Mar, bona tarda.
Molt bona tarda.
Ai, que fuerte que te oido, que fuerte, que fuerte.
Perquè vinc amb putorrència.
Amb què? No me l'has presentat, aquesta?
No, perquè és meva.
Ah, ah.
Jo em pensava dir que no sé, que millor que no sigui amb algú que no m'hagi presentat,
però ara et veig molt tranquil·la i molt sola.
No, tranquil·la no em veus.
No?
Perquè no mai, fa molts anys que jo no estic mai tranquil·la.
Això és veritat, que tu tens un nervi aquí especial.
Que avui, per cert, t'he vist allà l'ordinador, t'he vist així com fixada,
que hi ha alguna notícia d'aquest esbomba?
No, eren unes fotos del Lenni Kravitz que estava mirant.
Ah, per això estàvem com a concentrada.
Estava concentrada mirant.
Us he de dir, oients de Tarragona Ràdio, que l'he cridat com a dues o tres vegades,
però no m'ha fet cas.
Estava absorta.
I jo em pensava, clar, deu ser que potser porta els cascos petitets,
aquells que jo no veig des d'aquí, ni estigeixo.
I ara era això.
Era una cosa d'aquestes.
Una cosa d'aquestes.
T'ho és bona, eh, maja?
Bé, no tenim un programa allò a tope, a tope de notícies espectaculars,
però les que tenim els hi treurem suc.
Això sempre, això sempre, això sempre.
Comencem bé?
Vinga.
Perquè avui és dijous.
Això és Manamana.
Benvinguts.
Benvinguts.
Hey!
Benvinguts.
Nights I stay up, cashing in my bad luck.
Some nights I call it a draw.
Some nights I wish that my lips could build a castle.
Some nights I wish they'd just fall off.
But I still wake up, I still see your ghost.
But Lord, I'm still not sure what I stand for.
What do I stand for?
What do I stand for?
Most nights I don't know anymore.
This is it, boys.
This is what, what are we waiting for?
Why don't we break the rules already?
I was never one to believe the hype.
Fins demà!
Quina festa que té la Mar muntada a la mateixa amb aquesta cançó.
Hola Mar, què tal?
Quin sonor, sí senyor.
És que m'ha dit la Mar, just abans de sonar el Bienvenidos,
jo que hem pujat uns segons de música,
m'ha dit que pujant per començar?
I jo, espera't, espera't que te la tengo, que te la tengo.
Sorpréndeme, Silvia, sorpréndeme.
Genial, genial, molt, molt, molt.
Adrenalina pura, sí, sí, sí.
Són aquelles cançons que dius, ai, i te tenia una altra, eh?
Que us sàpiguis, que te tenia una altra.
A més, gràcies a una pel·lícula que es diu Los extraños pasajeros,
és una pel·lícula espanyola que estava bé, que es pot veure,
i que...
M'encanta!
Veus?
Que jaies som, som jaies.
Te la tinc guardada, que us sàpiguis.
Bueno, me la pots posar de fons, però no,
perquè hem de parlar d'internet.
Sí?
Sí.
Parlem d'internet?
Posa'm.
Vinga.
No te metes a mi Facebook.
No te metes, por favor.
Ah, me encanta esta cançó.
És tan friqui.
No, però està bé, és d'aquelles cançons que també t'animen, eh?
És simpàtica, és simpàtica.
Sí, sí, sí.
Ningú, ningú, ningú està impune als hackers informàtics.
No.
I els famosos ho saben més que ningú.
A més, van a parar per ells.
Perfectament del que parlem.
Fàcil, fàcil.
La policia de Los Ángeles ha iniciat una investigació
en la qual inclús l'EFBREI hi ha posat la pota, ja.
Hola!
Cuidado que estem aquí, perquè...
Ja la mare hi ha riure, ja hi ha riure.
No, no, perquè penso, ostres, a mi em sembla molt fort, no?
És molt bèstia.
Si el noi aquell que va penjar les fotografies de la...
Com se diu l'actriu, aquesta rosseta,
que sortia amb el pit en l'aire, que li han caigut 10 anys de presó,
no surt ara el nom de l'actriu?
Deixem-ho, deixem-ho en l'aire.
