I ja el teníem aquí amb nosaltres, Andrés i Andrés.
Bona tarda i benvingut.
Moltes gràcies, bona tarda.
Andrés, que sàpiguis que la setmana passada vam confessar que això estava enregistrat.
Sí, perquè...
Perquè, clar, el dia 20 va ser el teu comple,
i no et vam dir res el 21.
No pot ser, no pot ser.
Doncs felicitats, encara que ja sigui en uns quants dies.
Tot això és motivat per aquesta crisis que estic portant així de resfaredat.
Sí, no, que està una miqueta putxet, putxet, l'Andrés.
I que no és per posar-me medalles, però faig un esforç per vindre,
perquè ho faig amb molt de gust i moltes ganes,
i no vull faltar, si pot ser.
A més, ja diem que l'Andrés ha estat una miqueta fotudet,
que dèiem, a veure, a veure, aguantem uns dies més a veure què és el que passa,
però va revisculant, eh, Andrés, que així m'agrada i et veig millor, eh?
Sí, només et dic una cosa, que en aquest mes he perdut 4 quilos i mig.
Que es diu molt aviat, eh?
Que es diu aviat, i jo menjo, però, noi, ara amb això de l'encostipat i així,
no tenia ni gana, ni tenia, bueno, res.
Ganes de treballar, ganes de fer feina, sí, però ha esgotat, ha esgotat completament.
No, no, que no m'estrenyés gens, Andrés.
I biòtic, sense menjar i tot això, sembla que no, però fastidia una miqueta,
però mira't d'anar complint tots els deures que tinc per ahir.
I que són uns quants, eh?
Són uns quants.
Mira, no pots deixar la gent sense el cine, que més o menys els hi pot agradar,
i has d'anar fent la tasca que està estipulada.
A més, hem de dir que ara mateix, l'Andrés i Andrés,
doncs si aneu cap a sanites, podrem veure una de les teves pel·lícules,
de la filmoteca, l'Andrés i Andrés.
Sí, avui estan passant precisament El Diablo Dijo No,
no, perdó, El Diablo i jo,
El Diablo i jo, amb aquell magnífic actor que era Paul Mooney
i després l'actriu Anne Baxter,
i que la pel·lícula va ser dirigida per Archie Maio.
Però ja et puc anar avançant,
que per aquest proper mes de febrer
començarem el dilluns de la propera setmana
amb una gran pel·lícula, amb una bellesa fantàstica,
perquè hi ha unes preses del polo, en fi, fantàstiques amb això,
i és Los Dientes del Diablo.
Los Dientes del Diablo no té res a veure amb terrors ni coses d'aquestes.
A veure, que t'anava a dir, estem així molt diablesos, eh?
No, és una pel·lícula de l'Anthony Quinn, Peter O'Toole,
i que va ser dirigida per Nicolas Ray.
Això es tracta de la vida dels esquimals,
amb la seva ignorància de la civilització,
però la seva gran adaptació en aquell terreny que és tan hostil.
I entre les curioses costums que tenen aquesta gent
és que ells tenen la seva dona i viuen amb el seu iglú,
bueno, temporalment, perquè sempre estan buscant casa per anar menjant.
Sí, perquè són molt nòmoda, sí, és veritat.
I quan tu et presentes amb un d'aquests iglús,
bueno, ets benvingut fins a tal extrem
que et conviden a riure amb la seva dona.
Com que et conviden?
Sí, en vez de dir una altra paraula, ells diuen a riure, eh?
Sí, a disfrutar, a passar-t'ho bé.
Ells surten, la dona s'arregla, ben arregladeta, es perfuma, ben perfumada,
que no sé quina olor farà, l'oli de foca i aquestes coses, saps?
Sí.
I llavors tu t'has de posar al llit amb la seva dona.
Qui dius?
Sí, sí, sí, és un acostum.
I resulta que hi ha un capellà, que és el Peter O'Toole,
bé, ell va bastant, lògicament, de...
Del capellà, clar.
No, no, normal, de persona normal, sí, sí, sí,
amb aquelles ventisques i llavors, escolta, està ben equipat, no?
