I ja tenim aquí amb nosaltres l'Andrés i l'Andrés.
Andrés, bon dilluns i bon inici de setmana.
Bona tarda.
Bona tarda, gràcies.
El isquiqui amb uns bons desitjos.
Només arribar, eh?
Ja ho veig, ja ho veig que sí que m'aprecies.
Home, clar, home.
I el que ens hem d'aguantar, Andrés, el que ens hem d'aguantar, per l'amor de Déu.
Què tal?
Doncs mira, aquí per explicar-te les pel·lícules que farem durant aquests pròxims dies,
perquè si algú té ganes de distreure's i passar-s'ho bé, doncs ja ho sap.
Per tant, començarem perquè demà a la tarda, a les 6, allà a l'antiga audiència,
amb l'entrada de col·laboració d'un euro,
doncs passem ja a una pel·lícula que jo crec que ha d'agradar,
que és La piel que habito.
Una pel·lícula que hem de dir que està protagonitzada pel senyor Antonio Banderas, no?
Exacte.
I qui més, qui més?
Elena Anaya, i està dirigida per Pedro Almodóvar.
Ja sé que hi ha molta gent que no li agrada a Pedro Almodóvar,
però aquesta és una pel·lícula d'aquelles que sí que es poden veure i agraden.
Una pel·lícula que té una trama diferent i està bé.
Després l'actuació del Banderas i de la noia també està molt bé.
Això és demà a la tarda, a les 6,
però anem a escoltar un petit fragment per saber alguna cosa del que és la pel·lícula.
A la tarda, a la tarda, a la tarda.
Hem agafat, Andrés, només un extracte d'aquesta pel·lícula que hem de dir que és molt fosca,
per ser del Pedro Almodóvar,
que normalment estic acostumada a molta comèdia i a trencar molts de tabús.
Amb aquesta pel·lícula podíem dir que va buscar una altra part del director Manxec.
Sí, jo faré una petita sinopsis perquè la gent sàpiga més o menys de què va.
I podríem dir que des que la seva dona va morir cremada en un accident de cotxe,
el doctor Legard, eminent cirurgià plàstic,
s'interessa per la creació d'una nova pell
amb la qual hagués pogut salvar la seva dona,
de les cremades i, en fi, dels desgràcies que va patir.
12 anys després, aconsegueix cultivar amb el seu laboratori,
aprofitant els avenços de la teràpia celular,
aconsegueix un èxit fantàstic.
Això és a Toledo, l'any 2012,
on el doctor Robert Legard, que és Antonio Banderas,
ha creat un èxit, una pell ignífuga.
Encara que ell anuncia en un congrés mèdic
que només s'ha aprovat en rates,
els seus col·legues sospiten que Robert ha experimentat amb humans
i aconsegueixen que el projecte sigui cancel·lat.
O sigui, que li fastidien tota la feina que ha feta.
Ell, per això, no dubtarà en traspassar una porta
fins ara, terminantment vedada,
i és la transgènesis amb els sers humans.
Però aquest no serà l'únic crim que cometrà
amb la pel·lícula La piel que habito.
Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do.
És el que et deia, que era més fosca.
És més fosca del que ens té habitualment acostumat
el senyor Almodóvar, eh?
Exacte. I això per demà a les 6 de la tarda.
Molt bé.
I pel dijous, també a les 6 de la tarda,
amb col·laboració d'un euro.
Tot això és l'antiga audiència allà a la plaça Pallol,
costat del Camp de Marte.
Importantíssim, importantíssim, sí.
Doncs passem una pel·lícula distreta, divertida, d'espases.
Un clàssic.
Los tres mosqueteros.
Déu-n'hi-do.
Una pel·lícula que interpreta Gene Kelly,
Lana Turner, Johnny Allison, Frank Morgan,
Van Enflin, Robert Cuth,
Angela Lansbury, Vincent Price,
Reginald Owen i Jake Young.
Imagina't quin categorer de personatge.
Quin ventall de bons actors, eh?
I és curiós veure aquí el Gene Kelly,
un ballarín que ens ha delegat
amb infinitat de pel·lícules,
aquí fent despedatxin.
Lògicament, no és que balli, ni molt menys,
però les seves acrobàcies,
mentre està lluitant espases,
són dignes de veure.
A més, a més, són creïbles.
No com aquestes modernes,
que fan un salt de tres pisos
i tornen a caure de peus.
No, no, aquí era ell propi.
I sense les fan tirar-se.
Sense cordes que lliguessin ni res de res.
O sigui, una pel·lícula molt distreta,
això pel dijous,
amb aquella pantalla gran,
és fantàstic veure aquesta pel·lícula en colors,
el dijous a les sis de la tarda
a l'antiga audiència.
Ah, escolteu,
es tracta de les tres mosqueteros.
L'hem sentit.
Comida hostelero.
Y vino hostelero.
En nombre del rey.
Los mosqueteros del rey.
Sí, señoratos.
La mejor comida y el mejor vino para el señoratos.
Es una trampa.
Hi ha moltes espaces, eh, André?
Aquí, a més de diàleg,
hem sentit que abren les espades.
Sí, sí.
Ha sigut una conversa...
És molt curta, eh?
...batalladora de les espaces.
La pel·lícula de molta acció,
molt trepidant,
una gran producció d'aquelles pel·lícules
que encara que siguin...
Imagina't, aquesta pel·lícula
és ni més ni menys
cada l'any 1948.
Però la veus avui dia
i és fresquíssima, divertidíssima
i t'ho passes la mar de bé.
No, hem de dir que
encara continuen barallant-se, eh,
aquesta gent, eh?
Sí, sí, sí.
Deixa'ls, deixa'ls,
que ja s'ha de cara.
No, els hem de deixar.
El dijous ja veurem qui guanya.
A veure, a veure què sé el que passa.
El dijous, eh,
a les 6 de la tarda.
Sí, importantíssim.
A l'antiga audiència.
Bé, i ara passem ja
a l'última pel·lícula
que ens queda d'aquesta programació.
La setmana que ve en direm d'altres, no?
Ara anem al casal Sanitas Tarraco
que està a l'Avinguda de Catalunya 54,
l'antic edifici
de les Germanetres dels Pobres
i allà els dilluns
a les 5 i mitja de la tarda
amb entrada totalment gratuïta
també fem cinema.
I aquesta setmana
farem una pel·lícula
amb una comèdia musical espanyola
que és
Buenos Dias con Decita.
Una pel·lícula
en què els actors són
Rocío Durcal,
Vicente Parra,
Gracita Morales,
Antonio Garissa.
Això per dir-ne uns quants.
Només els sols, eh?
Sí.
Doncs mira,
Maria,
que és la Rocío Durcal,
es guanya la vida
venent discos
allà a Madrid al rastro.
Aquells encants que hi ha.
Els seus companys de venda
li diuen con Decita
per les seves bones maneres.
La seva afició a la cançó
la fa somiar
amb grans èxits
que comparteix,
amb aquestes il·lusions,
amb la seva amiga i admiradora
Mariuxa,
que és la Gracita Morales.
La vida de Maria
es creua
amb la d'un home
que prové
d'una família rica.
Aquest és Vicente Parra.
Aquest home
rebrà la visita
dels seus pares
que venen de l'estranger,
els que esperen
trobar aparellat
amb una noia
de bona família,
quan ell,
en realitat,
està solter
i sense ganes
de lligar-se amb ningú.
llavors ell demana
a Maria
que es faci passar
per la seva nòvia
comtessa.
I aquí comencen ja
els follons.
Ja comencen en renou.
Aquí comencen ja
els follons.
Doncs si vols sentir
un extracte...
Anem a sentir un extracte.
¿Por qué le das tanta guerra?
Tu madrina es buenísima.
Yo creo que si me hicieran
un piscoanálisis,
yo lo que la tengo
es envidia.
Envidia de qué?
De vivir en este ambiente romántico
tan distinto al nuestro.
