Aquest matí tenim el gran plaer de conversar amb Martí Anglada, periodista.
Ha passat per Tarragona per fer-nos una xerrada a la Cambra de Comerç de Tarragona
sobre la repercussió de la política alemanya a casa nostra.
Per fer el currículum de Martí Anglada no acabaríem mai,
però per entendre'ns, ell ha estat corresponsal des de l'any 77,
segons tinc entès.
Va començar amb la Vanguardia a l'Orient Mitjà
i després ha estat a Itàlia, a la Gran Bretanya, a Estats Units.
Crec que va ser el primer corresponsal a Washington,
que va tenir TV3, em sembla.
I darrerament, segurament, l'heu seguit més en les seves cròniques
des de Berlín i Brussel·les. Martí Anglada, bon dia.
Bon dia.
De tot aquest currículum, que no l'hem pogut fer extensament,
però amb quina etapa et quedes?
Si haguessis de viure en alguna de les ciutats en què has treballat,
on t'acadaries?
Això és molt difícil, perquè són èpoques, etapes de la vida.
Si hagués tingut sempre la mateixa edat a tot arreu on he anat,
llavors podria escollir.
Però és que no, perquè, esclar, jo diria Itàlia, per exemple.
Jo tenia una edat, quan estava a Itàlia, que no tinc gaire.
És a dir, que no puc et contestar.
És a dir, jo a Itàlia vaig viure molt bé.
No és allò que he treballat.
Per treballar molt a gust,
he treballat molt a gust a Alemanya
i he treballat molt a gust als Estats Units.
Treballar.
Ara, viure, viure, allò que m'ho vaig passar millor a Itàlia,
però, esclar, això no té valor,
perquè depèn de l'edat que tens, no?
Aquestes coses no...
Hem volgut començar amb aquest apunt personal,
perquè ara intentarem centrar tota l'entrevista
en la qüestió professional.
A Alemanya seria ara mateix el motor del món,
del món europeu, com a mínim?
Del món no, del món no,
però és un dels motors del món.
No del món no,
perquè els Estats Units i la Xina
són més...
tenen més potència,
són motors de més potència.
Però a Alemanya és un motor potent,
no el més,
però un motor potent i un dels motors del món,
no sé, un, un, un dels motors.
I en aquest sentit,
el que sí que és claríssimament
és el motor europeu,
és el motor europeu,
és el que tira del tren europeu
i és el que, a més de tirar del tren,
és el que el dirigeix, també, en aquest moment.
Què hi fa a França, en tot plegat?
Sembla que estigui una mica a l'ombra.
França, França,
sempre hi ha hagut un repartiment de funcions,
sempre,
però això ve de lluny,
ara potser ara es nota més,
però ja era així a l'època,
a l'època de De Gaulle i Adenauer.
És a dir,
a Alemanya ha tingut una especialització
que és l'economia
i a França ha tingut l'especialització
en política exterior i de defensa.
I això, ara, paradoxalment,
s'està reproduint
d'una manera molt exagerada
aquests últims dies,
a l'Alemanya,
que porta clarament el timó econòmic
de la Unió Europea,
de la zona euro en particular,
i als francesos,
que en canvi són els que intervenen a Mali,
els que intervenen,
els que van portar ja a l'època de Sarkozy
i eren cap de banders
de la intervenció a Líbia,
és a dir,
són els que estan,
diguem-ne d'alguna manera,
portant la batuta pràctica
de la política exterior
i de defensa europea,
ja dic la pràctica,
perquè els britànics
també tenen coses molt a veure amb això.
Però França té aquest perfil
i en canvi Alemanya té el perfil econòmic.
Com que ara estem en l'època de crisi econòmica,
ara millueix molt més Alemanya,
però no ens oblidem mai de França,
que té una especialització
en política exterior i de defensa,
a part d'altres coses de caire cultural,
de gran relleu.
Justament per aquest lideratge econòmic d'Alemanya
i per haver imposat unes mesures econòmiques
bastant rígides,
sembla que té prou mala fama actualment,
per allò de ser el pare o la mare,
si et refereu a Merkel, estricte.
Tu, per la teva experiència a Alemanya,
entens aquestes mesures?
Creus que tenen a veure
amb la manera de fer i de pensar dels alemanys?