Tinc un nus a la llengua.
Ja sabeu vosaltres quina és aquesta gran actriu
que li han fotografiat amb els pits en l'aire.
Bueno, la qüestió és que aquest altre, o aquests altres,
una vegada siguin descoberts, jo no tinc ni idea
de què li pot caure al damunt.
Perquè, bueno, hi ha un col·lectiu de hackers
que hi ha gent que els diu que són reconeguts,
hi ha gent que no sap de què va, no?,
d'on deuen sortir.
Sí és cert que ho han publicat en una pàgina web
que acaba amb un domini que ja no existeix,
que és el domini que es feia servir antigament
per l'antiga Rússia, no?,
pel col·lectiu de tots aquells...
Ara són països totalment disgregats,
però que en aquelles hores hi havia com un foral legal
i han fet servir aquell domini
per poder penjar informació.
Però no informació qualsevol,
com fins ara sabíem de telèfons
o d'agendes...
No, no, no.
Per exemple, tenim...
M'atens aquí a l'espera, diguem, diguem, Mar...
Dades de seguretat social,
números de telèfon, clar,
informació sobre les seves hipoteques,
els préstams personals,
els números de compte,
els diners que tenen en cada banc...
Els números de compte, això és molt perillós, eh?
Quantes comptes tenen en segons quins bancs,
quants diners disposen,
quines nòmines són, tot això,
tot això, allò que dius...
Però de tothom o d'algú en especial o famosos?
De gent com, per exemple,
Billion C, Donald Trump...
Déu-n'hi-do, eh?
Michelle Obama...
També? De la presidenta?
Britney Spears...
Hola!
Hillary Clinton...
Oh, oh!
Paris Hilton, Mel Gibson...
Stonecatcher...
Te'n podries dir un munt, eh?
Que dius!
És allò de dir, ostres,
doncs l'Estoncatcher té, té, té, eh?
Té uns quants quartos, eh?
Té uns quants, eh?
Té un raconet, eh?
I no fa falta, eh?
Que quan hagi de trencar la guardada...
No només és guapo,
sinó que té quartos, tu.
No, un noi amb cervell,
un noi amb cervell que s'ha vingut a estalviar, no?
És estalviador, sí, sí, sí.
Veus, aquest xic, aquest xic?
En una setmana en la que, ara ja ve,
ja cuento, no?,
amb el tema de l'Estoncatcher,
en la que hi ha llengües,
viparines que diuen que per fi,
Demi Moore ha de signar aquell divorci i treure's del damunt en aquest senyor de la seva vida.
I hi ha altres llengües que diuen que no,
que li està posant difícil perquè, a més a més, vol treure una manutenció mensual
per tots els danys i tot el malestar que li ha creat.
Encara no tenim del cert que és real.
Si tira cap a la dreta o cap a l'esquerra, no?
Exacte.
Ara mateix estem en un camí sense sortida.
Però sí, és cert que torna a haver remuntada d'abogats i d'històries
amb el tema de la separació o del divorci d'aquests dos.
Bueno, com t'anava dient?
Digues-me.
Tenen com a eslògan aquesta gent en aquesta pàgina que, ja et dic,
no et diré l'adreça ara aquí en públic,
però després farem una ullada.
Home, home.
Tenen com a eslògan una frase d'una sèrie de televisió que es diu Dexter,
que molta gent la coneixem, vull dir,
i llegeixo textualment.
Si creus que Dios hace milagros,
tendràs que preguntar-te si Satan tiene algunos asses bajo la manga.
Ara, això va en anglès.
El que passa que la mare ens ho ha traduït.
Jo parlo anglès de Cincinnati.
El que el meu.
El meu anglès s'entén perfectament.
Potser si busqueu dèbil, amb una mica de sort surt alguna cosa.
O èbil o alguna cosa així, no?
La qüestió és aquesta, no?
Que cada vegada la gent...
El que passa és que això és molt perillós, eh?
Menys intimitat.
Però tot això ho fa la xarxa, eh?
La xarxa que sempre comentem,
que pot ser molt enriquidora i pot fer que ajudi a molta gent al món,
però també pot convertir-se en una arma letal.
