Bona tarda, Marc. Bona tarda.
Bona tarda, Sílvia.
Hola, què tal? Això ho va dir el papa, eh?
Bona tarda, Sílvia.
No, va dir bona tarda, bona tarda.
A tutti. No? Això del tutti que ho vaig posar jo.
A tutti frutti.
A tutti frutti.
Bona tarda.
Bona tarda, anava a dir.
Home, és que després de la Setmana Santa, que no vam poder estar tu i jo plegades.
Deixem-nos de papes, deixem-nos de penitències.
Sí, jo també, jo també.
Com va anar a la mona?
Molt bé, tu.
Vau sortir, vau anar a un lloc?
A la platja. A la platja del miracle?
No se us va emportar el vent, ni res.
No, no, quan va començar a bufar ja tornàvem a casa.
Ah, doncs mira, va ser en pla flash flash.
Va ser una mona curta, una curta mona.
És una monita, una monita, a més d'una mona gran, més d'una mona petiteta, no?
Sí, sí, però bé, tota la qüestió era descansar, estar a casa i desconnectar.
Això sempre.
I ja està. Tu no es pot agafar el passaport cada dos per tres, eh?
I ja ens agradaria fer un detentat d'un viatget.
Ja en fet, però clar, cada pot no es pot.
Per tant, s'ha de salir una miqueta.
Per què?
Perquè després ve l'estiu i llavors quan volem fer alguna cosa més sustanciosa,
o almenys també gastes una miqueta més.
Bé, i què estem fent?
Aquest simpòssim sobre les vacances?
Ai, perdó, perdó.
O hem es venit a parlar de mi llibre?
Ai, mira, s'ha acabat la cançó i tot.
Home, n'anam estranya.
Xata.
Anem per feina, perquè avui sé que tens una tarda atapeïda.
Una miqueta, sí.
I jo m'envalo, m'envalo, m'envalo i talles de cop.
Sí, també és veritat.
Tinc coses a explicar, emocionants i no tant, i després no tinc temps.
Per tant, comencem per feina, perquè avui és dijous.
Això és Manà Manà.
Sí.
Benvinguts.
No, no, digue-ho, digue-ho, el que acabes de dir, el que acabes de dir.
Sí.
El que passa que hem començat així com a...
Escalvo.
Ai, ella, ai, ella, ai, ella.
Què t'hi hem posat, el cafè?
No ho sé.
Ai, aquesta màquina de cafè...
Aigua del Carme, crec que és aigua del Carme el que he posat.
Sí, sí, fa preferències, perquè, clar, dies de posar cafè de Sílvia.
I, clar, fa un xorro especial.
Clar, clar.
Té un xorrete que no té els més.
Xorrete.
Anem per feina.
Anem a sentir-ho.
Anem a sentir una miqueta l'Skyphone, no?
Ah, bueno, bueno, jo per mi sí.
Anem a sentir una mica.
Dices dient.
Que ja llega al final, dices, de xica.
Sí, sí.
Pues ara, que salga, que salga.
Hold your breath and count to ten
Feel the earth move and then
Hear my heart burst again
For this is the end
I've drowned and dreamt this moment
So overdue I owed them
Swept away, I'm stolen
Let the sky fall
When it crumbles
We will stand tall
I'll face it all
Together
Let the sky fall
When it crumbles
We will stand tall
Ah, i ara ja estic més relaxada, eh, amb aquesta cançó de l'Skyfall
Skyfall
Skyfall
A més, sí, sí, sí, està relaxadíssima, ja, se't nota, se't nota, se't nota la veu.
Sí, sí, sí.
I a la mirada.
Bueno, a veure.
A veure, què passa amb l'Skyfall?
L'últim programa, que ja fa quasi un any, que el vam fer.
No un mes, un mes.
Fa tant de temps que ni se'n recordarà.
Jo no sabí ni on era la porta de l'emissora avui, ni quan l'han canviat de puesto.
No, és que m'havia equivocat de planta, saps?
Veus, veus.
Havies anat cap amunt, havies anat cap amunt.
La qüestió és que anem per feina, és que m'atabala, sí.
Ja està, ara ja tinc la culpa jo.
Bueno, total.
Digues-me.
No parlarem de l'Adel, que és la magnífica veu que estem sentint, no.
