Puntos, me ha quitado tres, por saltarme un cera en Gran Vía.
Puntos, me sutura tres, un botellazo de sangría.
¡Ey! Solo pienso en pi, 3,14, 15,92, 65.
¡Ey! Solo pienso en pi, 3,14, 15,92, 65.
Te mamo, como yo te mamo, convéncete, convéncete, nadie te mamará, nadie te mamará.
Nadie porque yo te mamo con un piercing en la lengua, yo te mamo incluso haciendo el pilo puente, yo te mamo mientras como ve la seta, yo te mamo, yo te mamo tanto, tanto, yo.
Si tú es un pronombre, tilde le has de poner.
Y si no lleva acento, adjetivo posesivo es, en recuérdate bien.
Café, puntos, es café y nada, un sabor, el mío sacarina, please, esto es doido.
El almendrado no está mal, no es como estar comiendo a un polo.
El frío pie siempre es lo más, y a dos metros de ti me lo comeré solo.
No sé si aquesta cançó ens la cantarán aquest divendres dia 14 a la sala Highland a Tarragona, però sí que els tindrem amb ells, en Luz Martínez.
Via telefònica, un, el 50% d'un de Luz Martínez, a l'Àlex. Àlex, bona tarda.
Bona tarda, què tal?
La canteu aquesta cançó o la cantareu a Tarragona al Highland?
Aquesta sí que la cantem, aquesta és la cançó de tancament final de l'espectacle, eh?
Té de dica, estava veient-lo, i és un lujo la gent que arriba a sortir en aquest vídeo.
Home, això és la cosa més heavy i que hem fet mai, amb la que hem volcat més il·lusió, i difícilment crec que tornem a fer una cosa semblant, eh?
És a dir, va ser una conjunción d'astros, que tothom va voler participar i apuntar-se, i home, tu diràs, el vídeo què?
La veritat és que ens va funcionar molt bé i ens ho vam passar molt bé fent-ho.
No, no, es nota, eh? No es nota. Jo convido a tothom que ens ho estigui sentint, que entri al YouTube, que posin les Martínez,
i el primer que surt és precisament aquest videoclip, que ja veureu que surten moltes, però moltíssimes cares conegudes del món de la televisió,
del món de l'espectacle en general, i vosaltres, clar, i vosaltres.
Mentre nosaltres, som totes superconegudes, sí, sí.
Però, a veure, m'has dit que tots els astres es van conjuntar per poder gravar-ho bé,
però això també són cops de telèfon i això són bones amistats.
Això mateix, sí, però, bueno, nosaltres el problema que tenim és que som moltes astres.
Llavors, volem fer moltes coses, i com que també tenim altres vides, a més de l'humor,
ens costa molt conjugar totes aquestes energies per fer una mateixa cosa, no?,
i el plató que surt en el vídeo, que entra a YouTube i ja veurà que és un simulacre d'un camerino,
allò ho vam construir a mida, no?, per fer això.
Què dius? No existeix físicament, o sigui, ara ja si anem a buscar-ho ja no hi és.
Ja no hi és, allò era un pit d'un amic nostre, a més, que ara ens ha fotut fora,
perquè estàvem gravant una sèrie d'allà també, que es diu camerinos.
Estava una mica a farra ja de vosaltres, no sabia com dir-vos-ho.
I ens va dir, oi, què ho sé, això? I vam dir, bueno, vale, ja està.
Vam estar una anyeta ja pel morro, o sigui que encantats, també.
Molt bé. Per cert, aquest divendres us tenim aquí a Tarragona, a la Salahainen,
a partir de dos quarts a d'onze de la nit.
Explica'ns una miqueta què és el que ens explicareu, de què parlareu,
de què van els monòlegs de les Martínez.
Nosaltres no ens agrada dir que fem monòlegs perquè respectem molt els monologuistes
i nosaltres no ho som. Nosaltres som un accident, pràcticament, de l'humor,
i expliquem, doncs, amb el nostre sèrie així més particular
i amb les coses, al final, que ens fan gràcia a nosaltres,
que casualment també fan gràcia als altres,
com dos germans friquis...
Dos germans friquis.