Jo, de totes maneres, saps que soc hiperfan
de tot el que tingui a veure amb les xarxes socials,
amb internet, em sembla que és una finestra oberta al món
i que, bueno, al cap, tampoc no és alguna cosa
que tu hagis de fer pública, però tampoc és res per amagar.
Ja, però clar, si tens els números de compte,
tens el DNI...
No pots fer-los més que ingressar-li diners.
Ah, bueno, pues això sí, una mica de sort.
I ja no li faràs, ja no li faràs.
Ja no, ja en té prou, ja en tenen prou.
Ja després farem una ullada.
Vinga, eh?
Quedaràs garrativada.
Veus, és que no ens movem,
si és que el money money és el que té,
que mou muntanyes.
I parlant de diners, què més?
Què més de diners m'has d'explicar?
T'he d'explicar que la nietíssima,
Carmen Martínez Bordiu,
aquesta setmana no és notícia per la seva separació,
ni pel no bitxatarrero, ni per res que tingui a veure...
No bitxatarrero, sí, però ja m'agradaria a mi tenir la xatarra
que té allà al banc, també m'agradaria, eh?
Tenir els diners.
A mi em sembla que aquesta persona és de tenir poc i far-la molt.
Sí? Tu creus?
Ara, i més, mira, l'altre dia vaig veure un programa de televisió...
Però no me vas dir que s'aixecava a París
i després anaven a dinar a Londres?
Sí, però el xatarrero.
Clar, el xatarrero...
Ella no.
Ah, ella no.
Jo et parlo d'ella.
És d'aquella...
L'altre dia, et comentava,
vaig veure un programa a la televisió,
un reportatge sobre la crisi,
amb la gent de tan alt d'estànding, no?
Són gent que té molts diners invertits en vivendes,
en art, en cotxes, en vaixells,
en totes aquestes coses que no són diners líquids.
Ah, que no és allò que dius,
per anar a comprar.
Exacte.
Per anar a comprar demà,
per anar a agafar qualsevol cosa, no els tenen.
Tenen molts metres quadrats,
molts metres d'eslora,
molts cavalls amb un cotxe,
però no tenen un euro per anar a comprar un iogurt.
a la botiga del costat de casa.
Exacte.
Doncs a mi em fa la sensació,
que Carmen Martínez vosaltres diu,
a mi em fa la sensació,
que és aquest tipus de senyores,
que he tingut,
i tinc moltes coses,
però el que no tinc és líquid.
O sigui, potser els senyors de la xatarra sí?
Sí, és d'aquells que deu portar la cartera,
la cartera recauçotada.
Aquí invito jo, aquí invito jo.
Però bueno, aquí no hi ha de dir.
No, anàvem per aquí, no anàvem per aquí.
No parlem de xatarres ni dels diners que ella pot tenir,
no, parlem dels diners que ella deu.
A veure,
hauríem de recordar
que ella va participar en un programa
rotllo Mira quin Baila.
És veritat, cert?
Sí, sí, sí.
Quan ella va acabar aquell programa,
que es devia sentir
la Freda Estel i la Ginger Rogers d'Espanya,
va decidir que volia muntar un espectacle de ball
per fer una torna per tot el món
i, bueno,
i part de l'estatger.
I més enllà, i més enllà.
I va començar enllà el tema, saps?
Bailarines,
i venga,
i tota la mandanga,
i va començar a preparar
tota aquesta feineada
que porta a muntar un espectacle.
Un d'aquestes feines
és encarregar un vestuari.
Clar,
i pagar-lo, clar.
No, no, encarregar-lo.
Ah, encarregar-lo, encarregar-lo.
Comença per aquí, comença per aquí.
El dissenyador Alejandro de Miguel
bueno, va invertir
ell,
va invertir, lògicament,
perquè havia de fer uns tratges
a mida al gust d'ella,
en reunions amb ella,
per aquest espectacle.
Sí.
Què va passar?
Que al final ningú li va comprar l'espectacle,
l'espectacle no va arribar enlloc,
i l'espectacle no s'ha fet.
Però els tratges continuen estant allà,
perquè això no s'esborra del mapa.
Sense pagar.
A més, el dissenyador,
aquesta persona en qüestió,
ell va continuar treballant
si ningú li va dir res.
97.200 euros.
Ai, no tinc suelto ara.
Justa.
Va arribar a un punt en què
ella va deixar d'agafar el telèfon,
va deixar de contestar,
va deixar d'aparèixer per allà de tant en tant
a veure com anava el tema dels vestits,
i clar, aquest senyor es va estranyar
i va dir,
què passa aquí, tu?
Clar, que com és que no m'agafes el telèfon?
No, xata.
Es delimitava a passar-la al representant,
hable com mi representante,
clar, i anant donant llargues,
anant donant llargues,
al final l'home amb aquelles llargues,
se'm va anar i va posar una denúncia,
va dir, escolta,
jo aquí tinc una feina feta que he de cobrar.
Home, clar.
Perquè l'espectacle es faci o no,
els vestits estan fets.
Bé, doncs,
ella podria ser que digués,
doncs mira,
me declaro insolventi.
I que l'ho paga el xat...
No.
No, el xat...
Com l'ha pagat el xato?
El xatarrero, no?
El xato.
Ostres.
A veure per on peta, això, ja t'ho diré.
Home, jo crec que arribaran els...
Si no ho paga,
arribaran als tribunals
i al final haurà de pagar.
I si considera que és insolvent,
que jo ho dubto molt,
li hauran d'agafar alguna de les cases que té.
Això té un risc, Sílvia,
perquè 47.200 euros són molt reportats des de Lola.
Clar.
Això vol dir que aquest estiu
potser se la mengem amb patates cada setmana.
Uf, ostres, que li paguin...
Ei, que li paguin directament només per una.
Portada rere portada
fins que guanyin els quartos
per pagar en aquest senyor.
No, no, no, que amb una i que acabin, eh?
Ja, però com no sigui una portada de l'interviu,
jo no sé quina portada pot bau en aquests diners.
Alguna que valgui 50.000 euros,
així perquè faci rodonet.
Ja, ja.
No sé, doneu-li, doneu-li, sisplau.
No ho sé, no ho sé.
Mira, me quedo sense veu, Mar.
Se m'ha trencat.
Se m'hi ha roto la voz.
Només de pensar-ho, només de pensar-ho.
Ja sé res.
Quina por, eh?
Però escolta'm, que seguim parlant de quartos, eh?
Però que m'acompraràs un cotxe?
Engega, engega.
Poso, poso, poso.
Vinga, xata, no te facis de rogar
que no està a l'horno per a pollos.
Ah, no queden mollos.
Espera, espera, que ara no sintonitza bé la ràdio.
Te rego la ràdio.
96.7, carinyo.
FM.
Ara, ah, ja l'ha trobat, ja l'ha trobat, ja l'ha trobat.
Ja tenim dades, eh?
Sí?
Ja sabem quan ha de sortir.
Paulina Rubio accepta entregar al seu ex-marit,
Nicolás Vallejo Nájera,
180.000 euros, trinco, trinco,
que entregarà en plaços de 5.000 euros mensuals
fins que arribi a la quantitat acordada.
La setmana passada vam estar comentant
que hi hauria un pago principal
i després unes mensualitats.
Veus?
Bé, doncs ja sabem quina és la quantitat.
Segueixo insistint.
Això és el que costa callar-li la boca al senyor.
Digue-m'ho així, digue-m'ho així.
O almenys això és el que creiem nosaltres.
Sí, sí, ja sempre.
Presuntamente.
No, no, no.
Mar, presuntamente.
Presuntamente no, és el que jo penso.
Presuntamente.
No, jo lo pienso de verdad.
Però no lo pienses tanto.
Tu no es presunto, Mar, tu no es presunto.
Jo penso, quan acabin de rajar els quartos
a mi me'n diria que jo sóc la boca a aquell home.
Clar, a mi jo se li reviva la llengua.
Temps al temps.
A mi jo li fan allò que...
Trata d'arrencar-lo, Carlos.
Colate, trata d'arrencar-lo.
No ho sé.
Home, està molt bé, eh?
180.000 euros.
Sí.
Per una temperedeta...
Home, depèn del ritme de vida que portis.
Ah, també és veritat.
Home, 5.000 euros al mes, home, són quartos.
Home, clar.
D'acord, vale, vale, venga.
No quiero más drama en mi vida.
Que bé sona aquest últim àlbum de Fangoria, eh?
Sense comentaris.
Sentim una mica?
I tant.
entretenidas.
Así que no me pegas con historias de celos, llantos y tragedias, no.
auch na-li.
Si me llamas para lo de siempre, no te molestes, no me interesa ya.
Lo repito por si no lo entiendes, me cansa estar triste y no me compensa más.
He decidido enterrar el dolor y la pena, voy a invitarme de los problemas.
No quiero más dramas en mi vida, solo comedias, entretenidas.
Así que no me vengas con historias de celos, llantos y tragedias.
No, ¿qué más da si todo es mentira? ¿Qué más da? Deja que me ría.
¿Qué más da si al final del día? ¿Qué más da? Va a acabar igual.
Deja de quejarte sin descanso. Es aburrido. ¿Y de qué sirve?
Ui, mare, avui, ui, mare, avui. No, ui, això de la gauda.
Gràcies a Déu que no és final de mes, que si s'assumés, final de mes.
Però jo del canvi del mes, més que una altra cosa.
Sí, mira, calla, que no la sento. Ai, perdona, perdona.
No hem de parlar, no hem de parlar. És autèntic.
És autèntic.
Després se m'acaba el temps, Marc, no em deixes dir els aniversaris.
Això és mentida.
Me fas a la serejea aquell.
Ja m'està, ja m'està, ja m'està, foto en canya.
A veure, tots els fans d'Alaska estem d'enhorabona.
Sí, és veritat, sí.
Per què?
Per què? No només perquè podem sortir, podem sentir...
No és una perla, això és un diamant.
És autèntic, autèntic, fan gloria a l'Ansa.
A l'Alaska, de sempre, ella.
Doncs després de molt de temps esperant, per fi, arriba la confirmació.
Torna el rei i la reina dels realities a l'Alaska i Mario.
Torna a tenir una tercera temporada i els tornem a veure 100% amb el caliu aquell de casa.
Els que hem seguit la sèrie estem hiperfans.
Jo estic que no quepo amb mi.
No, és que t'ho passes molt bé.
Perquè a part que veus que són una gent molt senzilla, molt maca, molt casolana fins i tot.
Són molt amics dels seus amics.
Són humanos, són humanos.
Exacte, també tenen aquest puntet d'estrella, tant un com l'altre, eh?
Però tenen un rotllo molt, exacte.
Molt xulo, molt xulo.
Perquè en el fons són gent molt de peu en carrer, molt de rotllo, eh?
Que mi amiga sé com jo una caca en público.
Però per un altre costat mengen canapés amb la l'humana, saps?
És allò que dius, tenen dos cares totalment separades i definides.
Però bueno, això, que estem d'enhorabona i que...
Que guai.
No només els podrem sentir en directe d'aquí no res, en els concerts, sinó que més avós podrem veure en vivo.
Mai més ho hem dit.
Però se sap més o menys les dates quan tornaran?
No, encara no, encara no.
No se sap si és el mateix canal de televisió que fins ara.
Sí, sí, la MTV.
Sí, sí, sí.
I estarem pendents.
Tercera temporada.
Tercera temporada.
I que sigui quarta i quinta, eh?
Jo per mi, mira, el jubilarem, eh?
Exacte, el geriàtric.
Ara aquí tinc el dubte.
O parlem dels UB40, o parlem de red, red wine.
Més que red, és rosado.
Rosa the wine.
De tu anglès.
Fatal.
El teu anglès de Cincinnati millora amb el temps, com el bon vi.
Sí, deus això.
Vi d'aquí.
A veure, per qui no ho recordi.
El 2008, els Pitjolí.
Pitjolí, cert, cert.
Pitjolí, sabem qui són.
Sí, sí, sí.
Van decidir comprar-se un castell al sur de França.
És veritat, que allà teòricament era on s'havia de celebrar la boda o alguna cosa d'aquestes.
El Chateau de Mirabal.
On es fa, no? La boda? El va fer?
No, no ho sabem, no ho sabem.
Tu no avancis coses que no ho sabem.
Jo he preguntat.
Es casen, cada mes s'han de casar i després resulta que no es casen.
De moment, tu no pateixis.
El dia que sigui, jo et demano hora per pedir cura i depilació i anem amb un flash.
Però ara, de moment, no es casen.
Res, d'acord, d'acord.
Et deia, el Chateau de Mirabal.
35 habitacions, un llac, una piscina i ja està un fosso, tu, que podrien tenir cocodrils, si volen.
Si de cas, pels preparatges.
Per suposat...
Ai, no em facis dir.
Per suposat, com tot bon Chateau del sur de França, també té un vinyedo.
Vale?
Doncs bé, la primera tanda de vins, en aquest cas els rosats, sota el domini de Brad i Angelina, han sortit a la venda aquesta setmana.
Anna.
Els Pitjoli es van aliar amb una famosa família francesa de vinicultors que es diuen els Perrin, i amb l'objectiu de produir 100.000 ampolles de vi,
per vendre-les independentment a restaurants i tendetes, allò, petites, particulars.
Especialitzades, allò que dius amb vins, exacte, amb vins curiosos i...
Vale, doncs la primera tanda de Mirabal, que és així com es diu aquest vi,
Roser, 2012, es va posar a la venda online el dijous.
Veus?
Avui, dijous de la setmana passada.
Sí.
105 euros la caixa.
Ai!
Quants?
gastos de mi incluidos, eh?
Ui!
Ui!
Que no me n'incloïa.
No perquè no vull, eh?
No vull.
Doncs a les 5 hores, ja no em quedava ni una.
Millor, millor.
Perquè jo l'hagués vist i m'hagués caigut a la temptació.
Sí.
Tu que no beus vi.
Això.
Home, però encara que només sigui per dir, hola, bona nit.
Allò que ve en sa família...
Voleu un vi, uns Mirabal, voleu uns Mirabal, i la gent dirà, això, això no ve.
Són de les Pitjoli!
Són de les Pitjoli, com si fossin de la família.
Però respireu tranquil·les, perquè la propera tongada de la següent sèrie,
que seran els blancs, es llançarà aquest estiu.
Ah, d'acord, llavors n'hi espero.
Vaia estalviant, vaia estalviant.
Que la cara dels còctels de nit i tal, un vi blanc basteix molt,
i a més a més si és dels Pitjoli, clar.
I, bueno, pels negres ho haurem d'esperar una mica més,
perquè ja se sap que això porta més solera.
A més a més una cosa amb l'altra.
Però, bueno, que això que ja no tenen més braços sempre en pops, tu.
Oh, que guai, no.
Entre les cases que compren.
Negoci, negoci, negoci.
Els negocis que munten i que tot el que toquen ho converteixen,
en aquest cas, en or, en vi.
Sí.
No, no, molt bé.
Home, per ells està bé.
Perquè tenen un munt de gent que han de creixer encara.
Que donen feina.
I que donen feina, clar.
Bueno, bueno.
Millor que tinguin aquestes boques que s'han d'alimentar.
Que ara són petits, però quan creixin,
podran anar a la universitat, podran estudiar.
Tu creus que tenen problemes?
Podran ser homes i dones de futur.
Sí.
Que, home.
Tu veus, tu veus que sí.
Jo trobo que el que hauria de ser,
almenys un de tots aquests fills hauria de ser perruquer.
Perquè, ojo, eh?
El que està al dia a dia, no?
Ojo aquests crius, quan veus les fotos,
ojo aquests crius, quins cavallots m'ho porten, eh?
Oh, és que es porta ara, xata.
És que tu i jo estem en una altra onda.
Jo dic, se'ls ha acabat la pila de la màquina,
i es ràpen mig cap i l'altre mig no.
No, és el que es porta ara.
Ja, ja, ja, ja, ja.
Ara és el que fan.
Un costat sí, l'altre costat no,
a més a més l'altre costat molt llarg.
Desgranyut.
Total, total.
Sí, sí, sí.
I amb un serrella així com molt llarg.
Clar, si tu et dius, tatatant, pitjolí,
pots portar el que et doni la gana al cap.
