I després hem de trobar-lo a faltar un dia com el dia de la mona,
perquè no vam tenir programa,
i ja torna a ser dilluns,
i això vol dir que saludem l'Andrés i Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Molt bona tarda.
Gairebé dues setmanes que no ens veiem, eh?
Em vam veure la setmana, si no recordo malament,
que era Setmana Santa,
després el dilluns de mona, que ja...
Dilluns de Pasqua, perdó, parlem amb propietat,
que ja no vam ser-hi,
i ara ja que tornem una altra vegada.
Menys mal, per què em recordes coses tristes?
No, tristes, no. Has vist que ja estem...
De no haver-te vist.
Home, però ja estem a l'abril.
Ja, ja, ja.
Ara sí que t'ho puc dir allò des del mes passat
que no et veia, Andrés.
Ah, jo crec que l'havies a l'abril,
cada gota valer mil.
O aguas mil, depèn de com, depèn de com.
Andrés, què? Què m'aportes?
Doncs mira, pel dilluns de la propera setmana...
Ah, anem al cine ja?
Sí, perquè avui estem fent cinema,
però ja està.
Ja no arribem, ja no arribem, sí.
Pel proper dilluns,
el casal Sanitas Tarraco,
l'Avinguda Catalunya 54,
sempre recordo que és l'edifici
que era de les Germanetes dels Pobres,
allà a l'Avinguda Catalunya,
els dilluns a les 5 i mitja de la tarda
fem cinema amb entrada totalment gratuïta.
I per aquesta setmana propera
passarem una pel·lícula de l'OST
que està molt bé,
una pel·lícula que es diu
Caravana de Paz,
una pel·lícula dirigida per John Ford,
l'home de les pel·lícules de l'OST,
que va fer altre tipus de cinema,
molt bo també.
Els actors Ben Johnson,
John Drew,
Harry Carey Jr.,
Barb Bond,
Alan Monbray,
Jane Derwald,
en fi, un grapat d'artistes
fantàstics d'aquella època.
De què va?
Doncs mira,
dos joves tractants de cavalls
accepten l'oferta
de guiar un grup de mormons
que pretenen instal·lar-se en l'OES,
a la vall del riu Sant Joan,
per conreure terres fèrtils.
La caravana em pren un dificultós viatge
per paratges desèrtics
i aviat se li unirà un trio d'artistes amb volants
que es dirigeixen a Califòrnia.
Es tracta d'una parella madura
i la jove Denver,
de qui Travis,
un dels dos nois,
no triga a enamorar-se.
Però la seva trobada amb Clay,
els factors als que persegueix,
la justícia els posarà en greus dificultats.
O sigui,
se'ls hi creurà,
se'ls hi creurà entremig del viatge,
uns elements subversius,
ja tenim oli armat,
i la trama de la pel·lícula
comença ja a posar-se interessant.
Això és el que tenim
pel dilluns de la propera setmana
al Casal Sanitas Tarraco,
a l'Avinguda Catalunya,
54.
I ara...
Mitja de la tarda,
entrada gratuïta.
Molt bé.
I ara, per demà,
a l'antiga audiència,
a dins del cicle aquest que estem fent,
cinema a la carta,
que què és cinema a la carta?
Què és?
Deixa'm que t'ho pregunti jo,
Andrés,
així d'una manera espontània,
natural.
És que no et cansi, sí.
Oh, que dolent.
Que també vol més passat, eh?
Andrés,
què és això del cinema a la carta?
És molt fàcil.
La gent que ve allà,
com que acostuma a ser bastanta gent
ja fixa...
Ja heu fet un grupet d'amics,
diguem-ho així,
de bons amics.
Bé,
llavors ve la gent aquella
que aquesta setmana no m'agrada,
no vinc o no puc,
l'altra setmana sí.
Que també són amics,
el que passa que són amics,
aquells que m'endritxo a fer,
d'una altra manera.
La gent quan ve allà,
com que saben que el cine aquell
és per ells
i pels que vulguin vindre,
em pregunta
si tinc tal pel·lícula,
si en tinc tal altra
i si la podria posar.
I lògicament tot això
jo m'ho vaig anotant.
Però llavors,
quan faig un cicle
perquè s'adapti
a una d'aquelles pel·lícules,
hi ha vegades que,
escolta,
hi ha alguna petició
que hi ha dos anys
en fer-la.
