La terra es plana, ho sap tothom,
però a les planes hi ha rieres, curinetes i turons.
Potser tinc ànima, no ho sé,
però el que sé de cert és que el teu cos s'entén amb el meu cos.
Jo perdo el fil i no me'n recordo de com et dius.
Perdo el fil i el més trist és que el fil em perd a mi.
I ja el tenim agudèiem abans a la presentació.
Beta, bona tarda.
Hola, bona tarda.
T'has mullat molt.
No, no.
Justet?
No, justet.
Justet per arribar a xop aquí a la ràdio, no?
Sí, justet, sí.
Sobretot els peus, perquè al carrer hi havia res un metre d'aigua.
Veus el que et deia de la barca?
Veus el que deia jo a la presentació de la barca?
Però ho feia pels tolls.
Sí, sí.
Perquè és que clar, ha hagut una aglomeració de cop d'aigua.
eren rius d'aigua que corien per Tarragona.
Però és que clar, hi arriba un moment que potser el clavegueram ja no pot absorbir de cop.
No, no, no podia.
No podia, no podia.
I era impossible, no?
Perquè no volem dir que el clavegueram de Tarragona estigui fet malbé, no.
No, avui era d'aquells dies.
Sí, que de cop i volta ha caigut com 200 llitres per metre quadrat.
Molt, molt, molt.
És que d'aquells dies que no havies d'anar en sabates, havies d'anar amb botes d'aigua.
Ah, Cariqua, ah, Cariqua.
Hi havia un mètode d'aigua, bé, exigirem una mica, però hi havia molta aigua pel carrer.
No, no, no, exagerar res, eh?
No, res, que diuen que el maig cada dia un ratx, no?
I avui he fet el ratx que tocava fer els altres dies.
És el que t'anava a dir, avui he fet el resum de tots els ratxos que havien de fer.
Això mateix, sí, perquè diuen el maig cada dia un ratx, no?
És que he fet solet, he fet bon temps, és que aleshores has dit, avui faré tots els ratxos que no he fet.
Has fet els ratxos?
Sí, perquè ha hagut tormenta, també.
També?
Sí, llamps i trons, sí.
Ostres.
Això d'aquest matí, eh?
Els ratxos.
Que ens estaven traient sang, que ens estaven fent la de les proves mèdiques aquest matí.
Sí, sí.
I jo deia, Déu, ja hauràs tu.
Encara marxarà la llum.
Ai, ai, ai.
T'ha quedat amb l'agulla allí clavada.
No, no, amb l'agulla.
A veure, a veure, a veure, a veure, eh?
Bé, doncs, a veure, si et sembla bé, anem per feina.
Sí, sisplau.
I tu m'has preguntat, així, abans d'entrar, com aniria la cosa, si aniríem a dalt, aniríem a baix.
Jo t'he fet un gest que aniríem a dalt, però abans d'anar a dalt, tocam de peus en terra, o bé, peus a l'aigua, en aquest cas, no?
A l'aigua?
Sí.
I t'he de posar allò que m'has dit així, a veure si era ràpida o no ràpida?
No, no, a veure, jo quan dic en peus de l'aigua em refereixo a peus en terra, però avui terra mullada, eh?
Em refereixo a això, de peus en terra.
Bé, t'avui no estic, eh?
No estàs, no, no.
Va, vinga, va, que és una notícia terrestre, no té res d'hora amb l'espai.
Aleshores, t'he demanat una sintonia d'una música, una mica fosca.
Terminator.
I aleshores...
Jo tinc vàries, eh, si vols.
Tinc la 1, que és aquesta.
Tinc la 2.
La més impactant, la de...
Sí, aquesta, aquesta, aquesta és.
Aquesta és.
Sí, perquè és que sempre recorrim a les pel·lícules, però és que les pel·lícules sense ficció
és com si fossin capítols avançats del que passarà en realitat uns anys després.
Perquè moltes de les pel·lícules que s'han anat fent al llarg de la història del cinema,
al cap dels anys s'ha anat, doncs, veient que sí que s'ha fet possible.
N'hi ha d'aquestes pel·lícules que costarà molt més que es faci realitat, no?
