I mig recuperat del referedat que té,
tenim l'Andrés i Andrés amb nosaltres.
Potser no al 100%, però un 80%, que és molt.
Andrés i Andrés, bona tarda.
Bona tarda.
Com et traves? Com estàs?
Ai, fumut, fumut.
D'una setmana per l'altra, jo em pensava que haguessis recuperat ja tota la teva energia esplendor,
però no hi ha manera, no t'ho treus a sobre.
És un encostipat d'aquests que costa, costa.
Has agafat el fred de la setmana passada.
Jo què sé, ja puc tres setmanes així.
No, per això et deia que una setmana més ens n'anem cap a un mes, eh?
Sí, sí, sí.
M'acatxin.
Mentre ho puguin explicant i estornudant...
Sí, jo te vaig pujar en volumen, eh?
Jo per això no fa falta que cridis ni que forcis la veu.
No puc cridar més.
Jo t'apujo el volumen del micròfon.
No puc cridar més.
Andrés, ens n'anem de cinema.
Avui mateix, ara mateix, ja s'està passant una pel·lícula,
o sigui, ja no arribem per l'hora que és a Sanites, no?
Sí.
Allà al...
Alvinguda de Catalunya, número 54,
està al Casals Sanites, Tarraco,
que és l'antiga edifici de les Germanetes dels Pobres,
i allà cada dilluns, a les cinc i mitja,
amb entrada totalment gratuïta,
passem una pel·lícula.
Avui estem passant amb aquests moments,
l'Invisible Harvey,
de James Stewart i Josefine Hall,
i que va ser dirigida per Henry Cost.
Una divertida pel·lícula d'un home,
ell s'imagina que té un amic al seu costat,
que es diu Harvey,
però no és que sigui un amic,
no és que és un conill més el que ell.
No ho ve, però el poc té aquest amic.
Un amic conegui...
El que sí que podem ja avisar
és que pel dilluns de la setmana que ve,
passem a una pel·lícula de Paul Mooney,
amb Baxter i Chloe Reigns,
que és la pel·lícula El Diablo i Jo.
Aquesta pel·lícula va ser dirigida per Archie Maio,
un conegut director,
va fer molt bones pel·lícules,
i és una pel·lícula de fantasia.
És un home que mor,
després té una entrevista amb el Diablo,
té una sèrie de connexions amb el Diablo,
per fer coses a la terra.
Però també podem dir
que durant la setmana
passarem dues pel·lícules molt importants.
Això és a l'antiga audiència,
a la plaça del Pallol.
Número 3.
Exacte.
Jo t'apunto ara,
que m'has passat la xuleta,
jo també te puc donar un cop de mà, eh?
I que estem fent aquest mes,
estem fent un cicle de pel·lícules
que es diu Mares de Pel·lícula,
o sigui, Mamàs de Pel·lícula.
I això està presentat
per l'Institut OIR,
que és una associació psicosocial,
i que ens explica els problemes
que poden tindre les mares
amb els fills o les filles,
que és el que s'està tractant
aquest cicle de pel·lícules
que estem fent.
Per aquesta, per demà,
tenim una pel·lícula
que es diu
Dos Mujeres.
Escolteu-me una miqueta,
vols, Andrés?
Escolteu-me una miqueta.
De bona suerte, toma.
No sabes...
No sabes lo que daría
por estar en Roma en este momento.
¿Tú tampoco fumas?
No.
¿Tienes novia?
No.
¿Qué dices?
¿Nunca has tenido novia?
No.
¿Cómo puedes estar sin una mujer?
Los hombres normales no pueden.
Si uno no puede hacer un sacrificio,
es como los demás,
como Mariano,
como mi padre,
como todos.
¿Y qué más da?
Puedes privarte de muchas cosas,
pero no del amor.
¿Eh?
Oye, niña,
ven aquí.
¿Y eso es que quiere?
Aquest és un extracte
d'aquesta pel·lícula
que es diu
Dos Mujeres,
protagonitzada
per la gran
Sofía Loren.
Exacto.
Molt bé.
La pel·lícula
és una pel·lícula
d'any 1960
i és italiana,
va ser dirigida
per Victoria Echica
sobre una novel·la
d'Alberto Moravia
i que van adaptar
Cesare Zabatini
i Victoria Echica,
precisament.
La música
és d'aquell gran autor
i cantant
Armando Trobajoli
i el repartiment,
ja ho has dit tu,
Sofía Loren,
però és que està
Jean-Paul Belmondo.
