Fes una foto del terrat que des d'aquí es pot veure
a Mart.
La roba estès al meu agost, un camp d'espigues i cargols.
Esperarem que passi el fred i sota l'arbre parlarem de tot.
Un biorritme lamental, un mar d'antenes i animals.
Els astronautes volen baix, els núvols passen com qui no diu res.
Amb les butxaques a les mans caminarem els passos d'altres peus.
Esmorzarem pan, bol i sal, ho vestirem amb unes copes de vi.
Deixem davant de la ciutat la tarda llarga i potser més, molt més de nit.
Són d'aquelles cançons que si les escoltes una i una altra vegada,
a final sembla que les hagis sentit tota la vida, eh?
Te donen aquesta sensació.
I a més a més amb el títol que dius, es planer, es va, mol i sal.
Xavier, bona tarda.
Molt bona tarda.
Com va ser que se't va ocórrer la idea?
Perquè el Xavier és el responsable d'aquesta cançó.
Ell és la veu i també la guitarra d'aquest tema,
conjuntament amb l'Oriol, amb el Basil i amb el Manel.
Ja tenim una nova incorporació, que és el Manuel.
Ah, i veus, no el tenia jo aquest agafat, eh?
M'ha faltava un, m'ha faltava un.
A veure, explica'm, com va ser que un dia estaves allà,
m'imagino, intentant composar alguna cosa,
vas començar a xiu-la i et va sortir això?
Aquesta meravella de cançó?
Bueno, allò són coses que es van fent i van sortint...
Bueno, tampoc et sabria dir gaire bé com va sortir això.
No?
De fet, no me'n recordo.
A veure, a veure, fes una miqueta de memòria.
Vas agafant melodia, així que me'n recordo.
Jo tinc aquí un hàndicab important, que és que no sé circular.
I això és bastant dramàtic.
Llavors, tenia aquesta melodia al cable del xiu-let,
i un dia tenia aquí una mica a casa
i li vaig ensenyar el cançó.
I dic, ostres, es diu Pablo.
I diu, Pablo, per què no em xiules això?
Que tingui aquesta melodia al cap i m'agradaria molt bé.
I això sí, ell la va xiular,
que va ser el primer que va fer la pambola i sal.
El primer xiulador oficial del grup.
Això mateix.
Ho vam gravar i llavors vaig portar la resta de companys del grup
i els va agradar i ja se va quedar.
Els xiuladors oficials són la resta, no jo.
Ah, d'acord, d'acord.
O sigui que una vegada que esteu a sobre l'escenari,
que serà aquest cas, aquest dissabte,
conjuntament recordem amb el Joan Daussà i els tipus d'interès,
que no sé si primer sereu vosaltres i després ell,
com va això?
Que jo no ho sé.
Em sembla que aquest cop,
és que hem concedit bastants cops amb l'amic Daussà,
i ens en anem tornant.
Em sembla que aquest cop tocarem nosaltres primer.
Que ho feu, una mica a cara creu?
Sí, bueno, això...
L'últim cop que ho vam fer vas tocar tu,
però la toco jo ja està.
Sí, a part no barallar-nos, eh?
La mare de Déu, home.
Que no ens reiem res, home.
Sí, i tant.
Sí que pel que em vas a dir,
n'hi ha molt bon rotllo amb ells,
perquè ja heu coincidit diverses vegades.
Sí, sí, sí.
I segurament que no sé si hi haurà també una prèvia
abans del concert aquí a Tarragona.
Quedareu en algun lloc ja?
Per poder prendre-ho per sopar?
Bé, no ho crec.
Com que hem de fer proves de so
i hem de fer coses, ja ho veurem.
Però bé, un cafè junts segur que cau.
No m'imagino, m'imagino.
A veure, a veure, Xavier,
explica'm una miqueta com sorgeix la gent de Blaumut.
Perquè sembla que hagueu estat sempre
en el programa musical català.
Ens que soneu tan familiars
que sembla que fa res,
que deu anys que esteu ja pel Montblanc de la Música.
I no és tant.
La història de Blaumut comença fa uns deu anys,
què em dius?
Si he dit deu, que podia haver dit vint, eh?
Doncs mira, l'he clavat.
L'he clavat, eh?
Gràcies, gràcies.
Doncs no, vaig conèixer jo el Basil fa uns deu anys
a través d'un projecte comú.
Sí.
I a mi sempre m'havia creat l'atenció
tot el tema aquest de la corda,
de la música clàssica i tot això,
i barrejar-ho amb música d'autor,
que és el que feia jo.
D'acord.
I vam començar a provar, a gravar a casa coses,
a fer, bueno, experiments musicals,
experiments sonors,
i a poc a poc vam anar trobant un so que ens agradava
però sempre des de la perspectiva de passar-nos-ho bé
i no sense cap tipus de finalitat en especial.
Fins que un dia es va sortir l'opció de tocar
amb un pub de Barcelona,
un local, el Sant Ucho.
