...
Andrés i Andrés, bona tarda, benvingut.
Molt bona tarda, gràcies.
I ja estem aquí, ja estem, ja tinc ja les crispetes preparades,
ho tinc tot, encara que m'ho he de menjar fora,
perquè a dins no em deixen, eh? A la sala, no.
A cap de les dues, va.
Però que si mentes crispetes, després et farfaga la llengua...
Clar, però no, ho dic per veure les pel·lícules, no?
No, perquè avui ja estan fets, avui hi ha alguna pel·lícula que ja s'està fent, no?
Sí, mira, en aquests moments s'està passant Lili Marlent,
allà al casal Sanita Estarraco, a l'Avinguda Catalunya 54,
on hi havia les germanetes dels pobres,
però així podem adelantar cap al proper dilluns,
a les 5 i mitja de la tarda, amb entrada totalment gratuïta,
passem a una pel·lícula de Jan Stewart i Josephine Hall,
que és El Invisible Harvey,
una divertidíssima pel·lícula d'un senyor
que es pensa que té un amic més alt que ell, que és un conill.
Anna!
Sí, una fantasia molt distreta i molt divertida.
Però, en canvi, si podem estar a temps a la programació de l'antiga audiència,
que comencem aquest any i comencem ja aquest any també,
i comencem amb un cicle que diem Mares de Pel·lícula,
o sigui, Mamàs de Pel·lícula.
i això està, en fi, en col·laboració d'una entitat que es diu O.I.R.
i es tracta sobre els problemes que acostumen a tindre les mares amb els fills.
Això és Mares de Pel·lícula.
I llavors la pel·lícula que passarem demà la tarda a les 6,
amb la col·laboració d'un euro a l'entrada...
Mínima.
Sí, exacte.
És la pel·lícula Sonatas, Sonata d'Otoño.
Escoltem una miqueta, Andrés.
No m'he sentit un moment.
Unes de lo que fues en vostres vidres.
Su consuelo.
Trece anys juntos i levantar-nos la voç
sin dir absolutament nada que pudiera herir al altre.
Jo sabía, des de dos anys abans,
que estava condenat a morir pront.
A la menor ocasió que se me presentava,
iba a visitar-le a su villa de Nápoles.
Al verme, se mostraba amable
y decía que se alegraba mucho de mis éxitos.
Entre bromas y charla interpretábamos.
Música de cámara.
Nunca se le ocurría mencionar su enfermedad.
Explica'ns, explica'ns una miqueta més d'aquesta Sonata.
Bé, la Sonata d'Otoño,
que està interpretat per Ingrid Berman i Liu Ullman
i dirigida per Igmar Berman,
un gran director...
Pare, pare? No.
No.
Ah, sí, sí, sí, sí.
No, que això que pensava que era el pare, no?, de la Ingrid.
Ah, bueno, el pare de l'Ingrid Berman.
No, no té res a veure.
Ah, no té res a veure.
M'has de dir que el millor que no fossin família.
No, no, jo pensava que dèiem que sí,
el fill del Ingrid Berman.
No, no, no.
No, no.
No, no, no.
No, no, no.
Bé, és una senyora, una gran concertista,
que, lògicament, està triomfant pel món
i per culpa d'això es va allunyant de la seva filla,
que la noia està casada,
a més a més viu amb una altra persona que està també impedida
i, lògicament, doncs, es pot dir, com ho podríem dir?
Podríem dir que l'amor d'aquesta filla per la seva mare
és un amor-odi, una barreja psicològica d'aquest aspecte
perquè se sent abandonada per la seva mare degut a l'èxit.
Això és la pel·lícula que veurem demà.
I la del dissabte és una divertida pel·lícula còmica de fantasia
que es ponte en mi llogar.
Sentim-la també?
No, m'he sentit un momentet.
Som-hi.
Ana, cariño, despierta.
Para la família Coleman...
Adiós, cariño, procura escoger bien.
...todos los días son frenéticos.
Cuidado, cuidado.
No puedo creerlo, eh, Jake?
Viene hacia aquí.