Que és aquest senyor
que sentíem
que no tenia cap dona.
Exacte.
Rap Vallone,
Eleonora Brom,
Carlo Ninci,
Emma Barón,
Antonella de la Porta.
Aquests són
grans artistes italians,
sobretot,
Sofía Loren,
Jean-Paul Belmondo,
ell és francès
i Rap Vallone.
I el productor
va ser el marit
de la Sofía Loren,
Carlo Ponti.
I aquesta pel·lícula
va tindre l'any 61
Òscar a la millor actriu,
Sofía Loren.
A l'any 61 mateix,
també,
Festival de Cannes,
millor actriu,
Sofía Loren.
I a l'any 60,
precisament quan es va estrenar
la pel·lícula,
premi en David
di Donatello,
millor actriu,
Sofía Loren.
o sigui que aquí
Sofía Loren fa un paper
tremendo.
Sí, sí, sí, estupendo.
El paper que fa la seva filla,
que és també part
de la causa del drama,
també fa un paper fantàstic.
La pel·lícula
és una pel·lícula dramàtica,
està incluïda
dins la Segona Guerra Mundial,
una pel·lícula
que es pot titular
el neorealisme,
i això representa
que passa l'any 1943
i a Itàlia,
durant els nou mesos
d'ocupació alemana,
Cessira,
que és Sofía Loren,
és una dona
que viu a Roma
amb la seva filla Rosetta,
una xiqueta de 13 anys.
Ella té una botiga,
viu al costat
d'un carboner,
que és el Ravallone,
que està enamorat d'ella,
i les bombes
estan caient per allà
i això ja li fa por
per ella,
per la filla,
i al final
el que el desitja
és fugir de la capital
i refugiar-se
en casa d'uns parents
als Montes de Ciòciària,
on allà
sempre és molt enrebuïda
i molt estimada.
La vida transcorreix serena
i lluny del front,
allà no hi ha problemes
bèl·lics,
i la vella Cessira
coneix aquí a Michell,
que és Jean Paul Belmundo,
un jove intel·lectual
que vol ser partisano,
vol fer la guerra
junt amb els altres companys
de les muntanyes
i que enamorat d'ella
intenta portar-la
cap a la causa
de la llibertat.
Però el problema més gran
no és aquest,
el problema psicològic
és que quan la mare
i la filla
van per la carretera
solitària
cap al poble,
passen uns camions militars
de soldats àrabs
o turcs,
i les agafen pel seu compte.
I aquí ve el drama
que la mare intenta superar-lo
però intenta que la seva filla
amb un trauma com aquest
no li tingui
i deixi petjada
per sempre.
Exacte, exacte.
No, no, m'ho imagina't.
Aquest és el problema principal
d'aquesta dona.
És una gran pel·lícula
i és un gran treball
que va fer aquí
la Sofia Loren.
Això és demà
a les 6 de la tarda
a l'antiga audiència,
allà a la plaça Pallol.
I el dijous
és un altre tema
que és també molt especial
i el títol és
Els chicos estan bien.
No m'ha veure
com estan de bien.
No m'ha sentit.
No, no vuelves tarde.
Lo sé, lo sé.
Ven a darnos un abrazo
antes de irte.
Un abrazo.
Abrázala tú,
para eso la tienes.
¿Has vuelto a pensar
en hacer esa llamada?
¿Podría ir los sentimientos
de mamá?
¿Cómo puedes no tener curiosidad?
Cada una de mis madres
tuvo un hijo con tu esperma.
Un momento,
¿las dos?
Ajá, son gays.
Ah, vale, guay.
Me encantan las lesbianas.
Genial.
Lo pillo.
Él es su padre biológico
y toda esa mierda.
¿Nosotras no bastamos?
No imaginé
que usaría mi material.
¿Por qué no?
Yo lo usaría.
Papá donante,
está buenísimo.
¿Estás soltero?
En primer lugar.
Lo habéis conocido
y eso está bien.
Y ahora podemos seguir adelante.
Yo quiero volver a verle.
¿Ah, sí?
¿Ah, sí?
Encantada de conocerte.
Hola.
Este día, cariño,
no te pases con el vino.
Bien,
lo mismo te digo
con la microgencia.
¿Vale?
¿Y cómo os conocisteis?
Yo estaba de residente
y Jules tuvo una emergencia.
Tenía la lengua dormida.
Y yo le dije que se relajara.
