Fins demà!
Fins demà!
I abans de dir-te la pel·lícula que farem demà, no et diré aquesta simplement, sinó que et diré totes ràpidament.
Doncs vinga!

Escapisme, perquè l'home el lligaven per tot arreu i s'escabullia de tot.
Està interpretada per Toni Curtis i la que era la seva dona en aquell temps, Janet Leigh,
i dirigida per un gran director, George Marshall.
Escoltem un d'aquests fragments.
Doncs escoltem-lo, escoltem-no.
No!
¿Qué?
Dijiste que querías actuar.
Sí, pero no ahora.
Anda, ven, te necesito.
¿Qué tengo que hacer?
Meterte ahí.
¿Para qué es eso?
Luego lo verás.
No, no, no, perdona, yo no me meto.
Vamos, entra ahora mismo en el cajón.
Bueno, si tú lo dices, no te parece absurdo despertarme a medianoche para meterme en el cajón.
Ahora la cabeza por este otro.
Esto no me gusta, tengo miedo.
Cuidado con los dedos.
¿Qué diría la gente si me viera en esta postura?
Harry.
No lo diría nadie, ¿estás cómoda?
No tanto como cómoda.
Harry, tengo mucho miedo.
¿Qué vas a hacer ahora?
Cerrarlo bien.
No, no, no me hagas costillas, no.
No, Harry, no, me van a estallar los nervios.
¿Dónde estás?
¿Qué haces ahora?
He ido a coger la sierra.
¿La sierra?
¿Qué vas a hacer con ella?
Te voy a partir en dos.
No, Harry, no, no hagas eso conmigo, soy tu esposa.
Oye, déjame salir, suéltame.
Vas a despertar a mi madre.
La venga, ella me sacará de aquí.
No tiene ningún daño, cierra los ojitos.
¿Cómo lo sabes? ¿Dónde estás dentro?
Oh, quieto, quieto.
Tengo mucha miedo.
Harry, saca me de aquí.
Ai, Andrés, Andrés, a veure com acaba això, eh.
Me vas a matar, me va a dar un ataque.
Harry, saca de aquí.
No temas.
L'está partint, eh, l'está partint.
Este gran efecto, ¿verdad?
Sí, sí, es maravilloso,
pero tendremos que hacer algo así todas las noches.
¿Tanto has sufrido?
No, pero esperaba algo diferente la noche de bodas.
Molt bo, eh, molt bo aquest aspecte que hem triat.
Sembla una pel·lícula de terror en principi,
però no, el Gran Codini és una pel·lícula basada en fets reals
i que a més a més és divertidíssima.
Ah, sí?
Bé, això ho tenim per demà dimarts a 6 de la tarda a l'antiga audiència,
allà a la plaça del Pallol, amb la col·laboració d'un euro.
Molt bé.
I el dijous, amb les mateixes condicions, a les 6 de la tarda,
a col·laboració d'un euro, a la plaça del Pallol, a l'antiga audiència,
el retrato de Dorian Gray, interpretada per George Sanders
i dirigida per Albert Lewin.
És una pel·lícula en blanc i negre i fragments en color,
de l'any 1945, però és la millor versió que existeix.
Escolteu-me un altre, un abstracte, sí?
Anem-hi.
Gira tu cabeza un poco más hacia la izquierda.
Los dioses se portaron bien con usted, señor Gray.
¿Por qué dice eso?
Porque posee usted la juventud más maravillosa
y la juventud es lo único que vale la pena.
No me parece así, Jorge.
No, ahora no le parece así, pero algún día lo sentirá terriblemente,
lo que los dioses otorgan lo arrebatan con rapidez.
El tiempo le envidia, señor Gray,
no despilfarre el oro de sus días, viva.
No pierda ninguna oportunidad que se le ofrezca.
no tenga miedo a nada.
Dentro de algún tiempo, su juventud se habrá perdido
y nunca podrá recuperarla.
Cuando envejecemos, nuestra memoria es rondada
por las dulces tentaciones que no tuvimos el valor de condescender.
El mundo es suyo por una temporada.
Sería trágico que usted comprendiera demasiado tarde,
como tantos otros,
que solo una cosa en el mundo merece la pena,
la juventud.
Uau, qué profund, eh?
Aquesta és una pel·lícula d'un home que li farà un retrato,
per això diu el retrato de Dorian Gray,
i resulta que ell no se'n balleix.