I Ana i Tess nunca tienen tiempo
para llegar a comprenderse la una a la otra.
Se acabó el tiempo, son las seis.
Oh, no.
Pero las cosas van a dar un giro un poco extraño.
Esto no es mío.
Definitivamente, esto no es mío.
Walt Disney Pictures presenta...
O sea, ¿qué es?
Tú estás en mi cuerpo y yo en el tuyo.
Soy mi hija.
¿Cómo has dicho?
Soy como el guardián de la cripta.
Cariño, ¿quieres apalancarte un momento?
Tengo crédito, Chachi.
Ni se te ocurra pintarla.
A Jamie Lee Curtis.
Bonita moto.
No es que me haya montado en ella.
No me dejas.
A ver, a ver, a ver, apunt en mi lugar.
Què ens expliques d'aquesta pel·lícula?
Mira, els interprets és Jamie Lee Curtis, que fa un paper divertidíssim,
l'Elite Saint-Lohan, Marc Harmon i dirigida per Mark S. Waiters.
La mare és una senyora, viu amb... està separada o divorciada, el que vulguem li dir, i té un nòvio,
i és una senyora que és una psicòloga, té el seu despatx i tot, i la nena té uns 15 anyets, aproximadament,
d'aquestes nenes guitarreres, gent...
Una mica rebel·les.
Exacte.
Llavors, sempre estan discutint.
Amb això, van a sopar en un restaurant xinès, que ja són clientes habituals d'allà,
i, bueno, un altre barall entre les dues.
I la senyora velleta, mestressa del lloc, se'ls apropa, els diu,
miri, mengen vostès la galeta de la fortuna, tingui una per vostè i una per vostè,
és un obsequi de la casa.
I resulta que les galetes d'aquesta de la fortuna són unes galetes que són màgiques.
Que tenen alguna cosa més, no?
Exacte.
Llavors, elles se les mengen, bé, se'n van cap a casa, se'n van a dormir,
i quan s'aixequen a l'endemà, elles segueixen sent exteriorment les mateixes.
Però la mentalitat d'una ha passat al cos de l'altre.
I el cos de l'altre, doncs, arreu la mentalitat de l'altre.
I tu imagina't, amb una senyora psicòloga, tota sèria i responsable dels seus actes,
transformada exteriorment en una lleier.
I la nena, amb les seves intencions juvenils a tope,
doncs, transformada en una senyora psicòloga.
O sigui, que només t'has de mirar els follos que es poden armar amb això.
No, no, no, fantàstic.
O sigui, una pel·lícula divertidíssima en aquest aspecte.
Doncs això és el que tenim per aquesta setmana.
Per la propera, ja he dit, el dilluns a la tarda,
tenim una magnífica pel·lícula, que és amb Disciple Harvey,
el James Stewart, un senyor que es creu que té un amic molt important a la seva vida,
que és un conill, que és més alt que ell.
I ell va a tot arreu amb el seu amic.
I la gent es caldria, però està boig aquest home, si no hi ha ningú al seu costat.
Bé, és la qüestió de passar-ho bé.
Això és sempre, això és sempre.
Recordem de nou, si et sembla, Andrés,
acabem amb aquesta altra pel·lícula, que m'has de dir,
i recordem sobretot on i quan es poten veure aquestes pel·lícules.
Doncs mira, aquesta que t'he dit jo, de l'Invisible Harvey,
el dilluns que ve, a les 5 i mitja de la tarda,
al casal Sanitas Tarraco, avinguda Catalunya 54,
allà on hi havia, bueno, és l'edifici on tenen els germanes i tots els pobres,
amb entrada totalment lliure,
i demà a la tarda, a les 6, sonata d'otoño,
al centre cultural del Pallol, allà a la plaça del Pallol, costat del Camp de Mart,
i el dijous, Ponte en mi lugar.
Molt bé.
Demà sonata d'otoño, i el dijous, Ponte en mi lugar.
La col·laboració simplement d'un euro per persona.
No, no, fantàstic, fantàstic.
I ara hem d'obrir, podíem dir, les portes d'un nou CD, Andrés.
