El meu avi, el meu avi, el meu avi d'Anna Cuba a d'Ordo del Català,
el millor barco de guerra de la flota d'Ultramar,
el timoner i el nostre amor i catorze mariners
eren escuts a Calella, eren escuts a Palafrugell,
quan el català sortia a la mar, els nois de Calella.
Feien un cremar, mans a la guitarra solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
Arribaren temps de guerres, de perfidies i traïcions,
i en el mar de les Antilles retronaren els canons.
Els mariners de Calella i el meu avi al mig de tot.
No té raó, i el meu avi al mig de tot, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ha vingut, com a ell el dit, el que havíem de parlar.
I a més a més parla de canons...
De canons i coses...
I una miqueta de guerra, una miqueta de guerra.
Mira, parlant de guerra...
Diguem, diguem.
Ara que estem parlant i m'has dit d'una cosa,
podríem parlar d'una cosa, perquè a vegades, clar,
el ser imprevist que no està apuntant ni llest.
Doncs si m'equivoco en alguna cosa,
que pensin que jo tenia pocs anys,
però ja era...
Vaig córrer bastant, i ho explicaré,
Tarragona,
aquelles èpoques,
que a vegades, fa anys,
sembla que sigui ara,
però no és com ara.
Quan tenim la memòria,
és quasi que recient,
pel que veus en molts llocs, saps?
Avui saps que podrem parlar,
ja que ha sigut la cosa...
L'entrada de les Fuerces Nacionales a Tarragona.
La entrada de las fuerzas nacionales a Tarragona.
Sembla un titular, això, eh?
No, ja veus amb quina ironia ho dic.
Sí, sí, sí, a més a més,
ho ha deixat caure així.
Ho dic amb ironia, no?
A més ho hauríem de dir,
les franquistes, en fin d'això,
però bueno, deixem-ho estar.
I per què vam parlar d'aquest tema, avui concretament?
Avui fa 74 anys...
Avui fa 74 anys.
Que a les 3 de la tarda,
aquestes tropes,
que parlàvem ara, eh?
entraven a Tarragona.
I entraven, doncs, uns pel camp de mar,
baixant la carretera d'aquí,
del cementir, la carretera aquella.
Van entrar uns per aquí,
perquè els moros que acompanyaven
i van fer algunes maleses per aquí,
no es van deixar entrar i es van acampar a fora.
i aquí ens va entrar una part d'exèrcit,
amb el general, per saber si hi ha Solxac...
Bueno, un de...
Bueno, els noms ja...
Ja val més ni pensar-hi, no?
Sí.
Aquests van entrar...
Entraven pel camp de Marte.
Sí.
Els altres entraven pel carter de Valls,
baixem uns altres pel carter de Valls,
i els altres venien per allà al pont del Francolí.
Aquí hi ha dos o tres cosetes que són diferents,
però són de l'acte.
Els que van entrar pel pont del Francolí,
com que resulta que un capità de l'exèrcit republicà,
l'activista es va passar a les tropes nacionals,
amb l'estat major que llavors venia per aquí,
perquè, clar, aquest tros d'aquí venia a un estat major.
Moros, no moros, el que sigui.
Es va que els hi va dir com estava emplaçada la cosa,
i resulta que el dia 14,
o sigui, com si éssim ahir,
el dia abans,
va sortir un bando aquí a Tarragona
que deia que el govern militar,
el que sigui,
a partir de les 12 del migdia,
ja deixava Tarragona sense forces ni res de res.
Devia ser molt dur aquell temps, eh?
Sobretot per la gent que vivia a Tarragona, eh?
La gent que venia d'acord a tant...
Ara ho diem, ara ho diem,
però encara sentim els retrons de moltes coses,
i ara, per això,
se sentia encara els retrons de...
Però va ser així, saps?
Clar, aquest capità va explicar tot això
i venien confiats.
Però resulta que el que venien per aquí,
per la carretera del pont,
venien d'arreus,
de la part aquesta allà,
anaven confiats.
I venien, més a dir, en camions.
Ja no anava l'exèrcit.
Anaven uns camions,
uns quants soldats,
com aquells que anaven en pla.
a l'adaventar-se un camion,
que és on anava el comandant,
i altres d'aixòs,
aquí a la part de la tabacalera
hi havia uns, a matralladora,
allò que s'aguantava fins a última hora,
allò que hi ha esperit d'això,
i van començar a matrallar.
I van matar,
i van matar el comandant,
un soldat o dos més,
i feria uns altres.
I clar,
llavors allò,
ja va ser un napàs.
Llavors clar,
aquest comandant ja diré,
llavors clar,
aquells van poder,
com que els altres no coneixíem Tarragona,
aquells van poder marxar pel carrer Real,
l'estació Miracle,
rebassada,
van poder sortir ja de Tarragona,
d'aquests entrenaments.
Això va ser un cas d'allà.
Per això a Tarragona
van posar Calle Comandante Ribadulla.
Encara existeix com a tal aquest carrer?
No.
No, no,
però ja no dir-li,
perquè han canviat molt els noms,
les nomenclatures de la ciutat.
Aquest és un dels carrers d'un fet
de l'entrada d'ells.
Després,
els que van,
clar,
al sentir aquest tiroteig,
els que venien per la cartera de Valls,
van anar en busca,
però clar,
que ells hi havien marxat.
Clar,
llavors van agafar,
però llavors,
els que venien pel carrer,
pel camp de mar,
aquí hi havia més força,
i clar,
venien també tranquils.
Nosaltres,
perquè el que és el carrer Rovira i Virgili,
aquella van obrir amb la guerra
per fer el carrer aquest fins allà dalt.
Encara no era carrer-carrer,
era carrer,
però era terra encara,
el que sigui.
força,
doncs,
molts soldats entraven,
van baixar per allà.
Jo recordo,
que nosaltres,
els xeralls que estàvem,
que van obrir pel mig,
doncs,
vam veure com passaven els soldats per allà,
campantes i d'això.
Però llavors,
la força,
el general,
aquests,
anava,
més aviat,
pel camp de mar,
no hi havia jardí.
Era un tico,
de terra,
el que sigui.
I llavors,
el dia amb un,
un noi,
conegut aquí Tarragona,
popular,
pels seus motius,
també van anar a veure'ls.
Però clar,
entre aquella gent,
li van donar l'alto,
i ells va espantar i va córrer.
Li van tirar un tir,
li van fer aquí el coll.
Bueno,
això és un dato que deixo prop.
Però el dato,
sí.
Això és la curiositat,
a dir,
que normalment la curiositat és on va matar el gat,
no?
El dato,
el dato més important històric és,
que també per dir,
va anar un noiet,
també un noiet jove,
un noiet jove.
Sí.
I clar, van cridar.
I aquest xeret,
va.
Dius, a veure què vol aquesta gent, no?
Com que ell,
mira, també anava a veure els soldats i tot això,
li van preguntar on estava l'Ajuntament.
Clar,
ells buscaven l'Ajuntament per,
per dir,
per els amos de Tarragona.
Per fer-se força.
No, per ser els amos de Tarragona.
Com que sabien,
com que sabien que a Tarragona n'havia res a fer,
ja venien com a casa seva.
I clar,
però llavors aquells,
quan van entrar pel portal del Roser,
i es van trobar allà dintre aquells carrerons,
la plaça del Pallol,
que llavors era més,
més d'això.
Sí, sí, sí.
La baixada del Roser,
pujada del Roser,
aquells carrerons,
van agafar quin any i se'l van...
Es van tirar enrere, no?
Dic, nen?
Ui, això és una emboscada.
Què?
Això s'estan esperant dins, no?
Nenca d'això.
Oh!
L'altre m'ha preguntat,
en català,
l'altre m'ha preguntat per l'Ajuntament,
jo els porto la plaça a la Font.
Clar,
l'Ajuntament.
mentre que no ho entenien,
dic, bueno, escolta...
