I ja el tenim aquí amb nosaltres, Andrés i Andrés.
Bona tarda, benvingut.
Moltes gràcies.
Que tal, com prova aquest dilluns?
Bueno, doncs sembla que siguin dilluns.
Sí, sí, mira què t'ho anava a dir, eh?
Dic, mira, Andrés, que avui m'assembla més dilluns que altres dies.
Jo crec que sí.
Més que demà.
Potser sí, eh?
Ah, que sí?
Sí, sí.
Jo que demà espero trobar com si fos un dimarts.
Sí, mira, t'ho anava a comentar.
Dic, deixa-m'ho dir, deixa-m'ho dir, Andrés.
A veure què és el que passa, no?
Això sembla diàlegós per haver-s'ho.
És el que passa els dilluns, Andrés.
Que no donem peu en bola.
Tenim així com les neurones una miqueta distretes, no?
És un momentet, això que m'ha passat, eh?
No et sento, no et sento per l'auricular, no et sento.
Sí, és veritat.
I és que el tenia del que la té per sentir-te parlar directa.
Jo el veia que m'estava dient,
feia senyals, no de fum precisament,
i jo deia, però com és possible?
Ho tinc aquí tot preparadíssim perquè ell ho escolti perfecte.
I és veritat.
I clar, ens hem despistat.
Tenim el despista dels dilluns.
No, m'he posat l'auricular una miqueta més enrere
per sentir-te que parles directament amb el micròfon.
Sí.
I després no et sentia.
És clar, em tenia de posar l'auricular a sobre l'orella.
Oi, Andrés, oi, Andrés, com anem avui?
Bueno, anem al cinema?
Però aquesta setmana crec que m'has donat vacances, no?
Molt òrfans.
És el que t'anava a dir.
Avui estem passant allà al Casal Sanites,
estem passant la pel·lícula Quan duro que la marabunta,
però bueno, ara no hi vagin perquè ja ha començat a les cinc, mitja.
Ja no arribaran.
O sigui que ja està la cosa ja molt avançada.
Sí, sí, sí.
Perquè aquesta setmana, com que a l'antiga audiència tenim altres actes importants també,
doncs tampoc farem cinema.
El cinema del port ja s'ha acabat aquest mes,
ara passem al mes que ve, que ja passem dues pel·lícules més,
però pel dilluns que ve el Casal Sanites de Raco,
l'Avinguda de Catalunya 54,
l'antig edifici, l'antic edifici de les germanetes dels pobres,
passem una pel·lícula que jo no sé si la deus conèixer.
A veure, a veure, suprem.
No, de què va això?
Això de què va, no sé, no és de ganses, no.
No és de ganses.
És el començament, només.
Ni tampoc surten homes que se disfressen de dones per sobreviure.
No ho sé, no l'he vist mai, sí.
I després que surt una rosa d'aquelles espampanats
i que més ha fet història,
que continua sent una d'aquelles icones sexuals de sempre.
No, no sé de què m'estàs parlant.
No, no sé de què m'estàs parlant.
No, no sé de què m'estàs parlant, però que vol repetir i tornar-los a veure.
I com que allà el Casal Sanites també empleem una miqueta la tàctica
de l'antiga audiència,
doncs la gent que ve allà o que resideix allà,
perquè allà pot anar-hi tothom.
No fa falta que ningú estigui residint allà,
ni molt menys.
Casal Sanites Tarraco
està obert per tot el públic de Tarragona
i de l'estranger i d'allà on sigui.
Poden entrar i sortir quan vulguin dins d'un ordre corresponent.
Home, a veure, no deixin la meitat de la pel·lícula.
Exacte, hi ha bar, hi ha billar, hi ha tot.
Bé, llavors passarem, com fa altres i a lo loco,
a les 5 i mitja de la tarda
amb entrada totalment gratuïta.
Això és l'únic que tenim de cinema.
Sentim el abstracte?
Bé, ho sentim.
Vinga, mire, mire, mire.
El de senyora és estúpido.
Ahora me has fastidiado el otro.
No siento mucho.
No te preocupes, creí que era Suitsu.
No se lo diréis a nadie, ¿verdad?
¿Decir qué?
Si me cogieran otra vez bebiendo, me echarían de la orquesta.
Sois las sustitutas del saxo y del contra.
Sí, yo soy Daphne.
Y este es...
Esta es Josephine.
Pasad, pasad.
Yo soy Sugarcane.
Encantada.
¿Sugarcane?
Sí, pero mi verdadero nombre es Sugarcobalci.
¿Colaco?
Sí.
Vengo de una familia musical.
Mi madre es profesora de piano y mi padre dirige.
¿Y qué dirige?
El tráfico en una calle de Baltimore.
