Comença Tràfic d'abstraccions amb Núria Calvó.
Bona tarda, ja tornem a ser aquí.
I volem compartir amb vosaltres les músiques més volgudes i dolgudes, diríem.
Aquelles músiques que ens han ajudat a construir-nos tal com som.
Estem fent uns programes, revival, explicant una miqueta d'on venim musicalment
i esperem que aquestes vivències musicals siguin en comú amb alguns de vosaltres,
amb qui compartim generació.
Estàvem ja als anys 90 i avui ens plantem als 2000.
Anem madurant, complim els 30, anem a molts concerts, de fet els organitzem fins i tot,
i en fem la producció, la producció que consisteix bàsicament a acompanyar els músics a la prova de so
i anar a sopar amb ells, si es deixen.
I fem descobriments inesperats.
Hi ha presències grandioses a Tarragona, com el Jonathan Richman, per exemple,
com un Elliot Murphy, com els Pousis, que van venir per separat el John Auer, per una banda,
i el cantant, que el nom no el recordo, però era bastant, bastant cregudet l'home, això sí que ho recordo.
Alguns figurons i també molts músics de trinxera, molts corrantes,
que es mouen en formacions i formats diversos.
A nivell del país, per exemple, van viure els inicis de Becore, amb grups com Aina,
van viure els primers concerts de la Maika Makowski,
que ara podríem dir que està consagrada, si més no, a nivell indi,
i descobrim que tothom té les seves referències, com nosaltres mateixos.
I anem escarbant, descobrim els clàssics dels clàssics, els pilars sobre els que s'aguanta tot plegat,
recuperem aquells dors que ja ens fascinaven a l'adolescència,
entrem de ple en Neil Young, l'avi del que havia estat el brunch,
sentim King Crimson, Led Zeppelin, tot i que els rock durs sempre ens han costat una miqueta,
però aquí ens aturem, ens aturem amb Neil Young i recuperem un tema que hem extret del doble disc Weld,
que es diu Cinema Girl, i aquest tema el van interpretar un grup que van venir al Wolfus,
vam tenir el plaer de portar els Silos, un grup americà, aquí a la sala Wolfus, a Tarragona,
i vam fer una versió d'aquest tema, ho recordo perfectament, el Cinema Girl de Neil Young,
que per ell mateix sonava així en directe.
I want to live with a Cinema Girl.
I want to live with a Cinema Girl.
I can be happy for the rest of my life with a Cinema Girl.
A dreamer of pictures I run in the night to see us together chasing the moonlight,
like my Cinema Girl.
I want to live with a Cinema Girl.
I want to live with a Cinema Girl.
I want to live with a Cinema Girl.
I want to live with a Cinema Girl.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs ja que hem tornat als clàssics, anem amb uns altres clàssics, de debò, que ens van flipar en el seu moment, Pink Floyd, aquells discos conceptuals, amb temes que no s'acabaven mai, que acabaven, començaven, recomençaven...
hem recuperat per fer un homenatge al seu primer cantant, el primer disc.
El primer disc amb els primers singles es deia See Emily Play
i tenim excusa perquè fa unes setmanes al Màgic Festival a la traviesa
els Carrots, que era un altre grup de l'època, que eren de l'Hospitalet o de Sant Feliu,
si no recordo malament, l'altre dia ho van dir,
ells van fer una versió d'aquest See Emily Play
commemorant l'aniversari de la mort de Sid Barrett,
un dels primers fundadors, membres de Pink Floyd,
que van fer aquest tema, ell era el compositor See Emily Play, versió original Pink Floyd.
de volum with l'aniversari de la mort.
Emily Tries but misunderstands
She's often inclined to borrow somebody's dreams till tomorrow
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Una barreja de Califòrnia i Mèxico
i es diu d'ells que fan música, doncs això, fronterera.
Moltes guitarres molt maques, molt diferents.
Si no els coneixeu, descobriu-los ara que en teniu l'oportunitat.
El tema que escoltem es diu The Black Light
i està estreta del disc amb el mateix nom, The Black Light.
I leave the heart of the city, the heart of the world.
Leave the heart of the city, the heart of the world.
Leave the heart of the city, love the way her trust unfurls.
Follow her hand to the dark end of the street
Crossin' the night, visible to the electric eye.
And sippin' on the little night train
Stay tall.
Stay stay long.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I això ens porta a recordar un altre grup que ja coneixíem d'abans, però que hi té una certa relació, almenys ens ho sembla.