...de l'Hospitalet de Llobregat,
és a dir, dos éssers a priori perillosos,
han aconseguit fer-se famosos, no?,
i com l'ascenso de la fama, no?, d'alguna manera.
I com va anar?
Com va ser que un dia vau trobar una sortida per aquí per poder fer monòleg
o per fer coses divertides que la gent també trobés divertit?
Bé, nosaltres tot és una complicitat molt gran que tenim,
és a dir, si això no existís, no seria possible res més.
I res, amb les bromes, però mira,
tot va ser un accident de fer una cançó d'humor.
Aquí a Barcelona es feien unes jam sessions d'aquestes,
com els que feien abans els grans del jazz, no?,
però de cantautors.
És una cosa que ara el tema del cantautor,
doncs, bueno, acaba d'estar més oblidada, no?,
entre cometes, és una figura que en un moment donat va tenir molta força
i ara, doncs, queden cantautors i hi ha circuits,
però, bueno, és una cosa que és una mica més underground que la que era abans.
Llavors nosaltres vam anar a aquestes jam sessions
i vam dir, ostres, vamos a reírnos un poco de todo esto,
de las canciones dramáticas,
i l'Alfonso, el meu germà, és cantautor,
també té dos discs en solitari,
que ell és cantautor,
ademais, com diu, és un plaest autor, no?
Un plaest autor.
Un plaest autor, un cantautor, un tio, no?
Llavors anàvem allà i enmig d'aquest rotllo cantautor
fotíem cançons amb coreografies i humor i lletres de conya
i que la gent entrava molt al trapo
i vam dir, ostres, això sembla que té filon.
I per accident, doncs, mira, un dia vam anar per al Cafè Teatre Iantiol,
que és el primer que ens va donar l'oportunitat
de tenir una programació fixa,
i entre cançons i cançons vam començar a explicar històries
i va néixer aquest espectacle,
que és el primer que hem fet,
que ara està molt arrodonit,
que hem estat quatre anys volint-lo.
Oh, Déu-n'hi-do, quatre anys treballant.
Quatre anys treballant cada setmana,
a Barcelona donant-li canya a l'espectacle
i adaptant-lo a les coses que hem considerat que més funcionaven
i que la gent agraïa més i que més gràcia ens feia a nosaltres.
Però en aquests quatre anys segurament que encara ara
li feu petits canvis o no?
Encara ara anem fent petit canvi,
però ara ja estem en un procés d'assassinar aquest espectacle
mentre dorms, perquè si no no ens deixa,
perquè a mi intentem matar diverses vegades
i no ens deixa, no ens deixa, no ens deixa,
i ara ja volem preparar alguna cosa nova de cara al setembre.
Per tant, aquesta és una de les últimes oportunitats
de veure això a qui li faci il·lusió, no?
Sí, o sigui que hem d'anar,
si no després ja desapareixeran el temps,
diguem-ho així, almenys momentàniament, no?
Exacte, exacte.
A lo millor quan tinguem 70 anys
i siguem dos travestis acabats,
pues a lo millor els recuperem, no?
Però de moment...
No us veig, eh?
És un somni que tenim, eh?
Faire un espectacle de travestis.
Però quan estiguem ja molt demacrats
i molt grans, molt jubilars,
viejas glòries, ja, no?
Inclús que no hem arribat ni a triomfar,
tot molt decrèpit.
Això ja arribarà.
Home, jo espero...
Mira, si vols que et digui la veritat,
espero que no arribi.
Jo...
Però pot ser divertit, també, home,
de la vida, d'aquestes coses.
Home, tot segurament que té el seu puntet,
però tal com m'ho explica, sona depriment.
Sona depriment, ja, ja, però poètic, alhora.
Però jo prefereixo aquests joys germans
encara units, a sobre l'escenari,
jo què dius, amb les botes posades...
I tant.
I donant-ne el 100% encara del que pugueu fer.
Per molts anys, eh? Per molts anys.
Moltes gràcies.
Esperem que sigui, que sigui així funcionant tot.
Perquè vosaltres sou germans
i el que passa també,
de tant en tenir alguna cosa que dius
això apunta a tu
perquè és una petita història
que t'ha sortit a tu
o que m'ha sortit a mi...
