El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a bordo dels catalans,
el millor barco de guerra, a la flota d'Ultramar, el patrimonier i el nostre dos i catorze mariners,
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palabruger.
Quan el català sortia a la mà, els nois de Calella feien un cremà,
mans a la guitarra, solien cantar, solien cantar, visca Catalunya, visca el català.
Arribar en temps de guerra, de perfidies i traïció, i en el mar de les Antilles...
No fa falta anar amb el mar de les Antilles i anar a sonar els canons aquí a la nostra ciutat.
I això que sonessin els canons, ja t'ho dic ara que l'avi en sap una miqueta del que va passar per aquí, per la nostra ciutat.
Avi Ramon, bona tarda, benvingut.
Bona tarda.
Mira que m'ha deixat, mira, mira, cabella de punta el tinc, eh?
Però no sé per què he pensat, mira, que arribaran temps de guerra, l'avi Ramon, que és guerrero ja de per si...
Però, avi, que moltes vegades m'ha comentat vostè, que això dels canons, aquí a Tarragona també sonaven, no?
I també més d'una i de dues i de tres bombes que caien dels avions.
Bé, els canons primers que van sentir a Tarragona va ser perquè ara m'agafes així d'improvist i avui no estic massa...
Què li passa, avui, avi?
Es veu que no estic massa...
Això és el temps, això és el temps que fa que té aquest temps.
Aquest temps...
No, és que hi ha coses, per exemple, que les vas viure d'una manera i altres més d'això,
perquè a Tarragona el primer bombardeig que hi va haver va ser amb canonat de mar.
En aquest moment no recordo quin d'aixòs era, no sé si el Canàries o un d'aquestos,
que va ser el primer bombardeig, que Briscarà va atacar, per exemple, la Rambla Vella,
la part on hi havia el Gratz Càtxaro, bueno, el Càtxaro, em sembla que es deia Càtxaro, no?
Ah, ja ho sé.
El Gratz aquell que hi havia allà, a l'entrada de la Rambla Vella, d'això, per cert,
que una de les coses més dramàtiques que es va comentar és que anava a una senyora Corrents
amb la mà i un tros de braç d'un xiquet.
Vull dir que ara a vegades veiem coses i quan les expliques dius, vols dir que és veritat?
Però això va...
Sí, el primer bombardeig.
Que va passar a Tarragona.
Sí, això el primer bombardeig, que va ser el que dius de canons.
Després no, després ja va ser a base de bombes.
Però havia una pregunta.
Jo no sé si això se'n recordarà, perquè ja són inuteses, no?
Sí, però es van poder veure, podíem dir, els vaixells que es posaven en línia
disparant cap al mar, perdó, disparant de mar a terra, no?
Sí, escolta, es van poder avisar d'alguna manera?
De veure es podia veure tot.
D'acord.
Tot perquè t'agafava de sobte, t'agafava d'imprevist, no estaves preparat,
la suposició, les cases, per exemple, hi havien...
es van fer, doncs, tres o quatre refugis ben fets,
però molta gent, inclús, jo recordo el carrer Major,
allà on hi ha aquell antiquari que va cantar amb el...
quatre cantons, allà, als baixos d'aquella casa,
feia de refugi, i em diràs tu, si hi ha una bomba,
tots queden espoltats a sota.
Sí, sí, sí, sí.
A la Rambla, també, on hi havia la llibreria Guàrdia,
és que ara hi ha el Metropol i tot això,
allí també, allà sota, que hi havia la llibreria,
a sota també era refugi.
Hi havia un altre refugi.
O sigui, que hi havia refugis que eren adequats,
però no eren refugis.
Refugis forts, hi havia aquí de la plaça La Font,
per exemple, van aprofitar molta cosa,
el carrer Guàrdia González, que es prestava bé,
perquè com que tal tot era terra,
perquè ara tot s'ha habitat,
però tenen en compte que a Tarragona hi havia alguns carrers,
que hi havia cases que el jardí era des del primer pis fins a terra.
No hi havia més.
No hi havia més.
I a sota va servir...
Era la primera planta, per entendre, no?
Va servir per ser refugi.
A González, me'n recordo que hi havia un,
que jo me'n recordo que un dia jo estava a l'orberia,
allà al carrer Canyelles,
i vam mordar, i vam tenir a tallar el cabell corrents al refugi.
