Y me empieza a decir, no miras si eres muy simpático, sensible, buena persona,
tienes conversación, eres grandilocuente, una persona sensacional en general,
pero yo busco algo más en mi vida, algo más grande, ¿no?
Y digo, bueno, estás de suerte, falete, vuelvo a estar soltero otra vez, ¿no?
Y me dice, solo sé, solo sé que necesito espacio.
Un clásico, ¿eh?
Yo miré mi piso de 30 metros cuadrados y dije, yo también me vengo contigo.
Volver a salir por las noches, los jueves, los viernes y el resto también.
Y cuando anuncian el tren, la gente empieza a mirar a qué distancia está y a qué velocidad llega,
porque la gente quiere que alguna puerta de algún vagón...
Aquí, aquí, ¿no? Aquí.
Aquí.
Déu-n'hi-do, la que ens espera aquest divendres a la Sala Highland amb l'Enric company.
Enric, bona tarda.
Hola, Sílvia, bona tarda, què tal?
Però et vas arribar a agafar el tren, tu aquest, amb els vagons i barallant-te a veure on parava i on deixava de parar.
Sí, sí, és que la gent es torna com a boja per pujar primer al vagó de tren i poder triar finestra.
Això, l'estació de tren de Tarragona, jo ho he viscut molts anys.
Estudiava a la facultat de Reus i anàvem trencant cada dia.
I després et trobaves que la gran majoria de gent que volia baixar, clar, la gent que volia pujar,
no la deixaven.
Allò de, per favor, deixen salir antes d'entrar, no?
Sí, sí, però sembla una mica Walking Dead, allò, com si t'acabés el món.
La gent com a boja, una falera per pujar de seguida al tren espectacular, sembla que s'acabi el món.
Senyora, que no se va, senyora, que no se va. Entre usted, entre usted.
Hi ha gent, de fet, que no ha arribat a destí, però diu, ¿sabes qué? Yo me bajo, que yo a esta gente no la quiero aguantar mal ya.
I baixen abans d'hora ja, per no tenir que passar més per allò.
Home, jo crec que, si has d'explicar tot el que t'ha arribat a passar, Enric, sé que començarem a dos quarts d'onze,
però poden ser les cinc i les sis de la matinada, encara estem, eh?
Sí, sí, sí, el Highland, això de la gent que balli després de ballar, demà que s'oblidin que la cosa va per llarg,
que hay mucha tela que cortar, que es diu, eh?
Hi ha mucha tela que cortar, sí, sí, sí.
Bé, porto el monòleg nou, demà el Highland a Tarragona, que a mi sempre m'ha fet com una mica de coseta actuar a Tarragona, no?
Per què serà? Per què serà? Que raro, no?
Però m'ha fet com a vergonyota. I mira, finalment demà m'engresco i amb molta il·lusió,
perquè, home, a casa sempre fa gràcia i venen de família i venen amics de tota la vida
i sempre es converteix en una actuació, doncs, una mica més especial de l'habitual,
que a vegades vas per llocs d'Espanya, que allí no coneixes ningú i, bueno, s'ha acabat d'actuar
i te'n vas i segueixes sense conèixer ningú.
I demà serà una cosa, doncs, molt com a casa i fa com a molta il·lusió, no?
Però, en una cosa, Enric, quan vas fora de casa potser et treus de sobre la vergonya
precisament per això que m'acabes de dir, perquè quan arribes allà no coneixes a ningú...
No tinc res a perdre, no tinc res a perdre.
Aquests no m'aturaran pel carrer perquè ara ja no m'ho veuran mai més?
Exacte, exacte. Sí, sí, fora un perd la vergonya per complet.
Llavors, una casa es medeix o es mesura una miqueta més, no?
Però, en qualsevol cas, amb molta il·lusió, sí, sí, i tant.
I com serà aquest nou monòleg que ens presentaràs a la Sala Highland?
D'aquests parlareu. Dóna'm cinc cèntims, eh?
No entrem en detalls, que prefereixo que la sorpresa arribi demà mateix.
Els monòlegs són monòlegs, eh? I els monòlegs són iguals a tot arreu, i no us podem enganyar en aquest sentit, eh?