Els viatges de l'Enterprise, i això encara tenim per un quant temps, no?
Però, a veure, 1168 vam fer, 2001, una edició de l'Espai, no?
Aleshores, en aquesta pel·lícula es veu una de les escenes,
es veu que hi ha una estació especial voltant per la Terra,
una nau molt semblanta als de transbordadors que encara no existien,
però es van inventar una manera de transbordadors.
Clar, a les pel·lícules és molt fàcil inventar, no?
I, per cert, el transbordador era d'una companyia que, aleshores, era molt coneguda
i que ara ja no existeix, una companyia comercial.
Era la Pànam.
Ah, la Pànam.
La Pànam.
Ah, d'aquesta que es va ara, la sèrie aquesta de televisió, de TV3.
Aleshores, va ser una companyia al 170, 160, 170,
que va ser molt important globalment parlant.
Aleshores, aquesta pel·lícula, 2001, una edició de l'Espai,
es veu que la Pànam, doncs, hi va fer cada diners perquè s'ho digués, la seva marca.
És una manera de publicitat que m'ho oberta.
Moltes vegades hem vist pel·lícules que resulten refrescos coneguts.
Sí, sí, sí, però a tot i pleni, eh?
O cerveses conegudes i dius, ostres, esclar, l'empresa ha col·locat la seva cervesa,
la seva aguda refrescant i ja està, no?
Doncs, en aquell moment, la Pànam va col·locar la seva marca en un transbordador
que sortia de la Terra i anava cap a aquesta Estació Especial Internacional.
Doncs, això parlem de l'any 1968.
Déu-n'hi-do, eh?
Que era un somni.
Ha plomut, eh?
Doncs, al final s'ha anat en el complint.
Hi ha transbordadors especials.
Fins i tot els hem jubilat.
Hem passat ja el seu període.
A millor vida, no?
Sí, hem passat a millor vida.
O sigui, que han estat uns anys funcionant i ara, de vellets, s'han hagut de jubilar, no?
I no seran aquests que han quedat?
No, no.
Aleshores, també tenim una Estació Especial Internacional, que després en parlarem.
És això, el viatge que fem a l'espai, no?
I tornant a les pel·lícules, doncs, hi ha una que sempre recorrim,
disculpeu-nos si ens fem molt pesats,
però és que acabem de rebre la notícia que és realitat.
Per això deiem, tocant de peus en terra, en aquest cas terra mullada,
aigua, deiem per això, pel xafa que ha caigut avui.
I que aquesta notícia ens fa recordar una de les escenes de Terminator...
Quina és? Quina és l'escena?
A veure, situa'm.
Sabeu que va ser el Terminator 2, la segona part,
que va anar a veure un científic que, en el seu moment,
va descobrir un circuit integrat que revolucionaria la robòtica.
Aleshores, van viatjant en el temps i abans que descobrís aquest estri,
doncs, se'l vol encarregar.
És un científic de color negre, no?
Val.
Tens de coses a l'escena, no?
Que van a casa seva...
A més a més, és una miqueta que és qui projecta o qui fa...
Això mateix.
...el que seria el futur de Terminator i la família.
Això mateix.
El responsable investigador.
Sí, viatjant en el temps i abans que descobrís aquest invent,
doncs, se'l vol encarregar perquè no arribi, no?
És clar, aleshores hi ha allò...
És un home que té família en un xiquet o una xiqueta
i és una escena, així, una mica dura, no?
Aleshores, aquest científic, veient aquesta gent que ve del futur,
explicant el que faria, no?
El que aconseguiria, que les màquines se revelarien
i aquest home, doncs, prenent consciència del que inventaria,
va a la seva empresa i la carrega de bidons de benzina,
de polvor i ho fa explotar tot.
Això que a l'american s'agrada tant, no?
Que ho fa tot volar pels aires, no?
Doncs, això ens fa recordar ara aquesta escena,
un invent que el que ho hagi descobert,
doncs, vés a saber què pot provocar el dia de demà.
És que s'acaba de descobrir que creen...
Han creat un dit per a robots en sentit humà.
A veure, un dit...
Per a robots en sentit humà.
Per a robots que té la sensibilitat humana.
Sí, sí, als Estats Units.