Exacte, sí.
I un nou CD que es diu, a veure, que m'ha sorprès, eh?
Perquè no m'havia dit res, eh?
És una pel·lícula que hi ha molta gent que la coneix,
en canvi les cançons, pràcticament la majoria les coneixen tothom.
La pel·lícula és Pal Joy.
I està interpretada, imagina't, Frank Sinatra, Rita Hayward,
Déu-n'hi-do.
Kim Novak, Barbara Nichols, Bobby Sirwood, Elizabeth Patterson i Hank Henry.
I dirigida per George Sidney.
No, no, no.
Un elenc fantàstic.
No, no, unes màquines, eh?
Exacte. De què va?
Doncs mira, Joy és el que fa el paper de Frank Sinatra,
és un cantant atractiu i molt donjuanesco.
aconsegueix que Vera Simpson, una caudalada viuda,
en aquest cas el paper el fa la Rita Hayward,
li financiei un local nocturn que vol obrir a San Francisco.
Vera i Joen sembla que estiguin fets l'un per l'altre,
però l'arribada de Linda English, que és Kim Novak,
una encantadora joveneta,
això farà fent que la plaça d'existència que existeix entre els dos
doncs s'armi una miqueta de...
S'acabi de trencar d'alguna manera, no?
Exacte. Aquesta pel·lícula està basada, lògicament,
en un musical de Broadway que va tindre un gran èxit.
Llavors, jo el primer que et faria seria posar-te la primera cançó
de la pel·lícula, que és precisament quan surten els crèdits,
que es diu la música de crèdits,
perquè ens fem un càrrec més o menys de què és la pel·lícula.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs aquesta és la primera de les cançons d'aquesta pel·lícula,
que a partir d'avui el que duri la banda sonora, Andrés,
podrem sentir, no?
Sí, exacte.
Llavors aquí tenim detalls com, per exemple, la Columbia Picture,
amb el seu cap que hi havia Harry Conn,
sugeria Marlene Dietrich amb el paper de Vera Simpson,
el paper que va fer aquí la Rita Hayward.
I Marlene Dietrich el va rebutjar,
però va sugerir al seu amic Frank Sinatra pel paper de Joey
perquè volien posar al gener Kelly
que precisament se li va negar que ho fes ell.
Ah, no?
Sí.
Ho han dit que no.
Exacte.
Llavors Conn va sugerir a Jack Lemmon abans que Sinatra,
i tampoc va ser triat, al final, Frank Sinatra.
Bé, Billy Wilder va ser el que va fer l'elecció original per dirigir.
Ho va discutir amb el jefe dels estudis de Columbia
i Harry Conn durant l'esmorzar un dia.
No solament Conn va baixar amb ell com director,
però més tard es va enviar un projecte de llei de Wilder
pel seu esmorzar.
El projecte de llei vol dir que hi ha una sèrie de canvis...
Això t'he de preguntar, eh?
Què és això de projecte de llei?
Sí, és una sèrie de canvis que es poden fer
mentre és amb un amigable i feliç esmorzar o sopar.
Perquè llavors, lògicament, ja qui es va encarregar de fer...
La pel·lícula va ser George Sinatra.
Jo no sé per el Willy Wilder,
que tal ho ve sortit d'aquesta pel·lícula,
perquè la pel·lícula no està malament,
però jo crec que amb el diàleg i l'espontaneïtat
que tenia Willy Wilder...
Encara hagués guanyat, potser, no?
Exacte.
Aquí la Rita Hayward interpreta la dona més rica
i manté, per dir-ho així, a Frank Sinatra
com el seu joguet de...
Com si fos un joguet per ella.
Un home objecte.
Exacte.
Amb la vida real, Rita Hayward,
fins als seus 30 anys d'edat,
quan va fer aquesta pel·lícula,
ja era 3 anys més jove que Sinatra,
de qui ha de fer el paper de més gran.
Déu-n'hi-do.
Sí, que bé, però a Hollywood...
Per això són bones actrius.
Per això sí, els arreglen i els...