Creus que són necessàries,
que s'acabaran relaxant?
Com ho veus?
Jo avui, precisament a la conferència
que he fet avui a la Càmera de Comerç,
els he explicat això,
que el que fa Alemanya,
les mesures que aplica,
està aplicant el seu model econòmic.
Està aplicant, per una banda,
el seu model econòmic,
un model basat en una austeritat luterana
i una, diguem, un risc moral,
és a dir, una visió molt moral de l'economia,
però també és un model que es basa en la cooperació,
més que no pas en la confrontació social,
sinó en la cooperació social,
els sindicats, els bancs, les empreses,
els polítics del Parlament,
tots molt interaccionats,
amb un gran consens,
i que al mateix temps també es basa en l'exportació.
És a dir, és un model que es basa
en empreses molt de caire familiar,
encara que siguin grans i han crescut molt,
però que tenen una base familiar,
manufacturera,
i que es basa en la producció de productes
de gran qualitat tecnològica
i amb dos grans potes
que es mimen,
que són la innovació i la formació.
I, aleshores, amb això
han creat una màquina exportadora molt potent
i és una economia que ha de créixer,
sent competitiva i exportant.
En canvi, llavors, aquest model no admet
injeccions de diners que no es tenen,
és a dir, és el que diuen els socialdemocrats
des alemanys, ho diuen això.
L'SPD, que amb això són molt diferents
dels seus col·legues socialistes d'altres països europeus,
diuen, nosaltres no podem fer creixement
gastant-nos diners que no tenim.
I això, aquest és el tema.
I llavors, ells tenen la visió
que de les crisis se'n surt
a base de ser més competitius,
ser més cooperatius
i de fer més eficients i bons els productes
i augmentar l'exportació.
Tenen aquesta visió.
I, per tant, no tenen la visió d'injectar diners,
de crear massa monetària,
sinó que no són partidaris
de polítiques expansives,
sinó de millorar la qualitat i l'eficiència
mantinguent la inflació baixa.
I estan aplicant el seu model.
És un model exportable, però?
Bueno, ells...
És exportable en la mesura...
A veure, ells ho van aplicar a l'Alemanya de l'Est.
I ells es van trobar a l'Alemanya de l'Est.
Pensa que la diferència econòmica que hi havia
és el que pot haver-hi ara entre l'Alemanya i Grècia.
El que hi havia entre l'Alemanya federal
i l'Alemanya antigament comunista.
quan es van trobar amb la reunificació,
van aplicar aquest sistema
i han trigat 20 anys.
Han trigat 20 anys a col·locar l'Alemanya de l'Est plenament integrada.
Per tant, és lent.
No ho han fet amb partidaris d'expansió.
Ho han fet a base d'augmentar la qualitat,
augmentar la formació.
És molt lent tot això.
És molt més ràpid fer injeccions monetàries
com fa la Federació Federal Nord-Americana.
Però la Federació Federal Nord-Americana
aconsegueix cotes de creixement,
quan en canvi a Europa no,
però en canvi els productes americans
continuen sent poc competitius.
És a dir, perquè m'entengui,
injectar diners a Detroit,
a les fàbriques de cotxes de Detroit,
no per això els salva,
però no per això els salva més competitius
en front de Toyota dels japonesos.
No.
En canvi, els alemanys només veuen una via
i la via és a ser competitius.
I això no es aconsegueix injectant diners,
sinó que al contrari,
injectant diners el que es fa és enganyar-se.
Llavors, ells, per tant,
són molt més lentes les sortides de les crisis.
Ells ara veuen la perifèria europea,
Grècia, Espanya, Itàlia, Portugal,
com si fos una mica l'Alemanya de l'est.
I veuen que s'han de refer,
que aquestes economies s'han de fer més competitives
i ho fan aplicant al seu model.
I això, doncs, és lent, és lent.
I això per això l'altre dia
el president del Bundesbank
deia que encara hi ha 10 anys més de crisi.
Doncs posen-hi 10 o 12.
10 o 12, eh?
Ara és la pròpia pregunta que t'anava a fer.
De tota manera, sí que és un model
que els ha forçat en l'Alemanya de l'est,
però, clar, és que partim aquí, en Espanya, Grècia,
partint d'una base cultural,
d'una manera de fer molt diferent.
