El meu avi, el meu avi, el meu avi.
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del català.
El millor barco de guerra de la flota d'Ultramà.
El timonell, el nostre amor i catorze mariners.
Eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Ai, quan el català, quan el català. Quina cançó.
Avi Ramon, bona tarda de nou. Bona tarda.
El nostre convidat, el nostre uient, que ens va dir que vindria i cal tenir-me aquí.
És l'Amadeu Pujol, l'Amadeu, bona tarda.
Ja s'ha rumiat alguna cosa, avi? L'hem fet un bon repte, eh?
Que ens guiï per allà on vol, eh?
Jo saps què passa, que quan vinc aquí, doncs no penso...
Hi ha tantes temes, hi ha tantes coses per parlar,
que doncs, a vegades pel camí sents, l'altre diu,
tu a vegades insinues alguna cosa i llavors...
No, no, l'avantatge saps quin és, que jo sempre penso.
que a vegades tindre les coses preparades.
No surt el que un vol.
Ara, els temes, el que passa, que l'avantatge, per exemple, que tenim,
tu, pels anys que ja estem junts, s'entén a la ràdio, no?
Perquè no passi com aquell d'alcalde d'aquell poble,
que va anar a un ministre, diu, senyor ministro, des que me acuesto con usted, soy feliz.
I la gent del poble va dir, què passa aquí?
Aquí hi ha rotllo, eh? Aquí hi ha barro.
Aquell alcalde era molt català i va confondre, com m'acosto a vostè?
I ell va dir, en castellana, va dir, cuando me acuesto con usted, claro.
A vegades, una paraula mal interpretada.
Ui, cuidado, eh?
Doncs ja et dic, tu i jo, amb els anys que portem junts,
doncs ja improvisem, perquè com que hi ha tants temes,
tu coneixes tantes coses de la ràdio, que hem passat per aquí a la ràdio,
jo, les que he viscut, doncs, què passa? Què podem fer?
No ens passi com aquell que un dia a Tarragona, a l'Ajuntament.
Va fer el pregó.
Sí.
No dic noms, i si no, que s'aclargi, si se l'entera.
Si no, que s'aclargi, diu.
No, home, vull dir que, si no, perquè...
I va tot apuntat.
I va començar, senyor alcalde, senyor al consejal de cultura,
senyora no sé què, no sé quantos.
I resulta que n'hi havia alcalde aquell.
No hi havia ningú.
I aquests no hi eren perquè hi havia hagut un compromís de no sé què.
Vull dir, que a vegades el portava escrit tan gran.
En canvi, si ho improvises sobre fets que has viscut o has conegut,
doncs, ho dius normal.
Clar, són coses que ja saps perquè...
I a part, i a part que també hi ha una cosa interessant,
perquè molta gent, tot el que diem, ho pot acoplar
perquè també ho ha passat, ho ha sentit, ho ha vist,
i també pot disfrutar recordant-ho,
o li pot sàpiguer o recordar-ho, això ja...
I com que els avis, abans, al vespre, a prop del foc,
explicàvem cosetes als crios, als nets...
I ara...
Ara els avis no és que se sentin al costat del foc amb els nets,
sinó que ara els avis han d'anar sense permís,
amb el carretonet, amb el cotxet,
la maneta, portar, aguantar,
segons quins capritxets o el que sigui,
però vull dir que l'avi sempre serà l'avi.
I tant, i tant, i tant.
I per això, doncs, penses, bueno, són coses d'avi.
I avi, ara que diu això,
mira, deixi'm que trenqui una llança precisament a favor de tots els avis,
perquè hi ha moltes famílies que ara mateix,
amb tot el que està passant i de la manera que s'està passant,
aguanten les famílies amb aquests sous ínfims mínims,
després de lluitar durant tota la seva vida,
perquè després els hi quedin 400 euros fastigosos
i, a més a més, haver de poder intentar, no sé,
lliurar aquesta batalla ell sols amb tota la família a l'esquena.
Saps què passa?
I la vida ho porta.
Per exemple, quan un té 5 o 6 o 7 anys,
oi, l'avi, mal, que bé.
Quan et deus, veu, oh, mira, sí que en sap de coses l'avi, no?
Canvia la perspectiva, no?
Té els 20 anys, l'avi, no ho sé, començo ja, el pobre, ja no...
Quan et té 30, diu, ves pobre, és d'una altra època.