Bueno, se'n balleix, ell no.
Ell no, però el quadro sí se'n balleix.
Ah, és el que t'anava a dir, eh?
Exacte.
Bé, això és el que tenim per aquest dijous.
Molt bé.
Llavors, passem al Port de Tarragona,
al cineclub del museu del Port de Tarragona.
Allà al museu és el tinglado,
que està més pròxim al Serrallo,
davant de l'entrada del pàrquing.
I a les cinc i mitja de la tarda,
amb entrada gratuïta,
passem una pel·lícula que acabem dins el cicle
dedicat al mar,
la dediquem amb els petitons.
I passem la pel·lícula
L'espantatiburones,
una pel·lícula de dibuixos entretinguda,
més no poguer,
i que va ser dirigida per Vivi Bergeron.
Escoltem un fragment
d'aquesta deliciosa pel·lícula
amb dibuixos animats.
¡Esta fiesta empieza ya!
Todo el mundo adora estos pescados.
Somos peces, no pepe pescados.
¿Te ríes de mí?
No, no, no.
Oscar.
Oscar, el espantatiburones.
Así me llamarán.
Nemi.
Allá voy.
¡Tancha!
Tianji.
¿Todo el mundo cree que mataste al tiburón?
En la comedia preferida por todos.
Oscar.
¿Tú has...?
Sí, sí, es lo que parece.
Eso, he hecho.
Y podrás disfrutar de todos
en nuestro lavaballenas preferido.
¡Venga, Angie!
¡Baila conmigo!
Vete motta música,
te motta acció
y es una pel·lícula de dibuixos
magnífica por poder gaudir en familia
recordem quan i on, Andrés.
Això és per grans i per petits.
Això és el dissabte
a les cinc i mitja de la tarda
a la sala d'actes del Museu del Port de Tarragona.
L'entrada és totalment gratuïta.
Si volen vindre abans a les cinc i mitja,
allà a les cinc, per exemple,
poden gaudir de la visita turística al museu.
Si ja l'han vist,
vostès entren a la sala d'actes
i fins que no arribi el moment de passar la pel·lícula
s'estan projectant pel·lícules documentals
del fons del mar,
documentals molt interessants i molt bonics.
Això és per aquest dissabte
a les cinc i mitja de la tarda.
Fantàfic.
Però és que el dilluns també
a les cinc i mitja de la tarda
al casal Sanitas Tarraco,
a l'Avinguda Catalunya 54,
aquell edifici tan emblemàtic
que era de les germanetes dels pobres,
també fem cinema.
Allà pot entrar tothom que vulgui.
No és necessari
tindre algú resident allà,
ni molt menys.
Tothom pot vindre
i gaudir d'aquelles instal·lacions magnífiques que hi ha.
Passem la pel·lícula
Matrimonio a la Italiana,
a que sona ja una miqueta divertida.
Doncs imagina't,
Sofia Loren, Marcelo Mastroianni
i el director de la pel·lícula va ser
Vittorio de Sica.
Anem a sentir un fragment
d'aquest matrimonio a la Italiana.
Con cuidado, con cuidado.
Deme la mano, por favor.
Deme la mano, senyora.
La mano.
Deme la mano.
Vamos, salga del coche.
Deme la mano.
Por favor, con cuidado, con cuidado.
Despacitos, con cuidado.
Despacio.
Pobre senyora.
Echenme una mano, despacio.
Echenme una mano.
Ayúdenla, por favor.
Con cuidado, pobrecita.
Es doña Filomena.
Cuidado, por Dios, con cuidado.
Algo para sentarla.
Ayúdenla, por favor.
Rosalía.
Dios, qué placas tienes.
Algo para sentarla.
Venga, con cuidado, con cuidado.
Siéntela, con mucho cuidado.
Con cuidado.
Despacio.
¿Qué pasa ahí?
Es doña Filomena, se encuentra mal.
Doña Filomena.
¿Qué es lo que pasa?
Pobre.
Doña Filomena.
Doña Filomena, ¿qué ha pasado?
¿Cómo está?
El laboratorio se ha desmayado, doña Filomena.
Me lo temía.
Ay, me lo temía.
Un médico.
Tenemos que avisar a un médico.
Vamos.
Claro, hay que llamar a un médico.
Hay que llamar a don Domédico.
¡Alfredo!
¡Alfredo!
¡Alfredo!
¡Alfredo!
¡Alfredo!
¡Alfredo!