Y mi lengua se puso en marcha otra vez.
Madre mía.
El plan era limitar su participación.
No te va a salir, tío.
No es su padre,
es nuestro donante de esperma.
a la casa,
en el medio de la máscara.
Veo todo el rato
las expresiones de mi hijo
en tu cara.
¿De verdad?
¿De verdad?
Se está apoderando.
Podem veure que es una comedia
de força divertida
la que ens trobem precisament
i que donen a títol a aquesta pel·lícula
que es diu
Sí, perquè hi ha gent
que no els hi faci
en principi tilint.
Direm que és una pel·lícula d'ara,
de l'any 2010.
És una pel·lícula americana.
El director
és Lisa Cholodenko
i aquí ens trobem
que el repartiment
és en Ned Verning,
Julian Moore,
Mia Washingkowska
i Mar Rufalo,
entre altres,
com és lògic.
I per donar una garantia
del valor de la pel·lícula
direm el següent.
Tot això és l'any 2010.
Òscars,
quatre nominacions,
incluint-hi també
millor pel·lícula i actriu,
Ernest Beckning.
Dos globus d'ord,
millor pel·lícula comèdia
i millor actriu,
Beckning.
I a més a més,
quatre nominacions.
Quatre nominacions,
premis BAFTA,
incluint millors actrius,
Beckning i Moore.
Festival de Berlín,
premi Teddy a la millor pel·lícula.
Cercle de crítics de Nova York,
millor guió,
actriu,
Berlín,
i actor secundari,
Rufalo.
I la Independent Spirit Awards,
millor guió,
cinc nominacions,
incluint millor pel·lícula.
I de què va aquesta pel·lícula?
Això que s'han portat
tant de premis.
exacte.
És una pel·lícula que,
en fi,
podríem dir que és dramàtica
i no és dramàtica.
És una pel·lícula familiar,
és un cine independent,
però direm de què va.
Mira,
Nick,
que és en Ned,
Berlín,
l'actriu,
Nick i Jules,
Julianne Moore,
són una parella
de lesbianes
que veuen
amb els seus dos fills,
adolescents.
Johnny
i Láser,
un noi
i una noia,
un filla d'una
i la noia
filla de l'altra.
aquests dos fills
van ser fruits
d'una inseminació
artificial.
El que realment
ja interessa
en aquesta pel·lícula
és que obsessiona
amb els dos xiquets,
que ja són grandets,
ja acaben de complir
els 18 anys,
i ells volen saber
qui és realment
el seu pare biològic.
Al final,
aconsegueixen descobrir
que és un tal Pol
que va donar
el seu semen
a una clínica
quan ell era jove.
Clar,
fa 18 anys.
Imaginem cap enrere,
sí, sí.
Llavors,
Johnny
s'acull el dret
de sol·licitar informació
sobre el seu pare
i decideix
trucar-lo.
El truquen,
es coneixen
i la primera impressió
és molt positiva.
I el que dius,
hi ha bon rotllo
entre ells, no?
Exacte.
I el que acaben de fer
el xiquet i la xiqueta
és explicar-los
a les seves mares
que acaben de conèixer
amb el seu pare biològic.
I elles es queden a quadres
com és lògic.
I aquí comença
tota la pel·lícula
que és, bueno,
sí,
és una situació dramàtica,
però la pel·lícula
és més aviat...
del d'enredo, eh?
Això no d'enredo.
És per riure.
Però ja dic,
és una pel·lícula
amb un tema
tan delicat com és aquest,
molt ben portat,
molt ben dirigit,
molt ben treballat
i la prova està
la quantitat de premis
que n'hi ha anat
trobant aquesta pel·lícula.
I són pel·lícules,
ja dic,
aquestes de l'any 2010,
que desgraciadament
passen molt de pressa
i la gent no se l'entera,
sinó és pel boom
que es fa publicitàriament
que a vegades són enganyosos
i pel·lícules
que són molt bones
passen desapercegudes.
Això és el que t'anava a dir,
eh?
Perquè ens ha passat
més d'una vegada
pel·lícules
que a la cartellera
han durat una o dues setmanes,
però com a molt.
Hi ha d'altres
que poden estar
un mes i dos mesos
i altres que potser
per no donar-li l'oportunitat
perquè potser la publicitat
no ha arribat a tothom
i s'ha quedat allà,
només a la porta, no?
Sí, sí, sí.
Que és així.
Que llàstima, que llàstima.