És a dir, són quotidianitats que tothom viu, però que nosaltres, en aquest cas, verbalitzem, per dir-ho d'alguna manera.
¿Habéis fijado cuando, aquest tipus de coses, no?
Tot i que el gènere del monòleg ha evolucionat molt, eh?
Però encara hi ha un d'ells d'això, i és una mica, doncs, aquest plantejament de quotidianitats,
de... una mica de fer veure a la gent quin avessant més idiota que tenim segons com, eh?
Ara m'ha sagrada la tona, amb això d'aquest avessant més idiota.
Sí, perquè de vegades...
Tots la tenim, eh? Tots la tenim.
Tots la tenim, no es sap a ningú.
De vegades fes coses i dius, hòstia, però tu t'acabes de donar compte que acabes de fer això,
que no té cap mena de solta ni volta, o no té cap mena d'explicació coherent,
i la fem una i una altra vegada, i escolta...
I ens deixem anar, eh?
A vegades som una mica terapeutes, no?
Com a... en el sentit d'hòstia, us fixeu en les coses que estem fent,
potser val la pena que hi donem dos voltes, perquè normal no és.
És a dir, que si hi ha vida en un altre planeta, és lògic que no vulguin venir al nostre,
perquè no se'ns volen acostar aquí, eh?
Perquè veuen que normals no som.
T'ha dit una cosa.
Els extraterrestres som nosaltres més aviat, més que els altres, eh?
Opino exactament el mateix que tu.
Sí, oi?
Jo dius, aquesta gent intel·ligent, si hi ha extraterrestres,
ens miren i dirà, però, per l'amor de Déu, aquesta gent que poca és alta.
Exacte, jo crec que la gent intel·ligent està per descobrir,
perquè està clar que el nostre planeta, em penso que no hi és realment la vida intel·ligent, eh?
Bueno, fem una cosa, Enric, no generalitzem.
No generalitzem?
Bueno, una mica sí, una mica sí.
Algú hi haurà en aquest món que potser va posar...
Mira, els propis inventors, vinga, li donem perquè la seva feina tenen, no?
Home, el Leonardo da Vinci, a veure, és un tio molt capaç, eh?
Jo, de fet, si tingués una empresa, jo el piçeria.
Tingués una empresa.
Jo el piçeria.
Però devia tenir les seves coses, eh?
Devia tenir les seves coses.
Jo crec que sí.
Sí, sí, el seu dia a dia, a casa seva, devia fer coses que dius,
home, però això vols dir que és lògic?
Vols dir que, Leo, vols dir que anem bé per aquí?
Aquest tipus de coses que segur que tampoc se'n salvava algú com ell, no?
Ah, tu ja el coneixies, no?
Perquè veig que el familiaritzes, Leo, Leo...
Sí, jo soc amic de la família, de tota la vida.
Demà vindran a Tarragona, directe d'Itàlia,
venen a Tarragona i vindran al Highland.
I portaran el papa francès, ja que venen d'Itàlia.
Tu saps si...
El papa, de veritat, t'ho dic, amb confiança i amb tot el respecte del món, eh?
No voldria que se'n malinterpretés.
Però jo crec que té un deix còmic important, aquest home.
Sí, només la cara que fa, tu, tu, fes un Google Imágenes,
posa el nom papa Francisco, ja fa gràcia només de veure'l.
Però després, el dia que surt a l'ecte,
després d'aquella fumata blanca i tot allò,
ja els hi va dir a la resta de cardenals,
els hi va dir, ja sabeu el que heu fet.
Però ho va dir d'una manera que allò ja podia ser el club de la comèdia perfectament,
ja feia gràcia allò.
I després els hi venia a dir coses tipus,
mira que m'heu anat a buscar l'altra punta del planeta, coses així.
Sí, sí.
I no crec que tingués cap lluny, aquell home.
Jo crec que dóna joc.
No es vol posar les sandàlies aquelles vermelles típiques de papa
i va amb aquelles sabates negres que sembla que vingui del serratllo
de collir calamars de perdir les roques.
I és molt autèntic, eh?
