Música
Dilluns comencem la setmana i avui l'Andrés amb banyador.
Molt bonic aquest banyador, m'agrada molt l'Andrés.
Jo, mira, amb el banyador també, però aquest de collal.
I no sé per què avui estic una mica destamplada, no sé.
Si tens fred.
Continuem aquí a mitja la platja.
Això sí, tots dos amb els peus en remoll.
Sí.
Tot s'ha de dir, Andrés.
Amb els cables que corren per aquí, l'electricitat, això és ideal.
Comencem a fer una enrampada dures.
Home, és que ja...
Serà una enrampada radiofòlica.
Andrés, és que ens ha costat una miqueta posar-nos en situació
que ja, això, estem a l'estiu ja, eh?
Això ja, crema això, eh?
La gent se'ns imaginarà que estem als estudis suant.
No, no, que tenim l'aire. Això, això t'ho anava a dir.
Que vols que parlem de cinema?
Sí, perquè jo crec que aquest dijous, a més, la pel·lícula que ve aquest dijous
m'agrada especialment, eh?
Ah, aquesta sí, i els crios i els encantaran encara més que més.
Seguríssim, seguríssim.
Allà, al Parc Francolí, el lloc que es diu la... en fi, el Barco.
El Barco, i diuen, sí.
Que és de l'onada, l'entitat aquesta, l'onada,
que són els que rigeixen aquest lloc,
doncs han tingut la genial ocorrència de fer cinema a la fresca.
Cinema al Francolí.
No al Frescolí, no, al Francolí.
Home, però seria una bona idea, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Bé, i llavors, a les 10 del vespre,
la gent pot portar-se al sopar entre panys,
o pot demanar que els hi facin amb el xiringuito
que hi ha aquí al Barco.
Ah, molt bé.
Doncs poden...
Gaudir.
...disfrontar, passar-s'ho bé,
i si no se'n van...
No, no n'hi hagués idea.
És que és que hi hagi anar a veure la pel·lícula.
I veiem una pel·lícula d'aquestes de dibuixos,
que, bueno, ja no són de dibuixos,
ja són de creació digital...
Però són fantàstiques, eh?
Jo aquí està a menys.
I fem les aventures de Tadeo Jones.
Anem a sentir el tràiler?
Anem a sentir el tràiler.
Som-hi.
Águila 107 en camino.
Estamos llegando al objetivo.
Águila 107 a base.
La hemos encontrado.
Es la pirámide.
No era una leyenda.
Existe de verdad.
Desde niño,
Tadeo soñaba con ser un gran arqueólogo.
Los arqueólogos acaban de llegar a la excavación.
¿Qué, Tadeo?
¿Has encontrado algún tesoro?
Aún no.
Bah, nunca encuentras nada.
Gringao.
Aunque nunca tuvo mucha suerte.
Cuando crezca serás el rey de los cazatesoros.
Hasta que un día llegó la oportunidad que le convertiría en leyenda.
Basta ese tràiler ahí antes de que se la pegue.
Bueno, más o menos.
Tú solo eres un obrero,
no un arqueólogo.
Aquí está mi futuro.
Lo que siento.
¿Es otro de tus descubrimientos?
El descubrimiento.
Solo es una redita.
Ya sabes cómo funciona.
Un pasito para adelante,
un pasito para atrás.
Es de Albert Einstein, ¿no?
No, es de Ricky Martin,
pero viene el pelo.
Este verano,
Paramount Pictures.
Esta es la llave de la ciudad de oro de Pai Lenti.
te invita a vivir una increíble aventura...
Me voy a Machu Picchu.
Me apunto.
¡He encontrado la ciudad perdida!
Con un grupo de héroes muy especial...
¡Muy bien, Belsoni!
Próxima parada...
El desierto de Nazca.
¡Jef, tenemos un problemilla!
Y llena de sorpresas.
Yo soy tu padre.
¿Eh?
Las aventuras de Tameo Jones en 3D.
¿Sabes, Karakirita?
Muy pronto me haré mayor
y ya no te tendré miedo.
Sí, continuan ahí tenint-li por, eh?
De veritat que sí.
