Comencem mes, comencem setmana, comencem tot.
Andrés i Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Quin goig, quina alegria.
Ai, això si passés cada dia.
Home, t'imagines el dia 1 de juliol, dilluns.
Si ho que dius, un mes que comença amb propietat,
que no comença al mig de la setmana, ni al final.
Si s'ha de començar, fem-ho bé.
Comencem, dilluns, home.
Anem a prop el dilluns.
Clar que sí, anem al dilluns, sí.
Però, Andrés, tu m'havies dit a mi que estaves pendent
a veure si faríem cinema, i la sorpresa ja la tenim.
Ja fem cinema amb l'Andrés i Andrés.
L'entitat, l'Onada, que són els responsables d'aquí del Parc Francolí,
aquell lloc que li diuen el barco, que hi ha un xiringuito,
i en fi, està tot allò molt ben arregladet,
i pots anar a dinar, a sopar, amb les taules que hi ha,
i, en fi, i els qui us salten, brinquen,
com que vulguin, exacte.
A part de tot això, s'ha de dir que a partir d'aquest dijous,
dia 4, a les 10 del vespre,
farem cine gratuït per tothom.
Cinema a la fresca.
Fantàstic, eh?
Cinema al Francolí, podríem dir.
Ah, doncs mira, cinema al Francolí.
Cinema al Francolí.
I ara, amb el temps que fa, aquests dies,
i esperem que continuï fent-ho,
amb banyador.
Exacte.
Depèn de com, no?
Sí, sí, sí.
T'emportes una gallada d'aigua i ja ho,
tu els peus de dins.
I acabem aviat, no?
Bé, doncs aquest dijous, a les 10 del vespre,
comencem amb una pel·lícula molt divertida,
que es diu
Blancanieves Mirror Mirror.
Molt bé.
Una pel·lícula per distreure's,
per passar-s'ho bé,
una paròdia de La Blanca Neus,
però que, bueno...
Vos que sentim el tràiler.
Vam a sentir un tràiler.
Sí, vinga, som-hi.
Érase una vez,
en un reino encantado,
una hermosa princesa,
con la piel blanca como la nieve
y el cabello negro como la noche.
No es negro como la noche,
sino como un cuervo.
Tiene 18 años
y su piel no ha visto la luz del sol,
por eso es perfecta.
Esta primavera.
Espejito, espejito mágico.
¿Quién es la más bella del reino?
Blancanieves.
¿Qué?
Blancanieves.
El cuento clásico...
¿Queréis oírlo?
...ha envejecido.
¡Oh!
No ha envejecido,
son solo arruguitas.
Llévatela al bosque.
¿Lo has hecho?
Tal como ordenasteis.
Estoy impresionada,
no eres ni tan bobalicón
ni tan necio como creía.
Jamás me habíais dicho nada tan amable.
Estáis invitados a descubrir.
El príncipe es rico,
así que me casaré con él.
y mis problemas económicos
quedarán resueltos.
Una aventura jamás contada.
Organiza un baile,
conseguiremos que pierda la cabeza
ese principito.
De amor.
Creo que Blancanieves
es la mujer más hermosa del mundo.
Estoy de acuerdo en que discrepo.
Misterio.
¿Quién eres?
Blancanieves.
¿Blanca qué?
Anda ya.
Poder.
No, se trae el dedo.
Porque lo habrás encogido,
encorsétame.
Sabía que tenía la misma talla.
Y magia.
Usaré la poción de amor.
¿Amor de cachorrito?
¿Pero qué voy a hacer yo
con un cachorrito?
Rascarme la barriguita.
Busca.
La reina se va a casar.
Recupera tu reino.
Siempre he oído
que el príncipe salva a la princesa.
Ya es hora de cambiar ese final.
¿Estás con los bandidos?
¿Estás con la reina?
¿Te debemos ayudar ahora?
Se defiende muy bien.
Intentas acuchillarme
y yo solo deseo besarte.
El jefe de la banda
es una mujer.
El jefe es Blancanieves.
¿Quién querría colarse
en una boda?
Pidió que estaba teniendo
un día genial.
¿Todo el mundo
tiene algo de magia
en su interior?
Sí.
Cucaracha.
Contundente, ¿eh?
De música,
de banda sonora,
de tot, eh, Andrés?
No, és una pel·lícula
que, en fi,
no pensis en el conte real
de Blancanieves,
sinó en una adaptació que hi ha
i tu vén a desenfadar
amb el element en blanc
i deixar que se t'ompli
amb les imatges
d'aquesta pel·lícula.
