Dissabte 14 de setembre.
Dissabte 14 de setembre.
Dissabte 14 de setembre.
Dissabte 14 de setembre.
Dissabte 14 de setembre.
I va començar el grup com a tal.
Bé, mira, jo toco i canto des dels 4 anys.
Des dels 4 anys?
Sí, i a mesura d'anar tocant amb els amiguts, un dia va ser l'aniversari d'una amiga nostra i ens vam convidar a cantar en una discoteca, que es dèiem Adeus, que ja ha passat a millor vida.
Fa una mica de temps, va ser el 4 de juliol de l'any 1990.
Vam tocar aquell dia allà i l'endemà ens vam contractar per tocar en una terrassa de Salou i des de llavors vam estar uns 10 o 12 anys tocant, hem tingut un lapsus d'uns altres 10 o 12 anys tocant i ara hem tornat amb moltes ganes i amb moltes ganes de gresca.
I, bueno, gent que hi havia abans doncs ha anat passant i ha deixat entrada amb altres components nous que han vingut i, bueno, hem hagut de fer això.
Fem una cosa, presenta'm qui sou ara mateix, rombats canyes.
Ens falta el bateria i el veu, que és el Tonetti, que és un monstru, però no perquè sigui lletge, sinó perquè toca molt bé, toca molt bé, ja ho deixem per aquí.
El Tonetti, que avui no ha pogut vindre perquè els seus compromisos laborals no li han permès.
A la dreta aquí tinc el Magí, que és un gitanet de la Partalta també.
Hola Magí, benvingut.
Toca el que això i fa acords quan se'n recorda.
El Juan Aguilera, que ja és un dels cofundadors.
Hola, bona tarda.
No és dels més vells, però sí, va començar ja al 90. Ell va començar al 90 ja.
Llavors, a la meva esquerra tinc el Pupet, una altra gitaneta de la Partalta.
Sí, hola Pupet.
Hola, bona tarda.
Bona tarda.
I jo sóc el Toni Solà, que em diuen el Poi.
Molt bé. I aquesta formació com a tal, des de quan fa que esteu?
Mira, la penúltima formació que es va crear es va crear al 90.
Al 90.
Vam estar uns 10, 11 anys, 12 tocant, vam parar i ara es va tornar a engegar.
Sí.
I, bueno, aquesta última formació farà...
Ells fan el Pupet i el Magí.
Deu fer uns 7-8 mesos que estan amb nantros.
I tot va ser una cosa molt heavy, perquè em vaig trobar que la guitarra se m'havia espatllat.
Sí.
Me'n vaig comprar una d'aquestes que s'enxufen.
Li vaig dir al meu esconyat, Juan, oi, escolta'm.
Ells d'haver un cop de mà.
Sí, no, escolta'm, m'he comprat una guitarra de les que s'enxufen.
Diu, sí, va, enxufem-la.
Vam dir al magatzem, la vam trobar una miqueta i, ostres, per què no truquem amb ell?
A veure si vol vindre.
Vam trucar al Tonet i el Tonet, dient, hòstia, va, vinga, un club, muntem alguna cosa.
I mira, des de llavors, no es poden queixar, hem tingut un estiu molt maco.
És el que t'anava a dir, perquè tenint en compte que teniu molt àgil la història del Facebook,
qui s'encarrega del Facebook?
Jo mateix.
Sí?
Jo mateix.
Tu mateix?
Sí.
Perquè, a més a més, és que veiem cada setmana una, dues, tres actuacions.
Sí, sí, sí.
Heu arribat a tenir.
I jo dic, però aquesta gent no deuen parar per casa?
No els deuen conèixer per casa gairebé?
Bueno, malauradament, gairebé tots els components estàvem a l'atur.
Ostres.
Llavors, això provoca que tinguis moltes hores lliures i moltes ganes de treballar.
I si no et surt feina de la teva feina, has d'agafar la guitarra, has d'agafar el pinzell,
has de buscar el que sigui, no?
I, bueno, el Facebook és una manera de tindre enganxada molta colla.