Ja comencem.
Ja comencem.
Que vingui el Robocop i que es carregui tota la nou aquella.
Ja comencem.
Està amb el 2013 i això pot ser a l'inici,
no volem cridar el mal temps,
que ja han tingut prou mal temps avui a Tarragón.
Bé, els que ens estiguin, escoltem per internet austràlia
i tinguin un solet d'allò.
Que aprofitin.
Que aprofitin.
Però aquí a Tarragón he tingut un mal temps
i no volem cridar el mal temps.
Ha caigut una i bona, eh?
Sí.
Però és això, no?
Que aquesta notícia ens deixa pensar
i dius, ostres, aquesta gent que n'ha inventat això.
És com un...
En castellà que diu un eslabón, no?
Una baula en català.
Una baula del que pot arribar a passar el dia de demà.
O sigui, ells han fet una baula,
però aquesta baula, aquest eslabón,
a mesura que vagin passant els anys
i es vagi completant,
més a saber on es portarà,
quins robots fabricarem.
Clar, si comencen amb dits,
en sensibilitat humana,
arribarà d'aquí a tres anys
un que descobrirà a peus en sensibilitat humana,
els robots, no?
L'altre, el cervell en sensibilitat humana.
I d'aquí a 15 anys,
doncs els robots ja seran tan humans
que ens substituiran a nosaltres, no?
No, no, no, no, no, no ho crec, però bé.
No ho pensis perquè jo crec que anem cap aquí.
Però és això, no?
Les pel·lícules, com deia abans,
moltes vegades s'han acomplert, no?
A la ciencia ficció s'han acomplert les coses
i en aquest cas, de Terminator,
això que hi havia gent del futur al passat,
això és més difícil de demostrar, no?
I arribarà, i arribarà.
Però que es puguin crear robots
semblant-se dels humans,
això ho tenim bastant a prop dels dits
de la mà, i en aquest cas mai més ben dit, no?
Almenys ja tenim un dit.
Bé, uns dits.
Ah, uns.
Sí, sí, home, esclar, han creat un dit,
però, esclar, d'un dit en faran 50.000, no?
Això s'ha de ser que en sèrie.
Qui dius.
Home.
Tu creus que seran tan agotxarats
que a partir d'ara ja ho faran així en plan...
És que la finalitat és que sigui una cosa
per ajudar els humans, no?
Que tinguin sensibilitat, doncs, aleshores,
els robots fins ara, quan els seus braços mecànics,
doncs quan agafaven un objecte,
per exemple un got de plàstic,
com el que tenim aquí nosaltres,
amb aigua,
doncs no tenien prou sensibilitat
i els robots, esclar, no sabien la mesura de prestar.
I un got de plàstic,
nosaltres, ara l'estic agafant,
és ràdio, no es pot veure,
però la Sílvia pot donar fe, no?
No, sí, sí, sí.
I doncs jo amb la força en la mesura,
una mesura, o sigui, la força mesurada,
doncs agafo el got i no preto més
perquè si és de plàstic i si no el xafaria.
Aleshores què passa en els braços dels robots, no?
Agafant això, com no tenen mesura,
el xafen.
No el xafarà, sinó el faré un escampant d'aigua.
I per qualsevol cosa que pugui tenir una sensibilitat...
Aleshores, doncs, aquesta sensibilitat
que farà que puguin agafar aquests gots de plàstic,
hi ha una sensibilitat que tindran,
diran, no, si jo és tou,
això no ho puc apretar més perquè això no el xafaré, no?
I aleshores, això unit amb la visió també
que faran artificial,
que també pugui veure que és un objecte tou i no dur,
doncs, combinat amb la sensibilitat dels dits,
faran robots encara més perfectes, cada cop més, no?
Aleshores, en principi això està pensat...
Cap a on anem, Beta, eh?
Per ajudar els humans perquè puguin substituir
a les persones en certes feines, en certes coses, no?
Però qui diu que pot passar...
Si fan massa bé els robots,
doncs ens poden acabar substituint del tot, no?
Directament, eh?
Bé, doncs, si et sembla, llegeixi una mica la notícia...
Sí, sisplau.
I així sabrem...