Això és el que tenim
per aquesta setmana.
Molt bé, però
això per el que és el cinema.
Ara anem amb nosaltres
perquè tenim una banda sonora magnífica
que vam estar descobrint
la setmana passada.
Sí, això és d'una pel·lícula
que és Pal Joy,
que és una pel·lícula musical.
Aquí van participar
tres grans del cinema,
com van ser
Frank Sinatra,
Déu-n'hi-do, Chapó,
Rita Hayward
i Kim Novak.
Sí, però al principi
no havien de ser aquests, eh?
Andrés, pel que m'has d'estar
explicant la setmana passada,
sí, primerament...
Hi ha una miqueta de molts canvis, eh?
Sí, això ve d'una obra,
això ve d'una obra,
lògicament,
de teatre musical
i la feia el Gene Kelly.
Llavors volien que fos el Gene Kelly,
però al final
no van considerar
que fos pel cinema,
que fos pel cinema,
escaient la presència
del Gene Kelly
i per influència
va entrar el...
Frank Sinatra.
Frank Sinatra, bé.
Llavors ens trobem
que la Rita Hayward
representa que és una dona
ja gran,
té diners
i, bueno,
s'encandila del Frank Sinatra
i aquest la convence
que li pagui
un local
perquè ell pugui actuar
i tal.
Llavors, com a anècdota,
direm
que la Rita Hayward
en la pel·lícula
representa una dona
més gran que el Frank Sinatra,
però resulta que en realitat
ella era tres anys més jove
que el Frank Sinatra.
En realitat.
En realitat
ella era més jove
que el Frank Sinatra,
però, bueno,
amb la pel·lícula
ho arreglen,
ja saps que...
Ara sí, aquí ho arreglen tot.
Sí, sí, sí.
I és clar,
dóna la impressió
que sigui una dona
més veterana,
però entremig apareix
Quim Novak,
que és la que fa
el terceto.
Aquí l'autor de l'obra,
Joan O'Hara,
va oferir
les seves històries
a Paul Joer
amb uns músics
i escritor de lletres,
Roger Ihar,
per l'adaptació
com un nou musical.
El títol del personatge
Joy Evans,
que representa
un antipàtic
però encantador
antiheroi,
va ser un allunyament
sorprendent
de la fórmula
de la comèdia musical
habitual,
perquè aquí Joy
representava
un vividor,
un amoral,
i no és que es presentés
com un dolent
d'aquells dolents
de la pel·lícula,
però sí...
Sí,
amb un encantador
de serps,
que digui jo,
no?
Sí, sí,
però sí un vividor.
D'acord, d'acord.
Exacte.
Llavors,
ell coneix
amb la
Sofia Ló,
amb la
Rita Hyborg
i la convenç
perquè munti el local,
que és el local
Pal Joy.
Llavors,
entre mites,
es col·loca aquí
la preciosa
Kim Novak,
ja tenim el lió.
Ja tenim el lió.
Exacte.
Però,
per fer una miqueta
d'ambientació
del que és la pel·lícula,
anem a sentir aquí,
amb la veu de Vera,
que Vera
és precisament
la Rita Hyborg,
amb un tema
que es diu
FIP.
FIP.
I unzip
one zipper
I wanted known
I was quite
the artist
of the intellectual
kind.
What was I thinking
while I worked,
you might ask.
While I worked,
these thoughts
kept crossing
my mind.
zip
Walter Lippmann
wasn't brilliant
today
zip
will the giants
ever
take it
away
zip
I was reading
Schopenhauer
last night
zip
and I think
that Schopenhauer
was right
Sigmund Freud
is often stated
dreams and drives
are all related
zip
I'm a firm believer
Dorothy Dix's
daily column
tells that love
is dear and solemn
zip
I can take
or leave
her zip
It took intellect
to master
my art
zip
Every movement
from the heart
Zip
I consider
Dally's painting
passe
Zip
Will they make
a metropolitan
hand
Zip
Marilyn Monroe
looks just
dandy
in mink
Zip
She not only
acts
I hear
she can
think
I have read
the works
of Plato
translated
most of Gato
Zip
I am such
a scholar
I don't care
for Whistler's
mother
Charlie's
under
Schubert's
brother
Zip
Hand
to make
a dollar
Zip
You have
asked me
what I
think
while I
work
Zip
I have
an intellectual
quirk
and my thoughts
may skip
whenever
so
it
fly
Zip
Zip
zip
I'm
a rod
with a
rod
rod
man
Sinuós, André, és la veu de la Rita Hayward, eh?
