I ja tenim aquí amb nosaltres l'Andrés i Andrés.
Hola, què tal? Bona tarda, Andrés.
Bona tarda, Sílvia i companyia.
I s'ha posat per les ulleres, té ja tots els papers ja ben preparadets.
I ens comencipiem, no?
Ens comencipiem. Ja aprens a parlar bé, eh?
És que ja t'estic agafant, ja.
Sí, t'estic a parlar-les més bé.
Sempre, sempre.
Bueno, mira, començarem pel cinema i pel dilluns que ve, a la tarda, a les 5, com cada dilluns, que no sigui festiu,
al Casal Sanitas Tarraco, Avinguda Catalunya 54, a l'edifici que era de les Germanetes dels Pobres,
allà estan fent cinema, cinema gratuït.
I per aquest dilluns proper, no avui, sinó el de la propera setmana, el dia 25.
Ja serà Setmana Santa, la setmana vinent ja, eh?
La setmana vinent ja és Setmana Santa, eh?
Sí, bueno, però el dilluns...
No, no, però que ho tinguem en compte, que encara que pensem, oi, és que hi ha molta gent que els crios no tenen col·legi, no passa res.
No passa res.
Continuem tenint cinema...
Amb una pel·lícula distreta, divertida, que es diu La reina de Nova York, amb Carol Lombard, Frederic Smart, Charles Winninger,
en fi, en una pel·lícula divertidissa, divertidíssima, i és que un reporter, un periodista, proposa al seu diari publicar una sèrie d'històries sobre Hassel Flack,
que és una noia que segur està mortalment intoxicada per exposició al radi.
I, bueno, ell vol fer una història d'aquesta noia, d'aquí ve això de la reina de Nova York, però, esclar, tothom la segueix i tothom, en fi, li té compassió.
Això és el que tenim pel proper dilluns, perquè avui estem fent La penedera i l'imperador.
Sí, ara mateix ja no arribeu, eh? Si aneu ara, ja no arribeu.
Exacte. Doncs, per la propera setmana, la reina de Nova York, Carol Lombard i Frederic Smart.
Bueno, i per demà, a l'antiga audiència, a la plaça del Pallol, número 3, a les 6 de la tarda, i amb col·laboració d'un euro, simplement un euro,
doncs, demà podrem veure una comèdia, que està molt bé, que es diu Los Lirios del Valle, de Sina i Poitier i Lila Escao, i està dirigida per Ralph Nelson.
De què va Los Lirios del Valle?
Sí, explica'm una miqueta.
Ah, tens aquí algun fragment.
Sí, tinc, però, re, un extracte molt petitet.
Anem a posar, doncs, l'extracte.
¿Y por qué os preocupáis del vestido? Contemplad Los Lirios del Valle como crecen, ni trabajan ni hilan, y os digo que ni Salomón, en toda su gloria, se revestía como uno de ellos.
Has vist? És un trosset, eh? Només un extracte que diu això, parla, precisament, de Los Lirios del Valle.
Jo explicaré una miqueta, perquè la gent no es pensi que és una pel·lícula superreligiosa. No, no, no, és una comèdia que està molt bé.
Hi ha un home, un negret, que és el Sine Poitier, que ell va amb el seu cotxe, passant pels deserts d'Arizona, visitant poblets, i fent remendos.
Ell porta les seves eines, amb la seva furgoneta, amb el seu cotxe, i coneix cinc monges que viuen en una situació molt precària.
Elles, doncs, fan el... cultiven la terra, s'ho preparen tot.
Bé, llavors ell arriba allà i li demanen que faci una reparació.
A l'hora de cobrar, li diuen, no, no, vostè, ara, de moment, no pensi en això, ara anem a sopar, anem a sopar.
I, bueno, acaben de sopar, i ell diu, bueno, doncs jo ja cobro i me'n vaig.
No, no, no, no, vostè, ara com s'ha d'anar per la nit? Vostè es queda aquí a dormir.
I sí, sí, es queda a dormir, encara que ell dorm a fora, eh?, perquè és a l'estiu,
dorm a fora amb un ventapadet, eh?, perquè al desert a la nit fa fred.
I, bueno, l'endemà al dematí, diu, bueno, doncs ara cobro i me'n vaig ja per algun altre poble a fer feina.
Que no, que no, no.
No, no, no, primer, vostè, perquè elles són estrangeres, saps?
Vostè primer ho ha de sejonar.
Escolta, que l'enganxen allà i no hi ha manera que marxi.
