Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Avi Ramon, bona tarda, benvingut!
Bona tarda!
Què tal?
Doncs bé, mira, desafiant el temps, però clar...
Sí, perquè a més a més avui i demà han dit que encara caurien una miqueta més les temperatures.
A més jo no sé si li passa a avi i també li preguntarem al nostre convidat que m'enrampo a tot arreu.
Jo deu ser que es veu que no hi ha molta humitat i clar, les coses estan que treuen xispes, mai millor dit, eh?
Sí, bueno...
Mira, saps què passa?
Digui'm avi!
Les coses t'has de fixar i acostumar-te.
Jo, per exemple, veig que la dona la carn la posa a la nevera perquè s'aguanti fresca i llavors jo quan fa aquest temps surto d'aquesta manera a veure si també la carn es conserva millor.
Oh, s'ha de provar, s'ha de provar tot, eh?
Provo, provo, i així, doncs, segons com, sí que t'aguantes, t'aguantes com pots.
Ja m'assegava, eh?
No, però no, és bonic, per exemple, trobar-te amb bones companyies, bons records, perquè saps què passa, per exemple?
Les entrevistes, a mi és una cosa d'aquelles entrevistes que sembla que hi hagi una cosa ja preparada, tot això, a mi no m'acaba de convèncer.
Escolta, hem de parlar d'això, hem de dir això, jo trobo que el més bonic és quan se troben dues persones conegudes o que han sigut d'això,
és improvisar, sense saber de què parlaràs.
El que passa és que amb el nostre convidat avi jo crec que és impossible no saber de què hem de parlar, eh?
Me refereixo, me refereixo, jo me refereixo que en aquest company, amic, com vulguis dir-lo, conegut i reconegut,
a vegades hi ha facetes que la gent no les coneixem, veiem la part d'exterior només, saps com vull dir?
Sí.
I a vegades hi ha racons, sentiments i coses que aquesta persona, diem, com és que s'aguanta així?
Però clar, on té el segret?
Perquè se passa a la nevera també.
On té és el segret.
Llavors el segret consisteix en saber per què és d'aquesta manera.
Persona oberta, persona que sempre no ha mirat diferències socials,
ha estat sempre on ha d'estar, ha conviscut amb tota classe de gent,
dic tota classe de gent, sense desmereixer ni d'allò.
A ningú, a ningú.
Igual ha estat en un racó del port, que en un racó d'un carreró,
que ha estat amb autoritats, que ha estat amb personatges.
I després, per estar amb tota classe de gent i per ser desapercebut,
s'ha de ser especial.
Home, perquè ha estat un gran professional de lo seu.
A vida es veiem-ho, no?
Que va estar agafant un esai al cor.
Home, per l'amor de Déu.
Aquí jo, més que res, ha sigut perquè jo tenia...
Li hem fet homenatges, li hem fet molta cosa,
però jo crec que també és convenient que sabem com és l'interior
i aquesta cosa personal de xinxilla.
Del Ramon segur xinxilla.
I que feia molt de temps que no sabíem.
Últimament sí que apareixen les notícies,
que l'hem tingut per una donació molt important que ha fet a Tarragona,
a la nostra ciutat.
Sí.
Jo el recordo també, el recordo i també el recordes tu,
quan érem veïns a la Rambla.
Home, home.
Quan érem veïns a la Rambla,
que a vegades, abans de pujar a la ràdio,
passava per Baixa Saludal
i a vegades deia, té,
i donava una màquina fotogràfica
per sortejar-la amb els oients.
I hem fet molts concursos, és veritat.
O sigui, un personatge que interiorment
era desinteressat, doncs desinteressat,
però sense pretensió.
Ho feia sense donar-se'n compte.
Li sortia d'ell.
Entens?
A vegades deies,
escolta, on se't trobarem avui amb algú?
Escolta, es trobem allà a casa xinxilla.
Semblava que fos com un lloc, doncs,
agraït de trobar-te allí, saps?
És que ho era, avi.
Ho era, ho era.
I ell, a vegades,
també intervenia en les converses.
A vegades parlàvem de coses.
I era interessant,
perquè era l'atracció
amb molts motius.
Per la tradició ja familiar.
Per si.
Però aquests aparadors de casa xinxilla,
qui no s'ha aturat allà al davant,
a veure...
