El meu avi, el meu avi, el meu avi.
El meu avi van a Cuba, a d'Ordo del català.
El millor barco de guerra, de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amor, i catorze mariners.
Eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a les mans,
els nois de Calella feien un cremar.
Mans a la guitarra solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
El que us deiem jo el tenim amb nosaltres i podem dir allò de visca a visca.
Què em diu, avi? Què em diu?
Que no se sent... No se sent res.
Acabem d'arreglar-ho.
que no se sent res.
I al mar de les Antilles, retronaren els canons.
Els mariners de Calella, i el meu avi al mig de Pots.
Ara ja estem arreglats, ja del tot.
Avi, de nou, bona tarda.
Bona tarda.
Com està?
Doncs mira, aguantant el temps.
Que Déu-n'hi-do, eh?
És el temps que toca.
La llàstima és que amb aquest vent que fa no se'n porti segons què.
Ui, és que hauria de fer massa net, avi.
Sí, massa.
Massa net hauria de fer i al final arribaria un moment.
i totes aquestes coses que es veuen de gent que té les butxaques plenes i això,
abans també es veia tant?
No, el que passa és que porten les butxaques plenes,
però ara per dissimular ho porten en sobres.
Diuen que és una carta que m'han escrit,
això és una carta que d'allò, i clar, les tenen tan ben agafades
que les cartes aquestes no s'escapen.
Però bé, ho hem creat nosaltres mateixos.
Jo no, eh?
No, això sí que no, eh?
Aquesta vegada no l'hi accepto, eh?
Tu no has contribuït pagant impostos i coses.
Sí, però jo no he fet que aquesta gent se les emporti.
Oh, però no sabies quina gent ho rebarien.
Això sí.
A veure, ara hauria de donar la raó, eh?
L'altros amb bona fe, hem anat contribuint,
perquè això sí, veus...
Hem anat contribuint perquè els altres ho emportin, no?
Això sí, una cosa molt important és que hem de ser solidaris.
Hem de ser solidaris.
Ara, si algú ho és o no ho és, això ja és un altre sistema.
És un altre cantar, no?
És un altre cantar, és un altre cantar.
Ens hem d'acostumar a tot.
No.
Home, avi.
Ens hem d'acostumar.
Ens hem d'acostumar, i saps què passa?
Que passa com els medicaments.
Quan t'hi acostumes ja no fan efecte.
I aquí també arriba un moment...
Sempre me l'has d'atirar, eh?
Ens anem acostumant, ens anem acostumant
al que veiem, hasta arribar un dia que no farà efecte,
i llavors direm, bueno, mal per mal...
Sí, sí.
Bien per bien.
Mal per mal.
Pan com pan, comida de tontos.
Sí, sí.
T'has fixat en un detall?
Què?
Que pleguen molts forns.
Ai, no.
Jo m'hi fixava...
Vols dir que és perquè no hi ha prou pa pels sorissos que hi ha?
Llavors no hauríem de plegar, hauríem de tenir...
No, però és que l'han gastat tot el pa i no tenen prou pa pels sorissos que hi ha.
Però sí que no hi ha alguna cosa d'això.
Home, jo saps què passa.
Que he trobat, que he trobat.
Saps què passa?
Quan arribes a avi, ja em dieu l'avi Ramon,
jo com que estic acostumat a vegades,
abans assentàvem davant del foc, explicava talletes als nets, el que sigui,
però ara ja no tens temps d'explicar batalletes.
Només sents.
I deu dir que quines batalletes.
I arriba un moment que t'acostumes a les batalletes
i no saps si tu ets un dels que també lluiten amb les batalletes
o ets una víctima.
No saps on estàs.
No saps oposar-te, en quin bando.
Ja està prou carregat el temps, només falta que...
Però avi, jo volia saber si abans se sentien tantes històries
o ho tapaven molt.
No, el que passa que abans la gent es coneixien més
i potser si es feia es feia més dissimulat.
No m'entens?
Perquè llavors la gent, ja recordaràs tu,
la gent se sentava al carrer amb les cadires
a fer les explicacions,
els veïns tenint la porta oberta.
Escolta'm, t'agafa una miqueta de sal.
Passa, passa, agafa-la tu mateixa.