I el pobre xic que diu que jo m'emvull ara cap a casa, que jo m'emvull ara cap a casa,
o vull anar a un altre lloc i no el deixen marxar, no?
Aquí està.
S'ha de dir que és una pel·lícula que va suposar una de les primeres nominacions a l'Òscar de Sidney Poitier
i acabava de fer, abans de ser recordat, perquè llavors sí que va triomfar,
amb la pel·lícula Endevina qui ve aquesta nit, endevina qui en ve aquesta notxa.
Ostres, sí, que bonica és aquesta, també.
Una pel·lícula d'Stanley Kramer.
O bé l'altra pel·lícula, El calor de la noche, de Norman Gibson.
Doncs Els lliris del ball gaudeix de ser una estampeta amable sobre la bona fe i generositat dels homes
i en aquest cas a Déu i tot el que representa.
Una pel·lícula dirigida per Ram Lelson, director del cruel western revisionista Soldado Azul,
una gran pel·lícula, de l'any 1970.
En fi, jo crec que la pel·lícula val la pena veure-la.
Sí, a més a més és molt bonica.
És molt distreta i així, però és que passa una cosa,
que pel dijous acabem ja el cicle de l'entorn de Setmana Santa
i com ja tinc per costum, l'última pel·lícula vull que sigui de riure,
una pel·lícula divertida.
I passarà amb la pel·lícula Los Jueves Milagro.
Sentim?
Una pel·lícula espanyola, escentim, sentim un fragment.
Doña Paquita! Doña Paquita!
¿Qué le ocurre?
Que se está muriendo otra vez.
Le ha dado el baído y pide concesión.
Esta señora muriéndose todos los días
acabará por espantarme a los agüístas.
La pobre...
¿Cómo está tan viejecita?
Y no quiere reconocerlo nunca.
Con la de balearios que hay para morirse a gusto.
Venir a Fontecilla para hacerme la Pascua.
Central.
Central, póngame con don Evaristo enseguida.
Diga.
Estupendo.
Corra usted a la iglesia y avise a don Fidel.
Yo me ocupo de lo demás.
Sigue enseguida.
¿Qué hay?
Sí, sí.
Hasta luego.
Pedrito tiene un total de veinticuatro manzanas, escribe.
Si da doce a su mamá y seis al hermanito,
¿cuántas manzanas le quedarán a Pedrito?
Quedaros en silencio.
Quietos.
I amb aquest claxon ja l'aturem, eh, Andrés?
Mira, els artistes, imagina't...
Perdona'm, Andrés, eh?
La pobra senyora cada dia és mort.
Sí, sí, sí.
Cada dia, es veu que cada dia li dóna alguna cosa, no?
No, ja tinc una pel·lícula que està plena de codits bons.
Molt bé.
Mira, tenim el...
Aquí està fabulós José Isbert.
Sí?
Una pel·lícula que està fabulós.
Després tenim el Richard Bassejar, Paolo Estopa, Alberto Romea, Juan Calvo, José Luis López Vázquez,
que s'ha de dir que amb aquesta pel·lícula encara no havia agafat aquell DG especial que ell tenia de parlar amb les pel·lícules del més endavant.
El senyorista i coses d'aquestes que feia amb aquest moment, no?
Sí, exacte, aquí parlava bastant més natural.
Sí, sí, sí.
Després tenim el Félix Fernández, Manuel Alexandre, que aquí fa un paper bastant curtet, però, bueno, ressalta com ningú, aquest home sempre ha sigut un bon artista.
Mariano Azores, Félix Briones, bueno, és una pel·lícula que se la pot catalogar com comèdia fantàstica, sàtira, vida rural i religió.
De què va?
Bueno, doncs mira, Fonteta és un poble que va viure a temps d'esplendor, en fi, una gran pujança, amb el seu balneari.
Però amb totes les coses, miqueta en miqueta va perdent fama i acaba desapareixent.
Esclar, la gent econòmicament això, el poble ho nota.
I amb això se li ocorreix a algú que podrien mirar de buscar algun sistema, com la Verge de Lourdes, un d'aquests miracles i aquestes coses així.
I amb això se n'adonen de l'extraordinària semblança que hi ha entre Don José, que és el José Isbert, i una vella talla, una figura que hi ha de Sant Dimas, el bon lladre.
Són igualets, igualets.
Llavors ja creuen que el problema queda resolt.
Clar, però li diuen que mira, s'ha aparegut, no?
Llavors vestiran el José Isbert del bon lladre i li diran que s'ha aparegut.
Ja tenim el lío armat.
Ja està, ja està.