Que sigui.
Si ho volen portar a una gallina, no?
Ja.
Parlant de gallina.
No, no, no.
Tu ho portes a tu un fill de mà al cole.
Ja va per aquí, no, per aquí.
Tu ho portes a tu un fill de mà al cole,
pentinat així i no te'l deixen entrar.
Ja t'ho dic ara.
Jo diré, no, no, són les modes.
Homre, que és el pitjolí.
Són els pitjolí.
El pitjolí lo lleva.
Homre, li porto la foto.
Ha tocava la Lady?
Tenim boda, nena, que tenim boda.
Has casa la Lady Gaga?
Saps que a mi m'encanten els bodorrios, eh?
Ja ho sé, ja.
Lady Gaga.
Jo estic frisant.
Estic frisant per veure aquell vestit de núvia, nena.
Lady Gaga.
I què portarà?
Que jo ni sabia que tenia nòvio, Lady Gaga.
Taylor Kiné, això diu.
Veus on me l'han presentat?
Has casat amb el Juliol.
En Juliol.
Sí.
I per què parles?
Perquè ho ha dit al diari de Sun però no ho ha dit ningú més.
Però ho ha dit al diari de Sun i no ho ha dit més?
Ningú més ha confirmat.
Perquè ho veigis.
Perquè ho veigis.
Però si ja et diuen que es casen al Juliol, és que la cosa està pamada.
Clar.
Una invitació que a nosaltres encara no ens ha arribat, eh?
Lady Gaga, fes el favor.
Lady Gaga.
Recorda l'adreça, Sílvia.
Avengut de Roma, 5B, primer, primera.
Nom de Sílvia García o nom de Manamana.
Omar, no?
El teu.
El que vulguis.
Que arribi, que arribi.
Que arribi, eh?
Perquè ja...
I si ha de posar, no sé, un tros de filet de vedella de mig quilo,
que tampoc passa res.
Que també m'enviï.
Home.
El trosset del vestit aquell que...
Quan arribi aquí...
No, que ho posi en una nevereta, eh?
No, una nevereta d'aquella.
Quin gasto?
Que arribi la invitació, que el misteig el portem d'altres, tu.
Qui ja té quartos?
Qui ja té quartos?
Que faci que vulgui.
A més a més, amb una ampolla de vi blanc del pitjolí.
Per acabar-ho d'adobar, eh?
Total, que no vols anar de boda, ja ho veig, ja ho veig.
Perquè tu estàs posant impediments.
Ai, no, no és que no vull anar.
Però primer a veure on es caça i...
Primer dinem.
I a partir d'aquí...
Va i després t'ho explico.
Queda bé així.
També és veritat.
Aquesta música vol dir que se m'acaba el temps.
En tenim uns quant aquesta setmana, eh?
Vinga.
Comencem.
Un vestit merrocal, 40 tacos, súper ben portats, eh?
Sí, perquè és molt guapa.
M'acaba molt bé aquesta xica.
Guapa, guapa, dissenyadora, ara que començarà d'aquí no res la feria d'abril,
començarà a vendre vestits com una loca.
I per tant, l'animem des d'aquí.
Molt guapa, 40 tacos.
Molt bé.
Escolta, l'Andrés Belencoso, 35.
L'Andrés Belencoso?
Jo n'hi posava més perquè...
Jo també.
Per això és que és sorpresa, sorpresa que...
He pensat que tenia 40 i tants ja, eh?
Home, no, no, no, no.
40 i tants no, però...
Entre les cremes que no es venden, les colònies que no es ponen i els trajes que no donen...
Jo em passa que tenia els 40, eh?
Sí, sí.
Bueno, jo 35, no.
És igual que passa amb el doctor Hu aquell.
Jo no sé qui és el doctor Hu.
El doctor, home, que t'agradava a tu molt, que anava sempre...
Que té 45 i tantos.
Bueno, Sílvia, no sé qui és el doctor Hu ara.
No.
Qui és el doctor que t'agradava a tu?
Que veies també la seva sèrie?
A mi l'únic doctor que m'agrada de sèrie és el George Clooney.
Sí, a part...
I era pediatra, mira tu.
Que dolenta, que dolenta.