Vull dir que hi havia aquesta cosa i sabies tot.
Hi havia més confiança, no?
I sabies...
No, la gent sabies com era.
Però ara, com que vas a l'ascensor,
te puja algú i te portes a la butxaca
i vull dir, a veure, aquest què és?
És un veí?
És un que ve a buscar algú que no té?
O sigui, que hi ha dintre els mateixos veïns,
ja no saps...
Ah, qui és aquest?
Sí, jo visco el tercer.
Ah, molt de gust.
No, el gust és meu.
I llavors un demà trobes un altre...
O sigui, que vivim, vivim, amb recel.
No, no, vivim en recel i també vivim molt ràpid, avi.
I clar, perquè moltes vegades se'ns passa, no?
Jo no, doncs ràpid ja per quedar amb el bastó, eh?
No, no, no arribem a conèixer els veïns.
No, no, ja et dic.
La gran majoria de vegades, no perquè no volem conèixer-los,
a veure, que una cosa no ve amb l'altra.
Però moltes vegades se'ns passa, clar, per dir alguna cosa.
Surs al matí i te'n vas cap a treballar.
Quan tornes fas el dinar, tornes a treballar a la taula,
depèn de com.
Això sí que és feina.
No, no, i llavors te trobes com un veí,
un veí dius, ei, aquest no vivia a la nostra escala.
Sí, però va passar que ara viu a tal puesto,
ara viu...
No quedem dels barris, ara.
Sí, sí, sí.
Els barris van molt bé,
perquè marxes d'un barri, te'n vas a l'altre,
i ets un ciutadà igual, però ja pots tapar moltes coses.
O sigui, i tot això ho hem creat nosaltres,
ho hem creat nosaltres,
perquè és el que jo dic sempre.
Dóna la llista per votar.
Hi ha un munt de noms,
i n'hi ha un que és el que tu coneixes,
o te'l recomanen, o el que sigui.
Els altres no els coneixes,
però llavors resulta que aquest que tu has votat,
després també ha de sucumbir,
o ha de dir del partit que el mana.
O sigui...
Això és veritat.
Vull dir que, clar,
la confiança la tens a la persona,
però, clar, aquella altra persona,
per molt bona persona que sigui,
ens cedeu a uns...
En fi, com nosaltres,
que esdevem a una societat que hem creat,
i hem de ser solidaris, això sí, eh?
Avui està molt solidari l'avi, eh?
Heu notat, no?
No, no, no.
Perquè trobes...
L'altre dia mateix,
allí l'altre dia,
allí amb un poestó d'aquests de serveis socials,
allí esperant-se per duixar i perquè diguis allò,
i els gossos esperant-se fora,
perquè...
M'entens? O sigui...
Que...
Que va estar parlant, avi?
No.
Jo els gossos sempre m'ha agradat,
el que sigui, pobres besties...
Però em refereixo que si no et tens,
no l'arrosseguis per aquí, per allà.
Vull dir, que vivim una època, doncs,
que aquest...
Però si aquest tio...
Sí, però mira, és que...
Ah, o sigui que...
Et trobes en una societat, ja,
que dubtes on estàs,
qui és, com és, com eren, com som...
O sigui que...
I hem de dir, avi,
i hem de donar les gràcies a la gent gran,
que encara, d'alguna manera,
dóna un cop de mà,
que això era una cosa que crec que venia de la setmana passada,
però està començant...
Gràcies a ells,
hi ha moltes famílies que tiren cap endavant, eh?
A la gent gran.
Però jo també et diré una altra cosa.
Digui'm.
Hi ha una joventut que no fa soroll,
i és la que aguanta...
I treballa molt.
I també treballa molt.
Parlem de la joventut aquí, la joventut allà,
però hi ha joves que aguanten la societat
i són puntals,
que és l'única esperança,
no l'única,
una esperança que et queda,
que veus que lluiten.
El que passa és que molts que valen,
valen,
han d'anar a fora
per acabar d'aprendre,
per demostrar qui són,
i en canvi aquí a vegades se queden, doncs,
els que...
Els que poden.
Els que...
Els que no poden marxar, també.
no poden marxar,
i gràcies que estan tastant.
