El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amor i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella...
Nois ja el tenim aquí amb nosaltres, salut.
Avi Ramon, bona tarda i feliç any nou.
Això esperem.
Avi, ahir no sé què em va passar, jo vaig començar.
Feliç any nou a tothom, feliç 2003.
Veus, jo vaig cap enrere, vaig cap enrere.
No, no, això ja passa ara, saps?
Com que hi ha crisis, tothom retalla.
Clar, veus, jo també he retallat.
Tu ho has posat allà, ja...
No, no, ja passa.
Vull tornar cap enrere, avi, vull tornar cap enrere.
Com està? Com ha anat l'entrada d'any?
Bé, bé, bé.
He anat diets fora.
Sí, doncs fet.
Entès? O sigui, amb la joventut, saps?
Sí.
Amb Sant Incerso.
Quan es fa aquest sant, quan el podem fer per felicitar?
Depèn de les places que hi ha, de com te trobes, saps com ho dius.
Pensa que hi ha sants, com ara el sant més antic, Sant Primitivo.
Veus? Sí, sí, era un dels primers.
El més fiero, Sant León.
Clar, clar, és veritat.
El més curtet de vista, Casimiro.
Casimiro, veus?
Si jo, doncs jo que disfruto...
Bueno, n'hi ha d'altres, no, ara, però...
No, home, clar, per no direm tots, no, n'hi ha tots.
Hi ha un santural llarguíssim.
Això per anomenar, perquè Sant Incerso,
doncs també, segons com, també va dir, saps?
Clar, i ha fet una escapadeta aquests dies.
Sí, de tant en tant.
Marxes de tot l'ambient, m'entens?
Jo patia, a veure si li haurà agradat el viatge aquest,
i s'haurà quedat allà.
Dic, ara no sé si l'avi el tindrem aquest dimarts,
però no, quan l'he vist entrar per la porta,
més que contenta.
Hi ha coses que, doncs, t'agrada per recordar-les.
Sí.
Però hi ha coses que no els pots oblidar.
Això sempre.
I són les obligacions que tens de satisfacció,
segons en qui vas, segons en qui parles, segons on vas,
no m'entens?
Això són coses que no es poden oblidar.
Ara, potser alguns van quedar tranquils d'oblidar-me aquests dies.
No, home, no.
Ja li dic jo que sé de molts oients que m'han comentat
que ens han trobat a faltar, eh?
Que deien, home, que ens heu tingut molt de descans d'aquests dies.
Aquests dies han estat dues setmanes una mica llargues,
se'ns han fet, eh?
Si Déu ens dona salut i els metges encerten les medicines,
tenim un any per...
Ui, tenim corda per donar i per vendre.
A més, hem de celebrar que bé els 44 anys fa de cara al 19...
Eh?
És que aquest cap de setmana, no?
Pel proper tenim celebració, eh?
Jo no dic res, eh?
No sé què passa, ja que vas amb indirectes.
Jo no sé què passa, mai, de la vida mai.
No sé què passa, però queda celebració quasi que la serveix cada any, mira.
Sí? Ben fet.
Sí, sí, cada any.
Però cada any, allò per fer alguna cosa, no?
Sí, jo per...
A més, el mateix dia, per curiositat.
El mateix dia i començaments d'any.
Sí, sí, sí, sí.
Començaments d'any.
Quan arriba el dia 19, ja està...
Ja està llest, ja està llest la vida.
Però mira, els vaig aguantant.
Clar que sí.
Ui, ui, no li queda guerra.
Ui, no li queda guerra.
No li queda guerra.
Ara...
Ara aquí perquè dic assentedet, tu al davant que m'estàs impulsant i impulsant i impulsant,
però ja es nota, eh?
Bueno.
Hi ha parts del cos que ja se'n senten.
Demanen també la seva part, no?
Com que passa el que han passat i no em fas cas...
Jo?
Ara ja està.
Ara sóc jo, eh?
No.
Ja l'hem piciat, ja.