¡Alfredo!
¿Pero qué pasa?
¿Qué sucede?
Tenemos que subir enseguida.
Andrés, em dedica a doña Filomena, que es la protagonista.
Sí, doña Filomena es diu Filomena Maturano i és una jove molt maca i això es desenvolupa
a Nàpol durant la Segona Guerra Mundial, en una època en què el menjar escasseja i els
bombardejos mantenen l'alerta de la població i aquesta Filomena Maturano està sola al món
i resulta que coneix amb el senyor Domenico Soriano, més conegut com Don Mimi, que és
el clàssic Marcelo Mastroiani, i s'enamoren i es casen i aquí sembla que ell està embastat
i hi ha una sèrie de situacions còmiques, però d'aquelles clàssiques per riure i passar-te
una bona tarda d'aquest dissabte, no, perdó, d'aquest dilluns, dia 10 de juny, a
les 5 i mitja de la tarda al Casal Sanitas Tarraco, Avinguda Catalunya 54, entrada gratuïta.
Doncs això és la cartellera que tenim per aquests dies.
I ara, si em permets, passarem amb el personatge que estem acabant d'explicar durant aquests
dies, una gran artista de els escenaris que va ser Celia Gámez, però com que va sortir
amb algunes pel·lícules, per això ens permetem passar-la també per aquest programa.
Molt bé.
Celia Gámez va ser amb el panorama del teatre musical espanyol el més clar exponent, l'estrella
que va brillar amb més força, amb el seu gènere, amb el firmament del nostre país.
Ella va néixer a Buenos Aires en la primera dècada del cicle.
Ell era filla d'emigrants espanyols malaguenys i va arribar a Espanya l'any 1925.
Resulta que durant molts anys no se sapigut l'edat que ella tenia.
I com que ella es veia sempre...
Però perquè ho cataria, potser, o...?
No, no, no, perquè ella es veia sempre jubial, alegre i, esclar, sempre podia representar
menys anys que tenia.
De la veritat.
De la veritat.
Després ja es va saber que ella va néixer l'any 1905 a Buenos Aires.
O sigui que arriba a Espanya l'any 25 i això vol dir que ella tenia aquí 20 anyets.
De seguida aniria a destacar amb l'espectacle musical i a convertir-se en el temps en un autèntic
mite, primeríssima figura i vedet, el que és més important i molt més difícil, mantindre
aquesta categoria durant metgecla.
Les raons d'aquest singular fenomen es troben amb la confluència de factors molt diversos.
la seva bellesa, la seva arrolladora personalitat i, des de llavors, les seves dots interpretatives.
Però va ser sobretot la seva extraordinària capacitat d'adaptació al país amb el que
es va enfincar, o sigui, el nostre, el que la va alçar la cumbra, o sigui, a dalt
de tot de l'èxit i de la fama.
I resulta sorprenent la manera que va saber captar els gustos del públic, enrelar amb
l'ànima popular espanyola i, sobretot, amb la madrilenya.
Telia Gámez es pot dir que va marcar una fita dins dels espectacles, no s'assemblava
amb cap altre, tenint en compte que llavors nominava la Báquer i la Mistinguet.
Clar, eren artistes molt diferents amb ella.
Bé, hi ha moltes coses que dir.
Que, a lo cert, i ara no tenim el més mínim dubte d'això, Telia Gámez va vindre al
món, ja d'una manera definitiva, a Buenos Aires el 25 d'agost de 1905.
Bé, ella des de molt petiteta ja tenia molta atracció pel Music Hall i va actuar amb
importants escenaris bonaerenses, com el teatre Maipo, el de la comèdia, i tenim com
companyes, en aquell temps, a Rosario Pacheco, Gloria Guzmán i Tita Marello, grans estrelles
del gènere allà amb el seu país. Sobretot, se li van mirar però molt a dues figures
internacionals consagrades amb el París de la bela època, com ja he dit abans que, en
fi, que ella les admirava, però és que era difícil comparar-se amb elles, la Mistinguet
i Josefine Baker. Quan ella va vindre a Espanya, que va vindre precisament el seu pare per
solventar un assumpte relacionat amb certa herència familiar, doncs d'una manera purament
casual, mentre viatjaven amb el tren des de Barcelona a Madrid, va cridar l'atenció
de la viatgera d'un compartiment al costat d'on estava Cèlia, que ella, Cèlia, anava
cantant per l'Obequinis algunes cançons portenyes i la seva veïna va resultar ser la Marquesa
de la Corona, que era organitzadora d'un tradicional festival benèfic. Lògicament això va
fer la possibilitat que Cèlia Gámez debutés a Madrid quan només tenia 20 anys. El festival
que era a benefici de la protecció escolar va tindre lloc amb el celebre teatre Pavón,
situat, o sigui, estava al costat del típic rastro on actuava també l'eminent tenor Miguel
Fleta, que va ser precisament en aquesta ocasió qui la va presentar amb el públic present.
