.
Andrés i Andrés, bona tarda i benvingut a la cintònia de Tarragona Ràdio.
Com estàs?
Molt bé, molt bona tarda.
Ja s'està baranyant amb els cascos.
Ja s'està baranyant amb els cascos.
No, és que estava massa fort i ho he baixat una miqueta.
És que quan comencem amb la potència, Andrés, ens deixem anar, ens deixem anar.
Adéu.
Què tal? Com ha de la setmana?
Mira, preparant, escomincipiant el cinema.
Oi, ens estàvem barallant l'Andrés i jo fa una estoneta,
perquè buscàvem els vídeos per poder sentir-ho com ho fem sempre,
i avui no tenim sort.
Res, res, res, tothom.
Però res de res, no sé si hem trepitjat alguna cosa abans d'entrar a l'avisora.
Tot surt en anglès, tot en anglès, tot.
I tot pel·lícules que diries, ostres, que això s'ha de trobar.
Sí, sí, sí.
I no hi ha manera.
Et diré jo les pel·lícules que tenim previstes per la setmana que ve i per aquesta.
La setmana que ve, perquè, com sempre dic, el casal Sant Estarraco,
Estarraco, que és l'Avinguda Catalunya 54,
és aquell edifici tan alt que era de les germanetes dels pobres.
Bé, doncs els dilluns a la tarda, amb entrada totalment gratuïta,
a les 5 i mitja passem una pel·lícula.
I en aquests moments s'està passant La ladrona, su padre i el taxista.
Una pel·lícula de, imaginen, Marcelo Mastroian i Sofia Loren,
Victoria Sica.
Però, bueno, això ja no hi ha temps d'anar-la a veure,
perquè veuríem només el final.
I justet, justet, eh? Depèn de com.
Però, per poder-la veure sencera, sí que tenim,
pel dilluns que ve a les 5 i mitja de la tarda,
repeteixo, el casal Sant Estarraco,
Avinguda Catalunya 54,
Salomón i la reina de Saba.
Oi, aquesta massona d'aquestes boniques, boniques, eh?
Amb Jules Briner, Ginaldo Llobrígida,
George Sanders, Marisa Paván,
David Ferrar, John Cranford,
Agarriandrius, Alejandro Rey,
Laurence Neismith,
bueno, doncs una pel·lícula, un drama històric,
però imagina't, saps?
Algo fantàstic.
Tu sabies que Jules Briner va fer la pel·lícula,
però qui la va començar a fer
va ser el Tyrone Power,
el Tyrone Power, que diem aquí.
Sí, sí, sí.
I allà li va agafar un infart,
Hola.
I li va agafar una enginia de pit,
i va morir, i no sé si...
I en aquell temps, això era els anys 58,
que ell es va morir,
perquè la pel·lícula va estrenar als 59,
i quan va morir van dir que no,
que no havia mort d'una enginia de pit.
Ho van negar?
Ho van negar, sí, van dir que havia mort d'un pit de la gina.
Sí, d'un cop.
Una cosa totalment diferent.
Sí, sí, això...
Això va molt justet, eh, Andrés?
Això no l'acudit que era en aquells temps.
Bueno, anem en sèrio.
El dilluns que ve, a les 5 i mitja de la tarda,
entrada totalment gratuïta,
el Casal Sanitas Tarraco,
Avinguda Catalunya 54,
Salomón i la Reina de Saba.
Molt bé.
I a l'antiga audiència,
amb el cicle que estem fent,
en col·laboració amb el Col·lègic Oficial de Metges de Tarragona,
amb el cicle que titulem El Metge i el Malalt,
que ja fa 5 anys que al mes de febreu
dediquem el Col·lègic de Metges amb aquest cicle El Metge i el Malalt,
passem una pel·lícula,
doncs, en fi, de metges i de malalts.
En aquest cas, demà, a les 6 de la tarda,
amb col·laboració d'un euro,
però és que val la pena,
però, escolta, bona butaca, bona pantalla,
calafacció, perfecte.
Doncs, demà, a les 6 de la tarda,
passem a Doctor Dolittle,
una versió d'Eddie Murphy,
que, en fi, és per riure,
per passar-s'ho bé.
John Dolittle, que és el metge,
és un especial veterinari
que té el do de comprendre
el que diuen els animals.