Sí, sí, sí.
Déu-n'hi-do, quina veueta també que tenia la dona, eh?
Bé, ja en la pel·lícula s'ha de dir que passa a Chicago a finals dels anys 30,
i hi ha un cantant i ballarín que és Joel Evans, un encantador talon, talon és la persona que sempre està lluitant per balla claquer i sempre està lluitant per tirar endavant i aquest home té uns grans plans, té esquemes d'aconseguir el seu propi club nocturn i llavors ell fa unes audicions d'un treball per un mestre de ceremonies d'un club nocturn de segona categoria i aconsegueix un treball i comença els ensatjos.
amb les curistes i el club golpes, amb la cantant Gladys, doncs, en fi, comencen a preparar ja tots els números que seran propis per l'obra.
Llavors, ell li comença a explicar una sèrie de mentides amb aquesta noia que es diu Linda, que s'enamora d'ell, i a mesura que les curistes estan fent un número de can i ball amb el club aquesta nit, Linda arriba amb una nota de que, en fi,
ve una senyora que està, com deia jo, de l'alta societat, que és Vera Simpson, no té res a veure amb el Simpson, eh?
No, no, no, no.
I arriba al club i mostra un interès per film, per l'espectacle i pel cantant.
Per tant, i això, doncs, no veig, amb ell això li va fantàstic.
Home, clar.
I el Joy, doncs, juga dur a aconseguir que Vera s'encandili amb ell o fer-li veure que ell pot tirar endavant el negoci si ell l'ajuda.
Bé, llavors, l'únic que fan és que de l'antic club s'emporta amb les noies, a fer els xapitxos que fa aquest home.
És que, Déu-n'hi-do, eh?
Sí, ara, el principal d'aquesta pel·lícula, a part que el tema és interessant, els personatges són fantàstics,
a més, amb un tècnic color d'aquells bonics, bonics, bonics, llavors són els temes.
Com, per exemple, aquesta que Joy canta, un tema molt conegut que diu, podria escribir un libro.
If they ask me
I could write
I could write
I could write
I could write
I could write
About the way
You walk
And whisper
And look
I could write
I could write
A preface
A preface
On how
We meant
So the world
Would never
Forget
And
And the simple
And the simple secret
Of the plot
Is just to tell them
Is just to tell them
That I love you
A lot
Then the world
Then the world
Then the world
Discoveres
As my book ends
How to make
Two lovers
A friend
And the people
Here
That I love you
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquesta pel·lícula es va estrenar a Broadway i va aconseguir una amplia aclamació amb les dècades posteriors a la seva producció ja inicial i a llarg gran part de la dècada dels 40.
I les cançons de Paul Joy se'ls va prohibir, fixa't tu, es van prohibir per la ràdio.
Es van prohibir?
Sí, es van prohibir per la ASCAP, evitant que es convertís en estàndards populars.
Què dius?
Sí, sí, sí, perquè hi ha una sèrie, en aquell temps això, la pel·lícula era bastant atrevida i s'apartava una miqueta, ja t'he dit, dels musicals clàssics de l'època.
Sí, sí, sí, això és veritat, com hem comentat, és veritat.
Si algú em faci i anem a dir així tipus gigoló o com vulguis dir-li, aquestes serien coses, doncs en aquella època...
És la doble moral que dèiem americana, no?, i depèn de com tocaven, segons quines coses, que semblava que tothom sabia que existia, però que ningú volia que es veiés, no?
Bé, després la prohibició va ser ja alçada, i l'any 1950 la cançó Where Witch, Putfer and My Fruid, es va fer tan popular i va ser gravada per diverses bandes i cantants, pop d'aquella època, i llavors el que van fer va ser impulsar l'èxit de la cançó Godgur L'Everson, que, bé, Godgur L'Everson era el productor de la Columbia Records, i aquest va ser el que va promoure aquesta peça perquè va pensar que seria comercial com així va ser.
Sí, exacte. Llavors, el que va fer aquesta novel·la va ser produir un àlbum de Palt Joy, i va reformar una miqueta l'argument, una miqueta les cançons, per fer-les una miqueta més, com diria jo, més innocents fins a cert punt.
Ja s'ho creia, d'això?
Bé, i a partir de la popularitat d'aquesta gravació, es va reproduir el renaixement d'aquesta obra.
I va ser l'any 1952, quan es va tirar endavant.