Parlarem del 007 en qüestion, d'Anna Craig.
L'últim programa vam parlar que Adel havia refusat anar a cantar amb una boda.
És veritat.
D'un super milionari sud-àfricà que casava la seva filla i ella va demanar no sé quants milions de dòlars.
Eren 15, potser?
Sí, un porró de diners per anar allí a cantar.
I aquell home va dir que se casava la seva filla però que no podia arribar tant.
Doncs ara resulta que no és l'única i encara és més escandalós.
Daniel Craig, l'actor de Skyfall, l'últim de moment agent 007, cobra les seves aparicions a cop de talonari i mai més ben dit.
A veure, tu posa't en situació.
A veure, m'ho poso.
El Salón de l'Automòbil de Nova York.
Sí.
La marca Land Rover contracta el senyor Daniel Craig per presentar el seu nou Range Sport.
que és un pedazo de cotxasso, una cosa d'agente 007.
Una cosa que no hi cap, sí.
Bé, li paga un milió de dòlars.
Ah.
Que dius, bueno, pues mira.
Està bé, no? Un milionet de dòlars per fer la presentació.
Aquí este cotxe, aquí jo. Hola, què tal?
Doncs és justa.
I ja està. És que no hi ha més, eh?
És justa. Ell va arribar conduint aquell cotxe, va pujar el cotxe a l'estand de la casa Land Rover,
es va quedar quiet, parat i sense parlar davant del cotxe, perquè li fessin fotos.
Clar, perquè teòricament el protagonista era el cotxe més que ell, encara que ell era el que feia.
Encara que ell valia més que el cotxe, clar.
Exacte.
El milió de dòlars aquest que va cobrar va durar 7 minuts.
7 minuts?
Al cap de 7 minuts va saludar, va marxar, va deixar ell el cotxe i adeu.
I ja està. I això val un milió de dòlars?
Això val un milió de dòlars.
Ostres, jo ho faria per... jo per 200.000 euros també ho faia, aquests 7 minuts.
I per menys, no?
Home, ja que estem. Home, comparació, me'n refereixo, no?
Ja, però tu no ets una gente 007, ni surts amb biquini de la platja amb la gràcia que surten les niñes.
Jo, però jo tinc un munt de ceros també.
De ceros?
I si em busques i redondeces, uuh, quantes vols, eh?
Doncs es veu que els del Land Rover els devia semblar perfecte.
Home, si ho van pagar, si ho van pagar, devia ser per això.
A més a més, és una cosa que devia estar...
La gent es va quedar flipada, perquè tothom sabia el que aquest senyor cobrava per presentar aquell cotxe al saló de l'automòbil.
No dura 7 minuts, dura tot un cap de setmana o una setmana, ara no t'ho sé dir exactament.
Queda't una hora, allò que diguis, però mira, no sé, a mil euros.
Contesta quatre preguntes sobre el bé que es condueix el cotxe, i no, no, ell va arribar assentat en aquell cotxe,
el va pujar a la rampa, el va deixar allà al mig de l'estand, va sortir, va tancar la portata i es va posar allà repenjat el capó.
Vinga, va.
Feu-me fotos.
Però com si fos de Cartropedre, eh?
Sí, sí, sí.
Pim, pim, pim, pim, mirava les càmeres i quan ja...
Li va sonar el rellotge, va marxar.
Adéu, adéu, bomben.
Home, perquè havia de fer...
Bomben i barca nova.
Jo havia de fer alguna cosa que com a agència secret només sabia ell.
Clar, clar, clar.
A mi jo va agafar, no sé, li va agafar una cosa...
Li va agafar un rempell, va dir, sasque...
Li va agafar un emprenyament...
Només me volen pel meu físic.
A mi jo va per pensar això.
I per un milió de dòlars jo ja no m'ho composta més aquí.
No, no, marxo, ja està, ja està.
Estava indignat.
I per no mostrar a lo millor el què...
Ja, ja, ja.
Soy un hombre objeto, soy un hombre objeto.
Sí, sí, sí, sí.
Que objeto, mal caro, eh?
Objetos, los fajos de billetes que devia cobrar.
Ostres, ostres.
Bueno, no sé, jo cada vegada trobo que la cosa es desorbita més.