Oh.
Yo toco el ukelele y también canto.
¿También canto?
Bueno, no tengo una gran voz, pero esa tampoco es una gran orquesta.
Yo estoy en ella porque voy huyendo.
¿De qué huyes?
De eso más vale no hablar.
¿Queréis un poco?
Es coñac.
Probaré una chispita.
No penseis que soy una bebedora.
Puedo dejar de beber en cuanto quiero.
Solo que no quiero, sobre todo cuando estoy triste.
Lo comprendemos.
Bé, hem de dir que aquí en aquest moment, Andrés,
és quan es coneixen, no?, amb la Marilyn Monroe
i a més a més l'enganxen en un moment una miqueta delicat, eh?
S'ha d'explicar una miqueta que hi ha dos músics que perden la feina
i a més a més han vist un assassinat, els gánsters,
i el que fan és fugir d'aquest lloc perquè saben que els gánsters
els estan buscant per eliminar uns testimonis.
que són perjudicials per ells.
Llavors, l'única manera que tenen de poder fugir
és disfressar-se de dona
i incorporar-se en una orquestra
que precisament falten dos músics de la seva especialitat.
I, lògicament, amb aquesta orquestra tots són dones.
Clar, han de canviar d'alguna manera.
I aquí estan ja a dalt del tren
i, lògicament, han d'entrar al servei del lavabo de les dones.
I allà entra la Marilyn Monroe, de Sugar,
i allà tenen aquesta conversa.
I si hem pogut notar que les veus femenines,
menys la de la Marilyn,
són una miqueta així cassallotes,
no de cassalla, per dir-ho d'una manera, saps?
Al començament d'aquest tren, diu,
ja m'has estropiado l'autre.
Això es refereix que s'estan provant uns sustents
que, en fi, fan veure que porten els pits naturals,
però res, són falsos.
I és que l'altre el vol ajudar i, pum,
se li desfà un dels sustents per això.
Dic, ja m'has estropiado l'autre.
Això és una de les anècdotes.
Una de les grans pel·lícules del cinema còmic
i, sobretot, d'aquests grans actors
que van ser Jack Lemmon i Toni Curtis
i, lògicament, la Marilyn Monroe.
Aquí està, també, exuberant, com sempre.
Això és l'únic que podem dir d'aquesta setmana.
La propera setmana ja parlarem,
que ja tenim més cinema.
Ja parlarem.
I ara anem a parlar del programa monogràfic d'avui.
Exacte, que ens atàvem.
Home, en setem.
Mira, i tres de la Marilyn així, una mica de cop,
perquè la setmana passada tancavem amb la Gabriela,
que era la pel·lícula que estàvem fent,
podíem dir, musicalment parlant,
i ara hi anem amb un homenatge, diguem-ho així,
a una de les grans de la música.
Sí, d'una gran cantant que va triomfar,
no era espanyola, però ella es va, en fi,
assimilar molt aquí,
i que va triomfar aquí a Espanya, sobretot.
Va ser Celia Gámez.
Celia Gámez, que va néixer el 25 d'agost de 1905 a Buenos Aires
i el 10 de desembre de 1992
se'n va anar a Buenos Aires,
bueno, ja estava vint ja últimament els seus últims anys
a Buenos Aires,
i allà també va morir.
No se sap molt de la seva infantesa,
ni de com va arribar a Espanya a mitjans dels anys 20.
Ella va començar a Argentina amb un petit paper,
amb José Padilla, amb l'estreno, ni més ni menys,
o sigui que li va passar un cas a Fortuí.
Què li va passar?
Així que surt a escena, però no es desmaia.
Ah, quin dius!
Això va passar, o sigui, la pobreta, imagina't, quin començament, no?
Més tard va anar triomfant com a vice-triple
de la comèdia musical Les Corsàries dels anys 20
i cantant de tangos.
Però aviat es va convertir en un fenomen teatral
i en una famosíssima vedet de l'escena madrilenya,
recolzada sempre pel mestre Francisco Alonso.
Especialment a partir del sonat estreno de la revista
Les Leandres, que això va ser l'any 1931,
i les raons a l'èxit de Theria Gámez
no són fàcils de comprendre a qui no la van veure,
posat que ella no era una bellesa arrebatadora ni molt menys,
no tenia una gran veu, ni era una ballarina, en fi, consumada.
No obstant, en el cas de la Mistinguet, un altre gran vedet,
la seva personalitat omplia l'escena.
Tenia, com diria jo, un evident magnetisme
i sabia organitzar al seu envoltant uns esplèndids espectacles
a mig camí entre la revista i l'opareta,
dels que van sortir moltes melodies populars
i en els que van donar els seus primers passos molts artistes,
o sigui, amb aquests temes, per exemple, Concha Velasco,
Lina Morgan, Esperanza Roy, Toni Leblanc, etcètera.