L'Oscop és milagro, una pel·lícula d'aquelles antigues per riure.
S'ha de dir que aquí, en aquella època, perquè estem parlant de l'any 1957, el director Lluís García Berlanga se les va veure i se les va desitjar, en aquella època,
de mirar que la censura no li retallés un grapat d'esquetxos molt bons que hi ha.
Bé, un grapat, no un parell, no un grapat d'esquetxos molt bons que hi ha i va saber, en fi, sortejar-ho tot molt, molt bé, molt bé, molt bé.
Aquí es burla de l'egoisme i del dràstic individualisme de les matèries que hi ha amb la vida.
En fi, una pel·lícula pel dijous a les 6 de la tarda amb entrada d'un euro a l'antiga audiència.
A la plaça del Pallol, recordem-ho.
Bona butaca, bona companyia, bona ascensor.
Ah, sí, perquè hi ha ascensor perquè hi ha gent pobreta que et tingui problemes.
Exacte, i a més a més, una col·laboració d'un euro, jo crec que està molt bé, molt bé.
A més, una pel·lícula d'Andrés que comentàvem que també tracta una mica aquella picaresca espanyola de sempre, no?
Els espanyols se'm han tingut... Mira, si em permets, jo me'n recordo, quan jo era jovenet, que tenia 14 anys,
vaig entrar a treballar en una litografia i van portar una màquina anglès-alemana que tirava dos colors a l'hora,
o sigui, imprimia dos colors a l'hora i va vindre el mecànic a muntar-la i mentre estava allà muntant la màquina així,
me'n recordo que va fer un comentari que va dir, diu, els alemans són molt pràctics en tindre-ho tot a punt i així,
i diu, els espanyols, en canvi, tenen un ingeni tremendo, diu, perquè ells amb unes alicates i un fil ferro se'n surten de cas i tot.
Seran xapusses, el que vulguis, però ells tiren endavant i se'n surten.
Això em va recordar que va voler fer referència a que l'espanyol té molta imaginació i molt ingeni.
El que passa és que actualment, actualment, les noves generacions això ho estan perdent.
I després també d'altres coses, l'utilitzem per coses que no tenia que ser.
Aquí està, sí, la tecnologia em plen per a les dues coses.
Una cosa per l'altra, sí, és veritat.
Bueno, anem pel personatge estrella d'aquests dies.
Vinga.
Conxa Piquer.
Som-hi.
A més a més, tenim moltes que ens n'hem d'escoltar.
Doncs mira, comencem escoltant la Conxa Piquer.
Quina vols?
Vinga.
Doncs podríem escoltar un pas doble de, aviam, de què ha de ser, de Quintero León i Quiroga,
que es diu Doña Mariquita de los Dolores.
Traia todas las noches en lo arco del caballo, la gracia y la valentía de sus veinticinco años.
Moreno de sierra y mar, luna y sangre entre los labios, era mi vida y mi muerte sobre un potro jerezano.
Cuatro errauras de plata vienen por el callejón, cuatro campanas de gloria.
Lláman a mi corazón.
Ay, doña mariquita, mi mariquita de los dolores, deje a usted, señorita, que yo la adore.
Ay, doña mariquita de mis tormentos, mi herzo ya me la quita del pensamiento.
Entre Córdoba y Lucena cantaban los ruiseñores y yo por sierra morena sentí de llorar las flores.
Quíteme usted esta penita, esta penita de amores.
¡Ay, doña mariquita, mi mariquita de los dolores!
Anoche sin luz de luna, entre Rosario y Rosario, sentí como agonizaban las dos, las tres y las cuatro.
Mis esperanzas perdidas a las rejas se asomaron.
Sin clavel y sin jinete llegó el potro jerezano.
Cuatro herrauras de luto vienen por el callejón, cuatro campanas doblado dentro de mi corazón.
Ay, doña mariquita, mi mariquita de los dolores, deje a usted, señorita, que yo la adore.
Ay, doña mariquita de mis tormentos, mi herzo ya me la quita del pensamiento.
Entre Córdoba y Lucena cantaban los ruiseñores y yo por sierra morena sentí de llorar las flores.
¡Ay, doña mariquita, mi mariquita de los dolores!
Entre Córdoba y Lucena cantaban los ruiseñores y yo por sierra morena sentí de llorar las flores.
¡Quíteme usted esta penita, esta penita de amor!
¡Ay, doña mariquita, mi mariquita de los dolores!
Així sonava aquesta preciosa cançó, una altra de les composicions musicals que hem sentit de Conxa Piquet.
Què més podem dir d'ella, Andrés?
Bé, oi d'ella podríem dir moltes coses perquè va tenir una vida molt intensa dins del bon fer del seu art.
Amb l'espectacle Les calles de Càdiz es va aconsegrar Conxa Piquet,
doncs a part de la seva interpretació lorquiana de l'obra El café de Xinitas,
el públic premiava també amb encesos, inacabables aplaudiments,
unes altres cançons com Lola la Petenera.
Oh, quina cançó, eh?
Lola la Petenera.
L'escritor Jordi Bas deia,
al·lusiva a la mítica creadora d'aquest popular cant,
família de rompe i rasga,
que ocasionaria la mort violenta per cel·lusies de diversos homes
i qui moriria així mateix,
amb curta edat, o sigui, molt jove,
i amb plenitud de la seva fama.
Aquí Conxa Piquet reencarnava la legendària figura
vestida negra amb una ampla mantilla
i amb una toca molt ampla
i amb la dignitat de dona guapa i arrogant.
També interpretava magistralment aquesta cançó tan espanyola
d'Ojos verdes,
que va estrenar amb la pel·lícula Filigranes.
I això va ensimismar al públic,
sobretot amb aquesta part plena de llirisme.
Remetant a l'espectacle,
amb aquestes boleries orquestrades
del clàssic Rafael de León i Quiroga,
no te mires en el río,
plenes de sentiment dramàtic.
Que bonica també aquesta, eh?
Tots són temes fantàstics.
Anem a sentir un altre tema,
un altre pas doble de Quintero León i Quiroga,
que es diu Lola Clavijo,
amb la veu de Concha Piquér.
Quien es esa buena moza que viene por la caleta
con ese empaque de majestà,
quien dice que se consume por una pena secreta,
si no la ha visto nadie llorar.
Porque si es noble y es rica no se casa a esa mujer,
si le hablaba desde chica el duque de no sé qué.
Y a la rueda catalina la niña dice en la historia,
cantando por las esquinas del barrio de la Victoria.
a la limón i Quiroga,
a la limón i Valola Clavijo,
a la limón duquesa pudo ser,
con título corona y cortío,
y no lo quiso por otro querer,
arsapepa señor duque tan pulido y tan amante,
que lo ha plantado la novia,
Vestido de maestrante, a la limón, pero ninguno se entera
A la limón, ni adivina la certidió
A la limón, de ese querer de bandera
Que tiene, que tiene y tiene
Que toma y dale, lo la claveo
La gente de la Boleco, la miran de medio lado
Porque una dama de condición, por guapa que ya se crea
No puede dejar plantado al señor duque de la limón
En cambio la gente llana, la requiebran al pasar
Ole y viva en la serrana, valiente y enamorá
Y a la rueda, Catalina, la niña dice la historia
Cantando por las esquinas del barrio de la victoria
A la limón, ay, balo, la clavío
A la limón, casada desde ayer
Sin título, corona, ni cordío
Con un mocito guapo de reperché
Arza, pepa, señor duque, te fallaron los dineros
La novia viste de blanco y el novio de marinero
A la limón y una lanchita de ladera
A la limón, si ha llevado el certidió
A la limón, de ese querer de bandera
Que tiene, que tiene y tiene
Que toma y dale, lo la clavío
Ai, si és que em sonava aquesta, Lola Clavijo
Que ens cantava també la Concha Piquer
Andrés, què podem esbrinar més d'ella?
Mira, arribem a l'any 1944
El ja famós triu Quintero León y Quiroga
Monta un nou espectacle per la seva estrella
Doña Concha Piquer
Bueno, Conchita Piquer encara hi deien en aquells temps
Perquè, esclar, ella era encara jove
Una espècie de sainete esquitxat de cançons i recitats
Que s'estrenaria amb l'Andalucíssimo título de Ropa Tendida
Com ho has dit això?