Home, a veure, jo et dic una...
És el que dèiem abans.
La senyora Skyfall...
Però a ella no li van pagar, per tant no va anar.
Si li haguessin pagat, hagués anat.
No, per tant, ara va comentar que ella va dir el seu preu
i els altres van dir, no, no, és molt car,
que és el mateix que podien haver dit aquesta marca de cotxes.
Sí, és.
Que jo crec que truquen al senyor jubilat,
a l'altre, al 100 Connery, i potser ho hagués fet per menys.
No, i de fet, mira, per exemple...
I també és zero.
Tu i jo, ara aquí, a Esfereïdes, hem dit la marca del cotxe,
hem comentat el nom del cotxe en qüestió,
i els hi hem fet publicitat, també, al fons.
I no cobrem ni un milió de dòlars, ni un euro, ni mig.
No, ni res, res, res.
Ni ens han pagat el cafè,
que l'hem hagut de pagar nosaltres a la màquina de la ràdio.
Sí.
Veus? Millor també és per això que és la notícia.
Això és màrqueting.
I és una manera també de vendre el que havia a la fi.
Exacte.
És igual, si veu malament,
l'important és que parlin de mi.
Sí.
Anem a parlar de Marilyn Manson.
Aquest és Marilyn Manson?
No, és que...
A mi em fa d'entera, això em fa d'entera a mi.
Arriba a cantar en algun moment?
Jo és que aquest senyor no l'he sentit mai cantar.
No, jo tampoc.
Ho sento, eh?
Em sap greu per tots els fans de Marilyn Manson.
No l'he sentit mai cantar.
Calla, que parles.
Don't take time to sell the stitches.
Ah, veus?
Bueno, però la qüestió és que...
Ja està?
Anem a parlar d'alguna cosa que potser fa més por amb Marilyn Manson,
que és Marilyn Manson i la moda.
M'encanta aquesta banda sonora.
Marilyn Manson i la moda.
Quin tàndem.
Xeta.
Recordem que Marilyn Manson és una persona molt fotogènica.
I això jo ho reconec.
Sí, ho és.
És espectacle viu.
Ah, bé, això sí.
És espectacle viu.
Fotogènia...
Sí, sí, sí, sí.
Damunt de l'escenari, jo he de reconèixer que no l'he vist mai sencera,
una cançó d'aquest bon senyor.
Però sí reconec que allà on va crida l'atenció.
Per tant, sempre, maquillatge, vestuari...
És una persona que, encara que el seu físic a tu no t'agradi,
va molt ben cuidat, va molt ben estudiat.
Va bé.
Doncs és el que devien pensar senyors d'una marca
que normalment estan acostumats a fer servir Agentes 007.
Anda.
La casa Yves Saint Laurent ha triat a Marilyn Manson,
que sembla que no hagin de collar, saps?
És com l'oli i l'aigua.
Sí, sí, sí.
Doncs es veu que acaben sent una amalgama
i el faran servir com a imatge de la nova campanya
Saint Laurent Music Project.
Ara t'explico el què.
Explica'm.
El propi Marilyn Manson, qui ha donat la notícia.
És a dir, no sabem si tenia autorització
o se li ha escapat la història al Twitter.
I ha penjat una fotografia on surt ell
amb una caçadora de pell negra,
model o tal, tal, tal, que ara no te'l diré
perquè tampoc no ho cobrem ni s'enduraran cap a n'altres.
No, deixeu, deixeu.
En la qual ell surt amb els seus maquillats, el seu pentinat
i aquella caçadora de pell.
Una fotografia superben feta i molt ben estudiada.
Però no serà l'única.
La casa francesa pretén llançar una campanya i fotografia
algunes de les estrelles del rock més mítiques de la història,
que encara estan vius.
Exacte.
No, no, no.
No, no, no.
No, no.
Que ja faria prou por.
Doncs vestidant de Yves Saint Laurent a diverses estrelles de rock
per vendre aquelles peces de roba,
posant-li el logo de, doncs, Music Project.
Veus?
Jo estava pensant que un que segurament se li cau també dintre d'aquest,
perquè és un gran gentleman,
el senyor dels Rolling Stones, Mike Jagger.
Mike Jagger, per exemple.
