El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramà.
El timoner i el nostre amo i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a les mans,
els nois de Calella feien un cremat.
Mans a la guitarra solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
Visca, visca. Visca Tarragona.
Arribem a aquest punt centre que hem d'entrar per parlar amb la Viramont
i coincideix amb el visca Catalunya, visca el català.
Ja saben que jo sóc un enamorat de Tarragona.
Jo dic Catalunya, dic Tarragona.
Perquè Tarragona, dintre Catalunya,
encara que es prenguin de la capital de Catalunya
i de la capital...
No sé per què diuen capital, d'un lloc també.
Sí, sí, sí.
Home, per anomenar, per tenir...
Perquè el capital del baix és això.
Capital de no sé què.
I clar, però la capital és Tarragona.
és Tarragona.
La nostra, sí.
La d'ells és l'altra.
Si preguntem a Lleida i preguntem a Girona,
cadascú es compra cap a casa seva, eh?
No, no, però dintre la província,
Tarragona és capital de la província.
I consten els mapes d'Espanya i d'Europa.
Hi ha altres capitals, petites,
almenys per figurar el que sigui,
que són, sí, dintre la província.
Però bueno, jo visc a Tarragona i visc a la província
i tot d'això.
Oi com està avui, eh?
Li falta la bandera, eh?
No.
Ai, m'agrada, m'agrada, avi.
No, no.
És que a vegades s'interpreten malament les coses.
Sí, això és veritat.
Jo li vull posar una mica de broma, però esteu.
I els sentiments s'aporten dintre.
Això, a vegades, no es poden manifestar
quan un voldria,
perquè veus coses que dius, i per què?
I per què?
Si la base és això.
Però clar, a vegades no convé,
o no interessa,
o passa de llarg,
o jo, jo no.
De què jo no?
si tu ets tu.
Sí, sí, sí.
No m'entens com vull dir.
I cap endavant i afrontar-ho.
Vull dir que hem de defensar el que veritablement és nostre.
I clar.
Perquè si no ho fem nosaltres, avi,
no vindrà gent de fora a defensar-ho, eh?
Els romans no poden defensar Tarragona.
No.
Encara aquest, eh, també, eh?
Ells han deixat una espècie de cosa,
perquè recordem, no?
Una espècie de cosa.
Sí.
Què és això de l'espècie de cosa?
Doncs una cosa és que,
sempre fem-se que afagis el menjar que afagis,
cada un,
hi ha una coseta que hi dóna el gust al menjar.
Veus?
Doncs,
quan se parla de Tarragona,
a Tarragona,
per molt que penses de Tarragona,
sempre hi ha un fonament,
que és el romà.
Veus?
Bé, abans els romans hi havia uns aquí, eh?
Pensava que anava a dir el romesco,
més que el romà.
Bé, doncs...
Jo pensava que anava cap aquí, eh?
Doncs el romesco és una part de coses
que gent d'aquí han creat.
Sí.
Vull dir,
que a vegades hi ha coses que són introduïdes,
però he de pensar que hi ha coses que són ben nostres,
eh,
que les han creat gent d'aquí.
el romesco,
pot ser una altra classe de cosa,
art,
el que sigui,
no m'entens?
Sí, sí, escultura, pintura...
A vegades no ho apreciem.
Si no ho ve amb uns grans ornaments,
si no ho ve amb una gran propaganda,
no ho apreciem.
I llavors,
quan se't trobes sol
i mires una cosa,
dius, ostres,
i això?
Com s'ha creat això?
I com és?
I llavors,
dius,
a vegades estàs fent un menjar,
sigui qui sigui,
i se t'ha acut,
se t'ha acut,
vull dir en general, eh,
se t'ha acut,
ara vaig a parar de posar-hi això.
I llavors,
quan s'ho mengen,
ostres,
quin gust té això,
com ho has fet això?
I llavors tu dius,
ostres!
i sembla que s'hagi obert el cel.
És veritat.
Llavors,
ostres,
llavors te sents
dins d'allò.
I has creat algo.
Però quan has creat una cosa familiar,
una cosa,
doncs,
no hi dones,
no hi dones.
En canvi,
hi ha coses que quan fan,
oh, escolta,
per què resulta?