Jo aventuro que protagonitzarà capítols interessants, aquest home.
Te n'hava a preguntar com va ser que va ser...
Eh, amb tot el respecte, eh?
Sí, sí, sí.
Però t'he de dir una cosa, te n'hava a preguntar després.
Com va ser, Enric, que un dia et vas decidir a fer monòlegs?
No fa falta que m'has digui res, eh?
Ja veiem que tens sortides de tota mena, eh?
Sí, home, això és el que vulguis, això és el que vulguis.
Jo amb els monòlegs vaig començar...
doncs vaig començar a escriure coses a casa meva,
doncs fa 20 anys, perfectament.
Fa 20 anys?
Sí, sí, sí.
Mala meva!
Ja ho tenies clar que alguna cosa per algun lloc hauria de sortir, això, no?
Bé, perquè jo quan era petit era molt d'explicar als acudits.
Jo era, quan hi havia un dinar familiar,
a l'acabar sempre em feien pujar la cadira d'explicar acudits.
I a mi no m'havien d'insistir gaire.
De fet, jo ja esperava que arribés aquell moment.
I tenia tota una seri de acudits, un repertori ampli,
a més els enllaçava, els enllaçava.
En lloc de dir-los un per un, els anava enllaçant un amb l'altre.
Allò ja agafava aquella forma, no?
Ah, sí.
Ja es vaig començar a veure monòlegs per la tele,
quan el Buenafuente els feia TV3 i tota aquella època.
Potser no fa 20 anys d'això, potser en fa 15.
D'acord, d'acord.
Anem trient, anem trient anys, que així ja...
Sí, sí, sí.
Ens anirà més bé per tu i per mi, eh?
Exacte, exacte.
Digues, digues.
I...
Sí, però tu, tu, jo l'última vegada que et vaig veure,
estaves estupenda.
Tu deus tenir 20 i quant?
Sí, 31, 31.
O sigui, millor no diem que coincidíem a Tarragona Ràdio fa 16 anys, no?
Per exemple, no, no, per exemple.
No, no, perdona, 15, no, t'ho he dit salvament.
Són 19 en concret.
Veus?
Però no he vingut a parlar de mi.
Eh, vols venir a parlar de tu llibre?
Perquè, senyors oients, jo començaria amb la ràdio,
amb la Sílvia fa 19 anys a Tarragona Ràdio.
Exacte, exacte.
Que ara en deus tenir 20 i què?
Pocs, 20 i pocs.
20 i pocs.
20 i pocs.
Gairebé en cada cama, però 20 i pocs, 20 i pocs.
20 i pocs, sí, sí, sí, sí.
Poc a poc, poc a poc, eh?
Exacte, exacte.
I, bueno, i així vaig començar
i era com una tonteria.
Llavors vas fent, vas fent, vas fent i...
I te van enredar la ràdio, que també vas estar.
I te van enredar la tele.
A mi m'han enredat a tot arreu.
T'han enredat a molta llei, a moltes coses, eh?
T'han enredat a tu.
Sí, sí, sí, jo m'enredo fàcilment.
Jo poso facilitats, diguéssim.
I el tema del monòleg aquests últims anys
ha anat agafant com més importància a la meva vida
i, bueno, ara m'estic posant una mica melodramàtic, no?
I tampoc caldria dir...
Home, queda bonic, no?
Que queda bonic, home.
Em posem una miqueta de serietat.
Només una mica, eh?
Lo justet.
Una mica, una mica.
I, bueno, i està agafant molta forma.
Jo em sento molt més còmode d'un temps d'ençà sobre l'escenari.
La gent s'ho passa bé i és tot com molt alegre, tot molt bonic.
Per cert, jo no sé si aquest espectacle és nou.
M'has comentat abans el que portaràs al Highland a dos quarts d'11 de la nit demà mateix.
Importantíssima la rambla veïna.
Vols dir aquesta actuació on es venen entrades a highlandtarragona.com
o a trapaló.com, Enric Company?
Què dius?
Ah, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Home, boníssim, eh?
Jo no sé si l'has vist.
Però és boníssim.
Jo hi aniré demà, eh?
És que has d'anar, eh?
Mira que tu anava a dir, que aniràs?
T'ho volia preguntar, t'ho volia preguntar.
Jo no m'ho perdo.
Jo, la veritat sí que jo no m'ho perdo, això de demà.
Home, és que si no vens tu, apagueu-vos-nos, eh?
Exacte, exacte.
La pregunta quina era, però, en tot cas...
La pregunta és, en tot cas, això està ja rodat en algun lloc?
Ja l'has estrenat?
L'has batejat?
Com l'has batejat?
Sí, des de l'estiu passat, que ja l'he portat pels costos,
i ja l'he portat pels costos,
i ara estic a dos teatres de Barcelona.
No un, eh? Dos.
A dos? Ah, per falta, eh?
Vinga, és que tu també...
Ets una bosson.
Com són del mateix dueño,
doncs em van passant d'un a l'altre.
És el Teatre Alexandre, que està a Rambla Catalunya,
i l'altre, que és el Teatre Neu,
que és el clàssic teatre d'humor a Gràcia.
Ara t'he de preguntar allò.
I quin d'aquests dos llocs t'agrada més?
Ah, ah, ah, ho sento, ah, ho sento.
Ara, ara, contesta.
Mira, la resposta és supertípica, home,
cadascun té el seu.
Diplomàtic, diplomàtic.
El Teatre Alexandre de Barcelona és un teatre...
És un teatre gran,
potser no tant com el nou teatre de Tarragona.
Estaria mig camí entre un metropol
i el nou teatre de Tarragona.
Que esperem veure't per allà, també, algun dia, no?
Home, no ho trobo molt a idea.
No ho trobo molt a idea, clar.
No ho trobo molt a idea.
No, no, no.
Home, xinotxano, mira, vas baixant
de la Rambla Vella cap a la Rambla Nova cap al balcó.
Sí, escolta, que no, això no pot...
Tot el poc, eh?
Exacte, exacte.
Però per què hi ha d'acabar el balcó?
No, perquè està al costat del balcó, el teatre de Tarragona.
Ah, val, val.
Pensa que deies el Highland, el Teatre Nou,
i després ja a saltar pel balcó.
No, no.
No, jo dic que una vegada que acabes el teatre,
prens un gelat allà al rafagellati,
que el tenim al costat,
i mira, per acabar de desfer i comentar la jornada.
Que són patrocinadors, els de rafagellati.
No, però mira, per a si cauen cada estiu, no?
Jo demà hi passaré i diré,
escolteu, mireu, escolteu,
el programa d'ahir que us vam anomenar
i això mereix un gelat de triple bola.
Almenys.
I després es penja a internet.
Ah, ara.
Que també ho trobaran a internet,
després penjar-te a la pàgina.
De regó, la ràdio, a la carta.
Veus?
Veus?
Ara.
És que això ara...
és que són aquestes modernitats.
Eh, sí?
I a l'altre teatre,
i a l'altre teatre,
que és el Teatre Neu,
potser no t'interessa gaire,
però com m'has fet la pregunta,
doncs jo te la completo.
No, no, no, digues, digues, digues.
L'altre teatre,
que és el Teatre Neu,
diguéssim que és com una mena de supermercat.
Ah, d'acord.
Saps com un supermercat,
com a Ramón i Cajal,
que a Pravon abans hi havia els cinemas Òscars,
que és un...
Sí, sí,
entres i demanes, no?
Vas demanant, agafes el que necessites.
Teatre Neu és com un supermercat de teatre d'humor.
Ah, que xulo!
Tu vas allà i cada hora
te despatxen un espectacle nou,
de dijous a dimensis,
allà cada hora, hora i mitja,
passa un espectacle nou.
O sigui que allà és full time.
No, però te dic una cosa...
I la gràcia està bé.
Doncs te dic una cosa,
me quedo amb aquest últim, eh?
Sí, no?
Home, clar, perquè a més a més,
allò que dius, la varietat,
tens l'oportunitat,
fins i tot per vosaltres mateixos,
per interrelacionar-vos...
Sí, sí, sí, sí, sí.
Abans de sortir,
comentar la jugada
i tu de què parlaràs,
doncs a mi m'agrada no sé què...