Clar, i tu penses, mai hagués pensat
que alguna persona gòtica
Sí, sí, del carisma, no?
D'aquest estil de vida,
pogués entrar mai en una botiga, dir-se'l no guen a comprar roba.
Doncs mira, perquè vegis, perquè vegis el que fa.
Perquè vegis el que fa, eh?
No és qüestió de diners, és qüestió en aquest cas d'estil.
Però bueno, entén-me, entén-me,
que tot això, jo en els seus moments de més rebels,
potser el senyor Marilyn Manson no hauria acceptat.
M'entens la idea, no?
No, no.
Perquè deu ser una proposta, potser.
No, a veure,
no estic parlant que la gent que vesteix aquest tipus
d'idea, no es pugui pagar aquesta roba.
No, no.
Sinó que segurament no hagués entrat mai en aquestes botigues
a buscar roba per ells.
Exacte, exacte.
I a més a més, el millor,
que en el moment de roba al dia,
m'hi refereixo,
quan el Marilyn Manson era més jove,
clar, millor ell li haguessin dit aquesta proposta,
i dir, no, no, roba de pijo, diguem-ho així,
jo no m'hi poso, ni per fer publicitat.
No, deixa de ser una jaqueta de cuiru negre.
Exacte.
Però bueno, és una jaqueta de cuiru negre d'Yves Saint Laurent.
Ai, xata.
Perquè es veu que els famosos de sempre...
Sí.
En la intimitat visten.
No, no, ni parlen català.
No, no, no.
Els hi agrada fardar, sigui l'estil que sigui,
els hi agrada fardar de marques.
Perquè veigis.
Un altre monstru entre els monstru del món es diu Lady Gaga.
Oh, oh, oh.
Veus?
Veus?
Fa susto, fa susto.
M'ha petat, eh?
M'ha petat aquí tota, eh?
A mi surt la Lady Gaga de sota el llit i jo em pisso.
Home, és que jo ara m'he acollonit.
Ai, perquè no m'has sortit de l'ànima.
Ro, ro, ro.
Ro, ro, ro, ro.
Ro, ro, ro, ro.
Ro, ro, ro, ro.
Què li passa a la Roma?
Doncs que hi ha unes imatges d'ella...
Normalment, sempre que ella surt al carrer,
per fer qualsevol cosa pública o privada,
és carn de fotògrafs, sempre.
Sí, sí, sí, paperatge i paperatge.
La segueixen, la fotografien, i amb ella, en el fons, això li mola.
Home, les últimes imatges que han donat la volta al món
en tan sol 24 hores, és a dir...
Sí, sí, que jo crec que ha sigut un bombàs.
No és una foto que s'ha colat per internet,
no és un error informàtic, no, no,
és que hi havia un fotògraf a la porta del restaurant,
va fer aquelles fotos, i no és el fet que ella sortís a la foto,
sinó com anava, ja t'ho explicaré,
ha fet que donés la volta al món en tan sols 24 hores
i tornés a arribar, a mans d'ella, aquella foto, i dir...
Ostres!
Com és possible? Que hi ha anat tan ràpid tot això, no?
Bé, doncs, posem-se en situació...
Tothom hauria de saber, perquè si no ho saben, és pecat,
que l'han operat de la cadera
i que ella estava convalescent en aquests moments.
A més, se l'ha pogut veure amb cadira de rodes, se l'ha pogut veure...
Just aquí la cosa, just aquí la cosa.
Com qualsevol altra noia del món mundial,
surt a sopar amb el seu nòvio.
Baixa de la furgoneta equipada per anar amb cadira de rodes
a la porta del restaurant.
I quina és la sorpresa dels fotògrafs
quan veuen que la cadira de rodes que porta
és de Luis Botón.
Anda!
Que a part de maletes...
Marca, marca, ja t'ho deia.
Que a part de maletes es dedica a fer cadires de rodes
amb la pell, amb el seu logo i tota la mandanga.
Anda!
Què dius? S'ha de ser...
Pijo.
Sí?
Sí?
És que és això.
Anem cap allà, anem cap allà.
S'ha de ser tan friqui per...
Home, perquè clar, millor depèn de quina cadira de rodes.
No estaria ben vista, dona.
Que el seu cul damunt de qualsevol cadira no podia seure.