Mira, veus aquesta foto?
Doncs aquesta és quan vam fer aquesta festa.
Mira, ara,
quan hem fet la comunió, hi veuràs.
Mira, això és d'aquest...
O sigui, que era...
O sigui, una espècie d'atracció de Tarragona.
Avui en dia tothom vol figurar,
fer propagandes.
Però la millor propaganda...
De la mateixa.
Era aquesta tan personal.
Qui no ha estat de casa xinxilla?
Qui no ha conegut
aquell ambient de casa xinxilla
tan senzill,
senzill amb el sentit de noblesa.
Doncs sí.
Ah, avi.
I clar,
aquest dia parlant amb ell,
i per què no fem una xerrada així mig familiar,
així sense aquest protocol de que, per exemple, clar,
et van fer un gran homenatge aquí a la Tabacalera
pel que vas fer.
Però clar,
allò era un acte oficial,
un reconeixement d'una ciutat
o part de la ciutat,
perquè a vegades hi ha gent,
que sigui pel que sigui,
no reconeixen els valors de la gent.
El motiu?
Deixem-ho córrer.
Sempre hi ha...
Però avui, avui,
podem tenir el goig de tenir-lo aquí amb nosaltres.
Però avui el tenim ja.
Ja el saludem.
Avui el tenim com a Ramon.
Ramon.
Com a Ramon.
Hola, bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Després de tantes coses,
m'han fet pujar els colors,
però bueno...
No, no, no...
Que sàpigues que us trobeu a faltar, eh?
Gràcies.
Gràcies a vosaltres,
que s'estimo molt a tots de tants anys, eh?
Que estaven veïns de la Rambla, eh?
Sí, sí, sí.
I la de vegades,
que abans de pujar,
el que deia l'avi,
que hem passat pel vostre aparador,
mirar les fotos.
Jo me'n recordo d'una de les grans nevades
d'aquí de Tarragona
i que el Ramon jo crec que va ser els primers
i va sortir-ne amb la càmera.
Eh, Ramon?
Sí, sí.
Mira, ara farà...
Ara farà...
12 anys.
12 anys, ja?
Sí, sí.
Perquè era el 15 de desembre del 2001.
la Gran Nevada, eh?
Que tant ja ha passat?
Sí, sí.
Ha passat 12 anys.
Passa, passa, nena, passa.
Sí, no, no, és que clar...
Tu que estàs jove...
Perquè si no, no me'n recordo.
Tu que estàs jove, però...
Però...
Però passa.
Ja veu que també ens falla una miqueta la memòria, eh?
Bueno...
Això...
No, ja li dic ara...
Després,
el curiós del Ramon
és que el veus als puestos,
però com si no hi fos.
Perquè ell anava a fer la seva feina?
Així com, per exemple,
inclús hi ha hagut fotògrafs
que han pogut posar-se al davant,
que el vegin,
que ha fet la foto...
Ell...
No el veies
i sortien les fotos.
Clar.
No el veies pel mig remenant la cua
per dir com fan molts.
Saps?
A mi no diguis jo, home.
La cua de la màquina, dona.
Ja m'imagino, ja.
Però és per la forma.
No interpretis moltament.
que hi ha coses que també s'han d'insinuar.
M'entens?
I en canvi,
no el veies i el veies.
Però si em sap veure'l per aquí.
Però llavors veies les fotos.
O el diari,
o l'operador,
o el que sigui, eh?
Sí, sí, sí.
I de gent molt famosa, també, eh?
Sí, sí.
Eh, Ramon?
Has estat amb gent...
Jo crec que tota la gent
que ha passat per aquí a Tarragona,
grans cantants,
actors, actrius,
has pogut estar amb ell.
I com ha sigut això?
Tu trucaves allà on et deien...
o hi havia una comunicació previa
directament, no sé si amb l'artista,
o amb el mànager,
i et donava l'opció de poder entrar?
Com anava això?
Bé, les visites,
a més a més de fotògraf,
també el ser fotoperiodista.
Periodista, doncs,
m'acreditava com per cobrir, doncs,
l'avent, no?
Qui hi havia al concert,
qui hi havia a l'acte, no?
Sí.
Llavors, en aquesta acreditació
podies accedir, doncs,
al lloc on es feia l'espectacle, no?
Llavors, doncs, sí, clar,
he conegut gent.