Tenim gairebé 400 i escaig seguidors.
Doncs és molt important cada dia al matí.
Ei, colla, bon dia, doncs mira, avui farem això, aquesta nit ens hem juntat
i hem mirat de fer aquesta rombeta, o la setmana que ve estem preparant això,
s'està coent això, s'està coent un altre...
És molt magu.
Perquè molta gent, deixem que la gent col·labori molt amb l'antrus, no?
I arrosseguem una miqueta, comencem, comencem a arrossegar una miqueta de gent
i, bueno, està bé.
Juan, què vols dir?
A veure, Juan, digue'm.
No, no, no, no, no feia conya.
Pobre, si mai parla.
Juan, com va ser que un dia et van dir, mira, el Toni,
mira, anem, que ara ja et soprem, que anem per feina perquè a més a més ens requereixen
i volen que la gent de romba es canya soni per tot arreu.
Com va anar?
Sí, va ser una cosa sobtada, vam anar tastant i provant i la cosa va funcionar.
Ells van començar a trobar actuacions, a la gent li agrada, està molt de moda això de la romba catalana també.
És el que t'anava a dir, sí.
I funciona, funciona.
Tot el que és la música ara de fusió, romba, està molt... sonant molt.
I va bé.
Doncs, Magí, també et toca a tu.
I també després que s'ho vagi pensant al popet, com va ser que us van enredar?
El dia que va sonar el telèfon o potser us vau trobar i va dir,
eh, que això comença a fer sèrio i comenceu a veure els bolos
i que la gent s'anima i que...
Sí, jo primer anava allí al magatzem a mirar com tocaven.
O sigui, tu ets una miqueta del club de fans al principi.
Sí.
A veure com ho feia.
I quan et va dir a tu ja...
A poc a poc m'havia enganxat vellos,
m'havia ficat vellos a tocar la caixa.
i aquí estic.
Fantàstic.
I va ser molt difícil.
I per aclatar, t'has d'aprendre les cançons,
has de saber quina manera s'ha d'anar.
Una miqueta, una miqueta, sí que és.
No, és veritat, perquè com que és gitanet,
totes les cançons que fem nantos són del paret, del gipsi.
Saps què passa?
Que tenen una miqueta de vergonya.
El fas posar vermell, home.
No me'l facis posar vermell.
Jo et dic una cosa.
Em sembla que costa molt trobar un gitano
que no sàpiga cantar, tocar la guitarra i ballar.
I em sembla que he tingut la gran sort o la gran desgràcia
que a tots els que m'han arribat els hi costa una miqueta.
Després, quan se despentinen, ja va tot millor.
Pupet, i a tu, com et van enredar?
A mi me va enredar aquest home, el Toni,
perquè me va vindre un dia i diu,
escolta, perquè jo era un de patiter que tocava amb un gos,
i un dia li feia falta un.
Diu, escolta, per què no vens i tal?
I un dia vaig anar amb ells i a partir d'allí ja em va endirar.
I quan veieu que surten,
el que comentava abans amb el Toni,
quan surt una actuació que la gent respon,
una altra actuació, com ell li diu, el dia següent,
dius, ostres, això agrada, eh?
I alegra, clar.
I a més, és el que t'anava a dir, eh?
Perquè jo crec que ara és potser el que necessitem, no?
Acabar un oxigen a través de la música,
a través de la rumba,
i dius, mira, no pensar i tirar cap endavant, no?
I tant.
I les cançons que utilitzeu, el que deies,
de gent molt coneguda en la música?
Clar, n'antos fent la rumba, potser la més tradicional,
la que fa el Paret,
ens agrada molt també la rumba fusió,
jo personalment soc un enamorat d'aquests xicots de la troba confú,
i vergüenza ajena també m'agrada,
per cert, coincidim el dissabte amb ells,
i bueno, tenim moltes ganes.
Ara en parlarem, ara en parlarem.
Llavors també m'agrada molt tot aquest flamanquet nou que ha sortit,
la rumba aquesta on ja comencen a entrar metalls,
comencen a entrar teclats i coses d'aquestes,
vull dir, a mi m'agrada molt quan el Juan va començar amb nantros
i va posar el baix, m'entens?