Deixo la banda a sonora de fons, que ens vagi acompanyant.
I així sabrem d'acabar la cosa.
Doncs, mira, investigadors de l'Escola d'Enginyeria Viterbi
de la Universitat del Sud de Califòrnia, Estats Units,
és el que deia, no?
Que sembla que sé que els nord-americans
segueixen, estan al capdavant d'aquests invents
gairebé de ciencia ficció, no?
O sigui, ells fan les pel·lícules
i uns anys després, doncs, de fer aquelles pel·lícules
amb molta imaginació, pam, ho descobreixen.
És com si tinguessin una connexió.
A més a més, a l'estat de Califòrnia, no?
No, no.
Estan també els estudis de Hollywood, on se fan...
És que ja s'ho inventen tot, eh?
En aquella zona no sé què hi ha.
No, avui hi ha una connexió.
Ves a saber que ara estem...
Estic divagant, no?
D'aquestes universitats que tenen tan punts als Estats Units
i que diguin, doncs, mira, volem desenvolupar robots
que siguin gairebé perfectes.
Aleshores, truquen a la indústria al cinema,
mira, ara ho tenim a les Baceroles,
vol dir, tenim encara molts anys per investigar,
però vosaltres feu una pel·lícula d'això,
deixeu-vos anar, feu, inventeu...
I ja marxarem, no?
I ja ho inventarem.
I pam, és a Hollywood,
pren la idea, el millor, de les universitats, no?
Diu, nostres, aquesta gent estan inventant...
Bueno, estan...
Estan...
No inventant, estan investigant per aconseguir-ho.
Fan la pel·lícula i al cap d'uns anys,
doncs, els investigadors troben una part del robot aquest, no?
I ves a saber d'aquí un temps que ens en sortirem.
Ai, Beta, que me trobo...
Bé, segueixo, segueixo.
La ràdio a través dels robots, eh?
Segueixo.
Sí, ens ho situiran a tots nosaltres, també.
Segur, segur, segur.
Bé, doncs bé, aquests investigadors,
aquesta universitat del sud de Califòrnia,
acaben de publicar un estudi a Frontiers in Neurorobotics,
és una revista, Frontiers in Neurorobotics,
que mostra un robot especialment dissenyat per superar els humans
en la identificació d'una amplia gamma de materials naturals
amb avanços, amb pròtesis, robots d'assistència personal
i proves de productes de consum.
El robot està equipat amb un nou tipus de sensor tàctil
construït per assemblar-se a la punta del dit humà.
Fa servir un nou algoritme dissenyat per prendre decisions
sobre com explorar el món exterior.
Té capacitat per imitar altres sensacions humanes
i pot decidir on i en quina direcció aplicar forces
a la punta dels dits i o les propietats tèrmiques d'un objecte.
És això, no?
Vull dir, ja està començant a dir,
doncs aquest got de plàstic no puc aplicar més força
perquè si no el xafo, no?
Després també potser tèrmiques, esclar, és com nosaltres, no?
Si jo agafo aquest got, el trobo fred,
fresquet perquè és aigua fresqueta, de la font.
Amb el refredat que tu tens, com perquè...
Sí, sí, es nota, no?
No, no, no comentem, no comentem.
Es nota, es nota refredat.
Bé, doncs, jo noto aquesta sensació,
però és que si ara el got estigués bullint a 100 graus,
doncs faria així i hauria d'apartar la mà.
És perquè et cremaria.
Perquè et cremaria, però tinc aquesta sensibilitat per dir,
doncs, aparto la mà.
Doncs això també sembla que l'on ha aconseguit
en aquest dit artificial,
que fa que també tingui propietats tèrmiques.
És a dir, si no tenen una temperatura més elevada de la normal,
doncs el dit també surt, no?
O sigui que és això que volen fer,
una cosa similar als humans
i fins i tot ho volen perfeccionar, no?
No, per les persones que li pugui arribar,
que li falti algun membre,
com seria un dit per exemple,
és molt important, això.
És que és això, el dia en principi està per ajudar els humans.
Però clar, com tu saps que tot això sempre deriva
cap a la part de la maldat, que no sabem per què.