Sí, sí.
Però avi, abans també passava molt això.
O sigui, que la gent,
podíem dir que podia tenir les seves titulacions...
Que tenia...
No, no.
De passar...
Sempre ha passat alguna cosa.
D'acord.
Sempre ha passat alguna cosa,
perquè en sé també hi ha hagut famílies,
el que passa,
que són les famílies que han sigut,
on han pogut tapar la cosa, no?
Però sempre hi ha hagut casos, també, eh?
Dintre...
Dintre els governs...
No.
Dintre els ajuntaments...
No.
Dintre les societats...
Sempre hi ha hagut...
No, no, però ara em referia a la gent que marxa.
Sí.
Perquè, a veure,
les típiques cançons marineres,
avaneres...
Sí, sí, sí.
Que moltes vegades hem posat aquí el nostre racó de l'Avi Ramon,
parlen precisament d'això,
de la gent que ha hagut de marxar per guanyar-se la vida...
El que passa...
El que passa...
Perquè en la seva terra no hi havia, no?
Hi ha hagut dos maneres de marxar.
Sí.
Una per necessitat.
Però llavors,
aquest que marxava per necessitat,
anava a un lloc on podia superar-se,
però me'n recordo que a l'estranger,
marxaven molts a l'estranger a treballar,
inclús grups,
a la recollida a França,
el que sí,
però anaven amb papers.
Anaven amb papers,
ja els acollien,
com els han d'acollir,
i anaven com anaven.
Altres,
per ampliar els coneixements.
o sigui que,
doncs segons el físic que tenien,
o els estudis que tenien,
doncs hi ha països que també acullen,
perquè també un intercanvi de cervells...
Sí, està molt bé.
Sempre és bo.
I hi havia molts que sabien i anaven.
El que passa que aquí,
hi ha hagut,
segons quins cervells,
que diuen,
mira, saps què?
Com que no pot d'allò,
el col·locarem allí.
Això és el mal.
Això és una altra història.
Això és el mal.
Això es diu endollisme.
L'endollisme.
Bé, jo no sé com es diu, però...
De l'endoll.
No?
No, això m'han inventat jo ara.
O sigui,
Clainet diu enxufa, no?
Ho havia pensat gaire.
O sigui, però en català,
ell diu enxufa, no?
L'endollisme.
Però això et dic.
Però la llàstima,
és que han hagut que marxar cervells a fora,
que fan falta aquí.
Sí.
I aquí, doncs,
se n'han quedat que val la pena,
però també hi ha hagut de tot.
I amb els que han manat,
també hi ha hagut sempre alguna corrupció.
Sempre,
encara que no us sembli el que passa,
que per ser qui han sigut,
o com són,
o deixen de ser,
doncs,
també s'han trobat,
doncs,
que els han tapat.
O sigui que...
Però abans era una miqueta també per mandato?
Mandato i ordre?
És allò que dius,
aquesta casa m'agrada a mi,
per mandato i ordre me la quedo?
La requiso?
Dissimuladament,
sempre hi ha hagut alguna cosa.
Sí?
Dissimuladament.
Ara ja que hem tornat una altra vegada
cap on hem començat.
Sí.
Sempre hi ha hagut alguna cosa,
doncs,
el que passa,
doncs,
que ara potser,
doncs,
ha arribat un moment
que es treuen la careta,
com que hi ha tants,
no vindrà d'un.
Entens?
I resulta que ens hem acostumat.
No.
Jo espero que no, eh?
No, no.
Oients de Tarragona Ràdio,
no us acostumeu mai, això, eh?
Ens hem acostumat a cada dia sentir un cas.
Això sí.
Això sí.
A veure si m'entens, eh?
Ens hem acostumat.
Aleshores no ho semblava.
Sí.
És la frase.
Però d'on ha sortit, aquest?
Però bueno...
I també són gent que de cop i volta va sorgint, no?
Sí, sí.
Semblen els bolets,
cada cop i volta surten i...
El que m'estranya és que tant te creixis,
la gent no tenim, no t'això,
i insectes sents que ven milions per aquí,
milions per allà,
doncs on t'estaven aquests?
Per això no tenim.
Per això no tenim.
On t'estaven aquests milions?