Perquè el baix hi dona molt de cos, m'entens?
M'agrada molt el so del bongo, més que del caixó,
perquè la rumba catalana jo tinc la meva idea.
Per mi la rumba catalana és guitarra, és bongo,
i el caixó, home, omple molt, no?
Però la rumba catalana jo crec que sempre s'ha fet amb una taula
o s'ha fet amb un bongo.
El caixó no el veig tant, però bueno,
ara hem de posar un teclat,
possiblement hi posem uns metalls també,
però costa molt d'arrencada perquè,
escolta'm, ja et dic,
estem en una situació una miqueta delicada,
i clar, tot això necessita bellugar diners.
Però també composeu alguna que una altra cancioneta pròpia?
Sí, sí, sí.
Perquè tenim una rumba de Tarragona o tenim la cançó?
Tenim dues, dues, dues, dues.
Però feta per tu?
Sí, sí, les he fet jo,
bueno, amb l'ajuda dels companys també,
però normalment és el que...
A veure, per poder compondre has de tindre molta tranquil·litat
i tens el cap prenyat d'idees, m'entens?
El que passa és que no et pots canalitzar
perquè quan no tens un entrebanc tens un altre, no?
Pensa que va arribar un dia
que havíem d'anar a tocar demà
i a la nit se'ns va rebentar a l'equip de so.
I com ho feu, això?
Doncs es vam encomanar a Sant Magí,
va vindre a Santa Tecla,
va fotre una espenta i vam comprar un equip de so.
M'entens?
Què dius?
I tot el sac ens vam posar d'allò, no?
Mira, el causant que apretéssim el cul
per tirar endavant això
va ser que vam haver de pagar un equip de so
que no tenien clés per pagar-lo.
M'entens?
Llavors vam començar a apretar, a buscar cosetes
i la gran sort que hem tingut
és que allà on hem anat a tocar,
sempre, o sigui, hem anat fent actuació
i ens ha sortit un altre.
Saps què vull dir?
Sí, sí, sí.
Que sempre hem sortit lligat amb un altre bolo,
si no allí mateix, amb un altre lloc.
I això ens ha anat molt bé
perquè gràcies a la feina que hem tingut
doncs hem pogut recuperar una miqueta la inversió,
però bueno, és com totes les feines,
vull dir, tenim l'equip,
gràcies a l'esforç pagat,
però ens manca més equip,
ens manca més instruments,
ens manca més músics,
és el peix que es mossega la cua,
vull dir, per poder tindre més músics
has de pujar el caché,
però el caché no el pots pujar si no tens...
No, i a més a més segurament...
I costa, i costa.
Que moltes associacions,
molts ajuntaments ara mateix estan descurats...
No, i també a nosaltres ens agrada molt
col·laborar amb la gent,
de fet el primer motiu de fer el grup de rumbes
va ser fer un concert solidari
per recaptar aliments,
que des d'aquí vull agrair
a la Colla Xiquets de Tarragona,
que no es va posar cap problema,
ens va cedir el local,
ens va cedir totes les instal·lacions,
vull dir, es van portar xapó,
i vull dir, hem col·laborat, per exemple,
a Reus, en festivals benèfics,
ara tornem a estar per l'actac...
Sí, sí, aquest dissabte...
Ens agrada, ens agrada,
disfrutem molt fent el que fem,
i si amb això podem donar un cop de mà a la gent,
escolta'm...
S'ha d'ajudar,
s'ha d'ajudar,
que el temps que estem,
qui no ha necessit d'anar espèmpte,
n'ha necessit de dues.
Doncs sí, doncs sí.
Expliqueu-me com serà el concert,
a qui no el teniu...
Bueno, nantros vam ser dels primers
que vam fer una miqueta
el tema del vermut.
Nantros al local,
com que ensajàvem els dissabtes
o els diumenges del migdia,
vam dir, hòstia, va, agafem un dia
i fotem la romba del vermut.