Sí, sí, sí,
doncs això passa,
això que dius,
això passa.
Clar.
A més, hi ha un cafè
que és...
El Teatre Neu
té tres sales diferents,
una més gran,
una mitjana
i una petiteta,
i la petiteta
és el cafè teatre
del Teatre Neu
i és un espai
molt de trobada
entre gent que ens dediquem a això
i, bueno,
i la fem petar
i ens enredem
els uns als altres una mica.
I després passa el que passa,
que després hi ha els col·legues
que et diuen
Enric, mira que tenim això,
que vols venir,
i tu, que no saps dir que no,
ja estàs liat,
ja estàs liat.
i ja t'has liat
i ja tornes a estar
segons quins fregaus
i dius, mira,
ja van tornar a t'enganyar
una altra vegada.
Però, bueno,
allò que dèiem,
i ho hem comentat moltes vegades,
i jo,
deixar-ne anar a la teva congustor
a picar, no?
No picar.
Pots suspensiós.
No és que ens lín,
sinó que ens deixem liar
que és diferent.
Però, una cosa, Enric,
fer riure la gent
en el temps de la mateixa que estem,
jo crec que
no es pot pagar amb diners, eh?
Sí, i a més,
jo trobo,
m'agrada que faci
d'aquesta observació
perquè és veritat.
I, a més,
a més,
trobo que
ara és com més fàcil
que mai.
És més senzill.
Sí,
perquè es necessita,
no?
Es necessita cap l'aire.
Jo crec que hi ha
com una predisposició
de dir,
va, no m'atabaleu més,
ara poso la tele
i han imputat
amb una infanta
i que si
l'han desaussiat
a no sé quin veí
o que si
unes preferents
no els hi tornen
els diners
a uns avis
que realment
els necessiten.
hi ha com una predisposició
de dir, va,
no m'atabaleu més
i intenteu distreure'm.
Canviem de tema,
no?
Canviem de tema
que podria ser perfectament
un títol d'espectacle,
eh?
Canviem de tema.
Sí.
de fet,
ara estrenarem
un espectacle
amb el Xavier Daltell
i el Lluís Larrodera.
Veus el que et deia?
Que t'han enredat.
Sí, sí, sí.
Sí, tal qual.
Veus?
i en l'espectacle
es diu
con la música
otra parte, no?
I és una mica
amb el...
té aquesta voluntat,
és a dir,
amb els temps que corren
de tanta crisi,
tanta corrupció,
tanta mala notícia,
et ve de gust
agafar les coses
i ir-te, no?
Con la música
otra parte
perquè és el que et ve de gust,
no?
Dir, mira, marxem
perquè això ja és inaguantable,
no?
Exacte, exacte.
Doncs sí que sí que notem
aquesta predisposició
de la gent
a dir, bueno, va,
doncs entretenc-me
i que ho necessito
de veritat, no?
Deixa'm que oblidi
tot el que està passant
i em centro només
en el que dius,
com m'ho dius
i com m'ho retransmet,
no?
Com m'arriba, no?
Sí, jo la tele
ja l'he tirat a la brossa,
el contenidor de baix.
Sí?
Que no sé quin color és
perquè l'anunci
que ell d'en vas on vas
no ho deia
a les teles on anaven.
No, contenidors especials
aquests, home.
Ah, aquest és especial, no?
Aquests van de tant en tant.
Jo la tele l'he mirat
perquè o l'ensenyo
i són males notícies
o l'ensenyo
i és gent tirant-se
d'un trampolí.
Vull dir,
no sortim d'aquesta dinàmica
i necessitem canviar d'aires ja, eh?
T'ho dic una cosa, Enric,
jo com no m'aparin
la part dels Boeing,
clan i companyia,
això quan tens criatures passa.
Sí.
Si no paren i et diuen
ha passat això
i com normalment
no paren el ventel...
Viviu com amb una burba,
amb una bombolla, no?
Sí, anem a un altre món.
Jo de cop i volta
dic que ha passat a Tarragona,
què m'hi dius?
T'ho juro.
Dic, clar,
és que a clan no ho paren.