Això serà el dia 4,
no recordem-ho?
El dia 4,
a les 10 del vespre.
Molt bé, molt bé.
La entrada és totalment gratuïta,
vols portar el sopar,
un entrepà,
el que vulguis,
si vols que fa't un net
o vols que t'ho facin allà,
allà hi ha un xeringuito
que no és gens car,
t'ho fan molt bé,
molt atents
i, a més,
hem estat dir una cosa,
són molt simpàtiques
la gent que hi ha allà.
Si fos al revés,
no diria,
són antipàtics,
no diria res,
m'entens?
Però és veritat,
és molt agradable
que hi ha gent que hi ha allà,
perquè val la pena.
Andrés,
si et sembla,
això és aquesta setmana,
pos que anunciem
també les altres pel·lícules,
no escoltarem els tràilers avui,
però anirem sentint
les properes setmanes.
La propera setmana
farem
Sígueme el rotllo.
Yo te lo sigo.
És una pel·lícula divertidíssima,
una pel·lícula també divertidíssima,
que surten un nen i una nena
que són el Nova Mas.
Després,
pel dia 18,
tenim una de dibuixos
que és Aventures de Tadeo Jones.
Que bona!
És boníssima,
un dibuixos animat fantàstic.
Posarem la banda sonoria,
a veure,
que xalarem l'altra setmana.
Després,
el dijous 25,
farem Los pingüinos
del senyor Popper.
També una altra pel·lícula
per riure i passar-t'ho bé.
Això és el que tenim en principi
per aquest mes de juliol.
De moment,
per l'agost,
no s'ha programat res
encara definitiu,
però, esclar,
volem veure
com reacciona la gent,
si bé o no bé,
si els agrada o no els agrada.
Jo crec,
espero,
i estic quasi convençut,
que sí.
Perquè són pel·lícules distretes.
És un lloc apropet de casa
perquè estàs d'anys...
Sí, sí,
i a més a més,
ara tenint en compte
que tenim els nens a casa
que estan de vacances...
Oh, per això fem aquestes pel·lícules.
I així aprofitem
per venir tota la família.
Exacte, perquè sí.
I que si ells,
per dir alguna cosa,
no es volen acabar
de quedar a veure la pel·lícula,
que ho dubto molt,
sempre poden continuar jugant
mentre els padres ho miren.
Exacte, poden jugar per allà,
que no hi ha cap peric.
Està tot molt ben controlat.
Fantàstic.
Però, Andrés,
deixem-hi al cinema
i anem cap als monàlegs
del senyor Joan Capri,
que també ens espera, eh?
Molt bé, també, també.
Aquest home va néixer a Barcelona
i va morir a Barcelona.
Va néixer el 10 de juliol del 1917
i va morir el 4 de febrer de l'any 2000.
Ell va ser actor humorista,
monologuista espanyol
i conegut artísticament
com Joan Capri.
Es va formar com a actor
amb el Teatre d'Aficionats.
Va ser amb el teatre,
on va desenvolupar
la part més important
de la seva carrera artística.
Ell va destacar molt
amb els escenaris
pel seu sentit de l'humor.
Ell sempre deia,
que si m'he dedicat al teatre
era perquè no servia per res més.
Això ho deia molt sovint.
Els anys 1960
van ser molt populars en Catalunya
els seus discos
amb monòlegs d'humor en català.
Joan Capri,
jo quan vivia a Barcelona,
vivia al carrer París Urgell,
doncs al carrer de darrere
hi havia un mecànic
i jo duia allà
a reparar el meu cotxe.
I me l'havia trobat
alguna vegada,
ell amb el seu Citroën,
i això,
ja només sentir-lo parlar allà,
escolta,
ja tenies d'aguantar
les ganes de riure,
però ell és sèrio,
perquè ell defensava
els seus interessos.
Lògicament,
encara que fos un artista,
no tots els artistes
van nedant a mort,
encara que ell tenia
la seva fama,
però ell sempre era
molt conservador.
I això vol dir
que serà tan cart,
això.
Escolta,
i si ho fem d'una altra manera
pot sortir més barata.
I la gent s'hauria
de fotre sense voler.
D'aquí es pot treure
un monòleg.
I després,
quan se n'anava,
em deia el mecànic,
cada vegada que ve,
pobre home,
jo,
escolta,
torna-te a rumba,
perquè sempre el mateix.
I esclar,
faig en el tanto,
ja amb els preus,
ja miro d'ajustar-li i tal,
no?
I això no serà més barato?