Això.
Bueno, però mira...
Tot ajuda, eh?
Un grapadet d'aquí,
un grapadet d'allà,
un altre grapadet d'allà,
són molts grapadets que hem dit a Déu
i que s'ha podien d'haver utilitzat per altra història.
si puguem.
Això sempre.
El mal és que a veure si arribi un dia,
que a mi em fa por,
és que no arribi un dia que dius,
com allò que aguantes, aguantes,
el temps, el temps,
i el sec es plota
i ve un temporal que s'ho emporta tot.
Mm-hm.
Ara.
Ara.
Això...
Això la natura.
Això ho fa la natura.
Per això estem esperant a vi que caiguin els meteorits?
Per a veure si fan neteja.
No, no sé si es prenguin els mateus,
o qui són.
La qüestió és que...
Què diu de mateus?
No, mateurits, mateurits.
No, no.
Home, no.
És que saps que passa que a vegades amb els auriculats...
Però cauen a Rússia, pobres xiquets.
És que a vegades amb auriculats hi ha paraules que no s'acaben.
Sí, sí, sí.
Vostè escolta'm que vol, penso jo, eh, avi.
Vostè penso que les tira molt llargues, eh?
Les tira molt llargues.
No, no.
No, no.
Però que passa que els anys, els anys saps que passa,
l'haver conviscut en tantes...
I haver vist tantes coses, no, avi?
En tantes coses que has vist i he sentit.
Doncs mira, tot ajuda...
A veure...
Sí, sí, sí.
Però tu, tu que ets més jove, que m'expliques quines novetats hi ha, com està la cosa...
No, no, perdoni, aquí el protagonista avui és vostè.
No em canviï la truita, avi, que encara farem, eh?
No, és que he arribat i em fas esperar unes coses que jo potser no...
Però jo ja sap, avi, que aquest espai és perquè l'avi Ramon, que és vostè en aquest cas,
expliqui des del seu prisma, des de la seva manera de ser, de tot el que ha vist i de com ho ha vist,
doncs el que ens trobem ara per ara, no?
De dir, ostres, amb les coses que hem arribat a passar, amb la fam que s'ha arribat a passar,
que encara no hem après a canviar les coses i la falta de memòria que té molta gent, avi.
Però escolta, el que passa, per exemple, això que diem de la fam i aquesta sèrie de coses que passen...
Home, s'ha passat molt malament.
Però a vegades també hi ha hagut sectors que potser s'han aprofitat de la circumstància.
I llavors què passa?
Que el més dèbil, doncs, segueix.
I llavors, per exemple, o la fam.
Fam, per exemple, és quan no hi ha res de res.
Però, clar, a vegades aquestes èpoques de fam les crea una part de societat que nosaltres hem ajudat.
I resulta que, clar, aquest ha anat aprofitant-se, ha anat acumulant, acumulant,
i l'altre, per circumstàncies, ha anat sucumbint.
Perquè, bueno, si eren deu, ara seran nou.
Bueno, doncs, mira, en vuit ja passarem vuit.
I aquell altre, aquest de deu a vuit, aquests dos han augmentat en un lloc.
I, clar, i arriba un moment que anem aguantant una cosa.
Ara, bueno, mira, mal per mal, diem, mal per mal.
I resulta que aquest mal per mal va abaixant per uns,
que llavors hi ha alguns que també dintre d'aquesta circumstància s'aprofiten.
Per exemple, hi ha serveis socials.
Mira, jo mentre pugui anar allí, ja passarà.
L'altre, no a vegades col·laborar.
I també hem jugat molt, jo crec.
Perquè hi ha gent...
Vol dir vostè que també tot, el que dèiem abans,
he de dir-li al final que té raó, me'n catxin.
Que, clar, cadascú ha portat el seu granet de sorra
perquè tot això...
Perquè hi ha molta gent...
Aquesta bola hagi estat encara més grossa, no?
Hi ha molta gent que a vegades els veus que dius,
bueno, i aquest?
I aquest?
I penses, bueno, i per què?
L'altre?
Aquest també podria?
Clar.
No.
Dius, ara ha arribat aquest.
Ah, jo, no.
Allò que diu, eh?