Després he procurat, doncs,
unes fotos d'ells personals,
al camarí,
visites dels Reals, no?
I de molts actes que hi ha hagut.
Ara que estem, doncs,
guardant tot el que hi ha
i el que em quedo de material,
més que res de records,
em surten moltes acreditacions,
inclús del meu pare i del meu avi.
Del meu avi li surten acreditacions
de quan la visita és d'Alfonso XII, XIII,
del meu pare,
de les visites també dels Reis...
Això és fantàstic, no?
Sí, les fotos de carnet,
allò, acreditació,
que podies accedir,
com a mi també de concerts,
concerts de Julio Iglesias,
concerts de David Bisbal,
que va ser un excitas de fotos,
també,
de més recient, no?
Home!
I de molts actes
que guardes allí,
doncs, aquestes acreditacions
que et fan molta gràcia
perquè les veus i dius,
mira, doncs, aquest a l'any 40 i tant,
aquest a l'any 67,
a l'any 67, no?
i aquest ha sigut l'accés
que he tingut en aquesta gent.
I d'anècdotes?
Sí, anècdotes, moltes, moltes,
moltes amb gent.
Com per acció...
Has obert la porta, eh?
Jo en recordo...
Esperi, esperi un moment d'anè.
Jo en recordo...
Esperi, esperi un moment d'anè.
Jo en recordo una de molt bona.
Ah, però digui, digui.
Una de molt bona.
Quan vine la Serita Montiel,
els teatres,
aquella pel·lícula que vam fer,
resulta que es veu que
algú va posar amb el camerino en vella
o el que sigui,
i, bueno, va passar.
El dematí, primera hora del dematí,
a l'aparador de Catxinxilla
hi ve les fotos d'ella.
I ella, com que estava hospedada,
que llavors els toreros, artistes,
tots anaven al Teleuropa.
Al sortir,
va veure un grup de gent
que llavors a Tarragona
només hi havia aquests plataners
que no tapaven tant la vista.
I al sortir del Teleuropa
va veure gent davant de Catxinxilla.
Va pensar,
va pensar,
va veure un aparador d'una tenda,
un munt de gent mirant i xafrotejant això.
Què passa allà?
Perquè com a dona
també volia ser no xafarot,
però sabia el que passa.
Diu,
oh, és que allí
hi ha unes fotos suies.
Com?
I se'n va anar allí
i es va veure les d'això.
Llavors ja va entrar a dintre,
ja va tenir convivència amb ells.
O sigui que
no encara hi ha darrere dels artistes.
Hi ha hagut artistes que no han reconegut.
Que han anat darrere d'ells.
Sempre ha sigut un avançat
amb moltes notícies i moltes coses.
Això és un dels que jo sé.
N'hi ha d'altres,
però aquesta és dels més populars
que jo recordi d'aquesta anècdota.
Ah, sí, sí, sí.
O sigui que, eh?
Vull dir, coses d'aquestes...
Aquesta va ser la presentació
de la pel·lícula aquí en el Cine Colisseum
de l'últim coplè.
Sí, sí, sí.
De l'últim coplè.
De l'últim coplè.
Que va al vespre, doncs abans, no?
Ens va presentar, va venir ella.
Ella va fer una gira per tot,
diferents capitals d'Espanya, no?
Presentant l'últim coplè.
Aquí llavors va ser un excitàs.
Al Colisseum hi havia una rambla vella impressionant de gent.
l'espectacle va ser extraordinari.
Va entrar, li van lliurar un ram de flors,
la gent s'aixecava, feien petons.
Ella estava esplèndida, guapa, eh?
Vull dir, era una edat...
Sí, sí, sí.
I va pujar de l'escenari.
Per cert, li va fer una presentació
que hi havia el locutor Manolo Pastor, recordo.
I com a periodista hi havia Máximo Burcha,
també un famós periodista de l'època, no?
Sí, sí.
I llavors li van fer unes fotos i tal.
O sigui que aquella nit,
quan es va acabar la pel·lícula,
en vés d'anar-se'n a dormir, mon pare,
es va quedar al laboratori revelant les fotos.
I a les set i mig al dematí
ja estaven posades a la parada, no?
I llavors la gent que normalment en aquelles hores,
a les sis o les set,
que hi havia gent que passava molt per allà davant,
que hi havia dones que anaven a treballar a tabacalera,
dones que anaven al mercat,
doncs ja es van parar.