No pot ser, potser l'agafa al·lèrgia.
Havia de seure damunt d'aquella pell...
Veus, veus, arribem a la pell, sempre arribem a la pell.
I jo em pregunto, quan ella deixi de fer servir la cadira de rodes
es farà un bolso amb tota aquella pell que porta la cadira?
No, que la guardarà.
Per si l'altra cadira falla.
Ah, ah.
Anem de cadira a cadira.
Home, si falla una, millor l'altra serà recent.
I a Bió l'han de tornar a fer qualsevol cosa i ja la tens.
Molt bé.
La guarda, el trastero...
O sigui, que tu creus que una cadira de rodes de Luis Botón
és una inversió?
Home, i tant.
Sí.
Clar, dona, a més, no se sap mai.
Encara no se sap mai.
El que encara no sé és qual li ha costat aquella cadira.
Una pasta.
Però segurament més que un baúl i quatre maletes, eh, de Luis Botón.
També, o comprar una altra d'aquestes cadires elèctriques
que millor són més funcionals o el que sigui.
No, no, Súbia.
A meia que l'hi portin.
No, hombre, tu vas amb una cadira...
A meia que hi ha més enllà, jo ve més enllà.
Amb una cadira elèctrica, que és el que li freia falta a ella,
que li fregeixin el cervell.
Tu vas amb una cadira teledirigida d'aquestes i no mola.
però el que mola és que el segurata de dos pams i mig,
de dos metres per dos metres, t'espitgi.
Que pa esa te pago.
Claro, pa que me suves, me bajas, me lleves.
Hombre.
Com l'amor de Déu.
Coge-me, coge-me.
Macho-me?
Sí.
Mira, notícia que et vaig dir...
És que resulta que la setmana passada
nosaltres vam parlar del George Clooney,
que estava més que soltero,
i vaig dir, ostres, mar,
no vam dir la notícia, la notícia.
I és que, clar, nosaltres buscant cap a Giacomo,
o Giacomo, com es diu on té la casa allà a Roma?
El Lago Comodo.
Exacte, el Lago Comodo.
No, no es diu així.
No, no, però el lago aquell del fil dels sisers.
Clar, la té a venta.
Exacte, que la té a venta.
I tu i jo buscant...
Sílvia, estàs divagant i no estàs dient de qui estem parlant.
Bé, estem parlant del George Clooney.
George Clooney.
Que resulta que la setmana passada
no l'altre es veu que ja estava neta
amb la seva nòvia en aquell moment.
Sí, ja estava soltero.
i, clar, nosaltres buscant-lo per la part de Hollywood
i per la part d'Itàlia,
resulta que el millor d'aquí amb res
el tenim per Marbella.
La Sílvia parlava dels vacances d'estiu.
La Sílvia que té estiu va a Marbella, de vacances.
Home, com ho saps?
De cap me'n vaig a vellar.
Perquè George Clooney s'ha gastat
més o menys 4 milions d'euros
en comprar-se una caseta a Marbella
i jo estic encantadíssima.
I, Mar, t'he de dir una cosa.
Què?
Marbella és bonic?
Aquesta notícia no és actual,
no és d'ara, perquè ja fa dies que ronda.
No, però teníem tenint.
Però com la setmana passada no la vam poder dir,
jo tenia aquesta espineta clavada,
ho he de dir, ho he de dir.
Amigues...
Diu que vol passar cortes temporades de descanso.
És que m'avisen.
A no, a no, a no.
Home, jo crec que si se posa una barba
i una ullera de sol i una gorra...
I no.
I no coneixem.
A piquen, tinc qualsevol bar de Marbella,
demanar un cafè i ja està, guanels.
Home, jo no crec.
Aquest xic és un provocador, un provocador.
No demanis cafè davant un suc, de taranja, de València.
4 milions d'euros que li ha costat la caseta, eh?
Què?
Bé, està bé, no?
I acaba bé, que és el que estigui aquí,
que estem molt malament, eh?
Total, total.
Ara, quan acabem el programa, hem de quadrar agendes,
perquè hem de mirar a veure quan anem a Marbella.
Tu i jo, cap allà, eh?
Home.
A veure què és el que passa.
Depèn.
Com que no?
Depèn, ja t'explico.
