Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Va ser el temps que ho anàveu rumiant, ja veníeu d'altres àlbums,
o va ser una mica tot en plan...
Vinga, anem a provar-ho, a veure què és el que passa.
Va ser fa cosa de cinc anys que jo vivia a Girona,
i en José, bé, ell és a Girona,
i llavors vam coincidir en el meu primer disc
que ell va ajudar-me a coproduir-ho i tal.
I llavors, a partir d'allà, com que jo tenia un cançoner
que era més aviat així més mariner,
doncs ens vam motivar i vam dir, ostres, un dia hem de fer unes cançons...
Bé, i va quedar com una mica en un projecte més en l'aire,
i ara, finalment, quan vaig presentar Murtra,
llavors vam quedar amb posants i amb unes cançons per aquest treball, no?
I a la gent de Bank Robert els va agradar molt
i llavors ens van apujar una mica perquè això tirés endavant
i que ho acabessin i tot va anar bé i, bueno, estem molt contents, no?
José, et va enredar l'Isaac o tu li vas enredar amb ell?
Amb quina proporció va haver?
Doncs deixem enredar possiblement entre els dos.
La veritat és que no cal xerrar molt.
Ens hi putem directament i ja surten les coses, no?
Ha sigut d'una manera bastant natural.
D'una altra manera no hauria sortit un resultat tan maco per mi.
T'anava a comentar precisament això,
perquè es nota, quan escoltàvem les cançons,
aquestes 10 cançons que formen part de l'àlbum,
es nota que hi ha el seu contingut,
però a més a més, jo no sé si és potser el...
que ho he notat jo, diguem-ne rara, diguem-ne estranya,
que hi ha molt bon rotllo entre vosaltres.
Sí, això suposo que es nota, no?
Perquè també no volíem fer una serietat segons quina cançó més que altra.
Sí, sí.
Però, bueno, hi ha a nivell de composicions i lletres on sí que ens hi vam posar,
però a l'hora de gravar-ho va ser una mica d'on hi havia com coses que potser no eren molt perfectimistes,
que podíem haver arreglat, però les hem deixat al qual perquè era com una mica més...
el que ens inspirava i com més màgic, no?, i així més natural tot.
I sí, una mica aquest és el tema, no?, del disco, algú fresc i de forma natural.
Són 10 les cançons que trobem a l'àlbum.
Eren les 10 que pensàveu tots dos que havien d'entrar,
que eren les que portaven més potència, més energia,
les que teníeu claríssim que havien de ser aquestes?
Bueno, de fet no hem pensat gaire, hem anat fent
i el que ha quedat és el que va sortir.
Quasi, quasi, te diria primeres idees, no?
I en el fons aquesta era una mica la proposta,
deixar la nostra personalitat en un tipus de música
que potser no és tan normal
fer amb una personalitat distinta a la que se sol fer, no?
Nosaltres hem fet bastant intuitivament el que ha sortit
i hem intentat fer alguna cosa maco
i així amb un to popular, no?
Cançons perquè participi tothom.
Molt bé.
Així també heu pensat sense, no sé si volent o sense voler,
el que seria després el directe.
Que dius, mira, nosaltres disfrutem aquí enregistrant-les,
fent-les i de cara a presentar-les en públic
que la gent també pugui gaudir el mateix que nosaltres.
La idea seria aquesta?
Sí, o sigui, aquest és un dels fonaments, diguéssim,
de la trobada, no?
Fos sí, la meva,
que és que no una cançó on hi ha una figura protagonista,
que en el fons s'anuniria una mica d'aquest tema més folclòric,
que és perquè la gent canti,
s'anuniria les cançons,
vinguin als concerts.
Llavors, a l'hora de portar el directe,
també hem volgut que siguin set persones
i que hi hagi no fer concerts en format reduït,
sinó mirar de fer concerts amb la mateixa banda,
amb la mateixa gent,
per així donar-li aquest caire especial,
i aquest és un treball paral·lel de la música
que normalment solem fer nosaltres dos, no?,
per separat.
I a més, clar, el que deia abans una mica l'Isaac,
Isaac, que es nota l'aire mariner en el disc,
no en un 100%, però en un 60-70%, déu-n'hi-do.
Sí, la veritat és que hi ha bastanta part
de cançons de mariner, no?
Sí, de manera, sí.
De manera, d'alguna manera, sí,
cançons de marineres, això és una mica...