El meu papa, el meu pare,
quan tenen 3, 4, 5 anys...
Ai, el meu pare...
Mira que és llesta, eh?
Mira quines coses sap.
Quan se fa més grandet...
Sí.
No sé si el pare ho sapiguer-ho, això.
Llavors, fa més grandet...
Ves, què sap ell?
Ves, què sap ell?
Llavors, fa més grandet...
Bé, deixeu-me tranquil, home.
Què sabeu?
Què sabeu, doncs, això?
Però llavors resulta que quan ja és grandet del tot,
pensa, potser el pare això ho sabria, eh?
Perquè no té aquestes coses d'ara, però pot d'això.
I llavors, quan es mor, diu, si el pare estàs aquí, això potser...
Vull dir que anem creant una espècie de...
No, no, s'ha explicat la història de la vida d'una persona...
Sí, sí, sí.
...en frases, no?
Clar, i passa això.
Dirigides a la família.
Que avui en dia és el que diem.
Molts avis...
Buscar el nen al col·legi, l'altre...
Que agraeixen a ells, eh?
O és que resulta que ells són a treballar.
O és que ells, d'això, bé, ells, ells...
Llavors, els avis van...
A potser ara el matrimoni que s'ha fet gran,
que han lluitat, el que sigui...
Saps què podríem fer?
Podríem anar...
Però, escolta, no podem anar perquè resulta que...
O sigui, que a vegades hi ha una part dels avis,
que a vegades no se'ls comprèn,
que al seu interior lluiten i aguanten,
no perquè siguin tontos.
No, no, no.
És per aquest sentiment que a vegades...
D'estima a la família.
I avui en dia també molta joventut,
molts petits,
així com abans anaven amb els pares o amb els avis,
ah, no, ara van amb una maquineta
i es treuen jugant amb aquella maquineta
i no veuen la realitat de la casa.
Només veuen la part que els interessa.
I es van fer ser grandets
i després ve aquesta sèrie de coses
que ens trobem,
que els avis o pares
són víctimes d'una societat
que s'ha creat a base d'aquesta cosa.
No, no, aquí li dono tota la raó, eh?
No, no.
I també hem de dir avi...
Avi, també hi ha molta gent gran
que han hagut d'obrir de nou portes
perquè tornin els fills a casa,
perquè, clar,
per qüestions de vivenda,
per qüestions de feina,
etcètera, etcètera,
que hi podíem entrar
en aquest ventall d'històries
que ens han arribat ara i que tenim.
Bueno, i també, escolta,
amb les èpoques fortes...
Escolta, mira,
pare,
perquè a vegades el pare o la mare
s'han quedat sols,
per desgràcia o pel que sigui,
i el matrimoni en aquell temps
que tot era...
tot era el que era.
Mira,
pensem aquesta setmana,
pensem anar fora i això,
sabeu què podria fer avi?
pare,
es podríeu quedar...
podríeu quedar-se amb.
Perquè, clar,
a nosaltres això no us agradarà.
I aquell pobre home,
doncs...
Ho acceptem, no?
Ho acceptem.
Vull dir,
vull dir que la societat aquesta
l'hem creat nosaltres mateixos, eh?
O sigui,
encara que es queixem,
l'hem creat.
L'hem creat.
Però, avi,
hem de donar les gràcies, eh?
Eh?
Que hem de donar les gràcies.
Això sempre, eh?
Això sempre, eh?
No només nosaltres,
sinó jo crec que a la gent
que els hi pertoca,
que de tant en tant
hem de ser agraïts,
que està bé,
molt bé demanar,
i que,
quan demanem,
se'ns dongui,
però també una vegada
que ja hem demanat,
hem de saber donar les gràcies
a les persones que ens donen.
I també...
Això també, avi,
ens oblidem molt.
I també hauríem de saber,
quan hem de demanar
i on hem de demanar.
D'acord.
I també hauríem de demanar
ser solidari,
ajudar.
És molt còmodo
sentar-te en un banc de la Rambla,
jo no vull fotre res,
però que sé que tinc el dinar
i l'esmorzar a Càritas,
no cal que pateixi.
O l'altre,
saps com vull dir,
aquests també podrien agafar
i col·laborar en un jardí,
qualquer cosa.