És que m'està dient que no, malament.
Espera, no, no, un moment, Sílvia.
Perquè ja tinc hora demanada.
Anem de boda.
Sí o sí?
Blanca i radial, teva la novia.
De blanc no sé si...
Respiri, home, respiri.
Sí, sí, sí.
De blanc no sé si anirà, però tu...
A veure, jo estic obligada a anar.
Sí.
I tu segurament també.
Ja tinc hora demanada per la pedicura, la manicura,
perruqueria i depilació.
Fantàstic.
Integral, no?
No s'admeten xiguakes.
Integral.
Depilació integral.
D'acord.
I ja tu mateixa decideixes...
Després et tiro el ratolí, que sapigues.
Tu mateixa decideixes quin vestit et vols posar.
Val.
Ja et dic jo...
On he d'anar? A veure.
No ho sé encara.
No tinc data si et sé on hem d'anar.
Hem d'anar a Zurich.
Sí, hem d'anar...
Llavors no m'atrec.
Hem d'anar a la xiguaca, que ja fa molt de fred.
No, però si és a l'estiu...
Ah, d'acord.
Està bé.
Fa fred, també.
Si no vols, no vinguis, eh?
A veure, però diga'm, que m'atens aquí amb l'ansietat.
Et puc dir el nom del nòvio.
El nòvio es diu Erwin Bach, i tu et quedes igual.
Sí.
Vale.
Et puc dir que porten 23 anys de novis.
Home, són uns quants, eh?
15 dels quals vivim junts.
No, no ho sé qui és.
No ho saps, no?
Pots atirir el nom de la nòvia.
Digam, a veure si per aquí treurem una miqueta de llum.
Tina Turner.
No m'ha sort ni el crit.
És que tinc la gola voltocada avui, eh?
Total, que anem de boda, no?
Dius?
Uh, i tant.
La Tina.
Si no es passa, la Tina.
Per segona vegada, els seus 73 anys, ja tinc confirmada l'assistència, encara que
encara no ens han convidat, però jo ja li he enviat un mail i li he dit, Tina, que venim.
Per favor, per favor, per favor.
Tu diga'ns el dia que allà estarem.
No et preocupis que encara que haguéssim de dormir en una teta de campanya o al cotxe,
nosaltres hi anem.
Doncs sí.
I a més que teníem tantes ganes de saber d'ella, encara que només sigui per la boda
i que ens canti allà.
Perquè ella sí que viu a Espanya anònimament, eh?
Quan ve, ve, molt anònimament.
Amb esta caseta a Eivissa, no?
A Girona.
A Girona és?
Ah, no, que a Eivissa és el Michael Phil.
Sí.
No sé, és que clar, els tenim per aquí a prop, però no els veiem.
És el que passa.
No els veiem, no els veiem.
Doncs això, jo ja et dic, ja tinc apamat, més o menys, com que, ara no ho diré perquè no tinc l'edat exacta,
però ja tinc apamada el tema...
Sí, sí, tot el corralícton que tenim al voltant.
El tema estètico penjat, només falta que trigis quin vestit vols.
No, ja agafarem un de bonic, no?
El que tu vegis que has d'anar.
Tu quin color aniràs?
Jo ja ho decidiré quan arribi el moment.
Home, digue'm-ho, més o menys.
Perquè no vull saber de quin color va la nòvia.
Home, jo ja saps que el negre és el que m'atira a mi molt.
Doncs així, tu és de negre, tu.
No, de negre, amb un xal.
Ara, si és el gos, te pots florir.
No, amb un negre, amb un xal, amb un palaula d'onor.
Ah, sí, ja està.
Bueno, això ja ho parlarem.
Això ja ho parlarem.
La qüestió és que això, confirmat, no?
Sí, sí, ja està.
Sí, sí, sí.
Confirmat.
Ja me posa aquesta música que vol dir que ja l'espaveli que ja he de marxar, no?
Que tenemos que irnos, que oís, cumple yaños a ti.
En tenim uns quants, eh?
Vinga, comencem.
Com mous, però triats.
Tenim l'Alejandro Menabar, gran director de la cinena.
Molt bé, fa poquet vaig veure la de... Ah, corra, no?
Una altra vegada que la van posar a la tele, no?
Sí.