O jo no em faig cas de vegades de coses i ho virem fent.
Bueno.
I així van passar els anys.
Clar que sí.
No?
Sí.
I m'agrada perquè els digui.
No, no, que anava a comentar-li que encara que ja han passat les festes, les tenim aquí
a propet, i jo m'agradaria dir que l'avi que m'expliqui, perquè jo sé que això
de tenir un roscor de reis, en ple de nata i de massa pa o de crema, que això
abans no s'estilava gaire, no? Era d'una altra manera.
No, de fet...
De fet, del rotllo que...
Ai, el rotllo.
Li ha sortit de l'ànima, això del rotllo.
No, però bueno, el rotllo que...
L'hi he entès, l'hi he entès.
Bé, aquesta pasta...
De carn.
Es podia fer de moltes maneres, perquè ara posen un rei, posen no sé què...
abans, mira, una fava i que li tocava, li tocava apagar, no?
Ostres!
O apagar-li posaven un anís, alguna cosa...
No hi havia aquesta cosa tan d'ara, que si un rei, que si un no sé quantos, que si això, que si allò...
No es posava el rei i la fava? Jo em pensava que era de fa molts anys.
La fava sí, però potser el rei el simbolitzaven, perquè en la república, per exemple, el rei no existia.
Clar que els mags...
Home, però els reis mags sí, no?
No, però bueno, això era un símbol, per exemple.
Ara, la gràcia no és encara aquesta cosa simbòlica, sinó que era la reunió, la gresca, el riure, qui toca, que si jo, que si jo, que si...
M'entens com ho digui?
Sí, sí, el passeu-me a la tarda, no?
Sí, sí, això, perquè moltes festes ara potser s'han fet més comercials, fes més comercials...
Ara sembla que si no gastis i no compris, com si no estiguessis, no?
Que ara sembla que facin més coses noves perquè la gent es tentin més...
Ah, mira, vaig a provar-ho, vaig a provar-ho.
Però, llavors, inclús hi havia molta gent, el que dius sempre, quan hi havia aquelles cuines econòmiques, molta gent feien coses a casa seva.
Sí, i ara s'està tornant un altre cop, eh, avi?
Feien pastes, feien una sèrie de coses que també simbolizaven la cosa.
I la gràcia era, disfrutava qui ho feia i disfrutava qui s'ho menjava.
Veus?
I clar, s'ajuntaven dues coses, doncs, molt importants, fent intimitat.
Tens com ho dic? Perquè ara, per exemple...
Sí? Digui, digui.
Ara, per exemple, doncs, fas una festa, fan una festa i un porta una cosa i l'altra...
diria, això ho ha comprat la Mercadona, això ho ha comprat la Mercadona, no, aquest és la pasteleria tal.
O sigui, que sembla que hi hagi una espècie de cosa i abans, llavors, la gràcia era dir, coi, això, qui ho ha fet?
Ho ha fet la tieta. Això, qui ho ha fet? L'àvia.
Clar, més a més, amb el goig de poder presumir davant de la família, no?
I ara hi ha aquest problema que, clar, vas a un lloc i què has de portar? Què portes?
Perquè no saps l'altre què portarà. I potser porta una cosa que la feina és seva, però pugueu pagar, però per simbolitzar, pot ser aquella cosa.
I a vegades, a vegades, a la vida, falta aquesta intimitat, aquesta cosa, que és això, conviure, conviure.
Però, ara també és conviu, a veure, no ens enganyem.
Ja t'estic dient.
Perquè, clar, abans potser van partir de que quan hi havia les vaques grosses que estaven per aquí, pels prados verdes, ara ja no estan tan grosses, estan començant a estar més primes.
Jo més que res, però com dius tu, d'abans.
Sí.
Abans les festes eren més casolanes.
Jo crec que estem tornant, eh, avi?
Crec que sí.
D'alguna manera, hi ha aquestes obligacions que, a final, ens fan fer, o arribar fins a quin punt, no?