Quan et té 50, 40 i pico, diu, tal cosa, potser l'avi, això,
potser ho sabria ell.
Ho faria d'una altra manera, no?
Els 50, llàstima no estés l'avi,
perquè si estés ell això, potser ho aclariríem.
I quan ja ha passat, diu, l'avi, que en sabia de coses, quina falta fa.
I ara, la vida ho porta.
Quan un és jove, ah, els pares, els pares, els avis, els fan grans,
ah, jo, a casa no estic bé, jo, ja vaig a la meva vida.
I els pares, els avis, penses, bueno, després del que has fet,
doncs, bueno, si és pel seu...
Si és pel seu bé, no?
Que facin.
Que t'aprendrà, no?
I ara, quan ells ja estan al moment aquest,
que disfruten, doncs, d'aquest acuset o el que sigui,
tens la satisfacció, molts avis,
que gràcies a ells és el que dius tu.
Tornen al ramat que deia la Bíblia.
Tornen cap a casa una altra vegada.
Aquella cosa de la Bíblia que torna al ramat, saps?
El hijo pródigo, no?
El fill.
Sí, sí, però, també, com que el sentiment dels pares,
després, quan són avis,
és una cosa que no es pot...
Explicar, és veritat.
Doncs, són avis.
I és la cosa dels avis.
L'Amadeu ha sentit, Amadeu, és veritat, no?
Que comentàvem ara l'avi Ramon.
És que els avis, quan són petits, és la Glòria.
Per almena jo en tinc tres, i jo...
Per això et dic, a aquesta certa edat...
Si em falten els nens, ja...
Per això et dic que són unes èpoques que disfruten ells,
i t'ho disfruten perquè veus que et segueix en aquesta cosa.
És després, quan la vida ja...
Ara ve a pujar una mica de marro.
Però per què me'l crieu els nens?
A veure, avis, expliqueu-me aquest avançament.
No, no, ara que provoques...
No, no, ara estic provocant, ara estic provocant.
Els nens, a vegades, les circumstàncies de la vida,
i que em perdonin, és que, per exemple,
per coses de la feina, el que sigui,
treballa l'home, treballa la dona,
el nen s'ha de quedar amb l'avi, o el que sigui.
Llavors, el pare, o la mare, o qui sigui,
a veure qui vol ser més carinyós amb el criu i li consenteixen les coses.
Ara seran culpables els pares.
A vegades, espera't.
Després, potser, se separen i hi ha d'un,
l'altre, un li compra una cosa, l'altre...
O sigui, en fi, hi ha una sèrie de coses.
I llavors, quan els avis els diuen, això no està bé,
a mi ja m'ho deixa...
Aquí hi ha el problema.
Aquí hi ha el problema.
És una cosa que em deixes no parlar-ne,
perquè és allò, saps, que el peix menys el cul
i després menys el papi...
Ai, ai, ai, què diu, què diu?
Vull dir que, a l'hora de la veritat, qui és culpable?
Jo anava...
Perquè ho veus tu, amb el que està passant ara,
amb els que ara no manen, qui és culpable?
Tots són innocents?
Tots, tots, tots.
Tots, ningú ha fet res, ningú ha fet res.
Per això et dic...
I si hem fet alguna cosa ha sigut pel bé de...
Sí, sí, de la seva butxaca.
Per això et dic que la vida és molt difícil,
i clar, i a mi em sap greu, perquè a vegades has de parlar cru,
perquè ho has viscut.
No, però analitzem i veuràs que la vida és...
Però avi, a veure, jo volia llançar aquest allà,
o volia fer llançar aquest punyent,
perquè normalment això és el que opinen molts pares.
Sí, sí, sí.
Però no veia en aquest sentit, en el sentit de dir,
oh, és que vosaltres, els que ho sentiu tot,
el deixeu fer tot i després, quan arriba a casa,
no hi ha manera de parar-lo.
Doncs és al revés.
És al revés.
És al revés.
Ah, és al revés.
A veure, defenseu, defenseu els avis que no estàs sentint.
No, no, no.
Jo defenso també els pares.
Guerra, guerra.
No, no, no.
I els pares, a vegades, prou feina tenen,
per portar el d'això a casa,
les seves preocupacions, problemes que tenen familiars.
A vegades han d'aguantar, els pares han d'aguantar els avis.