I pel mateix Facebook vam crear,
va, fotem la romba del vermut.
Vam fotre dues botes de vil carrer,
i de la nostra butxaca vam comprar,
no sé si va ser, 25 o 30 o 40 ampolles de vermut.
I vam fotre un mar del carrer,
que llavors va passar una senyora del carrer Marceria,
i diu, hòstia, això que he vist,
m'ha agradat, ho vull, ho vull.
Vam actuar dos dissabtes seguits allà,
fent la romba del vermut,
i des de llavors ja no hem parat.
Com a mínim un vol per setmana,
si no en són dos.
I vosaltres que ja heu vist,
que dius, hem vist el migdia, hem vist la nit,
la gent, quan respon sempre de la mateixa manera,
o dius, mira, potser al migdia
perquè està la canalla,
i ja són més familiars,
o és indiferent, sigui de dia o de nit?
Hi ha dos tipus de públic.
Hi ha el del migdia, que és el més familiar,
junt amb el que podries trobar a la tarda,
llavors és a la nit.
a la nit arriba un moment que si tires una pedra,
la gent també la balla.
Què diu?
Sí, dona, sí, sí.
Ara m'ha s'ha agradat, eh?
Ara m'ha s'ha agradat.
Clar, vull dir,
al migdia la gent és molt més tocada i posada,
saps?
Que surt a passejar,
a fer el vermutet,
i els hi costa entrar,
els hi costa entrar,
els hi costa entrar,
te'ls has de treballar una miqueta.
Però si tu vas a fer un concert a la una de la matinada,
la gent ja va calenta,
ja va engrescada,
ja va predisposada a fer la festa.
Què és allò que dius,
sisplau,
que hem de marxar cap a casa,
que nosaltres també tenim família,
tenim una rumba que acabem sempre cantant,
que és que si no teniu casa,
que hem d'anar a dormir, no?
Vinga, marxeu, marxeu, no?
Això ja no deu passar.
També, de vegades també.
L'últim vermut que vam fer ara per Sant Magí,
a la plaça de Sant Miquel,
l'horari era de les 12 fins a les 2,
bé, doncs a 3 quarts de 3 vam haver de cantar,
dintre, escolteu,
potser t'anau a dinar.
Tenim una anes.
Sí, perquè a la mateixa nit era la rebella,
eh, l'entens?
Però la gent,
però clar, la gent té les patatetes,
té l'oliveta,
té això i...
A veure, aquest vull donar les gràcies a l'Ajuntament,
que et va deixar el lloc,
perquè clar, avui en dia fer música costa molt,
val diners,
però a més a més tocar el carrer,
encara en val més.
Sí, sí, sí.
Llavors, el dia que vam voler fer...
Llavors, també volem donar les gràcies que ens van ajudar
a permetre's deixar l'espai públic,
i llavors vam aconseguir que uns nois ens posessin una barra,
perquè no pots fer la romba del vermut.
Clar, sense vermut i sense res.
I sense vermut i sense res.
Llavors vam aconseguir que els xicots que ens van posar la barra
doncs ens solventeixin el tema del so.
I una cosa va anar per l'altra.
Nosaltres vam tocar de franc,
encantats de la vida per tocar a casa,
que ens agrada molt tocar la part alta,
perquè mira, jo des dels 4 anys...
Això de casa no és un dia.
No, no, no, no, jo és que m'hi sento com a casa.
Pensa que jo amb 4 anys m'escapava,
nantos teníem una polleria al carrer La Palma,
a la plaça de l'Ajuntament.
Jo amb 4 anys i 5 anys m'escapava de la polleria
i m'anava a la cueva,
que hi havia el Papito Solanes,
que és una institució,
hi havia molts gitanos grans
que em tenien com si fos un clouer, saps?
I nen, toca, em van assenyar a tocar la guitarra.
I jo toco la guitarra gràcies a ells.
Vaig demanant la guitarra en lloc d'una bicicleta.
I anava pel carrer que la guitarra era més gran que jo.