Però ja vam fer un impressionant
de gent allà que hi havia tota una aglomeració, no?
Què passa?
A més en una Tarragona,
doncs molt quieta,
que quasi no hi havia ni cotxes,
es notava qualsevol cosa, no?
No hi havia cap bullici a la Rambla, no?
I llavors és quan deies, no?
Que la Sargentil, que estava a l'Europa,
va veure que ell li van explicar,
va entrar, va saludar,
que per cert va ser molt curiós
perquè després d'uns anys,
l'any 72,
va venir un espectacle a la plaça de Toros
i vam fer una entrevista
al periodista Daniel de la Fuente, Torron.
i jo que l'acompanyava en aquest molt,
va ser un company,
que jo li vaig ajudar molt en fotos i tal,
i va recordar,
diu, per cert en Tarragona,
quan vaig estar aquí,
doncs recordo que,
no sé, una cosa a la Rambla,
i dic,
mira, és el meu pare,
va tenir una gran alegria,
va fer un petó,
una dona alegre,
i tal,
estava encara esplèndida i tal,
va recordar,
va recordar.
Per això quan hi ha solera,
sempre quedes,
és com el vivó,
que sempre deies aquella cosa,
no?
Dic que hi ha coses,
que per molt,
la propaganda,
jo sempre dic que s'ha de fer sola,
la propaganda,
l'ha de fer la gent,
no tu,
tu l'has de fer,
l'ha de conèixer,
però no hi ha,
la millor és aquesta,
que jo recordo,
d'acabada la guerra,
que jo m'havia fet alguna foto,
o el que sigui,
al carrer de Sant Francesc,
recordo que era Sant Francesc,
entraves al llit,
tot que era en Dios,
era gran,
allà,
i allà amb un racó,
doncs,
la foto,
i jo sé que allà hi havia anat,
clar,
llavors era jovenet,
jovenet,
però recordo,
allà al carrer de Sant Francesc,
que era el llit que...
El carrer de Sant Francesc 17,
o el cantonado,
el carrer August,
on hi ha l'actualment,
que encara hi havia,
esclar,
hi havia hagut la bomba,
i allò quedava mig desmantelat.
Sí,
perquè allò era una planta baixa,
no hi havia l'edifici que hi ha.
Sí, sí, sí,
no, no,
una planta baixa,
però no sé.
Si anàvem un altre a fer la foto,
encara es notava,
que allò havia estat bombardejat,
encara estava mig,
que llavors va ser,
quan va anar allà,
va anar a la Rambla,
però encara,
després de la guerra,
encara va estar algú allí,
al carrer Sant Francesc.
És que volia comentar-hi,
precisament,
crec que alguna vegada,
ens havia comentat l'avi Ramon,
que Gincilla no sempre havia estat a la Rambla,
que havíeu vingut d'un altre lloc,
per poder fer una miqueta d'història.
És de 1913,
és quan el meu avi es va instal·lar allí,
al carrer Sant Francesc,
allà hi tenia l'estudi,
un lloc de despatx de les fotografies,
una mica de botiga,
i allà va estar fins al 38-39,
van ser tres vegades,
que van caure les bombes,
i van desfer molta malesa,
perquè van destruir molts negatius de vidre que hi havia.
Sí, tot això.
Allò quedava una miqueta desmantelat,
però com que la fotografia valia la pena anar-hi,
jo anava, no m'entens,
com vull dir, vull dir que...
I tant, i tant.
Abans m'ha parlat,
hem parlat ara de la guerra,
que segurament que també moltes fotografies,
han pogut sortir moltes fotografies de la guerra,
ho té tot això guardat?
Sí, hi ha algunes coses,
ja dic,
moltes es van perdre en aquests accidents,
que hi va haver i tot aquest barrejo,
però es van guardar algunes coses,
inclús d'abans, no?
I s'ha sorprès,
fins i tot ara que estàvem allò que dius,
menejat per casa,
hem estat buscant
i em deia que
havien sortit
coses de fotoperiodisme,
d'acreditacions...
Sí, sí, sí,
hi ha molt de material,
el que hi ha de fet de fotos,
després les càmeres que es treballaven,
no?
Vull dir que encara guardes,
les càmeres que són molt reconegudes,
encara m'encanta, doncs,
disparar amb elles, no?
Fer provar-les,
provar perquè, doncs,
hi ha història, no?
Encara funciona,
podries treballar amb màquines i sortir
i fer les fotografies,
perquè encara ho dura bé,
vull dir,
estan conservades, no?
Són molts records, no?,
que hi ha,
són molts anys...
És clar,
el cas és que
les fotos d'allí,
al Carcinxilla,
era com una història,
la dona,
va estar fotografiada a l'aparador,
bueno,
va estar una fotografia a l'aparador,
allò amb aquells llaços
que portaven al cap aquell temps,
i també encara recordo,
que,
d'oi, ves a l'aparador,
molta gent li feia gràcia
sortir a l'aparador,
altres,
ai, ara,
mira, m'han posat,
ara,
saps com vull dir?
Jo recordo,
el recordo més que res,
que anàvem un sidacart,
amb un paraigües...
Qui és això?
i anava a pescar...
A Ramon?
Sí.
A Ramon?
Clar,
estem parlant,
clar,
estem parlant de la guerra,
i d'aquests anys,
que jo,
jo encara estava a París,
vull dir,
que no havia arribat encara...
No,
no,
no,
no,
després de la guerra,
el moll,
hi havia el travessal,
que llavors hi havia el rellotge,
i llavors tot allò,
encara no existia,
i el travessal aquell,
ja tenia un punt ell,
ja especial,
on posava el sidacart,
al paraigües,
i a pescar.
Eh?
Era un gran aficionat.
Era una afició...
Sí, sí,
era curiós,
perquè el veies,
passava pel carrer Orió,
ja sabies que anava al travessal.
I el travessal...
I anava a fer feina, no?
Sí.
la seva...
Sí, sí, sí,
la seva...
Sí, sí, sí,
molt conegut allí a Port, no?
Sí, sí, sí.
Perquè, doncs,
en aquella època,
tothom, mira,
ja estava pescant,
a veure què tal,
i feia molt bones pesques,
vull dir,
de peix,
vull dir,
era conegut com a fotògraf,
era conegut com a pescador,
i moltes facetes seves era conegut.
Sí, era una persona esportista,
i anava molt amb bicicleta.
molt senzill,
anava amb bicicleta per tot arreu...
I ara, d'això,
i ara això,
el bo,
és aquesta donació que he fet
a Tarragona,
perquè ara, de cop,
la gent,
com que coneixen
a vosaltres
i molta cosa,
potser no hi donaran
la importància que té.
Per això,
amb el temps,
amb el temps,
sortiran coses...
Mira, això,
és d'aquella època,
i buscaran fotos i coses
que han desaparegut,
coses que la gent no recordaran,
però sortirà algú
que sigui estudiós,
buscarà tot això
que Valtos ha donat allí,
i sortiran històries
i coses,
que a vegades,
perquè la història
segons qui l'escriu,
però hi ha una història
que no pot enganyar,
que és la real,
la foto,
que no pot enganyar.
I la foto...
Bueno, oh, oh, oh,
avi,
que ara ja sap,
el Ramon,
que es poden fer moltes coses
amb les fotos.
Ep, cuidado.
Però aquestes fotos
que feien ells...
No, no,
les que feien ells no,
però les que comencen a fer-se ara,
hi ha moltes,
d'un temps,
cap aquí,
que jo crec que el Ramon
ha vist com ha canviat
el món de la fotografia,
de fer-la fidedigna,
real,
del que és,
amb tots els colors,
sigui agra o sigui dolça,
a veure com l'agra
es pot tornar dolça,
canviant amb un llapis.
Sí, però això...
Canviant una pistola
per un llapis
o per un bolígraf,
o canviant una història
per l'altra.
Com ha canviat el món
de la fotografia?
Ja ho sé,
ja ho sé.
Ja ho sé.
Ja ho sé.
Ja ho sé.
de la veritat del que era,
no la trampa que fan ara.
i clar,
i algú dirà,
és possible?
Com ara quan penses,
que les galatges,
que si això,
que si,
vols dir que m'ha passat això.
Ara trobes una cosa que dius,
fa mil anys,
cent anys,
però com poden,
com poden parlar d'aquestes èpoques?