Déu-n'hi-do, no?
Sí, sí, sí, fem una parada
i comencem precisament amb un dels seus grans èxits
que es diu Xotis del Pichi.
A que la coneixen.
A que la coneixen.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
espanyola de la època.
La gazmonya. Ostres, no havia
sentit mai això. Des de sus rumoreados
amores de juventud,
com diu un crític,
amb el rei Alfonso XIII.
Anda. Sí, espera't, espera't.
Fins la seva llarga col·lecció de mans
reals o suposats, i un dels
més famosos va ser el general
Millán Estrell, que va ser
un dels generals que es van
alçar contra la Segona República Espanyola,
el que precisament va ocasionar
la Guerra Civil Espanyola de l'any 1936.
Al començar aquesta guerra,
Célia Gàmedes es trobava de gira
amb la seva companyia per territori,
per un territori sota el control de la
sublavació, el que ell va
recolzar durant la... en fi, en la guerra.
Això li va permetre continuar
amb els seus èxits i popularitat
i li van crear indudable
mala fama entre els opositors al règim.
Un tema seu va ser
Ya hemos pasado,
que és una burla d'aquell
eslògan que tenien, no passaran
de les milícies republicanes.
I amb un pitorreo cap als derrotats,
ella deia a estos miserables
el temps que s'autoproclama
facciosa.
Tal com demanaven els temps
del nacionalcatolicisme,
amb els seus espectacles,
era molt cuidada
amb l'exhibició carnal
de les seves dones,
de les seves vedets,
i de si mateixa també.
i van recórrer molt
a la malla ajustada,
que dissimulava,
donava a entendre el cos,
però dissimulava les carns,
i a la moderació dels escots,
i amb els shorts,
o sigui, amb els pantalonets
curtets,
però fins a certa mida.
Però jugava una miqueta,
pel que estic veient, no?
Exacte,
perquè la censura era molt reprimida,
o sigui, molt forta, llavors.
Era molt dràstica.
Ella aspirava que la revista
fos també freqüentada
per la dona,
per el que li donava
un canvi en quant
a la seva audiència.
D'aquesta manera,
la dona que anava a veure-la
tampoc se sentia ofesa
per l'exhibició carnal
de les vedets,
perquè anaven molt recatades.
Home, és que era
el que s'havia de posar
en aquest moment, no?
Tal vegada, llavors,
per garantitzar-se
un estatus de respetrabilitat
amb els puritans
temps de la postguerra,
ella es va casar
l'any 1944
a la Basílica
de los Jerónimos,
de Madrid,
i es va casar
amb un metge
que es deia
José Manuel Guéenaga,
i amb un casament
que, en vés de ser
respectable,
va resultar
en extrem escandalós.
Per què?
Tant per l'afluència
i l'actitud
dels curiosos,
com pel fet
que el padrí
fos el mateix
general
Millán Estrai
que havia sigut
el seu amant.
Ah!
El matrimoni
lògicament
va ser de molt
corta durada
i la parella
es va separar
encara que no hi va haver
divorci,
perquè llavors
era legalment
impossible.
De fet,
sempre es va
dir així
per sota
botxer
que
ella era
una noia
de suposat
lesbianisme.
En fi,
això es deia.
Sí, sí, sí.
Esclar,
ella
tenia certa
ambiguïtat
que, en fi,
que disfrutava
fent-ho
i era sortir
vestida d'home
amb molts números
musicals
i feia també
fent,
com et dia jo,
guinyos
a les curistes
o les
petonejava.
Com fos,
sempre va fer
per tindre amants
i acompanyats masculins
fins a edat
molt avançada.
Ella va morir
als 81 anys.
En la dècada
dels 60,
al temps
que la revista
musical espanyola
entrava ja
amb una franca agonia,
va presentar
a Cedia Gámez
els seus últims
grans espectacles
i llavors
ella ja tenia
els seus 60 anys.
Anem a sentir
una altra
dels seus grans èxits
que és aquesta
del Passacalle
de los Nardos.
mía
y los negros ampullosos en la cadera.
La florita viene y va y sonríe y dejará
por la acera de la calle de Alcalá.
El volcón no se sabe,
un baile libre de café,
a comer de la zona para lo que quiera.
Que la flor se esprimerá,
con el pie de la vela,
todo el mundo por la calle de Alcalá.
Llevése, nardón saballero,
si es que quiera una mujer.
Nardón no cuesta un dinero
y son los primeros para convencer.
Llévelo y si te vence el pelo
me moveré de aquí.
Luego, si alguien se los pide,
nunca se le olvide que yo se los vi.