Aquesta vessant que jo vaig veure de petit a casa
amb el meu pare, que els teus amics i tal,
eren tots com mariners, venien a cantar a casa,
i llavors, clar, d'alguna manera m'has impregnat això
i això també reflecteix en aquest treball, no?,
d'aquestes cançons més marítimes,
i altres més, bueno, ja hi ha cançons més d'en José,
i en cançons...
Vull dir que és una mica així, té una diversitat
que també és agradable a l'hora de portar-ho al directe,
perquè la gent pot rebre diferents estímuls.
No és solament un disc de deu cançons de vanera,
sinó que hi ha una varietat i això és més ric, no?
No, i a més, també és el que hem de dir
que la producció també ha anat a càrrec vostre,
que també heu pogut acabar de remenar el disc
tal com us agradava a vosaltres a l'hora del resultat, no?
Sí, bueno, clar, aquí el que després de fer nosaltres les cançons
han participat en uns músics que tenen bastant de pes
i han ajudat molt a fer els ambients que nosaltres volíem, no?
Sí.
I des de l'avui hi ha instruments que nosaltres no sabem ni tocar.
Com quin? Perdona, José?
Hi ha botuquis, flautes, les percussions en si,
el que és el contrabaix, els violins...
Hi ha molts matisos que nosaltres no...
El que teníem són idees de, mira, aquesta amb una flauta
o aquesta amb el botuqui,
però després els músics han aportat moltíssim
també el que és la seva personalitat, no?
I això és part de la producció d'aquest...
Jo crec que també part de l'encant.
Això m'imagino, José Isaac,
que s'ha hagut de trucar a molts amics,
hem trucat a moltes portes...
Déu-n'hi-do...
O ja no en coneixia uns quants. A veure...
Déu-n'hi-do, ja n'ha hagut sorpreses.
Hi ha hagut, per exemple, el meu professor del col·legi
que quan jo tenia, per exemple, 14 anys,
el vaig deixar de veure del meu tutor al col·legi i tal,
i necessitava una coordenista
i vaig preguntar pel poble Blanes
i em van dir que el profe Pere cantava neres
des de fa 40 anys.
I tu què dius?
Què dius?
I jo, clar, què dius i tal.
Vaig trucar i en Pere va venir...
I al final acaba gravant els acordeons
al meu professor d'escola, no?
És una de les sorpreses.
I llavors també altra gent com de Can Cartró,
que és un estudi de gravació de Giona,
que jo no coneixia i que en José va localitzar
i que són una gent molt maca
que ens van obrir les portes
i vam gravant allà instruments com de corda,
com butuquis, instrument més grecs,
llavors també flautes, percussions,
llavors tota aquesta gent, clar, d'alguna manera
han aportat aquest toc més, diguéssim, professional,
sense arribar a ser d'allò,
però sí que una mica,
uns instruments que nosaltres no sabrien com començar a tocar, no?
I com es fa tot això en directe?
Els heu subornat a tots?
Els heu mig segrestat?
Perquè això en directe després ha de sortir, no?
Ha d'estar.
O heu fet allò que comentaves abans, no?
És més senzill tot.
No, ja saps que els músics són gent molt enrotllada
i per tant...
Sí, això és veritat.
José, és veritat.
En el fons ha sigut bastant proposar-ho
i que ells diguessin, val, endavant,
vull dir que també tenim aquesta sort
que a part de bons músics són bones persones
i en directe, doncs, la liem entre tots,
més o menys com el disco,
però potser una mica més energètic,
en alguns moments,
en alguns moments més intimista, no?
O sigui, com si diguéssim potenciant les idees al màxim, no?
I això és el que estem veient ara amb els directes
a la reacció de la gent,
que és bastant engrescadora, no?
Sí.
En principi no hi ha hagut cap problema,
ha sigut bastant fàcil tot.
Recordem, aquest dissabte us tenim aquí a la Sala Cero,
després comentarem com és el concert,
com es troba aquest directe,
però de cara al de Girona,
heu trucat precisament a tota aquesta gent
perquè es faci dins d'aquest festival
en el qual participeu
i que esteu, no sé si a casa,
encara perquè sigui més especial per vosaltres?
Bé, jo m'aproteixo tots els concerts d'això
com cada un igual d'especial, no?
Jo, per exemple, no tinc el sentiment
d'anar a tocar Girona
com a alguna cosa més especial
que anar a tocar Tarragona o a Lleida
o on te sigui, en cas és que sí que
poder haver més gent coneguda
i això fa que també
poder es pugui crear una atmósfera més,
bueno, amb més amistats, més properes, no?
