M'anà, m'anà, m'anà, m'anà, m'anà, m'anà, m'anà, m'anà, m'anà, m'anà, m'anà, m'anà, m'anà, m'anà, que no arribàvem, no arribàvem.
Mar Pérez, bona tarda.
Molt bona tarda.
Ai, quin dia, eh?
Fatal, jo estic pitjor que el dia.
Tu estàs encara encostipada i encara estàs aquí.
Sí, però per què no els fots fora?
Els tens d'ocupes, ho saps, no?
Ja, arriba un punt que unes, agafa carinyo...
Ja, ja sé que tu ets d'aquesta manera...
I dius, va, tira, no vén una setmana més.
Quan siguin grans ja marxaran, ja ho sé que tu agaspes per aquesta banda.
Jo m'ho pres per aquest costat, sí, ho penso, va.
No, el deixo anar una setmana i no, el trobo a faltar i el torno a enganxar.
Doncs deixa'ls, deixa'ls marxar, que ja són grans.
No ho sé, bueno...
Encara que per tu, per mi, siguin dies, no passa res, no passa res.
Aquests refredats que de tant en tant ens arriben, ens visiten, no?
Jo normalment l'enganxo a principis de tardor i el deixo anar ben entrada a la primavera, eh?
Llavors ens queden uns mesos, eh? Encara per compartir.
Jo ho tinc assumit, estic resignada.
Paciència, paciència.
A veure...
Ai, uns mesos, no? Més vinent, ja, no?
Ja espero, ja espero, ja dir-li adéu i dir...
Adiós, adiós.
Fins l'estiu que ve.
Ai, perdona, fins l'hivern que ve.
Adéu, majos, adéu.
Però escolta'm, no hem vingut aquí a parlar dels meus mocs.
No, no, no, no.
Anem per feina perquè després se m'acaba el temps i no em dóna temps d'explicar-te totes les xafarderies.
Avui és dijou.
Sí.
Això és marà, marà.
Sí.
Benvinguts.
Bienvenidos.
Sí.
Bienvenidos.
Ai, que sí, que siguin benvinguts.
Bienvenidos a todos.
Sí, sí, sí.
Escolta'm, Sílvia, tu ja pots dormir tranquil·la, eh?
Per què? Què ha passat?
Ja pots descansar i dormir tranquil·la perquè ja tenim cançó per anar a Eurovision.
Sí? Sí, sí, sí, sí.
I l'has sentit? Què et sembla? Maca, no maca, tu haguessis triat una altra...
Doncs saps què passa? Que vam fer la tria la setmana passada o l'altra, quan les vam posar i ara no me'n recordo quina vaig triar.
Però la podem sentir i després diem què ens sembla.
De fet, és la cançó que ells mateixos, el Sonja de Morfeo, preferia cantar en aquell concurs.
O sigui que, escoltem-la i després la critiquem.
Vinga, o la comentem.
Per això ha vingut.
Tu comentes i jo critico.
El Cielo Azul gana paso a la tormenta que amenazó mi corazón.
Llegas tú con todo lo que significas tú, descubriéndome quién soy.
Eres esa luz, que a través del universo tú, me invitas a viajar contigo hasta el final.
La ilusión de una vida por delante, que comienza justo hoy.
Eres esa luz, que a través del universo tú, me invitas a viajar contigo hasta el final.
Que a través del universo tú, me invitas a viajar contigo hasta el final.
Eres esa luz, que a través del universo tú, me invitas a viajar contigo hasta el final.
Eres esa luz, que a través del universo tú, me invitas a viajar contigo hasta el final.
Eres esa luz.
Eres esa luz, que a través del universo tú, me invitas a viajar contigo hasta el final.
Merdons sonen molt bé, eh?
Si vols que et digui la veritat.
I a més a més, també canviem una miqueta la tendència.
Jo al principi t'ho deia, dic, uiuiuiuiui, cançó lacrimògena.
Comença.
T'has de plorar, diu, malament, rai, però després ja...
Comença com una balada.
Exacte, exacte.
El tema és que les cançons amb aquests canvis de ritme funcionen molt bé als concerts,
perquè vas aixecant la gent, vas aixecant la gent, i al final de la cançó tens tothom saltant i cridant i votant.
La gent comença amb l'encenador i acaba cridant i saltant.
Sí, amb l'encenador amunt, que ara ja no es fa això.
Sí, Sílvia, ara ja no es fa.
Ara fa amb el mòbil.
Comences la cançó amb la gent relaxada, allò que sembla com una marea, allò que la gent tranquil·leta i els vas aixecant.
Suposo que, si en un concert molta gent funciona, amb un llop tancat, també.
La cançó sona bé, la lletra és bonica, no és la que vam triar la setmana passada tu i jo, vam triar una que era una mica més moguda.
És veritat, és veritat.
Està bé.
T'he de dir que no l'havia sentit sencera.
Vaig fer una mica de zàping ahir a la nit, quan vam fer el...
Ahir no, abans d'ahir a la nit, m'assembla que va ser...
Ai, jo no sé en quin dia vinc tu.
Un d'aquests dies de la setmana.
Aquesta setmana quan vam fer la gal, no sé si va ser ahir, jo no sé en quin dia vinc.
O abans d'ahir, a la nit, a la primera, la gal en directe, i jo he de dir que...
En directe, a la primera, el tècnic de so, jo, l'acomiadava.
O li la vas un toc d'atenció, dona, no siguis tan dura.
És que no pot ser...
Manolo!
No, espavila.
El micro!
No era una entrevista amb dues persones, que és una cosa senzilla.
Era una gala en la que s'havia de triar una cançó, per tant el so era primordial.
I a mi fa la sensació que la música atropellava la veu, que la veu no se sentia,
que o ella no tenia el millor dia, o no està feta per cantar en directe,
o que cosa que dubto moltíssim, o és que el tècnic de so no va saber què fer?
Mare, millor estava despistat.
No l'acomiadem, no l'acomiadem, no l'acomiadem, que no és tota la cosa com per tirar cobertes.
Jo trobo que per ser una gala d'una cançó en directe, d'entre cometes la importància que pot tenir la gala d'Eurovisió,
la cançó que vagi a Eurovisió, que ja ho vam dir la setmana passada,
que vam ser una llança de diners espectaculars, perquè...
Continuen apostant, és veritat, per Eurovisió, tenint en compte el gran èxit que hem tingut aquí.
T'ho imagina't que tenim la sort, o la mala sort de guanyar.
L'any que ve ens hem de gastar un paston en una gala, cada vegada hi va menys gent,
perquè cada vegada menys gent vol haver de fer aquest tipus de festivals
i gastar aquests diners que no aporten en absolut res.
Però bueno, és el que té.
No ve ni de tu ni de mi, Marc, la decisió de poder tirar-ho endavant.
Si faria jo retallades.
Estarem pendents.
Si faria jo retallades.
Allò de si tingués una escova.
Doncs si tingués unes tisores.
Ai, aquesta tisora.
La tisora de la mar.
La mar té...
Unes tisores...
Ja veus que li poso lletra, eh?
La música de la Century Fox.
Les tisores de l'home.
Bueno, va, va, va.
No parlem de tisores, sinó parlem de cinema.
Parlem de cinema, dels Òscars.
Sí, sí, Sílvia, sí, ja està, ja està, ja està, ja està.
Ja no cal que me la poses més.
Ja està, ja està.
No està de la bèstia que ja m'ha dit, no.
Parece un troll més que un llou, però no passa res, Sílvia.
Un troll.
No, no me diguis això.
Bueno, venga, a veure.
Venga, per on no es anem?
En situació.
Jo, ai, què passa?
Ai, però m'ha quedat així en silenci.
Ah, no, ona va dir, jo te demanaria que em posessis de fons.
Quina?
L'Òscar a la millor cançó de pel·lícula.
Justa.
Veus?
A més, ens dona glamour.
I ara sembla que parlem...
Jo ja em trobo amb les ungles pintades, el cabell maquillat...
Ai, perdona, el cabell pentinat i el vestit amb la cua.
Tu ho trobes?
Estem a l'alfombra vermella.
Home, depèn del que pesi.
La que t'hi fa...
No, no, no com l'aldella.
Ja ho comentarem, ja.
Ara vindrà, ara vindrà.
Avui he pogut veure els paperets abans.
Sí, ho has llegit, eh?
Bueno, a veure.
Digues, digues.
Hi ha dues notícies molt importants quan arriben als Òscars.
Una és l'entrada de totes les estrelles, aquella que t'hi fa vermella,
com llueixen el vestit, recordem la postura inhumana de l'any passat de la...
Angelina Jolie, que semblava que s'hagués de trencar...
Que durant setmanes vam riure moltíssim amb allò.
Doncs justament per això tothom estem esperant veure entrar aquelles estrelles
per veure primer vestit, maquillatge, joies, tot, un complet.
I, com no, criticar-ho.
Però, una vegada la gent entra dintre i es donen els Òscars i tal,
la història ja s'ha acabat.
El que dona joc durant moltíssimes setmanes
són les festes que després es fan en honor als goies, als nominats, als guanyadors i tot.
I n'hi ha dues que són indiscutibles.
Quines eren, sí, és veritat.
Una és la festa de la Divinity i l'altra és la festa d'Elton John.
Que no se la volen deixar perdre.
És que el de senyor Elton John quan fa festes fa, eh?
Ara que ja teòricament ha assentat més al cap...
Igualment fa festes espectaculars.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Bé, ja et deia, la gala s'acaba, ens ensenyen les imatges i punto.
Però les festes donen notícies per moltes setmanes després.
Per què?
Perquè els actristes ja estan...
Els actors i actrius.
Exacte, ja estan relaxats, ja no hi ha la tensió
i el que fan és gaudir del moment, d'acord?
Sí, sí.
I hi ha mòbils, hi ha curiositats,
hi ha coses que no sortirien a la llum si no fos perquè ells estan relaxats,
perquè a vegades han menjat un sushi que se'ls ha quedat tort
o una copa de xampany més del que caldria.
I se van animar, se van animar.
I la cosa.
I anem agafant calor i...
Dóna peu a tot.
Per tant, jo trobo que, més que la gala dels Òscars,
que sí, que val molt la pena,
hem d'esperar, no sé, una setmana o dos,
a que la gent recordi que va fer una foto
o que va gravar un vídeo,
perquè a vegades tu la fas i ja fins que no repasses
la galeria de fotos del teu mòbil,
dius, ui, i això?
No te'n recordes, que el temps...
I això com...
Ah, doncs és qüestió de donar-li el temps.
Però bé, sí, parlarem dels vestits.
Sí?
Per mi?
T'han enlluernat especialment qui?
A veure, qui va ser, què dius?
Home, hi havia molt metalitzat.
Sí.
Molt metalitzat.
Jo em quedaria amb el de Amy Adams,
un vestit gris, paraula d'honor,
d'Òscar de la Renta.
Per mi, espectacular.
Et va agradar molt?
Molt.
No sé per què,
en Hathaway, que portava un vestit de Prada,
de color rosa...
Ai!
Mira, jo t'he de dir que el vestit era moníssim
i que en absolut,
ella va recollir l'Òscar a la millor actriu de repart,
en absolut, no.
Doncs acabes de fer un gesto que jo el trobo ridícul.
No, però...
No cal saber.
costura per veure
que el que tothom diu que són els mogrons d'aquesta senyora...
senyora, és una costura.
Sí, sí, però que no ho semblava.
Que precisament, clar,
és que quedava jugut la costura...
Però, claro, perquè és una pinça, el pit.
Sí, sí, sí.
La pinça de pit acaba el pit.
clar, clar, clar, clar, clar, clar.
I el que tothom diu que anava amb pitonades,
marcant i tal...
Sí, perquè és que ho he llegit milers de vegades
i a mi m'he indignat perquè jo miro la foto
i el que veig és una pinça del vestit
que potser no està rodonida i acaba més amb punxa.
Bueno, Madonna portava corsés amb més punxa
el pit i mai l'havien criticat d'aquesta manera.
Que va, que va, que va.
O sigui, l'han criticat tant, tant ha estat.
Però, bueno, és que no es parla de l'Òscar que ha guanyat,
es parla dels pits d'aquesta xiqueta.
I jo trobo que en absolut ensenya ni insinua ni...
És una pinça en un pit.
Que coincideix que queda allà.
Que és que ha de quedar allà.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Que si ho sabia, segurament Prada li canvia la pinça.
Sí, directament, no?
O li deixa una miqueta més oberta,
o qual cosa li fa el dibuix més bonic.
No li hagués fet un altre tipus de pinça,
però el que hagués sigut un vestit espectacular
passarà a la història per uns mugrons
que en absolut se li marquen, però bueno.
Perquè veigis, perquè veigis com podem canviar la història
en un moment o en un altre, eh?
Armani va vestir a l'anomiguats
amb un vestit platejat amb un escot superoriginal.
Com era, que no me'n recordo?
Per un costat portava una ombra enlaire
i portava com una copa de sostenidor, diguéssim,
i l'altra ombra anava tapat amb un mig coll.
Com si la partissis pel mig,
aniria tapada per un costat i destapada per l'altre.
Ah, molt bé, molt bé.
Un vestit per mi molt original.
Ja sabíem que ella, tot i estar nominada,
no optava a Òscar a la millor actriu,
perquè tot i que treballa molt bé a la pel·lícula,
doncs n'hi ha que li fan sombra, així de clar.
Ah, sí.
Però bueno.
Després tenim, dintre de les criticades com a fatal,
i jo també estic molt en desacord,
la Catherine Zeta-Jones.
La Catherine Zeta-Jones,
però normalment sempre va molt elegant.
Anava vestida de faer morat,
un vestit amb daurats,
transparències i daurats,
per l'edat que té,
el cos que té,
perquè, ojo, amb l'edat que té,
com se conserva aquesta senyora.
Per mi, espectacular.
Vull dir, què vols dir?
Que per l'edat que té no té dret
a anar amb daurats i brillantons.
Que va, que va,
i m'has estat guapíssima.
La vaig trobar,
no gens discreta,
perquè era un vestit que es veia de lluny,
la vaig trobar molt elegant.
Ha sigut molt criticada per això.
També, per l'amor de Déu,
perquè quines coses rellegeixes tu últimament?
Llegeixo crítiques de moda
i diuen que no estava encertada.
També ha sigut mega hipercriticada
la senyora que canta de fons.
L'Adel, per què?
L'Adel.
L'Adel portava...
Però s'anava més o menys guapeta aquesta vegada,
que l'altra vegada semblava una tauleta de nit.
Doncs portava un vestit de màniga francesa,
negre,
amb pedreria,
de Jenny Pacman.
Per això.
I jo a mi m'agradaria
veure,
a més d'un
i a més de dos,
cantar,
com va cantar ella en directe,
amb un vestit que pesava 15 quilos.
Home,
ja t'ho dic,
després de veure l'altre vestit que es va posar,
no me'n recordo que t'entrega també de premis,
que anàvem a aquella,
que ho vam comentar tu i jo,
que anàvem amb unes floretes,
no sé què,
amb tons així com vermellosos,
que anava amb pedreria negra,
una dona que,
tot i el seu sobrepès,
acaba de parir fa molt poquet,
però portava al davant un vestit de pedreria de 15 quilos.
15 quilos,
per l'amor de Déu,
aquesta xica què vol fer ja,
en plan sauna.
I no com la major part dels actors i actrius
arriben,
seuen,
s'aixequen,
agafen l'Òscar o entreguen l'Òscar i tornen a seure.
No,
ella va actuar amb aquell mateix vestit,
és a dir,
que aguantar el to de veu amb aquell pes damunt dels ombros i del cos...
No, no,
xapó per ella,
xapó per l'Adel,
clar que sí.
I no m'ha dit res de la Charlize Theron,
que teòricament va ser la millor vestida,
una dels vestits que més va agradar,
blanc,
també per Ola d'Honor,
i...
A mi no em va agradar.
No va comentar,
no va comentar.
No,
no em va agradar.
Veus,
perquè t'has agafat aquesta setmana,
les...
Allà on s'ha tret...
No,
que l'he vist...
Les crítiques aquestes,
no ho vagis més,
Marc,
no ho vagis més,
perquè tant l'han enganat la sang.
Sí, Lídia,
que n'he llegit de crítiques sobre aquest vestit,
i tothom li dóna molt bona crítica a un vestit espectacular.
A mi no m'agrada com li queda.
No.
No.
Creu que ella no està feta per tants tan asimètrics,
ella està feta per coses més rodonetes,
més dolceta,
la trobo que no la fa gens fina.
Trobo que la...
No.
La part de dalt del vestit no li fa justícia.
Bueno,
farem una cosa,
haurem d'esperar els propers.
Són,
aquests dos,
ja podeu veure que no ens posem d'acord, eh?
Ai,
m'agrada la Charlie,
és amb ella,
no?
Bueno,
és normal,
no?
Jo em quedo amb l'Amy Adams,
però de sèrie,
però de carrer,
de carrer,
eh?
No va ser aquella xica que pobra que va caure?
No.
És que no me'n recordo com es deia,
i ara vaig pensar,
dic,
que potser és aquella xica que va caure.
No me'n recordo,
no me'n veia la mitja.
Que per cert,
li va costar un fartam a aixecar-se,
no sé qual li devia pesar el vestit.
També, eh?
O el que li pesava era la vergonya,
i devia dir,
trágame tierra,
trágame tierra.
No, no,
però va ser un visto no visto, eh?
Allò que dius.
Jo crec que la faldilla aquella que tenia a la part d'abans...
Se la va trepitjar.
Recordem,
recordem
que a l'anterior gala
es va trepitjar el vestit.
També?
La mateixa?
Sí.
Xata,
Portava un vestit convertible,
que per mi és màrqueting total.
Portava un vestit convertible
i anava amb una faldilla curta
en la qual portava enganxada
una peça que feia que el vestit fos llarg.
Sí.
I ella va anar,
va pujar a l'escenari,
es va trepitjar el vestit,
va pujar la meitat de les escales
amb un vestit llarg
i va arribar a dalt de l'escenari
amb el vestit tallat per la meitat.
Amb una minifalda.
Jo crec que això...
Màrqueting cur, potser.
Home, home, home.
Potser sí.
Però quina mala sort
que després,
la segona vegada
que puges a un escenari tan important
et fotis de morros
i et facis l'ortodòncia amb les escales, no?
A mi és que havia d'anar al dentista
i dius, mira, aprofito ara.
Que m'ho pagui el seguro dels Òscars.
Me sale gratis.
Per cert,
tots els nominats,
guanyadors o no,
saps que els donen una bosseta
amb obsequis i tal,
no ho sabies?
Ah, no, no, no,
t'ho explico jo.
Quan estàs nominat amb un Òscar,
sigui que el guanyes o no,
l'organització et dona una bossa
amb tot un munt de regals.
Camiseta,
jo estuvem a los Òscars,
no, no, no,
valorats en 30.000 dòlars.
viatges...
Com és que no hem anat tu i jo els Òscars?
No, perquè no ens en nominarien.
Bé, no, perquè ens nominin,
que ens nominin.
Els que estan nominats,
doncs això,
un cap de setmana en un hotel de,
no sé,
una setmana a les Maldives,
un tractament d'oro líquido
per no sé què,
tot té a veure,
lògicament,
amb l'esbarjo,
la bellesa
i el benestar.
I clar,
doncs les empreses de luxe,
diguéssim que regalen,
això,
bàsicament,
per publicitat.
Digue'ls-hi tontos, eh?
Digue'ls-hi tontos.
Però sí, sí,
se'n van amb una bosseta
de 30.000 euros,
30.000 dòlars de regals.
Senyores Òscars,
por favor,
nomines-nos,
de cada l'any dintre.
Ei,
encara que no vull a l'Òscar,
però la nominació,
mira,
estaria bé, no?
Mira,
la Mar diu,
quines rocades que s'hacien,
quines rocades que s'hacien.
No estem per vestits de 15 quilos,
d'alfros.
No,
però per premis d'aquests
de 30.000,
sí, eh?
Però tu i jo, Sílvia,
que hem entrat
per la porta d'alrere
en aquest tipus d'avents,
tu saps que l'última vegada
que vam anar als Òscars
vam entrar per la cuina.
Darrere, darrere, eh?
Sí,
tant darrere que veus
tots els tegemanejes
i a mi això no em mola
en absolut, eh?
A més,
a més,
veus que de veritat
no hi ha tants amics
com ens pensaven, eh?
No,
que el glamour
és a les revistes.
Exclusivament, eh?
Exclusivament.
Però bueno.
Això és el que fan.
Teatro y del bueno.
Són actors.
Què més?
Si amb els Òscars hi ha?
Sí, sí, sí, sí.
Parlem d'actrius espanyoles.
És actriu de teatre,
però de teatre clàssic.
Ah, saps?
D'aquell,
que també podria ser
de teatre del transformismo.
No sé ben bé,
es diu Carmen Mantín de Bordiu.
Ah, d'acord.
Més coneguda com la nietíssima.
Vale.
Vam comentar
que m'estranyava moltíssim
que el seu encara marit,
José Campos,
utilitzés la revista Hola
per donar l'exclusiva mundial
que s'estava separant
de la seva senyora.
És veritat que ho van comentar
i a més a més
vas dir tu així
i vas deixar caure
que fos la mateixa nietíssima
que li hagués dit
mira, guanya't uns quartets,
explica el que tinguis que explicar
i tirem-ho cap endavant, no?
Bé, doncs ara resulta
que Carmen Mantín de Bordiu
ha demanat
el seu encara marit
Què dius?
per un suposat xantatge.
A veure,
segons el Carmen Cita
José Campos
li hauria demanat
300.000 euros
pel seu silenci.
Un matrimoni
que ja molts
donaven 4 euros per ell.
Sí, des del principi.
Bé, tots no.
Molta gent
hem pensat
que allò era un muntatge
que sempre havien sigut
o un matrimoni molt lliure
o un matrimoni molt benyut.
Una de les dues coses.
Sí, perquè no s'hi estaven
cap dels dos, es veu, no?
Que jo no acabava de veure
com moltíssima gent
que allò acabés de funcionar.
Bé, doncs ell diu que si
segons la senyora
Carmen Martín de Bordiu
que si vol que tingui
la boca callada
doncs que li tapi
la boca amb bitllets.
Digue-li tonto també, eh?
Digue-li tonto.
Bé.
Jo també vull que me tapin
la boca amb bitllets.
Com que ella s'hi ha negat
és a dir, saps què?
Que jo no penso pagar
perquè tu callis.
ell ja està
que també ho vam dir
la setmana passada
ell ja està negociant
amb alguns programes
de televisió
la seva
la seva apareixença
per explicar
què
el malament que li ha tractat
i tot com ha sigut
el seu matrimoni
i totes aquestes històries.
Com he patit.
Les intimitats,
tothom sabem que dormia
en habitacions separades.
Totes aquestes coses
que ja sabíem
però que ell vol explicar
i reexplicar
per treure calarens,
calarens, calarons.
Això ho va dir la Mar
que consti
que ho va dir la Mar
que ja ho va avisar
i que es faria el màrtir
pels diferents plators.
I espera't
i espera't
i espera't
perquè aquest senyor
no té
ara mateix
no té ni ofici
ni benefici.
O sigui que li dóna igual
te refereix.
No té res a perdre.
L'únic que ha de fer
és guanyar diners
parlant de
perquè en algun moment
va ser el seu marit
i encara ho és de fet.
Però bé, esperem-se
a temps al temps.
Això serà
serà molt llarg.
En una mateixa setmana
amb la que Carme Martínez
diu
ha fet anys.
Ho comentarem
al final del programa
quan la felicitem.
Però es diu
que el seu marit
no, perdona
el seu nòvio
el rei de la chatarra
segurs la revista Lectures
la va acompanyar
amb un notari
perquè
li ha regalat
un piset
valorat
en 3 milions d'euros.
Ai, com és que a mi
no m'ha regalat pisets
ni res de res?
Perquè tu no festeges
amb el rei de la chatarra.
Clar, també és veritat.
Festeges amb el rei
de casa teva.
Això sí,
amb els 3 reis.
És més petit.
Els 3 reis mags.
Sí, sí, sí.
La qüestió és
que
hi ha altres
males llengües
que ho desmenteixen.
Que en absolut
li ha comprat un pis
de 3 milions d'euros
sinó que
han llogat
aquest pis
per començar
la seva relació
i la seva història d'amor.
Bé, i tu penses
i per què no
aquest senyor
s'emporta la Carme
de casa seva.
Per exemple,
que seria el millor, no?
T'ho pregunto, Sílvia.
T'ho pregunto.
Sí.
I per què no s'ho emporta
aquest bon senyor
a la Carme
a casa seva?
Doncs no se l'emporta
perquè ell viu
en una pedazo
de mansión
molt maca.
Petiteta.
No, no, no, no,
molt maca.
Però hi viu
a l'intre
de la mateixa pensió,
a la mansió
amb la seva ex senyora.
Ai, clar,
viure a les 3.
Ell està divorciat,
però la seva ex senyora
viu a casa
igual que ell.
És a dir,
comparteixen la casa,
ho entens?
Sí, no, no,
perfectament.
La 3 són multitud.
Clar, clar,
jo estava aquí...
Però clar,
depèn de com sigui
la mansió,
pot ser que potser
puguin viure
els 3,
i els 4,
i els 5,
i no trobar-se'n
ni pel passadís, eh?
Com que de quartos
no és qüestió,
per pas estava cert,
ha decidit llogar-li
un pis valorat
en 3 milions d'euros
a la Carmencita,
perquè així
no cal que ens creuem.
No, i a més,
tindrem més intimitat.
No, no ens enganyem.
Però aquesta gent
en aquestes edats
ja té una miqueta
d'incontinència.
Per tant,
potser un dia
a les 3 o les 4
o les 5 del matí
s'ha d'aixecar a fer pipí.
Clar, clar.
I es troba pel passillo
amb una altra senyora
amb camisón
que també té pipí.
Clar, no sé com serà
la mansió,
però si ja han de compartir
quartos de bany.
Oix!
Què han de fer?
Mar!
Esperar que l'altre
acabi de pixar
parla jo.
No, no, no,
no, no, no.
La mansió,
tot això?
No, ma, no.
No, que s'hagin de trobar.
Senyora, que acaba usted pronto,
que tengo que entrar.
Clar.
Que se me escapa,
que se me escapa.
O que es troba en un dia
que només queda un iogur
a la nevera
i tot es diu
que es veu a la nevera
i estirar la mà
per agafar el mateix iogur.
I que el iogur
es digui Paco.
Bueno, deixem.
Jo que havia d'haver entrat
a la casita de papel antes.
Bueno, ja està bé,
de papel.
i tot ara,
i tot ara.
Ai, mira quina veueta, eh?
Una notícia.
Ara ja no té veueta,
ja, ja,
aquesta cançó era
quan era molt joveneta.
Quan tenia veueta.
Exacte, quan tenia veueta.
Ara té veu.
Ara té veu.
Bueno, no sé si té veu
o té equalitzadors bons, eh?
Sí?
També pot ser, creus?
No sé, no sé.
Deixem el dubte.
Anem a parlar d'ella,
que és la Janet Jackson
i què m'has de comentar.
Sí, em va sorprès
amb unes declaracions.
Ningú ho sabia.
El què?
Ara t'ho explicaré.
Perquè ningú ens ho havien preguntat.
No sé per què,
no tinc clar.
O sigui,
jo he mirat,
he remenat,
he buscat,
no he trobat la resposta.
Perquè ella fa
un comunicat
en el qual diu
que els rumors
d'una boda extravagante
no són certs.
Ah,
no sabia ni que s'havia de casar.
Juste.
No, que s'ha casat.
Ah, que ja s'ha...
El año pasado
nos casamos
en una tranquila,
privada y preciosa ceremonia.
Doncs ja està,
privada,
preciosa
i...
I ara per què parla?
que ha de sortir
al millor
que falti calirons,
potser.
No entenc, exacte.
Si ja fa un any
que et vas casar
i que jo sàpiga
ningú ha comentat res
sobre la teva boda,
per què ara fas
un comunicat
dient que ante los rumores
d'una boda
d'una boda
molt extravagante
molts donar explicacions.
O sigui,
saps allò que dius?
Jo crec que al final
l'hauran incordió
de tal manera
que dius
que ja m'he casado,
pasaos.
Saps a què m'enrefereixo?
Jo no sé, no sé.
Jo que dius
Janet,
quan et cases?
Janet,
quan et cases?
Que et cases, Janet?
I al final
saps allò que dius
mira,
esclato ja
i que me deixi tranquil·la,
home.
los rumores
d'una boda
extravagante.
No es vol casar
perquè quan se casi
fotrà una boda?
No sé,
és que no acabo d'entendre
perquè ara,
un any després,
ens ha de donar
explicacions
de com va ser
la seva boda.
Doncs mira,
tonta ella
que no ens va convidar.
I tant.
Perquè haguéssim dit
allò de la boda
no fue extravagante.
Estamos a testigos.
Estamos a testigos.
És que ens tenen
obligades últimament.
Sí,
si no
ens arriben
les invitacions
de la manera
que ens ho fèiem abans.
Però saps per què,
no, Sívia?
des que no et de piles
per anar a les bodes
i ara no ens llaman.
Que no va per aquí, dona.
Sí, que va per aquí.
Sí, que va per aquí.
Que per les meves rastes
que no sigui.
Que si les he de treure
les treuré.
Bé,
una notícia
amb cor,
amb molt de cor.
Què ha passat?
No.
Ah, no.
No ha passat?
De moment
no ha passat res.
És que avui
m'atens
amb un esglai.
No te preocupis.
A veure,
Eva González,
Malú Terelo
i Marta Sánchez.
Que munt de gent.
Sí.
Han participat
en una,
a la quinta ja,
la cinquera vegada
que la fa
l'Associació Espanyola
contra el Càncer
i Eusònia
fan una festa
per la lluita
contra el càncer de mama.
Molt bé.
D'aquestes quatre senyores,
dos
tenen el tema
molt a prop.
Terelo Campos
acaba de sortir
d'un càncer de mama,
a més a més,
amb un component
molt, molt, molt dolent
que li ha donat,
bueno,
van trobar un medicament
que van encertar
i la xiqueta
està totalment recuperada
i durada d'alta
i ja, doncs,
amb les seves revisions
i tal i qual,
però de moment
molt tranquil·la
i molt bé.
Recordem que Marta Sánchez
va perdre
fa uns mesos,
un any i pic,
potser dos,
una germana
que té molt càncer
i que ella ho va passar
molt malament
i tal i qual,
i que fa unes setmanes
va sortir la notícia
que amb ella
li havien tobat
un tumor
i que estava molt preocupada
perquè tenia,
clar,
tenia antecedents
i ha fet servir
aquest trampolí
contra el càncer
per tranquil·litzar-nos
i dir-nos
que de moment
li han assegurat
que el seu tumor
no és cancerígen,
millor, millor,
és benigna
i que el que està,
doncs,
pensant és
que li han recomanat
que si vol,
doncs,
superi
i es tregui aquest tumor.
Ella diu
que està en bones mans,
que té molt bon equip mèdic
però que no sap què fer
perquè a vegades
tocar això
que està bé
pot acabar portant problemes
i si el deixes com està
i el vas controlant
doncs atreure'l
sempre estaràs a temps.
Que no té clar
què ha de fer,
si es vol operar
o no es vol operar,
però que estem tranquils
que de moment
no hi ha cap mala notícia
dintre del que...
Millor, millor.
Dintre del que greu.
Ànim, Marta,
molt bé
i ara que trigui
la millor opció possible
i que sobretot
que continuï cantant
i continuï donant
molt aquesta alegria
a través de la música.
Tal com diu
la campanya
és que
juntos
somos más fuertes,
és a dir,
sobretot,
incentivar
les revisions anuals,
les autopalpacions
i que estiguem
molt a la guait
i que estiguem
molt controlades.
Cada vegada
moren menys dones
pel càncer de pit
i el que hem de fer
és que cada vegada
la xifra...
Hi hagi més consciència,
també.
La xifra sigui més baixa
perquè les dones
són més conscients
del risc i del perill
que podem córrer.
Anem als aniversaris?
Sí, sí, sí.
Això sí que és el nostre.
Bueno, a veure,
a mi m'ha sorprès molt.
Què?
Julio Iglesias Jr.
24, no?
40.
Què dius?
40 tacos
el 25 de febrer.
Ja, 40?
Va fer, sí, sí, sí.
Per l'amor deu.
Ara tindrà la crisi
dels 40.
No.
No ho sé,
però jo,
40 tacos, tu.
Xata,
que el temps passa, eh?
No, és que està molt ben operat.
Està molt ben operat.
Ah, està molt ben operat.
Com dèiem,
el dia 26,
la Carmen Martínez Ford
diu que el demà
va fer 62.
Bé, també.
ben operat,
ben portats,
alegria,
el nou nòvio,
pisos de tres millones.
Claro, claro, claro.
Javier Bardem,
que en fa 44.
Oh, Javier.
Eh?
Javier.
Des que no pagues els impuestos
en Espanya,
es veu que millor.
Ah, que dolenta que és.
No, no, jo no,
el ministre,
el ministre, jo no.
Ah, ho va dir,
ho va dir.
Ho va dir, ho va dir.
Jo estic bíver
que en fa 19.
Què dius?
Sí.
Ja té 19.
Ja té 19.
Jo pensava que tenia més.
No, de veritat,
ja té 19,
però en el sentit de...
perquè fa molts anys
que va pel món.
Clar, doncs això,
i com el veiem des de petitet.
Passar com el Macaulay Culkin,
no?
Exacte,
que semblava que no tingués
que passava el temps per ell
o passava massa ràpid,
que de cop i volta
tenia 20-40.
En sé, clar,
hem vist tantes vegades
solo en casa.
20-40.
El de Nick Craig,
el 007.
Ah, i el de Skyfolk.
L'Skyfolk, sí.
L'Skyfolk.
L'Skyfolk 45.
Bé, no?
Eh, m'he portat.
És un home que a mi
físicament no m'agrada,
però, bueno,
fa cara de fàstic.
A mi també m'agrada molt.
Fa cara de fàstic,
però, bueno,
45, ja està bé.
Ben fet.
L'Alfredo Landa.
Ah, l'Alfredo.
Mira que Macaulay ve aquí.
Entre tu i jo.
Jo pensava que estava mort.
Però sentit que he dit
Macaulay.
És la inconsciència.
80 anys.
Molt ben fet.
Home, jo pensant que està mort,
però m'estimo més
que tingui 80 que no
que estigui mort.
I que compreixi molts més.
Molts, molts,
i tant, i tant, i tant.
I per acabar,
50 tacos de Nacho Cano.
Mira, Mar,
quina cançó t'he posat.
Mira, Mar.
No, mira, Mar, no.
Escolta, Mar.
Mar.
És una de les meves preferides, eh?
Sí?
De Macaulay.
Mira que té milers i milers,
però és una de les més.
És que són d'aquelles
de cabell de punta, eh?
Són iaies, ja, eh?
Ja són iaies.
Un sospir aquí,
sospires d'Espanya i olé.
Me cuesta tanto.
Sí?
De què?
Marchar-me.
Doncs no te vayas.
Quédate conmigo toda la tarda.
Mira, d'aquí una miqueta
vindrà el Salva Miranda
i parlarem i fem un triplete.
Fem aquí un trio.
A veure, mirarem.
No, no, no.
Ah, no, no.
Bueno, tornem la setmana vinent, no?
Sí.
Aunque el tiempo no ens acompanya.
Un Uteu, no?
Avui has de tardar una ràdio
és que no es cuesta.
No es cuesta tanto.
No es cuesta.
Molt bon dijous.
Millor cap de setmana
i ens sentim la setmana que ve.
Adeu, siau.
A veure, siu.
No es cuesta.
No es cuesta.
No es cuesta.
No es cuesta.
No es cuesta.
Entre el cielo y el suelo hay algo
con tendencia a quedarse calvo
de tanto recordar.
Y ese algo que soy yo mismo
es un cuadro de bifrontismo
que solo da una faz.
La cara vista es un anuncio de signal.
La cara oculta es la resulta
de mi idea genial de echarte.
Me cuesta tanto olvidarte.
Me cuesta tanto olvidarte me cuesta tanto
olvidar quince mil encantos
es mucha sensatez.
Y no sé si seré sensato
lo que sé es que me cuesta un rato hacer
cosas sin querer.
Y aunque fui yo quien decidió
que ya no más
y no me canse de jurarte
que no habrá segunda parte
me cuesta tanto olvidarte
me cuesta tanto olvidarte
me cuesta tanto
y no me cuesta tanto olvidarte
y no me canse de jurarte
y no me cuesta tanto olvidarte
me cuesta tanto olvidarte
y no me canse de jurarte
y no me canse de jurarte
que no habrá segunda parte
me cuesta tanto olvidarte
me cuesta tanto olvidarte
me cuesta tanto olvidarte
me cuesta tanto olvidarte
y no me cuesta tanto olvidarte
y no me cuesta tanto olvidarte
me cuesta tanto olvidarte
Gràcies.