Llavors no,
van veure,
llavors va ser quan van arribar fins a l'Ajuntament,
i llavors ja,
com que també en veig d'algú
que s'havia passat a la zona nacional,
que després va ser president diputat,
i en fin,
després van dir les seves coses.
Sí, sí, bueno,
que van fer les seves coses.
Això és un altre tema...
Sí, no entrem a les biografies personals de ningú,
no?
No, no,
per no afectar familiars,
que d'això.
D'acord, d'acord.
Sempre ho dic,
que m'estigui més...
van entrar a l'Ajuntament,
llavors ja van posar la bandera,
el banderí,
el que sigui,
van treure la xapa d'aquells populars d'aquí Tarragona,
en fin,
llavors ja va quedar la cosa d'aquesta manera.
Perquè llavors,
també,
allà baix del Fortí,
el Fortí de la Reina,
allí també hi havia un grup de carabiners,
que també estaven per allà baix,
perquè llavors els sabinors,
també hi havia malalts,
el que sigui,
doncs allí també es van resistir.
Però aquells també,
com que sabien els camins,
van poder marxar.
Perquè llavors,
aquí a la part del Gaià,
hi havia la part d'exèrcit,
que havia,
com si hi haguéssim,
anat retirant.
Sí.
I estàvem tranquils,
estàvem ben posentats.
No pensaven,
que aquell capità,
que es va traspassar a la zona nacional,
sabia com estava.
De tot i com,
no?
I aquells,
allí confiats,
com que feia fred,
van fer les seves fogrades.
Però clar,
llavors,
l'aviació els va començar a matar,
i van tindre que amagar-se com van poder.
o sigui...
No, no,
però que obstinats, no?
Fer un foc precisament,
tal com estaven,
tenint en compte que tenien
el que hi havia volant,
no?
Però no comptaven encara
que aquells havien entrat aquí d'aquesta manera.
Ah, d'acord, d'acord.
Clar,
com que aquest capità es va passar a Tivissa,
a les forces nacionals,
clar,
que ell va explicar tota la situació de Tarragona.
I llavors,
clar,
i això va ser,
això fa 74 anys,
que a les 3 de la tarda entraven a Tarragona,
aquesta setmana.
Llavors,
també un grup dels recaters que anaven,
que eren de Navarra,
que es van entrar pel que era Estanislau Figueres,
i per això després van posar Avenida de Navarra.
Veus?
O sigui, comandant de Ribadulla,
Avenida de Navarra,
carrer Manoslanda,
dos germans falangistes que van d'allò.
O sigui...
Però entre vostè i jo,
ja sé que això forma part de la història,
precisament potser per això posen els noms als carrers.
Sí.
Però moltes vegades dius,
si hi ha noms que fareixen, no?
Sí.
Perquè dius,
per què s'ha de posar el nom d'aquell senyor comandant,
el millor,
que de veritat el que va fer va ser matar molta gent?
Sí.
I té el seu nom a un carrer principal d'una ciutat.
Però potser nosaltres diran que complim el seu deure.
O sigui,
que comences...
Tot depèn de quins ulls es mirin, no?
Quan sents sermons o discursos o el que sigui,
has d'analitzar el què i el com, qui i com ho diuen.
D'acord, d'acord.
No m'entens?
Vull dir que hi havia una sèrie de coses d'aquestes.
En canvi, veus,
tens el carrer Prat de la Riba,
que aquest no el va canviar ningú de les nacionals,
i el van deixar.
Això que Prat de la Riba va ser un gran polític català.
Clar.
Però es veu que el fer...
Com que van fer aquí una sèrie de carrers,
canviar...
Per exemple, el primer va ser quan la República van posar...
Abans era carrer real.
La República van posar Fermín Galán.
M'entens?
Sí, sí, sí.
El carrer Maria Cristina era Maria Cristina.
M'entens?
Perfectament.
No, no, clar, clar, clar.
I després van posar García Hernández.
Sembla que és clar.
A l'entrar, aquests van tornar a posar el carrer real.