Sí, però, a veure, un moment.
Jo, aquí parlo, aquí, si on parla de Catalunya,
no parla de Grècia, ni de Portugal,
ni de l'estat d'Espanya,
si on parla de Catalunya,
les afinitats amb Alemanya
són molt més importants del que creiem.
I això ve de lluny.
És a dir, no és casual el fet que la majoria
de les empreses, grans empreses alemanyes,
estalbertes a la península ibèrica,
tenen la seu a Barcelona o a Tarragona, les químiques.
I no és per casualitat que han escurit aquí,
perquè hi ha uns graus d'afinitat.
El teixit empresarial català és de base familiar.
Miri, la institució, el dret civil,
és una de les coses que més junta Alemanya amb Catalunya.
El dret civil, la institució de l'hereu,
que no és molt abundant a Europa,
és forta en el món germànic i forta a Catalunya.
Això ha afavorit les empreses familiars,
el conservar empreses familiars, el tamany d'empreses.
Això ha afavorit un teixit manufacturer familiar molt semblant.
Angela Merkel repetirà al setembre?
Bé, totes les enquestes diuen que ella
i la seva coalició demòcrata cristiana
és la que té el número de les enquestes.
Per tant, a nivell federal,
per tant, és probable que sigui el producte més votat
i que pugui repetir com a cancellera,
però segur que li farà falta fer coalició,
segur amb algun altre partit.
Aquí pot variar, poden ser els liberals
que ha tingut fins ara van molts luixos,
ja veurem, es poden ser que es recuperin.
Tenen una possibilitat real de fer una gran coalició,
altra vegada amb els socialdemòcrates,
no tindrà problema,
perquè hi ha una gran base,
inclús amb els verds pot fer coalició.
Amb alguns lans alemanys han fet coalició,
demòcrates, cristians i verds.
És a dir, que té diverses possibilitats de coalició.
Hi ha molt consens a la política alemanya,
per tant, si no hi ha un daltabaix d'aquí al setembre
que hi haurà eleccions,
si no hi ha un daltabaix,
que hi pot haver-hi sempre,
econòmic em refereixo sobretot,
si no hi ha un daltabaix,
és molt probable que Merkel pugui repetir.
Com s'aprèn des d'Europa el tema català?
Bé, aquí el tema català és un tema interno,
és a dir, és un tema que no...
Europa és un problema, evidentment, totalment europeu,
perquè nosaltres som part constituent,
és a dir, érem part de l'imperi carolíngia,
és veritat que érem perifèria carolíngia,
però érem de l'Europa carolíngia,
per tant, som del nucli europeu,
no hi ha Europa sense Catalunya,
i som part d'això.
I, per tant, el problema és europeu.
Ara, serà un problema europeu
el dia que hi hagi una d'un...
si és que algun dia hi hagi una àmplia majoria
per a l'autodeterminació.
És a dir, això,
una àmplia majoria autodeterminista,
expressada, vull dir, expressada,
no en un estat, diguem, més incipient com ara,
sinó més consolidada, més àmplia,
això, tot i que ara ja fa molt respecte,
però encara en pot fer més.
I això, el dia que això passi,
aleshores serà un problema europeu.
El dia que això s'expressi,
això serà un problema europeu.
I llavors el problema europeu
a Europa els la soluciona,
té mil maneres de trobar solucions polítiques,
segur que trobarà...
mai Europa expulsa els seus membres.
Per tant, aquí pot haver-hi sortides tècniques
de la Unió Europea,
això sí, de setmanes o mesos a fora
per tornar a entrar coses d'aquest estil
ja prèviament pactades,
però tècnica...
Això són problemes tècnics.
És a dir, de fet,
totes les empreses alemanyes
que ja estan obertes a Catalunya,
ni a Barcelona i a Tarragona,
evidentment que no permetran
que aquest tros de la Unió Europea
deixi de ser-ho.
És a dir, que segur que hi haurà solucions polítiques,
segur que n'hi haurà,
i Alemanya així s'ho veu.
És a dir, Alemanya no.
Això no treu la son.
És evident que ningú vindrà aquí a empènyere,
empènyere no esperem.
El creixement de la majoria
per l'autodeterminació
és un problema únicament català.
És a dir, no vindran empènyeres
a bufar des de fora,
sinó que és un problema totalment d'aquí.
Ara, un cop això s'expressi,
si s'arriba a expressar,
és evident que no patirem,
però Europa trobarà una fórmula
i una solució,
Alemanya en primera fila.
Ens movem ràpidament cap als Estats Units.
Ja hem dit que el Martí Encada
va ser el primer corresponsal
de TV3 a Washington.
A segon mandat d'Obama,
què en podem esperar?
Home, esperem continuïtat.
Continuïtat, que això és molt.
És molt, és molt.
Perquè és un president que ho ha fet força bé.
Vaja, ho ha fet molt...
ha fet una gran...
És a dir, segurament passarà la història
per la reforma sanitària,
que aquest és el fita més important,
segurament, probablement dels dos mandats,
serà la més important.
Ara hi haurà la regularització
dels 11 milions de 100 VPS
que estan a l'horitzó,
però això n'hi ha hagut més d'una.
És a dir, que el més important
és la reforma sanitària.
Però el segon mandat
pot tenir alguna sorpresa
en por d'exterior.
Ara ha sigut molt continuïsta,
molt de replegament
en la primera,
d'Iraq i d'Afganistan,
molt replegament.
És possible que en la segona,
amb John Kerry,
hi hagi alguna novetat, pot ser,
alguna novetat més històrica
en el tema del Pròxim Orient,
en el tema d'Iran
i de la relació d'Iran amb Israel.
Podria ser, podria ser.
Quan se solucioni el problema de Síria,
tot això pot ser o no.
Però en tot cas,
tenim un gran vantatge
perquè és un president sòlid, Obama,
que ha mirat des de fora
i, per tant,
la continuïtat és una bona notícia.
Martí, ja per acabar,
de tota la teva trajectòria professional,
a quina política,
personatge públic,
que hagis conegut,
et mires més?
Amb qui et quedaries?
Bé, és clar,
això ho tendeix
a sempre recordar
el més recent.
Jo,
admirar,
no potser,
la paraula admirar
no és potser l'adequada.
A qui m'ha sorprès més,
qui m'ha deixat més,
qui m'ha impressionat més
com a partalla política,
jo n'hi diré dos de més propers
i dos de més llunyans, no?
A mi,
tres,
tres de més llunyans.
Dels més propers,
els que m'han impressionat més
de la gent que jo he tractat
en la meva etapa professional,
doncs,
els més propers,
Felipe González i Jordi Pujol
són els que més m'han...
o Jordi Pujol i Felipe González,
això no,
l'ordre no fa la cosa,
però són dos estadistes de talla
i dos polítics de talla.
Europeus,
europeus que m'hagin impressionat,
ni potser n'hi ha tres,
els primers,
els dos volia dir
François Mitterrand
i Margaret Thatcher
i el tercer,
que no m'ho vull deixar,
Julio Andreotti,
a l'italià,
són gent que m'ha impressionat,
són gent que m'ha impressionat
per diverses raons,
que no vol dir que jo admirés,
que jo admirés,
no,
és una altra cosa,
l'admiració,
perquè admiració
no n'he tingut potser
per cap d'aquests tres,
però impressionen els tres,
impressionen.
Si es busca la paraula admiració,
que té un punt,
l'admiració té un punt
de més d'entranyable,
d'entranyable,
en aquí,
que ni Mitterrand,
ni Thatcher,
ni Andreotti
eren entranyables.
Potser Andreotti
era el més entranyable,
però no és la paraula.
En canvi,
la que per mi
és molt entranyable
és Angela Merkel.
Angela Merkel
és una persona
que té un punt d'entranyable
que,
costa d'explicar,
perquè té una imatge
de senyora Rottenmeier,
però té un punt d'entranyable
que a mi
també l'admiro
i potser també
té aquest punt,
un punt més,
un punt més,
que la fa més propera,
més propera.
Però vaja,
ja dic això,
coneixes molta gent
i també m'ha impressionat
molt Isaac Rabin,
Isaac Rabin,
Ximón Pérez,
aquests dos,
Ximón Pérez encara
estan actius
despresident d'Israel,
són gent de molta talla,
gent que m'ha impressionat
n'hi ha hagut molta.
Martí Anglada,
moltíssimes gràcies
per dedicar-nos
a aquesta estona.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.