Bueno, en fi, una pel·lícula
que ja s'havia fet abans,
se n'havia fet un altre,
un remake,
que era El extravagante Doctor Dolittle
amb Rex Harrison, com a protagonista.
Mira, aquesta sí que l'he trobat,
he trobat alguna coseta.
Sí, però, bueno, no és la mateixa.
Doncs, bueno, demà, a les 6 de la tarda,
a l'antiga audiència, allà a la plaça Pallol.
Però és que el dijous tenim una altra pel·lícula
que està motivant una mica de confusió
amb algunes persones,
perquè la pel·lícula, que és molt bona,
es diu Un ratllo de luz.
Hi ha molta gent que em diu
escolti, la Marisol,
què té a veure amb aquesta pel·lícula de metges?
Si en Un ratllo de luz no surt res de metges.
Cuidado, cuidado, cuidado.
És que aquest Ratllo de luz
és una pel·lícula d'any 1950
i que coincideix amb el títol,
però completament oposada
amb l'argument de la de Marisol.
És una pel·lícula dirigida
per Joseph Ellen McEmbicks,
imagina't, ja començant per aquí,
amb Richard Wimmer,
Ciney Potier,
Linda Darnel,
Stephen McNally,
Ruby Ders,
o sigui, imagina't, ja,
quin grapat d'artistes.
Ja he dit Ciney Potier.
Sí.
És la primera pel·lícula
que va actuar aquest negre
d'Adivina
que en vi en esta noche
i tantes altres.
Pel·lícules que va fer, eh?
I tantes altres, sí.
Sí, sí, sí.
Richard Wimmer,
com és lògic,
fa un paper de dolent,
un pistolero d'ordre barato,
que ell i son germà
fan un atracament
i, bueno,
són ferits per la policia,
els porten a l'ambulatòria
i d'urgències
i està de guàrdia,
el primer dia
que està de guàrdia
com a metge
és Ciney Potier
i ell es dona compte
que el germà
de Richard Wimmer
té un...
Algo que a ell
no li agrada
que és completament
àlier
a la ferida de bala.
És allò que dius,
hi ha alguna cosa més?
Hi ha alguna altra cosa.
El comença a mirar
i és que té un problema cerebral
i allà mateix se li mora.
Ah!
I llavors el germà,
doncs com que és un negre,
és un negre,
però la culpa és d'ell
que els negres els maten,
que són uns invargüences,
que quan ell surti d'allà
es venjarà
i aquí ja tenim,
provoca una revolta racista
per venjar-se d'ell.
Una pel·lícula forta,
bona,
amb unes categories
tremendes,
tant de director
com de personatges.
Això, el dijous,
a les 6 de la tarda
a l'antiga audiència
amb col·laboració
d'un euro.
Molt bé.
Això és el que ja tenim per ara.
Per aquesta setmana
i també hem apuntat
una miqueta
de cara a la setmana vinent.
Exacte.
I ara anem a la música
que la setmana passada
ja t'he de dir
que hi ha molta gent,
sobretot gent
que li agrada recordar
aquesta magnífica veu
que estan molt,
però que molt contents
de la teva tria, Andrés.
Conxa Piquer.
Conxita Piquer
quan era més joveneta.
Aquesta dona
va ser una dona
que va néixer a València.
De petiteta ja cantava.
Aquesta dona va néixer
el dia 8 de desembre de 1908
i va morir a Madrid
el 12 de desembre de 1990.
Conxa Piquer
era una de les figures
més importants de la coble.
Va interpretar,
en fi,
en composicions claus
amb la cançó espanyola
que han quedat ja
perquè moltes altres artistes
importants
han cantat
els seus mateixos temes
com obres de Valverde,
de Quintero Leoni Quiroga
amb aquells temes
d'Ojos Verdes,
Tatuaje
que vam sentir
la passada setmana
i Sin embargo te quiero
que és l'admiració
de tothom.
Ah, m'ho sap que m'ho deia.
Suspiros d'Espanya
i tantes i tantes i tantes.