Un grup que ens havia acompanyat en molts bons moments, ja des dels anys 90, quan érem molt, molt tendrets, eren els Violent Femmes, i també tenien guitarres d'aquestes divertides, diríem.
I s'anava així, amb el tema Proof My Love.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Bé, per exemple, la nostra preferida, la Françoise Ardí, va ser un gran descobriment.
També, per aquí, a les nostres contrades, hi havia coses molt diferents.
Hi havia la Torpebras, hi havia els Coda, hi havia els Murmur, hi havia els Popille, en els seus alter-egos, ZUL, H de Casa, eren diferents grups que tots eren més o menys els mateixos membres.
Hi havia els Simoni Telefunken, hi havia els llunàtics, aprofitem l'excusa per recordar l'amic Jordi Martí, que encara ara, quan les seves ocupacions polítiques i militants li permeten, milita amb els llunàtics.
Ells han tornat i diria que fins i tot tenen nou disc, però en aquella època sonaven així, amb el seu hit, la seva balada, la Lluna de Paper.
Sóc amb l'onada darrera, quan es petego un paig mal, deixem anar sense pressa, com sempre arribaré tant.
I ara, bé, sóc molt romancés,
fa doi m'agrada dormir,
m'entretinc en llunyeries,
i anar a propar-me a es pugi.
Lluna, Lluna, bé, paper,
volant, volant, volant, vintre.
Lluna, Lluna, bé, paper,
Lluna,
Lluna,
ja no estàs dret a la platja,
imagina darrere el cos,
que si endueix endevino,
deixa't pegar-te un mos.
sincronés la maquetria,
t'acompanyo no sé on,
i arribem a abandones,
sempre igual,
com mi amor.
Lluna, Lluna, bé, paper,
volant, volant, volant, vintre.
Lluna, Lluna, bé, paper,
Lluna.
萄 Mitarbeiter
mache fica
ской
esterol
wherever
they're
possibly
they're
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!






Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que diu...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Són demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Per tant, al cercle, escoltem de fons la música de Moby,
un personatge molt maquet que també vam descobrir a escalar el festival aquell dels anys 90,
el Doctor Music, i tenia un disc molt maco que es deia Play,
amb temes atmosfèrics com aquest.
Dit això, anem per la llista. La meva vida amb 20-27 cançons.
De The Page Mod, Everything Counts, per exemple, de The Cure, El Boys Don't Cry,
d'un grup que es deia Cano, Another Life,
aquest va ser el nostre primer contacte amb els sintetitzadors, diríem, amb la disco music,
de Joy Division, Love Will Tires Apart, de League Pop, The Passenger,
tema que vam conèixer, per cert, en la versió de Cixi, no en l'original de League Pop,
del David Bowie, el Heroes, de Cortato, el Suat Trapa Tuarte,
que ha sonat en aquest programa, en un d'aquests últims programes que hem fet,
de Radio Futura, La Negra Flor, dels Europe, The Final Countdown,
ho sentim, ens va enganxar a 8-era bàsica i va ser fulminant.
de The Mission, Butterfly on a Wheel, un tema superromàntic que sentíem a la caixa i ens desfèiem,
de Peter Murphy, All Night Long, dels Spade Men, un tema, per exemple, Cut Your Hair,
dels Pixies, Here Comes Your Man, dels Doors, The End,
de Led Zeppelin, Stairway to Heaven, The Pink Floyd, Wish You Were Here,
de la Velvet Underground, hem triat la Venus in Force,
de Manchester, els Stone Roses, un tema que es diu Made of Stone,
The King Crimson, no podia faltar, The Court of the Crimson King,
Daniel Young, Like a Hurricane, The Radiohead, Creep,
The Nick Cave, Whipping Song, l'hem sentit avui,
de Nirvana, esclar, Smells Like Teen Spirit,
de Paralisis Permanente, potser també autosuficiència, el que hem punxat avui,
dels White Stripes, Seven Nation Army,
de Sweat, Animal Nitrate i dels Smiths, que els citàvem ara mateix,
Big Mouth Strikes Again.
Perdoneu tot aquest rotllo, si no us ha interessat,
i en tot cas, si compartiu algunes d'aquestes cançons amb nosaltres,
benvinguts, perquè són la música d'una generació.
I per cert, no hem parlat dels Who, My Generation.
Doncs apa, amb aquestes quasi 30 cançons que ens han marcat,
i que esperem que us hagin portat també alguns bons records,
ho deixem aquí, Tràfic d'abstraccions,
si així voleu, la setmana que ve,
aquí al Ja Tardes, a Tarragona Ràdio.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.