Déu-n'hi-do.
Deu-n'hi-do i dir,
escolta,
Borrón i Quanta Nueva,
farem un parell o tres
de sessions,
el que sigui,
i farem servei complet
a totes aquestes demandes
que hi ha.
I, lògicament,
aquí tenim una demanda
que aquesta pel·lícula
es va tindre que suspendre
perquè Fexa ens va dir
que tal dia
tallarien la llum
per obres del barri
i després Fexa
no va tallar la llum.
perquè veigis.
I la pel·lícula
és La senda de los elefantes.
No facis el xiste
que el rei no hi era.
No facis el xiste.
Jo no n'ho he dit res.
Jo no n'ho he dit res.
Ja t'estic veient.
La senda de los elefantes
és una pel·lícula
que imagina quins artistes.
Elizabeth Taylor,
Dan Andrews,
Peter Finch,
Abraham Schoffer,
Anne Biberman,
Noel Dryton,
Rosalind Ivan,
Barry Bernard,
Philip Thorn,
Edward Asley
i Leo Bright.
Molt bé.
Un grapat d'artistes,
sobretot els primers
que són la flor innata
del cinema
d'aquelles èpoques
i els altres secundaris
que feien tremolada
el bé que ho feien.
Una pel·lícula
que en colors
que és molt bonica
i lògicament
procurarem
que totes siguin boniques.
El que passa
és que hi ha vegades
que algú diu
aquesta pel·lícula
no m'ha agradat,
hi ha massa trompa.
Un altre dirà
aquesta m'ha agradat
perquè això...
Andrés, per favor.
Aviam,
si hi ha molts alfats...
Andrés, què t'ha passat?
Aviam.
A veure.
Llavors tenim un altre el dijous
per verllar completament
el xip de la pel·lícula.
Mira, et poso la banda sorora
amb el teu permís.
A veure si calmem
una mica la història
que això no pot ser.
Això no pot ser.
No anem bé, Andrés, avui, eh?
A veure.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Afins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
com a protagonista de la primera pel·lícula de la història del cine completament sonora.
Això va ser l'any 1927 i el títol va ser The Jars Singer, o sigui, el cantant de jazz.
Aquest no va néixer a Lituània, la seva família va emigrar als Estats Units l'any 1893
i els seus començaments musicals van ser l'any 1898 a Nova York.
I a continuació va passar tota la dècada de 1910 actuant en teatres i espectacles de Bodeville.
El seu debut teatral en Broadway va ser amb el musical La Vella Parí.
Això va ser l'any 1911 amb el Winter Garden Teatre.
Amb una gran experiència com músic i actor,
el Jolson, l'any 1926, va participar amb el curtmetratge titulat
El Jolson's Implantation Act, un film experimental produït per Hollywood.
Això és amb les vigílies del cine sonor que es produiria ja l'any següent,
el 26 d'octubre de 1927, quan es va estrenar amb el cine,
la primera pel·lícula completament sonora de la història del cine,
que ja he dit, es diu The Jars Singer.
Aquest protagonisme estel·lar li va permetre amb els anys següents
interpretar noves pel·lícules i ser l'actor més admirat
de la primera època del cinematògraf.
La companyia Columbia va produir l'any 1946 una pel·lícula biogràfica seva
que es va titular La història de Jolson.
Tres anys més tard, el 1949, protagonitzaria la seva segona pel·lícula,
Jolson, Saints Again, recordando canciones del Jolson.
La seva fama se sentava sobre el don d'un incomparable magnetisme escènic
que explotava molt avilment amb les seves pel·lícules,
en fi, més aviat de llàgrimes.
Amb la seva veu trencada, els seus gestos enfàtics,
per donar més reals amb el seu paper,
Solia acostumava a pintar-se la cara de negre.
Ah, sí.
Hi ha una cosa que, en fi,
que publicava el New York Times,
això ho posa allà d'aquests retalls antics que es troben,
que diu que un diumenge a la nit, en setembre de 1918,
el gran tenor Enrico Caruso,
va aparèixer en l'escenari del Teatre Century de Nueva York
com part del programa especial organitzat per la Lliga de Tanquistes.
Sí, tanquistes, dels tanquis.
Ah, de car.
Lliga de tanquistes, dels tanquis, sí.