Encara que ell digui que era noia de la Xina.
Doncs aquesta serà la divertidíssima pel·lícula
que podrem veure aquest dijous
a les 10 del vespre,
amb entrada gratuïta.
Mira, t'ho passo la banda sonora, eh?
Continua amb ells, eh?
Doncs aquí al parc del Francolí,
el lloc on se li diu el barco.
Molt bé.
És un lloc que està, en fi,
regit per l'entitat, l'Onada.
I llavors ja passem
al casal Sanitas Tarraco,
que aquest ja és l'últim mes que farem cinema,
perquè després ja entrem en període de vacances.
Ostres.
Per aquest dilluns, a les 5 i mitja,
també amb entrada totalment gratuïta,
passem una pel·lícula musical i divertida
que es diu Acompanya-mi.
Ah, bueno.
Exacte, sí, sí, sí.
Aquí, dona, el casal Sanitas Tarraco,
a l'Avinguda de Catalunya 54,
a l'edifici aquell que era de les germanetes dels pobres.
Aquell, aquell, aquell, sí, sí, sí, sí.
Doncs mira, amb la Rocío Durcal,
que, bueno, canta unes cançonetes
que, en fi, són boniques perquè sí,
d'una altra època,
però que segueixen agradant.
Després hi ha un grapat d'artistes bons,
mira, Enrique Guzmán, Amàlia, Déu Sàuria,
Jesús Tordesillas, Lali Sol de Vida,
José María Cafarel, Maria Isbert,
Luis Morris, en fi,
una quantitat d'artistes
d'aquells que t'ho passes bé.
Això, el dilluns...
Vols que sentim una miqueta abans d'acabar?
Sí, sí, sí, el dilluns a les 5 i mitja,
al casal Sanitas Tarraco.
Molt bé, doncs sentim un extracte,
una miqueta de la pel·lícula que podran veure.
¿De dónde ha salido usted?
Si hubiera venido del mar,
tendría medio cuerpo cubierto de escamas
y una bonita cola partida en dos.
¿Ya ha estado escuchando?
Canta muy bien, me ha hecho pensar mucho.
¿Puedo saber en qué?
¿Por qué no?
Pensaba cómo un hombre que parece tan romántico cuando canta,
puede ser tan mal educado cuando habla con las damas.
Sin embargo, yo pensaba en otra cosa.
¿Por qué nos peleamos tanto?
Será porque nos tratamos de usted.
Ya sé que la culpa es mía.
Absuelta, te propongo un armisticio.
Si es muy corto y a prueba.
Pasado mañana llegaremos a Puerto.
¿Amigos hasta Tenerife?
De acuerdo, hablemos como personas normales.
Hablemos.
¿A qué mujer fatal le cantabas tan apasionadamente?
Ah, celos.
¿Celos yo de ti?
Lo dicho, en cuanto dejas de cantar te pones odioso.
Y tú cuando te enfadas te pones preciosa.
hasta Tenerife.
A ver si podran aguantar-se fins a Tenerife, Andrés.
No ho sé, eh?
No ho tinc gaire clar, eh?
No ho tinc gaire clar.
Una pel·lícula molt agradable.
Molt maca.
I ara, si no et sap greu,
passem amb el personatge aquest tan emblemàtic nostre,
un personatge català,
que fa ja uns anyets que ens va deixar,
però que segueix amb el cor
i amb l'oïda de tots nosaltres.
També, també.
Perquè quan el sentim, disfrutem,
ens ho passem bé i ens reïm.
Joan Capri.
Molt bé.
Anem a sentir el primer tema d'ell,
abans de començar a parlar d'ell.
Anem a sentir aquest que és tan divertit,
que és l'Enterra Morts.
L'Enterra Morts, per l'amor de Déu.
Sí, sí, ja només el nom ja es nota que va ser divertidíssim.
Escoltem-lo, escoltem-lo.
Us heu preguntat moltes vegades
és possible que sigui feliç un Enterra Morts?
Doncs sí, és feliç.
Almenys veiem les coses tal com són.
Exactament, en el seu punt just.
A més, tenim molta feina.
Som els únics que no sentim la crisi, eh?