¿Lo dices por los trajes de novia?
No, lo digo por los otros,
los de cantar
y decir versos.
¿Pero tú piensas casarte,
condesita?
El día quedé con un muchacho
honrado, trabajador,
que me quiera de verdad.
Eres una retrógrada.
Tú no ves para la mujer
otro porvenir
que el matrimonio.
Es lo natural.
¿Y tú en qué piensas?
¿Yo?
En el arte,
la popularidad,
el éxito,
el aplauso.
Todo eso suena muy bien,
pero no es para nosotras.
El arte es para los artistas.
Eso lo dicen
porque no sabe soñar.
Mira todos estos trajes,
no te dicen nada.
Sí, me hacen ilusión,
pero huelen en octalina.
Han recorrido
todos los...
Aquí la Rocío
no està molt posada
per la labor, eh?
Bueno,
perquè és més humil.
Clar.
El que passa
que l'altre
l'està engrascant,
l'altre l'està engrascant
i de quina manera, eh?
La gent que té moral,
és la característica
pobreta que tenia.
Sí,
que bona és, eh?
És la mentida
molt graciosa que era
i l'admiració
que tenia la gent
i era esquerpa
i amb mal caràcter
a més no ho pogués.
Sí o no?
Sí,
tot el que demostrava
a través de la pantalla
després fora
no hi havia res.
Era esquerpa,
escolta,
la majoria de vegades
antipàtica.
Què em dius?
Sí, sí, sí.
Ara m'acabes de treure
un mite, meu.
Andrés,
això no ho pots dir així
d'aquesta manera, home.
No, sí,
perquè pobreta,
pobreta,
no la perjudico en res.
La gent ja la coneix,
la segueix veient en pel·lícules,
com que desgraciadament
ja no poden parlar amb ella,
doncs, en fi,
es poden dir les coses
que tampoc, escolta,
no és un defecte.
No, a veure, no, no,
a veure,
que l'escola era com era, no?
Sí, sí.
I si l'atossigaven gaire,
doncs, escolta,
els enviava a fer punyetes.
Clar,
arribava un moment que esclatava
com a qualsevol persona,
no, no, s'entén.
Bé, això és el que tenim
pel cinema d'aquesta pel·lícula,
Buenos Dias,
Conde Cita,
el dilluns a les 5 i mitja de la tarda,
entrada gratuïta,
allà al Casals Sanites,
a Tarraco,
a l'Avinguda Catalunya,
45,
perdó, 54.
Ah.
Bé, i ara anem pel personatge
que estem parlant aquests dies,
que ja potser avui ja serà l'últim,
perquè podríem parlar
a temps i temps i temps.
Ui, i música per posar en drets tenim.
Oh!
Mare de Déu.
Per far un carro, eh?
I per parlar també, eh?
També m'agina.
O sigui, els referim a Célia Gàmez.
Célia Gàmez,
ja m'ha estat explicant
les seves actuacions,
ella era argentina,
va vindre a Espanya,
va començar a treballar a Madrid,
i el 13 de maig de 1927,
Célia Gàmez estrena
amb el mateix escenari
de les seves anteriors triomfs,
amb el Teatre Slava,
del Madrileny Carrera d'Arenal,
el seu nou espectacle,
Les Castigadores.
Va ser escrita
per un dels seus millors autors,
o millors autors del gènere que hi havia,
l'home nascut a Granada,
Maestro Francisco Alonso,
i va ser la primera,
en fi,
endenada d'èxit
que va donar ella
a les portes de la fama,
però encara quedava
bastant camí per recórrer.
Va tindre un gran èxit,
però ja dic,
no era el principal.
Dos números de les revistes
van fer aviat
molt populars
i van ser cantats
en tota Espanya.
Amb un d'ells,
el Fox,
Noche de Cabaret,
i s'intentava
bucar la part romàntica
dels ambients nocturns
d'aquests locals.
No menys inspirats
resultava
l'altre número,
el famós xoti
de les Taquimeques.