Però clar,
si surt una peça
que ho demostra,
doncs,
les fotografies del Cinchilla,
podran demostrar una època real
que s'ha viscut,
sigui,
sigui la Serita Montiel,
o sigui,
qui sigui,
perquè record no m'anar,
perquè hi haurà de tot.
Ahà.
Sí, sí.
Mai millor dit,
mai millor dit.
Molts anys hi ha de tot,
sí, sí.
Hi haurà de tot.
I Ramon,
tu que,
el que et deia jo ara,
i també comentàvem amb l'Avi Ramon,
el canvi de la fotografia,
tu que l'has vist?
Fa una miqueta de vertigen?
Perquè tu,
l'has viscut,
l'has patit,
l'has gaudit?
Sí, sí.
L'has tingut?
És un canvi total, no?
Quan se feia,
quan va començar el meu avi,
en aquelles plaques de vidre,
en aquelles càmeres de fusta,
que pel transport eren,
que passaven molt,
després ja es va acabar els rodets,
el rodet més de l'última època,
i després ja la part digital,
que ha raconat totalment tot el que es feia, no?
Vull dir,
que avui en dia en una target
que es posa una càmera,
fas centenars de fotos,
pots fer qualsevol,
les facilitats avui en dia són enormes,
no tenen res a veure amb el que es va començar en aquella època, no?
Vull dir,
en tot el que tens.
generalment la foto sempre és,
la base és l'ull de qui la fa, eh?
O sigui que,
molt important la càmera i tal,
però captar el moment,
entendre la foto,
si fas de models, de persones,
a veure com les poses, tal,
això segueix sent encara el tradicional, no?
Després ja en la càmera ja tens moltes facilitats
per fer el que vulguis, no?
En aquelles fotos, transformar-les, fer el que sigui, no?
Ara que em deies això de la foto,
del que fa la foto és el més important,
tens alguna foto que dius,
aquesta me quedarà en la retina
perquè no he pogut arribar a fer-la?
Saps aquella fotografia que dius,
ai, que ja pot,
però que la càmera en aquell moment
no t'ha respost com tu volies,
però que encara la tens?
Sé que són molts moments, eh?
Sí, ja s'han fet les fotos, no?
Per exemple aquella del Dalí,
que estava de Llúria,
algunes fotos,
algunes fotos sí que se t'han escapat per un moment, no?
Una dècima de segon, no?
Sí, per una dècima de segon.
No hi ha una que em marqui molt,
sinó que em marca més les que s'han fet, no?
Les que tinc, doncs, ja en l'arxiu, no?
Sí, sí, sí.
Però sempre hi ha una foto
que la volies haver pogut fer diferent.
Quan has marxat, doncs...
Tinc records d'això,
que ho deies d'anècdotes una vegada,
molt maca,
perquè estava fent unes fotos...
Mira, quan va venir un ministre d'Educació Nacional,
llavors s'hi va assignar al cardenal de l'època,
el cardenal de Ribé i Castro, allà a l'Arcabisbat,
el que seria la construcció del col·legi de Sant Pau, no?
El col·legi que ara tenim aquí, no?
Que va ser una gran obra d'ell, del cardenal.
I això potser era l'any 66,
aquesta assignatura, 65.
I recordo que em portava la tapa a la càmera
i vaig fer les fotos igual.
Quan vaig abaixar tan feliç,
quan passo el portal ja per anar a la Via de l'Imperi
i anar cap a casa, dic,
si no he fet la foto, la foto no.
Vaig tornar i vaig dir,
mira, m'ha passat això,
i els vaig fer tornar a assignar.
Bueno, van simular l'assignar.
en una cosa de...
Diu, bueno, pues, anem a repetir la foto.
En aquest cas, sí, sí.
Van tornar a seure el ministre en un cas,
i el cardenal, i van fer veure que, si anaven,
diu, home, que no lo vamos a repetir.
Por Ramón, diu, que si lo conozco de cuando era pequeñito,
así, de seis años o siete, que lo había con su padre, no?
d'afecte, no?
Vull dir, anècdotes aquestes molt curioses,
o sigui, la foto no havia sortit perquè hi havia la tapa,
llavors, evidentment, o sigui, ja em diràs,
l'esperava el diari, com en Candelet, la foto.
Sí.
Es va repetir, eh?
Per això hi ha coses, hi ha coses que veus que sempre...