El paper interpretatiu de cadascú
supera ja les ficcions.
Sí, sí, sí, sí.
Una màquina.
La producció original de Brot Bay,
etapa de Paul Joy,
es va obrir precisament a Mettel Barrymore,
al teatre.
Hi ha un teatre d'Mettel Barrymore,
de la gran família Barrymore,
que, en fi, tots els seus familiars
eren... tots eren artistes.
va ser l'any 1940,
el 25 de desembre,
i això va ser allà a Nova York,
que és clar,
on està a Mettel Barrymore Theater.
I va funcionar per 374 funcions.
Això són moltes, eh?
Exacte.
Això són moltes.
Dona i jo.
Rita Hayward
va cantar les cançons
amb les introduccions,
però, en fi,
es va preferir més
que cantés
amb el dublatge
Joanne Gritter.
Bé,
doncs,
així es va arreglar.
I Kim Novak
va ser, doncs,
arreglada
per Trudy Stevens,
que de soltera
es deia Gertrude Evans.
Però anem a sentir
un altre tema
d'aquesta pel·lícula
que
és,
com ho...
es podria dir
que
Esa terrible arcoiris.
Esa terrible arcoiris.
Exacte.
Canta Linda
i les xiques del coro.
Escoltem.
I'm a red hot mama
But all blue
for you
I get hurt with anger
And the things you do
I'm green with envy
When you meet a day
And to burn my heart
With an orange flame
I'm a red hot mama
But you're white and cold
Don't you know your mama
Has a heart of gold
Though we're in those gray clouds
Someday you'll find
A terrific breakup
All for you and I
For you and I
Don't you know your mama
And you're mientras
I grab your image
But all for you and I
And I'm a road
You are African
I'll have a herd limon
Now and i cant
Com当然
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que va rebre crítiques variades
el xou va durar 10 mesos
la tercera carrera més llarga
de qualsevol musical de Rogers
i Hart. Hi ha hagut
diversos
avivaments des de llavors
això vol dir que hi ha hagut
diverses reposicions
i s'ha d'incloure també
una temporada Broadway de l'any 2008
al 2009 que també va tindre
el seu èxit i una adaptació cinematogràfica
de 1957
que és el que estem sentint avui
que lògicament protagonitzat per Frank Sinatra
Rita Hayward i Kim Novak
anem a sentir un altre tema d'aquesta pel·lícula
que és interessantíssima tant amb els temes
musicals com amb el seu
argument si veiéssim la pel·lícula
el títol és
No sabia què hora era
aquí canta Joy
Frank Sinatra
I didn't know what time it was
Then I met you
Oh, what a lovely time it was
How sublime it was too
I didn't know what day it was
When you held my hand
Warm like the month of May
Of May
And I'll say it was grand
Grand to be alive
To be young
To be young
To be mad
To be yours alone
Grand to see your face
Feel your touch
Feel your touch
Hear your voice
Say I'm all your own
I didn't know what time it was
Then I met you
Oh, what a lovely time it was
How sublime it was too
I didn't know what day it was
Then you held my hand
Warm like the month of May
It was
And I'll say it was grand
Grand to be alive
To be young
To be mad
To be yours alone
Grand to see your face
Feel your touch
Hear your voice
Say I'm all your own
I didn't know what year it was
Life was no prize
I wanted love
And here it was
Shining out of your eyes
I'm wise
And I know what time it is now
I'm wise
And I know what time it is now
I'm so wise
And I know what time it is now
Well, I know what time it is
Quina veu, eh?
Quina veu, quina veu, quina veu
És que és Fran Sinatra
És Fran Sinatra
No, no, jo dic la meva, jo dic la meva, no, dic la de Fran Sinatra
És que mentre estàvem escoltant la veu de Fran Sinatra
Mentre que estàvem escoltant la veu de Fran Sinatra
Jo li deia per la veu de l'Andrés
Andrés m'estàs fent patir perquè els nota el teu refredat avui
A més, refredat contundent, eh?
No et deixa tranquil, Andrés
Aquells que dius, és amb ganes
Sí, sí, l'has enganxat
No, no, no, no l'he enganxat jo, eh?