I no corri, i no corri, saps com ho he dit?
Que dius allà, diu, no es mogui,
continuï tallant mi el cabell, no?
Vull dir que és una època que ara quan la dius,
ho dius d'una manera,
però l'altre, jo recordo...
No, perquè ho fas amb la distància dels anys, Javi.
Jo recordo, per exemple, que la cooperativa,
estava allà al carrer Reding,
entens?
Al carrer Fortuny,
doncs allí també hi havia un pati,
i allí al pati van fer un refugi
que sortia al carrer Cervantes
i després, com que hi havia la col·lectivitat d'avenistes
al carrer Reding,
van fer dels tres carrers tot un refugi.
Ah, no.
Sí, i recordo jo que llavors,
en 14 anys, no, en 12 anys,
anava allí de prenentet,
que així ja guanyava dos relets
i anava a repartir cartes o la feia o el que així.
Doncs bé, doncs com que anava a aquest refugi
d'aquí, del carrer Reding,
era improvisar a tenir unes escales de fusta
pels que treballaven a la cooperativa i d'això, no?
Però, clar, llavors va haver algun veí
que també baixava,
i alguna persona gran resultava que per estar de dalt,
a baix, a escalar, a escalar de fusta,
doncs clar, passava 10 minuts o 5 minuts.
I hi ha un dia d'aquestos...
Temps que es perdia...
I hi ha un dia d'aquestos que vaig agafar
a anar a baixar amb el verdeig,
el veí que no podia baixar va anar a corrents
per entrar pel de la cooperativa.
Vaig fer just entrar dintre,
que quan entraves dintre,
fer mirada de tomet per no deixar...
Doncs, una explosió,
el mateix pols i terra,
i d'això em va fer anar
tot un tros de dos o tres metres
contra el d'allò.
I llavors, quan vam sortir d'allí,
vam veure tota la runa
de la casa que havia ensorrat
davant del refugi.
Però quina por, avi, no?
Que era el que feia cantó
entre el carrer Fortuny
i el carrer Cervantes.
Que ara ja estava una casa nova...
Però saps què passava?
Què?
Que llavors t'hi trobaves.
Ara quan l'expliques...
Oh, t'hi trobaves.
Llavors la mateixa por,
el mateix nerviosisme,
la mateixa circumstància
t'aportava a la cosa, saps?
Vull dir que bombardeixes així,
doncs clar,
vas trobar-te al carrer La Unió,
allà on hi ha aquest supermercat,
hi havia també...
Allà hi havia una casa de mobles,
hi havia un deixodo, també una bomba...
En fi, te'ls trobaves
i clar, com que resultava
aquests avions,
quan venien a Tarragona
es passejaven
perquè no hi havia defenses.
Com que no hi havia defenses a Tarragona?
Home, no hi havia cap antiaeri
que quan venia...
Llavors anaven amb tota la tranquil·litat
i quan venia del món.
O sigui, quan ja senties ja
que venim de Mallorca,
ens haguis sentit un rum, rum, rum,
de mira, hi havia la pava
i llavors la catedral
la Capona tocava
a més de les xerenes
per poder avisar tothom.
Tothom com podia,
doncs clar, tenies temps al refugi o no.
A vegades quan anava al refugi
havia passat la cosa.
Llavors sí,
llavors van posar...
M'imagino,
perdoni'm, eh,
m'imagino l'estat de nerviosisme,
l'estat...
Allò que moltes vegades ara diem
per estar a la moda, no ho sé,
allò que dius
ai, és que estic estressat.
En aquell moment
sí, s'ha de estar molt estressat.
Però són les circumstàncies
que el mateix estat que passes...
Sí, que no ho penses.
T'hi porta.
Sí, sí, i no hi penses.
Llavors sí,
llavors vam posar
aquí a l'iglesia de Sant Joan,
a dalt al campanar,
vam posar una matralladora antièria,
que almenys...
Alguna cosa feia.
Almenys ja...
M'entens com ho dic?
Després també hi havia aquí a Reus
hi havia els casses aquests russos,
que quan venien a vegades sortien,
però clar,
quan un d'aquests mosques que deien
sortia ja,
l'altre ja,
i havia fet la feia,
ja se n'en tornaven.
M'entens?