Va haver un temps que molta gent no guisaven, compraven el menjar preparat, el que sigui.
Però ara, inclús hi ha molta joventut que els agrada la cuina.
Els agrada, els agrada, i veus aquella coseta, saps?
I la satisfacció, que mira, a veure quan menges, a veure quina cara fas, saps com ho dir?
Sí, perfectament.
I quan veuen, i fas així, oh, els hi veus, el somriure, calla, ho han trobat bo.
Sí, sí.
És això.
Això és el que ha de ser, d'alguna manera, també, la família, no?
Això és la festa.
Sí, sí.
Això és la festa.
Família, amics, coneguts.
Caramels, la cavalcada.
Sí, sí, sí.
Tot el simbolisme del Nadal en si, no?
I la cavalcada, doncs, quan m'hi passa el mateix, que me'n recordo jo, per exemple,
que la plaça dels infants se concentrava, llavors, i allí, doncs, mira, per pintar-se la cara,
un tros de suro cremat, i passat per la cara, quedava negre.
Així com ara hi ha cremes, hi ha de tot, llavors...
Que anava amb el pràctic, no?, el que tenia més a mà.
Oh, m'entens.
Sí, sí, perfectament.
Suro, cremat, i llavors, com que allò que deixava, doncs, mira, la cara.
Ara, després, te'n recordaves dels reis, i que no eren reis, perquè me'n treu tot allò de la cara,
però vull dir, era l'il·lusió, eren coses que s'inventaven, coses que es feia la gent,
vestits a veure com el podien arreplegar, que si un vestit l'havien llogat d'això, que l'altre...
Això també passava abans, i torna a passar ara, allò de llogar, sortia del llogar, no?,
de llogar un vestit, especialment per la nit de cap d'any, i després es tornava i ja està.
Ja està, ja està, sí, sí.
I a més a més, jo crec que era molt rentable, perquè clar, si no l'has d'utilitzar més...
Però saps què passava, també, abans, com que hi havia més companyies de teatre,
doncs hi havia diversos puestos, diferents puestos, que ja tenien roba de lloguer.
De cap.
I tenien tota classe de roba.
Que ho feien de cara al teatre i de cara a l'altre teatre, també, no?
I llavors, esclar, aquests vestits del teatre també servien per carnaval.
Ah, ja ho dic.
Una princesa, una senyora, un capità, un marino...
Oi, ja parlarem de carnaval, eh, avi?
Ja parlarem...
Vull dir que la gent, doncs, s'adaptaven a...
I si no, i si no, mira, agafaven un tros de roba, quatre pedaços i quatre cosits mal posats,
posats al damunt i mira, hi ha un disfras, vull dir que tampoc...
No, perquè ara també, segons com, la gràcia també era, la gràcia del disfras,
era la invenció de la peça, que tu t'inventaves,
potser agafaves un de la germana, roba de la germana,
o ell del germà s'ho combinaven.
Ara no, ara, a veure, com més lluit, com més brillant porta,
com més rica és el vestit, com més...
Bueno, però, clar, si se'l fa un,
dius, mira quina gràcia he tingut, aquell vestit de princesa.
Però ara, mira, anar a llogar-lo, ja està bé, és divertit.
No, és diferent, és diferent.
Però, avi, fem una cosa, deixem el Carnaval per més endavant,
que ja arribarà, ja tindrem temps de parlar del Carnaval,
de les disfreses, de com es celebrava abans el Carnaval,
de com es feia aquí a la nostra ciutat,
i ens centrem una miqueta a com era la cavalcada.
L'altre dia vaig poder veure-la, això sí, una queixa,
una petita queixa de part de molts dels nens que estaven allà.
Un caramel, només un caramel,
perquè es donava gairebé en contagotes.
Jo crec que, clar, com es fan diverses voltes,
al voltant de la Rambla el que fan és que s'ho administren,
diguem-ho així, per arribar a tothom.
Però, clar, hi havia carrosses que hi ha,
havien esgotat els caramels, o això és el que deien els nens,
i d'altres que anaven de caramel en caramel.
