Mar, bona tarda, benvinguda.
Molt bona tarda.
Mira que avui no donava jo un duro perquè estiguessim, eh?
Però al final el crac del Joan Maria Bertran,
el nostre company tècnic, ho va poder solucionar.
Ahir no vam tenir programa, ja ho he explicat abans,
de la presentació, però avui ja estem aquí.
Sant Joan Maria Bertran.
S'ha sent i tot és perfecte. Gràcies a Déu, eh?
Bé, no és mal, bé, no és mal.
Jo, Maria.
Nos, te queremos.
¿Cómo lo sabes?
Però bé, anem a parlar de lo nuestro.
De lo nuestro.
Bueno, de lo de ellos.
De lo de ellos.
Bueno, també és una mica nostre,
perquè tothom,
tothom, en un moment o altre,
es mira aquest tipus de premsa.
Hi ha tota aquesta gent,
primer que res,
perdonem pel tipus de veu,
perquè, claro, és el que té.
Està refredat.
Con una sangostipa.
Jo em passo constipada,
doncs, no ho sé,
nou mesos a l'any.
Comencem.
Comencem bé.
Digues-me.
A veure, perquè és que els liem, els liem,
se'n dispensem i passa el que passa.
I ens agradi o no,
avui és dijous.
Sí.
Això és Manà, Manà.
Sí.
Benvinguts.
Bienvenido.
¡Eh!
Bienvenido.
Un moment.
I call it life.
One day while the light is glowing,
I'll be in my castle golden.
But until the gates are open,
I just wanna feel this moment.
Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh.
Miss Worldwide, Cristina Aguilera.
Oye mamica, dale que la moza está rica.
La moza está rica.
Bueno, ja ens hem posat en situació, eh? Has vist?
Oh, subidó, subidó, subidón.
Un dia d'aquests l'hem de convidar al cara rata perquè...
Al cara rata, sí.
No li diguis cara rata que si no vindrà mai de la vida.
Bueno, però és carinyó.
Sí.
Vine, vine, vine, cara rata.
No, perquè està vist...
Què és pitbull?
Bueno, pitbull, no ets ningú si no has gravat en pitbull.
Això és veritat, eh?
Un dia d'aquests el cridem, que vingui i a més ens fem persones.
Encara que només sigui hola, bona tarda, bona tarda, i diria hola mamacitas, i ja està.
Bona tarda Silvia, sí.
No, perquè diria mamacita, alguna cosa d'aquestes, i ara la liaríem, la liaríem, mar, la liaríem.
Si m'escaparia el cara rata.
Sí, segur.
Bueno, com t'anava dient, hi ha tot un cúmul de gent que renega de les revistes del cor.
Exacte.
Jo no me les miro, jo no em gasto dins en això.
Però després, són aquelles senyores que, per exemple, quan van a la pèl·lo, l'agafen i se la posen sota l'aixella quan van al rent de cas perquè no l'hi prenguin.
Saps el que t'estic dient?
Fantàsticament.
No, no, no, no, no me l'he acabat, no me l'he acabat.
Són aquelles senyores o senyors que quan van a una cafeteria, com qui no vol la cosa va passant fulla, saps?
Pum, pum, pum, dissimuladament, però se les miren.
En el fons tothom es para a mirar la tele quan surt alguna xafarderia, tothom passa alguna fulla de tant en tant d'aquest tipus de premsa.
Tothom.
I digui que no, ens encanya.
Exacte, i si no, potser no en paper, o busca a través d'internet, que ara ho té molt fàcil.
Exacte.
O a través d'aquests programes que sembla que tampoc se'ls miri ningú però són líders d'audiència.
Exacte.
Que aquí és on no ho entenc, no?
Exacte.
Jo crec que això passa com abans deia, oi, Rafael, oi, a mi no m'agrada, Rafael.
Però els seus discurs i els seus concerts estaven plens de gomagom.
Bueno, i té discurs de, no de platino, de diamante i de més.
No sé com se diu, no sé com se diu allò altre, que ja és el sumo, és l'única persona al món que té un disc d'això.
Per això.
No sé com se diu ara el material aquell.
I ningú li agrada i ningú se'l sent.