Jo, què vols que et digui? Va semblar una mica lenta.
Sí, sí.
També, no?
Lenta, lenta.
41 anys.
Molt bé.
Eh?
Molt ben portat, sí, sí.
La Susan Boyle.
Ah, i la Susan, sí.
La guanyadora del concurs.
Que volíem fer una pel·lícula amb ella o alguna cosa d'aquestes, no?
De moment no tinc més notícies que el fet que havia tornat a treure un altre disc i tal i qual.
52 anys.
Molt bé, bé, per ella.
Està bé, està bé. 52 també fa el Juan Echenove, actor espanyol que m'agrada.
Ah, Juan Echenove, sí, sí, a mi també.
Després tenim la Norma Dual, que no m'ho crec, diu que fa 57.
Sense comentaris, el comentari.
Oh, 60 i escaig collars, eh?
Enormita, enormita.
Enormita, enormita.
Que ja és abuela i ja deuries de dir menys mentides.
Menys mentides.
I per acabar, que acabarem amb ella el programa perquè sí, perquè ho dic jo.
Però fem una cosa, recordem que ens ha deixat una gran actriu, la Mariví, que ens feia riure i de quina manera, moltes sèries de televisió i que a més a més sempre ens va frapar amb aquelles seves frases, aquestes sortides que tenia.
Jo sempre m'he preguntat...
I des d'aquí un homenatge, un petit homenatge per ella.
Jo d'aquí sempre m'he preguntat si allò, si les frases d'aquelles que de tant en tant deixaven anar, venien al guió o se li corrien amb ella.
Jo crec que hi havia un tant per cent bastant bo, eh?
Bastant de lliure, no? De pim, pam, pum.
I ja està.
Ui, això...
Ho deixo caure. A més a més, jo la veia molt ocorrent, a més a més, molt...
De mente fresca.
De mente fresca.
Molt bona, molt bona, és veritat.
Bueno, com et deia...
Ara sí, acabem...
Acabem avui amb Miguel Bosé.
Ah.
Que diu que fa 57 anys.
Ai, doncs mira, molt ben portat, no?
Tu creus que sí?
Home, 57...
És que fa tant de temps que el veiem pel món.
Claro.
I clar, deus dir això, que és allò que dius, ostres, doncs...
Sembla que tinguin més.
118, no.
Per exemple.
57.
Ara que està més ben operat i tal, se'l veu millor en les últimes fotos que últimament,
que estava una miqueta...
Home, jo me'n recordo el concert de Tarragona, que hi ha panxeta...
Sí, sí, sí.
Però clar, home, i tant, home.
Jo també la tinc, la meva, eh, panxeta.
Jo en tinc dos.
No, tu tens una i la m'ha de bé.
I sense comentaris.
M'encanta aquesta cançó.
Sí? La deixem?
Ja t'acomiadem?
Ja m'acomiado, vinga, va.
Vinga.
Molt bons dijous, millor cap de setmana, i ens sentim la setmana que ve.
Gràcies.
Adéu.
Bé, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè.
Bé, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè.
Bé, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè.
Bé, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè, pè.
¿Quién te ve? ¿Quién te ve? Si yo me pierdo, ¿Quién te ve? ¿Quién te ve?
Mi corazón salvaje y este barrio, lamió pruebas caídos de tus labios.
¿Qué va a ser de ti? ¿Qué va a ser de ti? ¿Qué va a ser de ti?
Tu pecho es tan cruel como bendito, tu cuerpo en fin va a venir laberinto.
¿Qué va a ser de ti? ¿Qué va a ser de ti? ¿Qué va a ser de ti?
Mienteme y di que no estoy loco. Mienteme y di que solo un poco.
¿Quién te ve? ¿Quién te ve? Si yo me pierdo, ¿Quién te ve?
Mienteme y di que no estoy loco. Mienteme y di que solo un poco.
Mienteme y di que no estoy loco. Mienteme y di que solo un poco.
Mienteme y di que solo un poco se despistra a la mente.
Mienteme y di que solo un poco a mientete.
Paz a paso de mi canną, mienteme y di que solo un poco orejas caídos de tus labios.
Mienteme y di que solo ganrere loco es tan malas que tiene.
Mienteme y di que solo gracias por la casa 2M,