fins a l'any 41.
Va tindre el Premi Ariel
com millor actriu,
a l'any 53
va fer El Nino i la Niebla,
a l'any 51
Doña Perfecta,
a l'any 45
Los Abandonados,
o sigui,
això són algunes de les seves...
Sí, sí,
és que m'està sonant
que potser hem parlat
alguna vegada d'ella, Andrés.
Sí, no, no,
si jo tinc pel·lícules
també d'ella, sí.
Veus?
Jo tinc pel·lícules...
És que m'ha sonat
com que si l'haguessin
esmentat un altre dia, no?
Aquí és curiós
perquè durant els anys 20 i 30
femenina
de Rodolfo Baletino.
Anna?
Sí, perquè duia de cap
a tots els homes.
Eventualment,
amb els anys 1930,
va arribar a ser considerada
una de les dones
més boniques del seu temps.
Dolores del Río
va encapçalar
algunes de les celebrades cintes
de l'època d'hora
del cine magicà,
sent la principal musea
del director Emilio Fernández,
que va ser un director
molt destacat del magicà,
i va ser la primera figura
femenina magicana
de l'espectacle
amb ser reconeguda
a nivell internacional.
Déu-n'hi-do.
Sí, ella va néixer
en una família acomodada.
El seu pare
va ser Jesús Leonardo Asunzolo,
que va ser un prominent
ganader
i gerent bancari,
i la seva mare,
Antònia López Negrete,
va ser una extinguida
dama de societat,
i era neta
Laureano López Negrete,
propietari de l'hacienda
Sobre Retillo,
una hacienda molt important.
Sí, sí, sí,
una família adinerada
que te donava.
acomodada, sí.
Sí, sí.
I la gent estava,
o sigui,
la família estava emparentada
amb Ramon Novarro,
aquest altre gran artista
que hem mencionat abans,
que semblava que tenia relació
amb el Rolfo Valentino,
que era cosí d'ella.
Així com el director
de cine magicà,
Julio Bracho,
i l'actriu
Andrea Palma.
O sigui,
que la família
tenia arrels
però artístiques.
el curs
de la vida
de la família
de Dolores
va ser tranquil,
just,
fins a l'esclat
de la revolució
mexicana,
succes que va vindre
a alterar
el destí
de la família,
donada
la condició
socioeconòmica
de la mateixa
pel que va tindre
que, en fi,
desfer-se
per evitar
la violenta
persecució
que hi va haver
en aquells anys
contra la gent
de la classe
acomodada.
Ah,
el pare
va emigrar
als Estats Units
i Dolores
i la seva mama
van emigrar
a Ciutat de Mèxico.
Ja a establertes
la ciutat,
Dolores va estudiar
amb el Col·legi
Francesc
de Sant Cosme,
originalment,
ara es diu
Col·legi François
de Jean-Joseph,
i està assentat
sobre l'avinguda
de Sant Cosme.
Podríem sentir
alguna de les peces
de Dolores
del Rio
que també cantava
i podríem sentir
un tema
conegudíssim
i que ella va fer
popular
100%.
Algo fantàstic.
Però,
Andrés...
Sí,
et diré el títol,
un momentet.
Ramona.
Vale,
doncs esperem
que la Ramona,
un moment,
que de seguida sortirà
i abans,
Andrés,
però ho repassem
molt ràpidament.
Mira,
a la plaça
del Pallol,
antiga audiència,
col·laboració
d'un euro,
demà a la tarda
a les 6,
Luz que agoniza
amb Charles Boyer
i Ingrid Bergman.
Això,
demà dimarts.
El dijous,
també a l'antiga audiència,
adivina
què en vien esta noche,
Spencer Tracy,
Sidney Poitier,
Catherine Hepburn.
També col·laboració
d'un euro.
Això,
el dijous.
El dissabte,
a la tarda,
a les 5 i mitja,
amb entrada gratuïta,
al Museu del Port de Tarragona,
dins el cicle
de pel·lícules del mar,
fem la pel·lícula
Naufragor,
una pel·lícula
d'any 2000
dirigida
per Robert Zemich.
Ja dic,
entrada gratuïta.
Si ven abans
a les 5 i mitja,
podran visitar
el museu
de gratis.
Museu del Port de Tarragona,
gratuïtament.
Molt bé.
I pel dilluns,
també a les 5 i mitja,
al Casal Sanit
Estarraco,
vinguda a Catalunya,
54,
aquell edifici
que havia sigut
de les germanetes
dels pobres,
també fem cinema,
5 i mitja a la tarda,
entrada gratuïta.
Què farem?
Un beso
en el puerto
de Manolo Escobar.
Molt bé.
Ah,
per sentir-lo
cantar cançó espanyola
i a passar-s'ho bé.
I ens despedim ja
amb Ramona
cantada
per aquesta gran artista
que va ser
Dolores del Río.
I nosaltres
amb l'Andrés i Andrés
la setmana vinent.
Sí, Déu vol.
Gràcies, Andrés.
Gràcies, Javier.
Gràcies, Javier.
Gràcies, Javier.
Gràcies, Javier.
Gràcies, Javier.
Gràcies, Javier.
Gràcies, Javier.
Gràcies, Javier.
Gràcies, Javier.
Gràcies, Javier.