No, i mira, els deuen comprar per través de la polsa els discurs.
Segur.
Com les enciclopèdies.
Ah, per feina.
Sí, bé, perquè se m'escapa el temps, se m'escapa el temps.
Ai, són els mocs de la costipat, ho sento, eh?
No, és la emoció.
És la emoció.
Ah, sí.
D'aquí a poquet hi ha, bueno, cap de setmana no és, són els Oscars.
Els Oscars.
Els Oscars.
Són els Oscars.
No hi ha prou guanyar, com que no m'has dit res, jo ja no m'he preparat.
No.
I amb aquest acostipat jo no estic fent pujar en algun avió.
Ja ho mirarem.
A veure, parlem dels nostres Oscars, és a dir, dels Goya.
Vinga.
Jo et puc fer un resum.
Som-hi.
Una gala amb molta crítica, crítica social, crítica política.
algunes d'aplaudir, altres potser massa passades de voltes.
O sigui que jo dius, rosant hi ha el mal gust?
No, no el mal gust.
Rosant el fet de dir, tampoc no calia.
Va.
S'ha creat un rememori espectacular.
Amb comentaris del senyor Barrem, amb comentaris de Candela Penya.
Que en aquell moment, amb l'eufòria i el moment, tu a casa aplaudeixes, però després, quan ho penses fredament dius, ostres.
Calia.
No, calia.
És cert, això?
No sé per on vas ara mateix.
Després t'ho explicaré.
Pels fet de la Candela Penya, el director d'aquell hospital ha sortit i ha donat explicacions i ha dit que tot allò no és cert.
que clar, una cosa és dir que la salut pública, la sanitat pública està fatal i una altra cosa és vendre la moto.
Però bueno, dintre del que cap, jo sí vaig aplaudir aquella gala, una gala potser en la que els sobres estaven revolutejant.
Saps allò que dius?
Sí, sí, sí.
Molta conya del sobre i al final vam pecar de fallar en un sobre.
Però bueno, no parlarem d'això, parlarem del que a nosaltres ens atrau.
No dels premis, que van aplaudir, jo tinc les mans vermelles d'aplaudir i de tal, sinó de la moda, que és el que ens pertoca.
I jo he fet un resum i m'he quedat amb dos imprescindibles i m'he quedat amb dos que més que li s'haguessin quedat a casa.
Doncs vinga, anem amb elles, a veure, aquestes sexis...
Sexy, però molt sexy.
La millor de totes, per mi, Paula Echevarria.
La millor, vestida de verd, amb...
Sí, sí, amb canutillo.
Canutillo, canutillo.
Ah, canutillo.
Sí, perquè aquí posen paillets, però clar, jo li dic canutillo, que és com se diu a Catalunya de tota la vida.
D'acord.
Són aquells vidrets que brillen, eh?
Era d'una escota nuve de Dolores Promesa i amb una cua espectacular.
Ella estava realment estrella.
Guapíssima.
Estava una estrella.
I també Amaga Salamanca.
La maia.
Un vestit asimètric de color... de dos colors.
Marró i negre, si no recordo malament.
Sí, com a laurat i tal.
Ah.
De Zuaïs Murat i jo dic que de Réu, perdó, de totes les dones i homes que van passar per la passarel·la, per mi, jo em quedo amb aquestes dues.
Realment encertades.
Són dues imatges de fotocall que podrien donar la volta al món i tu diries, ostres, els Òscars.
Ostres, la bona de no ser aquí.
No sabies ben bé on ubicar-les, fins i tot de les guapes que anaven i de dolores plèndides.
Molt bé.
I per l'altre costat, el...
Ens quedaríem, ens quedaríem, perdó eh, amb Candela Penya.
Candela Penya, Candela Penya, ostres.
Tot i que es va fer amb el Goya, la millor actriu de repart, d'Ava Vestida, de David Belfin, un vestit blanc amb butxaques, que no.
Tu no ets va agradar.
No, no, no, no només no em va agradar a mi, sinó que, i ara et diré, quan diuen les nominades són i posen la imatge de les quatre nominades, ella mateixa, al veure la foto, la imatge en directe, a la pantalla del darrere, va dir, oh, que gorda.