I bueno,
des de llavors ens ha sigut una afició aquí,
m'ha agradat tota mena de música, clar.
No, imagino, però la rumba la tens de sang, també, no?
Sí, sí, sí.
Jo suposo que li agraden més la rumbeta,
com a lo que no vol dir ara.
No, no, a mi m'agrada molt la rumba.
Ara la feu de mica de diplomàtica.
No, però és veritat, és veritat.
Però cada u tira més a una cosa, eh?
M'agrada molt el rock and roll, molt, m'entens?
M'agrada molt el jazz,
però la rumba em tira, oi, no, m'entens?
Doncs fem una cosa, ja que veniu ben armats,
fem alguna coseta i me la presentes, una cançó?
Bueno, mira, ara et farem una rombeta, eh?
Que es diu la rumba del rué.
El rué, i tant, no vol dir el cul.
Sí.
I es tracta d'una noia que quan va passar,
mentre n'entornassejava,
em li va agradar tant que va començar a ballar
allà davant de les portes del local.
I com que ballava tan bé, la gent es va apartar.
Però aquesta noia no era ni de Tarragona,
ni catalana, ni espanyola, ni portuguesa.
Era sud-americana.
Era sud-americana.
Llavors, us cantem un trosset en català,
un trosset en castellà i un trosset...
Bueno, un trosset no.
Fem un petit club d'ull.
Vinga.
Al món sud-americà.
Doncs vinga, som-hi.
Doncs rumba escanya en directe a Tarragona.
Bueno, vull dir que avui ens falta el Tonetti,
que és una peça molt important, eh?
I una nena molt bonica
que passava pel carrer
quan va escoltar aquesta rumba
va moure tot el clover.
I mira que ve el Ramena
i mira-ho si el Ramena ve
que la gent que aquí allà havia
hi va fer lloc al carrer.
Mira que ve que sona
i la rumba de Tarragona
i la rumba de Tarragona
que la balla la gent gran
i també la gent jove.
Mira que ve que sona
i la rumba de Tarragona
que la balla la gent gran
i també la gent jove.
que ve que ve que sona
i la rumba de Tarragona
que la balla la gent gran
i també la gent jove.
Mira que ve que sona
i la rumba de Tarragona
i la rumba de Tarragona
i la rumba de Tarragona
i la rumba de Tarragona
i la rumba de Tarragona
i també la gent jove.
Mira que ve que sona
i la rumba de Tarragona
i la rumba de Tarragona
i la rumba de Tarragona
i la rumba de Tarragona
i la rumba de Tarragona
i la rumba de Tarragona
i també la gent jove.
Bueno, això és un petit tast
que ja se l'acabarem al dia.
Gràcies, gràcies.
Déu-n'hi-do, eh?
Quina gent tal la tenim.
Però de cop, eh?
Ja estem aquí a una festa.
Mira, mira.
Moltes gràcies.
El Magia saluda, eh?
La gent jo està tirant flors i coses.
Què passa avui aquí?
Però això és normal, no?
Que us passi?
Però bones, eh? Sempre bones.
Tinc un record molt maco
de quan vam començar a l'Antiquari,
que ho tenia el Vidal, el Julien,
que cada dimarts i dijous
feien actuacions en viu
i anaven al Mundocamp.
I clar, hi venia, doncs, poqueta gent, no?
Llavors, quan van començar
a anar en antros a animar a les tardes,
aquella gent estava encantada
de la vida. Acostumava a cantar.
Clar, fotíem una jantava allí.
I tinc un record molt bonic, molt bonic,
molt bonic d'allà, eh?
La llàstima que ha canviat d'amo, ara,
i tot va canviant.
A veure, fer-li una clocada, a veure si s'ha enredat.
És un restaurant.
Es pot fer un vermut abans d'anar a dinar, no?
A mi m'agradaria molt,
perquè és allà on, veritablement,
Rumbascanya va donar el do de pit.
Allí va ser on vam despevar l'ampolla,
i de mica en mica, sí.
Així s'ha deixat caure, eh?