Que a vegades vas a jugar a llocs
i no coneixes a la gent i tal
i te'ls has de guanyar més,
hi ha un esforç més afegit,
però en canvi és com jugar a casa,
que diuen els que juguen a futbol, no?
Això, home, per mi...
No, per això t'ho deia.
Digues-ho.
Tocar Girona sempre significa
com jo soc de Girona,
visc a Girona i tinc que donar la cara a Girona
cada dia de fet.
Ah, ara, ara, ara s'ha agafat, ara s'ha agafat.
No, més que res,
per mi és una situació especial
i una ocasió perquè vingui gent coneguda
i que jo diria que la gent
tindrà ganes de veure-ho.
Ara te dic una cosa,
segurament convidarem algun públic més
perquè estan a Girona
i tocarem igual que a qualsevol altre lloc.
De car.
Sempre intentem fer igual de bé, no?
No, ho dic perquè moltes vegades,
a veure, la gran majoria de vegades,
el primer treball discogràfic
o un treball discogràfic
com el que presenteu ara mateix,
que és aquest temple d'aigua i llum,
és primer començant per casa
i després anem fent.
No, però vosaltres aneu directament cap a Barna,
després cap a Lleida,
ara cap a Tarragona
i com a,
podríem dir-ho com a ultim terme
perquè mai serà l'últim,
però com a un dels penúltims, diguem-ho així,
anem cap a casa.
I clar, dius, home,
i aquest tema a casa,
que tenim els músics més o menys a propet,
que sembla amb un, res,
potser amb 10 minuts de cotxe
o amb un cop de cuixa.
No pensis,
hi ha músics de Mallorca.
Ostres!
Ostres, vale, gràcies.
El moviment l'hem de fer,
sí o sí, sempre.
És una situació una mica a vegades
que es fa una mica difícil a vegades,
perquè clar,
és com coordinar set persones,
moure's amb...
Bé, és una mica aquest el tema,
uns venen de Banyoles,
uns altres de Barcelona,
uns altres de Blanes,
uns altres de Girona,
uns altres de Mallorca,
llavors això és com, uau,
aquí ara com...
O sigui que mai ens queda ben bé a prop de ningú,
no?
Sí, és el que t'ho anem a dir ara.
Evidentment que d'uns sí,
però dels altres no,
llavors anem canviant, no?
Així?
Però bueno, sí, fa molt bé.
Ara ja saps,
bueno, ja sabeu que us toca,
obrir ventall,
heu d'anar a tocar a Mallorca,
heu d'anar a tocar,
allà on estan els músics,
no trieu,
no trieu per allà on es truquin,
sinó per on estan els nostres companys,
que puguin també assaborir ells
a sobre l'escenari, no?
Clar que sí, clar que sí.
Home, tot és proposar-s'ho, eh?
Parleu amb la gent
de Bank Rover,
i dius, mira,
que ens ha passat això,
que hem comentat els de la ràdio,
ens ha dit això,
i mira,
que pot ser una idea, eh?
Jo crec que aquesta proposta
estaria molt guai portar-la a Tòquio,
o portar-la a llocs
que no té res a veure, no?
El que passa és que, clar,
serà una mica difícil llavors ja,
però bueno,
de moment començaré...
El de Mallorca li cau molt lluny.
El què, perdona?
El de Mallorca li cau molt lluny,
el de Tòquio.
Clar, sí, sí.
Els mallorquins,
la illa i el que fa grans
que han d'anar
a segons quin extrem de l'illa.
Ja m'imagino, m'imagino.
Seria un dels llocs
que ens agradaria tocar?
Anar cap a les terres japoneses?
Anar cap allà?
Cap a Tòquio?
A mi m'encantaria.
Sí?
Seria una que...
A mi també, o Finlàndia.
Crec que és un tipus de música
que dona...
És com que té
aquesta part folclòrica catalana,
que jo crec que,
d'alguna manera,
a segons quins llocs,
podrien flipar molt del show,
no?
Perquè, clar, és cert que
si fas, per exemple,
Country,
te'n vas a tocar a Estats Units,
n'hi ha 50.000, no?
Llavors, si te'n vas sempre
a un país
on no és l'habitual,
pot ser també una mica
un revulsiu per la gent
de dir, hòstia,
què fan aquesta penya, no?
Com s'ho està muntant, això, no?
Provo que és un treball
que pot ser exportable a fora,
saps, tranquil·lament.
No, ja s'ha de costar,
que primer anem aixecant-los
a través d'internet.