Però canvies de tema.
Veia, som...
Nena, nena, la Laissa Minelli.
Laissa?
67.
A què se'n treu uns?
Quants?
Què dius?
La gent és mentidera, eh?
Sí.
Que rotlleros.
La Kira Miló, 33.
Molt bé, sí, sí.
Bé, bé, bé.
Michael Ken.
Michael Ken.
My name is Michael Ken.
Yes.
80, que no se'n treu bé.
No.
Està ja i ho aparenta.
Exacte.
I és el que té, és el que tinc i és el que hi ha.
Sogra Postissa, la Pilar Bardem.
Sí.
Que en fa 74.
Que està...
Allò, no, que això ho guardaré.
Per los anales de la història.
El que acaba de dir ara mateix.
Ma sogra Postissa.
Això, això mateix.
Sí.
La Futurible.
74 tacos, que bé.
Molt bé.
Perquè està arrugada per l'edat bé.
Normal.
Està guapíssima, també, eh?
Està guapíssima.
No hi facis la pilota, no.
Està guapíssima, que és la teva, futurologa.
No.
La Eva Longoria, 38.
Ah, molt bé.
Jo pensava que tenia...
És petiteta, eh?
Si està recollida.
Sí, és molt guapa.
Jo pensava que en tenia menys d'anys.
Per tant, si té 38, està molt bé.
Està guapíssima, també.
Està guapíssima, també.
Ui, com estem avui de guapíssimes totes.
Tu, tu, que ets una pelotera.
I per acabar, que l'he deixat per acabar,
perquè m'agradaria sentir-la.
Sí.
Tot i que és una cançó lenta la que triarem,
però, bueno, quan una cançó és bona és igual que sigui lenta.
És bona, és bona.
resumint.
La malú, que en fa 31.
A més, rima, saps?
Veus?
La malú, que en fa 31.
Claro.
Però fem una cosa.
Abans que jo comenci a sonar,
acomiada, d'aquella manera que fas tu la mà de bé,
i així no cal que l'atrepitgi, no?
Així la podrem sentir sencera.
Què sembla?
Sí, sí, em sembla.
Bueno, sencera, sencera...
Un trosset.
Sí, perquè, clar, ella em diu...
Tu massa tranquil·la.
Mira quina hora és, que hem de començar encara el concurs.
El concurs.
Encara ho hem de començar.
Ja està.
Deu segons de cançó.
Doncs així, accelero.
Molt bon dijous.
Millor cap de setmana.
Ei!
Què?
Se m'oblidava que he de dedicar al programa.
Ai, doncs dedica'l.
Home, l'he de dedicar...
Tu no saps de què va.
No.
Però tu deixa'm dir.
Jo dedico el programa d'avui, de tot cor, a les mares placeres.
Ah.
Així, ho deixo caure així, eh?
Ja està?
Ja està, ja està.
Molt bon dijous.
Molt bon dijous.
Millor cap de setmana.
I ens sentim la setmana que ve.
Adeu-siau.
El peligro no es cuestión de un par de golpes.
El peligro no es cuestión de un par de golpes.
El peligro es no saber a dónde ir.
El peligro es no encontrar jamás tu sitio.
Y sentir que ya llegaste sin salir.
El peligro es el fantasma que planea.
Sobre aquello que juraste un día alcanzar.
Y te ate de las manos, mientras graban tu pellejo.
Una cifra, una letra y a volar.
Una cifra, una letra...
Y a volar.
Y correr dicen que es cosa de coparte.
Pero todos somos carne de cañón
Yo lo soy y no me importa
Confesar que más que nadie
Pero aquí quien no es cobarde por amor
Pero aquí quien no es cobarde por amor
El peligro es perder a quien se ama
Con la furia que desata el huracán
Comprobar que en casa ya no espera nadie
Y que no hay nadie a quien puedas esperar
Y que no hay nadie a quien puedas esperar
Y correr dicen que es cosa de cobardes
Pero todos somos carne de cañón
Yo lo soy y no me importa
Confesar que más que nadie
Pero aquí quien no es cobarde por amor
Pero aquí quien no es cobarde por amor
Por amor
Por amor
Por amor
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit