El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi d'Anna Cuba,
de dors d'Ordol Català, el millor barcú de...
I ja el tenim aquí amb nosaltres, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Què li agrada al meu vestit del faralaes?
Què li sembla?
Què li sembla que encara tinc ressaca després d'aquest cap de setmana de la Fèria d'Abril allà a Bona Vista?
Perquè la Fèria d'Abril es presta moltes coses.
Sí.
Perquè clar, pots lluir els vestits, pots lluir la Gràcia ballant, pots lluir la Salamaria parlant...
Però esperi, esperi, esperi. Però no ha vist una altra cosa?
Dona.
Home, no veu la barretina? És que hem estat a Bona Vista, hem estat aquí al costat de la ràdio que feien al Mercat Català.
He tingut un cap de setmana, avi.
Bueno, per això...
Cap amunt i cap avall, eh?
Per això t'estava dient jo que la Fèria d'Abril té la seva gràcia.
Sí.
Com a Catalunya tenim la gràcia en segons quines coses.
Veus?
Saps com diu, sí, aquestes picabaralles que hi ha, això que si tu, que si jo...
Una senyora avui estava enfadada al autobús perquè no sé quantos que a l'estrangero fan aquí,
fan allà i en canvi a Catalunya...
Escucha, senyora, ¿por qué ves con usted el extranjero, con Catalunya i con d'això?
Hablemos de lo que nos interesa, que es que haya paz, que haya convivencia.
Clar, a lo difícil que es.
Primer lo que tiene que hacer es donde esté, mirar la historia del sitio donde está.
Per això et dic que cada regió té les seves coses.
I tant.
Per exemple, ja saps tu, per exemple, que Andalucía, doncs, és una regió, per exemple, o com vulguis dir-li...
Sí, no, ja està bé, correcte, sí, una regió.
La conec bastant més que molts que han nascut allà.
Motius?
Ah, sí?
Doncs, abans de la guerra, un germà de la meva mare, abans de la guerra, estava casada amb una malagueña.
Ah.
Doncs, eh, malagueña ja, no d'edat, no, de tota la vida, el seu pare havia sigut un nen de la quarta, un carabiner, tal, o sigui, una família, doncs, com m'han de ser?
No m'entens molt.
Jo vaig criar, i com que resulta que després amb aquests tios teníem relació, i com que ells, per exemple, no teníem fills, i nosaltres érem dos germans,
doncs, llavors, agafàvem un pis gran, i així podíem agafar un pis gran on alterat podies criar quatre gallinetes, o sigui, sempre hi ha hagut aquesta cosa.
Jo, ja saps tu, per diferents motius, perquè m'agrada l'art, i després per motius, llavors, de quan tenia el tallaret, la botigueta, el que sigui,
doncs, jo al mes de desembre, amb la dona, tots dos solets, passàvem, ja ho saps tu, passàvem, el mes de desembre, pràcticament Andalusia.
Això, vam allà. Ara, què ha passat? El fes grans, amb l'incerso, doncs, hem anat una altra vegada a recordar aquells d'aquell temps i el que hem fet nou.
Per això dic que Andalusia, això del flamenc i això, doncs, es porta a dintre.
No, no, ho porten a la sang, jo crec que ja quan neixen ho tenen, eh?
El que passa és que a vegades hi ha gent, com passa amb tot, que s'aprofiten d'aquella cosa per figurar o no figurar, o representar el que sigui.
Jo recordo, Sevilla hi ha estat diverses vegades, hi ha estat amb la Feria d'Abril, amb l'exposició, sols, entre mig, intercalant algun viatge fet per allà, saps?
I tu veies, per exemple, aquells crios petitets, petitets, que a casa no s'aguantaven amb aquest vestidet tot xulet de flamenc.
Saps com vull dir?
Sí, sí, no, no, no.
Però veus, però jo, això, com que jo també tinc el sentit català i veig quan un petit o que un el veies vestit de cadenet, aquella il·lusió que li feia.
A mi em feia il·lusió veure aquella gent.
Ah, a més, el fan molt maco, fan preciós.
I aquella noia, jo respectava aquesta cosa, jo m'agradava veure'ls, aquella il·lusió, perquè allà no hi havia que si sóc d'aquí o si eres d'aquí.
No, no, ja som tots germans, no, en aquestes festes.
I jo, doncs, m'hi posava amb ells i deia, ah, vostè és català, que té a veure.
Clar, és que sembla que no tinguem sang a les venes, també, no? Depèn d'on ho vinguis.
El arte és arte, els deia jo.
I més, si sóc flamenques com ho sóc, no pel vestidor, sinó pel caràcter que tení ells,
doncs si sóc flamenques d'estes dues maneres, quins es resiste, els deia jo.
O sigui, amb permís de la dona, eh?
Sí, això sí, anava a dir.
Què li deia a la dona?
Què li deia a la dona?
Vostè ja veia que anava una mica pel que anava, que anava per riure, no?, i per passar-s'ho bé, que no anava amb malícia.
Escolta, i ja vaig trobar casos d'això, perquè vaig trobar una vegada a Sevilla, que no hi havia puesto,
i havíem d'anar a trobar, doncs, per pastar-hi, doncs, a fora de Sevilla.
Però vam anar a un puesto que hi havia a casa Montmagueta, un pati andalús,
i jo li deia, anem, provem aquí, perquè a vegades, no ho saps, està per veure per dintre com era.
I a l'entrar dintre, diu, està todo ocupado.
Ah, era un hotel?
Sí, una pensió.
Ah, de car, de car.
Perquè ara tot són hotels.
Ah, sí.
Anys, anys, anys, eren pensions.
Ara agafo la idea.
Eren pensions, massones, el que sigui, eh?
I llavors, una pensió ja era.
Ja era un...
Home, hi havia els hotels, però els hotels ja eren...
Eren intucables, eren intucables en aquell moment, no?
A última hora, a última hora hi ha un bon hotel, i mira, el que som gastar en 15 dies,
en 3 o 4 o 5 dies, s'ho gastarem un dia o dos, d'acord.
I aquella senyora, no sé com és, jo li vaig parlar d'aquesta manera, com sóc, d'això,
i mira, diu, escúchale, diu el seu home,
aquella habitació que hi ha que reservar per no sé què, que vindrà no sé quantos,
mire, sabe vostè?
Ustè se queda.
Anda.
Pues, i ara, vaig quedar sorprès.
Home, m'ha fet gràcia perquè, com que jo li vaig parlar d'aquella manera,
perquè ell tot també, doncs, de familiaritat.
Sí, sí, de la família, sí, sí.
De manera, no sé, gràcia.
Diu, bueno, i la tornada, diu, i ara, per la tornada,
que vindrà a voltar a altres puestos, no?, i tornarà a Sevilla,
digui, l'àxima que la vuelta, diu, claro, la vuelta ja no és el que...
Però escuche, diu, que li molesta a usted los ruidos.
Dic, home, segons com sí.
Home, depèn, depèn si els tinc a sobre, normalment.
Diu, mira, hay una habitación del chico que estudia
y está al lado de la cocina.
Si no le molesta mucho, le dejamos esta habitación.
O sigui, que la vida no has d'anar d'aquesta manera,
i jo, tu, si el t'hi mora, què som?
Persones, avi.
Abans que res, persones.
Hem de ser, doncs, hem de ser d'una manera, per exemple,
com quan vas a un país.
T'has d'aclimatar com són aquella gent.
Cadascú té el seu caràcter.
Perquè el valencià té un caràcter.
El madrilenyo, ja sabem, no?
També, també.
I el nord.
I com que absolutament he estat a tots els punts d'Espanya,
ja saps cadascú el caràcter, per què el té.
I si no l'aprens, avi?
I si no l'aprens, no?
Amb la convivència, amb el dia a dia?
No, perquè a vegades...
Encara que siguin pocs dies.
No, no, a vegades hi ha una cosa.
A vegades el caràcter es crea per l'ambient.
I a vegades el caràcter el creen perquè hi hagi un ambient.
Ah, d'acord, d'acord.
Per això no és el mateix un madrilenyo
que un valencià i un andalus i un català.
Cadascú està criat d'una manera,
ens hem criat d'una manera,
i clar, fem aquest.
Doncs ja et dic, això del flamenc, bé,
perquè inclús veus...
Però vostè quan va estar a Sevilla,
que va estar de cara al mes de desembre,
em comentava avi.