Amics de Tòquio,
amics de Finlàndia,
que ens esteu escoltant
a través de la web,
sisplau,
compteu amb ells.
A més, ja sembla una altra cosa,
que la gent,
sobretot,
menys és l'opinió
que tinc d'ells,
la gent dels japonesos,
són molt apassionats.
Clar, clar, clar.
Com els agradi una cosa,
és que et veneren
fins a límits
insospitats.
insospitats.
No s'ha dit així gratuïtament,
ja està.
Ah, companya.
Tu eres bueno,
tu eres bueno.
Però bueno,
ens queda feina aquí,
ens queda feina per aquí també.
Bueno, poc a poc, no?
Com les formiguetes.
Com les formiguetes.
Sí, sí.
Anar treballant,
xinuchano,
xinuchano,
sin ritmo,
però sin...
Ai, con ritmo,
però sin pausa.
Exacte.
que venia a Tarragona
i és una mica
com anar a Tòquio
per nosaltres.
Sí o què?
Home,
per l'amor de Déu.
Home,
som difícil, eh?
Som un públic difícil.
És veritat, eh?
T'ho he de dir, eh?
Som un públic difícil, eh?
Som un públic difícil.
Bueno,
el que vulgui festa
que vingui.
Això,
vinga,
molt bé,
arreglem-ho,
arreglem-ho fàcil.
Doncs,
més difícil que a Girona
m'assembla que no, eh?
Què dius?
Veus?
Sí, sí, sí,
aquí jo,
jo,
jo ho tinc molt clar
perquè hi vaig viure i tal,
però bueno,
no,
molt bona gent com a total.
És que a tot arreu
s'ha de ser de trobar
la tercera cançó
que és quan la gent
comença a dir
ah, vale,
va per aquí la cosa.
I que les dues primeres
no compten.
Perquè una cosa,
ara que em comentaves això,
Isaac,
que tot el disc
és com una espècie
d'historietes?
T'pots imaginar
el que succeeix
en cadascuna d'elles?
Ho hem fet amb,
allò que dius,
una té una relació
amb l'altra,
inconscientment o no?
No, no, no.
No.
No tenen relació.
No, com me deies això,
dic,
el millor és que tenen una relació.
No, no, no, no,
el que passa és que
a vegades
quan fas un concert
doncs t'acalen
una sèrie de cançons,
jo dic tres,
però a vegades
no s'aixeca mai el concert,
de vegades a partir de la tercera
és quan la gent ja fa un clic
i comença, doncs,
a fer algun cor o alguna palma
i tal, no?
Sempre al principi
s'ha descalfat amb el públic,
no?
Llavors, per això ho deia
en aquest sentit, no?
Però no, no,
les cançons són totalment...
cadascuna té la seva història
i unes es van fer
més la lletranjós
i altres jo, vull dir...
Cadascuna se va estar ahí sola,
me vols dir, no?
Sí, bueno,
el que sí que tenen en algun comú
jo crec
és que és una mica
el mateix llenguatge, no?
Amb diferent pal,
però el mateix llenguatge
que és potser
cançó més tirana popular
o folclòrica,
és aquest, no?
El lligam
i, bueno,
que l'estem nosaltres,
que ja suposo
que també té a veure
que es lliguen, no?
Però cada una
és una història
per separat.
Doncs el descobrirem,
serà aquest dissabte
a partir de dos quarts
d'onze de la nit
a la Sala Cero
aquest temple d'aigua i llum
l'oprirem
de bat a bat
a la Sala Cero,
com us dèiem,
amb l'Isaac
i amb el José,
amb el José i amb l'Isaac
i companys,
moltes gràcies
per haver-hi atès
a trucada de Tarragona Ràdio.
Fem una cosa...
Moltes gràcies.
I t'han de venir molt guapos.
Fem una cosa,
amb quina de les cançons
d'aquestes 10 cançons.
A veure,
trieu-me un dels vostres fills.
A veure si us poseu d'acord
en aquest últim moment.
A veure,
us poso una porra.
Fem una de tres, eh?
Un, dos, dos,
tres,
jo invisible.
La tercera,
Invisibles.
Oi,
però ole, ole, ole.
Molt bé.
Que cracs,
que cracs.
És que estem de cantó
i hem dit la tres.
És com si estigués,
com si estigués allà mateix.
Sí.
Isaac, José,
de veritat,
moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Gràcies a tu, eh?
Gràcies a tu, eh?
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins dissabte.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...