Hi ha avis raros i avis rares que també s'han d'aguantar.
Vull dir que és una cadena que no es pot definir qui, com i què,
perquè cada casa és un món.
I tant.
I posar-se en una casa és difícil.
i saps quants podries posar-te a la casa dels demés?
A veure.
Quan les cases fossin de vidre.
Ui!
I encara així tampoc.
No, no.
Quan les cases fossin de vidre, menys la seu, que és la més íntima,
veuries més de quatre el que s'ofreixen, o el que es fan molt bé,
o el que presumeixen, o el que se sacrificen.
Llavors sí que podries parlar.
Avui en dia no es pot parlar perquè tots tenen els seus problemes.
I tant.
Uns pel que es pensen que són, els altres pel que són, pel que passen.
I per això és un tema que val més...
Per què?
Perquè tot això i el carnaval, tot és una cosa.
Ai, ara m'ho han lligat tot.
Avís?
Avís?
Sí.
Sí, perquè imagina el carnaval, un home que està trist.
O per exemple, ara no tant.
Però imagina't tu, un transsexual, un marica o com vulguis dir-li,
en aquell temps que estava perseguint el que sigui...
Que era prohibit, totalment, és veritat.
Estava prohibit, es disfressava de dona, i aquell dia disfrutava
amb el que li deien la gana.
Perquè conquerava disfressar de dona, no sabien si era home o dona,
i ell disfrutava aquell dia.
Aquella dona que no li saben manar a casa,
una víctima, i per això el seu marit era capità,
una coronel o era qui fos,
es disfressava i anava pel carrer com si fos un...
O sigui, que el carnaval és el dia que surts d'aquell carrer,
no et coneixes abans,
més perquè podies anar tapat la cara, o sigui, no?
Al no conèixer et podies enrir-te'n d'estar del teu home,
o de la meva dona.
No m'entens.
Ho donaré quan ens n'aves després a casa,
depèn de com.
Ui, hi ha prò picardia al món.
Vull dir, que el carnaval era una cosa, una diada...
Ara és diferent el carnaval, no?
Perquè el carnaval ara és un espectacle.
S'ha suficificat més, no?
Ara el carnaval és distret, és bonic,
veus aquests grups de ball,
veus el que sigui, no?
Sí, sí, sí.
Ara, doncs, ja venen vestits fets,
ja venen disfresses fetes.
Abans, com que l'economia era justa,
la xiqueta que fa el vestit del germà,
el germà es disfressava, es feia un vestit,
amb un munyons sols es feia un fantasma.
O sigui, venia la intuïció,
aquella cosa de cadascú es feia el seu món.
I anava pel carrer,
ja, avui no em coneixes, ja em coneixes de la mà,
i tirava algú líquid que t'acava la roba.
I llavors sí que un sol demà te'n recordaves.
Entes com ho dius?
Però també hi ha hagut carnaval de moltes maneres.
Perquè a Tarragona, a finals del 1800,
com que va allà a la Filoxera
i a Tarragona va tenir una pujada de B,
i hi havia gent,
i clar, el barri antic eren uns,
el casc vell, per exemple,
el port,
tot eren d'això del vi,
i anaven d'allò.
Doncs,
més que res,
diu que la gent s'ajuntaven
cap allà al portal de Sant Antoni,
que llavors allò a les afores,
com si fos,
perquè clar,
Tarragona,
però era el puesto com si fos la Rambla,
també,
perquè clar,
el casc antiga és carrons i carrerets,
no podies fer massa cosa.
ara que ja està arreglat,
però llavors,
imagina't,
els carrers aquells per allà,
dintre el vidre,
tots aquests carrers per allà,
eren petits,
i llavors,
allò se reunien allà fora,
i llavors,
allà,
aquí és el cor de l'àncora,
que si la treu antic,
que si els d'allò,
allà feien,
es concentraven
els carnavals.
d'on era,
i com que era l'entrada de Tarragona,
també,
pel camí de la cuixa,
era clar,
era una entrada de Tarragona,
allò,
era com,
i el casc antiga,
doncs,
allà tenia la seva expansió,
inclús,
una vegada,
en un carnaval d'aquestos,
doncs,
sempre hi havia sàtires,
però,
sàtires...
Sí,
com farà Cadis,
per entendre'n.