I a part d'això,
també,
en fi,
pel·lícules
que també han sigut
d'un èxit tremendo.
aquesta dona
que va ser descoberta
pel maestro Penella
allà el 13 de desembre
de 1922
allà als Estats Units
ella anava
per actuar a Mèxic
però amb el maestro Penella
que tenia allà
una òpera
El Gato Montés
amb un dels descansos
ella
dels entractes
ella va sortir a cantar
i l'empresari
va dir
no,
tu no marxes d'aquí
i va estar cinc anys
va estar cinc anys allà
i saps per què va tornar a Espanya?
no
perquè un dia
va passar pel carrer
i va veure gent
i així
i va veure a través
dels vidres
d'una barberia
que a dintre
assegut
amb una d'aquelles cadires
de barber
amb l'espuma encara
a la cara
que l'estarien afaitant
tenia la camisa
tota vermella
d'una sèrie de drets
que el van foradar
i el van perforar
màfies
sí, sí
va agafar una mica de por
això li va agafar
una miqueta
no de por
precaució
direm-ho així
jo diria respecte
i què va fer
cap a Espanya
bé
torna a Espanya
i actua
al Teatre Romea de Madrid
al Coliseu en Barcelonès
i va rodar en París
el negro que tenia
l'alma blanca
de Benito Perojo
després la bodega
també de Benito Perojo
això l'any 30
Jo canto per a ti
l'any 35
de Fernando Roldán
La Dolores
de l'any 40
de Florian Rey
Filigrana
de 1949
amb director
Luis Marquina
i me casé
con una estrella
l'any 51
amb el director
Luis César Amadori
no, no es va casar
va ser el director
l'any 33
es va casar
amb el torero
Antonio Márquez
i va conèixer
el poeta i letrista
Rafael de León
i junt
amb Antonio Quintero
i els mestres
Manuel López
Quiroga i Miguel
van crear
una sèrie d'espectacles
on apareixien cançons
que es van fer
populars
a més
no te mires
al río
Los Piconeros
La Lírio
Romance de la Reina
Mercedes
a la Lima
i al Limón
Antonio Vargas
Heredia
Cárcel de Oro
La Niña de Estación
No me quieres tanto
Yo soy esa
i sin embargo
te quiero
com ja hem dit
bé
amb el Teatre Victoria
d'Isla Cristina
va tindre lloc
l'any 58
la seva última actuació
interpretant
Mañana Sale
i va decidir retirar-se
després de perdre la veu
per uns moments
i
va dir
això és un avís
pleguem
per si de cas
deixem-ho
que vagi més endavant
exacte
i bueno
i ara
puc fer una petició
sí, sí, sí
ja sé quina demanaràs
quina
a veure
sin embargo
te quiero
Música
Música
Música
Me lo dieron mil veces
y yo nunca quise
poner atención
Cuando llegaron los llantos
ya estaba muy cerca de mi corazón.
Te esperaba hasta muy tarde,
ningún reproche te hacía.
Lo más que te preguntaba
era que si me querías.
Y bajo tus besos en la madrugada
sin que tú notaras la cruz de mi angustia,
solía cantar.
Te quiero más que a mis ojos,
te quiero más que a mi vida,
más que al aire que respiro
y más que al amor de mi vida.
Que se me sarten los pulsos y te dejo de querer,
que las campanas me doblen
si te falto alguna vez.
Eres mi vida y me muero de verte.
Y te lo juro, compañero,
que no debía de quererte,
no debía de quererte.
Y sin embargo,
te quiero.
Te quiero.
Vives con unas y otras y nace de importar de mi soledad.
y sin embargo,
sabes que tienes un hijo
y ni el apellido
y ni el apellido me viene a dar.
Llorando junto a la cuna
me dan las claras del día.
Mi niño no tiene pares.
Qué pena de suerte, mi niño.
Anda, rey de España, vamos a dormir.
Y sin darme cuenta, en vez de la tana,
yo le canto así.
Te quiero más que a mi sol,
te quiero más que a mi vida,
más que al aire que respiro
y más que a la mar de mi vida.
Que se me sarte el opulso
si te dejo de querer.
Que las campanas me doblen
si te farto alguna vez.
Eres mi vida y me mueve de verte.
Te lo juro, compañero.
No debía de creerte.
No debía de creerte.
Y sin embargo, te quiero.
que se me paren los pulsos
si te dejo de querer.
Que se me pare en los pulsos
si te dejo de querer.
Que las campanas me doblen
si te farto alguna vez.
Alguna vez eres mi vida y me puedes verte.