Dic, no,
és català,
català,
és català,
català,
és català tancat,
català tancat.
Sí, sí, sí, sí.
No, no, però era sèrio,
fora dels seus monòlegs i així.
Bueno, ell quan parla,
doncs ja el sents parlar,
una mica de humor i tal.
No, i a més a més,
que sembla que no saps
si ho diu en seu,
però la cara
la té de poc,
la posava de poc.
Però després,
quan parlaves amb ell,
doncs sí,
era un home,
no tenia per què demostrar humor
a cada moment,
igual que faig jo,
que sempre estic dient,
dient tonteries i coses així,
no?
Home, no sempre,
no sempre,
que també ets més sèrio.
Clar, jo ho faig així
perquè encara no sé explicar xister,
saps?
Quan explico un...
Home, no diguis això,
André.
Encara us en rieu de mi,
no del xister.
Deus dir això,
no sé això.
Algo és algo, saps?
Mira, fem una cosa,
anem a escoltar el primer
d'on el que volia.
Això sí, sí,
anem a escoltar
perquè és el que volia.
D'acabar, d'acabar.
Sí.
Anem a escoltar-ne un
que el que et dic jo,
acabarem ximples.
Amics, acabarem ximples.
Sí, ho sento,
però cada dia
veureu que hi ha més gent
que parlen sols pel carrer.
D'aquí ve que avui
és un bon assunto,
doncs,
com a inversió,
potser el millor assunto
és ser psiquiatre.
Jo crec que avui
és millor ser psiquiatre,
fer la carrera psiquiatre,
que no tenir una immobiliària.
Psiquiatres, senyos,
tenen la feina assegurada
perquè si el món
segueix d'aquesta manera,
tots acabarem
amb la teulada
que se'ns hi farà goteres.
I és que avui
la gent,
doncs,
tots tenen manies,
manies,
complexes,
i és més difícil
de solucionar
un complexe,
un complexe d'aquests,
un complexe mania,
que no un complexe industrial.
La gent
va al psiquiatre,
va al neuròleg,
i els demanen
consells i amics.
No és qüestió del neuròleg,
és qüestió nostra.
Els preocupa tot,
senyors,
senyors,
que hi ha gent
que els preocupa
que els hi caigui el cabell.
És molt gros,
senyors,
en aquests moments
que hi ha tanta gent
que es moren de cana.
No a la Índia,
no,
a la Índia,
i molt més a la vora.
Doncs hi ha gent
que els preocupa
que els caigui els cabells.
I un amic meu,
que estava preocupat
d'anar al psiquiatre,
i es veu que per treure-se el del davant,
perquè és que és així,
no es li va dir,
miri,
mengi cocos.
I se'n va a fer un tip,
s'ho creuen tot la gent.
Jo el vaig anar a veure
amb una penxota
que feia riure,
allà estirat al llit
com una bèstia.
Dic,
però què has fet,
noi?
Diu,
mira,
noi,
m'he halat tot això
i el cap rei,
ja ho veus,
ni un cabell.
Dic,
jo encara fent tip,
però em dic,
escolta,
potser te'ls hauries
d'haver menjat peluts.
Altres,
els veureu que es prenen el pols.
Sí,
ho veureu vist,
molta gent
que van pel carrer
prenent-se el pols.
És molt gros,
això.
Es veu que es visiten
de 5 a 7 de la tarda,
sobretot a aquesta hora
els veureu prenent-se el pols
pel carrer.
I no són pobres,
no,
no,
no són els pobres
que diguin,
gràcies,
de caritat,
per un que es prenen el pols.
No,
no,
no,
no,
són gent que tenen calés.
diners,
altres vegades no,
oi?
Però sí,
moltes vegades
això és excés
de vitamina D
de duros.
Eh,
són gent que estan carregats
de vitamina D
i de vitamina P
de...
Bé,
deixem-ho córrer.
Bé,
i com es treuen
aquestes manies?
Aquestes absurdes preocupacions?
Doncs,
senzillament,
traient el pre
i quedant-se
en les ocupacions.
Sí,
senyor.
Casant-se,
treballant,
eh?
Casant-se,
casant-se.
L'home que és casat
i té 6 criatures,
no té temps
de prendre el pols
per casa,
no,
no en té de manies.
Vaja,
del moment que té 6 criatures,
ja es veu
que no té manies.
I això,
els metges,
això no ho curen,
això no ho curen
perquè això ho ha de fer
un mateix,
s'ha de curar un mateix.