I llavors ell el convida a riure amb la seva dona
i lògicament el capellà li diu que no, que no pot ser tal i qual sigui.
I llavors això és una gran ofensa per ell.
L'agafa pels ombros, això és una manera de castigar-lo,
però sense ser una cosa violenta,
però com que ells són molt més forts,
no saben que les dames persones no poden ser tant.
I el comença a donar d'esquena contra l'iglú,
però amb el cap també.
I un dels cops el mata.
Ostres.
Un dels cops el mata.
Bé, doncs mira, ha sigut el destí.
És el destí, el destí ho ha hagut així.
Això és la manera de pensar d'ells.
Doncs mira, què hi farem?
Llavors, clar, lògicament,
la civilització busquen amb el criminal, amb l'assassí, saps?
I, esclar, ell amb això no ho concebeix,
que ell, sense volguer-ho fer,
el considerin que és un criminal, un assassí.
Ell no ho ha fet.
Ell simplement li ha donat el càstig que es mereix
per la seva falta de respecte amb la seva gentilesa.
I si ha passat això, ha sigut perquè és el destí ho ha hagut així,
d'aquesta manera.
Anda.
Saps?
Sempre tenen el per què de totes les coses que passen i com passen, no?
Exacte, sí, sí, sí.
A més, no hi troben ni dolenteria, ni benfer, ni res.
Tot és compartir, tot és, en fi, normal i correcte.
I si passa alguna cosa que, podríem dir, surt una miqueta de la rutina o de lo normal,
és perquè el destí ho ha volgut així.
Llavors, allà també veiem que, per exemple, la gent molt gran,
doncs, sobretot les dones, acostumen a curtir i a treballar la pell amb les dents.
Amb les dents.
Amb les dents.
Amb les dents comencen a treballar la pell, la dobleguen, en fi, allà no tenen...
No tenen eines.
No tenen eines, no?
Sí, sí.
Bé, llavors, quan una d'aquestes persones ja està en belleta,
que pràcticament ja no té ni dents ni serveis per res
i fa nosa amb aquella nova família d'aquell matrimoni,
amb fills o sense fills, és igual,
i llavors els abandonen.
Els abandonen.
Sí, sí, sí.
I els vells ja estan assumits amb això.
Hi ha una pel·lícula japonesa que també és una cosa similar,
que els porten els vells a alt de tot d'una muntanya,
i allà els deixen abandonats.
Perquè acabin de morir?
Sí, sí, allà els deixen abandonats sense menjar i sense res,
perquè morin allà,
entremig dels altres ossos dels altres que han anat morint,
també allà els han anat deixant.
Que greu.
Doncs això és una altra de les costums,
després la manera de caçar,
com ells imiten els moviments dels ossos marins o de les foques
per apropar-se amb uns d'aquests animals,
com els caçen,
tot això està bé,
perquè a part de la curiositat,
després la manera de caçar un os
és agafar un os de ballena,
que són molt flexibles,
que són molt puntiaguts,
el dobleguen amb força,
el fan allò ben doblegat,
que una punta es toqui amb l'altra
i l'envolten en tot de grassa,
que lògicament queda congelada,
de grassa, de foca,
o qualsevol dels animals que tinguin allà.
I llavors, quan saben que hi ha algun os per allà,
la tiren per allà,
lògicament allò per l'os és un menjar estupendo,
l'os s'ho minja, s'ho traga,
lògicament amb l'escalfor de l'os,
el seu interior,
llavors la grassa es dissol,
i l'os s'estira i perfora l'estómac d'aquell animal.
Però esclar, no el mata el moment,
sinó que llavors l'esquimal
l'ha d'anar seguint durant dies i dies i dies,
fins que l'os mora.
És una pel·lícula que no és un documental,
però el documenta molt bé,
a part de l'argument i de l'Antoni Quinn,
que fa aquí d'esquimal,
amb un paper fantàstic.
I aquesta pel·lícula recordem quan...
Això la farem el proper dilluns,
a les cinc i mitja de la tarda,
al casal Sanitas Tarraco,
que està a l'Avinguda Catalunya 54,
i és l'edifici on hi vien les germanetes dels pobres.