Caruso va lloarnar l'audiència
amb la seva interpretació de cançons bèl·liques italianes
i va rematar amb un finale sorprenent,
la cançó patriòtica nord-americana Overture,
que va posar el públic en estat de frenesí.
No m'estanyaria gens.
Qui podria vindre dignament
després d'aquesta interpretació del millor cantant de l'època?
Qui?
El compositor d'Overture, George Cohen,
també formava part del programa,
però també ell sentia temor davant del desafiament
que implicava estar a l'alçada
d'aquesta versió de la seva cançó més famosa,
que ve interpretar precisament aquest gran tenor,
que era Enrico Caruso.
Però una ànima audaç, valenta,
va sortir a escena,
va mirar en picardia al públic
i els hi va dir, amb un to segur,
Amics encara no n'escoltant lo millor.
Aquesta frase,
proclamada per Al Jolson,
de 32 anys,
va fer estallar la sala un aplaudiment tancat
i de sobte el públic va oblidar
al gran Caruso per dedicar-se per sencer
a festejar a l'home, el que ja tots deien,
el showman más grande del mundo.
Quasi una dècada més tard,
Jolson va fer servir la mateixa frase
com part de la seva història interpretant
amb la cançó, o sigui, amb les peces del cantor del jazz,
la pel·lícula que va assenyalar transició entre el cine mult i el sonor.
Amb aquesta pel·lícula,
l'expressió de Jolson era més que una adjectància personal,
era una declaració simbòlica del promissori futur del cine parlant
i que gloriós seria aquest futur.
Bé, doncs aquest home va fer molt popular,
per tant també la pel·lícula,
una cançó que es diu Mammy
i aquesta és la peça que podem sentir,
una cançó que és popularíssima,
va ser popularíssima
i entre tots els que coneixeu una miqueta el món del cinema ho sabem
i que ara podrem sentir amb la veu d'Al Jolson.
Acció d'El I craft癖
en amb la veu d'Al Jolson
i chairs de la v deadlines
però fai c nel d'Al Jolson
es поставar,
calma
기억ant
色
d'Al Jolson
enquanto
è
i
I keep saying when you're far from home
Manny, Manny
The sun shines east, the sun shines west
I know where the sun shines best
Manny, my little Manny
My heart's strings are tangled around
Manny, I'm coming
Sorry that I made you wait
I'm coming
Hoping trust that I'm not laid off
Manny
My little Manny
I'd walk a million miles
For one of your smiles
My Manny
Manny
My little Manny
The sun shines east, the sun shines west
I know where the sun shines best
It's on my Manny I'm talking about
Nobody else's
My little Manny
My heart's strings are tangled around
Alabama
Manny
Manny, Manny, I'm coming
Oh, I, I hope I didn't make you wait
Manny, Manny, I'm coming
Oh, Lord
I, I hope I'm not laid
Manny
Manny, look at me
Don't you know me?
I need a little baby
I walk a million miles
For one of your smiles
My man
Manny
Manny
Que besona, Andrés, que besona
A més a més, ens hem traslladat cap allà, eh?
Exacte, però espera't que ara podem traslladar-se...
Anys 20, 30, aquesta música?
Aquí segueixo, aquí segueixo.
Jo suposo que ho has sentit parlar d'aquest altre personatge
que no tota la gent sap que també cantava.
Qui?
Rodolfo Valentino.
El Rodolfo Valentino cantava?
Cantava, sí.
O sigui que m'has deixat sobtada, sí?
Sí, sí, sí.
Va néixer a Castellaneta, a Itàlia, l'any 1195
i va morir a Nueva York l'any 1926.
O sigui, va ser un actor americà d'origen italià
i el que va ser, sens dubte, l'estrella cinematogràfica
però més idolatrada de la dècada dels anys 20.
Va emigrar als Estats Units l'any 1913 en busca de fortuna
i els seus primers treballs
no van tindre res a veure amb la fama, ni siquiera amb l'espectacle.
Doncs va començar a guanyar-se la vida treballant
com frega plats i jardiner.
Perquè vegis, eh?
Com canvia història.
Bé, ell havia estudiat agronomia a Itàlia
per això li va servir el de fer de jardiner.
Posteriorment va entrar en el món de la faràndula
com ballarín de Bodeville
i es va traslladar a Hollywood l'any 1918
i va començar a aparèixer en la pantalla
interpretant, lògicament, papers secundaris.
