Comença Tràfic d'extraccions amb Núria Calvó.
Doncs sí, aquí estem, un dimecres més.
Continueu sintonitzant Tarragona Ràdio i comença el programa Marcianet d'aquesta emissora.
I estem aquí com ens agrada molt.
Envoltats de papers, de música i amb la bona companyia de la Sílvia al control.
I avui farem una vegada més el programa que ens ve de gust.
M'hem anat recollint textos que teníem ganes de compartir amb vosaltres
i si ens acompanyeu durant la propera mitja horeta, això és el que farem, anar llegint cosetes.
Comencem. Comencem amb un text que sembla ser sortit d'un petofet o alguna cosa així,
que es diu que és cosa coseta i sembla ser que està dedicat als nens Godó i Ball.
I diu així...
I la segona part diu així...
I la segona part diu així...
Va tot sol i no té un clau, segeu sota el cel blau com si fos a casa seva.
L'estelada són tres pol i quan ve que hi toca el sol, s'hi ha acabat la son, es lleva.
I agafant el sant bastó, va deixant un Déu-n'hi-do a cada masca on li obre.
Viu a la bona de Déu, no té res i tot és seu.
La gent d'això en diu un pobre.
Gran frase, no té res i tot és seu.
I la moralina d'aquesta petita faula diu així...
Jo no sé, només us dic, que potser el diner que s'obre no fa el ric, ni el que falta no fa el pobre.
Aquest text és del Josep Forn.
És un text amable per somriure i també per reflexionar.
I la meva reflexió seria una cosa així com que tampoc caldria potser que els rics fossin tan rics a base de robar els pobres.
Ja sabeu, suposo, si esteu seguint les notícies d'aquests dies, doncs que tot plegat fa esgarrifar bastant.
Això sí, presumptament.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.

Mentre es va sonant Iñaki Esconce Sextet amb la Calle de la Duda,
recuperem un altre text també relacionat amb l'actualitat
que ha publicat l'Ernest Folch al periòdico Un dia d'aquests.
Els van dir de tot, en el millor dels casos,
que no sabien què volien i que no feien propostes.
En el pitjor, que eren bruts, maleducats i uns dropos, fills de papà.
Hi va haver una campanya molt ben orquestada
per la claca dels règims existents
per fer-los passar per irresponsables,
símptoma d'una joventut esgarriada.
Aquells joves que van sorprendre el món en aquell històric 15M
no van desencadenar el mateix entusiasme de portes endins,
on es va intentar ridiculitzar-los sense cap èxit,
com finalment s'ha vist.
Ha plogut molt des d'aleshores
i malgrat que en aquelles places ja no hi queda ningú,
els esdeveniments posteriors han fet molt més que donar-los la raó.
Han obligat els més crítics a posar-se vermells
amb el que es va dir en aquell moment.
Aquells ciutadans anònims que ens van dir
«Refia't d'un banc i dormiràs»,
just abans que Banquia confirmés els seus pitjors temors.
Van cridar «Manen els mercats i no els he votat»,
mesos abans que descobríssim que efectivament
som esclaus d'una maquinària financera
que no ha de respondre davant de ningú.
Van proclamar «No hi ha pa per a tant de xoriço»
uns mesos abans que començés el tsunami de corrupció que ens està assolant
i van anar molt més enllà demanant
«Acabem amb aquest sistema abans que el sistema acabi amb nosaltres».
Ha passat el temps, sí,
però ara més que mai és necessari recordar els seus lemes
que alguns van voler «caducs» abans de temps.
Els que els menyspreaven s'amaguen sota el llit
esclafats pel pes de les notícies que se succeeixen dia a dia, hora a hora.
Si algú tenia algun dubte de les causes
que van portar centenars de milers de joves
a començar aquella revolució pacífica,
només ha de mirar els fets escatològics del cas Bárcenas.
Ara ja sabem que la faula perfecta del tresorer
que tenia uns escassos 22 milions d'euros a Suïssa
per certificar el seu compromís patriòtic
es tancarà amb el final feliç de l'auditoria externa.
Sí, rieu.
Tot quedarà lligat i molt ben lligat
amb un seinet molt modern
en el qual uns senyors ben vestits
buscaran amb cara d'interessats un diner negre
que per descomptat no trobaran,
perquè per alguna cosa és negre,
és a dir, invisible.
En la novel·la negra de l'Espanya actual
hi apareixen molts crims,
però quina casualitat, no es troba mai l'assassí.
En la trama Gürtel
l'únic que ha estat perseguit i segut d'exiliar
és Baltasar Garzón,
el jutge que va iniciar la investigació.
Perdó i moltes gràcies.
I els joves que aquell 15M
ja van preveure l'estafa monumental
en què estem vivint
se'ls va pagar amb la moneda de l'insult.
Si algun dia volem tenir de debò
una societat millor
i no aquesta obra de teatre que tenim ara,
hauríem de començar
per demanar perdó al moviment del 15M,
a continuació donar-los les gràcies
i acte seguit deixar-los proposar.
Pitjor, segur que no ens anirà.
No ho dic jo,
ho diu l'Ernest Folk.
L'Ernest Folk
I ara un poema
que no estic segura
si en els molts anys
que porto ja rondant per aquesta emissora
no us he llegit ja alguna vegada.
En qualsevol cas
és un poema que sempre triomfa,
fins i tot entre els antipoesia.
I diu així.
Poemo.
Me asomé a la balcona
i contemplé la ciela
poblada por les estrellos.
Sentí fría en mi caro,
me froté los monos
i me puse la briga
i pensé
«¡Qué ideo!
¡Qué ideo tan negro!»
«Diosa mía!»
exclamé
«¡Qué oscuro es el nocho
y que solo mi alma
perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos!»
El vidro nos traiciona,
mi cabeza se pierde,
qué triste el aventuro de vivir
y estuve a punto
de tirarme a la vacía.
¡Qué poemo!
Y con lágrimas en las hojas
me metí en el camo,
a ver, pensé,
si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamiento
y olvido
que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vidro
es el muerto,
un tragedio.
Tras toda,
nado,
vivir,
morir,
¡qué mierdo!
I deixeu-me que us digui
que l'autor d'aquest poemo
no és un qualsevol,
és un apatum.
És un venerable senyor
amb barba de Karl Marx
que es diu Jesús Lizano
i aquí fem una tria
de comentaris
apareguts en premsa
sobre ell.
Jesús Lizano
es en verdad
un gran poeta
porque lo que dice
no lo dice nadie
y nos trastorna
lo que dice,
llega al fondo
de nuestro ser.
Joan Perucho
a la vanguardia.
Sus sonetos
son en especial
ejemplares.
Guillermo Díaz Plaja
a la BC.
Admirable la postura
de Jesús Lizano,
tan indomable,
tan rebelde,
un poeta
que no arrulla
sino que hostiga,
un poeta
que no consuela
sino que hiere,
maldiciendo
y clamando
en el desierto,
como los elegidos
al fin y al cabo.
J.M. Rodríguez Méndez
a la hoja del lunes.
Misticisme,
lirisme contingut,
ironia,
sarcasme,
contestació
llibertària,
el crit sord,
el despullament
que busca l'essència,
demostrant la maduració,
l'ofici,
la vocació.
Un esclat creatiu.
Jesús Lizano,
un dels autors
més silenciats
per la crítica oficial.
David Castillo,
a la bui.
Nuestro poeta
por antonomasia,
superdotado,
avasallador
y altivo,
poeta de cuerpo entero,
injustamente preterido,
con lo que el poeta
independiente,
auténtico,
solo cabe
seguir luchando
contra la cultura
convencional
y manipulada.
Juan Ramón Masulibé,
a la vanguardia.
Tremendo,
simbólico,
canto apocalíptico,
grandioso,
agorero,
sarcástico,
arrollador,
lleno de vitalidad humana
y de cósmica esperanza.
Nos envuelve,
nos sumerge,
nos aturde y deslumbra
con su fuerza contradictoria,
con sus ironías
y sus expresiones,
con una lógica perfecta
y un efecto infalible.
Gerardo Diego,
también poeta.
I, a per últim,
Gómez Catón,
al diario de Barcelona,
sentenciava
Lizano es el único
poeta épico actual.
Doncs,
si no el coneixíeu,
aquí n'heu tingut un tastet.
Sapigueu que aquest senyor
va començar a publicar
l'any 1955
els poemes de la Tierra.
Té una carrera
molt dilatada,
publicat 23 llibres
destaquem,
per exemple,
el 1983,
amb labios como espadas,
firma per primera vegada
com a
Colectivo Jesús Lizano.
El 89,
amb lo unitario
y lo diverso,
per primera vegada
fa servir el nom
de Lizano de Berceo.
i el 97 ja comença
amb el Lizanote de la Mancha
o la Conquista de la Innocencia
i després vindrien
Lizanote de la Mancha
a segona part
i Lizanote de la Mancha
a tercera part.
L'últim que en sabem
és la seva
Lizania,
aventura poètica
des del 45 al 2000
que va aparèixer el 2001.
Per cert,
ara estem escoltant
l'Elisabet Raspall Grup,
un disc que es diu
Maram.
Raspall Grup
I ara un text
que hem rescatat
del país
que firma
el nostre admirat
i respectat crític
de tota la vida
el Luis Hidalgo.
És més o menys
un homenatge
a les botigues de discos
i es titula
La música va por barrios.
Pes i a seu cas
i extinció
en les noves relaciones comerciales
facilitan l'apertura
de tiendes de discos
lejos del centro de Barcelona.
És a dir,
s'ha acabat allò
d'anar al carrer tallers
a gastar-se
en tots els quartos
en música.
I diu així
Luis Hidalgo

que se suman a otras dos
ja existentes
i que en conjunto
muestran la resistència
a que la música
abandone los barrios.
Al margen
de Disco 100
situada en Gràcia
i una de les mellores
tiendes de Barcelona
en variedad de oferta
com a amplitud
de instalaciones,
la tienda de discos
de barrio
més veterana
de la ciudad
és Disco Surco
que atesora
37 anys
de servicio
en Gràcia
ajustándose
perfectament
al concepto
de tienda
de barriada.
La regenta
Carlos García
62
anys
propietario
i únic
empleado
que mantiene
un optimisme
visceral
manifestando
en una frase
«Los compradores existen,
¿sólo tienen que saber
que tú también existes?»
El cambio
más sustancial
en la tienda
desde sus inicios
ha sido el abandono
paulatino
del disco
de novedad
y la subsiguiente
relación
con las discográficas
multinacionales.
Carlos lo explica
«La principal causa
del hundimiento
del disco
ha sido
la extremada avaricia
de una industria
que se ha cargado
su propio negocio
esquilmando
los bolsillos
de sus clientes
a los que ha maltratado
con precios exagerados
y cambios
de formatos».
Consecuencia
tras 37 años
de negocio
Discos Surco
vive ahora
del producto local
servido directamente
por discográficas
independientes
que según Carlos
ofrecen un trato humano
precios competitivos
y una relación
de confianza
que redunda
en beneficio
del cliente.
El ejemplo
lo aporta
el mismo Carlos
«Mientras el grupo
Mishima
trabajó con independientes
yo podía vender
su vinilo
a 14 euros
ahora
ya en multinacional
lo vendo a 24».
El mismo acento local
mantiene
Ultralocal
y aquí
insís meu
es donde
van tocar
el cirque
hace un parell
de semanas
y aquí
fue cuando
nos va a
acceder
la atención
a este texto
precisamente.
Díaz que
Ultralocal
es la última
botiga de discos
que se ha oberto
a Barcelona
y continúa
Luis Hidalgo
su propietario
Raúl Chamorro
32 años
solo
trabaja
producto
de proximidad
que compra
directamente
a las discográficas
y con las que
organiza
igual que Carlos
en discos
surco
conciertos acústicos
en su tienda
de San Andreu
Yo no podía
destacar
entre la oferta
del centro
puntualiza Raúl
explicando
la ubicación
de su tienda
y tras el cierre
de la última
en mi barrio
no quedaba
ninguna otra
tienda de discos
si a eso le sumas
que con esta ubicación
ahorro costes
de alquiler
entenderás
por qué estoy
en mi barrio
concluye
El vinilo
soporte en auge
en todas las tiendas
de la ciudad
lo vende a una media
entre 12 y 14 euros
y de paso
recupera el papel
tradicional del tendero
el de consejero
la mayor parte
de lo que vendo
es aquello que recomiendo
a mis clientes
asegura Raúl
De las multinacionales
también huye
como de la peste
Xavi Gill
40 años
parado que
tras 6 meses
de desempleo
decide invertir
la indemnización
de su despido
en su pasión
la música
No sé si aguantaré
mucho tiempo
pero mejor esto
que no hacer nada
afirma entre los discos
de punk y hardcore
que personalizan
El Furat
tienda que abrió
en su barrio
San Andreu
el pasado verano
Tengo vinilo
cassettes autoproducidos
por los propios grupos
algún compacto
camisetas
fantines
y algunos muñecos
Explica
antes de asegurar
que no quiso abrirse
a otros estilos musicales
porque prefiero
tocar aquello que conozco
La tienda
la montó en el barrio
porque no había nada
Trabaja con distribuidoras
alternativas
y vende los vinilos
a un precio
que oscila
entre los 10 y los 12 euros
Como en los demás casos
él es el único empleado
de su negocio
Apilac
El auge del minorismo
Es una hipótesis
pero la teoría
del long tail
formulada por Chris Anderson
sugiriendo
que el nuevo mercado musical
empuja a vender
menos copias
de más referencias
al contrario
de lo ocurrido
hasta la explosión
de la red
Vender
muchas copias
de unos pocos artistas
parece dar sentido teórico
a las tiendas pequeñas
y a las discográficas
independientes
Lo señala Simon Reynolds
en su obra
Retromanía
al indicar
que el entorno minorista
creado por Internet
modifica el balance
a favor del pequeño emprendedor
Entendido como lo opuesto
a los conglomerados
corporativos
del entretenimiento
orientados
hacia los grandes éxitos
masivos
las grandes ventas
de las primeras semanas
y las campañas publicitarias
onerosas
Todo es hipótesis
pero la venta
de producto independiente
en sellos pequeños
se configura
como fuente de negocio
que facilita
la existencia
de comercios
ajenos al control
de las multinacionales
y grandes establecimientos
Esta teoría
se alimenta
por el florecimiento
de una excelente
escena musical catalana
que representa
un porcentaje significativo
en las ventas
de las pocas tiendas
de barrio
que subsisten en Barcelona
Un ejemplo
la tienda almacén
que el sello becore
ha abierto en gracia
I recordeu
que aquí a Tarragona
tenim el nostre exemple
també de supervivència
heroica i admirable
i que ens traiem
al barret
davant de la botiga
XIVA
Per si no ho sabeu
està allà dalt
el cos del bou
que la tienda almacén
es muy kirscha
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
i anem d'excursió, anem d'excursió a Malgata
aquest cap de setmana, vins i camins del Priorat.
És una iniciativa que combina, doncs, això,
la caminada amb una bona sessió d'enologia
i suposem que amb un bon dinar.
I ara correm tots cap a l'Ajuntament a rebre el Carnestoltes,
que deu estar a punt d'arribar
i us oferiran en directe també des d'aquí, des de Tarragona Ràdio.
Més tràfic d'abstraccions, si ho voleu, el proper dimecres.
Bona nit!
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.
Més tràfic d'abstraccions.