Les Taquimeques
era un retrato
de les secretàries
de l'època,
en un temps
en què no estava
molt ben vist
a l'ofici
de les fèmines
treballant
fora de la llar.
Zéria Gámez
accentuava
la seva interpretació
amb el suficient
erotisme
com per despertar
el furor
dels homes
que la miraven
bocabadats.
No m'estranya.
Però sempre
amb molt gust.
Encara en aquelles èpoques
en què la censura
no era tan forta,
mai va caure
en cap excés
de procacitat.
amb els números
que segueixen
encara avui dia
se segueixen
recordant.
Anem a sentir
el primer tema
d'avui
que és aquest
de les castigadores.
aquest
sínt
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!





Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Portisis les mosques!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
tendències musicals d'origen estranger,
la revista s'apropava més al públic
pla i...
El poble, diguem-ho així, no?
I també el millor d'aquella
humorada còmica o vodevillasca
era el xotís de la Manuela.
Una gran creació, una altra
de tantes, de la que Célia Gámez
es va suposar la confirmació
d'un estil.
D'un estil, a més a més d'un sentit,
d'una manera d'interpretar, que anava
a calar ben fons amb el poble.
Célia semblava una escena,
semblava escena, ja
una autèntica madrilenya.
Una autèntica madrilenya.
Anem a sentir un altre tema.
Doncs mira, el xotís de la Manuela,
què et sembla?
Música
De la pantalla
soy ferviente y admiradora
y estoy pendiente de olivo
a toda hora.
Yo por verlo
me dejo
seducir
pues me se ve
reír.
Me vuelven loca
clara voz
y la del río
Ramón Navarro
que en los huecos
es un tío
y el río
y el río
y el río
y el río
va a llegar yo
quizás vamos
a un tropezón.
Música
Tiene Manuela
Desatendida
Toda la criancela
Eres Luchatela
La que en el cine
gaza la Manuela
Anda, Manuela
Y dedícate
lo mismo
que tu abuela
a planchar
y así no me digan
llamándome feliz
que solo agresa
dar buen chamberlín
y dimos a mí
¡Ja, ja, ja!
Tiene Manuela
Desatendida
Toda la criancela
Eres Luchatela
La que en el cine
que gaza la Manuela
Anda, Manuela
Que llicate
lo mismo
que tu abuela
Manuela
Y así no me dirán
en toda champerí
que soy
Així és com sonau
aquesta la Manuela
xim-plinc
que totes les cançons
acaben així, eh?
Exacte
Celia Gámez
va morir
als 81 anys
va morir
a Buenos Aires
que era d'on ella
ja era
el 10 de desembre
de 1992
va morir
pobreta
no coneixia ningú
va morir
en fi
ja descuidada
completament
tipus Alzheimer
problemes
de la bellesa
bueno
anem a dir
les pel·lícules
perquè se'ns acaba el temps
sí, que van a tancar
és veritat, Andrés
ostres, se'm ha passat
el programa volant, eh?
mira
jo no sé què ha passat
què ha passat
doncs vinga, ràpidament
les pel·lícules
a l'antiga audiència
demà a les 6 de la tarda
col·laboració
un euro
La piel que habito
una pel·lícula
d'Antonio Banderas
i dirigida
per Pedro Almodóvar
això
demà dimarts
però el dijous
també a l'antiga audiència
col·laboració
d'un euro
Los Tres Mosqueteros
Jane Kelly
Lana Turner
una pel·lícula
d'aquelles d'acció
divertida
emoció
en fi
bona
val la pena
i llavors ja passem
el dilluns
dia 17
al casal
Sanitas
Tarraco
l'Avinguda
de Catalunya
54
entrada gratuïta
a les 5 i mitja
de la tarda
Buenos Dias
Conde Cita
una pel·lícula musical
de la Rocío Durcal
i Vicente Parra
dirigida
per Luis César
Amadori
això és el que tenim
pel cinema
d'aquests propers dies
i amb l'Andrés
i Andrés
tornem la setmana
vinent
Andrés
si Déu vol
gràcies
adéu