La seva gran oportunitat li va arribar a l'any 1921
any en què va interpretar el paper de Julio
amb los cuatro jinetes d'apocalipsis.
Esclar, lògicament, la versió muda.
L'èxit de la pel·lícula va portar aquest mateix any
a rodar La dama de les camèlies, una altra gran obra.
És d'unidor, eh?
Que aquí ja confirmaria el seu fulgurant salt a l'estrellat.
De la mà dels més espavilats i habilidosos representants,
aviat va aixecar les passions de milions d'admiradores
i es va convertir en la figura romàntica masculina
ja per antonomàcia.
La seva figura, relativament petita, però ajustada i apassionada,
lògicament deixava anar per tot arreu les essències pròpies
del Latin lover.
Com has dit això?
Latin lover, sí.
L'exotisme de les seves personatges,
lògicament, no va trigar a contagiar-se amb la seva vida personal,
o sigui, assimilava els seus personatges amb ell mateix,
i les seves aparicions públiques van estar, aviat,
plenes d'un aparatós misticisme
orquestat pels estudis,
preparat i fomentat per ell també.
Clar, ja que tothom veu així perquè no continua venent, no?
És el mercat.
Com ho sap?
Amb les seves pel·lícules,
amb la majoria de drames romàntics,
destaquen el Caït, de l'any 1921,
aquesta la tinc jo,
Sangre i arena, també la tinc,
l'Àguila negra, també la tinc,
i l'Hijo del Caït, que també la tinc.
O sigui, pel·lícules mudes en tinc moltes
i tinc una cosa que m'encanta.
Doncs mira, ja saps que potser un proper cicle
de l'Andrés i Andrés, no?
Sí, ja penso molt sovint fer un cicle així,
però fa una miqueta de por que la gent
això ha de tindre que llegir i no escoltar,
encara que ja posen música i tot.
Ens hem acostumat al sonor i no hi ha manera.
Encara que, escolta, ara amb aquesta pel·lícula
que han fet de Blancanieves
i l'altra de l'èxit,
que les dues són mudes,
l'has vist a Blancanieves?
No, no l'he vist.
Bueno, Blancanieves em va passar
que al principi se'm fa una miqueta...
Passadeta.
Una miqueta allò...
I això que m'agrada, el mut, eh?
Però vas entrant després ja amb la trama
i, escolta, sobretot els enquadres,
la fotografia, el treball, tot fantàstic.
De què va la pel·lícula?
Doncs, bueno, és una espècie de Blancanieves espanyola.
Un torero molt famós
té la seva dona, que està a punt de donar llum,
però el torero rep una enganxada del toro
i la dona mor amb el part.
Oh, doncs, quina bona sort.
Sí, i neix una nena.
Llavors, ell, doncs, amb aquesta nena
li agafa un odi tremendo.
Llavors, l'enfermera que ell té,
mentre l'estàvem cuidant,
perquè ell queda incapacitat,
ha d'anar amb cadira de rodes,
doncs, veu que allà hi ha un gran negoci,
cuidant-lo, cuidant-lo,
acaba casant-se amb ell.
Ostres.
Sí.
Bueno, ja té la vida solventada.
Ell té molts diners,
en fi, i el cuida amb una cadira de rodes.
O sigui, la madrastra, si no, no la tindríem.
Llavors, resulta que la nena
està vivint amb una tieta.
La tieta mora,
i llavors la nena ha d'anar a viure
a casa de son pare.
Amb els pares, clar.
Sí, però, esclar, son pare no...
No la vol, la madrastra no la vol.
Exacte.
O sigui, que, pobra xica...
Llavors, la madrastra,
ja comencem,
li dona una habitació a la Mar de Maca,
que són els sòtanos de l'edifici.
Amb la millor habitació del món mundial.
Sí, ple de runa per tot arreu,
de pols i de porqueria.
Imagina't.
I la pobreta, però, lògicament,
ha de començar a llimpiar la casa
i fer les coses de la casa.
I li tenim terminantment prohibit
que pugi a les habitacions de dalt.
però, lògicament,
la curiositat infantil pot molt,
saps?
Després ella té un gall
que és molt amic d'ella
i el gallet aquest se li escapa,
se'n va cap a les habitacions de dalt
i allà ella coneix el seu pare.
Que encara no l'havia conegut?
No, no, ella no el coneixia.
Anda.
Ella ho ha vist en fotos antigues
de quan son pare aturejava i tal,
saps?