Sí.
No, no, però també hi vaig estar...
Ah, per l'encesa de llums i tot això també ha estat?
Jo t'he dit, el mes de desembre anava per Andalusia.
Val.
Però entremig, segons com agafava la cosa, anava.
També s'apuntava, no?
A l'abril, per exemple,
tu saps quan s'encenen aquell món de llums que hi ha al Fira,
tu saps que vas per aquelles casetes i veus que...
Oh, tal.
El finito, el finito.
Vull dir que...
Los pescates fritos.
Però no has de passar per davant d'ells, vull dir...
No, no, has de situar-te com ells.
Clar, a casa, com si...
Saludant, aquelles que veus...
Bueno, ara aquestes van dalt d'una caneta aquestes,
saludant com si fossin les princeses, allò...
Home, és que ho són, almenys per aquell dia ho són, no?
Per això et dic, aquest dia les veus feliços.
Per això et dic que a mi tot això...
I la Fira d'Abril, doncs clar,
l'he conegut d'aquesta manera.
I és així.
I aquí Tarragona...
Però el cap de setmana va passar per aquí?
No.
Va anar a bona vista a avi, vostè, el cap de setmana no.
No, perquè ja saps com vaig jo, que...
No, va rossegant l'avi, eh?
M'han sortit coses imprevistes a casa, que no són...
Home, no és que si...
Passa, coses que passen, no?
No, no, m'imagino, m'imagino.
En circumstàncies, doncs, que et trobes com te trobes.
No per mala situació, sinó per coses que passen familiar.
El cos de les persones.
Sí, sí, sí, perfectament, perfectament.
I avui anem d'allò, l'altre i l'altre manera...
El que sí que va fer l'avi són petites escapadetes.
D'aquí cap a la ràdio, cap al diari, no?
Sí, sí, sí.
Hem fet un recorregut turístic per aquí.
I exposicions i coses, ja saps tu, que sempre d'allò...
Ai, que per cert, hem de recordar que no ho he dit, eh?
Ho volia comentar després, que aquella exposició encara està oberta, no?
El tinc l'au de número 1 del Mollacosta.
Sí, sí, sí, sí, val la pena, eh?
Hasta el 26 de maig i encara podeu anar a visitar-la, eh?
Ja vaig explicar-se el dia abans de l'inauguració i després de l'inauguració
i ja vaig explicar...
Sí, sí, sí, ens va donar tota una sèrie de detalls, eh?
Allò és que val la pena, eh?
I si escolteu el que vaig dir, veureu que val la pena.
Sí, clar que sí.
Es parla de moltes coses i això, d'allò, allò...
Però a vegades tenim unes coses tan tarragonines,
perquè, clar, quasi un centenar d'artistes
que mostrin el seu art, el que sigui,
i llavors el que curiós és quan diuen
ai, si aquest el conec, ah, no sabia que pintava.
I això és bonic, aquesta familiaritat dintre d'una capital.
Ai, que llàstima que això sigui la ràdio ni la tele, eh?
Perquè ara gairebé, ara s'ha emocionat una miqueta comentant-ho, eh?
L'ha caigut una miqueta, no sé si una miqueta la llagrimeta fins i tot, eh?
Perquè m'estàs parlant d'Andalusia, no m'entens?
Per exemple.
D'Andalusia, doncs cada capital té el seu sistema.
Sí.
El malagueño té un altre caràcter.
El cordobé té un altre sistema.
O sigui, inclús el parlar...
Se n'hi nota, no?
Doncs només en uns i només en els altres.
Parlar, inclús cada província té un algo.
El cordobé, depèn de...
Sí, sí, sí.
O herba, depèn...
Com es nota, avi, que ha estat molt per allà baix, eh?
No, no, és que jo ho comprenc,
perquè els catalans a vegades diem coses,
perquè també imagina't tu...
Però s'agrada molt generalitzar, avi, però a tothom...
Per exemple, aquí a Tarragona,
tens Tarragona, Salou i Reus.
Una galleta, una ferrada...
A les formes de parlar, sí, sí.
O sigui, un pubal, una galleda o una ferrada.
Tria el que vulguis, no?
La meixa cosa, a tres pobles.
Sí, sí, sí.
T'imagines?
Per això jo també comprenc quan vas a Andalusia,
o un andalus te parla.
Doncs, si veus que et parla, no en plan de...
Et parla com t'ha de parlar.
De fred, de front, no? De front.
Sí, sí, i de cara.
Com, qui diu això?
El madrenyo, el valencià, tots tenim...
M'entens com ho dic?
Sí, sí, sí.
Si convisguéssim amb sinceritat el que som,
el que som,
doncs no el que pensem que som.
Això és diferent, no?
Això és diferent.
És molt diferent.
La vida fora d'una altra manera.
I després, jo he tret aquí un kit-kat així
de parlar de la fèria d'abril,
perquè ha estat aquest cap de setmana,
però també aquest cap de setmana,
que hi ha propet d'aquí a la ràdio
i també ho deixava caure així d'estrangers,
s'ha fet al Mercat Català,
que hi havia moltes coses de casa,
que es podia menjar,
va haver un ball de sardanes,
i segurament que molts col·laboradors
o participants són descendents.
Segur, segur.
No són, són catalans,
però descendents d'altres que han vingut,
s'han aclimatat, han conviscut,
i és el bonic d'això,
d'aquesta convivència, saps?
Perquè et pensa tu, no ara,
no ara, perquè dius, oh, que això...
Però hi ha anys i anys i anys
ja Catalunya va rebre molta gent de fora,
molta gent de fora,
que van arribar a ser algú,
van ser algú,
i van estar tal com s'ha d'estar.
Ara, aquestes petites coses que tinc jo,
del que pensem, el que som,
això a vegades desgracia.
Ha fet mal.
Ha fet mal, no?
Desgracia, saps com ho he dit?
Desgracia.
Per això et dic que el bonic és això,
i clar, que disfrutin,
cadascú a la seva festa,
naltro a les sardanes.
Per això, no, no,
però jo li volia comentar.
Però jo he vist inclús a la Rambla,
quan se'n feien,
ara no tant,
però quan se'n feien sardanes a la Rambla,
veies que algú entrava
i veies, pobre, que anava com anava,
però intentava, saps?
Aquella cosa,
i clar, el del costat l'indicava.
O sigui, no de dir,
ves tant que no en saps.
No, no, al contrari.
Com havia de fer-ho.
Saps?
M'entens?
Com per això també a vegades,
d'això del flamenc,
de la fèria, d'això,
també hi ha un que,
la mateixa música,
quasi que, i a vegades m'he trobat
en un ball de d'això,
sortia un d'això flamenc,
i no m'ho dono compte,
i estic...
Estava, estava, estava.
Ara ja no puc.
Ara costa una miqueta més.
No, és que ara ja no puc.
Però quan d'això,
ho saps, eh?
M'entens jo m'agrada...
No me n'imagino jo
ballar les sevillanes, eh?
Flamenc, he dit, eh?
Ah, perdó, perdó.
Però sevillanes també o no?
S'arrencava, també s'atrevia?
Ja has de seguir l'altre,
però ja et porten un...
Si en saben...
Sardana sí que l'hi veig.
Però saps què passa?
Que a vegades...
Hem fet aquí un matxembrat avui, eh?
Tant com la sardana,
com el flamenc...
Sí.
El flamenc és una cosa,
és inspiració.
Inspiració,
i balles,
i tu mateix treus ole,
i saps?
Ara,
les sevillanes, per exemple,
ja tenen el seu pas com la sardana.
Hi ha uns punts,
hi ha uns aixos.
I no tothom...
Quan ho veus,
és molt fàcil.
O sigui, això...
No, no,
quan es veuen tots els ballos,
semblen fàcils.
Els ballos són fàcils.
Semblen.
No, no,
la paraula és semblen,
és com el presumpto.
Doncs aquí és el mateix,
no?
Els semblen molt fàcils...
Jo sempre...
Ja saps tu,
que a vegades...
Per exposar-s'hi, eh?
Tu vas veure'm una fotografia
que estava ballant
el ball d'aquell allà...
Aquell allà...
Aquell allà...
Tu n'és allà d'aquell allòs...
Oh, és veritat,
és...
Però bueno,
m'ha provocat i vam ballar.