Però t'has enganxat
Ell, ell m'ha enganxat una mica, no és el mateix
De quina manera, de quina manera
Exacte, exacte
Què més podem dir d'aquesta pel·lícula, Andrés
I de Fran Sinatra
Poguer-te dir...
Uh! Tinc un munt de fulles, eh, avui
Tinc anotacions per donar i per vendre
Sí
Bueno, aquí es voldria posar també l'autor, John Hara
Quan va oferir les seves històries de Pal Joer, Roger Gijar
Ho va posar amb un nou títol
Però es va pensar que el títol seria millor posar el del personatge
Joy Evans
Que és un antipàtic, però encantador, antiheroi
El que t'he dit abans, entens?
O sigui, una persona que sembla un esquitx
Un esquitxet
Però, en canvi, té el seu intríncul i té el seu nervi
No, i és atractiu i té la seva personalitat
Aquí està, aquí està
I potser el John Kelly, com queia molt simpàtic
Però, clar, la gran majoria de pel·lícules que va fer el John Kelly
Era de seductor
Però, un seductor
No, aquí ell també ho fa
Però, esclar, s'ha de guanyar-ho d'una altra manera
Però era un seductor simpàtic
Exacte, ja li veus una altra personalitat
I el Fran Sinatra, de primer, sembla esquerp
Sí, sí
Sembla allò que dius, oi, una mica fins i tot repelent, diguem-ho així
Sí, sí, sí
Però que després és encantador, no?
Aquí encaixa molt bé amb la pel·lícula
Veus, ja ho van trobar, eh?
Ja ho van saber trobar, ja
Llavors, això, amb el Rogers i amb el Hart
Els va agradar perquè era una manera d'allunyar-se, d'una manera sorprendent
De la fórmula de la comèdia musical habitual
O sigui, no era allò, el noi, noia
No, sinó que aquí hi havia altres coses
Aquí representa que joi, doncs, és amoral
Però no se'l va presentar com un dolent
Com un dolent, això no
Ni el seu canvi de caràcter
Per millorar
En fi, es podia modelar
Es pot dir que es pot modelar
Llavors, esclar, aquí hi ha una noia
Que és el que el fa reformar una miqueta
Reformar, eh?
Sí, reformar
M'has agradat això
Richard Rogers va dir, diu
Joi, no era de mala reputació perquè fos dolent
Sinó perquè tenia massa imaginació per comportar-se
I perquè, a més a més, era una miqueta dèbil
O sigui que, ja t'he dit jo
Una miqueta semblava dèbil
Però ell tenia la seva imaginació de poder tindre un local
Poder cantar en aquell local
Bueno, establir-se per subcontre
Que això és el summit de molta gent americana
I d'ara, eh, Andrés?
Depèn de com i d'ara
Jo crec que de sempre
Aquest temps de les cavernes
Cadascú volia tindre la seva pròpia caverna
Exacte
És un dissupost
No, no, no, però que l'has encertat de ple
Però, clar, ara per ara
Precisament ens hem potser enganxat els dits
Per tenir cadascú la nostra caverna particular
Ara sentirem un altre tema
Que també és curtet
Que és amb l'orquestra
I amb els coros de les noies
Que és Great Bike Tome
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de l'escaritat
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noves
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
I amb els coros de les noies
Perquè, Andrés, m'acabes de sentir la cançó que ja s'ha acabat.
Bé, però així hi ha una miqueta de variació d'anar.
Sí, però va ràpid, eh? Avui anem ràpid amb això de les músiques.
Tornem amb Roger Ijar, que va fer que tingués un to cínic i fosc a l'ullar de l'obra
i van emplear dos estils diferents de música amb l'espectacle,
perquè han dit que Roger Ijar era el lletrista i el músic dels espectacles.
Llavors van fer que els números de discoteca,
ells volien fer-ho una miqueta horteres, una miqueta senzillots,
allò de tipus poble senzill, res de buscar números especials ni espectaculars.