I ja saps, no, ja saps, no, que jo en absolut criticaria una persona que es veu grassa o no.
La idea és que no és que et vegis grassa, és que aquell vestit era...
Pots suspensiós, pots suspensiós, cada que us imagini.
Pots suspensiós.
I la segona, que no, no, no, no, no, no, Goya Toledo.
La Goya Toledo, la de la flor.
Bueno, la qüestió és que portava un elegant disseny de lluentons daurats, de màniga llarga, una pequeña cua, de lissap, un vestit bé, un vestit maco, però nena peina té.
Sí.
Ah, és veritat, que portava així un serrella així de contacte.
Xata, te has levantado tarde de la mitjada i ara corre, corre, corre, me enxufo a las medias el vestido, me sugo a los talones i me marxo.
Però, Xata, passa la pinta pel cap, fill meu.
Oi, i si era així el pentinat, dona?
No, no, si era així el pentinat, no.
Si era així el despentinat, o sigui, no pots destrossar aquell vestit amb aquell pentinat.
Ai, em pensava que no...
Fes-te una cua, fes-te una cua, rotllo, mira.
Jo em pensava que ho deies perquè portava també el cullarel, les arracades...
Però si no se li veia, només li veies els pèls.
Jo deia, però què li ha passat a aquesta xica? Que ha venit muntada en un huracán?
Condor, huracán Condor.
No sé.
De Porta Aventura.
Goya, fill meu, Goya.
Goya, a los Goya no puedes ir así.
No, Xata, que te pierde l'apellido.
Hombre.
Que te pierde, que te pierde.
Hombre.
Però hi ha més coses, no, que hem de comentar d'aquí?
De què?
Digue'm, digue'm.
D'Als Goya, no sé, pregunto.
Bueno, una ausència, una ausència.
Una ausència.
Una ausència.
Una ausència que tenen també...
Javier Bernet va ser criticat.
Vale.
Va pujar a recollir un premi i va parlar de les seves històries i del seu curt i de lo malament que està tothom.
Sí.
Fora d'aquest país.
Perquè en aquest país es veu que...
Bueno, ell hi ha una dona perfecta, que estem malament.
Eh...
Però...
La seva senyora estava nominada.
Sí.
No va venir a la gala.
No.
Ara està la PNLPE.
PNLPE, eh?
Que lleig.
Clar, ja fa setmanes que es rumoreja.
Cada dos per tres la deixen embarassada, aquesta xica.
Però ara, de fet, és que és veritat.
D'acord, d'acord.
Està treballant a Estats Units i, a més a més, està embarassada.
No es trobava en condicions de temps ni físiques.
És a dir, no tenia ganes de venir directament perquè pensava, no sé si me'l donaran o no,
però m'estimo més anar als Òscars, així de clar, t'ho dic ara.
Perquè estan aquí al costat.
Perquè estic en un moment d'un cop d'avió i tira i no em cal passar l'Atlàntic
i anar sentant-me allí i que tothom digui i deixi de dir.
Per tant, el seu representant va fer públic que estan esperant el seu segon fill.
Recordem que en tenen, hi ha un, que és el Pedro, que té dos anys i poc.
i que, per tant, doncs, van donar la notícia per callar boques.
Veus?
Veus? No ho ve perquè està embarassada.
No ha vingut perquè, pobra xica, potser és un embaràs de risc, el que sigui.
No vols volar.
Que jo ho trobo lluable, eh? A veure.
Sí, jo trobo.
Són les quantes hores d'avió que t'has d'estalviar.
Sí. Sílvia, Sílvia.
Què?
Que d'aquí quinze dies...
Què?
A casa seva de sa mare faran una barbacoa i vindran ja choricitos.
Ah, va.
Entens?
Va, va. Ara ja sé per on vas.
Jo estava aquí intentant trobar l'explicació del que i el com, però si m'ho pones així...
Jo penso que nou mesos són molts mesos per no venir a veure la família.
La família podrà anar a Hollywood a veure't a tu, però ja veuràs com des de la gala dels Goya fins al moment de parir, ella en un moment o altre passarà per Espanya.
Estarem pendents, eh? Què et sembla?
Hombre, no fer-ho per una possible entrega d'un premi està llet.