Que els investigadors, en principi,
ho fan tot per a coses bones,
però després, no sé en quin moment l'ésser humà
ho capgira i ho utilitza per coses negatives.
I aquí tornem a la pel·lícula.
Aquell científic pobre, doncs ell investiga
per fer coses millors per a la humanitat,
però el que no sap és que aquí hi haurien persones
al cap d'uns anys que el seu invent
l'utilitzarien per fer màquines de matar.
Per poder destruir els cesters, no?
I quan se n'adona que el seu invent
seria una baula més per aconseguir això,
diu, ostres, què he inventat, no?
Doncs aquests científics, en principi,
també van demanar a fer,
però d'aquí uns anys, qui sap si aquests invents...
Cap al major, i això.
...que s'estan inventant, no?
Doncs cap a on aniran, no?
Però bé, no volem insistir en això.
No allarguem, no allarguem.
No, no, no.
Nosaltres en vivim al present
i ja veurà el que passarà, no?
Doncs bé, dèiem que té capacitat
per imitar altres sensacions humanes
i pot decidir on i en quina direcció
aplica forces a la punta dels dits
o les propietats tèrmiques d'un objecte.
Aquest sensor biotac té una pell suau,
flexible, té petjades dactilars
i sensibilitat a les vibracions.
A mesura que el dit va lliscant
sobre una superfície amb textura,
la pell vibra de diverses formes
que es detecten amb un hidròfon
a l'interior del nucli de l'os del dit.
O sigui que, fins i tot,
doncs té sensibilitat a les vibracions.
És clar, una màquina...
És una meravella, això.
És que sí, això és la perfecció.
Me l'estan explicant i va equivocadant-me
de mica en mica, eh?
Sí, doncs tenia aquestes limitacions,
no podia mesurar la força,
no tenia sensibilitat tèrmica,
les vibracions tampoc no les detectava.
Ja és clar, doncs tu,
una cosa que vibra,
doncs el dit humà pot notar.
Això s'està movent, està vibrant.
Doncs també aconsegueixen que aquest dit
sigui capaç a detectar aquestes vibracions
gràcies a un hidròfon
que està a l'interior del nucli de l'os del dit,
tot artificial.
O sigui que és un d'aquests descobriments
que no han sigut ressò humà,
o sigui mundial, en aquest sentit,
no han sigut portades de tots els diaris,
però a nosaltres que no se'ns escapen aquestes coses
ens han volgut fer ressò.
Molt bé.
No ho trob, molt bé.
Perquè hem pensat,
sí que no ha passat allò com a notícia gran,
perquè de moment és un petit descobriments més,
és com deia, una petita baula.
Però nosaltres som malpensats, no?
Per la pluralesa.
I l'importància que no l'hem donat altra gent
que han dit, va, un petit invent més,
nosaltres hem pensat,
però si aquest petit invent més
ajuntat amb altres petits inventments,
serà un de gros.
És una cosa grossa i dolenta.
Alerta.
O sigui que...
Cuidado, cuidado.
Cuidado, cuidado.
Que sabem com se comença,
però no sabem com s'acaba.
O sigui que nosaltres avui,
aquest 15 de maig de 2013,
donarem fe que ens fem ressò
d'aquest petit invent,
que en principi és pel bé de la humanitat,
per ajudar-nos,
però d'aquí uns anys
vés a saber
si cauran mans malignes
i s'utilitzarà de maneres no tan beneficials.
Esperem que no sigui així.
Esperem que no,
però recordeu aquesta data, eh?
Us vam avisar.
Quins a la Terra esplana.
Avui és a Isidre, eh?
Sí.
Ah, felicitats.
A més a més, clar.
Felicitats a tots els Isidres.
És que quan acabes de dir jo 15...
Com, avui és a Isidre,
s'ha de felicitar a tots els Isidres?
Hi ha de felicitar a tots els Isidres,
en especial la 1.
Com ho sap?
Bé, doncs ara sí,
anem al cel.
Anem al cel?
I posem aquesta banda sonora
que m'has posat?
Sí, però fem una cosa.
Hi ha dues bandes sonores.
I una,
escoltarem la versió original,
la de l'any 1968,
perdó,
la de l'any 69,
1969,
cantada pel David Bobby.