I, deliberadament, això contrasta amb les cançons més elegants,
els personatges que canten per expressar precisament les seves emocions.
Encara que aquestes expressions eren més iròniques que sinceres,
perquè aquí, esclar, s'està jugant, el Frank Sinatra s'està jugant al seu pa,
el seu negoci, per dir-ho així, encara que no és d'ell, que és de la Rita Hayward,
i les ganes d'estar amb l'altra noia, saps, que ha vingut també a cantar.
I llavors les lletres, les cançons de Hart, francament, això va dir-ho el Joy,
i a l'assumpte de Vera, deixen desconcertat al principi amb el públic,
perquè si estàvem acostumats, sobretot a l'americà, que estan acostumats a veure aquestes pel·lícules que t'he dit jo,
musicals, amb temes noia i noia, i la mar de bonic, i tot passa.
I tot a flors.
Mals entesos, i així, exacte.
I això a mi els va agradar aquesta manera de fer-ho.
Ai, la tos, la tos.
Ai, ai.
Andrés, hem d'anar tancant, perquè de veritat que avui em fas patir especialment.
Sí.
Mira, posarem ja la sintonia, si et sembla, i anem recordant les pel·lícules.
Si no vols posar en una altra cançó...
Mira, ho farem després.
Ho farem després.
Vinga, ho farem després.
Ara recordem les pel·lícules que podem veure tant...
Mira, pel dilluns, bueno, millor, anem per ordre cronològic.
Per aquesta tarda, perdó, per demà a la tarda, a les 6, al centre, millor dit, a l'antiga audiència,
que abans era el centre cultural.
Sí, que sempre ho dèiem.
Sí, a l'antiga audiència, a les 6 passem Sonata de Otoño.
Tot això està amb la col·laboració de l'Institut OIR, és una associació psicosocial.
Vindran les senyoretes parlant-se precisament dels problemes d'aquestes mares amb els fills
que representen les pel·lícules.
Doncs passarem Sonata de Otoño, una pel·lícula d'Ingrid Bergman, magnífica.
I pel dijous passem la pel·lícula com té en mi lugar.
Aquesta pel·lícula, aquesta comèdia, que és la mar de maca.
Exacte, que és la confusió per un conjunt màgic, que la mare passa a ser la filla i la filla passa a ser la mare.
I això ho tenim, ja dic, pel dimarts i pel dijous.
I pel dilluns que ve, allà al Casal Sanites, Tarraco, a l'Avinguda Catalunya 54, a l'edifici de les Germinetes dels Pobres,
passem la divertidíssima pel·lícula El Invisible Harvey, de Janja Stewart.
L'entrada és totalment gratuïta, a les 5 i mitja.
I ara anem amb una cançó de la pel·lícula que ens estem parlant.
Exacte.
I que t'he de dir, Andrés, que també és d'aquestes de respirar.
Bé, si respireu, encara la podreu sentir sencera, eh?
I si no, també, perquè dura un minut i poc, eh?
A veure, o me la canvies?
Ara posarem una que canta...
Ah, me la estàs canviant? No, no, no.
Home, que t'ha durat res. Respireu, eh? Respireu, sisplau, me la estàs canviant.
Ara aquí canta Joy, que és el Frank Sinatra, que és
Hay un pequeño hotel.
I, fins la propera setmana, si tu vols.
Doncs així, ens quedem dins d'aquest petit hotel
amb el Frank Sinatra, amb l'Andrés i l'Andrés i amb qui convingui.
Andrés, moltíssimes gràcies i fins la setmana vinent.
Si Déu vol.
There's a small hotel
With a wishing well
I wish that we were there
Together
There's a bridal suite
One room
Bright and neat
Complete for us to share
Together
Looking through the window
You can see the distant steeple
Not a sign of people
Who wants people
When the steeple bell
Says goodnight, sleep well
We'll thank the small hotel
We'll thank the small hotel
Together
To be with people
To be with you
The nice atmosphere
And all the differentபட
For your care
And all of you
That but thebers
We'll thank the small hotel
For your watching
To be with you
Mm-hmm
Mm-hmm
What?
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!