Constantment.
I explicar-se s'ha d'explicar per nassos?
Clar, clar, no, no, constantment.
Nosaltres, les estones que estem junts
és només per...
O sigui, involuntàriament,
el problema que tenim,
que això és un gran problema i no és bo,
és que hem fet molta gràcia d'una a l'altra.
Val.
I llavors estem dos al dia
dient parides amb constància
i algunes coses apuntem
i altres diem, bueno,
això ens ha fet tanta gràcia
que no cal apuntar-ho.
I, òbviament, no te'n recordes, no?
S'oblida, sí.
El dia següent.
Però sí, sí.
La veritat és que ens agradaria
dedicar més hores al dia
a ordenar totes aquestes idees, no?
I ara és el que volem fer
aprofitar aquestes vacances també
per acabar de donar-li forma
a aquesta nova història
que volem muntar.
També pensava,
mentre m'explicaves això,
que les reunions familiars
a casa vostra no tenen preu.
Home, ho t'ho he imaginat.
Allà tota la família
al voltant de la taula
ja us posen a vosaltres
a caps de taula?
Unes familiars...
No, no creguis, no creguis,
perquè al revés, al revés.
perquè, no, no, què va?
A la via privada
som bastant...
Què dius?
Us tanqueu una miqueta?
Jo que dius,
això, deixem-ho al escenari
i a casa fem una altra història.
Sí, sí, bastant...
Jo no m'ho imaginau un,
no sé, per dir-te alguna cosa,
una fuente pobra, no?
En una reunió d'aquestes.
Perquè si arriba tu dius,
explica-me un xiste.
I dius, hòstia, ara no vull, no?
Sí, ara no tinc el cos, no?
No tinc el cos
i he preparat i el pare acudit.
Clar, com ho fas, no?
Constantment, aquesta conya.
Però, bueno,
hem entrat aquí per una mica per accident
en aquest món de la comèdia i de l'humor
i la veritat és que ens hi volem quedar
perquè estem molt a gust.
I parlant de coses que ens agradaria estar a gust,
doncs aquest mateix divendres,
a partir de dos quarts d'onze de la nit,
us tenim a la Sala Highland.
Però a partir d'aquí,
em deies que esteu ja a les últimes.
He sentit que era en plural?
Això vol dir que encara ens podem veure en algun lloc més?
Sé que tenim algunes actuacions,
però no sé dir-te a on.
sóc un desastre absolut.
Sé que tenim algunes actuacions tancades d'estiu,
però és que no sé on.
És que no sé on.
I ara no t'enganyaré.
Em podria inventar alguna cosa,
però no tinc ni idea, la veritat.
Però fem una cosa.
Tenim a losmartinez.net.
Això mateix.
I tenim un Twitter
que anem posant les coses
que se nos passen per la cabeça, també.
Que perillosos que sou.
I tenim un YouTube.
I intentem passar-ho bé,
perquè si no, ja m'explicaràs tu, no?
Què queda?
A més a més,
que m'ha fet molta gràcia
quan entres a dintre del Facebook,
quan busques la part d'informació
del premi.
Aquests macarrons de la vostra àvia...
No, ni me'n recordava, això.
Mira, això és una tonteria,
que se'm va acudir en aquest cas de mi.
El dia que vaig obrir el Facebook
i m'acabes de recordar tu.
Feia tres anys que no...
Home, doncs ja tocava, eh?
Ja toca que...
que no recordàvem la meva.
Home, està molt bé, no?
Que recordeu els macarrons de l'àvia.
És que m'ha fet molta gràcia dir això.
Després ho comento a l'Àlex.
Nosaltres sempre intentem
també amb les comunicacions
també gràfiques i escrites,
però trencar una mica, no?
Amb les coses convencionals.
Molt bé.
Home, hem de dir que aquí
no li agraden els macarrons
de la seva àvia.
Home, és que hi ha poques coses
millors ja en la vida, eh?
Per això que s'ha de fer
i s'ha de...
I tant, a gran premi.
També comentava que coincidireu
amb Godoy, amb Álvaro Carmona,
o ja ho heu fet?
Ho hem fet molts cops,
ara no sé si per això et dic,
com que soc un desastre,
no sé si tenim algun més programat.
És que està per aquí mirant
que hi ha dues entrades...
No, això és del 24 de maig,
això ja queda una mica enrere.
Sí, això ja ha passat
i això és una història
que es va inventar el nostre mànager,
que compartim mànager amb...
Tenim la sort de compartir mànager
amb Godoy, amb Álvaro Carmona,
amb Berto, amb Berto Romero
i llavors, doncs, el Manel,
que és l'inventor d'aquesta història,
es va inventar el piquete còmico, no?
Sí.
Que és una cosa una mica antiga,
el concepte piquete, no?
Piquete còmico dels espectacles
i és que, bueno,
vam unir-nos per fer un espectacle
més plural.
Llavors, és un espectacle
on hi ha habitualment quatre còmics
i llavors van fent blocs diferents
i hi ha un petit fil conductor,
però cadascú fa el seu tipus d'humor.
Llavors, pel públic també és un altre format,
no és un espectacle d'uns,
sinó que mira,
vas veient a un, vas veient a l'altre
i així, doncs, també nosaltres també ho agraïm
perquè ens ho passem millor
quan anem tots junts.
Molt bé.
I al sopar i aquestes coses
i això, amb aquesta gent,
és una meravella.
Per veure això que m'ho estàs explicant,
segurament que ens haurem d'esperar una miqueta, no?
Que surtin dates
i a veure si també tenim l'oportunitat
de veure-us per aquí, per Tarragona.
Aviam, aviam.
Amb el grup sencer.
En quant sàpiga de dates,
mira, et fareu un mail
perquè ho vagis recordant
o que ens vegin a Twitter
perquè ja et dic que n'hem recordat-les constantment, eh?
No sé si ets tu, Àlex, o ton germà,
el que li agrada el Bopesponja.
Els dos, els dos som molts.
Tenim tatuats.
Per què, per què, per què?
No, perquè m'he trobat una fotografia.
El que és el Bopesponja, sóc jo mateix.
Què em dius? Sí o no?
Sí, sí, sí.
I la veja Maia?
I la veja Maia és exacte, el meu germà.
Aquesta és una mica el panorama, sí.
Per cert, que també hi ha unes fotografies
que són una mica compromeses.
Sí, hi ha moltes.
Crec que hi ha una miqueta de Photoshop.
Aquests pits no són normals.
No els trobo jo...
Quina, quina?
Una que esteu despullats.
Sí, clar, és que em parles de fotos i de pits
i llavors encara em queden moltes per escollir, saps?
Esteu despullats de la platja, en un principi.
Sortiu totalment nus, nues, en aquest cas.
Jo crec que hi ha Photoshop, eh?
Los martires Merkel, no?
A més, clar, jo em dedico també al design gràfic,
i llavors és molt fàcil, quan s'ha de fer una tonteria,
fer-ho en un moment, no?
No, no, estem donant aquestes pincellades amb el teu permís, Àlex,
perquè la gent vagi, abans que arribi el moment de veure-vos a la sala Highland,
que sàpigui qui són les Martínez, no?
Que vagin ja sobre el pes del que es poden arribar a trobar, no?
Clar, clar, clar.
No en pilotes, no?
No en pilotes, no en pilotes, abans ho feien molt.
Què dius? Heu perdut?
Guanyàvem més calés, però se'n respectava menys.
Llavors vam decidir que a partir d'aquell moment,
vam dir una gran tragèdia amb aquest tema,
i vam dir, no, a partir d'hora que nos valorem por nuestra mente.
No, es por nuestro cuerpo.
Molt ben fet, molt ben fet.
Ahí estoy, como nosotros.
Deixar de ser objectes, un gran objectiu a la nostra vida.
Doncs que sàpiguis que us estem esperant candeletes.
i nosaltres amb moltíssimes ganes de venir.
Com anirem? És només la història.
Sou dels que sortiu allò que dius,
mira, sortirem aviat de casa per arribar, per provar, o com va?
Com anirem divendres?
Sí, el mètode, vols dir, del dia.
Nosaltres, doncs, mira, es queda amb una hora amb el tècnic,
anem cap allà, normalment dues horetes abans,
per assegurar-te que tot estigui correcte,
i fotem un sopar...
En aquella consistor, no?
Això mateix, hi ha gent que no sopa.
No, no, jo no sé, no, que me pongo nerviós.
Nosaltres no sopem molt.
perquè crec que t'ha vingut, no?
Alguna vegada ho hem fet, no?
Actua sense sopar i, hòstia, les passes una mica...
Clar, al final arriba un moment que ja mires aquelles patates
que estan a sobre d'aquella taula amunt de cinc.
Clar, i, hòstia, això no ho sé.
La gent està pendent de les patates, aquesta gent no fa res, que passa...
Això mateix.
I anar cap allà i, bueno, i a gaudir,
i a passar-ho molt bé una estona,
tota l'estona que puguem i que ens deixin.
Doncs, Àlex, moltes, moltes gràcies.
Recorda't, tu, un germà, de part nostra...
De part vostra.
Que us esperem, recordem a dos quarts d'11 de la nit
a la Sala Highland amb la gent de los Martínez.
I jo, amb el teu permís,
continuo escoltant aquesta canció d'amor definitiva.
Home, per favor.
Però definitiva, definitiva, eh?
És molt definitiva, eh?
És la gran canció d'amor definitiva.
Llavors, un Max Mix.
També tenim cançons pròpies, eh?
Ah, m'agrada.
Si entreu a Spotify, estem, tenim un disc a Spotify,
encara que no em pugui semblar cert.
Doncs anem a posar-lo.
I tenim, busqueu, eh?
Diu Posavasos.
Posavasos, ja t'ho pots imaginar, també, no?
Exacte, i ja ho veureu, eh?
Hi ha cançons com Parrus al Viento...
Ah, què dius?
I una sèrie de hits,
que són les que interpretem també en el Big Hits,
i, òbviament, es capta la ironia, eh?
i interpretem durant l'espectacle.
Doncs ho buscarem, segur, i punxarem alguna més, eh?
Molt bé.
Gràcies.
Gràcies, eh?
Com pot donar.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
El frío pie siempre es lo más
y a dos metros de ti
me lo comeré solo.
Tenefagas con pan bingo, pan bingo.
Es mejor el fag, pero bueno.
Cenefagas con pan bingo, pan bingo.
Cenefagas.
Me encanta el aliento un montón.
Tiritas porque tiene mucho frío.
¿Y quién me ha robao?
Yo sé, verdones.
Ay, cómo le pillé, corto los cojones.
En pleno mes de enero, ya que la vacía.
¿Dónde ahora metió los peucos, mi tía?
Se queda a la nevera, yo me acerco, pero
de tanto pelete me se encoge un huevo.
¿Quién se va a curar haciendo tanto frío?
Con los pezones puedo cortar, Diego, tío.
Físicamente imposible.
Ponte primero aquí, pasa aquí, luego.
Que si no el mueble no me puede de girar.
Y ponte primero aquí, joder, pasa aquí, luego.
Que en tu cuarto lo hemos de moneta.
Que el mueble viene de Ikea.
Y como se raya yo me cago en tu puta madre.
Que bajos mis suegros, que bajos mis suegros, pequeñitos.
Porque si cuelan en el fútbol y miden, una cosa sí piden.
Siempre el happy meal, el rient.
A la piñata nunca llegarán.
El amor, el amor, el amor, el amor.
Jugó mucho tiempo en el Barça.
El amor.
Hostia.
Si tú no eres amor.
Ya, ya, ya.
Es que el amor, el jugador, no ha podido venir.
Está entrenando, está entrenando un equipo.
¿Y ahora qué?
¿Ahora qué, qué?
Yo tengo amor también, ¿eh?
Sí.
Hombre, claro.
Ya verás.
Berto, amame un poquito.
A ver.
Me cago de...
Hostia, la mera, ¿no?
Joder, te voy a decir así.
Cuidado, cuidado, cuidado.
Que no hay confianza.
A ver, que corra el aire.
Que corra un poquito el aire también.
Pequenico para mí.
Pequenico para mí.