Llavors no venia aquí,
va bordar ja el port,
l'estació,
el port,
moltes cases del port,
allà a la plaça dels carros,
allà a aquella casa
que hi ha,
que hi ha...
que eren igual,
doncs ara està...
En fi...
Una pregunta que potser
no tindrà vostè la resposta.
Què tenia d'important a Tarragona?
Perquè hi hagués aquest bombardeig.
Perquè dius,
si és que aquí hi havia
una sede militar enorme,
com per exemple hi ha la part de Saragossa,
o de Madrid...
Tarragona.
El que passa és que no hem donat importància
qui és i el que és.
Hi ha hagut altres llocs,
altres llocs que s'han aprofitat d'allò.
Però pensa que a Tarragona,
el que no vam aconseguir
un lloc a prop d'aquí
de fer un port a Salou
per ser el port de Reus,
Tarragona el tenia,
ja dels romans,
i clar, això...
I vostè creu que tot ha vingut d'això,
també?
De cap una part?
No, no.
Vull dir que era un punt estratègic
per bombardejar.
Hi havia l'estació
que agafava també València,
Reus i tot...
I Barcelona.
O sigui, l'estació...
Hi havia diferents llocs de Tarragona
que també tenien,
les seves coses,
hi havia el quartel,
hi havia...
O sigui,
que tenia també una sèrie de coses a Tarragona
que no hi ha hagut importància.
Que sembla que nosaltres aquí
som petitons,
però que dintre del què...
A Tarragona hi ha hagut de coses
que no li hem donat la importància,
però ha sigut,
ha sigut pionera.
Ara mateix veus amb això
de les tapes,
xics, el que sigui.
Tarragona va fer,
va iniciar-ho, no?
No ho dic amb malícia,
a veure si ho entens.
Oh, no, no.
Va iniciar aquesta cosa.
Per exemple,
Torreda en Barra.
Ara, Reus,
és una gran cosa,
els nors i gens...
Vull dir,
que a vegades
nosaltres fem una cosa
i no l'apreciem
o no li donem la importància
que altres ho aprofiten.
Llavors,
Tarragona també pensa
que era un punt
tant per uns
com pels altres,
perquè també pensa
que Tarragona
també
per la part nacional,
per la part roja,
també era un punt
bastant d'això,
perquè també
hi havia aquí
que es va també
cremar
i van fer
una sèrie
de desverats
que trobien.
Per què diria?
Perquè
el cremar,
per exemple,
el cremar una iglésia
o una cosa d'aquestes.
O els sants mateixos.
El cremar una cosa d'aquestes.
Clar,
la ignorància
doncs
no deixava a veure
el valor artístic
que tenia aquella cosa.
Que es perdia, clar.
No m'entens com vull dir.
Però sempre es fa avi.
Sempre quan s'arriba
a qualsevol lloc
es destrossa tot.
Si et dic,
que dius per què...
M'estàs preguntant
unes coses
que en aquest temps.
Sí, sí, sí.
Perdó, n'hi ha dit.
No, no.
És que m'ha treu de Polleguera
les grans injustícies
que s'arriben a fer
en nom de què
i de qui?
Perquè aquest és un altre.
Jo de jovenet,
jo de jovenet
no vaig veure
d'injustícies d'aquestes.
Dic injustícies
perquè no els acabes
de...
Sí, sí, és que no t'ho creus.
Sí que...
Sí que quan penses,
per exemple,
quan t'enrabies,
no saps el que faries.
D'acord.
Però és que una cosa
és enrabiar-te
i l'altra és arribar a odi.
I l'odi no té fronteres.
Ui, avi.
I no té fronteres.
I a més a més
els enemics
poden estar en qualsevol lloc.
I a vegades
per simpleses,
per un deute,
per una baralla,
per una cosa d'aquestes
es va arribar a matar.
Això és el que a vegades penses.
perquè quan
quan és per una injustícia,
bueno,
et poses nerviós,
el que sigui,
i et poses arribar a aquest extrem.
El cas que et vaig explicar
alguna vegada,
per exemple,
quan nosaltres,
abans de la guerra,
vam tenir la sort
d'anar a vivir
amb un xalet
al costat del gimnàstic,
que mira l'Àngel,
i allí el balard,
un fabricant de xocolates,
hi tenia un xalet,
més aviat masia,
però d'aquelles,
saps,
maques.
Aquelles maques,
sí, sí, sí.
I allí els seminaristes,
els dijous,
hi anaven.
I bé,
ve la guerra,
jo venia de comprar,
me'n recordo jo,
llenties
del crema i Cristina,
i arribar davant de la porta
va arribar un descapotable,
amb uns,
amb unes escopetes,
el que sí.
jo vaig veure allò,
i abtenent-me a algú,
vaig anar corrents,
amaguem-se,
amaguem-se,
perquè nosaltres
se separà un marge.
Amaguem-se,
amaguem-se.
Bé,
s'amaguem,
i en sec ve un,
amb moltes coses,
a veure,
a veure,
a veure si s'ha amagat aquí.
I va regeixar tota la casa,
sota el llit,
tot,
diu,
aquí no hi és,
i vam marxar.
N'altres amagats dintre la casa,
perquè fos pot.
Estàvem buscant algú.
Un que s'havia escapat,
diu.
Ah.
Bé,
llavors,
al cap d'un rato ja,
ja podeu sortir,
que ja està tot,
ja l'hem trobat,
ja això,
val.
Vam sortir,
a veure què passava,
perquè clar,
a veure com acabava,
que era una cosa,
no?
Perquè vam tirar tiros,
o què sigui.
El que passa és que,
això de que sortir,
sortir,
estan encara per allà.
No,
no,
quan van dir,
com que van veure que ells,
i són els que et portaven,
les d'això,
doncs val.
Vam venir al marge,
i vam veure,
que un,
que va ser un dels pistoleros,
dic pistoleros,
perquè van dir els mateixos,
no?
Sí,
sí,
sí.
Doncs d'això es portava
amb un home gran,
gran,
vell,
dic gran perquè,
ara dic,
ara penso,
clar,
en aquell moment,
no?
I és l'edat que tinc jo ara.
Les cases,
com es miren
amb la perspectiva dels anys,
no?
Un home vell,
que portaven espentes,
saps?
I ara,
perquè,
ara penso que era la meva edat.
Sí,
sí,
ara sí que...
Bueno,
espentes...
Un jove d'una altra edat.
I en sec,
li dono una espenta,
tiro un tiro,
i d'hi mateix el mata.
Tots vam quedar sorpresos.
Bueno,
aquests agafen el deixe estès a terra
i se'n van.
Al cap d'un rato,
van vindre altres,
també de la CNT,
FAI,
o GT,
a veure què havia passat,
per exemple,
quan parlaven alguna cosa,
anaven a aquests,
inclús d'aixòs.
Quan van arribar allí,
vam veure aquell home estès a terra,
vam preguntar,
mirar,
a indagar,
a veure qui ho havia fet.
Si en aquells moments el troben,
ells mateixos la fosera.
no, no, no.
Perquè resulta
que era un
capellà,
més aviat,
era un capellà,
no un jesuit,
era d'aquests claretians,
saps,
gran,
que la seva afició
era anar a la presó,
a veure'ls,
a portar-los i tabac,
i coses d'aquestes,
això,
abans de la guerra.
Sí, sí.
Clar,
quan van veure aquest home allí,
que era un home
que havia anat amb ells d'això,
doncs m'entens com ho dir?
No, no, no.
Veus?
Aquell,
van veure aquella injustícia en aquell moment.
Aquell,
aquell,
pel fanatisme del que sigui,
que a última hora que ell el van liquidar,
perquè era un perill.
Sí, sí.
Era un perill perquè d'això.
i altres casos
d'anar amb un
i matar-lo,
matar-lo abans
que anessin a treure'l,
perquè era una persona a Tarragona
molt apreciada.
Molt apreciada,
sí, sí,
que tenia influències en aquell moment.
Sí,
una persona que havia fet molt d'allò,
doncs quan van anar els,
per exemple,
els polítics
o,
com vols que ho digui,
legionats,
com vulguis dir-los,
Sí, els seguidors.
Ja no vull dir perquè hi havia de tot,
no?
Van anar a buscar-lo
per salvar-lo i amagar-lo,
el van trobar mort.
I llavors se va deduir
que hi havia uns
que cobraven
per tindre'l.
I clar,
quan van saber aquells
que venien uns
per anar d'allòs
perquè no xerrés,
el van pelar.
El van pelar.
O sigui,
m'entens?
I ha dit també,
és veritat,
que tot això podia passar
entre veïns,
d'això.