Y te lo juro, compañero, no debía de quererte, no debía de quererte.
Y, sin embargo, te quiero.
Aquí ja sortiria un munt d'aplaudiments.
Déu-n'hi-do, quina composició, quina pesa musical que hem de sentir ara mateix.
Tu sabies que València li va dedicar ja un carrer amb el nom d'ella?
Ah, no? No ho sabia.
I, a més a més, el centre de la ciutat ja ha muntat allà un museu...
Dedicat a ella, també.
Dedicat a ella, de coses d'ella i tot així, sí.
Hi ha curiositats, com per exemple, que Conxa Piquer sempre viatjava amb un munt,
però un grapat de baúls, alguna cosa immens,
perquè duia els d'ella, o sigui, els clàssics de les seves actuacions,
i els de la casa.
Llençols, estovalles, cobrellits, tot, tot.
Què dius? Ho portava tot a sobre?
Tot, tot, tot ho portava a sobre.
Perquè, esclar, ella quan anava a actuar en algun lloc,
es passava temps actuant.
No era allò que avui aquí, demà allà, demà passat allà.
Anava en un lloc i es passava setmanes i mesos actuant.
I llavors el que acostumava a fer no era anar-me a un hotel.
Llogava a una casa, o a un bon pis.
Molt bé, molt bé, molt bé.
I allà ho muntava tot, i estava a casa seva.
I inclús t'haig de dir una cosa,
que el seu marit sempre s'encarregava de dos maguls plens d'oli d'oliva,
de botelles d'oli d'oliva.
Perquè a ella es quedava...
Perquè a ella es quedava...
Exacte, perquè anava per països i per llocs,
que l'oli d'oliva allà, si n'hi havia algun, a preu d'ort.
Saps?
Bé.
M'imagino, m'imagino.
Llavors, a partir de tot això,
hi va haver durant molts anys una expressió que deien,
en Holly, em sembla el baúl de la piquera.
Saps?
Mira, feia temps que no el sentia.
Exacte.
És veritat.
I és degut amb això.
El que anava sempre molt carregada,
que va bonic avall, no?
És degut amb això.
No m'ha sentit una altra vegada la veu d'aquesta magnífica dona
amb un tema, una zambra,
de Mostazo, Merenciano i de l'oliva.
El títol és Antonio Vargas Heredia.
Con un clave el grana sangrando en la boca
Con una varita de mimbre en las manos
Por una vereda que lleva hasta el río
Iba Antonio Vargas Heredia de Argitano
Entre los nananos la luna lunera
Ponía en su frente sus rudias más
Y cuando apuntaron los claros del día
Llevaba reflejo del verde olivar
Del verde olivar
Antonio Vargas Heredia
Lo de la raza calé
Cayó el miembro de tu mano
Y de tu boca el clave
Y de tu boca el clave
De cuenteña Lucena
De cuenteña Lucena
De lo joven a me ir
De cuenteña Lucena
De lo joven a me ir
La mosita de Sierra Morevera
Se mueren de pena llorando por ti
Antonio Vargas Heredia se mueren de pena llorando por ti
Era Antonio Vargas Heredia de Argitano
El más arrogante y el mejor plantado
Y por los contornos de Sierra Morena
No lo hubo más bueno, más guapo ni honrado
Pero por corpita de una hembra gitana
Su faca en el pecho de un hombre se hundió
Los celos marditos nublaron sus ojos
Y preso en la trena de rabia lloró
De rabia lloró
Antonio Vargas Heredia
Lo de la raza calé
Cayó el miembro de tu mano
Y de tu boca el clave
Y de tu boca el clave
De cuenteña Lucena
De lo joven a me ir
De cuenteña Lucena
De lo joven a me ir
La mosita de Sierra Morevera
Se mueren de pena llorando por ti
Antonio Vargas Heredia
Se mueren de pena llorando por ti
Que bonica aquesta cançó, preciosa.
Antonio Vargas Heredia.
Al final, quan m'has dit Conxa Piquer, vaig dir, sí, sí, Conxa Piquer, hem de fer algú espanyol que valgui la pena.
I ara tu ja estàs ja...
Ja estic al kit de la qüestió.
Sí, sí, sí.
Que a part ser Antonio Vargas Heredia era un torero?
Sí.