I llavors dius,
però si això,
si això a casa ho he fet jo.
Sí, constantment.
Saps com vull dir?
Sí, sí, perfectament.
Vull dir que hi ha coses que,
a vegades,
ja no les fas,
creus que són,
dius,
això no cal.
Però llavors,
a vegades,
te quedes amb això,
dius,
a vegades,
vols dir que també,
no ets massa senzill,
en bon sentit, eh?
Sí, sí, sí.
No, no.
En bon sentit.
I veus això?
Això,
jo ho vaig giu,
i no em van fer anar cas.
I ara, fixa't,
ho he dit aquest,
ja resulta que...
Que té tota la raó del món, no?
Sí, sí, sí.
M'entens quantes coses?
A la vida,
tothom,
ha creat idees,
ha creat coses,
ha dit paraules,
que després,
oh, escolta,
i llavors tu dius,
però escolta,
si això jo...
Ja ho deia, ja ho deia.
Si això vaig...
M'entens com ho dir?
Però és veritat, avi,
que depèn de qui ho digui,
sembla que tingui més raó
que uns altres, no?
Sí, sí, sí.
I depèn de qui ho digui,
sigui més creïble,
seria la paraula,
que una altra persona.
Sí.
I a la llarga dius,
però si m'estan donant la raó
però li estan atribuint
a aquesta altra persona,
no pot ser,
no pot ser.
pot ser que tu dius una cosa
i dius,
més que dit,
llavors per la televisió
o la ràdio,
sents aquella paraula
que li dius,
igual,
més que dit ara.
M'entens?
I te quedes quadrat.
I dius...
i dius,
però això és la societat que hem creat
o hem creat d'altres,
no podem criticar-ho.
No, no, no,
depèn de com té raó.
Claro.
Avi, fem una cosa,
perquè hem de parlar,
estem a dins de la Setmana Santa,
avui és dimarts sant,
jo em pensava que l'avi
em demanaria jo de fer festa,
que marxaria,
que s'escaparia fora,
però no, no, no,
ha complert, eh?
Allò que dius,
que tinc paraula,
doncs mira,
que me mostra aquest botonet.
Home,
jo més que res,
mentre no et diguin
que plegui l'avi,
jo em dius que vingui,
jo vinc.
Ei, que si no et vaig a buscar, eh?
Que sàpigui.
Dius que m'aguanten.
Endavant.
Una miqueta més,
una miqueta més.
Però m'agradaria que algú digués
alguna cosa,
ja que és en directe,
perquè un dia vaig trobar,
que és en directe.
Dic, sí, podeu trucar,
és en directe.
I a més,
podem comentar,
podem parlar,
i podem fer el que necessitem.
I d'altres formes,
jo, si alguna cosa...
Avui parlarem d'una cosa,
jo crec que hi ha molta gent
que potser ho sent a la pell,
que parlarem una miqueta de com va...
I si veieu,
i si veieu que el Sílvia i jo
són massa pesats,
però penseu...
Això,
que ens ho hagin de dir
de cara a la setmana vinent, avi.
Aquesta setmana,
que no ens ho diguin,
si som una mica pesats.
No m'entens.
Vull dir...
No la li, avi, no la li, eh?
Que nosaltres ho et matem tot,
ja.
Ja, ja, ja.
Ja estem curants.
Doncs no us truqueu avui,
si ens heu de dir que som molt pesats,
si ens truqueu de cara a la setmana vinent,
que ja haurem vingut del dia de la mona,
i ja estarem amb d'altres històries.
Ja tindrem un altre tarannà, eh?
Sí, sí.
Llavors, parlarem de veure com ha anat la mona.
Això.
Però la mona.
La mona.
La mona, la menjar.
La menjar.
La que és allò de pa de passí...
Una vegada...
No, amb un ou...
Sí, no, una vegada,
dos...
Ara saps què podem fer?
Quan la mona es menjava a l'oliva, eh?
Sí.
Ai, mira, és veritat.
Diu, farem una cosa.
Diu, que farem una carrefeta de vi,
i amb goig,
i llavors ja dic,
quan els mengem la mona,
doncs vendrem gots de vi.
Clar.
I nosaltres amb una condició, eh?