L'entrada és totalment gratuïta.
Això del casal hi pot anar a tothom,
perquè encara que Sanitas és un edifici
a medir de propietat, en fi,
privada, per dir-ho així,
el casal pertany a l'Ajuntament.
I llavors tu pots anar allà,
pots jugar al billar, pots jugar a l'escaig,
pots veure la televisió, hi ha un bar...
I a més a més, el dius pots veure així.
Pots fer relació, que també va bé de tant en tant.
Això perquè la gent ho sàpiga,
perquè és un lloc que desbarjo,
i ara perquè no és apropiat,
però a l'estiu allà hi ha uns jardins que són preciosos,
pots passar estupendament bé.
Però ja que estem parlant del mes de febrer,
et diré que el dilluns que va fer
amb els Dents del Diablo,
però les pel·lícules que hi ha preparades
és, per exemple, el dia 11,
La dama d'Arminyo,
una pel·lícula de Betty Gable,
Douglas Five-Banks,
i que va ser dirigida per Ernest Lubitsch
i després per Otto Preminger.
Per què va ser dirigida després per Otto Preminger?
Sí, què va passar?
Desgraciadament, Ernest Lubitsch va morir
fins que estava fent la pel·lícula.
Ens ho hem imaginat.
Passem al dia 18,
una divertidíssima pel·lícula italiana,
La ladrona, su padre i el taxista,
Marcelo Mastroian i Sofia Loren,
la gran parella italiana.
Sí, sí.
I la pel·lícula està dirigida per Alessandro Blasetti.
Ja, per acabar, el mes de febrer,
una altra gran pel·lícula,
Salomón i la reina de Saba.
Gina La Llobrígida i Jules Briner.
I a més a més va ser dirigida per King Bidor.
O sigui que jo crec que és una selecció de pel·lícula...
No, no, bones pel·lícules, eh, Andrés.
Bones pel·lícules.
La gent queda contenta.
Hi ha alguns que tenen una miqueta de problema,
perquè, esclar, els ve l'hora de sopar,
els residents d'allà...
Hi ha alguns que, bueno,
consenteixen a sopar més tard,
però altres ja no poden,
i van a dormir més tard.
Han d'anar a l'horari, no?
Però el públic que ve de fora,
doncs, bueno, gaudeix de les pel·lícules.
Bé, això és el que tenim.
Però és que, per l'antiga audiència,
per demà a la tarda, a les 6,
a l'entrada des de col·laboració d'un euro,
passarem la pel·lícula La prima cosa bella
a dins d'aquest cicle que estem fent
de mares de pel·lícula.
O sigui, les mares també tenen dret a aquestes pel·lícules.
Sentim-ho, no?
Anem a sentir.
Anna és una mujer extraordinària.
Nunca he vist a una paciente terminal
tan vital i alegre.
Sí, però no me parece que se estén muriendo, la verda.
Ni siquiera le ponen la quimio.
Dicen que és inútil.
Bueno, voy a dormir un rato,
que anoche no he pegado ojo.
Cómo me gusta hablar contigo,
ja no me acordaba.
Vete a la mierda.
Tu madre estava molt orgullosa de ti.
Ya sabéis que con mamá siempre lo pasáis bien.
Y no quiere que la gente sepa que nunca la llamas.
¿Sabe que cuando sonríe, señora,
es igualita a Abba Garner?
¡Morte!
Es que pensaba que...
¡Mario!
Dime dónde están mis hijos.
¡Dios, cuido!
Disculpe, disculpe.
¡Soy el marido de esta desgraciada!
Está buena, pero no para de reírse.
Me parece que está un poco loca.
Dice que está casada,
pero el marido la echó de casa.
Me he permitido traer a mi querida amiga Anna.
Mis respetos.
Me he tropezado.
Se ha tropezado.
El muy canalla le ha traído otra puta.
A mí me ha arruinado la vida.
A ella también.
Y si vienes a conocerla,
a lo mejor te la arruina a ti también.
Nunca se sabe.
Tu madre es una inconsciente,
pero no es mala persona.
Déjate llevar por una vez.
Siempre ha sido muy gruñón.