A clan no ho explica
el que passa a Tarragona.
Quina poca vergonya
que té la neix.
ni a Boeing,
ni a Boeing,
tampoc ho passen.
I quan estan fent
la de Hora d'Aventures,
Diego,
que és un altre
de dibuixos animats...
Això m'estic perdent,
eh?
Tampoc,
tampoc.
Hi ha alguna cosa
d'aquest punt
que valgui la pena...
Fin i el Jake.
Ah, doncs ho mira,
ho buscaré.
És un gos
i un humà
que viuen
en un món de fantasia.
Sí,
a què t'està passant?
Dos nens.
Dos nens,
no un.
Dos,
ni més ni menys, eh?
Doncs estàs vivint
com un síndrome
d'Estocolmo infantil
important, eh?
I que m'agrada, eh?
És que el més d'un nen
és que m'agrada.
O sigui,
estem fins al punt
que els nens
no ho volen veure
i ets tu qui pressiona
o no?
Quasi.
O anar al cine
i ja directament
a veure
quina és la pel·lícula
de dibuixos
en qüestió que hi ha.
I ells diuen
no,
que jo vull anar a veure
que hi ha triu rosa.
No, no, no.
Que titàni.
Que titàni.
Les Cruts.
Les Cruts i el Romperrals.
Clar,
jo ja les veig aquestes.
Ja veig que les fan
aquestes pel·lícules
i penso que aquí qui va?
Jo, jo.
Els nens van a veure
una altra
però la Sílvia està allí.
A la primera fila.
Amb el coll mig tort
perquè és l'única entrada
que he trobat.
Perquè està a tope, això, eh?
A Tarragona
no hem solucionat
allò dels cinemes
al centre, no?
Home, està anant a ello, no?
Hi ha un cartell
allà a la Mar de Maco
a l'entrada
per al Pont Vell de Tarragona
que posen cinemes Olmos.
Ah,
doncs a veure
si espavilem una miqueta.
Em passa que potser
ens ha trobat la crisi,
ens ha format així...
Bueno,
que són quatre butaques
i un projector, eh?
No ho compliquem tant, tampoc.
Pensava que m'ho compraves,
la idea, eh?
Pensava que me la compraves.
És que per cert
que el Highland
eren els antics cinemes
Catalunya, no?
Eren els Catalunya, allò.
Els Catalunya
i el comèdia
potser també hi havia
que convertien...
Jo els confonc,
però mira,
jo recordo
de quan era petit
que hi havia tres cinemes,
bueno,
hi havia quatre,
o sigui,
els Oscars de Ramon i Cajal
que ara és un Caprabo.
Exacte, sí.
Aquests van ser els últims
a...
van anar resistint
fins que els van treure.
Sí.
Després hi havia un altre
on ara hi ha el Highland.
Sí.
Jo diria
que aquests eren els Catalunya.
no em vull precipitar,
però crec que eren els Catalunya.
Hi havia dues sales.
Exacte.
Després, just davant
del Cinema Catalunya
hi havia un altre cinema...
Que mira,
que a mi m'agradava molt aquell.
Perquè era...
Que ara és un pàrquing,
jo diria.
Bon.
Saps què ho vull dir?
Sí, sí, davant,
just una miqueta més enllà
de la mateixa vorera
de la 11.
Exacte, exacte.
Doncs allí hi havia
un altre cinema
que encara es conserva
a la façana
fa 25 anys
que està igual
aquella façana.
Principal.
Però bueno...
Ja no me'n recordo, eh?
Es conserva a la façana,
hi ha una parada d'autobús.
Segur que la gent que en sent
potser algú recorda.
I després encara recordo
un altre quart cinema
que estava just a la rotonda
que dóna la Rambla Vella
amb el Hotel Imperial Tàrraco.
Allí hi havia un taller
o un concessionari
de cotxes de segona mà
i hi havia un quart cinema allà.
El que passa és que
quan ho van tirar tot a terra
per deixar la muralla vista,
aquell cinema va desaparèixer.
Però allí hi havia un quart cinema.
I allà feien pel·lícules
les marrandingues.
Aquell era el de les marranetes, no?