Va tindre un èxit molt més important, inclús, que quan es va fer al principi.
Ah, sí?
Sí, perquè hi ha coses d'aquestes, segons els psicòlegs, que s'hi han deixat ja una petita pitjada.
Pitjada.
Exacte. Això queda amb el subconscient. Llavors, quan ho tornes a sentir, potser ni saps que és allò antic.
Entens? I dius, clar, i que és bonica aquesta cançó, perquè la portes amb el subconscient, perquè ja en aquell temps et podia haver entrat o et podia haver agradat.
Però per motius de l'època, de les circumstàncies, de les modes, no va quedar definitivament impresa amb la nostra memòria.
Home, però també és bo, perquè hi ha moltes vegades que et posen aquella cançó típica matxacona,
que, clar, al cap dels anys, si l'escoltes i dius, ai, mira, jo aquesta cançó me'n recordo que la ballava...
Sí, però ja la tens molt bonitzada.
Però ja està, ja està. I a més a més, una estoneta i prou, no?
Però el problema psicològic, bueno, el problema, la curiositat psicològica d'aquesta obra va ser que al fer-se al principi amb aquests problemes
que si se censuren, si no se censuren aquí i allà, doncs no va acabar de quallar amb el públic.
Va agradar, sí, però res més.
Andrés, fem una cosa. Deixem-ho aquí momentàniament i ho repleguem al senyor Jo i companyia de cara a la setmana vinent.
Molt bé.
Abans de posar a la darrera de les cançons que jo sé que m'atens preparada, repassem la Filmoteca de l'Andrés i Andrés,
ja sigui a Sanites, de cara a dilluns, com durant aquesta setmana a l'associació, recordem, del Cineclub Filmoteca Andrés i Andrés,
que es fa...
Doncs mira, demà, a les 6 de la tarda, bueno, ho hem dit, amb l'entrada de col·laboració d'un euro,
i que això està presentat per l'Institut OIR, Associació Psicossocial,
que, per cert, vindrà una de les senyores de les doctores i farà una petita sinopsis del que és el tema principal de la pel·lícula,
i si alguna persona particularment, o allà a la sala, vol fer algunes consultes psicològiques,
les poden fer, perquè el consultori que tenen aquesta gent és gratuït, o sigui, poden anar al seu consultori també.
Bé, doncs la pel·lícula que farem demà és Dos Mujeres, una pel·lícula de Sofía Loren, John Paul Belmondo i Ravallone,
dirigida per Victoria Sica. Això demà a les 6.
Però és que el dijous, a les 6, fem Los Chicos Estan Vient, una pel·lícula estupenda, divertidíssima,
de dues senyores lesbianes que han tingut, cada una, un noi i una noia,
i que viuen amb ells, són els fills d'elles dues, però els nois, quan han comprat els 8 anys,
volen saber qui va ser el seu pare biològic, qui va donar el sèmen perquè ells poguessin néixer.
I ja passem al casal Sanitas Tarraco, que està a l'avinguda Catalunya 54,
a l'edifici de les antigues germanetes dels pobres,
i que passem la pel·lícula, una comèdia americana, El Diablo y yo,
amb Paul Mooney, amb Baxter i dirigida per Archimayo.
Aquí l'entrada és totalment gratuïta.
I ara sí, acabem amb aquesta darrera cançó, darrera cançó també d'aquestes boniques d'escoltar.
que ens despedim ja per avui, que es titula Embrujada,
i aquí ens trobem que canta Vera.
Gràcies, Andrés, i fins la setmana vinent. Adéu-siau.
Gràcies, Andrés.
I'm in love, and don't I show it.
But, a fool can have his charms.
I'm in love, and don't I show it, like a babe in arms.
Men are not a new sensation, I've done pretty well, I think.
But this half-pint imitation put me on the bling.
I'm wild again.
I'm wild again, beguiled again, a simpering, whimpering child again.
Bewitched, bothered, and bewildered, am I.

in love.
But what of it, my mistake, I agree.
He's a laugh, but I love it, because the love's on me.
A pale he is, but still he is, all mine.
And I'll keep him until he is.
Bewitched, bothered, and bewildered, like me.
La, da, da, da, da, dee-dum.
Mmm.
La, da, da, da, da, dee-dum.
La, da, da, da, da, dee-dum.
I guess the love's on me.
I've slipped again.
I've tripped again.
The way to my heart is unzipped again.
Bewitched, bothered, and bewildered, am I.
.