La funció, com que era benèfica i per certa dama important, com ja he dit, estava presidida
pels reis Alfonso XIII i Victoria Eugenia de Bettenberg, junt amb els seus familiars
també reals i nobles, i una representació del govern amb el seu president Miguel Primo
de Rivera. Les cròniques del moment, si agafem els diaris d'aquella època, parlen
de l'èxit de la seva actuació, interpretant d'una manera deliciosa diversos tangos i cançons
argentines. I parem aquí un momentet precisament per sentir la veu d'aquesta gran artista.
Escolta'm ara un tema de la Torre Matos Rodríguez, un tema argentí que diu
«Hacemme caso a mi».
«Déjate de espaviento, torpe pebeta, larga esos berretines, di alte teatral, es una pena verte, con tu silueta, no teniendo equipaje, más que percal.
Dos tangos que aprendiste en la loceta, y una boca de canciones de carnaval, debías comprenderlo,
los pibas o treta, no son para que triunfes, ningún caudal.

de tu amor, no le digas mille, destile gigoló, házeme caso a mi, no te arrepentirás, y en la vida mucho éxito tendrás.
de esa hoja del mate, las ilusiones, de ser alguna gloria del Bataclan, es todo perder brillo,
de entre telones, allí sólo laburan para morfar.
Larga esos berretines, de ser velete, viví tus veinte años con extender,
y entra derecho viejo como en un brete, como alquel de la zurda entre el amor.
Si vas a ganar la vida a crecer, házeme caso a mi, buscate un buen mille, y después,
para disimular, que le ven de tu amor, no le digas mille, destile gigoló, házeme caso a mi, no te arrepentirás,
y en la vida mucho éxito tendrás.
Aquesta dona que tocava tots els gèneres, eh?
Pràcticament.
La bona acollida que va tindre la jove Celia Gámez en aquell festival benèfic
li va significar un ràpid contracte amb el teatre Romea
que estava al carrer de Carretes, d'allà a Madrid,
considerat com el templo de l'arte frívolo
i que regentava el mític empresari José Campúa.
Allà la jove argentina es donaria a conèixer com a interpret del tango i altres ritmes argentins
que es dominés amb alguns cronistes de l'època, alguns cronistes de l'espectacle,
la van començar a denominar com la Perla del Plata.
I també va sorgir una llegenda que el rei Alfonso XIII anava molt sovint, com un admirador més,
a veure-la doncs diverses vegades, inclús a la setmana, i l'omplia d'elogis i atencions.
Aquell contracte amb el teatre Romea va durar fins mitjans de l'any 26,
actuant a la vegada en diversos teatres de Madrid i del nord d'Espanya,
sempre amb els seus tangos i cançons argentines.
Una sèrie d'intervencions en diverses festes i fins a festes amb teatres madilenys
van completar la seva activitat fins al final d'any.
Entre les cançons que va popularitzar, llavors, figurava Mi caballo morió.
Escoltem.
Sí, la tenim ara? Sí, que és veritat, no?
Sí, sí, sí, estava tot preparat.
Mi caballo morió, mi alegría se fue, pues con él se perdió mi cariño más fiel.
Mi caballo murió, mi alegría se fue.
No hubo un pingo más ligero, ni con sangre más caliente,
que mi caballo pampero, mi compañero, lo valiente.
Y un compadre me insultaba a mi voz enardecía.
Y su mirada brillaba como brillaba la mía.
Mil veces su instinto, mi vida salvó.
Mil veces su ayuda, la ofensa vengó.
Mi caballo murió, mi alegría se fue, pues con él se perdió mi cariño más fiel.
Mi caballo murió, mi alegría se fue, pues con él se perdió mi cariño más fiel.
Mi caballo murió, mi caballo murió, mi alegría se fue.
Yo las pampas recorría, él mi pingo soberano, hasta el boliche lejano donde mi china vivía.