Exacte, exacte.
Sí, sí, sí, sí.
Però no hi va anar...
Classificat X,
que hi havia una X
a la mar de norma gran
a la porta.
Sí, ho recordo,
ho recordo.
Al carrer que puja
cap a on està
la colla jove.
I després el teatre metropol,
doncs era el cinema metropol,
que també va ser cinema.
Allí també era un cinema,
també era un cinema.
Ah, jocs.
Quin recorregut, eh?
En un moment, eh?
i potser que ens en deixem algun
i res,
ja no queda res.
Ara,
el que és Tarragona Centre,
ja hem d'agafar el cotxe
i anar cap a les Gavarres, eh?
Sí,
però no és un bon plan, eh?
Vull dir,
bueno,
a veure,
és un bon plan,
però hi ha gent
que potser no li va
tant a tom
agafar el cotxe.
No, no,
això sí,
això sí.
I sempre hi ha molta gent gran
que, clar,
no pot tirar el que dius,
de cotxe per poder...
Has vist quin monola
que acabem de fer ara mateix?
Sí, sí, sí, sí.
Un duet, duet.
M'acabo de donar compte
que demà jo faré l'actuació
a la sala 1
dels cinemes Catalunya.
Doncs mira,
ja està,
ja tens per començar.
Jo què dius?
Mira,
no sé com trencar el gel.
Hola,
bona nit al cinema.
Home,
jo demà anava començar
amb quatre acudits
sobre el nàstic,
però clar,
està jugant tan bé
que no els podré fer,
no els podré fer sobre el nàstic,
no,
perquè està jugant bé.
Si estigués jugant malament
ja ho tindria.
Ostres,
a més de veritat.
Demà hauré de parlar
de les places d'aparcament gratuïtes,
de les zones blaves,
aquest tipus de coses.
Però això és una...
Lo de les gratuïtes,
però és veritat,
existeixen?
És com els bitllets dels 500?
Tu n'has vist?
Home,
jo no n'he vist mai cap,
però és que ja abans
anaves a aparcar allí
amb un tuliu,
però ara hi ha res,
ja tampoc,
ja...
Bueno,
vaja.
Entre tu i jo,
Enric,
davant d'aquí de l'emissora,
en tenim.
Què dius ara?
Sí.
No t'ho volia confessar.
Però...
En tenim.
Us l'han posat fa poc?
No,
era blava,
fa dos anys,
va haver una canvida
no se sap què,
i ara torna a ser blanca.
Ah,
que ara la teniu gratuïta.
Sí,
per això te deia,
que tenim...
Però acabes de cometre un error
dient això a l'antena de Rafal.
Bueno,
però ja ho saben,
la gent que ha passat per aquí,
per l'abigua de Roma,
ho saben.
La gent,
bueno,
la gent de l'abigua de Roma,
és que et vindran
del carrer dels músics,
per callar.
Que vinguin,
que vinguin.
Farem,
farem amistat,
aquí a la ràdio.
A l'abigua de Roma,
sí senyor.
Tant de pujada com de baixada,
és blanca.
Ostres,
sembla que no pugui ser.
Ara aquí hauria de sonar la música aquella de por,
nen,
nen,
nen,
en plan extraterrestres.
Tu s'ha de dir,
aquí hi ha alguna cosa que se'ns escapa.
Sí,
sí.
En els monòlegs,
un sempre incorpora temes així,
una mica més de crítica,
no?
I ha passat alguna cosa,
darrerament a Tarragona,
que en puguin fer una mica de cunyeta o què?
Ostres,
és que,
és el que te deia abans.
si no ha passat pel clan
i pel boi,
no...
Ja,
ja,
mira que t'ho volia dir,
eh?
Jo t'ho volia dir,
però no...
Val,
val,
val,
val,
val.
Bueno,
jo buscaré altres fonts d'informació,
sense fills.
Més viables,
eh?
Més viables,
ja tu sí que ara siguin més viables.
Molt bé,
molt bé,
estupendo,
estupendo.
Mira,
ara estava mirant la plana,
si t'asserveix,
tenim el concurs de focs d'artifici
pel proper 3 de juliol.