Farem pagar,
doncs un euro,
el gotet de vi...
Ah, molt bé.
Això molt bé, saps?
Però amb una condició,
que nosaltres, si bevem,
també hem de pagar.
Ah.
Vale.
Marxen,
i un, bum,
un gotet de vi,
paga l'euro.
L'altre, un gotet de vi,
agafa i dona l'euro.
I resulta,
que quan van agafar,
van quedar amb mitja garrafa,
diu, però escolta,
si falten quartos,
i és que clar,
com que pagava un,
el que ell senti,
pagava l'altre,
i aquell euro només anava d'un a l'altre,
d'un a l'altre,
i clar,
es van veure la meitat de garrafa,
i aquell euro anava d'un a l'altre.
Per això acabava dels negocis.
Depèn qui ho posi malament.
Per això et dic que a la vida,
hi ha coses que dius,
i com pot ser això?
I llavors penses,
que l'home és culpa d'això.
Però, avi,
això és la picardia.
Sí.
Això és la picardia, eh?
Això és la picardia.
Jo me'n recordo també,
quan al principi existia aquelles màquines,
les que hi ha,
màquines de cafè,
màquines de xutxes,
màquines d'aquestes,
que hi havia molta gent
i li feia un foradet a la moneda
i li posava un cordill.
Clar, la llançava
i en el moment que estava a punt de fer crac
abans de baixar,
la traia corrents
i era una manera
en què podia aconseguir el que necessitava,
però la màquina no se'n passava
a aquella moneda.
Que això, avi,
és la picardia pura i dura, eh?
Molta gent,
molta gent agafava a la munyeca
una gometa,
una moneda foradada,
i quan era d'una missa o caritat,
fent així bom,
fent soroll
i clac,
tornava a entrar a la màniga.
O sigui,
vull dir que tot són.
Com ho ha dit això?
A la munyeca,
portava una...
A la munyeca,
una goma.
I aquesta gometa,
doncs a la punta,
la moneda.
Ah!
La moneda.
Això més que res,
quan eren aquells rals,
aquells dos rals que eren foradats.
Sí.
Clar,
quan anava a donar,
ell feia cloc,
fent soroll,
que havien deixat la moneda.
I l'altre veia que deixava la moneda.
Llavors,
quan abri la mà,
la moneda,
clar,
s'anava cap a la màniga una altra vegada.
I així quedaven bé,
i...
O sigui,
hi ha moltes maneres.
Això no m'ho havia explicat, eh?
I mira que portem,
l'avi Ramon,
portem anys i anys.
Hi ha moltes maneres.
Hi ha moltes maneres.
Però, avi,
que això és veritat,
sempre busquem la manera de donar-li allò que dius,
el ton,
per a veure de com ens podem lliurar
de no pagar segons què.
Un dia farem un programa,
només de trucos i picardies,
que he vist fer a gent,
i com...
Avi,
estic desitjat de fer-lo.
Un dia...
De veritat, eh?
Un dia ho farem.
Ara no,
perquè,
ara hem de fer acte de contrició.
Ara hem de ser bona gent,
hem de fer la cara de bona gent,
hem de ser...
Home, si m'ho posa així...
Si m'ho posa així...
M'entens com ho diguis,
estem a Setmana Santa,
i no hem de jutjar la gent malament.
No, no, no.
Al contrari, tothom és bo.
Tots.
Veus tothom fan unes caretes de bons xiquets.
Unes caretes,
heu dit per vostè.
Vas...
Això és la inconsciència que l'ha guanyat, avi.
Vas...
Vas a missa,
vas a missa,
i veus la gent amb aquella cosa, saps?
Amb aquell posat.
Exacte.
Però veus,
per molt ben posat que faci insectes mirts,
i veus que...
Bom, la reacció.
Depèn de si del costat se belluga.
Ai, molesta.
O sigui...
Sí, sí, sí.
Saps com ho diguem?
Hi ha una sèrie de detalls
que si els analitzes,
perquè és molt curiós,
si tu vas amb un metge,
allà on vulguis,
doncs,
si t'entretens a mirar la gent que hi ha esperant,
veuràs que al cap d'un rato,
els mateixos nens,
perquè sí,
reaccionen,
i aquella persona la fan,
la fan d'això.