Doncs sí, i a més tenint en compte que estava el teu home allà, també dius mira anem tots dos junts, si passa qualsevol cosa i m'amerejo ell que m'agafa.
Sí, bovito, bovito la teva faldilla, que això són les coses que fan al matrimoni.
I la parella, la parella, no s'entén, no s'entén, no s'entén.
Està bé, és lluable que ella vulgui...
Ui, toca això ara?
Sí.
Sí?
Ah!
Ara m'he espantat, eh? Ara m'he espantat, de veritat, perquè se m'ha escapat el dit, el tenia aguantat i ha fet un clic.
T'ha pesat el dit i t'ha caigut.
Mira aquest xica, està molt prima, eh? Per l'amor de Déu, eh?
No sé, no sé ni qui és.
Mira, Marc, te l'ensenyo, te l'ensenyo.
Mira, eh?
No te metes, por favor.
No te metes en mi Facebook.
Surt.
Però a les ballerines no.
Mira-les.
Les ballerines estan molt guapes, sí.
Però, nois, ho veus?
Si porto unes balles i semblen dos palillos.
És un bitxo palo, és un bitxo palo que canta.
Bueno.
Què?
No te metes en mi Facebook.
Què ha passat amb el Facebook, ara?
Encara seguim amb la gala dels Goya, eh?
Exacte, exacte, exacte.
Tenim mig programa ocupat amb la gala dels Goya.
Tenim l'organització de Hackers Anonymous.
Ens estan fent, entre cometes, el favor
de donar-nos a conèixer adreces electròniques
i telèfons de...
De famosos i famosillos del ràdio del món.
A Tutiplent.
A Tutiplent.
Bé, doncs no se sap com es van fer
amb la llista de convidats dels Goya.
Ah!
I moments abans de començar la gala van publicar
adreces electròniques, telèfons, mòbils
i inclús el dia, l'hora i el temps
en què van estar trucant aquells famosos
a l'organització per dir
si assistien o no a la gala
i quantes entrades necessitaven.
És a dir, no...
Gairebé tot el que anava al voltant...
No hi ha cap més dubte
que generalment el que tenien
era la llista de convidats,
que en algun moment o altre
algú va anar a rentar-se les mans
o el va deixar allà al costat del màrbre
i quix, quix, quix, quix,
perquè si no, no s'entén com pot ser.
No, o a través de l'ordinador,
clar, tot això segurament
que deu tenir un sistema informàtic
i per això són hackers, no?
L'access i l'excel, no?
L'access i l'excel,
que el van petar per algun lloc, no?
I van dir, doncs saps què?
Doncs ara abans de la gala
sí que van veure gent,
perquè ja és molt difícil trobar-se
un grup de més de 50 persones,
bueno, de 50 no, de 10 ja,
en què algú no estigui tiqui tiqui tiqui tiqui
amb el mòbil.
Sí, sí, sí.
que estava durant la gala
moments en els que alguns o altres, doncs,
tenien el seu mòbil.
De fet, hi ha milers i milers de fotografies de la gala
fetes amb els mòbils de la gent que estava allí, no?
Que volia compartir aquell moment.
No sabem si part d'aquests missatges
eren de gent que ja havia vist publicada la llista
i volia saludar o donar-la enhorabona
o simplement tocar el que no sona.
No m'ho preguntes, no m'ho preguntes.
Mar, però per als telèfons anem a trucar,
tenim a nosaltres Javier Bardem un telèfon.
Javier Bardem, d'improvís al telèfon,
jo et diria que no deu ser gens agradable, eh?
No, no.
No.
Gràcies, Javier.
Gràcies, gràcies.
És una mica de...
Xata.
No ho he dit, no ho he dit.
No te metes en mi Facebook.
Ara, per cap a on anem ara?
Ara veig a Laura Pausini.
Laura Pausini? Venga, Laura.
A ti que pierdes el rumbo de casa más vas
Dónde te llevan tus pies ahí estás
Veo la libertad de tus zapatos al pizar.
Aquel que dice palabras y vientes porque quizá no sé...
Ai, la Laura. Laura.
Doncs mira, una notícia que per mi és sorpresa.