Aquí ho tenim tot vengut, tot això,
tots aquests forats estan venguts,
sense necessitat de fer propaganda,
ni dir allò de tanto, mas hipoteca, mas banco,
que no, no, no, no, aquí no.
Aquí ho venem tot sense donar plaços,
res, res de plaços.
Aquí el que no ve amb els calés a la mà,
aquí no se l'enterra, que l'enterra qui vulgui,
però nosaltres no.
No, no, i la gent no es queixen.
Ràpidament s'ho queden,
ni pregunten si cau el sol a la part del davant
ni a la part del darrere.
En fi, aquí ho venem tot.
Aquí no ens queden morts.
Home, ens queden morts, carai, i tant, si ens en queden.
Però vull dir que aquí no ens queda res per vendre.
A més, tenim força feina.
De feina tenim tota la que vulguem.
Feina assegurada.
Mentre es vagin donant carnets de conduir,
rei, tenim feina assegurada per temps nosaltres als enterra morts.
La llàstima és que el cementiri no s'ha fet propaganda.
La gent no hi van.
Hi van quan són morts,
però esclar, quan un home és mort, doncs no veu res al cementiri.
Al cementiri s'hi ha d'anar amb vida,
perquè et faci eficàcia,
perquè et curi un cementiri,
s'hi ha d'anar quan una persona és viva,
s'hi ha de passejar amb els cementiris.
Però la gent no hi van.
I és que s'ha fet poca propaganda dels cementiris.
No s'han promocionat els cementiris.
En aquests moments que estem al moment de les promocions,
no s'ha fet propaganda.
No s'han animat.
No costaria res als cementiris.
Fer-los una miqueta més vistosos.
Uns quants snacks, si és necessari,
perquè la gent hi vagin.
S'hi passegin.
No, no hi van.
I això no m'agrada ficar-me en res,
perquè jo...
Però això ja ve de dalt, eh?
Això, eh, a dalt, a dalt.
I no hi van ells.
Ve una personatge de l'estranger,
si el que sigui, avui ve tothom, gràcies a Déu.
Les portes són obertes per tothom.
Ministres de l'estranger, blancs, negres, de tots colors.
Els porten els cementiris?
No els porten els cementiris.
Perquè no costaria res dir...
I ara vinga a veure els nostres cementiris.
Verà vostè que ben col·locadits els tenim nosaltres aquí.
I aquell home es passejaria per allà i diria...
doncs, sí, senyor.
Bé, els morts tenen ustedes.
Sí, senyor.
Les felicito.
I després, quan hi abandonen el país,
quan els asseuen amb aquella cadira de barajas
que tots acaben allà seguts,
i els pregunten què?
Què impresión té de nostre país?
Doncs diria...
Doncs les felicito.
Jo crec, vostè,
que jo crec que és un dels païses
donde los muertos están mejor.
Així, usted cree que podría hablarse
d'un futur intercambio el día de barajas?
Esclar, alguna exportació o altra hem de fer, nois!
Si no podem entrar al mercat comú,
almenys entrem a la fossa comú
i tirem mà del que hi hagi
i cap a l'altra banda,
que no ho enteneu.
Però res, no hi ha res a fer.
Tantes coses que cura el cementiri.
Mireu, jo els voldria recomanar
si alguna vegada teniu una depressió,
si us trobeu fumuts,
si heu tingut un disgust,
si us heu ensopit
perquè he perdut el Barcelona,
si us heu barallat amb un disenda
per alguna tonteria d'aquestes,
algun impost d'aquests,
us poseu nerviosos,
cap al cementiri de seguida!
Aneu al cementiri, creieu-me!
I si pot ser amb el disenda,
tots dos al cementiri!
A la sortida quedareu com nous.
Ell mateix serà el que dirà
nada, no se preocupa,
ja verrà usted.
Nada, si no la paga usted,
esto lo pago jo,
ja verrà usted.
Si vol ser el cementiri cura tot,
i és que vivim enganyats.
Vivim enganyats
perquè, esclar,
ens hem començat a dir als diaris
que el tant per cent de morts avui
és menys,
que la vida s'ha allargat tant!
No, no, no,
la vida s'ha allargat,
però no tant.
Encara que ens posin alguna fotografia
al diari d'algun índio
cargolat de cames
ple de rugues
que té 170 anys,
això ho farà aquell
perquè fa l'índio
fa molt de temps,
però normalment no,
ni es pot comprovar.
No ens enganyem,
no, no, no.
La gent venen,
aquí al cementiri venen,
nosaltres els enterremors
més o menys els veiem
de la mateixa edat, eh?
Venen, venen, venen, venen, venen.
El que passa és que nois
sentim unes converses
que no pot ser.
Sentim uns de la comitiva
que diuen
i quants anys tenia aquest bon home?
Doncs mira, 76.
Ah, carai, doncs no era gran.
Però és possible que diguin això,
no era gran?
Doncs era gran,
jo us ho juro,
76 anys,
un home és gran,
és tot un humanet a 76 anys.
I és un home
que si un mencina diu no apto
el deixaran entrar.
I a 60 anys
també s'és grandet.
I a 50
ja es comença a ser un pollito,
50 anys.
Val la pena,
creieu-me,
de pensar-hi.
Surten moltes d'esqueles
del 50 al 60.
I del 60 al 70
potser no en surten tantes
perquè ja han sortit
del 50 al 60, eh?
Però res més.
Creieu-me,
no, no, no, no, no.
Vivim equivocats.
Si hi ha algú
que té raó
i els critiquem molt
són els peluts.
Mireu,
la joventut.
A mi m'encanta.
Aquests, aquests,
aquests,
el pelut,
el pelut,
el pelut,
noi,
el pelut té tota la raó.
El pelut
gasta tot el que té.
El pelut
ho rebenta tot,
el pelut.
El pelut
vol arribar aquí
al cementiri pelat.
Viure, viure.
Ja sé que el viure és car.
El viure és car,
naturalment.
Però també és car morir-se, eh?
Avui s'han posat
a monpreu les caixes
que jo no sé
com la gent
es volen morir, eh?
Jo no sé,
escolteu,
cada dia més car,
una cosa que se puja el pal,
el vi i l'oli,
tot té una explicació.
Però les caixes de morts,
també, eh?
no fan propaganda,
no tenen competència,
no han de fer allò
de dir,
entregant tres caixes buides
te'n donarem una de plena,
tampoc ho han de fer-ho.
Doncs cada dia més cares
i això no pot ser,
això s'ha d'acabar,
això no pot ser,
ja li vaig dir aquest dia,
què?
Això no en vendreu ni una,
li vaig dir a aquest noi
que s'endú caixes velles,
a vegades,
acabarà que la gent
vindrà amb el mor sota el braç
o deixarà anar a baix,
ja no ve d'una bossa,
el portal,
deixarà una bossa
i nosaltres cada tres o quatre dies
la recollida i cap al forat.
Sí, això,
la vida s'ha de simplificar,
què vol dir?
Vivim en un moment
de corre cuita,
no ho compreneu,
val la pena de pensar-ho,
creieu-me.
La llàstima, ja dic,
és que la gent
no va al cementiri
només quan són morts
i el cementiri
repeteix ja d'anar-hi en vida.
Clar, quan són morts
venen aquí
i doncs la família
i ens veu a nosaltres
molt sèrio
els sepulturers,
no, home,
no en tenim res de sèrio,
nosaltres ens ha de veure
treballar a soles,
penseu que lo de dalt va a baix,
eh?
A nosaltres ens és igual
que en fem neteja, eh?
ens és igual que digui
fulano de tal,
delegado d'aquí,
delegada d'ésigual,
ja fa massa temps
que és delegat aquest,
vinga, fora,
al seu lloc un altre.
Ah, però la gent
això no ho veu,
esclar, nosaltres
només ens veuen,
ens veuen sèrio,
amunt i avall,
amb la caixa,
esclar,
inclús quan abans d'enterrar-lo
els hi deiem
el que el vol veure,
però no perquè ens interessa
veure,
nosaltres,
tants ens en fot el mort
com el que el veia,
però veuràs,
sempre hi ha alguna propineta,
oi?