Jo aquest any...
Ja ho sé, ja ho sé, però jo vull que em recordi.
Però jo recordo que els altres anys caramels no em faltaven.
Aquest any no ho sé, no em faltaven.
El que passa...
No han faltat, eh?
El que passa és que també hi havia una altra cosa,
que també...
Darrere de la carrossa dels caramels anava gent amb una bossa,
m'entens?
Sí.
Demanant i agafant...
Ui, i en paraigües.
I en paraigües.
Oberts.
I a vegades tiraven gent,
i el que era més gran o més podia, els replegava.
I els replegava, i clar, els donava, doncs,
si ens replegava, em tocaven,
que abans et tiraven damunt i els trobaves damunt.
Sí.
Doncs trobaves aixòs i els donaves a crios.
Però no, ara, com que ara...
Aquest dia sembla que no siguem crios,
tots anem...
Oh, aquell desespero.
A veure, i mira jo si n'he replegat.
Jo mira quan l'he agafat.
Avis, i li he de dir una cosa, eh?
Hi ha avis i àvies kamikazes, eh?
T'estic dient.
No, no.
Però que tenen una agilitat.
Sí, sí, sí.
Mai vista, crec jo, eh?
I que la treuen especialment per aquell dia, eh?
Durant tot l'any,
potser van queixant-se que s'hi fa mal aquí,
que s'hi fa mal allà.
Però aquell dia s'acotxen d'una manera ràpida,
com un llamp, per poder agafar els caramels, eh?
Després tu busques un pesto que no és gaire de còmodo,
però, bueno, mira, te poses allí
i estàs mitja hora, ostres, hores d'hora, plantat,
i quan arriba el moment te se foten al davant tota una colla
i llavors què has de fer?
Oh, ja t'has de discutir, ja t'has...
És veritat, és veritat.
I penses, què en trauràs, si no tens respecte,
què en trauràs de discutir?
No, res, perquè si han arribat i s'han posat, malament rai.
I coses així.
Però, bueno, això ja és la societat que hem creat d'altres.
Sí, sí.
Hem creat aquesta societat ara i som l'hom de seguir-la, no?
No, però havia, això també devia passar abans.
Vostè ara, perquè me diu...
No, no, perquè depèn, perquè, escolta,
també, per exemple,
t'estaves al davant
i només veure la il·lusió
d'ignorància,
la il·lusió d'aquell criu
que esperava
hasta l'hi feia expuesto.
A innocència.
A ignorància no, a innocència.
Jo dic ignorància de moltes coses.
Jo dic ignorància
de les persones que no feien aquesta cosa.
Jo m'agafava un caramel
i els agafava llavors, bom,
els donàvem aquests crius,
d'això, o una persona gran
que veus que no tenia massa moviment,
doncs no em pateixis.
Ja li agafo jo, no?
T'acotxava, saps?
Sí, sí, sí.
M'entens?
Vull dir, però això ha canviat.
Ara anem una miqueta així a la nostra,
això és veritat.
Sí, sí.
No, ara és bonic.
Cadascú mira per lo seu
i tira cap endavant, no?
Sí, sí.
Home, també és bonic
perquè veus aquesta cosa,
aquella colla de xiquets
dalt d'una carrossa,
com disfruten.
Això sí.
N'hi ha alguns que...
Que tiren amb una mala llet.
N'hi ha alguns que els tiren així mal d'allòs,
saps?
O des d'un balcó també en tiren
i tiren tot el pobre que es descuida.
Vull dir, però bueno,
però mira,
són temes per explicar.
Sí, sí, sí.
Jo me'n recordo a Vila quan,
no sé, enguany,
que jo m'he trobat ja directament,
clar, quan arriba el vaixell,
que arriben els terres mags,
que els donen la benvinguda
des del port,
des de les escales reials,
després la pirotècnia,
tot meravellós,
els trompeters,
i després, clar,
anar tots cap als seus respectius cotxes,
camells,
elefants i companyia,
i a partir d'aquí començar,
doncs,
el que és...
No sé,
el que necessitem veure,
no?
De fet,
de fet,
totes aquestes festes,
si es fan
com s'han de fer
i es comportem
com s'han de comportar,
és molt bonic,
perquè, per exemple,
és el que dèiem,
ara la gent s'ha preparat ja
per la cabalgata.
Exacte.
I així com abans,
per exemple,
sí que hi havia algun grupet,
el que sigui,
però a veure cadascú
quin desfraç sortia.
Sempre el de moda,
si era moda de xarlot,
si cantinfles...
Però ja m'ha marxat.
Ja m'ha marxat.
No, no, no.
A veure si m'entens,
com vull dir.
A veure, a veure,
que no li agafem.
Això s'ha preparat.
I ara es fan ja cuntos.
Però els reis
passava el mateix.
Els reis,
doncs poder anar
encara que no hi fos
amb una sotana de blanc.
Ara m'ha espantat,
per dir que la sotana negra...
Amb una sotana de blanc,
una tovallola enrotllada al cap
i pintat de negre amb carbó
o com vulguis.
Amb una barba blanca
o amb una barba rosa.
M'entens?
Sí.
Doncs ja vivies la festa
i vivia qui hi anava
i disfrutaves qui ho veia.
Sí, és veritat.
Ara has d'anar tant tu
que aquí no fos una trompada.
aquell que no et xafi.
Ara aquella carrossa que...
Ai, que et criuen les rossegues
perquè quasi que el xafa.
Perquè es fot entremig de...
Saps com vull dir?
Això és la febre dels caramels.
No ens enganyem.
Ja et dic, ja et dic.
Perquè els posem endavant
i pot ser tot perillós, eh?
Ja et dic.
Per això et dic que hi ha coses
que d'això...
Abans, doncs mira,
caramels n'hi havia,
no n'hi havia.
Abans hi havia altres coses,
per exemple...
No m'imagino, eh?
Una cabalcada de reis
sense caramels.
Perquè et penses en cosa també
que una altra cosa
per l'estil dels reis
era quan feien el cos blanc.
Oi, això era pel carnaval.
El cos blanc.
Que es feia, sí.
Bé, llavors tenies
que a cases comercials
feien una carrossa.
Ah.
A veure, que l'estil dient jo.
I per exemple,
que tira jo,
pasties joanola.
Sí.
I temps.
Sí, sí, sí.
Doncs tiraven capsetes
de pasties joanola.
Podíem matar amb algú?
No, no.
Un cop de capsa, la joanola?
No, no, no.
No els tiraven a jo.
Tiraven a l'aire
i caien d'això.
Crec, estic dient de broma.
A més, una pasteleria
o pastisseria,
doncs també tiraven allò així
caramels,
o sigui que
feia
la idea
de la carrossa
en conjunt
de lo que eren.
Però, avi, una pregunta,
perdoni-me,
que sé que m'ha marxat,
però això del cos blanc
també es feia aquí a Tarragona.
És que, clar,
jo quan m'ha parlat
això del cos blanc
penso a Salou
i és un dels actes
de la seva festa d'hivern.
Tarragona ha fet coses
molt importants,
encara que altres puestos
de la província
o de puestos
diuen,
deixen de dir,
que Tarragona
era una capital.
Això els sona malament
a molts de quadra
que diguis capital,
però, bueno,
llavors aquí,
dintre del que hi havia,
es feien les coses
amb intimitat.
Hi havia gent
artistes,
hi havia gent
voluntariosa,
hi havia gent
alegre,
hi havia...
la gent
quasi tot
se coneixien,
ajudaven,
hi havia competències,
a veure el carrer
qui el feia més bonic.
O sigui,
durant l'any,
per exemple,
quan venia a les festes,
entens com ho dic,
barris principalment,
doncs d'amagat
se preparaven
perquè els altres carrers
no sapien
com farien ells.
I veus que les dones
i això treballant,
i llavors el dia aquell,
va, vinga al carrer,
oh, mira,
el nostre més...
vull dir...
I per això a Tarragona,
doncs clar,
els reis
i aquestes festes,
doncs tenien una certa fortalesa
i llavors venia molta gent
de fora aquí,
sigui,
sigui amb...
Sé com a Reus,
per exemple,
presumeixi que n'anava molta gent,
clar,
n'anava molta gent
dels redadors
amb carro.
I clar,
oh, escolta'm,
feliçaven,
però venien pel cavall,
primer venien pel cavall
que per la dona,
saps?
Vull dir,
aquella cosa tipus,
tipus comercial.
Aquí no,
aquí trobaves que et venia
el tren de Tortosa,
el mixto que deien,
que aquell venia de Tortosa
i molta gent
venien fins aquí.
I aquí a Tarragona
hi havia,
clar,
hi havia menys comerços,
però eren molt importants
per la gent que hi havia llavors.
Ja parlarem
d'establiments importants
que hi havia a Tarragona.
I la gent venien
i s'ho passaven bé,
com a Setmana Santa,
molt important,
els reis també venien
i disfrutaven.
Vull dir,
que a Tarragona
eren unes festes
molt familiars.
Això sempre, eh?
Això és veritat, eh?
És veritat.
I això ha donat peu
sempre que la gent
ens han trobat a Tarragona.
Oh, escolta'm!
I llavors vas pel carrer,
fixa't-hi tu,
per Carnaval,
per Setmana Santa,
vas pel carrer
i sents parlar.
Perquè encara que tots
siguem iguals,
cada poble
com si tenim
té un deix.
Sí,
això sempre,
sí, sí.
Perquè un poble...
I quan anem cap a les Terres de l'Ebre
sobretot, eh?
Però per aquí a prop,
molt a prop,
també, també, també.
Un pobal,
una galleta,
una ferrada,
vull dir,
això a pocs quilòmetres a Tarragona.
Sí, sí, sí.
Doncs aquestes festes
que et dic jo,
vas pel carrer
i sents grups
que van parlant,
parlant i dic,
ep,
aquests no són d'aquí.
Aquests no són...
Saps com vull dir?
Sí, sí, sí.
Exactament, avi.
Vull dir que no se'n parla,
però ve molta gent.
I veus carrers
que no són els principals.
I que estan ple de gom a gom, eh?
Una sensació, avi,
li he de dir una cosa
que em va passar precisament
el dia de la Cavalcada de Reis.
que estàs amb la família,
anem tots en grup,
però en un moment donat
t'atures per saludar amb algú
i, clar, gires
i ja no els veies.
S'havien perdut en la multitud.
Sí, sí, sí.
I no ho sembla, eh?
I, clar, dius,
a veure,
sé que hem quedat en tal lloc
i al final tu vas sola
i vas cap allà.
Però, dius, sí,
i a més a més,
aquell moment
sense telèfon mòbil,
sense poder comunicar-te,
perquè no has estat previsora.
Però hi havia un moment
que tenies una por escènica,
de dir, mare meva,
i ara mateix,
que estic a la Rambla de Tarragona,
però hi havia tanta gent...
No se'n donen compte
en aquells moments,
però si ho analitzes fredament
i ho penses,
pensa tu que abans
per Setmana Santa a Tarragona
es feien trens especials
de Barcelona.
Sí, sí, sí.
Hi ha uns trens especials
per anar a la gent
i es marxaven aquests trens
a mitjanit,
que per això a vegades,
moltes vegades
trobaves que molta gent
abans d'acabar la processó
o anaven al començament
per poder fer el tren.
O sigui que
hi ha una sèrie de cosetes
que a Tarragona
no les recordem
o no s'han conegut,
però han sigut.
Ara, clar,
ara tot canvia
perquè hi ha cotxe,
hi ha això,
el que dius tu,
el mòbil,
això,
en fi,
però Tarragona
sempre va tindre
aquesta cosa
d'efemoralitat,
saps?
Sí, sí, sí.
Hi venia molta gent,
sí.
I qui,
de dir,
i la cabalgata de Reis
també, doncs,
abans era més senzilla
perquè no hi havia
el que hi ha ara,
ni la gent.
No, però molt maco,
em va sorprendre.
Però era popular,
saps?
la gent hi disfrutaven,
la gent hi anaven,
vinga,
cago així,
amb un d'allò,
l'altre amb un siri,
l'altre amb un bastó,
l'altre amb un gaiato,
l'altre,
depèn de la carrossa,
el que representava.
Clar,
si era el pastoret,
pastoret,
no?
Vull dir cadascú d'això.
Portava el seu.
Doncs, avi,
m'ha agradat molt
de poder comentar
alguna d'aquestes coses
que ha viscut
i han pogut retratar-ho
a través dels seus ulls.
Sí, no,
hi ha moltes cosetes
que a vegades
passen desapercebudes,
però hem de pensar
que no tot ha sigut...
I dintre les dificultats,
perquè escolta,
tenen en compte una cosa,
eh?
Què?
que crissis,
per exemple,
de no tindre el que vols.
Sempre hi ha hagut, no?
Hi ha hagut.
Perquè una cosa és
no tindre el que vols,
que a vegades hi ha coses
que vols que veus
que, doncs,
costen.
Però a vegades
hem vingut
en aquelles èpoques
que també hi havia necessitat.
Sí, sí, sí.
Necessitat.
El que passa
és que llavors
la gent s'aguantaven
i passaven el que tenien.
Unaven a la tenda
i com que eren gent
de confiança
que quan treballaven
pagaven
el que sigui
les tendes
doncs fiaven.
Sí, sí.
La paraula màgica.
És com a dir,
així com ara desconfies
de dir mau,
eh?
Vull dir com aquell que
dius, escolta,
com te trobes?
Com va la memòria?
Aquell mes que vas
per la memòria, què?
Com te va?
Ui, la mar de bé, xiquet.
La mar de bé.
Ah, sí?
Te'n recordes
que em deu 100 euros?
Ui, ja estàs.
Del tot, del tot,
no, encara em falta.
M'entens?
Però llavors
la gent se'n recordava
del que devien
i per això
un deixava l'altre
o ajudaven
però fet d'una manera
que no es veia.
Sí, sí, no,
i sense fer mal a ningú
o tot el contrari, no?
Que feia tot sempre
amb bona voluntat, no?
Hi havia gent, per exemple,
que sabia que hi havia
una família
que estava necessitada
i de la manera indirecta,
indirecta
o sense molestar
ni ofendre,
doncs ajudaven.
O sigui,
les cases,
moltes cases,
els pisos,
les portes
que allà estaven obertes.
Inclús un veí,
escolta,
un miqueta,
vés, agafa-lo tu mateix.
O sigui...
Deixem una mica de sucre,
una mica d'ali, no?
Bé, ja saps on t'està,
agafa-lo tu mateix.
Ara,
ara quan puys a l'ascensor
has d'anar al tanto
a veure qui puja amb tu
perquè dius,
ep, el tanto,
per molt...
Fer-me una cosa d'ali.
Perquè a vegades
veiem un que va mal vestit
o d'allòs,
dius,
bueno,
parta't,
però no t'enfis
que a vegades aquells que van...
El que porta corbata, no?
Corbata i frac,
m'entens?
Cuidado.
Que et tractea...
M'entens com vull dir?
Perfectament, perfectament.
És una època
que no et pots fiar ara.
Abans te fiaves.
I si et trobes
un compromís d'aigua,
que pots deixar-me
una passeta
o un d'això.
Sabies que...
Ara,
un dia trobo pel carrer
i un...
Oiga,
¿puedes prestar-me
5 euros?
Encara Raïca li diria
Oiga,
¿puedes prestar-me 5 euros?
Hi ha molta gent
que me la 5 euros.