Sí.
i ens van, bueno,
per allò ho vam comptar amb l'Oriol,
que és un xalista,
el nostre xalista,
que ens va fer quatre arranjaments així de clàssica
per les cançons,
i bueno,
aquell trio improvisat va funcionar bastant bé,
de fet ens van tornar a cridar,
va fer un altre concert,
i cada cop doncs allò portava més públic.
allò que dius,
això va més, no?,
que has notat que hi ha aquesta interacció amb la gent.
Però nosaltres és una perspectiva de passar-nos-ho bé i ja està, no?
Sí, sí, sí.
Bueno, en aquell moment,
ostres,
després d'haver fet uns quants concerts així,
vam plantejar-nos,
ostres,
i si movem això,
que potser pot tenir sortida o...
o bueno...
Veiem que agrada, no?
Veiem que agrada a si més, no?
Sí, sí, sí,
vam començar a moure
i llavors va aparèixer el manel,
el bateria,
i, bueno,
necessitàvem una base de percussió,
de bateria
i alguna cosa que li dongués
una miqueta més de cos als temes
i, bueno,
vam comptar amb ell.
I a poc a poc,
doncs la cosa va anar així,
ens vam començar a moure,
els companys de Picap
es van interessar amb el projecte
i fins al dia d'avui.
I així...
Però l'enregistrament del disc com a tal
i tot això...
Això va ser també bastant curiós
perquè el vam gravar a casa,
a casa del manel,
que té un...
Bueno,
no sé el tema...
Allà el menjador de la casa d'ella
amb un...
Una mena d'habitació
amb uns matalassos
per matar el so
i un micro
i així es va gravar el disc.
O sigui,
tot fet a casa
i ben casual.
Home,
com ha de ser en un principi,
no?
Primer tot ha de ser artesanal,
allò que dius,
ostres,
que aquell primer disc
i aquest primer disc...
Estic molt orgulloso
que hagi estat així,
artesanal
i de...
És quan millor
surten les idees
i més còmodes treballa.
Exacte,
i després,
quan sents els resultats,
dius,
ostres,
això ho hem fet
amb aquest esforç,
no?
I tant.
I amb aquesta il·lusió
i amb aquestes ganes.
Però el disc
no va sorgir
fins al 2011-12,
més o menys,
va per aquí,
no?
Vull dir,
tot això,
vull dir,
el 2000,
vull dir,
de fa 10 anys
que et comento...
Vale, vale,
perquè dic,
és que no em sortien
ara els números,
eh?
Clar,
vull dir,
que simplement
ens anàvem tocant.
Anàvem tocant
les cançons
i anàvem fent.
Quan vam començar
a tocar
en algun bar i això,
ja t'estic parlant
del 2009-2010.
Va,
és que no em sortien
els números,
perquè no pot ser
perquè el disc
com a tal...
El projecte en si
és bastant recent.
De car,
de car.
Doncs vam anar
unint sobre tot el final,
tots els companys
i ja...
I cap endavant,
i cap endavant,
que m'imagino
que el dia
que vosaltres
vau presentar
el disc com a tal
a Picap,
que us van dir
que sí,
que es tira endavant,
dius,
espera't,
espereu un momentet,
espereu un momentet,
no?
Va ser una miqueta
vertigen?
Ja ho dius,
ostres,
a veure què ens espera
a partir d'ara.
Home,
era una aventura nova.
Tots ens dedicàvem
d'alguna manera
a la música,
d'una manera o altra.
L'Oriol,
el Bací,
l'Almanel,
estan vinculats
al món de la clàssica
i, de fet,
hi treballaven.
Sí.
I jo estava vinculat
al món de la cançó d'autor,
a part de tenir
la meva feina i això,
però sempre anava
els caps de setmana
a tocar
en un local a Barcelona,
al Donàtic,
i, bueno,
tots d'alguna manera
ja exercíem de músics,
ja anàvem fent.
Bueno,
va ser la unió
del projecte
de les ments
o de dir-li com vulguis
que va portar
l'Omut.
I parlant
de projectes,
parlant de coses
que s'ajunten,
ja hem sentit
a l'inici
de l'entrevista
la cançó
del pa amb oli i sal
i t'ho he comentat
aquest matí
així que no t'agafa
de sorpresa
que l'he trobat
amb un estil
molt, molt
canviant
i fins i tot
revelador,
diria jo, eh?
No sé si serien
les paraules,
però escoltem-la.
Hi ha quatre versions
sound dance,
diguem-ho així,
dins d'una P,
no?,
d'un senzill.
Sí.
I que m'ha resultat
si més no curiós.
Et sembla que ho sentim
una miqueta, Javier?
Vinga, va, som-hi.
Vinga, som-hi.
Vinga, va, som-hi.
Vinga, va, som-hi.
Vinga, va, som-hi.
agafar aquest tema
i remesclar-lo
i poder fer, doncs,
una versió diferent, no?
Estacar a discoteques
i, bueno,
un tema d'ens.
i ens vam preguntar
i ens vam preguntar
i ens vam preguntar a nosaltres
què en pensàvem
i ens vam dir,
oh, doncs, sí,
feu-lo, aviam, total...
A veure què passa, no?
A veure què passa, no?
Sí.
I sí, sí,
que és el resultat.
i que us sembla molt canviar...
I que us sembla molt canviar...
I que us sembla molt canviar...
li heu donat un aire molt nou,
això sí,
tot s'ha de dir, eh?
Déu-n'hi-do.
i tot, jo, sorprenent,
perquè dius,
ostres,
mai l'havíem pogut imaginar
vestida amb aquest tratge, eh?
Bueno, però,
però, escolta,
també té el seu rotllo,
no...
Sí?
No està mal, no?
No sé si us han acabat de demanar,
oi,
aquella versió d'ens,
algun dia la tocareu...
Bueno, de fet...
Duc-t'ho molt, no?
Però, bueno,
sempre hi ha algun agosarat.
De fet,
que s'ha d'anar concerts,
últimament,
els visos,
estem fent una versió
bastant canyera
del pa amb bol i sal,
que s'assimila a alguna cosa,
Val.
Això vol dir que al Teatre Tarragona
es fareu moure de la cadira
i es fareu posar drets?
Ja ho volem, ja ho volem.
En algun moment, no?
En algun moment
es heu de moure,
en algun moment es heu de moure,
no?
Ja ho volem.
Però, clar,
no es sorprenent
un concert de concert,
allò,
pavalló,
que tothom està dret,
que un concert teatre.
Us ho plantegeu,
també,
moltes vegades,
aquesta distinció,
o no?
Dius, mira,
fem aquest,
el que és el nostre concert,
i endavant.
Ara,
el que ens hem passat
tot l'estiu fent concerts així més grans,
més de festa major,
més a l'aire lliure,
i ara ens ve molt de gust,
perquè ara,
tots just,
ens endincem en una gira a teatres,
a la tarda d'hivern,
hem començat el dia 23 de novembre
al Foller de Liceu,
a Barcelona,
i l'experiència va ser brutal,
i, bueno,
tots just comencem amb Tarragona,
seguim amb Terrassa,
i, bueno,
bastants concerts així,
amb teatres,
és una opció
que ens fa molta il·lusió,
ens fa molta gràcia,
perquè és diferent,
i és un públic,
doncs,
d'alguna manera més reposat,
més,
bueno,
ho veus diferent,
quan estàs assegut,
que quan estàs ateu,
bàsicament és això,
però el fet aquest,
no per això,
deixa de ser un concert
que pots acabar,
pots acabar ballant,
o pots acabar passant-ho
la mare de bé,
no?
Doncs,
és diferent.
I, a més a més,
tens aquestes dues vessants,
la vessant que si vols ballar,
això sí,
demana permís al de darrere
per si de cas t'aixeques,
o te poses en un estonet
al passadís,
no?
Exacte.
I després allò,
per no molestar a ningú,
clar,
que tothom pugui viure
com més li agradi el concert,
o si no,
mira,
si ets dels que t'agraden sentir-ho
com si estiguessin com a casa,
doncs,
tens aquesta opció
de poder seure
o d'estar assegut al concert.
I tant,
que si per la gent
cap al final del concert
se s'ho anima bastant,
eh?
M'ho imagino,
i a més a més,
una altra...
Anava a dir-te
que una altra recomanació,
que sí que ho facin,
però que no s'oblidin
mai d'aplaudir.
Home,
no,
això...
Home,
que això sempre agrada,
eh?
Diu que l'artista
viu dels aplaudiments.
Entre d'altres coses,
entre d'altres coses,
perquè també sou persones,
és una part important.
Heu de respirar,
heu de respirar,
també mengeu,
feu les vostres necessitats,
guieu moltes històries.
Doncs, Xavier,
gràcies,
gràcies.
Recordem,
bon dissabte,
dia 14,
a partir de dos quarts de 10 de la nit,
jo,
Joan Daussà,
i els tipus d'interès per una banda,
i avui també hem tingut l'altre 50%
d'aquest concert,
com són els Blaumut.
Xavier de la Iglesia,
gràcies,
gràcies.
Moltíssimes gràcies a vosaltres.
I fins ben aviat, eh?
Un plaer,
de veritat.
Gràcies.
Gràcies.
Un plaer,
és cuidat.
Igualment.
Adéu-siau.
Títols en francès,
la nit és massa neutra per no deixar-la així.
Only you, el blau és blu.
Only you i el teu xampú.
Mmm...
Només tu que em fas
oblidar aquest fred
Un i un hi ha el nostre iglú.
Ara mateix em tens impressionat
que aixem guardes totes les respostes.
Abre cadabre desapareixent
i no, no em busquis que ara estic al meu.
Un i un hi ha el blau és blu.
Un i un hi ha el teu xampó.
Només tu que em fas oblidar aquest fred.
Un i un hi ha el nostre iglú.
Un i un hi ha el nostre iglú.
Un i un hi ha el nostre iglú.
Un hi ha el nostre iglú.
Un hi ha el nostre iglú.
Un hi ha el nostre iglú.
Un hi ha el nostre iglú.