Un baile libre de la luz,
no me tiras a ver,
si será por ti el dueño,
no se lo ve usted.
Llévelo usted, no lo piense más,
mire qué enamor suerte le han de dar.
de aquí.
Llévelo usted, no lo piense más,
no lo piense más,
no lo piense más,
no lo piense más,
no lo piense más.
nardón saballero,
nardón saballero,
si es que quiera una mujer.
Nardón no cuesta un dinero
y son los primeros para convencer.
Por la calle del palá,
por la pala y mi volá,
y los verdes que han apoyado
con la madera,
la florita que me va,
y sonríe del palá,
por la acera de la calle del palá.
...
Nardo, si alguien se los pide,
Una altra d'aquestes peces musicals que segur ningú coneix.
Andrés, però ningú, ningú, eh?
No, no, no.
Estem aquí sorprenent a tothom, eh?
El meu net de 4 anys no el coneix.
No, tampoc.
Ni m'uns fills tampoc, ja t'ho dic ara.
Sí, sí.
Potser és que tenim una miqueta de latzi, eh?
Ella tornaria a actuar esporàdicament en els escenaris
i la seva llarga i brillant carrera estava tancada
i amb ella, lògicament, la de tot un gènere,
que passaria a ser història ja als anys 70.
Com tantes altres vedets de la seva època,
el geni de Cèlia Games, per muntar espectacles i entretindre el públic,
no anava acompanyat del mateix geni financier.
Tenia fama de malgastadora i extravagant
i sembla que es va veure amb dificultats econòmiques al final de la seva vida,
complicades per l'amargura d'haver sigut pràcticament oblidada del públic.
Especialment amb les circumstàncies de la transició espanyola a la democràcia,
durant les seves anteriors amistats no la feien precisament popular.
La penúria econòmica i l'antipatia de molts la van fer tornar a Buenos Aires.
Els seus últims anys els va viure modestament en una residència de vellets,
amb la raó perduda,
o sigui, va ser enterrada en el cementiri de la xacarita de la capital argentina,
i amb molts pocs passos de Miguel de Molina,
aquell celebrantant espanyol que va tindre caminar a l'Argentina l'any 42,
acusat a Espanya per la seva adició al banc republicà durant la guerra
i per subjecte de la persecució homòfoba
de persones vinculades al règim franquista
i perquè, a més a més, era homosexual.
És que s'hi juntaven diverses coses.
Això és un altre dels punts.
Anem a tornar a sentir un altre d'aquests temes de la Célia Gama,
que jo crec que també la devem conèixer.
Aquesta, o sigui, per exemple,
el xocis per pitx i la cantava la reducció d'Urcau.
Aquesta que ara sentirem, bueno, els nardos també.
Aquesta, Java de les viudes, la cantava la Carmen Sevilla amb la Cera Virgen.
Per tant, anem a sentir Java de les viudes, però cantada per la Célia Gama.
Per tant, anem a sentir Java de les viudes, per tant, anem a sentir Java de les viudes.
No hago más que suspirar, no me puedo consolar.
Y hace que eso con su cuenta que ella en la cabeza no va a levantar.
Ay, qué triste es el vacío que ha dejado Nora.
Una.
Aunque él me dejó lo mío, que es una fortuna.
Una.
Una finca del amor, explosivos y exterior.
Y por eso busco un hombre al que luego el nombre de mi administrador.
Admirísteme usted lo que el pobrecito dejó.
Hágalo para que su vacío no se engañó.
Hágalo para que su vacío no se engañó.
El ministro de mi administrador.
Al ministro de mi administrador.
Lo que el pobrecito dejó.
Hágalo para que su vacío no se engañó.
El ministro de mi administrador.
Ay, qué triste es el amor.
Ay.
Al ministro de mi administrador.
El ministro de mi administrador.
Lo que el pobrecito.
El ministro de mi administrador.
Al ministro de mi administrador.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No hi ha cinema perquè hi ha uns altres actes importants i recordo que pel dilluns que ve, a les 5 i mitja de la tarda, al casal Sanitas Tarraco, Avinguda Catalunya 54 amb entrada lliure, perdó, amb entrada completament lliure, a les 5 i mitja passem la pel·lícula com faldes i a lo loco, Marilyn Monroe, Toni Curtis, Jack Lemmon i el director Willy Wilder.
Fantàstic!
Algo fantàstic!
Doncs amb l'Andrés d'Andrés tornarem la setmana vinent, espero que amb més pel·lícules, amb més sessions, no, Andrés?
Doncs sí!
I amb ella, amb aquesta veu que anem descobrint de mica a mica a través de les seves cançons.
Tèlia Gami.
Gràcies, Andrés.
Molt bé.
Gràcies, etrés.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!