Els càtires són xirigotes,
però aquí serien les sàtires,
però a vegades,
a vegades,
n'hi ha mala sombra,
que ha fet mala sombra,
però deixarien l'estar,
perquè,
pobres,
ganes d'enfemèris.
Ara a vi,
no sé per on va.
Sí,
va haver un xiricotero,
d'aquests molt populars,
que ha fet un xiricotero,
ara,
que si els catalans són rastreros,
que si els catalans...
O sigui,
poca feina.
Això ja s'ha posat de molt.
Perdonem,
però llavors,
se reunien la gent allà,
i feien grups,
els nois,
els noietes,
en fi,
era un carnaval d'aquest,
i van haver uns,
que van anar amb uns rucs,
vestits de...
que parlàvem.
Vestits d'Ajuntament,
saps?
I un,
o aquests mudats,
com si fossin
els d'aixòs d'un Ajuntament.
I darrere anava un,
dalt d'un roquet,
disfressat de general francès.
Vaig pali,
i entrava també a la...
Ara,
l'intenció no sé quina era.
Home, ens ho podem imaginar, no?
L'intenció era anar a figurar, home.
Jo,
jo no sé la sàtira,
jo la sàtira,
la sàtira no sé per qui era,
per qui era.
M'imagino, no?
Per això, per això.
M'imagino,
perquè ja no sé quin puestos
que van rebre per espai, jo.
Però bueno,
Tarragona va passar a l'Océu i ja està.
Però em refereixo
que allí, doncs,
feien aquest carnaval,
i cadascú es vestia,
hi havia grups,
però sempre d'aquesta manera, saps?
Després també tenies,
per exemple,
a la plaça Els Carros,
que llavors hi havia el cafè de set portes,
que llavors allà,
com que hi havia diner al port,
i a dalt, a Tarragona,
hi havia gent, també,
amb possibilitats,
allà feien un carnaval
més,
més a lo grande.
Ah, molt bé.
Perquè allí, inclús hi havia jocs,
hi havia salons de joc,
hi havia, en fin,
feien concerts,
el que sigui,
com també el principal.
El principal,
també es feien festes de carnaval,
concurs de disfresses,
o sigui,
que el carnaval era,
era, doncs, això.
Fem una cosa.
Mentre que vostè, avi,
estava dient això del principal,
l'Amadeu ens ha dit
diverses vegades que sí,
amb el cap.
Se'n recorda d'alguna d'aquestes coses
que deia l'avi?
Bueno, jo no,
sóc gran,
però no tot com l'avi,
però sí que me'n recordo del principal
i de moltes coses del carnaval.
De què es feien, no?
Antigament.
Ara el carnaval és més modern,
és més,
més mogut,
més,
més alegre,
però és que no era avorrit,
llavors.
No, que va, que va.
A més a més era més reivindicatiu, no?
Més,
més a pausar,
més d'allò.
I amb coses,
i amb boniques coses que es feien,
eh?
Perquè es feien moltes coses.
Hi havia més inventiva.
Inventiva, sí, sí.
També, també.
Hi havia menys diner,
però al cap...
Al cap treballava més.
Però, avi,
avi, avi,
ara mateix anem una altra vegada cap allà,
perquè és el que passa,
que ara hi ha menys diners,
però és que llavors...
I la inventiva i les solucions
han de sortir d'altra histària, no?
Ara jo diràs que sempre dic,
però allavons hi havia tantes maquinetes per jugar,
i que el cap,
tota la maquineta,
la maquineta.
Llavors era el cap...
Llavors era el cap el que treballava.
I tant.
A veure qui se la pensava.
No m'entens?
I s'agrupaven.
Hi ha millor uns veïns,
deien,
que saps què?
Perquè les dones,
sempre hi ha hagut,
per molt serios que siguin,
aparentment,
dintre cadascú,
tant dones com homes,
porta aquestes perilles de jove,
que li alegra.
i aquell dia,
i aquell dia,
com que hi havia confiança,
inclús amb els veïns,
hi havia confiança,
mira,
podíem fer això,
i clar,
ells s'ajuntaven,
i sortien,
i a veure qui la feia,
a veure,
m'entens com vull dir?
I tant, perfectament.
Vull dir,
vull dir que el carnaval era molt diferent.
Ara hi ha concurs molt bé,
perquè clar,
més això,
més allò,
i ara,
clar,
llavors Tarragona tenia menys habitants,
i se'n tornien a un punt determinat.
determinat.
Ara,
afortunadament,
el carnaval a Tarragona
és un dels més importants de Catalunya,
i,
i,
parlaria de fora d'Espanya.
També?
Fora de Catalunya,
vull dir,
no d'Espanya,
fora de Catalunya,
perquè jo no he vist,
fora de Tarragona,
de carnavals,
i no vull dir.
I ara s'hi falta, no?
No vull dir.
Fas una miqueta de xitxa, no?
Sí,
són,
són,
però no és el...
Però no arriben a ser.
No és el carnaval,
saps?
Potser hi ha una demostració,
una exhibició de coses,
però,
falta aquella cosa de...
No,
s'entén,
s'entén perfectament.
I Tarragona,
doncs ja et dic,
i Tarragona,
algun dia,
aquest carnaval que tenim a Tarragona,
tu ara fixa-t'hi en una cosa.
El què?
Perquè ara,
clar,
han hagut de canviar l'adreç,
el puesto,
el recorregut,
perquè,
Tarragona...
No,
no,
és que s'ha quedat petita,
pel recorregut.
S'ha quedat petita.
Però a part,
d'agafar aquests carrers,
que passen ara,
importants...
Sí, sí,
la Rambla,
Rambla Vella...
Però tu,
tu vés pels carrers que vulguis,
a dia sents,
i veuràs...
Ple.
Ple de gent.
Sí.
I sents parlar,
i sents,
no idiomes,
però maneres de pronunciar.
potser són d'aquest poble,
de l'altre,
de Barcelona,
d'aquí, d'aquí...
De gent de tot arreu.
Això,
i el que el mal és,
que a Tarragona,
a vegades,
tenim coses,
les critiquem,
però no les valorem.
I a vegades,
en vez d'ajudar,
posem pals.
Les enfonsem.
Posem pals,
perquè un,
pel que sigui,
perquè si aquell fa allò,
i té èxit,
jo,
jo he de procurar,
perquè,
no d'ajuntar-los per fer,
no.
Ara,
en relació a això que està dient avi,
els vull preguntar una cosa a tots dos.
I per què tenim aquesta mania,
els tarragonins,
de fer això?
Precisament,
en vez d'encombrar,
i d'estar ben orgullosos del que tenim,
i com ho tenim,
perquè moltes vegades,
ja és difícil de tenir-lo.
Doncs jo...
Que normalment,
posem el que deia l'avi,
no?
Posem...
Espera.
A veure,
potser m'equivoco.
A veure.
Em sap greu,
perquè algú...
Et ratificaré.
A veure.
Tarragona,
fa molts anys,
molts anys,
que és un punt
que ve de molta gent de fora.
Moltíssima.
Està bé.
Els empleats,
els empleats,
gent que m'ha anat a Tarragona,
sense conèixer-la,
gent que han vingut,
s'han casat aquí,
amb costums de fora d'aquí.
O sigui,
que...
Què passa?
Que llavors,
veus que associacions,
grups,
a veure,
un qui és més que l'altre,
inclús d'una mateixa regió d'Espanya,
que tenen dos clubs aquí a Tarragona,
que han format dos clubs aquí a Tarragona,
entre ells mateixos,
ja es discuteixen i es barallen.
O sigui,
que molta gent
que treballa a Tarragona,
viuen fora de Tarragona.
Sí, senyor.
Viuen uns quants quilòmetres de Tarragona.
Clar,
la inculcació
de voler aquella cosa,
tot depèn
de com te trobes,
el que et dóna i el que et fa.
I a Tarragona,
hem tingut aquesta cosa,
des que van entre les nacionals a Tarragona,
que sempre hi ha hagut aquesta cosa,
uns i altres,
uns perquè manen,
l'altre perquè vol ser,
l'altre que vol demostrar,
l'altre...
I això ha sigut
que ens hem trobat,
que a vegades,
amb ganes dels que manen
i no manen,
potser,
amb ganes de fer coses,
s'han trobat amb problemes de Tarragona
i fora de Tarragona,
que han posat pals,
perquè a vegades s'ha trobat a Tarragona,
que diu,
que si els catalanes,
que si...
D'on ve tota la cosa?
Sí, sí, sí.
Ben emprenjament de gent
que no es coneix i que no vol saber més.
Jo, per exemple,
que tinc la sort
que he votat bastant a Espanya,
vas a puestos
i dius, com és possible això?
Com és que aquí,
aquesta carretera,
que és...
Com és?
Com és que aquí?
Com és que aquí hi ha això?
Com és?
I vas veient això
i puestos que protesten,
gent que es pensa...
I quan veus això
i vas a Tarragona i dius,
i nosaltres que tenim aquests jardins,
tenim aquestes coses,
tenim aquest port,
tenim aquestes coses
que podríem...
Oh, no es pot fer
perquè el pressupost...
Oh, és que resulta que...
I et trobes...
I per això et dic...
Per això et dic
que hi ha coses
que jo...
Me sap greu
perquè m'estiguis de la llengua,
però és que...
És que...
És que...
És que hi ha coses
que s'han de dir.
que hi ha hagut aquest inconvenient.
En algun temps,
perquè no volien
que a Tarragona,
segons qui eren,
sempre tinc la fama
de com és Tarragona,
que si el clero,
que si el militar,
que si el senyorito,
que si això...
No ho deixaven.
Però es vivia.
I tant que es vivia.
Després...
He de dir una cosa, avi.
He de dir una cosa.
Aquí a Tarragona
jo crec que tenim un gran bombonet
que és la nostra ciutat.
Per com està posada
i de quina manera està posada.
Jo crec que hi ha molta gent
que quan la descobreix...
Jo crec que se l'estima ja com a pròpia, eh?
Però mira,
ara jo diré una altra cosa.
Per exemple,
ara et faré una comparació.
És el nostre regalet.
Veus una sèrie d'elements pel carrer
que dius
aquests de què viuen?
A què fan?
Resulta que abans
el port,
la plaça als carros,
la gent anaven
als grans,
a prendre els sols,
i els jugaven.
Ara han d'anar al tanto
pel Gambarino.
Però a més a més,
sé que abans hi havia
un a la plaça de Duana
i un a la plaça de Carros
que vine de telèfon.
Sí.
Ara, si vols telefonar,
no n'hi ha cap,
perquè on que els trencaven
i els feien molt bé,
on som nosaltres?
Qui ho controla, això?
Ningú.
Ai, que no ho sé, avi.
Qui és culpa?
Meva?
Teva?
No.
Perquè jo estimo Tarragona.
I com que l'estimo,
procuraré sempre mirar el bé.
Respectar.
I no trencar-la, clar.
Va espaldar això,
un per terra.
Vull dir,
els contenidors.
Ja m'ho va explicar també
la setmana passada
que va veure també un bon element.
Vull dir,
vull dir que a vegades,
i nosaltres ho tolerem,
perquè clar,
que ell te sap greu,
l'altre no sé què,
l'altre ja ho saps que ha fet allò,
però clar,
si dic,
llavors les conseqüències,
vull dir,
que estem vivint una època
bastant desagradable,
pels que som ben...
Bueno,
jo no vaig a Tarragona,
però soc tant Tarragoni només,
perquè vaig vindre de petitet, no?
Però vull dir,
que hi ha gent que han vingut,
i han xupat,
i han viscut,
i s'han aprofitat,
i...
Sí, però...
Vull dir que és un problema.
Digui, Amadeu, digui.
Sí, però avui en dia, avi,
tu veus les coses,
les veiem,
les fan,
i dius alguna cosa,
i quedes mal parat,
i mal educat,
mal d'allò.
Ja t'estic dient.
Però bueno,
tu estàs vivint aquí,
què fas aquí?
Què estàs fent aquí?
Vivint del...
De què?
De què?
Hi ha gent que fa...
I vinga d'embarrades,
i vinga d'allò,
i cigarros per tot arreu,
i papers,
i d'allò...
Oh, és que Tarragona està bruta.
No té que estar bruta.
Però si,
altres mateixos,
jo la brossa a les set de la tarda,
a les nou,
a les deu,
a les onze,
la baixo,
i hi ha dies que baixo la brossa,
i hi estan tots els contenedors
plens de porqueria.
Bueno,
després hi ha una altra cosa.
Després hi ha una altra cosa.
De tot.
Després hi ha una altra cosa.
Diu,
la brossa s'ha de portar a tal hora.
A les hores, claro.
Molt bé.
Però jo et dic,
segons hi ha els contenidors,
hi ha un ambient
que una dona,
una dona,
en aquella hora no hi pot anar-hi.
No.
És un perill.
Sí.
És un perill.
tens raó, tens raó,
perquè surts i igual te l'han fumut.
Perquè allí és un punt de reunió
de gent.
Sí, senyor.
I llavors,
com ha d'anar aquella dona
a portar la brossa
a aquell punt
que és un punt tu de...
M'entens?
I amb el perill que pot passar-ho, no?
M'entens com vull dir.
Vull dir que,
i si vas tu,
i si vas tu,
i et provoquen,
ja hi som.
I resulta que llavors
sents,
pel diari llegeixes un munt de coses,
que aquell,
d'això,
ha passat-ho.
ha sido con libertad provisional,
con no sé...
En què quedem?
A veure...
En què quedem?
Per això et dic que a vegades et trobes que...
Puc dir una cosa?
Digui, digui.
En contra de ningú?
Quina vigilància urbana hi ha a Tarragona?
Jo, quan era petit,
els urbanos passaven,
prenien notes
si la canalla jugava malament,
si xafaven...
Sí, sí.
Ara els urbanos on són?
Perquè jo no em veig a cap lloc,
ni cotxes, ni motos, ni urbanos.
On són?
I n'hi ha no sé quants.
Mira,
tens parades...
No ho entenc.
Tens parades d'autobús.
Exacte.
Per exemple,
un dels Tarragines.
Moltes vegades has d'anar al mig del carrer
que fa l'autobús.
Perquè hi ha uns cotxets de les mamars
que van a rebre la nena,
no poden fer-ho a 50 o 25 metres fora del...
no.
Posa els carros, cotxes, posa-los.
Vull dir que hi veus que passen
i no els hi diuen què.
Però avi Amadeu,
una cosa també és a favor de la Guàrdia Urbana
que també quan els necessitem
truquem allà hi són,
que aquestes coses també...
I una miqueta tot el que estem explicant
és una miqueta incivisme de tots entre els.
És incivisme.
És control, no?
Avui hem de fer un autocontrol de nosaltres mateixos.
Jo vaig a favor,
jo sempre he girat a favor
de la brigada municipal,
dels conductors d'autobús
que passen al seu,
dels urbanos,
perquè ara ve un urbano
aquí en aquestes dones
i l'afenyes d'ell
per sortir-ne parat, eh?
Vull dir, jo ho dic amb el sentit
de l'abús que hi ha,
que se n'en fot.
Jo he vist, per exemple,
veure un mangante d'aquests demanant
allà al carrer.
Estaré al carrer tot,
al carrer August,
allà a terra.
Mig d'aquella manera,
la gent,
això no hi ha dret,
això és una vergonya.
Ve la Guàrdia Urbana,
el fa aixecar,
no li dóna la gana.
L'aixequen,
comença a cops aquell.
L'Urbana s'ha de posar a sèrio
i llavors s'ha de fer tot.
La gent, la gent,
guaita, guaita, guaita,
pobre home,
mira com el tracten.
En què quedem?
En què quedem?
Vull dir,
que nosaltres mateixos,
a vegades,
donem peu a coses que passen.
pobres.
Què ho saps aquest?
Perquè volen les coses.
Després,
i després és bonic,
perquè a mi em fa gràcia,
que demanen
amb el pot de vi al costat.
Sí.
i a mig buit.
Sí, sí, sí.
Saps com vull dir?
Sí, sí.
I tant, perfectament.
Que veus una sèrie de coses
que no són,
que no són.
Després,
a molts d'aquests li dic,
mira, saps què?
En algun temps,
jo sé que alguns hi havien dit,
anem,
que et posem a una residència
quan era al costat de la Diputació,
o el que sigui.
Ah, no.
I ara, ell...
Ell és per lliure.
O sigui,
que hi ha una sèrie de coses
que en part,
molta part de moltes coses,
som, també,
part de culpa.
Responsabilitat nostra.
Però és culpa nostra,
també,
perquè,
un per l'altre,
un per l'altre,
no lliguem
per portar un camí,
per netejar un camí.
No,
perquè,
la brossa la vull tirar d'aquí.
Ah, no,
tirem-la allà.
O veïns directament
que tiren la brossa
dintre del contenedor
del paper,
per dir alguna cosa,
i tu li dius,
ah, jo no ho sé,
i te queda mirant,
però ja no pots fer res
a dintre.
Jo m'he trobat,
jo una vegada,
ja t'ho he vist,
m'ho vaig explicar-ho,
a la parada de l'autobús,
pels carros,
pare,
al parada de l'autobús mateix,
em pugem,
pare un cotxe.
Digo,
perdone,
i era l'hora
que venia l'autobús,
ja.
Digo, perdone,
una educació, no?
Perdone,
ara viene l'autobús
i para aquí delante.
Se'm gira,
diu,
jo me pongo donde me da la gana,
a usted no le importa
lo que es so.
Digo,
esto,
va,
marxa.
Va,
i em torna,
mira,
si usted fuese más joven
le partía,
lo hubiera partido la cara.
Em va agafar un moment d'aquells
que vaig agafar el bastón
i dic,
mira,
si yo hubiese sido más joven,
a usted le partía la cara
d'un golpazo,
i el tio es va quedar una mica d'així,
vol dir,
ep, ep,
i llavors la gent,
la gent,
mira,
veus,
dic,
ara,
i ara que veus que jo he donat la raó,
ara dono la raó a mi.
Ara sí.
Vull dir que som així,
saps?
Sí, sí, sí.
Molta part és culpa.
Som una mica...
Bueno, mira.
Avi, amadeu,
que no ens queda més temps.
Mira que ara ja estava interessant
i havíem agafat carrerilla, eh?
Ara ja estàvem agafant, eh?
El que passa,
el que passa,
que quan acabo jo sempre és el mateix.
Que els oients ens perdonin,
però com que som visions,
que a vegades passa com a la televisió,
això,
que a vegades un moment,
s'ha en sotjunt i sotjunt d'aquelles coses,
que és el que sigui,
doncs,
nosaltres parlem.
Però més que res,
jo...
I sense afrontar a ningú.
No, no, no.
Tot al contrari.
No.
I a vegades dic coses,
no dic noms,
per no molestar el que sigui.
No.
Si alguna persona vol vindre
i vol parlar directament
o vol que comentem alguna cosa directament
o s'ha ofès,
que vingui,
jo li diré
el perquè he dit aquella cosa.
Ho dic,
perquè, afortunadament,
el que dic ho puc demostrar.
El que passa, que no dic noms
perquè llavors hi ha persones...
Entrem en terreny
que indirectament
no té cap culpa del que està passant.
O sigui que jo
només demano això.
L'avi...
És que no ens queda més temps.
No tinc res contra la Guàrdia Urbana.
Però és que veig unes actuacions
que dius, bueno...
No van a cap puesto ni fan res.
I inclús abans hi havien
de paisà.
No, n'hi ha, n'hi ha.
Però no anaven per mirar a veure
on llança la prosa.
Miraven per veure els carrers, les coses,
com estaven, on hi ha un fall o el que sigui.
Bueno...
Ara jo crec que tots som una miqueta guàrdia urbana
en aquest aspecte, perquè a més a més tenim un telèfon,
recordem que hi ha un telèfon al qual pots trucar
i ve la brigada d'emergència
i dona un cop de mà.
I tu creus que és la Guàrdia Urbana per alguna cosa
i et venen enseguida.
Per això, per això, que en aquest aspecte...
Però hi ha coses que no quadren.
Cotxes mal aparcats,
passen amb el cotxe, no els hi diuen res.
Bueno, coses que no...
Es podria parlar un ron, no?
Per mi que hi ha dos tipus d'urbano.
L'avi.
Pujar la puntilleta.
No, home.
No és que ens queda més temps.
Uns que tenen aquella cosa d'això
i els altres compleixen amb les obligacions.
Però diu, això no és cosa meva.
I clar, l'obligació és de tots.
Que no ens queda més temps.
Exacte, és que no ens queda més temps.
Ja tornarem a vindre.
A més, hem d'anar de concurs.
Hem d'anar a concurs d'aquí a res
i els estan esperant ja.
Molt bé, Ramon.
Amb adeu.
Gràcies a tots dos i fins la propera.
Vinga.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
When I think back on these times
And the dreams we left behind
I'll be glad cause I was blessed to get
To have you in my life
When I look back on these days
I'll look and see your face
You were right there for me
In my dreams I'll always see you
Soar above the sky
In my heart there'll always be
A place for you for all my life
I'll keep a part of you with me
And everywhere I am there you'll be