Ni és problema
de píldores
ni d'injeccions,
res de píldores,
res.
Com a màxim,
herbes,
herbes.
El sistema català,
si et fa mal,
posa-t'hi fulles.
Les fulles
no et faran mai mal.
Fulles de pàmpol,
fulles d'escarola,
ben calentonetes,
del davant,
serà mai més res.
Sempre,
sempre,
que no siguin
fulles clandestines.
Esclar que a base d'herbes
la gent s'aprimen.
Hi ha un bon amic meu
que es veu que tenia
un dolor molt fort al costat
i esclar,
el metge li va dir
herbes, herbes,
sistema vegetarià
i es va primar molt,
molt.
Ara ja un dia el vaig trobar
i dic,
bueno,
tu estàs prim,
però escolta,
com et trobes?
Això és l'important,
diu la veritat,
vols que t'ho digui?
És que a vegades al dematí
és que ja ni bé ni malament,
tu,
és que no em trobo,
pobret,
s'havia primat molt,
però jo li vaig dir,
bueno,
però el dolor,
aquell dolor se n'ha anat,
diu,
home,
diu,
sí,
se n'ha anat,
diu,
però se n'ha anat
per falta d'allò,
què?
En fi, senyors,
em fa l'efecte
que de tot el que passa
en tenim una miqueta
la culpa nosaltres.
Senyors,
estem vivint
amb un nerviosisme continu.
Mireu,
fa una temporada
jo només faig
que sentia dir a la gent
que d'aquí dos anys
no solament no es podrà aparcar,
sinó que no es podrà circular
amb cotxe.
I què fem per solucionar el problema?
Doncs què fem?
Demanar cotxes.
No paren de peticions.
La gent volen tenir cotxes
contínuament.
Per què?
Gent que tenen cotxe
i no n'haurien de tenir,
perquè amb un cotxe
s'hi ha de ficar gasolina
i no n'hi posen.
Hi ha gent que van
amb un pòster,
un litro i mig,
dos litros i mig,
quatre litros,
quatre persones
i quatre litros de gasolina,
senyors,
el litro per morro.
I així es van les coses.
Doncs què voleu fer?
La gent van amb cotxes.
Volem veure,
aviam,
si és possible
que això,
que no puguin circular
pels carrers,
doncs sigui d'aquí un any.
I què hem de fer?
Què hem de fer, senyors?
Doncs agafar-se una miqueta.
Cremem-nos uns quants.
Això ho hauríem de fer.
Cremar-nos uns quants,
que d'aquí uns quants anys
poguéssim recordar
la crema dels 600.
Per què?
Bé,
ja tenim el cotxe.
Suposem,
què n'hem de fer?
Volem banyar-se?
Aneu, i aneu, i aneu,
aneu, aneu a banyar-se.
Aviam,
aviam si hi arribeu.
Escolteu que els que arriben a Matorol
els hi donen una copa, senyors.
No s'hi arriba el lloc.
Si no us banyeu abans de sortir de casa,
no us banyareu el diumenge.
I els que agafen aquests desvius,
jo no us dic res, eh?
Aquests que agafen aquests desvius,
perquè, esclar,
l'Ajuntament amb previsió,
perquè ell vetlla constantment
pels ciutadans,
amb previsió d'aquests conflictes
ara fan desvius.
I per anar a arenys de Mart,
ara et fan passar per Collbetó.
Collbetó, sí,
Collbetó, no, no.
L'excursió és bonica.
Collbetó, Manresa, Vic,
Turó de l'Homa,
Terrassa i a la General.
Sí,
a les 10 de la nit a l'aigua, allà.
Senyors,
com és possible
que nosaltres aguantem aquesta cosa?
Doncs la gent ho fan, senyors.
La gent ho fan
i tornant a casa tan tranquils,
diem,
a la gent ens ho hem passat molt bé.
No, no,
no ens enganyem.
Tenim la solució.
Caminem una miqueta més.
A peu.
Així solucionarem el problema.
Caminar.
I de passada
col·laborarem una miqueta
amb el plan de desenvolupament.
Perquè almenys
se'ns desenvoluparan els peus.
Andrés,
pel que ens està dient,
ximples del tot, eh?
Sí, sí, sí.
No una miquitinya, no,
sinó del tot.
Ell tenia raó.
Home, les seves.
Sí, sí, sí.
Potser hi ha molta gent
que ara mateix acaba de sentir-ho i diu,
bé, en aquell moment
eren aquestes raons,
però potser ara,
ara, si ho pensem,
potser fins i tot també, no?