Sí?
perquè de fet jo no ho sabia ni que aquesta xiqueta estava embarassada.
Ah, tu tampoc, no?
No.
Bé, doncs escriu en el seu Twitter que vol compartir la notícia amb el molt sencer.
Paolo y yo estamos muy felices de anunciar el nacimiento de nuestra pequeña.
La niña se llama Paola. Fíjate tú, qué casualidad.
Pero es también bonica, Paola.
Sí.
Paola.
Si el su papa es diu...
Paolo.
Veus? Té casualidad, el que deies tú.
Sí.
Y bueno, tú dices...
Felicitats, Laura, porque ni siquiera sabía que estabas embarassada.
Pues muy bien.
¿Eh?
Muy bien para ella.
Sí, claro.
Muy bien.
Sí, sí, sí.
Ja està bé, perquè en el fons sabem que Laura no ha tingut una vida sentimental fàcil.
Sí.
Va tenir alguns desenganys, va tenir algunes ruptures sonades.
A veure, tothom tenim o no tenim desenganys, però els d'elles són públics.
Exacte.
Aquí és on radica el problema.
Fa més mal, potser, no?
Sí, sí, sí.
I que per fi li vagin les coses bé en el sentit personal també ens agraeix.
Teatro.
Lo tuyo es puro teatro.
Ai, que malament.
Digues, Mar, perdona.
Aquesta música la fem servir per dos o tres senyores.
Digues-me.
Una d'elles és Carmen Martínez Bordiu.
Ah.
I aquesta setmana en majúscules.
Sí?
En majúscules.
Ara sé per on vas, eh?
No saps per on va.
No.
El senyor José Campos va aprofitar la revista Hola per donar-nos una exclusiva de que s'estaven separant.
Sí.
Cosa com estranya que hagi sigut ell.
que ella li devia dir, toma, vén de tu l'exclusiva, llévate cuatro duros y desaparece del mundo porque ya, como ya no tienes nada que ver conmigo, ya no serás famoso ni nada de nada.
Bé, a mi m'estranya perquè jo estic esperant l'exclusiva d'ella.
Amb ella se la relaciona amb un important empresari que es diu Luis Miguel Rodríguez.
és l'amo del major desguace d'Europa.
Anda.
Li diuen el rei de la xatarra.
Multibilionari.
Ostres.
D'aquells que et ve a recollir casa a Tarragona i et porta a sopar a Nova York i dorms a París i esmorzas a Rússia.
i que no li se li nota el compte corrent, no?
I no li tremola la cartera.
Exacte, no li tremola.
Doncs és d'aquest tipus d'homes que a ella li agraden, clar.
Home.
De cartera...
De cartera plena.
De cartera fàcil.
Que romàntica, eh?
Que romàntica.
Sí, no, perquè tu el veus en aquell home i dius, bueno, no sé.
Romàntica.
El seu marit, que era el senyor José Campos, no era cap gran atractiu.
però aquest encara és menys.
Dona, que se l'estima no pels diners, sinó pel que és ell.
Multimilionari.
No, perquè a mi és un home agradable i a mi és un home sentimental.
Sí, sí, sí. No ho sé, que jo no ho conec.
Ah, per això, per això.
El que sí que em fa gràcia és això, que encara realment no s'han separat legalment,
és a dir, ho estan tramitant i tal, i ella ja ha presentat en aquest senyor la seva família.
Clar.
Jo ara em pregunto.
Pregunta't.
Quan trigarem a veure José Campos fer de màrtir per les pantalles de televisió?
Doncs ara que amb tants canals vaig molt perduda, eh?
Clar.
Potser ja ho ha fet i tot i no.
Perquè ara es porta molt l'hombre despechado, saps?
I per tant a ell li es cau molt bé.
És a dir, jo me l'estimava i ella me va deixar per una cartera plena, no?
El que jo no li podia oferir. Jo li oferia amor i ella volia...
Quartos.
Sí.
No ho sé.
Jo li oferia sentiments i ella volia sentiments.
És diferent.
Oh, que ben trobat, Marc, que ben trobat.
Tens el temps.
Trec el de teatre o no?
Sí, sí, sí.
Poso el de l'aula?