M'entens?
Els que et fan això.
Però aquest Prat de la Riba,
es veu que el que feia els canvis de carrers i tant això,
es veu que va confondre Prado de la Riba.
Prado de la Riba.
Clar.
Potser, potser no ho van acabar d'entendre.
que fa el mapa o el que sigui i diu,
això deu ser Prado de la Riba.
I el carrer de Tarragona,
que no es va canviar,
siguent un carrer amb un nom català,
doncs no el van tocar.
I per això sempre siguen Prat de la Riba.
Jo crec que hagi que deu ser per això, eh?
Que no es va acabar d'entendre o el que sigui.
No, no, ja et dic.
El que el transfera d'això és diria,
bueno, això volia dir Prado de la Riba.
I mira, va dir-se Prat de la Riba.
Prado de la Riba.
No, de la Riba.
Ah, de la Riba.
Sí, perquè aquí el Prat de la Riba també va ser conegut.
Farga de papers que hi havia, unes colònies.
O sigui, vull dir que a vegades assimilem coses que d'això.
No, no, però que és molt forta, eh?
Llavors ja, a continuació, ja van començar a vindre els moros,
els moros que els van permetre,
com que havien ajudat a Franco,
i com que havien d'aixòs alguns,
ja els donaven permís per anar a vendre.
I portaven, doncs, tenderetes.
I aquells venien,
però més que res buscaven que paguessis amb plata.
Digue'ls-hi tontos, eh?
Entre vostè i jo, avi, eh?
Home, és l'únic que ells per marxar cap al Marroc.
Sí, marxaven,
que després li van fotre tota la plata.
M'entén?
Ells venien,
tabaco, tabaco, tabaco.
Eh?
Letxa, letxa condenada.
Com que la S no la pronunciaven.
Letxa condenada, letxa condenada.
A tu, a tu, a tu.
En fi, vull dir que van ser uns moments que d'això.
Llavors ja van començar ja a vindre uns camions,
amb bocates, taronges,
i anaven pel carrer,
tirant-ho.
I anaven donant entrepans.
Tirant-ho a la gent.
Llavors ja, un demà, l'altre, ja van començar...
Perquè en aquell moment, avi, segurament,
jo què es diu botigues,
de compravenes,
tot això,
va quedar tot tancat.
O sigui, la gent menjava del que podia.
Després ja parlem dels bombardejos,
però ara estem parlant,
lligant tot aquest...
No, no, però jo li estava dient
que la gent,
que aquests entrepans,
aquests taronges que es menjava,
que es menjava,
era el que hi havia per menjar.
Que llavors sí.
Perquè potser si la gent no tenia la seva...
El fort tot s'hava tancat.
La gent havia marxat.
La gent havia marxat.
Clar, per por del que pogués passar, no?
Tot estava vist d'aquesta manera.
M'entén?
Situar una mica per clar.
I llavors, aquí,
on hi ha les Taragines,
que havia sigut la casa del poble d'UGT,
van entrar i allà van començar a fer
una espècie de cuina.
Sí.
I allí, doncs, cuint fesols,
denties,
menjar,
i la gent...
Però per molta gent,
per tot.
I la gent anaven amb una parola,
una olla,
el que sigui,
i llavors donaven menjar.
Tal com feien la sopa allà dalt,
que els castellars van deixar una quantitat
per donar la sopa als que passaven,
anaven allí,
que després allà va ser auxil social,
o sigui...
I llavors,
va passar això.
Va fer això,
llavors ja es va normalitzant.
Llavors, allí,
aquí a la Rambla,
al costat d'Uñara,
l'Ajuntament,
allí al cantó,
i van fer un auxil social.
I allí, doncs,
anaven xiquets,
doncs, que tothom,
pare, fill,
que podia necessitat,
doncs, anaven i allí menjaven i això.
Sí, ho va ser aquests moments...
No, molt durs,
molt durs,
que es va viure a la població de Tarragona,
no?
Això va ser l'entrada a Tarragona
fa 74 anys.
74 anys.
Déu-n'hi-do, avi.
Que no es torni a repetir, eh?
No, no.
Avi, a menys escenes,
segurament que vostè recorda...
No,
els que han viscut o el que sigui...
Que han estat molt dures, no?
És dur.
Com els bombardejos.
Els bombardejos també...
Sí, perquè em deia que...
Tinc per aquí la notícia,
que va sortir fa uns dies
al diari de Tarragona,
que hi ha l'antic ajuntament
que acull 14 panells itinerants
amb...
Precisament,
i fins i tot amb un artefacte
que no va explotar
sobre els bombardejos
de la guerra de Tarragona.
Però jo ara...
Jo ara estic parlant,
i vull que em perdonin
si m'equivoco,
o em deixo alguna cosa,
o alguna,
no l'explico
perquè és massa crua,
i em oferiria a algú,
m'entén com a dir.
Però tot el que estic explicant
és que ho he viscut.
Eres jovenet,
però ho he viscut,
i diré per què ho he viscut.
Perquè, en la guerra,
els oficis
van fer comunitats,
cooperatives.
les paletes,
els fusters,
estàvem al carrer Jaume I,
al carrer Reding,
hi havia localitat d'Avenistes.
Com que nosaltres allà,
aquest xerrat,
va explicar un dia
que va ser...
tota la gent venia allà
pels bombardejos,
i a dir,
també hi havia el president
d'aquesta comunitat, no?
I llavors,
va dir, mira, saps què?
Diu, podries vindre,
i podries repartir els papers
de la Fenya
i anar a cobrar
algunes factures
i sempre
tenia algun dineret.
No estava ni sindicat,
ni el metge,
ni res,
però m'acunyava alguna cosa.
Bé,
doncs,
aquí,
ja vaig començar a conèixer
totes aquestes coses.
Perquè el primer bombardeig
que va fer a Tarragona
no va ser d'aviació,
va ser bombardeig per Barco.
No sé si la Canària,
no sé,
un d'aquests
els nacionals,
que deien, saps?
Va ser primer bombardeig,
per cert,
bastant dramàtic,
perquè, clar,
gent desprevinguda,
correu per aquí,
correu per allà.
M'imagino que ha estat
de pànic gairebé a tothom.
Després,
aquí,
aquest xalet que et dic,
com que era dintre d'això,
et dic,
pels bombardejos
van fer una miqueta de sang,
perquè no hi havia puest-ho
per fer un refugi,
sang,
i un dels bombardejos
que van començar
bombardejant el port,
la plaça dels carros,
estació,
van anar pujant,
i van arribar
fins cap allà,
llavors,
el vinguda aquesta
de Catalunya,
que, clar,
no era una vinguda,
saps?
Era el camí de l'Àngel.
Sí, sí, sí.
que estava allà acorrocat
allà dintre d'aquestes d'aixòs,
i en sec,
me sento un cop aquí al braç,
poso...
Ui!
Vaig cremar el dit
de calent que estava.
I menys mal,
que llavors la mare
feia exercici,
va fer uns exercici dobles,
i era un trosset de metralla
que va caminar.
Ah, que havia saltat!
que hi havia exercici doble,
doncs,
imagina,
m'hagués ferit i espiguet el ser d'una bomba.
No, no, no, clar.
Això és un dels casos.
Després, un altre cas és que hi havia bombardejos aprofitats de cases i altres fets,
perquè al carrer Cordo-González hi havia un de maco,
en fi, n'hi havia a diversos puestos,
ja fets amb rau.
Llavors, allà,
a la localitat d'Avenistes,
que estava aquí al carrer Reding,
al costat de la Cooperativa Obrera,
i pel carrer Fortuny,
al pati de la Cooperativa Obrera,
llavors hi havia un pati,
doncs allà també van fer una boca,
i l'altre sortia al carrer Cervantes.
O sigui, tenia tres boques.
Una de les vegades que van bombardejar,
com que amb una de les boques que jo podia entrar,
que estava allà la col·lectivitat,
gent gran,
com que en unes escales de fusta,
vaig anar corrent,
vaig saltar,
perquè a Cervantes hi vaig entrar,
temps d'entrar,
aquest de la Cooperativa,
temps d'entrar a la lli,
com que jo feia una miqueta de zigzag,
el fer el tomb,
una gran fumada,
una gran pur sagrada,
encara em va espanyar.
Sí, sí, allò de la pròpia explosió,
el va empènyar,
així que va endavant.
I dos, tres,
estàvem a lli junts encara,
es van fumar contra el d'allò.
I al sortir,
vam trobar tota aquella casa de cinc pisos,
que feia cantó amb Reding i Cervantes,
aquella casa de cinc pisos...
Va caure tota.
Tota lluny,
un munt de...
Encara en fum.
o sigui,
i gent que es van trobar-se,
doncs clar,
una senyora,
i això és lamentable dir-ho,
anava corrent amb la mà i un braç d'un nen petit.
Anava corrents, corrents,
i no sabia que aquell criet...
Ja no hi era.
Ja no hi era.
Això ens va passar,
no sé si era la Rambla Vella,
ja per allà davant del teixó.
O sigui,
hi ha casos crus,
que clar,
jo ara,
volia anar recordant-ne,
però clar,
és una mica també...
No, no,
potser avi,
és tocar moltes ferides, no?
I ara jo, clar,
i ara jo vaig recordant,
doncs,
com puc, no?
Perquè,
llavors clar,
ja van començar ja a Tarragona,
a fer una cosa,
l'altra,
que si els carrers,
que si les cases
havien de posar un paper,
conforme estava evitat,
que si no,
l'agafaven,
altres ja van aprofitar-se,
perquè clar,
ja amb la guerra,
també va bé,
va bé el seu, eh?
O sigui,
que també,
hem de reconèixer,
que amb la guerra,
també va bé gent,
que es van passar,
i van fer coses,
que no són humanes.
A què s'ha de fer com això avi?
Doncs que sempre hi ha hagut,
a tots els bàndols,
aquesta gent incontrolada.
Sí.
Perquè la desgràcia de tot va ser,
quan va esclatar la guerra,
van obrir les presons,
sense mirar qui hi havia a dintre,
i no hi havia a dintre.
I a dintre hi havia
tota classe de gent.
Hi havia estat per una tonteria,
l'altra,
però també hi ha hagut gent
que no es mereixia.
Sí, sí,
que havia fet coses molt cruels.
Sí, sí,
que havia fet coses molt cruels.
I per això també va haver actes
que jo vaig veure,
perquè jo també,
a pocs metres davant meu,
em van afusellar amb un capellà,
amb un missioner.
Saps?
Que barreges,
no barreges,
coses que volien ser necessàries.
Coses que volien ser necessàries.
Coses que volien ser necessàries,
i després veus que uns odis,
que a vegades dius,
perquè clar,
l'odi,
l'odi, per exemple,
es pot tindre de moltes maneres.
Un, per venjança.
Altres,
eren per deutes.
Sí, sí, sí.
O sigui...
I gent que s'aprofitava en aquell moment
per treure-ho tot, no?
O sigui,
que en aquella part
van haver moments, també,
d'això.
I aquests,
també van abusar de lo seu.
I molts per situar-se,
altres per callar,
altres...
O sigui,
que sempre,
sempre,
hem de pagar les conseqüències
un sector de la societat.
No, no, no.
Que, avi,
m'està posant la pell de gallina?
No.
No, no.
No ho dic perquè, clar.
Parlo, parlo,
perquè ho he viscut, aquestes coses.
Sí, sí, sí.
I pensa...
Mira.
Tot això que ens està explicant ara,
guardant les distàncies,
també ho estem veient
en segons quins països
que encara continuen
en estat de guerra.
I que, normalment,
la gent que mana,
diguem-ho així,
ells, mira,
des de casa segurament
que ho deuen veure
a través de la televisió
i deuen dir,
mira, això és el que està passant
a casa meva
i no m'importa.
Perquè, si no,
no sé com ho poden fer.
Després passen coses
que ni te les penses
i passen.
Tens?
Perquè era una anècdota,
una anècdota...
Mira, una anècdota.
Sí, sí, sí.
Una anècdota.
I tot és perquè un dia
que nosaltres,
al llit cel·let que estàvem,
que vam anar,
a tenir el sort d'anar-hi,
abans de la guerra,
i va venir la guerra,
va venir molta gent,
molta gent,
allí, doncs,
per les bombes a la nit,
per estar allí, van...
I a última hora hi ha quasi
que hi feien la vida i tot.
allò semblava una comunitat.
Bueno,
jo llavors,
quan treballava
pel col·lectiu de benistes,
a l'entrada de les nacionals,
que diuen,
ja,
la setmana abans,
o uns dies abans,
la maquinària que hi havia allà,
la van embarcar
amb uns pailebots,
amb uns barquedes
d'aquelles que hi havia llavors.
No hi eren aquests barcos que hi ha ara.
Van embarcar,
perquè allò,
aquesta maquinària,
pensàvem prendre-la per la mar
i després enviar-la des de França a Rússia i tot això,
saps?
Per la retirada.
Que llavors,
que la retirada,
la d'això era anar a Rússia.
D'on i jo.
Bueno.
Però llavors resulta
que el carrer Jaume I,
a nivell de la qualitat de fusters,
allí van anar,
van portar uns camions d'aquells russos,
aquelles rodes tan grans,
perquè els que volien marxar a la retirada,
en vés de marxar amb el barc o amb les eines,
amb els camions,
marxarien cap a França i cap a Rússia.
Jo vaig anar a despedir els que marxaven.
Sí, sí, sí.
Perquè jo, que el xiquet, jo el xiquet...
Ah, no.
I a més a més la inconsciència de la joventut,
diguem-ho així.
Sí, sí, sí.
Doncs qualsevol d'aquesta manera.
Lògic.
I vaig anar allà a despedir-me d'ells.
Penseu, bueno, si bombardeixen bé.
Però ja...
No, però no ho penses.
Jo crec que en aquell moment també ho penses.
Llavors, vaig anar allà.
I hi havia un matrimoni,
matrimoni,
que m'apreciaven molt.
Molt.
Tenien, no com un fill,
però m'apreciaven tant,
i m'engrescaven que marxés amb ells.
Què dius?
Sí.
Home, matrimoni, matrimoni, avi, no ho sé, eh?
Són moments.
Ja, ja, però no...
Són moments.
Aquella gent,
no teníem un d'allò,
i pensàvem si em quedava aquí,
que podia passar també.
Allò, saps?
Aquests moments que...
Sí, que pensàvem que el millor futur
que podia ser és que marxés.
Jo, i estava ja quasi mig engrescat.
I llavors, vaig pensar,
que allà al xalet,
la gent que havien escutat,
van marxar tots.
Per aquí, per allà van marxar tots.
I van deixar dos homes grans.
Dos homes grans que no podien,
impossibilitats,
i van deixar,
la família es van deixar allí,
vull dir, em cuideu-se'n.
Sí, sí, vosaltres ja farem.
I llavors, aquell moment vaig pensar,
el pare, la mare,
el meu germà,
amb aquells homes,
em va agafar un d'allò,
que vaig saltar del camió,
i vaig saltar.
No, no, no, me quedo.
Però vull dir que la vida,
a vegades hi ha moments,
que no saps el que ha pogut passar,
podia passar,
per moments d'això.
Sí que són anècdotes,
m'entens?,
que a vegades diem,
ha passat això,
ha passat allò,
mira que no se sap.
Hi ha moments que la vida et posa, saps?
Sí, sí,
en aquell moment va ser conscient
que no volia marxar,
o que podia haver estat alguna cosa perillosa
per a la família.
No se sap, no se sap.
Diu, no, no,
em quedo aquí i ja està, no?
A vegades hi ha moments que no,
i ara a vegades penso,
si has marxat,
on t'hagués fet cap?