A su puerta se paraba, con relincio placentero, para avisar al pampero que con su amor me esperaba.
El día que supo, su engaño cruel, mi pobre caballo, negocia con él.
Y al verme, y al verme llorar, tumbado en la puerta, murió de pesar.
Mi caballo murió, mi alegría se fue, pues con él se perdió mi cariño más fiel.
Mi caballo murió, mi alegría se fue.
Déu n'hi do, quina cançó, eh? També una mica trista.
Sí, sí, sí, però és tret de la vida real.
Sí, sí, de la vida real.
Bueno, arribem dos anys després de debutar a Madrid, l'any 25.
Arribem a l'any 27 i aquest any va suposar el llançament definitiu de Celia Gàmez.
És contractada com Badet, amb una petita companyia de revistes,
per la inauguració de la temporada del Teatre Slava de Madrid.
Encapçalera la cartell amb les belleses del moment,
com eren Victòria, Argota i Lolo Trillo,
i el dissabte de Glòria s'estrenen simultàniament dues obres.
Les Burladores, amb música de José Padilla,
i el carnet d'Eslava, amb música del maestre Casas.
Com propina, Celia va intervindre en un fi de festa
on va triomfar apoteòsticament amb un celebre tango,
Amedia Luz, peça important pel seu futur artístic.
Amedia Luz, una escuridà, una cosa així, era aquesta?
Aquella que van cantant molts artistes.
Oh, que bonica, és veritat.
Va agradar molt el rei Alfonso XIII,
que anava amb una de les representacions,
i li va demanar que repetís la seva interpretació.
El rei es va convertir en Massíodo del Romer
i en admirador, ja, però el sèrrim de Celia.
A una de les posteriors entrevistes que van tindre,
ella li va demanar que l'ajudés a tramitar la nacionalitat espanyola,
el que va tindre, però, de seguida.
Home, què demanes, guapíssima mía, no?
Sobre la relació entre el monarca i l'estrella,
aquí va començar ja a fer-se un teixit de la llegenda.
Amedia Luz, aquest títol,
apareix com la primera gravació discogràfica
de Celia Gámez, efectuada en aquest mateix any, 1927.
O sigui, aquí va començar també a gravar discos.
Anem a sentir un altre tema d'ella,
també molt popular, que és d'una obra també molt coneguda,
Les Corsàries.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Com ja hem pogut escoltar, no ha sortit la veu de la Célia Gàmez,
però sí que era la sintonia d'una revista que va ser una cosa impressionant,
un d'aquells èxits impressionants.
Però seguirem escoltant en un altre moment, perquè se'ns acaba el temps,
la veu de Célia Gàmez.
Anem a recordar les pel·lícules, sí, Andrés.
La programació cinematogràfica per demà.
A l'antiga audiència, plaça El Pallol 3, a les 6 de la tarda.
Col·laboració, un euro.
La pel·lícula El Gran Houdini, Toni Curtis, Genet Laig.
Pel mateix cinema, el mateix local, l'antiga audiència, el dijous, a les 6 de la tarda,
El Retrato de Dorian Gray, de George Sanders.
Això per a l'antiga audiència.
Pel dissabte, a les 5 i mitja de la tarda, amb entrada totalment gratuïta,
al Museu del Port de la Tarragona.
Passem la pel·lícula dedicada amb els petitons.
Hi ha l'última pel·lícula que passem d'aquest cicle que hem fet al Museu del Mar,
El Espantatiburones.
Molt xula, eh?
És recomanable al 100% i per tota la família, eh?
Si volen vindre mitja horeta abans, inclús amb els nens, poden visitar el museu.
Veus, quina meravella.
I després, a les 5 i mitja, entrar a la sala per veure la pel·lícula.
Si hi han vist el museu, poden entrar, que estarem passant uns documentals fantàstics.
I per acabar, el proper dilluns, al casal Sanitas Tarraco, de l'Avinguda Catalunya 54,
ja sempre dic, aquell edifici que van ser de les germanetes als pobres,
passem la pel·lícula, divertidíssima, Matrimonio a la Italiana,
i aquest matrimoni eren Sofia Loren i Marcelo Mastroianni,
i el director va ser Victorio de Sica, a les 5 i mitja de la tarda i amb entrada gratuïta.
Molt bé, fantàstic.
I una propera setmana, si d'ho vol.
Doncs sí que tornarem un altre cop, Andrés, gràcies.
A vosaltres.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.