Deberías confiar un poco más.
Madre mía.
Aquest és un petit abstracte del que podrem veure en aquesta pel·lícula.
La prima cosa, Bela, que, Andrés, més o menys ja hem pogut intuir...
Sí, això queda molt bé dins el cicle aquest de mares de pel·lícula.
perquè això ho patrocina les senyoretes Antònia Tajuelo i Sílvia Pardines,
que són psicoanalistes, membres de l'Institut OIR,
que és Orientació, Intervenció i Reflexió,
que és una associació psicosocial que va sorgir com a intent de resposta
dels diversos malestars individuals i o socials que emergèncien de l'actualitat.
El motiu que es realitza aquest cicle de mares de pel·lícula
és un intent de plegar la nostra afició al cinema
i l'interès, tant professional com personal,
per un tema que des de sempre ha fascinat a tothom,
mitges, artistes, filòsofs, etc.,
i visualitzar com l'han interpretat diversos cineastes.
Llavors, hem tingut la mostra, amb les pel·lícules que hem anat passant,
dels problemes o situacions de les mares amb els fills o les filles.
I cada vegada hem trobat un argument diferent i sorprenent.
Això és veritat, eh?
I l'argument i sorprenent d'aquesta La Prima Cosa Bella
és que una dona jove, té un xiquet de 8 anys,
està en un balneari, això representa que és l'any 71,
i allà estan fent l'acció de la reina del balneari,
que és un balneari molt famós de tot l'Iborno, allà a Itàlia,
i Anna, que és aquesta dona que està estupendament bé,
és per sorpresa cridada al palco
i obté, per votació secreta en tot el públic d'allà,
la corona de la mamà més vella.
Vella de guapa, eh?
De guapa, sí, de guapa, no de vieja, no, de guapa, de preciosa,
perquè la dona, lògicament, l'han triat, que està estupenda,
ho hem de dir-ho així.
Això provoca un gran renou amb la família Michaluzzi,
de la que és ella a part, no?
I des de llavors comença per Anna, Bruno, la seva germana, Valeria,
una aventura que acabarà d'una inesperada
i, com diria jo, com m'ho adora, reconciliació.
Però qual és el kit de la qüestió?
Doncs passa el següent,
que això porta que aquesta dona comenci a agafar una fama inesperada
i ella sempre va amb el seu nen de vuit anys.
Però per aquest nen això li representa un trauma,
veure com la seva mare, escolta, és cridada per tot arreu,
és buscada per tots els homes,
fa inclús escenes en pel·lícules...
I tot això li treu d'estar amb ell.
I això per ell és un renou que no ho accepta.
I és una altra manera,
no solament el problema de la mare amb els seus fills,
sinó que aquest cas és un problema del fill amb la mare.
Però, esclar, com que sempre suposem
que la persona gran té privilegi sobre els més petits,
també no deixa de ser un problema per la mare,
encara que no acaba de comprendre el problema interior que porta el seu fill.
O sigui, que és una pel·lícula que és curiosa,
a part que és divertida,
i hi ha situacions rocambolesques que et fan riure,
i bé, pertany precisament a dins d'aquest cicle.
Això demà a les 6 de la tarda.
Però és que el dijous tenim l'última pel·lícula,
que ja és paraules grans,
que és Criades i senyores.
Una altra pel·lícula que ha tingut,
mira, l'Òscar...
És una pel·lícula d'any 2011.
Sí, sí, no, és molt recent.
Ha tingut els Òscars,
millor actriu secundària,
i 4 nominacions.
Els Globus d'Or,
millor actriu de repartiment,
i 5 nominacions.
Els Premis Bafta,
millor actriu secundària,
i 5 nominacions,
inclús gent la millor pel·lícula.
El Premi National Board of Review,
millor repartiment.
Els Premis Critics Choice Awards,
3 Premis d'Interpretació,
i 8 nominacions.
Déu-n'hi-do, eh?
Els Premis del Cercle de Crítics de Nova York,
millor actriu de repartiment,
la Jessica Shunsting.
Un altre, també,
en fi,
reconeixement,
dels satèl·lits,
IWAR,
millor actriu.
4 nominacions,
inclús el millor actor.
Un altre premi,
Associació de Crítics de Los Ángeles,
millor actriu secundària,
i Screen Actors Will,
l'actriu secundària,
i el repartiment.
Jo crec que això ja és suficient garantia,
perquè un s'atreveixi a anar a veure aquesta pel·lícula.
Fem una cosa, l'escoltem, no?
Anem a escoltar un fragmentet.
He conseguido trabajo,
escribiendo para el Jackson Journal.
Yo voy a ser escritora.
Que bueno,
supongo que me vales.
Genial,
o si podrás escribir mi escena.
Charlotte Filan muerta,
su hija aún soltera.
Evelyn,
están aparcando
y la mesa no está puesta.
Lo estás tirando.
Perdóname, señor,
pero voy a matar a esa mujer.
Sabes tan bien como yo
que en todo hogar blanco
debería haber un retrete
para las criadas negras.
Tal vez deberíamos construir
un baño fuera para ti.
¿Qué?
Me dijo que escribiera
algo que me inquietara.
Continúa.
A mí me crió
una mujer negra
y he visto lo sencillo
y lo complejo
que puede ser.
Ella fue quien me crió.
Eso no es cierto.
Quiero escribir
sobre las criadas
y su punto de vista.
Un libro así
no se ha escrito nunca.
Por algo será
de esas mujeres
que crían niños blancos
y ni siquiera pueden usar
el aseo en nuestras casas.
Minnie,
y estás él.
¡Estás despedida,
Minnie Jackson!
Creí que podría
escribir mis historias
y leárselas.
De acuerdo,
voy a hacerlo.
¿Me tengo que hacer
yo las preguntas?
¿Sabías cuando eras niña
que un día serías criada?
Sí lo sabía, señora.
¿No sueñas con ser otra cosa?
Yo la ayudaré también.
La ayudaremos todas.
¿Has perdido la cabeza?
No, señora.
Pero usted la perderá.
La hemos hecho buena.
Es muy escandaloso.
Es usted peor que el demonio.
Las cosas aquí van bien.
¿Por qué quieres problemas?
Los problemas están aquí.
Nos manifestaremos
hasta que llegue la libertad.
Vosotras me metisteis en esto
y yo lo terminaré.
Hoy está de buen humor.
El valor a veces
es alta una generación.
Gracias por volver a traerlo
a nuestra familia.
Així és com sona aquest,
The Help,
que és la seva versió americana,
Criades i senyores,
que n'hem posat el títol aquí.
Jo ho explicaré així ràpidament
les sinopsis.
Això representa que és a Mississippi
i sobre els anys 60
i Skeeter,
que és la M. Stone,
és una jove surenya
que torna de la universitat
i està decidida
a convertir-se
en escritora.
La seva arribada
en la localitat
comença a alterar
la vida de la ciutat,
inclús
la dels seus amics,
perquè s'ha proposat
entrevistar
a les dones negres
que s'han passat la vida
al servei
de les grans famílies
patint
totes les formes
de discriminació racial.
Que hi havia en aquell moment,
a veure,
no només perquè les famílies
ho fessin,
sinó era el que existia
en aquell moment, no?
Exacte, exacte.
Pels anys 60
encara hi havia bastants,
n'hi ha ara,
però més ni dels anys 60
que n'hi havia també de grossos.
Una gran pel·lícula,
no perquè la passi jo
ni perquè jo ho digui,
ni molt menys,
però és una gran pel·lícula
reconeguda per tothom
i que fa passar
una vetllada.
És una pel·lícula llargueta,
perquè dura 137 minuts,
dues hores i...
quart aproximadament,
però que se't passa volant.
Doncs això és el que tenim
per aquest dijous
i que ja, en fi,
podem anar preparant
i d'alguna manera ràpida
avancem
el mes que ve.
Sí?
El mes que ve
si fem el cicle
com és habitual
cada febrer
que col·labora
el Col·legi Oficial
de Metges de Tarragona,
no és que fem pel·lícules
de com obrir el cor
sense...
No, no, no.
Alguna cosa que tingui a veure
sempre amb metges.
Sinó simplement
perquè ells fan
durant aquest mes de febrer
però els seus actes
recreatius i festius,
com diguéssim,
la seva festa major
i entre tots els seus actes culturals
fan aquest mes
aquí a l'antiga audiència.
I titulem el cicle
El metge i el malalt.
Mira,
pel dia 5 de febrer
farem
Cara de Àngel
amb Robert Mitchum,
Jan Simons
i dirigida per Otto Preminger.
Garantia absoluta d'èxit.
Cara d'Àngel
és una noieta
que...
de casa rica
i hi ha
un incident a casa seva,
arriba a l'ambulància
i un dels ajudants
a l'ambulància
s'enamora d'ella.
Llavors,
ella comença
a conquistar-lo
per certs propòsits
que ella porta
a dins del seu cap,
dins d'aquesta
careta d'Àngel.
El dia 7 de febrer
és un dia
en les carreres.
Un dia en les carreres?
Un dia en les carreres, sí.
Tot això
és perquè hi ha
alguna cosa
que a veure
amb els metges
o amb les ambulàncies
o amb els saladors
o el que sigui.
Un dia en les carreres
és dels hermanos Marx.
Llavors,
què passa?
Doncs mira,
fa falta un metge
amb un balneari
i un senyor
que és veterinari
es fa passar per metge.
Qui ha de ser?
El Groucho Marx.
Ja tenim el liu armat.
Ja està fet, eh?
El dia 12 de febrer
fem
Muerte en Venecia,
una preciosa pel·lícula
italiana
de Dick Bogart
i Silvana Mangano
i que va ser dirigida
per Luchino Visconti.
Una preciosa pel·lícula
en música de Mahler
que, bueno,
il·lustra
les accions,
les visions
d'aquesta pel·lícula
d'una manera encantadora.
Passem al dia 14 de febrer.
La melodia de la vida.
Irene Dunne,
Ricardo Cortés
i dirigida per
Gregory La Cava.
Una pel·lícula
de com una dona
s'enfrenta a la vida
amb els seus dos fills
i que, lògicament,
té els seus problemes
de malalties.
Passem a una altra pel·lícula divertida
que és el 19 de febrer.
Doctor Dolit.
Eddie Murphy,
per riure,
i Ossis Davis,
dirigida per Betty Thomas,
un metge
que comprèn el llenguatge dels animals
i parla amb ells.
Fantasia.
Sí.
I després,
cuidado,
aquí hi ha una anècdota
i una cosa curiosa.
El dia 21 de febrer
farem un ratllo de luz.
A tu què et sembla un ratllo de luz?
A qui et recorda?
Home,
doncs que una mica...
El Marisol.
Ai,
doncs te l'havia dit
una miqueta d'esperança.
No, no, no,
sí, sí,
però és que hi ha una pel·lícula
de Marisol
que és un ratllo de luz.
Sisplau, sisplau,
no és un ratllo de luz
de la Marisol.
No és.
És una pel·lícula
del 1950,
és un drama de racisme,
amb Richard Wimmer,
Sidney Pontier,
que és la primera pel·lícula
que ell va fer,
i Linda Darnil,
i està dirigida
per Josep L. Manquiavits.
És Richard Wimmer
i son germà
són dos gans terets
aquests de poca monta,
que són ferits
amb un robo que ell fa,
quan estan a l'hospital
de la presó
ha de ser atès
el germà
que està greument ferit,
i el Sidney Pontier,
que és negre,
doncs l'ha d'atendre.
Però es dona compte
que aquell xicot,
el seu problema
no és precisament
la ferida de bala
la que té,
sinó que té
algun problema
amb el seu cap.
Intenta atendre'l,
però aquell xicot mora.
Llavors,
el Richard Wimmer
no té conseqüències,
sinó que diu
que ell l'ha matat
i que jura venjança.
Ja tenim el drama preparat.
Doncs sí,
doncs sí.
T'he de dir una cosa,
estava buscant ara
per veure si trobàvem
el tràiler d'aquesta pel·lícula
i és veritat,
poses un rayo de luz
i l'únic que surt
és la Marisol.