O sigui,
que a vegades veiem,
mantenim una sèrie de coses
que també hauríem d'obligar
a col·laborar.
No obligar a treballar,
no,
a col·laborar.
Entens?
Veus part de la societat
que dius,
sembla que siguin pendents de...
Saps com vull dir?
Abusant de la societat
que és solidària.
Bueno, avi,
a veure,
no crec que ho arreglem ara mateix
en aquest espai
que tenim vostè i jo,
però bueno,
si hem mogut,
encara que només sigui
una petita consciència,
està bé, no?
Això és un parlar,
coi,
estem aquí...
Home,
estem el net i l'avi,
no?
La neta,
en aquest cas...
El que jo voldria és,
que ho saben,
que no s'ofenguin,
que és un parlar,
és un parlar,
i que vinguin aquí...
És l'opinió de l'avi,
que vinguin aquí...
O que truquin,
avi,
també és...
Jo recordo el telèfon,
si li sembla.
Sí.
444667.
I si voleu entrar i parlar del que estem comentant,
o oferir un altre diàleg nou,
estem oberts, no?
El que necessiteu.
És que,
aquests dies hem parlat de Setmana Santa,
hem parlat del Quaresma,
hem parlat de tot el que sí...
Això ho farem de cara a la setmana vinent, eh?
També.
Home, clar.
Que he de portar...
Bueno, la creu jo la porto.
Vull dir,
no cal vindre amb la caputxa, no?
Home,
no.
No?
No, no.
Perquè el que ve és Setmana Santa...
No, home,
però una cosa és la Setmana Santa,
que vingui vostè encaputxat,
que a través de la ràdio no s'escoltarà res.
O sigui que la creu,
la deixo fora.
La creu,
la deixo a la porta,
i després ja farem,
i després ja farem.
Avi,
doncs tornem la setmana vinent, no?
Això espero.
I tornem a xerrar,
i ara ja,
de cara a la setmana vinent,
no?
I encara és que estem allà,
allà,
perquè ens quedaran encara dues setmanes
per parlar de la Setmana Santa.
A mi em sap greu,
perquè a ells li diuen,
i quins rotllos, no?
No, home.
Però d'algun de parlar, no?
Home,
estem amb l'avi Ramon,
i l'altre dia en parlem del temps,
si és possible,
i parlem de les arribades,
que aquí a Tarragona
hem patit algunes, avi.
L'arribades, però.
Hem pogut veure a través del Facebook,
fa una estoneta,
que hem penjat fotografies
que el riu ha vingut,
que ve ple, eh?
El Francolí.
O hi ha l'invisió,
el riu Francolí.
Exacte,
i també hem de comentar
que el riu Francolí,
clar,
nosaltres el veiem aquí,
secolí, secolí,
però de sec, sec...
Pensa que el riu Francolí,
dic aquesta i això,
des del mur aquell,
des dalt del mur,
amb una d'això
d'agafar una sartxa d'aquelles,
s'agafaven avellanes a tot drap,
perquè hi havia una riuada
que s'han portat els avellaners
i la gent de tal mur,
tal com parlaven les avellanes,
anaven agafant-les.
i si no,
molts,
el miracle i la platja del riu,
com que tirava fins a dintre,
doncs mira,
avellanes les que volies.
I el que trobessis,
no?
El que trobessis.
Vull dir,
que el riu,
inclús el riu havia passat
per damunt del pont,
vull dir,
que Tarragona
i després hi ha el Serrallo,
que també va passar
les seves conseqüències
al Serrallo
quan arribava l'any 30.
Doncs sí,
doncs sí.
Vull dir,
que tot té el seu...
la setmana vinent?
El tanto,
el tanto,
no ho guardis massa.
Ho posem a l'arxiu,
posem a l'arxiu
i de cara a la setmana vinent
continuem parlant.
Porta molta humitat, eh?
Si ho guardes...
Sí,
depèn de com,
que estem parlant d'aigua, eh?
Per això et dic,
ja tenim prou aquests dies d'aigua i vent,
només falta que ara guardis l'aigua del riu.
Avi,
gràcies
i fins la setmana vinent, eh?
Molt bé.
Gràcies.
Ho farem així.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.