Però és cada cosa
és de respectar
com ballen
i si veus,
doncs veu.
Ara,
si veus que no hi has de fer molt bé la cosa,
doncs no t'hi posis.
No, no, millor.
Però si veus que veu malament
pot seguir,
doncs sempre és...
Per això li sempre respecto,
ja t'ho dic.
Hem de ser així,
hem d'anar a ser solidaris,
cosa que...
Hem deu d'ajudar
als altres.
Aquesta paraula de solidaris
sembla que has de ser tu.
Els altres, no.
I això és el que mata, saps?
Si tots fóssim solidaris,
vivríem, doncs...
Vivríem encantats.
Sí, no, no.
A més, el món
jo crec que fins i tot
funcionaria d'una altra manera ben diferent.
Perquè, d'una de les notícies
que surt a l'àvia últimament...
Perquè saps què passa?
Que a vegades
abusem de la solidaritat de la gent.
A vegades
ens pensem que...
Oh, si donen una miqueta de confiança,
ens pensem...
Oh, és que clar,
aquest avis que jo sóc...
No.
T'has donat
perquè la solidaritat
ha de ser entre els dos.
Mira, ara que diu això,
fa dues setmanes,
aproximadament,
jo que fan
amb un reporter
i estan vigilant
una sèrie de gent
i van vigilar
amb uns pidulaires
que portaven muletes
i que una persona...
mira, li faltava una de les cames,
un altre a un braç...
I clar, deien,
i a més a més es podia veure
a les imatges,
que aquestes persones
entraven en un lloc determinat,
es canviaven de roba
per semblar més pobres
i anaven amb un gotet
i després resulta que
sempre hi havia algú
que els portava el menjar
i que els portava
i els recollia
una vegada que s'havia acabat
podien dir que
les seves hores
de demanar,
no?
I que tot això...
I clar, tot això
ho veus a la televisió
i quan millor
hi ha una persona
que potser s'ha posat
de veritat
a demanar
perquè ho necessita,
clar,
anem amb la desconfiança
perquè no acabes
de veure-ho clar.
Això que dius tu,
va haver-hi dies
que es van enganxar-los.
Aquí al costat
de la font del centenari,
llavors,
quan encara el mercat
estava més despistat,
tot allò,
hi havia una furgoneta
i repartia
a quatre o cinc dones,
manes
i disfressades
i anava vigilant
cada sort
i quan era de la veritat
o quan li semblava,
llavors les recollia,
recollia el diner
i ells les portava
amb la furgoneta
a un fos.
Això aquí a Tarragona.
Aquí a Tarragona també.
Una vegada a la Rambla,
també a la Rambla
el van enganxar un
que també era sec.
Sí.
I van descobrir
que era un de Barcelona
que havia,
com que ja el coneixien massa,
el xollo va trobar
aquí a Tarragona
a la Rambla
fins que el van enxampar
per un,
li van fer una trampa
i el van enganxar.
I el van descobrir.
Perquè clar,
quan passava gent
era sec,
però quan hi havia gent
que no el vèn,
se'n va marxar
a agafar pel tren
i que va a Barcelona.
O sigui,
que això que estàs dient tu
d'aquests campidulaires,
sí, sí, sí.
a l'escala nostra,
parlo,
per ser la veritat,
sí, sí, sí,
parlo amb propietat,
a més a més.
hi ha un pis,
deixem,
no dic massa detalls,
perquè després
no tinc ganes
d'aquest això.
Una dona gran,
la mare,
la mare,
estava al carrer Canyelles,
llitant,
aquest oi,
tapada amb un mantell,
allò,
el cap,
tot allò,
aquest oi,
no tinc casa,
no tinc aquí,
no tinc allà.
I vivien.
I aquesta gent,
jo els havia enganxat
el pare,
l'home d'aquesta dona,
doncs aquest oi,
una cerveceta,
el potet,
el que sigui.
Ho dic ara
perquè vegin
que hi ha coses
que si parlo,
no parlo per parlar.
Parlo per fer.
doncs molts dematins
al forn
a buscar croissants
i al bar
cafè preparat.
Què dius, home?
A veure,
si ho necessitem,
ho necessitem, no?
Vull dir que
tota aquesta cosa
de pidulàries...
No, ho comentava,
havia en relació
de la solidaritat
que comentàvem, no?
I n'hi ha
que ho necessiten.
I a vegades,
molts que ho necessiten
a vegades
per vergonya
o perquè no d'allòs
no abusen.
Sí, sí, sí.
Per això dic
que amb això de solidaritat
hauríem d'anar-lo tanto.
Perquè a vegades
creiem
creiem vicis
i coses
que no.
No, i després també
ha dit que potser
no som tan solidaris
com ens agradaria
per no caure
en aquestes trampes.
És que ja arriba un moment...
Perquè dius,
vas amb la desconfiança
i el millor la persona
que potser et demana
sí que ho necessita
però veus segons quines coses
i dius,
però no m'enrafio.
Vas amb el cor de les mans
i penses...
I ara què, no?
Però no me sortirà, no?
Vull dir que d'això.
Però bé,
que la festa
sigui amb alegria...
Això sempre.
que la fèria d'abril
i aquí nosaltres...
Que passa que va ser
a principis de maig
que aquí ja ho trobo
una mica discordant,
però mai és tard
si la festa és bona, no?
No, la festa és bona.
Si la festa és bona.
I nosaltres
doncs tenim les nostres festes.
Clar que sí.
Ells tenen els toros,
nosaltres tenim els castells,
l'altre té...
O sigui,
cada puesto
tenim una cosa
que ens identifica.
Doncs sí, doncs sí.
Perquè imagina't tu ara
la fèria d'abril,
bonica, no?
Tot el que sigui.
Fantàstica.
Ara t'imagines
quan sigui això dels castells.
Uah!
meravellós.
Perquè imagina't,
jo a la plaça de toros,
o braus com s'hi digui,
he vist toreros bons
torejar en algun temps.
En Tela Russa,
tots aquests toreros bons
que hi havia,
m'hi portava,
el meu avi
em portava de sort.
I ara aquells toros
s'han convertit
en uns castells,
un curs de castells,
una altra tradició.
Bueno, guardant les distàncies.
Per això tinc una altra tradició.
Sí, guardant les distàncies.
Vull dir que cadascú disfruta
amb el seu.
Avi,
tornem la setmana vinent?
Ja se'ns acaba el temps, sí?
Això espero.
I a veure si aquesta vegada
aquesta cama
la trobo millor, eh?
Són les cames dels peus.
Ja ho sé,
ja ho sé,
la cama i els peus
no el té una mica tot tocat, eh?
És el temps, és el temps.
Que els té, no?
El temps que el té.
El temps que tinc
i el temps que fa.
Gràcies, Avi.
Adéu-siau.
Toma forma de canción,
así es mi voz.
Sale de mi corazón
y volará
sin yo querer
por los caminos más lejanos
por los sueños que soñé.
Será el reflejo del amor
lo que me tocó vivir.
Será la música de fondo
de lo mucho que vivir.
Oye mi son,
mi viejo son
tiene la clave
de cualquier,
de cualquier generación
en el alma de mi gente
en el cuero del tambor
en las manos del cordero
en los pies del bailaor
yo viviré.
Yo viviré.
Y allí estaré.
Mientras pase una comparsa
con mi luna.
Con mi luna cantaré
seré siempre lo que fui
con mi azul al para ti.
Yo viviré.
Yo viviré.
Mi voz puede volar,
puede atravesar cualquier herida,
cualquier tiempo,
cualquier sol
sin la que pueda controlar
toda forma de canción.
Así es mi voz.
Sale de mi corazón
y volaré
sin yo querer
por los caminos más lejanos,
por los sueños que soñé.
Será el reflejo del amor
lo que me tocó vivir
será la música de fondo
de lo mucho que viviré.
Mi viejo son
mi viejo son
tiene la clave
de cualquier,
de cualquier generación
en el alma de mi gente
en el cuero del tambor
en las manos del cordero
en los pies del bailaor
yo viviré.
Y allí estaré.
Mientras pase una comparsa
con mi broma cantaré
seré siempre lo que fui
con mi azul al para ti.
Yo viviré.
Yo viviré.
I will survive.
I will survive.
Just as long as I know
how to love,
I know I stay alive.
I've got all my life to live.
I've got all my love to give.
I will survive.
I will survive.
I will survive.