Sempre hi ha records de coses simples,
però que són reals.
Vostè s'imagina, clar, que són d'aquelles,
clar, són aquelles fotos que són molt importants,
perquè creen una història, no?,
i que tenen darrere, doncs, un munt de feina,
i que després no arribarà a sortir enlloc,
i no torneu-m'ho, torneu-m'ho a seure,
torneu-m'ho a fer la foto i després ja es veurà, eh?
Encara diré sort,
perquè a vegades un fa un esforç,
tot el que sigui, i després anis,
oh, què ha passat aquí?
Avi, jo és que m'he quedat amb més ganes
de tornar a parlar amb el Ramon.
Què fem, el tornem a convidar?
Un altre dia, sí.
Sí, que torni a venir un altre dia.
Sí.
Perquè abans m'ha dit el Bisbal i hem passat a una altra fulla,
i jo, què vull que m'expliqui com ha anat el Bisbal,
això de tenir-lo a prop?
A la foto?
La setmana que ve, no,
perquè hi ha un compromís d'un d'això.
Vinga.
Després ja parlarem l'altre, eh?
Sí, sí, sí.
Ja et trucaré.
No, i a més a més que ha estat la meva,
per part meva, molt agosarada, eh?
Que també no li hem comentat res, eh?
No, no.
És que...
És un atracament amarmà del que acabo de fer.
A mi el bonic de les tertúlies és això,
parlar del que no es parla.
perquè molta gent, quan fas una entrevista, no jo, o l'hi fan,
es parla immediat en plan de protagonisme, eh?
De parlar...
Jo, jo, això...
No.
Jo, el que m'agrada sempre, i ho veus,
els que m'escolten suposo que ja em coneixeu,
és improvisar de coses que no es parlen al carrer,
que hi ha persones que ho porten dintre i no se li pregunta,
a vegades perquè el que pregunta no li interessa
i el que li preguntes tampoc.
Però el bonic és això.
És aquesta intimitat.
Això que estem parlant.
Perquè a vegades passa l'autobús,
després porta una conversa, m'entens?
I després, aquí sembla que...
No, és aquí, una conversa, coses que han passat,
i jo crec que avui, tal com hem parlat amb el Ramon,
molts recordaran tota una època que s'ha viscut,
que hem conegut,
i que recordarà, doncs, quan parlem per la Rambla,
algun carrer de Sant Francesc,
la Rambla...
Sí, me'n recordo.
Jo, quan anava...
El xiquet sempre volia parar-nos aquí
perquè a veure si sortia la foto,
l'altre...
Perquè ha sortit al col·legi.
Adi, ho hem de deixar aquí.
Bueno, tornem de cara a propera setmana.
Ramon, t'agafa la paraula, eh?
Sí, sí, sí.
La pròxima...
La pròxima o l'altra.
Sí, sí, sí.
Encantat de venir,
i estic molt a gust aquí amb vosaltres,
i explicarem anècdotes, ja veuràs, ja...
La que ve...
La que ve hi ha un compromís,
però l'altra ja parlem de...
De nou.
Anem buscant anècdotes,
i a més, una altra cosa, eh?
Una cosa molt important.
La setmana que ve,
no perquè hi ha un compromís ja d'un acte,
però l'altra setmana,
si algú sap alguna anècdota,
té algun motiu agradable,
alguna cosa de casa Ginchilla o del Ramon,
o que vingui,
o que vingui,
o que ens escrigui,
o que ens truqui...
A veure si podem trencar ja aquest...
Sí, a veure si algú...
A veure si al final ja s'anima.
Algú que recordi quan se va disfressar,
quan li va ser feliç al disfressar-se
i fer-se la foto a Ginchilla,
o alguna festa...
O el dia de la comunió.
O casament.
Algún casament.
Mira, a veure, sí, sí, ja sortiríem.
Jo crec que fóra molt bonic
que algú que ha viscut això
que vingués.
A veure, a veure,
deixem així a la història...
Ja veiem que aquí parlem
tota llibertat i tot això.
Esperem, eh?
La setmana que ve,
no, l'altra setmana dimarts,
esperem algú aquí...
Molt bé.
...en companyia nostra.
D'acord?
Ramon, moltíssimes, moltíssimes gràcies.
Fins la setmana, vinent.
Gràcies.
Gràcies.
Adéu-siau.