Jo li vaig dir
I quan me los devolveràs?
Clar,
perquè si te'ls presto
és per tornar-nos, no?
I era un que...
Refereixo que avui en dia
coplem les coses ja.
Ens acostumem a coplar.
Avi,
de cara a les sabanavirències
recordem que això sí,
que això ens passa molt sovint
amb l'Avi Ramon i a mi.
Podríem parlar precisament d'això, no?
Que abans hi havia
molta més familiaritat
entre els veïns
i que ara mateix
ni amb el veí de davant
ens parlem,
com aquell que diu, no?
O a poques feines.
A veure,
no es pot generalitzar
perquè cada barri
és un món.
Però bueno,
que ens pot arribar a passar, no?
O fins i tot
de canviar de veïnatge.
I saps què passa?
que a vegades també ho critiquem,
però hi ha motius
per aquesta cosa, saps?
Clar, no?
Hi ha una mica de por
per les coses que estan passant.
Perquè a vegades saps què passa?
Que a vegades
hi ha coses,
hi ha coses, per exemple,
que dius,
però clar,
te sap greu
perquè és un veí,
te sap greu
perquè és un familiar,
i calles, saps?
Sí, però...
Te sap greu.
Però aquell,
com que no és un caràcter,
viu d'això.
I arriba un moment
que tu et dones escolta
i dius, escolta,
jo estic fent el primo.
vull dir que hi ha una sèrie de coses
que hem creat nosaltres mateixos,
que les critiquem
i les hem creat.
Les hem creat nosaltres.
I encara les alimentem,
avi,
que encara és pitjor, eh?
Sí, sí.
Encara les alimentem
perquè encara veient
que ho estem fent,
podríem dir que,
mitjanament malament,
doncs no ho fem per aturar-ho, no?
No, hi ha vegades
una vegada veus que demanen
i dius, escolta,
per què demana?
I llavors veus
que és per...
i escolta,
jo me n'estic d'aquesta cosa.
Ah, no,
si vols un altre pa,
té un altre pa.
Sí, no.
Això ja en parlarem,
ja en parlarem.
Avui,
que m'han agradat moltíssim.
Home, no és gaire agradable
parlar d'altres coses,
però són reals.
Exacte,
és una manera també d'alertar.
I el que passa
és que hem de ser solidaris
però llavors no trobes solidaritat
amb els que la reben.
M'entens?
I llavors és quan tenen pipes,
llavors és quan tenen pipes
i escolta,
estic fent el primo jo.
Sí,
el primo i el...
el gordo
el va passar.
I el cosino,
i el cosino.
El gordo va passar
sense tocar res, no?
Bueno,
aquí a Tarragona,
avi,
tenim un gaf.
Això també ho hem de parlar,
veu?
Sí, sí.
Veus que ara m'està obrint
un munt d'històries,
però deixem-ho,
deixem-ho de cara
a la setmana vinent.
Avi,
que ha estat un plaer
com sempre,
comptar amb la seva presència
aquí a la ràdio,
que esperem la setmana vinent
el proper dimarts
a partir de les 6.
Aquí, eh?
Sí, sí, sí.
No li dic que sigui puntual
perquè ja ho és,
així que cap problema, eh?
Jo,
com que l'autobús
no falli,
jo vaig...
Ja parlarem amb els amics
de l'autobús
perquè l'hi portin
aquí a la porta.
No, no,
són bona gent.
Gràcies, avi.
Molt bé.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
I'm not surprised
Not everything lasts
I've broken my heart
So many times
I stop keeping trapped
Talk myself in
I talk myself out
I get all worked up
Then I let myself down
I tried so very hard
Not to lose it
I came up with
A million excuses
I thought, I thought
Of every possibility
And I know someday
That it'll all turn up
You'll make me work
So we can work
To work it out
And I promise you, kid
That I'll get so much more
Than I get
I just haven't met you yet
Mmm, mmm, mmm, mm, mmm, mmm, mmm, mmm
Fins demà!