El vol veure,
res,
aquí el tenen,
fem una cara sèria,
com si ho sentíssim,
què,
ja l'hem vist prou?
Doncs ja l'hem vist prou,
apa,
ja està,
cap al prestatge.
Ah,
és així,
amics meus,
les coses s'acaben així,
i així que veieu
cada desgràcia,
no donaríeu importància
res del que us passa,
el cementiri,
que l'altre dia
per veure un pobre vell
de vora 80 anys,
li van tallar la cama,
veràs,
una cama,
si talla una cama,
no te la pots quedar a casa,
vas tenir una cama
amb una vitrina
i ensenyar-la a tothom,
no,
s'ha de portar el cementiri,
oi?
I ell mateix
va venir l'enterrament,
va esperar posar-se bo,
va tenir la cama
a l'hospital,
i ell anava darrere la cama,
nosaltres li portàvem la cama,
una caixeta,
i ell,
pobret,
allà,
cuixejant a darrere,
anava amb ell
i 5 o 6 amics
que es veu que eren
molt amics de la seva cama,
o que coneixien molt la cama,
ningú més,
oi?
No li vam dir en aquest cas
si la volia veure,
perquè és clar,
més o menys
era com l'altre,
oi?
Peu broma,
té una pena,
a veure,
80 anys sec,
pobret,
una desgràcia,
mira,
ja té una cama al cementiri,
pobret,
després va voler venir,
anava-li a pagar,
i van dir,
escolti,
no,
ja ho trobarem tot plegat,
home,
i ara,
em vas a parar,
home,
què vols que li cobréssim
amb aquell home,
però si n'hi ha qui
que els tenim enterrats
que estan en més bones
condicions físiques que ell,
em vas a parar
si aquell home
quan ens el portin,
aquest home
quan ens el portin
per força a la caixa
i haurem de posar-hi
fulles de morera
no sabeu com estava aquell home,
l'altre dia
encara no el teníem
també el prestatge
que ja,
la gent ja el criticaven
que si això,
que bona persona,
però que era un gandul,
que era un gandul,
jo em vaig inclús
i indignava,
i faig-ne el favor,
o si no l'enterren vostès aquest,
que era un gandul
i que era un gandul,
inclús n'hi va haver un
amb molt mala pata,
perquè això no ho havia d'haver dit,
que va dir
si havia treballat
amb no sé quin ajuntament,
havia sigut un empleat municipal,
no sé què,
que això ja no ho havia d'haver dit,
això ja,
això ja és
ganes d'inflar el gos,
això, eh?
No barrigem les coses,
no té res a veure
una cosa amb l'altra.
No,
gandul es veu cohera el paio,
eh?
Perquè quan l'havíem enterrat,
jo no em vaig donar compte
fins que van postar ja
el màrbara
amb la inscripció,
que normalment aquí,
doncs,
ja ho heu viscut,
se'n tiris,
normalment les frases
és aquí descansa,
aquí descansa,
aquí descansa,
a mi no,
a mi li van posar
aquí continua descansant
i per això vaig dir jo,
carai,
potser tenien una miqueta de raó
aquesta gent?
Res, creieu,
el món
és una desgràcia,
viure,
viure,
viure,
penseu que tota aquesta
quantitat de gent aquí
que hi ha mils i mils
pensaven com vosaltres,
que el món no s'acabaria mai,
ja els teniu aquí,
molts d'ells pensaven
inclús veure que va
de la Sagrada Família
i ho veieu,
encara postulen,
i el que postularan,
eh?
Sí,
tot just han passat
de les Tres Torres,
encara farà falta
Sarrià,
Valldorets,
Valldaterra,
ui,
n'hi ha per temps això,
viure,
creieu-me,
viure,
tota aquesta quantitat
de gent,
tota aquesta,
no,
tornaran sortosament,
eh?
Déu-nos-en-guar,
que un dia es posessin d'acord
i diguessin,
vinga,
va,
nois,
cap a la ciutat,
només ens faltarien aquests tots,
vinga,
sabeu la gentada
que hi ha aquí,
eh?