Sí.
Doncs aquest home
està aquí ara,
precisament,
amb el programa nostre
que és de cinema,
precisament perquè l'any 1952
ell va entrar amb el cinema,
encara que va actuar
en poques pel·lícules,
només amb dues
ell va ser el protagonista.
Jo me'n recordo
d'una pel·lícula
que tinc,
que precisament
amb la seva llista
no consta,
i és
Canyes i Barro.
Canyes i Barro?
Canyes i Barro,
una pel·lícula,
no aquella sèrie,
no,
la pel·lícula,
simplement la pel·lícula,
que ell fa
de sacristar,
i
surten
unes escenes
determinades i així,
i escolta,
no consta
pràcticament
en cap lloc
de la seva filmografia,
i és curiós,
perquè a mi de vegades
són oblits
que no han usat.
Ell,
entre 1957
i 1976,
van ser molt sovint
les seves actuacions,
sobretot amb el Teatre Romeu
de Barcelona,
i entre
més de les 20 obres
que va interpretar,
destaquen,
mira,
l'any 57,
Romeo
de 5 a 9,
1959,
La nariz
d'en Cirano,
1965,
Un medico imaginario,
el 1972,
que vaya de gusto,
senyor comissario,
també l'any 72,
va estrenar
El amigo del ministro,
l'any 74,
aquí l'inspector
Cristóbal,
cambio,
i l'any 76,
Don Juan Tenorio,
que
ja està.
Sí,
em podem imaginar,
però on anava.
Llavors va arribar
l'any 1980,
i aquí va ser
on va tindre ja
els èxits
que li van donar
una popularitat
tremenda
amb la seva carrera,
que va ser
aquella sèrie
que es deia
El doctor Caparrós.
Déu-n'hi-do, eh?
Que va portar cua
aquesta sèrie,
eh?
És veritat.
Anem a sentir una altra?
Anem a sentir
una altra peça,
però seguir explicant-te
cosetes d'ell, sí.
Mira,
aquí n'hi-hi una altra
que també té raó,
perquè diu
no som res.
Ai, senyor,
ja hi tornem a ser.
No em volen enlloc.
Ara mateix
haig d'aguillar
d'aquesta pensió.
Ja van dotze.
Oi,
per què em treuen?
Em fan una gràcia?
Fil cap,
el meu ofici
és tan digne
com un altre.
No hi entra
tothom que vol
les pompes fúnebres.
S'ha de tenir
una gran cultura general,
s'ha de ser molt viu
per entrar
a les pompes fúnebres.
S'han de parlar
llengües
i llengües mortes.
A més,
desenganyau-vos
el fil cap
per aquí,
per aquesta cartera
que porto,
que és allà
on tinc el monstruari
de caixes
que haig d'anar
ensenyant
com un ànima
en pena.
I hem de passar
tots.
I anirem
de primera
o de tercera.
Però això
no és allò
d'esperar
les rebaixes
de fidanya.
A més,
gràcies a Déu,
jo no em puc quejar
perquè dins de tot
em guanyo força
a la vida,
cosa que no poden
dir molts avui,
que hi ha molta
crisi per aquests
mons de Déu.
A l'estiu,
a l'estiu
potser no.
Veus?
A l'estiu
ens baixa
una miqueta
la feina.
Sí,
sort tenim dels turistes
com tothom.
Home,
sempre en pet
algun,
veuràs.
I és curiós,
els enterrem
vermells
encara,
noi.
Es veu que els hi ha
provat
aquesta gent,
això.
Corai,
qui deu ser?
Sí,
digui,
dieu.
Sí,
sóc jo.
Hola,
Pep.
Ai,
que d'aire,
Pep.
què hi ha
de nou?
No,
no en sabia res.
Així s'ho
ha fet un conjunt.
Així ja
teniu conjunt.
Com us dieu?
Els tiquis
miquis?
Està bé,
és bonic
el nom.
Què us passa?
Ah,
teniu
el cantant
malalt?
Ja,
ja.
Jo?
D'on vols
que el tregui
jo un cantant?
Home,
jo sempre que
necessito cantants
tiro-me'l
al clero.
o jo també parlo,
en sèrio,
Pep.
Però escolta,
però que ho dius de debò?
Però escolta,
Pep,
però com vols que jo...
N'hié,
home,
re.
N'hié,
home,
re,
com vols...
Escolta,
tu,
Pep,
celebro molt
que els carregats
de punyet,
dic que els tiquis miquis,
tingueu molt d'èxit,
noi.
Adéu, Pep.