Sí.
Sí.
Ai, no l'he posat en el moment, eh? Avui estic que relliscu de mare, eh?
No passa res, tu perdono, Sílvia.
Gràcies.
Puc parlar pel damunt fins que surti l'aula?
Sí, vinga. Digues bé.
Jo trobo que també serà un rotllo teatro judicial.
Rocio Carrasco i Antonio David Flores s'enfrenten en una inesperada batalla judicial.
A veure, la revista Hola Pública, que a demanda de la filla de tots dos, que ja té 16 anys,
el senyor Antonio David ha demanat la custòdia total d'aquesta criatura.
per la custòdia total.
Fins ara, ella passa 15 dies, ella i son germà, passen 15 dies amb cada pare,
i la nena té 16 anys i segons l'Antoni David li demana que vol viure amb son pare,
i recordem que ell està casat i té una criatura també,
i ell fent-li cas a la seva filla ha demanat la custòdia total de la nena.
Però és molt complicat que li puguin arribar a donar i que li treguin a la mare.
És molt complicat.
Tenint en compte que ella, encara que no tingui ofici ni benefici,
bueno, benefici en té molt, no té cap necessitat de...
De cedir-li, no?
De fet, des que va morir aquesta bona senyora que estem sentint cantar,
no l'hem vista pràcticament, només que moltes bautizos i comuniones.
I coses molt puntuals, i a més a més que l'han anat a buscar especialment.
Sí, sí.
Jo m'he ofert... Ah, no, no, eh?
I surto amb un fotocoll. No, no, no.
La custòdia, això. Per tant, és possible que ho tingui molt, molt, molt difícil.
No, no.
Molt difícil. Però bueno...
Bueno, que ho han intentat, van a jutjar...
Això em recorda també, doncs, a la Duquesita...
Ai, sí, és veritat que estàvem pendent de veure què és el que ha passat.
Què ha passat?
Doncs que la custòdia realment queda com està fins ara amb sa mare.
Ah, és que és molt complicat.
Ha de passar una cosa, jo crec que molt, però que molt grossa,
perquè cedeixin la custòdia de la mare al pare íntegra, eh?
És molt complicat.
S'ha de demostrar que aquesta dona és totalment inútil com a mare i això...
I clar, això jo crec que ara mateix no està a la seva mà, eh?
Bé, de fet, mira, està a la mà d'un jutge que ha decidit que no,
que les coses es queden com està i que, total, en el cas, per exemple, de la Carrasco,
la nena té 100 anys, li queden dos anys o més per poder triar.
Sí, ja no en té un moment.
I se m'ha ajudat i dir, molt bé, ni barca l'home.
I diu, sí, diu, mama, que me'n veia amb el papa.
I adeu, clar.
I ja està.
Ai, que aviat se m'ha passat avui, de veritat, eh?
Sí?
Se m'ha passat jo, pim pam, pim pam.
Jo com que m'ofego, no sé...
No, tu ja estàs patint, ja ho sé.
És com si estàs fent el programa sota l'aigua, tu.
Saps?
Digues.
Mira, mira, mira, mira, mira.
Què, què, què, què, què, què?
He vist una imatge, un primer plano de l'Isabel Presley, sense Photoshop.
Sí?
I què tal?
Bé, molt ben operada, clar.
Home, clar.
Però sí, sí, 62 tacos, 62 tacos.
O sigui, que les té?
Té.
Sí.
O sigui, que per molt que estirin i arronsin...
Que està molt ben operada, però la pell té l'edat que té.
No ens podem enganyar.
D'acord?
No tenen una altra.
O sigui, quan s'aixeca el dematí, té 62 anys.
Ah, sí.
Després sembla que en tingui 25.
Però quan s'aixeca el dematí, té 62, és veritat, eh?
Felicitat, felicitat.
Sí, sí, sí.
I el que m'he quedat a ratlles, la Yoko Ono.
La Yoko Ono, sí.
Que sembla que sempre hagués de tenir 30.
No, en té 80, ja.
La Yoko Ono?
Sí.
La senyora Lennon, per entendre's.
Sí, sí.
Yoko Ono Barra Lennon.
Sí.
80.
Són morts, eh?