Ja em direu qui és el maco
que l'organitza
aquesta operació
en retorna
d'aquesta gent.
Déu-n'hi-do, eh?
Andrés,
Déu-n'hi-do,
Déu-n'hi-do.
Joan Capri
era Joan Capri.
Sí, sí.
Joan Capri era...
No, i a més,
Andrés,
clar,
t'ho passes a mi
que era la situació
i dius,
ai,
m'amor de Déu,
aquest home,
que és enterrodó.
O no?
És que,
amb tots aquests monòlegs
del Joan Capri
hi ha molt de veritat
i la prova està
en que una veritat
molt gran
que afortunadament
li van donar
va ser
el Premi de la Creu
de Sant Jordi.
El Premi de la Creu
de Sant Jordi
és una distinció anual
que autorga
la Generalitat
de Catalunya
totes aquelles
persones i entitats
socials
que pels seus mèrits
hagin donat
serveis destacats
a Catalunya
en defensa
de la seva identitat,
especialment
amb el plan
cívic i cultural.
La Creu de Sant Jordi
és una de les màximes
distincions
que dona
la Generalitat
de Catalunya
i es basa
en la Creu
de Sant Jordi,
el patró de Catalunya.
Protocolàriament
està per sota
de la medalla
d'or
de la Generalitat
de Catalunya.
El disseny
d'aquesta creu
és de l'orfebre Joaquim
Capdevila
i la cerimònia
d'entrega
de la Creu
de Sant Jordi
se celebra
cada any
amb el Museu
Nacional
d'Art de Catalunya,
presidida
sempre
pel president
de la Generalitat
de Catalunya,
lògicament.
I aquesta va ser
una distinció
molt, molt, molt
merescuda
que va tindre
en Joan Capri.
Jo crec que
per acabar
podríem sentir
avui
un altre
dels seus
grans monòlegs
que diu
si vols
una noia.
A mi els homes,
a mi els homes
és que em fa molta gràcia.
Jo no he vist
una cosa més exigent
que els homes,
sobretot quan es tracta
del matrimoni.
Escolteu,
no estan mai contents,
no saben el que volen.
L'un que sí
és que jo voldria
que els ulls
els tingués així,
l'altre que la boqueta
aixás,
que les pestanyes,
que si ha de ser prima,
que si ha de ser gruixuda,
que si el nas...
Bé,
el nas,
el nas no té problema
perquè avui dia
els nassos els fan
de la manera
que els hi donen
la gana al meixer.
El que passa
és que després,
moltes vegades,
que tothom busca l'ideal
i desenganyem-se
que avui d'ideals
no se'n troben ja
ni els estancs.
Per tant,
no siguem tan exigents
perquè jo en conec molts
que han volgut casar-se
amb una noia de casa
i després ha resultat
que ha sigut molt de casa
però de casa dels altres.
No, no, no, no,
tampoc com aquests.
Ui,
és que si els deixéssim fer
els homes.
Molts es creuen
que aquí són com els moros.
No, no, els moros,
els moros sí,
els moros sí.
Ells, els moros
poden casar-se
amb moltes dones
i això els engresca la gent.
Pensa, ai, mare de Déu,
si pogués ser moro.
Sí, sí,
poden casar-se
amb moltes de dones
però totes aquestes dones
tenen obligació
de mantenir-les.
Però aquí no,
aquí no,
és que ells volen ser moros
però al revés.
Aquí poden tenir,
ells ho voldrien tenir
totes les dones
suficients
per mantenir-los amb ells
i això no pot ser,
escolteu,
això és agafar-se'l al revés.
Per això jo us voldria
aconsellar,
us voldria aconsellar
i us voldria dir,
a més,
que no us deixeu portar
també per la impressió
primera de com parla una noia
perquè hi ha moltes noies
que el que diuen
un s'hi ha de fixar.
Aquestes noies
que abusen de dir sempre
és que jo modèstia a part,
modèstia a part per aquí,
modèstia a part per aquí,
van deixant tant a part
la modèstia
que al final
ja no els en queda gens.
No, no, no, no, no, no.
A mi aquests homes,
a mi aquests homes
que busquen aquests ideals,
com deia abans, femení,
creieu-me que m'enterneixen
i tinc ganes d'ajudar-los
i si pogués
els encarrelaria una miqueta
perquè la trompada,
ja que hi ha de ser,
i perquè desgraciadament
el matrimoni és una trompada,
almenys no sigui tan dolorosa
i per això
escolteu-me.
Si tu vols una donzella
com Déu mana per tu sol,
que els dilluns faci escudella
i els dijous renti el llençol,
que canti el noi de la mare
si de nit gronxa el braçol
i que si et mories ara
l'endemà ja portés dol.
Mira, noi, mira, noi,
ja està resolt.
Vés-hi, noi, ves-hi, noi,
al carrer de Patritxol.
Si tu vols trobar una noia
per lluir-la al món social,
que l'admirin com la joia
que Déu valdre un dineral,
que amb 600 corri botigues
buscant seda natural
i vereni amb les amigues
i estiuegi el litoral.
Mira, noi, mira, noi,
fes el que cal,
vés-hi, noi, vés-hi, noi,
vés a la diagonal.
I si vols una xicota
sense haver de ser fidel
que ara et faci una ganyota
i ara et parli amb veu de mel
que si tens una nit fosca
que faci llum com un estel
i si et puja el nas la mosca
ja no et vegi més el pèl.
Mira, noi,
vés-hi sense cap resel,
vés-hi, noi, vés-hi, noi,
vés corrent al paral·lel.
i si no he triat amb pipa
i et fa por no ser feliç,
fes com jo encen la pipa
i no et moguis del teu pis.
Ens ha sorprès, eh, Andrés?
No ho sabies, que cantava també, oi?
No, no, no, que va, que va,
és una passada,
m'he quedat, dic, ai, doncs mira.
No, no, no, hi ha molta gent
que no ho sap, no?
Bueno, ja se'ns acaba el temps per avui,
et diré el que farem de cinema
aquesta setmana.
Vinga, comenta-ho.
El dijous, a les 10 del vespre,
cinema al Francolí,
cinema a la Fresca,
allà al parc del Francolí
on està el barco,
que hi ha un xiringuito
que pertany a l'onada.
Doncs passarem la pel·lícula,
les aventures de Tadeo Jones.
Mira, fem una cosa, Andrés,
amb el teu permís, eh?
Sí.
Posaré la banda sonora del Tadeo Jones
avui per acomiadar l'espai,
et sembla?
Molt bé, molt bé.
Vinga, així encara entrarem
en més situació.
Exacte, doncs això és pel dijous.
I pel dilluns,
allà al casal Sanitas Tarraco,
l'Avinguda Catalunya 54,
on tenim l'edifici
que era de les Germanetes dels Pobres,
també amb entrada gratuïta,
el dilluns a les 5 i mitja de la tarda,
passem la pel·lícula
Acompanya-mi,
amb Rocío Durcal,
una magnífica intèrpret espanyola,
que va ser
i Enrique Guzmán.
Això és el que tenim
pel cinema d'aquests dies.
Doncs, Andrés,
jo t'espero la setmana vinent
amb més pel·lícules com aquesta.
I amb més Capri.
I amb més Capri.
Ja ho sabia, això.
Gràcies.
Adiós.
Adiós.
més
Te voy a esperar, si no estás se detiene el tiempo, te voy a esperar, te voy a esperar, te voy a esperar, te voy a esperar.
No he dejado de crecer, nunca me he olvidado de soñar, en el momento que te vi, descubrí la electricidad, he brilado bajo la lluvia, he sentido la luz del sol, he tenido la sensación de que me quieres.
Si perdí eso me ha hecho grande, si no te ahora sé que soy, yo te entrego mi corazón, si aún lo quieres.
Te voy a esperar.
Te voy a esperar.
Yo te esperaré, siempre aquí estaré, y a tu lado yo caminaré, lucharé, volaré, cumpliremos los sueños juntos.
No, no, no, no, no, no, no, no te vayas, ven regresar.
Te voy a esperar.
Te voy a esperar.
Te voy a esperar.
Te voy a esperar.
Te voy a esperar.
Fins demà!