Veus?
És que ara em penses a jo com ha vingut.
I dic, jo no sé si era un torero que li va dedicar a ella o...
Bueno.
Ella amb ell, millor dit.
Doncs, després hi ha una altra anècdota que l'any 2008, a València, amb les falles d'aquest any, del 2008, se li va dedicar a un ninot que representava la famosa artista, junt a dos fallers petitets que li estaven entregant una mare de Déu.
O sigui, tot això, amb el simbolisme aquell de les falles d'aquells ninots que fan, bueno, doncs el ninot pertanyia a la falla Convento Jerusalén Matemático Marzal i va ser triat com el ninot indultat de les falles de 2008.
Tu saps que cada any hi ha un ninot que no el cremen, l'indulten i passa al museu de les falles.
Sí, sí, sí.
I es va convertir així en l'única figura que es va salvar de les flames.
D'aquell any.
Sí, sí, perquè cada any se salva un ninot.
I clar, segurament pel carinyo, per l'estima, pel que representa.
No, perquè a més era preciós i tot, sí, sí.
Bé, anem a sentir un altre dels temes de Conxa Piquer, anem a sentir A tu vera.
Entre un ole y un suspiro, vengo a quedarme a tu vera.
Ya no me importan los tiros, ya no me importan los tiros, con tarde que tú me quieras.


Niños de contrabando, que aquella rosa tan fina se convirtió en hierbabuena, y hoy tengo yo una cantina para la gente morena.
A tu vera, verita, seré rosita y claveres de noche y de día.
Es tuya, mi vida entera.
Por siempre me has detené.
De tu vera, verita, seré rosita y claveres de noche y de tu vera.
Seré prisionera.
Doncs sí, a tu vera, a tu vera, sempre a la verita tuya, eh?
Que hi ha cançons que...
Quantes vegades, jo t'ho dic ara, Andrés, que me'n posa la cara de gallina,
perquè me'n recordo precisament de ma mare cantant aquestes cançons, eh?
És que som...
Ja t'ho vaig comentar...
Tu ets molt més jove que jo, però...
Una miqueta, una miqueta, no, gaire més.
No, bastant, bastant més jove.
Una miqueta.
Bastant més jove.
Doncs imagina't que jo, que vaig néixer quan es va acabar la guerra,
vaig viure tot això de petitet.
I lògicament, esclar, en aquell temps no dono importància,
però se't queden els records.
I no era solament la meva mare la que cantava com fregava,
o planxava, o feia feines de la casa,
sinó les veïnes també.
Llavors, escolta, i això, ara quan ets gran
i sents aquestes cançons, recordes aquelles èpoques...
A més a més, la ràdio era l'únic que funcionava,
no hi havia televisió ni res d'això,
doncs, escolta, i els discos,
quan anaves a llogar discos o tal,
perquè llogaven els gramòfonos i els discos.
Què dius? Ah, no ho sabia això de què es llogaven.
Sí, sí, sí, tu volies fer un guateque
i te n'anaves a una casa d'electrònica,
bueno, que venien ràdios,
llavors transistors tampoc n'hi havien,
i tu deies, aviam,
perquè aquest fi de setmana vull llogar un toc a discos
i havien que els discos té,
i tu anaves, igual que ara vas al videoclub,
sí, el mateix, però amb discos,
i llavors tu agafaves tota una selecció de discos
per fer el guateque tota la tarda.
Molt bé.
Sí, sí, ara tenies d'anar molt al tanto
perquè aquells discos, escolta,
anaves un copet de raï i petaven, clac, trencats.
Clar, perquè no eren els de pedra, no.
Sí, sí, sí, aquells...
Ah, eren els de pedra?
D'aquells, aquells, d'aquells negres rodons,
a un foradet molt petitet al mig, també, saps?
És normal, sí, perquè si no després ballen
i no se senten bé.
Que dolent, és que sempre m'està picant, eh?
Bueno, anem a dir coses.
Digues, sí.
Ella, d'entretinguda diversitat,
lògic dels seus anys 20, tenia 20 anyets,
era el repertori que Manuel Perella
havia preparat per la joveneta artista.
Interpretava des d'un charleston
fins a una cançó oriental,
passant per una melodia d'abocadora de la Sarzuela,
per exemple, La Revoltor és una vegada,
una altra de Dulcinea,
però el que li va donar gran fama
va ser un pas doble
amb el que interpretava uns sentits compassos
de Sospiros d'Espanya
i que després ella consagraria definitivament.
I amb aquesta cançó del propi Penella,
també una altra,
En Tierra Estranya.
O sigui que, en fi,
hi ha moltes i moltes històries d'aquesta dona
perquè va ser, en fi,
ja dic, una fita molt important
amb el cinema i amb les actuacions.
Jo me'n recordo, sobretot allà a Barcelona,
que vivia allà al Teatre Victòria
i els teatres d'allà al Paral·lel,
que allà es veien verdaderes espectacles,
no d'argument, no,
sinó de varietés.
O sigui, varietés era,
ara un artista, ara un altre, ara un altre,
ara un altre, feien uns petits sketchos,
hi havia tot una miqueta
i, bueno, els espectacles que duia ella
eren immillorables.
Jo voldria ja aquí posar-te en un altre
unes voleries de Quintero, Leon i Quiroga,
els tres personatges més importants
en les composicions espanyoles,
Ojitos de Sol i Sombra.
I ja per tancar, Andrés,
abans d'escolta la música,
anem a veure'n,
passem a la Filmoteca de l'Andrés i l'Andrés.
Què ens ofereixes?
Per demà a la tarda, a les 6,
amb col·laboració d'un euro,
al Centre Cultural,
que era abans el Pallol,
ara és l'antiga audiència,
bueno, com sempre havia sigut,
passem a la pel·lícula
Doctor Dolité,
dintre del cicle,
el mitjà i el malalt
del Col·legi Oficial de Mitges de Tarragona,
que ens col·labora cada any.
Aquesta pel·lícula
és una divertidíssima comèdia
per passar-s'ho bé.
I pel dijous
tenim un ratllo de luz,
que no és la de Marisol,
sinó que el director va ser
Josep L. Manquevix
i va ser interpretada
per Richard Wimmer,
Ciney Potier,
que va ser la seva primera pel·lícula.
Linda Darnel,
Estefan Magneli,
Ruby Dee,
en fi,
un artista fantàstic.
I és
el Richard Wimmer
qui fa de dolent
i
provoca una revolta racista
per venjar-se
del metge negre,
que és el Ciney Potier.
I pel dilluns,
el dilluns,
a les cinc i mitja de la tarda,
el casal Sanitas Tarraco,
a l'Avinguda Catalunya 54,
on hi havia l'edifici,
bueno,
on hi ha l'edifici
que era de les germanetes
dels pobres,
passem una pel·lícula
a les cinc i mitja,
amb entrada gratuïta,
que és
Salomón i la reina de Saba,
amb Jules Briner,
Gina Llobrígida,
George Sanders,
Mavirissa Pavan,
David Ferrar,
en fi,
dirigida per
King Vidor.
Això és la filmoteca
que tenim per aquesta setmana
i el dilluns que ve.
I ara recordem de nou
aquesta cançó
que escoltarem
per tancar,
Andrés,
avui,
al nostre programa.
Doncs mira,
Ojitos de sol i sombra,
Boleries amb la veu
de Concha Piquer.
Gràcies, Andrés.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Cariño mío,
cariño mío,
cuando tú no me miras,
pierdo el sentido.
Con el traslarito,
con el traslarero,
ay,
que dos ojitos
tienes mi torero.
Con el traslarito,
con el traslará,
que tus ojitos,
ay,
que tus ojitos
me van a matar.
Hay un cartel de feria
que a ti te nombra,
que a ti te nombra.
Que a ti te nombra,
niño,
que a ti te nombra.
Ay,
niño,
de los ojos,
de sol i sombra,
de sol i sombra.
o les entraña,
o les entraña,
que pones banderillas
con la setaña,
con la setaña.
Por lo que tú más quieras,
no me atormente.
Por lo que tú más quieras,
no me atormente.
No mires a la niña,
del presidente,
del presidente.
Cuando te miro,
cuando te miro,
tus ojos son la llave
de mi suspiro.
Con el traslarito,
con el traslarero,
ay,
que dos ojitos
tienen mi torero.
Con el traslarito,
con el traslará,
hay que tus ojitos,
hay que tus ojitos,
me van a matar.