I ella coneix el seu pare.
I la madrastra,
doncs, a l'entenar-se,
això no li fa gens de gràcia
i, lògicament,
doncs, la nena ha de fugir de la casa.
Béjor dit.
La fan fora, no?
Béjor dit.
L'ofeguen al riu.
Però ella no mora.
Que dius!
No mora.
I la salven uns nanos.
Anda.
Uns nanos.
Ja tenim els nanos,
part de la història.
Clar, clar, clar.
I aquests nanos són
los enanitos toreros.
Ah!
Saps?
Que xulo!
Bueno, exacte.
Llavors,
doncs, bueno,
ells fan les seves actuacions.
Ella, amb el seu pare,
havia fet alguns passes
perquè el seu pare
ja parlava amb ella.
Al final agafen amistat amb el pare.
I un dels moments
que estan actuant
els nanitos bomberos,
ella, doncs,
li agafa el tanteja
de la vaquilla,
torejar-la
i, escolta,
ho fa de meravella.
Entens?
Ja no vull seguir més
perquè, si no, escolta,
acabaríem destrossant ja
tota la pel·lícula sencera.
Ja t'hi explicava bastantes coses.
No, no, però
és molt maca
pel que m'estàs dient.
Saps?
O sigui, ja et dic,
que al començament,
potser el ser muda,
però, esclar,
ja et dic,
però una fotografia fantàstica,
uns enquadres,
en fi,
meravellos amb aquest efecte.
Jo me resistia una miqueta
precisament per això que deies,
perquè és el blanc i negre,
però, clar,
és que tothom m'ha parlat meravelles
que al final
hauré de caure
la tentació de veure-la.
I ja et dic,
o sigui,
si tu saps superar aquest principi
i saps aguantar-te
com és la pel·lícula
que és muda
i d'una altra experiència nova
i estàs molt pels detalls,
no vulguis menjar una pel·lícula
així per les bones,
si no estudia-la,
t'acabarà agradant.
Ah, doncs si no ho farem,
ho farem.
Andrés,
és que ja no ens queda més temps.
Ens hem anat d'una cosa
amb l'altra,
però hem parlat de cinema, no?
Això sempre.
Això és el principal.
Això és el principal.
Fem una cosa,
recordem les pel·lícules
de cara a aquesta setmana,
és que, clar,
com feia una setmana
que no hi érem,
ho hem agafat amb més ganes
amb l'Andrés i jo.
I el que dius,
vinga, vinga, vinga,
podem posar-li història a la subte.
Mira,
per demà a la tarda,
a les 6,
al Centre Cultural
del Pallol
o l'antiga audiència,
com és ara,
l'antiga audiència,
allà a la plaça del Pallol
número 3,
a l'autobús,
el 2,
els deixa al costat mateix.
Sí, no?
Allà l'aparta,
allà l'aparta.
A les 6 de la tarda
fem la pel·lícula
La senda de los elefantes.
A les 6 de la tarda,
a les 6 de la tarda,
a les 6 de la tarda,
a les 6 de la tarda,
a les 6 de la tarda,
a les 6 de la tarda,
a les 6 de la tarda,
a les 6 de la tarda,
i pel dijous
tenim una altra pel·lícula
que és
Zorba el Griego
amb Anthony Quinn,
Alan Bates
i Irene Pappas.
Però el dilluns
de la propera setmana
allà al casal
Sanitas Tarraco,
a l'Avinguda Catalunya 54,
sempre dic el mateix,
amb aquell edifici
que abans era
a les Germanetes dels Pobres,
passem una pel·lícula
que jo espero
que els agradi
a tots els presents,
que és Caravana de Paz,
una pel·lícula de l'oeste
que és molt distreta
i dirigida
per John Ford,
que ja és una gran idea
en la veritat.
Sí, sí, sí.
Exacte, això és el que tenim.
Molt bé.
Si no hi ha res més,
fins la propera setmana.
Tot sí,
i aquesta vegada
no hi haurà
cap dia de festa
ni de res,
que sí que el dilluns
de la setmana vinent
tornarem a tenir l'Andrés
i continuarem
investigant una miqueta més
sobre el cine sonor,
sobre aquelles primeres cançons
i també et convidarem
com sempre
a anar al cinema.
Andrés, gràcies.
Adéu, bona tarda.
Adéu, diàu.
Gràcies.