Perquè molts d'aquestos,
ja, a França,
després va venir els alemans,
una cosa i l'altra,
molts van anar com a concentració,
els altres,
els van agafar,
saps?
I ara penses,
on t'hagués fet cap?
Sí, sí,
on hagués estat ara, no?
A vegades,
per una circumstància,
és una persona,
com pot canviar.
Per això a vegades,
quan sents i penses,
dius, bueno,
no se sap mai
el que és de les coses.
Doncs avi,
li dic una cosa,
jo li dono les gràcies
per la part que tocava,
ja sé que en aquell moment
ni ens coneixíem,
però que hagi triat vostè
en baixar-se del camió,
perquè tenim l'oportunitat
ara de tenir-la aquí amb nosaltres,
i mira,
gràcies a la història
han anat cap aquí,
i després ja la vida
m'ha portat a treballar,
m'he conegut molta gent,
tota classe de gent,
aristòcrates,
artistes,
bohemis,
artistes de teatre,
artista de l'art,
i això,
després dius,
veus...
Havia de sortir per aquí, no?
M'entens com ho dic?
Això a vegades de la vida
no sabem com ni com
acaba.
Però cap a on ens porta,
mira,
almenys sabem que ara ja,
avi,
hem de tancar el nostre espai
per avui,
però hem de dir que l'avi Ramon
el tornarem a tenir la setmana vinent,
puntualíssim com sempre.
L'espero.
A partir de les 6 de la tarda
ja se la va visitar.
No, i després els que escolten,
que sàpiga que tu i jo,
doncs mira,
recordem,
parlem,
preguntes,
pregunto,
em recordes,
i molta gent dirà,
què m'explica aquest?
Però altres que pensin
que la vida,
doncs,
jo explico vivències,
coses que potser
no tenen importància,
però són coses viscudes,
perquè jo em puc equivocar
o no equivocar,
em puc d'això,
però tot el que,
quan vinc aquí,
és el que em quedes jo.
No sapiguer,
no preparar res,
s'entén el sentit d'escrit,
de preparat,
queda, queda.
A partir d'aquí la seva memòria
i el seu ordinador personal
les posa en marxa...
No, i a més a més,
no és que tinguis que recordis,
és que veus coses
i sents coses pel carrer
que no cal recordar
perquè les vas veient
i momentàniament
ja saps que és real
el que estàs,
m'entens,
vull dir,
que hi ha de tot.
O sigui que es podria...
Podríem fer,
avi,
dos hores.
Què dos hores?
Podríem fer un programa especial
de 24 hores,
vostè i jo mano a mano, eh?
I cada dia.
I cada dia.
Però el que veus pel carrer
sents...
I sap.
Uf,
sí, és veritat,
és veritat.
de gossos i coses d'aquestes
que també,
que ja n'hi han sortit.
Ja n'hi han sortit.
Ja n'hi han sortit.
Ja n'hi han sortit.
Avi, gràcies.
Gràcies per recordar-vos nosaltres.
No és que la vida
és com si fos
un TV,
una ironia,
un xiste,
perquè totes les xistes
i aquestes coses
de còmics
solten de realitats.
I tant.
I algunes vegades...
Buscant la part de la vida
de la societat...
I avi,
algunes vegades
la realitat supera,
més creix la ficció.
que moltes vegades veiem
això no pot ser veritat,
dius, no, no,
és veritat i re-veritat.
I a vegades,
i a vegades que no es poden dir.
No.
Per no molestar
a un nivell social
que després podria dir,
maita'l,
que em perdonin.
Sí, sí.
Però mira,
avui hem recordat,
mira,
hem recordat una època,
jo era jovenet,
però com que sempre he sigut
d'anar,
doncs mira,
que em perdonin.
No, bueno,
jo crec que ha sortit molt bé
i crec que encara ha donat
una miqueta més d'energia
encara la setmana vinent.
Gràcies, avi.
Adéu-sí,
bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.


Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.

Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.

Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.