Sí, sí, sí, sí.
No has de posar
o bé el director
o bé l'actor
o bé l'any.
Busquem algú.
Ja ho farem
i ho farem
de cada setmana que toqui.
Perquè mirar,
només queden
les últimes pel·lícules
que farem
el mes de febrer.
El dia 26
farem
Les invasiones bàrbares,
una pel·lícula
de Remy Girard
i Estefan Rousseau
dirigida
per Dennis Erkan
i resulta
que és una pel·lícula
canadenca
que és un home
que ja es veient
al final de la seva vida
decideix parlar
amb tots els seus familiars,
aquells amics
que ells s'havien anat allunyant,
en fi,
una relació retrospectiva
del que havia sigut
la seva vida.
I per acabar
el dia 28 de febrer
Halt at Jazz.
O sigui,
això és música...
Halt at Jazz, sí.
És una pel·lícula musical,
dramàtica,
que és de Roy Schneider,
Jessica Lange
i dirigida per Bob Fos.
És la història
d'un gran coreografista
que hi va haver allà a Amèrica
i mentre ell està
a les portes de la mort
va recordant
tota la seva vida artística.
O sigui que
és una selecció de pel·lícules
també que jo crec
que està considerada
estupendament bé.
Magnífica, eh?
Això els dimarts i els dijous
a l'antiga audiència
a la plaça Pallol
a les 6 de la tarda
amb la col·laboració
d'un euro.
Fantàstic.
Fantàstic.
Recordem que tot això
que estem dient
és de cara al mes vinent
que sembla que hagi de ser
d'aquí a altres setmanes
però no, no.
Aquest divendres
ja és dia 1 de febrer, eh?
Exacte.
Perquè anem fent-nos la idea
de com passa el temps.
Exacte.
Andrés,
ens queden aproximadament
uns 6 minuts,
més o menys.
Sí.
Doncs mira,
estàvem parlant
durant tots aquests dies
de la pel·lícula
que és
Pal Joy,
una pel·lícula
de la Kim Novak,
de la Rita Hayward,
del Frank Sinatra.
hi ha una sèrie de cançons
que van,
algunes eren
de l'original
de l'obra
que es va fer
per Broadway,
però alguna es va eliminar
i es van posar
algunes altres.
Llavors,
si només ens queda
aquest poc temps,
jo et posaria
un tema
que és
molt conogut,
molt conogut
i molta gent
jo crec que ignora
que és d'aquesta pel·lícula
o d'aquesta obra
de teatre,
que és
La dama
és una vagabunda
i que precisament
canta
Frank Sinatra
que amb la pel·lícula
és el Pal Joy.
Escoltem,
doncs,
Esta dama
és una vagabunda.
She gets too hungry
For dinner at eight
She likes the theater
And never comes late
She never bothers
With people she'd hate
That's why the lady
Is a tramp
Doesn't like crap games
With barons or earls
Won't go to Harlem
In ermine and pearls
Won't dish the dirt
With the rest of the girls
That's why the lady
Is a tramp
She likes the free
Fresh wind in her head
Life without care
She's broke
She's broke
And it's oak
Hates California
It's cold
And it's damp
That's why the lady
Is a tramp
She gets too hungry
To wait for dinner
At eight
She loves the theater
But never comes late
But never comes late
She'd never bother
With people she'd hate
That's why the lady
Is a tramp
She'll have no crap games
With sharpies and fraud
And she won't go to Harlem
In Lincoln's or Ford
And she won't dish the dirt
With the rest of the broad
That's why the lady
Is a tramp
She loves the free
Fresh
Wind in her head
Life without care
She's broke
She's broke
But it's oak
Hates California
It's so cold
And so damp
That's why the lady
That's why the lady
That's why the lady
Is a tramp
Txan
Has vist?
Que bé
Quina meravella
Que la coneixis aquesta peça
El que menos podies imaginar
Que pertanyia
Exacte
Aquesta pel·lícula
Aquelles coses que moltes vegades
ens comenta l'Andrés
Que ubiquem la cançó
però no sabem
Cap a un lloc
No hi ha alguna vegada
Que sí
Però a vegades
Sabem que és de Fran Sinatra
Sabem que és més famosa
La cançó
Que la pel·lícula
Sí
Pal jo és una pel·lícula
Que jo la tinc
Dintre de la programació
Perquè és una pel·lícula
Que no coneix tothom
Una pel·lícula
Que surt en tres personatges
Com Fran Sinatra
Una Rita Hayward
Esplendorosa
Imaginat
I una Quim Nova
Que encara més
I resulta
Que en fi
Coneixen les cançons
Però valdria la pena
Jo no sé si ho vaig dir
L'altre dia
Que aquí
La Rita Hayward
És la que li paga
Li munta el local
Amb el pal joi
Perquè és una miqueta
Vividor
Una miqueta
Diu
És un cantant
Que vol mar triomfant
A la vida
I aconsegueix
Que aquesta dona
Que té molts diners
Doncs li posi
Un local
Bé
Llavors
Resulta que ella
És una miqueta
Més gran que ell
Però a la vida real
Ella era
Tres anys més jove
Que el Frank Sinatra
Anda
Es canviaven els papers
Però a la vida real
I llavors van tindre
Van tindre que arreglar
Amb ella
Tal com ho saben fer
Aquesta gent de Hollywood
Perquè semblés
Una dona
Una miqueta
Més gran
Que el Frank Sinatra
Però és curiós
Les coses
I
Clar
La Quim Novak
En fi
Ja és una dona
Que saps quants anys
Té ara
La Quim Novak
No
80 anys
80 anys
La veiem aquí
Amb aquesta pel·lícula
Dius
Mare de Déu
Aquesta dona
D'on t'està
Que si em truca
Vaig corrent
Com no sigui per arreglar
El lavabo
El que sigui
Perquè escoltem
El que és amb ella
No sé
Ja no l'arreglem
L'hem de restaurar
L'hem de restaurar
Exacte
Però jo crec
Que ja no hi ha restauració
Però et dic una cosa
He vist alguna fotografia d'ella
I es conserva ben maca
Es conserva ben maca
És com tipus
Sofía Loren
Oh sí
Que estan guapíssimes
És veritat
I també es conserva molt bé
Bé
Una altra anècdota
També
Que per exemple
N'a va dir
La Rita Hayward
És clar
Últimament
Quan vivia lògicament
Van dir que s'estava envellint molt
I era degut
Que era una alcohòlica
I és que en aquell temps
No es coneixia encara ben bé
El que era l'Alzheimer
I és que la Rita Hayward
Realment el que tenia era l'Alzheimer
Imagina't
És clar
Ja la gent
Les llengues
Normalment pensem
Que la gran majoria de vegades
Quan veiem una persona
Que està una mica demacrada
Normalment pensem
Que hi ha algun tipus
D'addicció darrere
I no pensem
Que pot haver-hi una gran malaltia
O una greu malaltia
Exacte
Bé
Jo crec que potser ja
Per acabar ja
Amb aquest cicle
De Pau Joi
Perquè la setmana que vés
En casa et canviaré de temàtica
Ah
Sí
Ja portarem una altra cosa
Diferent
Vinga
Vinga
Aviam si
Home
Pensem que et veia el carnaval
Podríem donar-ne una miqueta
També de color per aquí
Bueno ja t'adono
Jo saps què passa
Jo vaig molt fins a cert punt
A lo meu
El que tinc programat
El que tinc preparat
I si ara hem estat fent això
Tipu americà
Doncs m'he d'ha de fer un altre tema
Diferent
I bueno
Ja entrarà dins
De l'Opatri
De l'Opatri hispànic
Bé
Jo posaria ara
Un tema
Ja per acabar
Que és un tema
Musical
És amb l'orquestra
Però també pertany
Amb aquesta pel·lícula
I el títol és
Hasta luego
És una peça curteta
Ja dic
Amb una magnífica orquestra
Com ja amb aquesta pel·lícula
I ens despedim ja
Fins al proper dilluns
Si Déu vol
Doncs hasta luego
Hasta luego
Bueno
Fins el mes viner
Ja Andrés
Exacte
Gràcies
Adéu



Adéu