Però ara,
nosaltres,
a costat,
amb la guerra,
doncs sentíem tiroteig a la nit,
l'Oliva,
estava al costat,
uns,
però també aquests,
també en feia la feina.
Aquests nacionals també van agafar
i també aquells arbres
tan foradats de les...
Perquè jo podia explicar
casos d'aquestos.
M'entens?
Ara he dit dos casos
perquè tu m'ho has dit.
Sí, sí,
per il·lustrar,
perquè és una mica el que
estàvem comentant,
no?
Em sap greu parlar d'això,
saps?
Ja ho saps que no m'agrada.
Però, avi,
és que és una realitat
que vam tenir a Tarragona,
avi,
i que potser hi ha molta gent
que pot dir,
què diu?
Vostè ho està dient això,
que pot passar aquí a Tarragona.
Jo crec que són coses
que no s'han d'oblidar mai.
Després el pare,
que era ferroviari,
els ferroviaris,
doncs els feien anar
al pont,
el pont del Francolí,
els dos ponts,
allí de guàrdia,
perquè si passava alguna cosa o altra,
doncs poguer
arreglar-ho
o justificar-ho.
I jo, a vegades,
d'anar a portar el sopar.
I quan plegàvem,
doncs un dia,
al sortir d'allí
i al tombar,
al tombar al carrer de mar,
allí havia estès
un personatge
del Serrallo.
L'hi estès
que l'havia...
Quan diu personatge
és que era una persona
coneguda del Serrallo.
Sí, molt.
Molt de Serrallo,
de Tarragona.
I estimada també.
Inclús dintre del govern.
En fi,
eren d'aquelles èpoques
que eren senyors,
m'entens?
No vull dir massa
perquè després no en vinguin.
Explica-ho.
Més d'això no.
només ha dit pel damunt
perquè tinc ganes
que vas a dir
explica,
o escriu això?
No.
Jo, a vegades,
no m'agrada.
Ara perquè tu
ho has portat amb d'això
i parlem d'aquesta cosa.
Però vull dir
que així t'hi trobaves.
Com també hi havia casos,
per exemple,
que aquí,
a la cooperativa aquesta
d'Avenistes,
que estava al carrer Cadillac,
al carrer Reding,
que ara tot són,
tot ara tot és casa.
que hi ha allà el cantó,
hi ha aquest restaurant,
aquest davant de Correus.
Sí, sí, sí.
El restaurant,
tot allò era un pati
i hi havia la casa,
era una gran casa,
m'entens?
Que els baixos van servir.
Estic intentant
dibuixar una miqueta
on m'estàs dient.
Sí.
Doncs, bueno,
perquè ara,
com que m'he fat de sobte,
els noms a vegades mateixos.
Bueno,
doncs allí
també hi havia el cas
que molta gent
quan tocava les sirenes
vés a anar a refugis,
com que molts botigues
i molta gent amb la pressa
potser no tancaven la botiga
o el que sigui,
molts anaven en busca
de la rapinya,
del que sigui.
I un d'aquests treballadors,
d'aquests treballadors,
en un dels bombardejos,
doncs se'n va anar
des d'allí
a dalt,
a Correus,
a plaça Corcini.
Sí, sí,
a plaça Corcini,
sí, sí.
Al costat del carrer Lleida,
Sí, sí,
on hi havia a Correus,
tot això,
perquè allí
els camions
que venien del front,
anaven allà a buscar
la correspondència
i esperaven
que allà al carrer,
entre el carrer aquest
de Reding
i el carrer del Fortuny
hi havia intendència,
hi havia intendència,
i anaven a carregar
els xuscos
pel presto aquest.
Doncs bé,
doncs aquest,
en un d'aquests bombardejos,
va anar
per a buscar això,
doncs va ser
que en un dels bombardejos
el van pastrar
i el va dir
al carrer mateix
i contra la paret
del xoc aquest
el van pastrar.