Ah,
que ara ho estan decidint.
Clar,
no hi ha el cas tenim,
i que comença...
Però et mires i dius,
home,
a mi em semblen una mica iguals,
però no,
s'està decidint,
a veure quines són les millors propostes,
eh?
I tenim la bicicletà de Popular,
Tarragona.
Sí,
bicicletà de Popular,
i tant.
Veus?
Ja està,
ja no dic res més.
Hasta aquí puedo leer.
Hasta aquí puedo leer,
de momento.
Enric,
digues.
Guardem alguna cosa per divendres,
no?
Vau dir,
per què?
Avui...
Sí,
sí,
jo m'estic quedant esllumat
amb aquesta entrevista,
i ho haurem de suspendre,
això de demà.
No,
no.
Ho haurem de suspendre.
Guarda energia,
guarda energia per demà,
que demà tindrem,
recordem,
a partir de dos quarts,
d'onze de la nit
a la sala Highland.
I allò que es deia,
és on es compra les entrades?
On és?
On és?
Mira,
a la web del Highland,
que és
highlandtarragona.com.
o després,
hi ha dues opcions més,
entrar a trapaló.com
i al cercador posar
Enric Company
o Highland Tarragona
i et sortirà aquest espectacle,
a preu reduït,
o al Club 3C
de la Generalitat,
entre altres,
3C.cat,
al Club de Cultura,
també poses al cercador
Enric Company,
o Highland Tarragona
i també et surt
la fixa de l'espectacle
amb venda d'entrades
a preu reduït.
Molt bé.
Doncs guardem,
guardem per demà
aquest del nostre trassort
que es diu Enric Company.
Sí, perquè en queden poquetes,
per sort, o sigui que...
Sí, doncs que s'espavili,
que s'espavili la gent
que vingui a veure't.
Enric, gràcies.
Que m'ho he passat fatal, eh?
Que m'ho he patit molt,
de veritat.
Sí, jo també.
No sé si et tornarà a tocar, eh?
Res, gens ni mica, eh?
Jo he vingut aquí
a parlar de mi llibre
i tu parlar-me
dels cinemes Catalunya.
Vull dir,
aquí hi ha alguna cosa
que no ha sortit bé.
i de les zones gratuïtes
de pàrquing.
I de les zones gratuïtes
de pàrquing
jo ja sé on aniré percà,
perquè jo sempre parco
per aquella zona
quan vinc a Tarragona
i ja vinc a donar voltes
i o sigui que cap a Tarragona ràdio.
Molt bé.
Doncs ja, de pas,
ja que estàs per aquí,
apropa't.
Perfecte, i tant.
Saps que estàs més que convidat, eh?
Fantàstic.
Moltes gràcies, eh?
Enric, gràcies.
Vale, patons.
Com et donàs.
Adéu, vida, adéu.
Adéu.
Però mi primo Tomàs,
que estava sentado al lado,
me dice,
Enric, la once, la once,
¿quién escribió
sobre el principio
esta pregunta
que acabo de decir?
Y digo, bueno,
ahora yo como le digo
que Schopenhauer,
profesor, por ahí,
dando vueltas,
y a medio examen,
¿sabes cuándo te viene una idea?
Me vino, me vino.
Y digo, ya está,
voy a utilizar
la técnica de la tos.
Y a medio examen hago,
¡Schopenhauer!
Fue muy bien,
muy bien.
El profesor no entendió nada.
Ahora,
él tampoco
porque puso
Schwarzenegger, ¿no?
Ahí lo mandaron
a septiembre.
Era un tío curioso
porque siempre que llegaban
exámenes
le salían muchos granos
en la cara
y le veías ahí
tocándosela todo el rato
y decías,
hombre, pobre,
debe ser de los nervios,
¿no?
Del examen
le salen erupciones cotáneas
al primo Tomás.
Pues resulta que no,
no eran granos,
eran chuletas en braille.
Y tú ves a esos protagonistas
de Viernes 13
y piensas,
hostia,
a la que te han matado
tres compañeros,
¿que no lo notas
que algo pasa aquí?
¿Quién te retiene?
Vete a tu casa,
gilipollas.