És un vídeo
que està una mica més avall
d'aquesta notícia
que he passat.
Ah, d'acord.
Ja no la trobava.
És un vídeo,
està més avall.
Aquesta és la versió original.
Escoltem primer la versió original.
Bé, aquest vas en marxa.
I després,
ajuntant la terresplana
amb el viatge a vinília,
escoltarem la versió versionada,
mai més ben dit,
valgui la redundància,
d'un senyor que es diu
el comandant canadènic
Chris Hadfield,
que des de l'Estació Espacial Internacional
doncs,
ha fet una de les versions
més interessants
del Space Oddity
del David Bobby,
que és el que estem escoltant ara,
la versió original,
1969.
Take your protein pills
and put your helmet on.
Ten,
ground control
and a major part.
Seven,
six,
come and think
I don't
engines long.
Three,
two,
doncs,
això sí que està en notícia
mundial,
del món mundial.
Aquesta sí que ha passat
i s'ho mereix,
vol dir,
la notícia que hem dit abans,
a veure,
no és que
no és mereixiós
i s'ha de mereixer,
és clar,
depèn de l'importància
que li vulguis donar,
però aquesta,
sí,
hem de reconèixer
que sí que
si ha estat portada mundial
és perquè
aquest senyor,
aquest comandant,
canadènic
de l'Estació Espacial Internacional,
el senyor Chris Hadfield,
ha fet una versió
des de l'Estació Espacial Internacional,
ha fet un videoclip,
i aquest videoclip
ha tingut
però milions i milions
de visites,
ha triomfat a YouTube.
Home,
és que és molt curiós.
Molt, però molt.
I no només...
Heu de veure les imatges,
us poso que heu vist,
perquè,
a veure,
quina algú a la terra
que no hagi vist aquest vídeo?
Perquè l'ha visitat
milions i milions
i milions de persones.
És un dels vídeos de YouTube
que s'ha visitat més
en els darrers temps.
Vol dir,
a veure,
col·lapsen la xerxa
del YouTube.
Tu mines
les visites
que ha tingut aquest vídeo
i subten
però els xifres
de números
i números
de milions i milions.
És que ha ressalt,
perquè
és la primera vegada
que es fa
a l'Estació Especial Internacional
un vídeo d'aquesta manera.
I després també
perquè ha ensenyat
moltes intimitats.
Sí.
que jo crec que ho ha fet
tan...
Bé que també l'has vist.
A veure,
com dir-t'ho?
Que ho ha fet
tan...
Arribar a la gent
tan senzill.
Sí.
T'ha fet tan senzill.
Mira,
m'arrento les dents
d'aquesta manera,
que és tota una complicació
per la forma
de l'aigua
i per tot.
Sí.
I després,
a l'hora de fer gimnàstica,
a l'hora...
Això mateix.
A l'hora de viure
el dia a dia.
I les imatges
del vídeo
es veuen
en els moments
de l'Estació
Especial Internacional
que es veu a la Terra
quan és de dia,
quan és de nit,
en els llums de les ciutats.
Que bonic, eh?
És molt maco.
És un vídeo d'aquells
que...
Bé,
és la promoció
millor que s'hagi pogut fer
d'aquesta
Estació Especial Internacional.
Que, per cert,
que sempre ho hem dit nosaltres,
que té un nom
i mai ningú
diu el nom.
I com es diu?
Es diu Alfa 1.
Alfa 1?
Jo crec que no ho van dir.
No, no, no.
Jo l'hi he dit moltes vegades.
Aquí a l'espai...
No, tu sí,
però dic a la notícia.
No, no, no.
Els mitjans de comunicació
diuen només ISS.
Que és el nom,
les sigles en ingles.
International Space Station.
En català seria
l'Estació Especial Internacional.
Però sempre surten
les sigles ingleses.
Quan han de parlar
de l'Estació Especial Internacional
que tenim voltant per la Terra,
sempre diem això,
la ISS.
La ISS.
Però és que té un nom,
és l'Alfa 1.
A mi m'agrada més l'Alfa 1.
Clar, Alfa 1.
Alfa 1, la primera.
però des que la van pujar allà dalt
li van posar aquest nom.
El nom, doncs,
de pila, no?
Vol dir,
el seu nom tècnic,
evidentment,
si és ISS,
Estació Especial Internacional,
clar,
si és el nom tècnic,
però té un nom de pila,
com jo em dic beta,
tu em dius Sílvia,
i ella es diu Alfa 1.
Exacte.
Ni més ni menys.
Ni més ni menys.
Ja està.
Doncs mira,
no n'hi ha manera
que la gent
o els mitjans de comunicació...
Ja ho sabeu, eh?
Que es diu Alfa 1.
Alfa 1, sí.
Ni més ni menys.
Alfa 1.
i d'ara fins que s'acabi el programa
direm Alfa 1.
Doncs vinga.
Sí, perquè si venim el proper dia
i direm Alfa 1,
la gent ja no sabrà de què parlem.
Però com ho acabo de dir,
atenció.
Ja ho tindrà més que aprimirat, ja.
Doncs bé,
resulta que el comandant Chris Hatfield,
és canadenc,
fa una gran versió de l'Space Oddity
de The Will Be des de l'Espai.
Aquesta cançó original del 1968, 69,
és que ens estem confonant amb els anys,
perquè abans hi he parlat de 2001,
una edició de l'Espai,
i aquella pel·lícula és del 68,
i aquesta cançó és del 69.
Exacte.
Esclar, jo me'n faig un embolic, no?
T'anava a comentar,
perquè l'he trobat precisament per aquí,
dintre d'internet,
i heu buscant també,
i sí, va per aquí, va per aquí.
Sí, sí, sí, me'n faig un embolic,
perquè esclar, pel·lícula que he parlat abans,
68, i vídeo 69.
L'important és escoltar-la, i ja està.
Aleshores, doncs,
després de mesos d'informar
de tot allò que passava
a l'estació de l'Espacial Internacional Alfa 1
conegudes per la majoria de nosaltres,
com, per exemple,
perquè no es pot plorar l'espai,
el comandant canadent, Chris Hadfield,
ha tornat a la càrrega,
aquest cop, però,
per acomodar-se de l'ICS.
És a dir,
és que ja ell ha baixat.
Sí, i abans de baixar,
perquè si li ha acabat el temps,
em sembla que estan uns 3 o 6 mesos,
i és clar, no poden estar més,
perquè encara...
Jo crec que fins i tot seria inhumà.
Això mateix, no?
Les persones encara no estan acostumades
a la engravitat.
Pensa que s'han vist imatges,
va ser ahir,
que van baixar
i van amb unes càpsules,
perquè ara com no tenim
trasbordadors que estan jubilats,
els fan baixar
com es feien antigament,
amb les càpsules,
arribant a un país
que és el Casastan,
és l'antiga Unió Soviètica,
i allà aterren
a una mar que tenen,
els van a buscar
amb un vaixell
i amb el helicòpter
es porten a terra ferma
i amb unes butaques d'aquelles,
però ben còmodes,
estén allà una bona estona,
perquè és clar,
no poden caminar.
Han de passar un temps
que s'acostumin
a la gravetat.
i es va fer la imatge
dels tres astronautes
que estan allà
amb uns butacons d'aquells,
especials,
allà,
i amb els seus trages especials,
i estan allà,
en aquest període
d'aclimatació,
a la gravetat.
I on és,
era aquest comandant
que ja li ha tocat
l'hora de baixar.
doncs bé,
abans de baixar,
va decidir
fer un gran regal
per als seus
més
de 800.000 seguidors
a la xarxa social.
A Twitter,
aquest senyor,
tenia més
de 800.000 seguidors,
eh?
I a través de la xarxa,
doncs,
penjava aquests vídeos,
no?
I què ha fet
d'aquest regal?
Doncs ja ho hem dit,
no?
Es tracta d'una versió
de la mítica cançó
del David Bobby,
el Space Oddity,
que en català
es traduria
es redesa espacial.
Sí.
O sigui,
Space Oddity
seria com una,
es podria dir-te-ho,
com redesa espacial,
no?
I ha estat gravada
des del mateix espai,
el mateix astronauta
ho ha anunciat a Twitter
abans d'emprèn
del camí
de tornar de la Terra.
I no res,
l'astronauta canadèn
apareix en el vídeo,
han registrat
uns 370 quilòmetres
sobre la Terra,
cantant i tocant
una guitarra acústica,
movent-se sense gravetat,
va mostrant
els diferents espais
de l'estació Alfa 1,
fins i tot permet
veure la Terra
des d'una de les finestres
des d'on canta.
Aquesta cançó
precisament
parla del moment
en què un astronauta
ha d'abandonar la nau
i si s'hi atreveix,
segons la cançó,
estic atrevessant la porta,
estic flotant
d'una manera
molt peculiar,
les estrelles
es veuen molt bé,
molt diferents d'avui,
aquí estic assegut
en una llauna d'alumini,
molt per sobre
del món,
el planeta és blau
i no hi ha res
que pugui
que pugui fer,
és part de la lleta,
o sigui que
és la comunicació
el que ell li està passant,
el que el David Bobby
va escriure el 1969.
I atenció,
que aquí ve la cosa bona,
que en la seva pàgina
de Facebook,
el David Bobby,
aquest personatge
que va fer la cançó original,
que encara es viu,
s'ha fet ressò
de la fe mèrida
i ha assegurat
que probablement
és la versió
més emotiva
de la cançó
que s'ha creat mai,
o sigui,
ell ha beneït
aquesta versió.
Un cantant
que hagi fet
una cançó
d'aquest tipus
i que al llarg
dels anys
hagi,
doncs bé,
és la versió
més emotiva
que s'ha fet
d'aquesta cançó.
El mateix David Bobby
ho ha reconegut.
I bé,
doncs dèiem això,
que la cançó
parla de la conversa
de l'astronauta
amb el centre de control
fins a perdre
la comunicació
i
la cançó
la va fer
el David Bobby
el 1969
coincidint
amb l'arribada
de l'home a la lluna.
Veus?
Ell va dir...
Va tenir aquell puntet
d'inspiració,
va ser el juliol
del 1969
l'home va arribar
a la lluna
i el David Bobby
se li va encender
una llumeta
al cap
i va dir
home,
doncs fem una cançó
sobre
el problema és allò
Houston, Houston,
tenim un problema,
no?
I va fer...
Que després va passar.
Ha passat,
sí, evidentment,
ha passat.
I segurament que passarà,
no?
Una de les missions
que vam...
Apoll 11, no?
No, jo diria
que va ser el 13.
Ah, el 13?
Ah, sí,
no, ho diria
perquè era un dels Apollos.
No, no,
l'11 jo diria
que és el que va portar
l'home a la lluna
el 1969
i el 13 va ser
l'any 71, 72.
El 13 va ser el que va dir
a Houston,
tenim el problema.
Això mateix.
I van haver d'avortar
perquè tenien un problema greu
i es van haver de tornar
abans d'arribar a la missió.
Va ser una missió
que no va completar
però, per sort,
va arribar,
va tenir final bo,
no?
Que es podien haver quedat
per allà a l'espai, no?
Doncs bé,
per acabar,
escoltarem la versió
que ha fet aquest senyor,
aquest comandant canadèm
que es diu
Chris Hadfield
i que ha estat
venida pel senyor
David Bobby.
Una pregunta,
és la de dalt
o la de baix?
O són les dues
o són les mateixes?
Bé,
són les mateixes.
Ah,
d'acord,
d'acord.
És que,
clar,
a l'impàs d'aquesta notícia
hi ha dues versions
i no sé si són la mateixa.
No,
tu veuràs la cara
d'un home amb un bigoti
amb cara de canadèm.
Sí, sí, sí,
amb cara de canadèm.
De canadèm.
Té cara de canadèm,
aquest bon home.
I que està a l'Estació
Especial Internacional,
doncs és la versió
que ha fet aquest senyor.
Doncs bé,
t'atornem la setmana vinent
i ara que,
escolta,
aquesta versió meravellosa
des d'un lloc únic.
Sí,
des de l'Alfa 1.
Des de l'Alfa 1,
a l'espai.
A veure.
A veure.
Sous-titrage Société Radio-Canada

Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501