O sigui,
que hi ha,
això ara
parlo així o així,
que això ara
es podia fer en detall,
podria explicar-te
més detalls,
podria dir això,
perquè inclús agafàvem
i allí
quan anaven
aquests
del front,
que havia l'internacional,
anava a buscar
els xuscos allà,
a vegades
jo treballava
allà al costat
i a vegades
anàvem dos o tres
xiquets
de la nostra edat,
anàvem allí
i quan carraven els sacs
al camión,
recordo que hi havia un
que era negre,
s'aposava,
a l'altre,
posava els sacs
a un costat
i es posava ell
a l'altre costat
distret,
perquè nosaltres
agaféssim un xusco,
cadascú,
i pogués...
ja ho d'anar,
només un,
no abusar,
agafàvem un xusco
i marxàvem,
vull dir,
que t'has trobat
amb tota classe
de coses,
vull dir,
i bombardejos,
doncs clar,
gent...
i injustícies
també pel que m'està dient
unes quantes,
i nosaltres
quan d'això,
clar,
llavors què passava?
Que al moll
hi havia un barco
que els presos,
perquè clar,
a la presó
van obrir-les,
el que sigui,
i clar,
sortia tothom.
Anda?
Sí,
i quan van deixar
van obrir-les persones
i va sortir bo,
dolent,
mig,
o sigui,
no van mirar
per qui estaven,
i clar,
alguns...
I alguns van sortir
el que portaven dintre,
i altres,
doncs,
van callar i contents.
Llavors hi havia un barco
al port,
que és on portaven,
doncs,
la gent presos allà.
Per exemple,
hi ha,
per exemple,
doncs,
quan això,
doncs,
hi ha gent,
doncs,
que ha viscut catòlic,
l'altre que havia sigut
no sé què,
vull dir,
hi havia una barreja de tot,
i allí a les nits
i hi havia un cotxe fantasma
que deien,
anava agafant,
anava agafant alguns
i se'ls portava a l'Oliva
i a l'Oliva
els liquidaven.
Ah,
que por,
no?
Sí,
i hi ha un cas,
hi ha un cas que és curiós,
perquè clar,
dintre de tot hi ha la part curiós,
va haver-hi un que després
va ser un anticagüero
i va venir a entrecals
a la Rambla,
al carrer,
bueno,
t'explico perquè són coses
que no és allò de dir,
explico més detalls,
no del tot,
però per insinuar-lo.
Sí, sí,
perquè veiem cap al mar.
Doncs en aquest el van treure del barco
i allí,
a la paret del riu,
al lloc del riu
que estava a prop del barco,
al carrer d'això,
el van posar,
li van envener els ulls,
i apunten,
fuego,
al costat,
fuego,
al costat,
o sigui els tiros,
al costat.
A més,
estaven jugant amb ell.
O sigui,
que aquell home va sortir
amb els calçotets i roba,
tot va ser fet,
tota la calamitat.
I llavors,
després de tot això,
el van deixar anar.
Però imagina't tu,
quin tràngol.
Però tot això que ho fèiem,
també per jugar,
amb la vida de la gent d'aquesta manera.
No, perquè aquest era carlista,
aquest era de raqueté.
No era de categoria,
era un treballador,
o el que vulguis,
però amb idees de raqueté.
Vull dir,
que agafaven uns perquè era de raqueté,
l'altre perquè era,
doncs,
m'entens com vull dir?
I tant,
i tant que l'entens.
No,
no es va,
es va fer,
doncs,
tot,
cadascú,
obrava de,
no,
i llavors hi havia gent bona
que ajudaven altres.
Home,
ja m'imagino que de tot no era dolent,
no avi.
Vull dir que,
vull dir que va haver ajudat,
va haver tot.
I els racionals,
també van fer de les seves.
Els racionals també van fer de les seves,
perquè la presó de Pilats,
ningú se'n salva,
perquè m'està dir.
Perquè, per exemple,
la presó de Pilats,
a baix,
a baix de tots,
allà dient,
els que estaven ja en pena de mort,
o hi ha més,
m'entens?
Sí, sí, sí,
i després a dalt,
hi havia els que estaven més d'això,
depèn del lloc que d'això.
T'imagines tu a la nit,
per exemple,
que siguin tots allí,
per terra,
dormint de qualquer manera,
que es presenti un dia,
fulano de tal,
fulano de tal,
ja sabien els altres
perquè els creaven.
I tot és per a veure
si creaven el seu nom.
T'imagines?
No, no, no.
Vull dir que són moments,
és terrorífic,
això que m'estàs explicant.
Són moments que són forts.
Són molt.
Llavors,
llavors ja tenies la presó,
per exemple,
aquí del Carme,
que llavors va servir també de presó
dels nacionals.
I aquí,
doncs hi havia gent,
com ara un metge,
si anava al d'allòs,
el feren capità,
o tinent,
o què sigui.
I aquests,
més obert,
anaven a aquesta presó del Carme.
Aquests ja eren més,
saps?
I llavors,
aquí el que n'estava,
els Translou Figueres,
on hi ha les monges de l'Avella,
allò eren els de pas.
Gent que passaven de pas,
que havien fet el front,
que eren soldats,
o el que sigui.
Jo recordo
que passàvem pel davant,
quan passàvem algú pel davant,
de les finestres,
te tiraven un paperet,
escolti,
avisi aquí,
fàcil el favor,
home,
que ens faran d'això.
I el meu,
que ens faran favor,
t'adreça,
estava a l'adreça
d'un poble,
o el que sigui,
anaves just de quart,
o el que sigui,
però intentaves...
Ajudar el que poguessis.
D'acord,
feies allò.
I llavors,
clar,
la família,
parlava amb el capellà,
que també,
després de la guerra,
qui manava molt,
eren els capellans,
els pobles principalment,
llavors tenien que anar bona persona,
o el que sigui,
i aquests ja sortien.
O sigui,
que hi havia tres classes de decisió.
Jo recordo,
quan jo, per exemple,
tenia el plaç del Pallol,
la botigueta,
o el que sigui,
molts judicis els feien,
a dir,
el plaç del Pallol,
a dir,
l'audiència.
Sí,
que les trobava allà.
Fem una cosa,
avi,
perquè mira quina hora és,
que ja no ens queda més temps.
Si li sembla,
continuem parlant la setmana vinent
d'aquests judicis que feien...
És una miqueta trist,
ja ho sé,
ja ho sé,
que és una miqueta trist,
però a més a més,
ja caigut la nit,
també estem sent una miqueta tristos.
No ho sé.
Però almenys,
avi,
m'agrada molt,
perquè és una manera
de recordar la història
de la nostra ciutat,
i què millor,
d'una persona
que l'ha viscut
amb primera mà,
que...
I de jove.
Exacte,
i de jove,
que...
I de xiquet.
Que ens pot donar
alguns detalls
des de la part d'una persona
que es troba tot això...
Que després de xiquet
vaig anar vivint
molts dels que manen
i han manat.
M'entens?
Pot dir?
Sí, sí,
que després s'ha anat
trobant la història, no?
Han anat trobant
la història de Tarragona
amb molts d'això.
Bueno,
m'hauria agradat
parlar de coses
més alegres,
més a això.
Ja ho farem,
jo ho farem.
Però m'has agafat així de...
I tot just avui...
Quan ha dit
el que no ens hi ha guerra...
I tot just avui
que no em trobo massa fi,
agafes un tema...
Li hem donat guerra.
Ara sí que li hem donat guerra
a nosaltres, a vostè, avi.
Que hagis triat el dia
quan estic...
Però mira,
el veig amb una rialla,
encara que sigui al final.
Són records que mira,
que no pots parlar clar.
M'imagino,
m'imagino.
Has de parlar d'una manera,
però que és història.
Doncs sí.
Però el que deies tu
de Tarragona.
Tarragona ha sigut
molt important,
inclús ja va ser-ho
quan la guerra d'independència
va passar a l'Oceu.
Sí, sí, sí.
Entens?
Doncs avi,
guardi tot això
per la setmana vinent,
i que tornarem a obrir
aquesta capsa
de records que té
i que la cuidi molt, eh?
Molt bé.
Avi, gràcies.
Adéu, adéu.
Adéu, siau.
S'aigul, s'aire i etsons
ja ho tinc clar
taques de mel
i mites de pa
dins la tassa de cafè.
Veus com es mou a l'univers
dins la tassa de cafè?
Veus
arbres a mils
bues a milions
i us et que can descomunen?
i agbudes
Take a mine
te Ciao
If!
And I
the
Maybe
the
house
for me
r
S'na
store
The
house
dr
Of
These
comes
I
I
no
O
que t'huris de ratllar.
Me desfaria trossos petits
i me miré volant
per la bordera de la mar.
Allà baixa hi ha color
i els camins no hi arriben mai.
No és el vent que ens ha volat.
La velocitat és que heu mirat.
Veus com es mou a l'univers
fins a la tassa de cafè?
Veus com es mou a l'univers
que mou a l'univers
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?
dins a tassa de cafè?