Sí, sí, sí. Bueno, però imagino hi era llavors, eh?
No, que era ser petitet, no?
Des d'aquí vull fer palesa,
que aquí vam començar a Rumbascanya,
va ser l'Alfonso, el xurro,
que va ser un de la colla dels xiquets, com jo,
a quin patonàs, el xurro.
Molt bé, i una abraçada al xurro.
I bueno, va començar el xurro i jo.
Sí.
Vam començar tocant a casa seva,
vam engrescar, vam començar a fer cosetes,
a última hora es va enganxar el meu cunyat,
que per llavors era el meu cunyat, el Juan,
que encara que estem...
Continua sent el meu cunyat,
perquè m'ha surt molt complicat dir excunyat,
i punyada d'aquestes el Juan i ja està.
I bueno, doncs això,
que m'agrada molt recordar aquests llocs on hem tocat,
i bueno, tenim moltes experiències,
en el sentit de que, de llocs molt bonics.
Vam estar fa quatre dies, una setmana i mitja, a la Daurada.
On està això?
Daurada Mitja Vilanova.
Ah, Vilanova, sí.
I que tal us van atendre?
Hòstia, ui, perdó.
Molt bé, vam quedar que havíem de tornar,
però com que el temps està una miqueta girat,
i ja és una terrassa oberta.
que també és un lloc molt maco.
O sigui que ja vam començar a obrir,
i ara ja ens esteu escapant de l'apartalte, eh?
Sí, sí, sí.
No, no ens escaparem,
perquè n'Antos tenim les arrels.
D'acord.
Hi ha arrels de Gràcia,
i hi ha els arrels de Tarragona,
que som n'Antos, també.
Molt bé.
Però bé, de Tarragona no ens faran fora.
No, no, que va, que va.
Tot al contrari.
Tot al contrari.
Aquí, ara, tres dels components que estem aquí,
vivim en un ràdio de 50 metres.
Déu-n'hi-do.
O sigui, com que fai alguna cosa...
Sí, sí, sí.
O sigui, es poden fotre un cop de pedra des d'una finestra a l'altra.
Ja directament, no? Ja directament.
I expliqueu-me com va ser que vau conèixer la gent de l'ACTAC,
com va ser aquesta col·laboració vostra,
recordem que serà aquest dissabte.
A l'ACTAC jo ho conec per part del Ramon Gómez,
que només fa, doncs jo en tinc 49...
Només fa, eh? Compte.
Sí, només fa, doncs potser farà 38 anys que ens coneixem.
Déu-n'hi-do.
I érem companys de Fatxories, companys de Castells,
perquè ell anava a la colla dels xiquets de Tarragona
i jo tocava el timbal a les gralles dels xiquets de Tarragona.
Durant molts anys.
Vam tindre molt bona amistat, la continuem tenint,
vam tindre uns lapsos de temps que es van perdre una miqueta,
però s'han tornat a trobar.
Coses de la vida, no?
I en Pica m'ho va comentar, escolta'm, no tenim cap problema.
I es van dir, voleu venir?
Sí, sí, encantats de venir.
I a més a més que és un concert, podíem dir que solidari,
per formar part d'aquesta programació de tot el dia.
Estem obertes a totes les necessitats que hi hagi.
Lògicament ens agraven els llocs cobrant,
perquè ens faltaria això.
Però ho entenem a tothom i estem per ajudar-nos els uns als altres.
En Antos ens han ajudat, poc o molt,
i jo almenys soc molt agraït a la gent que m'ha ajudat.
I amb els que no, doncs també.
La qüestió és fer una mica de música, també, de tocar.
També, eh?
Cal, és molt bonic anar passejant per la part...
Ahir mateix vam sortir...
Col·labores i tu passes bé.
Ja hem fet uns quants benèfic.
Sí, sí.
Perquè calgui, home.
Clar, és que convenguin.
Ahir vam sortir mateix a fer un geladet amb la Carme,
que és la meva dona.
Sí.
I, hòstia, no és el mateix sortir a la part alta
i només sentir el xup-xup dels mussols aquells que tenim dels coloms.
Sí.
Hi havia tres nois tocant allà a la plaça de la catedral,
jo que m'agradaria trucar algun dia.
A veure, a veure.
Reivindiquem-ho, reivindiquem-ho, és que sí.
Però vull dir, don molta vida a la música.
Jo crec que l'Ajuntament...
Jo ja sé que no tenen calés.
Perquè no en té ningú de calés.
Però el que no pot ser és que ens posin tantes traves
per entrar a la música al carrer.
No és normal.
Mira, la penúltima cosa que vam volguer fer,
ens va tirar enrere perquè havíem de fer una assegurança
per si algú rellisca i cau, escolta'm, per l'amor de Déu.
És que vols fer una cosa sense ànim de lucre,
perquè la gent s'ho passi bé i et costa molts bitllets.
Jo crec que això ens ho hauríem de replantejar,
de treure la música al carrer.
La rumba ha d'estar al carrer igual que ha d'estar el rock,
el pop i l'arangada.
Han de procurar que els nostres consellers
i els nostres ajuntaments entenguin que la gent
necessita passar-s'ho bé.
I com que avui no hi ha peles,
com més coses de franc es faci,
la única cosa que demanem és que no ens cobrin el lloc.
El que dius tu, Toni, que s'accomplica tant la cosa
que dius que és estressant,
que no m'agradi tocar,
és que no em deixen.
Sembla que no em vulguis deixar-te, no?
Però, espera un moment,
potser t'ajuntarem dos o tres amics en una placeta que estàs tocant
i et poden vindre i et poden multar.
Clar, sí, sí, sí.
Que dius, home...
No, no, que penso a mirar.
Penso a mirar.
Sí que hi ha els dos extrems, no?
Perquè una cosa és fer música i l'altra cosa és fer el ganso.
Clar, clar, clar.
Hi ha una miqueta de tot.
Jo crec que hi ha més gent que fa música que gent que fa el ganso.
No, però que s'ho podien mirar.
Això tens tota la raó i aquí, doncs mira, abuguem-ho.
Suposo que hi ha molts grups com el nostre
que els agraven amb els seus bolos a cobrar i tot això.
Però si no hi hagués tanta burocràcia i tanta paperassa
i tantes històries estranyes,
jo crec que a Tarragona cada dos por tres tindríem un concepte.
Si no solidari,
doncs perquè ens ha donat la gana en antros de fer la rumba del vermut per la patilla.
Per exemple.
Per exemple.
Necessitem que hi hagi moviment.
Esperem Toni que aquestes paraules arribin.
A mi el que em sap greu és que Barcelona és molt gran,
i molt maca i tot això,
però sembla que la rumba només és a Barcelona.
I no és veritat.
Jo no soc gitano,
m'he criat entre gitanos.
I sento la rumba com si fos meva.
Jo el que no em crec és que a Tarragona
fots una pata a terra
i t'han de sortir cinquanta gitanos que cantin tan bé o millor
com els gitanos de Barcelona.
Però clar, sembla que si no ets un gitano de Gràcia
o un gitano...
No acaba de funcionar.
Som rumberos tant com ells.
I no cal.
Jo tinc un mite que és el Gato Pérez.
Que era argentí.
M'entens?
Si vols ara te'n farem una del Gato Pérez.
Doncs no per abusar, eh?
Però podríeu fer-ho.
Vols que te la fes?
Doncs vinga, dedicats al meu amic del Gato Pérez.
Doncs vinga.
Per ell.
I per tota la gent que t'escolta.
Estando triste y solo en este mundo abandonado.
Tengo una idea de ir al lugar que yo más quiero.
Me falta algo pues caminando yo no puedo.
Con tu iré en la balsa y me iré a naufragar.
Con mi balsa yo me iré a naufragar.
Con mi balsa yo me iré a naufragar.
Y que si no tienes felicidad, de sabio no tienes nao.
Y que si no tienes felicidad, de sabio no tienes nao.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.

Música.
Música.
Música.
Música.






Música.

Música.