Aquest Pep està sonant,
i ara?
Aquest noi no guixa.
Vull que telefonar-me
per proposar-me
si vull cantar
en el seu conjunt.
Esclar,
com que ell sap
que jo havia anat
al conservatori
i havia cantat
una miqueta bé,
oi?
M'agradava cantar.
Sí,
sí,
a mi m'agradava molt
cantar allò
de los claveles,
però ara no.
Ara,
un cantant
ha de ser un ullet
d'aquests que agradin,
que faci bonic,
ha de tenir molt pèl,
ha de tenir fans,
un cantant
ha de mirar
d'una mena de manera,
ha de ser allò
on si és,
no és,
i moltes vegades
és.
Vull dir que
té de ser una cosa
indefinida,
trist,
però alegre
al mateix temps.
A més a més,
jo ara,
amb la mena de feina
que tinc,
apa,
agafa el micro
i la, la, la, la,
que les figues
són verdes,
home.
Home, no.
A més,
nosaltres,
quan entrem a una casa,
hem d'estar tristos,
hem d'entrar fumuts,
no podrem entrar
a una casa
d'un client
i dir,
hola,
ja veig que tot marxa,
això, nois.
No, no, no, no, no.
Imagineu, doncs,
un dia,
la família i el difunt
que envejeixin.
Allò que haguessin sortit
a la nit,
hasta per treure's
el mort del cap,
no sé què dius, eh?
Què han de dir
aquella gent després?
Que els he enganyat,
que sóc un embostero,
que no ho sentia,
que feia comèdia
i té amb tota la raó.
Esclar que m'ha proposat
guanyar 30 bitllets al mes, eh?
30 bitllets.
En canvi,
ara fent de funerari
no els guanyen un any.
A més,
jo tinc una cançó
que potser seria un èxit.
Sí,
es titula
No som res
i és molt bonica.
Escolteu-la.
Els dels matins
no es belluguen,
esperen creuats de mans,
quatre siris cortinatges,
mà de cartera i candau.
Fa anar l'apagat o encès,
no som res.
La processó va per dintre,
ballant-la o fent-la ballar,
pompes, cançó de protesta,
mà de cartera i candau.
Fa anar l'apagat o encès,
no som res.
I ara tenim 60 anys,
i ara tenim 60 anys,
però encara ens aguantem drets,
però encara ens aguantem drets,
però no ens aguantem els...
no som res.
No som res.
No som res.
No som res.
Ai, no som res ni ningú, Andrés.
No som res ni ningú.
No, no, no.
El doctor Caparrós,
no sé si tu la donies a veure,
perquè tu ets més joveneta.
Alguna cosa me'n recordo, sí.
Sí.
Gràcies per la part que toca.
Va estar durant anys
amb el circuit català
que a televisió espanyola
l'estava emetint
i amb el que va interpretar
el paper protagonista,
precisament ell era el doctor Caparrós,
junts actors com Maria Matilde Almendros,
el seu amic Carles Lloret
i un jovenet Joan Pera.
Veus?
En desembre de 1997,
la Societat General d'Actors i Editors d'Espanya,
l'Esgaye,
va editar els seus 22 monòlegs
amb un disc que es titulava
El millor de Joan Capri,
Lo mejor de Juan Capri.
Després, a l'abril de 1998,
David Escamilla va publicar
un llibre editat per Colúmbia
titulat Capri, t'estimem,
que fa un recorregut precisament
de tota la seva vida.
I és curiós perquè jo he intentat
localitzar aquest llibre
i està esgotat completament
i no l'he pogut trobar enlloc.
Enlloc?
Ja fa temps que l'estic buscant,
estem als rastres,
amb llibres,
no hi ha manera de poder-lo trobar.
En Capri va morir el 4 de febrer del 2015,
com he dit,
d'un fall cardíac.
Després d'estar ingressat a l'hospital,
uns dies abans va ingressar precisament
amb unes greus cremades
a causa d'un cortocircuit
que va patir a casa seva.
O sigui, va morir d'accident.
No va morir d'accident.
No va morir d'accident.
I al barri de Santa Caterina,
allà a Barcelona,
hi ha una plaça que porta el seu nom.
En fi, és lògic.
Si ell és de Barcelona,
no hi haurà que hi posen això.
Jo ara tinc aquí feta una relació
de la filmografia d'ell,
de les pel·lícules que ell va fer.
Mira, l'any 1953 va fer
Vuelo 971,
de Rafael J. Sàlvia.
Després va fer
El padre Pitillo,
de Juan de Orduña,
l'any 54.
Al mateix any 54
va fer aquesta que ha dit
de Cañas y Barro,
de Juan de Orduña.
Una pel·lícula que està molt bé, per cert.
L'any 55,
Zalacaín el aventurero,
també de Juan de Orduña.
El següent any,
el 56,
va fer dues pel·lícules.
La legión del silencio,
de Josep María Forqué,
i després
Sucedió en mi aldea.
L'any 57
va fer Juanillo,
papà i mamà,
de Lorenzo Gicca Pali.
L'any 64,
que ja va fer miqueta de salt,
Los Felices 60.
Després, l'any 68,
ja va fer una pel·lícula en català,
El baldiri de la costa,
de Josep María Font.
I l'any 69,
El abogado,
l'alcalde i el notario,
de Josep María Font.
Ell va tindre també premits.
I va tindre l'any 82,
la creu de Sant Jordi,
de la Generalitat de Catalunya.
I l'any 1997,
medalla d'or
del mèrit artístic
de l'Ajuntament de Barcelona.
I ara,
si et sembla,
per ja encomiadar-nos,
podríem posar
un altre tema
que es diu així.
Mengem massa,
que vol dir
comemos demasiado.
Mengem massa.
Nois,
ho sento dir-ho,
però el nostre país
és un país difícil d'arreglar.
I ho sento,
però és així.
Entre altres coses,
perquè tenim un defecte.
I és que mengem massa.
Mengem,
també vull dir menjo.
Jo sóc de vida,
aquí jalem pels descosits.
Aquí no estem per bromes.
Aquí ens van dir de petits
no juguis amb les coses de menjar
i ens ho vàrem creure.
Aquí no estem per romansos.
Però que no ho veieu?
Els fins de setmana,
el divendres.
Hi ha un,
diu a l'altre a l'oficina,
on aneu a menjar,
tu,
amb la dona,
aquest fi de setmana?
No on l'aneu a passar,
no.
On aneu a menjar?
Com si no haguessin menjat
amb tota la setmana.
Això no pot ser,
home.
Esclar,
aquell home diu,
home,
nosaltres anem al conill boig,
que ens ho fan molt bé,
fan un ternasco
que t'ho recomano,
saps?
I ve de preu.
Ah, està bé,
tu ho provarem,
saps?
Perquè nosaltres anàvem a l'ànecoix
i no ens acaba d'agradar,
no, no, no.
S'ha espatllat l'àneco,
i de manera que ens sabem de memòria
tots els noms
de les tasques de Catalunya,
a l'hora que donen menjar,
el que cobren.
És a dir,
que només tenim el menjar al cap.
Si s'inaugura una botiga,
si no dones de menjar desgraciada
a la botiga
o l'establiment
que ningú hi anirà a comprar.
Avui,
abans si es feia una inauguració,
sí, ja se'n feien,
però una oliveta,
una miqueta de patates de xorrero
i s'ha acabat.
Avui no,
avui aquesta botiga s'ha d'inaugurar
i has de donar
farda,
farda,
farda,
has d'anar a truita amb botifarra,
has d'anar a llagostes,
has de donar pollastre
i la gent s'hi tira com a llop,
jo hi vaig a vegades
perquè veuràs,
penses de passada
i ja soparé
i com jo pensem tothom
perquè tenim el menjar al cap
i jo encara sóc dos discrets
perquè jo a vegades
ho veig
que els camerers
no arriben a les taules,
pel camí els hi prenen tots,
tothom pica,
tothom menja.
Jo l'altre dia
en una inauguració
eren dos quart de dues
i encara no havia pogut
aconseguir res absolutament
perquè sóc discret.
Al final vaig veure
un camarer
que passava
amb una plateta
amb dos croquetes
i vaig tirar-hi mà
i encara tenia una dona
que me la seguia,
encara una dona
que em anava dient
què és esto,
senyor,
croquetes?
Sí,
però estan ocupades,
li vaig dir.
Oh, carai,
el moment
que ho s'ha de defensar
pel menjar també.
Ja està bé,
home,
a dos quart de dues
de la nit
aquella dona
voler-me tocar
les croquetes,
home.
En fi,
que és un cas
que no hi ha remei
i de dalt
i de baix
i ministres
i no ministres
és un mal general.
Venen ministres
de fora,
de l'exterior,
de l'interior,
diuen que venen
a solucionar
els problemes,
a posar-se en contacte
amb la gent,
a parlar de les coses,
però veig que no
i al final
llegeixes el diari
una comida
a la Diputación,
una cena
a l'Ajuntamiento,
una al Palacio de Quilber,
tothom
jala aquí,
home.
Doncs que venen
a parlar
si amb la boca plena
no es pot parlar,
senyors.
Cuidado,
que jo no vull dir
que un ministres
hagi d'arribar
a l'aeroport
amb el paquet
del berenar,
eh?
Ni amb una motxilla
a l'esquena
i anar donant
la mà a tothom,
home.
Però d'això,
a començar
a fartar-se,
n'hi ha un abisme,
també,
perquè és que no pot ser,
perquè és que no hi haurà
menjar a menjar
a menjar a menjar
que és que per això no entrem al mercat comú,
si en tenim prou de menjar.
Tenim el menjar al cap,
és impossible.
I això com ho resisteixen les famílies?
Ah,
és el miracle,
tothom cala,
tothom té diners,
tothom té cotxes,
tothom tira de veta.
No sabem per què.
Si per un cantó
haguessin pujat els sous,
perquè sort n'hi ha,
però la plaça cada dia
n'és més barata,
dius,
bueno,
ja està explicat això.
La plaça baixa,
els sous pugen,
però si la vas a la plaça
i cada dia
tot és més car,
si una cosa
que val 60
l'anemà et diuen
80.
Què et diu ara?
Mil pessetes més
abans un dia?
Sí senyora!
I esperis!
I si et diuen esperis
fot el cam, eh?
Perquè tu apugen allà mateix, eh?
De manera que no i jo
no sé on anirem a parar,
crieu-me,
no ho sé.
Ai, Andrés,
estic tipa-tipa, eh?
Ai, com a tipa.
Ja queda a cine?
No, home,
aquest senyor parlant
d'aquestes coses de menjar.
Mira, veus,
és que és sentir-lo
i ja se me queda
fins i tot
la seva manera de fer, eh?
Per l'amor de Déu.
Anem al cine, Andrés,
anem al cine i acabem.
Vinga, anem al cine de debò,
de la verdad y la buena.
Ah, bueno,
així, així, va bé.
Doncs per aquest dijous
ja pots vindre al cine
per la nit.
Vinga, aquest dijous,
dia 4, recordem-ho.
Sí, et deixen sortir,
no, a casa?
Home, demanaré permís.
Sortiu tots.
Demanaré permís,
demanaré permís.
Doncs mira,
el dijous,
dia 4,
a les 10 del vespre,
aquí al parc
de la ciutat,
sí, sí.
Tenim el barco,
és que hi ha gent que pel barco
no ho coneix encara.
Tenim allà el barco
que hi ha xiringuito,
hi ha bancs
i taulons
per poder seure
i sopar,
dinar, esmorzar,
berenar,
el que vulgueu.
Una meravella, una meravella.
Estirar-te inclús al bany
per fer les siestes,
si vols.
Bueno, doncs allà...
Algú ho haurà fet, eh?
Sí.
Doncs allà hi haurà
una pantallota,
hi haurà
una pel·lículota
i aquesta pel·lículota
a les 10 del vespre
es diu
Sígueme el rollo.
Com es nota
que va dirigir
els més petits, eh?
Perquè tot això
va ser a mi...
Sígueme el rollo.
Jo te lo sigo.
No,
això és la setmana vinent,
Andrés.
Ara és el Mirror Mirror.
Oh,
m'ha fet
com si fos això
un examen de consciència.
Mirror Mirror.
Estàs al tanto,
estàs al tanto.
Doncs fem
Blancanieves
Mirror Mirror,
que vol dir
Blancanieves
Espejito Espejito.
Màgico.
És una pel·lícula
de Blancaneus,
però a la manera
americana,
a la manera
total.
Com diria jo,
Bollywood,
no Hollywood, eh?
Bollywood,
perquè al final
hi ha un ball
d'aquells tipus
Bollywood
que és fantàstic
i, bueno,
per passar-s'ho bé
durant tota la projecció,
jo crec que els crios
ni es mouran
de la cadira
que hi ha allà
perquè la gent
pugui seure
i passar-s'ho bé
amb aquesta pel·lícula.
Home,
això està bé,
això està bé
perquè els tindrem entretinguts.
Exacte.
Andrés,
doncs tornem nosaltres
la setmana vinent
amb Ara Sí,
la Siguem el rotllo,
eh?
Jo te seguiré
lo que sea
i esperem
que vagi molt bé
la reentré.
Molt bé,
esperem.
Gràcies.
Adéu-siau.