L'Andalucíssimo título de Ropa Tendida
Així ho anunciaven els cartells dels diaris
I això es va estrenar amb el Madileny Teatre Fontalba
Va constituir, lògicament, un apoteòsic èxit
Perquè Conchita era única amb el seu estil de concert unitista
Amb aquella esplèndida lírica dels seus caminars majestuosos
Portant elegants aquells tratges de cua llarga
Que pràcticament cobrien tot l'escenari
Amb la seva bellesa esplèndida, serena
Sense sofisticacions
I, a més a més, les seves dots per escenificar les lletres de Rafael de León
Eren, no es pot considerar atractius suficients
Perquè triomfés rotundament a l'espectacle
I es pengés a la taquella, o sigui, a la guixeta
El cartell clàssic i amb ella de
No hi ha entrades o agotades les localidades
No m'estranya gens, eh? No m'estranya gens
Llavors, el divendres 10 de setembre de 1944
Des de Bilbao i amb el transatlàntic Cabo de Buena Esperanza
Sortia Concha Piquer amb la seva companyia cap a Buenos Aires
Aurebé ha sigut contractada per actuar
A l'acabada d'aquesta gira hispano-americana
S'en va anar cap a Norteamèrica
I allà, en fi, va replegar triomfos i aplaudiments a Mansalva
Doncs sí, doncs sí
Igual que nosaltres podríem aplaudir ara aquesta nova cançó
Un tanguillo de Leon Quiroga que diu
No me digues que no
A la vera del agua
Tengo un barco de vela
Que es de miel y canela
De plata y cristal
Un barquito de sueño
Que es la envidia de armar
Y sin que nadie lo sepa
En ese barco encantado
Tengo un cariño encerrado
Que nadie lo ve
Ese cariño es el tuyo
Que es mi razón y mi orgullo
Y mi gloria y mi fe
No tengas celo de mí
Que es un pecado mortal
Eso que estás tú pensando
Y vas publicando de mi voluntad
No tengas celo de mí
Ni dudes de mi querer
Que si yo vivo o si muero
Es porque te quiero de ver agaché
Que yo a ti
Nunca te puedo engañar
Y de mí
Tú nunca se debes dudar
Vente tú mi moreno
Vente a puertas de tierra
Que hay un barco de guerra
Y lo vamos a ver
Vente tú mi moreno
Y verás tú que bien
Y luego los dos juntitos
Daremos un paseíto
Y tomaremos un chatito
De vino o dos o tres
Anda vente mi moreno
Que ese venillo es muy bueno
Y nos sentará bien
No tengas celo de mí
Que es un pecado mortal
Eso que estás tú pensando
Y vas publicando de mi voluntad
No tengas celo de mí
Ni dudes de mi querer
Que si yo vivo o si muero
Es porque te quiero de ver agaché
Por Dios
No, no, no me digas que no
Que tú a mí
Siempre me has dicho que sí
Que sí
Que sí
Que sí, que sí
Que sí, que sí
Que no li dius que no
Però tampoc li dius que sí
Exacte
Qui mal de cap
Pobre xica, eh?
Mira, mira
Tot això són cançons
Això sempre
Ja són història
Sí
Hem d'anar a tancar, Andrés
Molt bé
Però fem una cosa
Recordem quines són les pel·lícules
Que podrem veure
Tant aquesta setmana
A la plaça del Pallol
Com la setmana vinent
A la plaça del Pallol
Mira, a l'antiga audiència
A la plaça del Pallol
Cada dimarts i cada dijous
A les 6 de la tarda
En col·laboració d'un euro
Pues demà podrem veure
Los Lirios del Valle
De Ciney Potier
Una comèdia distreta
Alegre, està bé
I pel dijous
Hi ha una comèdia
Una pel·lícula còmica
Espanyola
Los Jueves Milagro
De José Isbert
I tants artistes bons
Això dimarts i dijous
Molt bé
I pel dilluns
A les 5 de la tarda
Amb entrada totalment gratuïta
Al casal Sanitas Tarraco
Avinguda Catalunya 54
On hi ha l'edifici
Que era dels germanetes
Els pobres
Podrem veure la pel·lícula
La reina de Nova York
De Carol Unnombar
I Frederic Mar
Això és el que tenim
De cinematografia
Per aquesta setmana
I el dilluns proper
Molt bé
Doncs amb l'Andrés
Tornem la setmana vinent
Encara que estiguem a Setmana Santa
I recordarem aquestes
D'altres pel·lícules
Que vagin sorgint
I segur, segur, segur
Perquè ja m'ha ensenyat
Alguna coseta
Mirarem ja de reull
Què és el que passa
Dins de la filmoteca
De l'Andrés
De cara al mes d'abril
És que Andrés
Amb tu passen els mesos volant
Sí, que bé
És que no me n'adoni
Pim, pam, pim
I ja estem a l'abril
I encara, com aquí diu
Estem al mig del març
Per això cada dia
Em veig més canes
Ja m'agrada, eh?
Ja m'agrada
Cada dia em veig més canes
D'aquí arreu vacances, ja, Andrés
Sí, sí, sí
Està a la platja
A la platja
Sí
Ai, Déu meu
Vinga
Fins la propera
Gràcies
Adéu
Fins la propera