No, no.
A més, és petiteta.
Està recollida.
I poqueta coseta i això.
No, no.
Doncs mira, mira.
Felicitat, Yoko.
Sí, sí, sí.
No és el dels restaurants i això.
No, no, no.
És l'actor.
L'actor.
En fa 84.
També Déu-n'hi-do, eh?
Però bé, el que sempre és un dandy, un senyor plantat.
També ho té ben posat.
L'Adriu Barremort, 38.
L'Adriu.
Ah, molt bé, eh, l'Adriu.
Des de té...
Ja, home, ja ha plogut una miqueta.
Ha passat, ha passat.
Sí, ha plogut molt.
Ha plogut una miqueta.
El Joaquín Cortés, 44.
Ah, Joaquín.
Últimament no ens dona cap escàndol, eh?
Home, ja saps que de quartos, fatal, eh?
Ja, ja.
Ha hagut de vendre algunes cosetes i...
Bueno, és que si no les ven, els hi foten.
Clar, i si no, no menja.
Aquí, una cosa amb l'altra.
La Natàlia Berbeque, 38, que jo fa tant que no la veig.
Deu fer teatre.
Segur.
Perquè fa molt que no la veig al cine.
No, però tampoc m'hi sona, eh, Natàlia.
Alguna vegada, tant en tant, la veia amb algun anunci.
Una complessa.
Ja, ja, ja.
I per acabar...
No, per acabar no.
Espera que tenim dos aniversaris de no famosos que surten a la tele.
Ah, molt bé, molt bé.
A la Raquel de Reus, que espero que ens estigui sentint.
Raquel de Reus, molts anys.
Que fa taitantos.
Per molts anys, taitantos.
Sí, i el nostre, recordes, company Àlex García?
Sí.
Del programa Boira, entre altres històries.
Doncs que també fa, avui també, taitantos.
Taitantos.
Molt bé, molt bé.
Felicitats, Raquel.
Felicitats, Àlex.
Molt bé, molt bé.
I que, no t'ho dic, però fa dos dies, va ser l'aniversari del Joan Maria.
Ah, del Joan Maria...
Bertran.
Ja, sí.
Que també va fer taitantos.
També.
Sant Joan Maria Beltran, que arregla les coses que es trenquen.
D'antena.
Sí, sí, que arregla les coses d'antena.
Doncs a menys sí que l'hauríem de felicitar.
I tant.
Però per doble.
Ara, ara, quan sortim...
Segur que ens el trobem per aquí, eh?
Jo no li feia dos petons, perquè si li enganjo els mocs vosaltres.
Després el recordaràs.
Claro, claro.
Ara sí.
Ara acabo.
Però ha d'acabar la Rihanna, que en fa 25.
25.
25, diu.
I em pensava que tenia més.
Perquè fa molt que la veus, però ara no 25.
També, deu ser això.
Clar, molts discos, molts vídeos...
Que es l'humoreja.
No, les males llengües, eh?
No, no, no.
Que s'ha casat.
Anda.
En secret.
Amb aquell paio que li fotia a ella, saps?
Que tindena.
Perquè ens agraden los malotes.
És el que anaves a dir, los palotes.
També.
Amb ella també.
Avui entès.
Amb ella, no, estic encostipada, però jo intento parlar amb propietat.
No localitzar, ja ho sé, ja ho sé.
Perdona, però és que ha hagut un moment que m'ha vist.
Has tingut un déjà vu.
Mira, eh?
I ella, en comptes de daimons i de pylons, no?
Bueno.
Ja, ja.
Marxem, no?
Fins la setmana vinent, sí?
Exacte.
Fins la setmana que ve.
Ens sentirem la setmana que ve o què passarà?
Jo crec que sí, no?
Bueno, bueno.
Toca fusta, toca fusta, dona.
Cal anar molt lluny per tocar fusta.
A més, ja serà gairebé el nou mes.
Sí.
Més nou.
Mars.
No, no, un mes.
Vaig ibé.
Home, és que sembla que tradueixis el final de l'anglès.
De un mes.
The new year.
Gràcies, Marc.
Gràcies a tu.
Adéu-siau.
Gràcies a tu.
Gràcies a tu.