Vaig explicar que vaig anar.
El que hi havia.
Hi havia una senyora,
si vostè el que li passa és això,
vostè se li ha dit,
no es prengui això, saps?
O sigui,
que anava dient,
i jo dic,
però escolti'm senyora,
si vostè sap tot això,
com és que ve el metge?
Vull dir,
que hi ha gent que a vegades,
a vegades són.
I a la Setmana Santa passa el mateix.
Això va passar quan va acabar la guerra,
com que llavors,
ara no tant,
perquè Tom va d'una altra manera,
però llavors,
clar,
hi havia una diferència,
aquella xulona,
amb aquella mantilla fins a mig cos.
És veritat.
Aquells talons de llars,
que anaven,
semblava que vaia ser un tango,
però...
Però encara hi ha ara, no?
Sí,
però hi ha gent ara,
que hi estan acostumats,
però en aquell temps,
per poder anar,
i a la processó,
per presumir,
o el que sigui,
amb uns talons,
i veus que semblava que vaia ser un tango,
saps?
Quan caminaven,
perquè la feia per aguantar.
que eren sacrificis que es feien,
doncs,
de cara a...
I clar,
i molts,
per obligació,
pels circumstàncies que es trobaven,
perquè havien sigut,
o perquè del que sigui,
doncs clar,
els puestos.
Sí.
Havien d'anar,
això,
amb una manifestació,
manifestacions,
no contrària,
sinó manifestacions de bé,
com si hi haguessin,
del partit,
del govern,
o sigui,
va ser uns moments,
que la gent es van veure obligats,
a moltes coses,
saps?
I clar,
i veus el patir de la gent,
i veus...
I llavors deien,
i què fa aquest aquí?
I si era...
Saps com vull dir?
Vull dir que la vida,
la gent,
ens trobem,
circumstàncies i moments,
que hem de fer coses,
que molts les fan per això,
per presumir,
pel que sigui,
però pensa que hi ha gent,
que es veu obligada,
a fer coses,
que per dintre esploten,
però es veuen obligats,
d'això,
que també és una penitència.
Això és el que li anava a dir,
que hi ha molta gent,
que potser,
pot sortir a la processó,
diguem allò de,
presumptament,
surt a la processó,
per presumir,
però també hi ha molta més gent,
que ho fa per sentiment,
t'estic dient,
exacte,
perquè ho fa perquè ho sent,
també els penitents,
que és una de les coses
que vostè avi especialment
sempre em comenta i em diu,
perquè hi ha molta gent
que va sense sabates,
que van flagelant-se,
o que porten aquelles creus,
que pesen...
Sí,
perquè a la vida,
a la vida dintre de tot,
ja ho he dit moltes vegades,
hi ha moments
que desconfies de tot ja,
desconfies de tot,
i esperes una cosa
que no saps d'on.
i potser no hi pensa d'això,
en aquells moments
que estàs desesperat
per les circumstàncies,
per tu,
o per un familiar,
o per un fill,
pel que sigui,
és capaç,
és capaç de fer qualquer cosa,
qualquer cosa s'entén
amb el sentit d'això.
I llavors,
inclús dius,
doncs aniré de penitent.
no hi pensa
el que és anar de penitent
si no ets ja d'anar-hi.
Sí, sí, sí.
Perquè, clar,
pensa el trajecte que han de recórrer,
pensa la d'això,
pensa...
Llavors,
sí que és una penitència,
aquest és un penitent.
Ara,
el que ja és penitent de sempre
ja sap que va a la processó,
i no és el mateix anar a la processó
que fer una promesa
i anar a la processó,
i més avui en dia a la Tarragona
que la processó dura el que dura,
passa el que passa,
i ara el professor doncs hi ha
el que pateix, pateix.
Ara mateix,
que si xafen allò del davant,
que si no es gira,
escolta'm, no xafen l'altre...
Vull dir...
A mi el que em dóna molta ràbia, avi...
M'entens?
A veure,
m'ha passat només una vegada
que ho he hagut de fer jo mateixa,
coses cadascú
que comenci pel seu malic, no?
Però és quan estàs veient la processó
aquelles persones que, a veure,
segurament ho han de fer per necessitat,
perquè arriba tard o...
no vull posar-los excusa,
però que creuen pel mig de...
Sí, sí.
Però pel mig, eh?
I després, no és que...
Després passa un,
però després d'aquella persona
passa un altre i un altre i un altre
i sembla que s'hagi obert allà un camí
que abans no existia.
I tot això pel mig de la processó.
El que passa...
Diguem una miqueta, no?
El que passa, per exemple,
que abans...
que existeix aquesta processó?
Abans la processó, doncs, no era tan llarga.
Ah.
I en aquell temps hi havia trens especials
que anava de Tarragona a Barcelona,
que venia a la processó,
de molts pobles, autocars, cotx, el que sigui.
I llavors la processó...
Llavors què passava?
Que el casc antic, principalment,
doncs,
estaven davant del seminari
o inclús a un puestos d'aquests.
Però, clar,
llavors el fes tard,
la processó que s'allargava
o el que sigui,
clar, havien de...
I llavors molta gent
desconeixia els carrers.
I què passava?
Passava amb els carrers
que els hi havia més recte
per anar d'allò.
Perquè a vegades hi ha carrers
que dius, bueno, mira,
segons quins carrers
esperes un moment
i la processó queda tallada
i aprofites aquell moment.
O algú dels arregladors
posar-se a un puesto
i fer pas per gent que...
Però no.
A tothom passa per...
És que...
Sí, que en piqui pugui,
semblar.
Hi ha moments, eh?
A veure, hi ha moments.
No, no.
Que també hi ha molta gent
que ho respecta i que...
Parlem ara,
parlem d'aquesta cosa general.
Sí, sí, sí.
El que es pensem,
que dic jo sempre,
que es pensem, no?
Que és això.
Perquè el que és prudent
ja sap el que ha de fer
i com que molts van al processó,
ja que no poden anar de penitents,
doncs van a veure-la.
Sí.
I la viuen.
Però l'altra,
hi ha alguns que van com a folklore.
Sí.
I aquests no la viuen.
Oh, mira quin misteri.
Oh, mira quina música.
Mira que...
Saps com ho dic?
Sí, sí, sí.
I clar, i allò és un espectacle.
Però clar, hi ha gent
que no és espectacle.
És viure-la.
És un any, doncs,
que dius, bueno, mira,
per Setmana Santa farem sacrifici
o farem d'allò, saps?
De la mateixa manera
que esperen, doncs,
poder anar a disfrutar el camp
per Pasqua.
Eh?
Farem...
No m'aparri d'això encara, eh?
No, no, no.
No m'aparri d'això encara.
Jo la setmana vinent.
No m'estic dues paraules.
Saps com vull dir?
Digui'm.
Vull dir que cadascú espera un dia
per aquesta cosa.
Però, clar,
la Setmana Santa i Tarragona
hi havia molta gent
que venien
perquè Tarragona ha sigut,
la Setmana Santa i Tarragona
ha sigut molt popular
dintre Catalunya i Espanya.
Parlem d'Andalusia
perquè és un estil.
Però aquí,
aquells carrerons,
aquells llums
que encara d'això...
Per la part de l'Arcabisbat,
per allò...
És fantàstic.
Carres, Sant Lloret,
tot allò...
Clar, Tarragona tenia una cosa.
I la té.
I el fet,
i el fet, allò,
a mitja llum,
veure aquell misteri
que venia contra llum,
aquells que cantaven...
L'entrada pel passeig
de Sant Antoni, avi.
Allò és fantàstic.
Aquells amb la creu
al coll descalços.
Ostres, com...
M'entens?
I Tarragona,
la Setmana Santa a Tarragona,
doncs,
és important per això.
Doncs sí.
Prescindint del folklore
té aquest sentiment
i aquesta cosa
tan tarragonina
i tan antiga
i per això
està declarada
com està declarada.
Exacte.
Avi, tornem la setmana vinent,
parlem del dia de la mona,
encara que ja han passat,
perquè ja tornarem
al dia següent
del dia de la mona,
i ja a principi de mes,
d'abril,
fins i tot.
Però ja ho comentarem
de cara a la setmana vinent.
Que acabi de passar
una bona Setmana Santa.
Moltes gràcies.
I fins al dimarts.
Molt bé.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit