El meu avi, el meu avi, el meu avi.
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del català.
El millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amor i catorze mariners.
Eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ja estem aquí quan el català sortia a la mar.
No fa falta sortir a la mar avui.
És el que dius, que fa fresqueta, no? I força humitat.
No dius, sense comentaris. Ja no dius res més.
Té les seves històries, les seves coses, els seus records.
Hi ha moments que et quedes pensant, per exemple, el meu avi,
si Cuba, que si el barco, que si això, l'altre...
Aquí estem.
Avui havia pensat, a veure què li sembla,
que podíem parlar d'aquí a l'entorn de Tarragona.
I és que jo passo per davant cada dia, tant de baixada com a pujada,
i algunes vegades em preguntes, això, Torreforte, estic parlant, eh?
Torreforte, sí.
I dic, això de Torreforte...
Sí, el primer barri que m'ha de Tarragona.
Crec que un dia fa temps que em va explicar
que el seu nom era perquè hi havia una torre.
Hi ha una torre, Torreforte?
Bé, això dels barris, per exemple,
es formen, sense pensar-t'ho,
i Tarragona en si es pot dir que ha sigut, també,
una capital de barris.
Perquè tens el barri del Cas Cantí, o la part vella, o el que sigui.
Però dintre d'aquest barri hi havia dos barris.
del carrer Major a la Port del Roser,
a dir, pagesos, xitanos del bon concepte,
en fi, cellers, tota una cosa.
Sí, sí, sí.
Del carrer Major al Portal del Llà, de Sant Antoni,
a dir, hi havia una altra classe, menestrals,
pescadors que anaven a pescar al Serrallo en aquell temps...
Bueno, jo et parlo i faig...
Que em perdonin perquè faig barreges.
No, no, no, sí, ja s'està bé,
perquè moltes vegades és, potser, ubicar la gent, no?
Per exemple, que al carrer, a la part del Roser,
tenies cas de Castellarnau aristocràtics.
A l'altre costat, cas de Canals aristocràtics.
Sí, sí, sí.
El Roser, l'Audiència, Judicis.
A l'altre costat, Pilats, presó.
O sigui, on hi havia coses fortes.
En fi, o sigui, dintre d'aquell barri,
després hi havia, clar, el Clero,
que aquella classe que dominava la part de dalt.
Que si el seminari, que si el abat, que si...
En fi, o sigui, era un barri que tenien tres d'això.
Després hi havia, des de la plaça de la Font,
fins que es pot dir fins a la plaça de la Mitjalluna,
allò era un altre barri diferent, ja.
Sí, era una altra història.
Llavors, tenies que de la Mitjalluna, el Serrallo,
era un altre barri,
amb un altre, hi havia el seu cine, hi havia la gent,
com que va vindre allò de la filoxera aquella,
i van vindre aquests senyors i van donar riquesa a aquell barri,
amb el vi o el que sigui, hi havia el cine,
hi havia el cafè de l'Estat Port,
hi havia una sèrie de, també, entre riquesa i treballadors.
i treballadors, saps?
Vull dir, era un altre, això.
Podem estar allà a l'altre barri dels pescadors,
el Serrallo,
que allí no havies anat tant,
perquè, clar, moltes noietes d'allí
anaven a cosir a la casa Malé,
a les diferents cases d'aquesta, anaven a cosir allí.
Però llavors, si algun noi l'acompanyava,
el màxim que podies arribar
era fins al tomb de Torres Jordi,
amb el carrer Real,
o fins al pont aquell,
que allò hi ha, ep, al tanto.
Sí, no, que era una mica ciutat sin ley o què?
No, però teniu les seves coses,
tenia les seves cosetes.
Sí, després ja no.
Després hi ha els del Serrallo,
els de dalt,
els de dalt amb el costat,
guerra de pedres uns amb els altres.
Vull dir,
sí, vull dir,
que Tarragona, mirava,
tenia els seus barris.
I, bueno, ja es continua atenint, eh?
Perquè moltes vegades...
Llavors, aquests barris han anat creixent.
Han anat creixent.
En algun temps, doncs,
en una casa vivien els pares,
els fills que es casaven,
es quedaven a casa,
perquè no hi havia vivendes,
no hi havia d'allò.
Però llavors, clar,
llavors va sortir el barri de Torreforte.
Torreforte era un terreny...
Va ser un dels pioners, crec jo, no?
Sí, sí.
Jo era un terreny
que un senyor de l'Ajuntament,
que no recordo,
o si me'n recordo és igual,
perquè a vegades,
al més no...
Sí, no.
Exacte.
Aquell senyor,
jo recordo,
que quan encara no havia format Torreforte,
del Serrallo,
anàvem uns nois i noies,
perquè al coset hi havia una espècie de masia,
que allí també feien ball,
jugaven, feien joc,
en joc, el que sigui,
i anàvem del Serrallo,
per la via,
per la via,
conta tu com anava la cosa...
Mira que anàvem,
que eren gosarats en aquell temps, eh?
Fins allà dalt hi havia el Sofre,
classificació,
i hi tombàvem,
hi havia la brossa que deien,
que allí també portaven la brossa antigament,
els carros,
i també, doncs,
en fi,
hi havia un altre puesto de joc,
un bar de joc,
clar,
eren els afores,
i van fent apostes fortes.
Bé,
per llavors,
anàvem i ballàvem,
i veníem per la carretera.
O sigui que,
imagina't tu,
quin ambient...
Clar,
però ara,
ara pensem...
I llavors,
aquest senyor que et dic,
juntament,
aquest terreny,
un terreny que hi havia allà,
va fer parcel·les,
i van vendre parcel·les.
Jo recordo que els meus pares
te'n van comprar un.
Ah!
I llavors,
molta gent del Serrallo,
que vivia en colles,
van també començar a comprar un d'això,
a Torrefort.
Del casc antic,
que també vivien en cases,
molts dintre de la mateixa casa,
i es van a comprar.
I llavors,
ja van començar a Torrefort,
a fer un parell de carrers,
a començar aquesta cosa.
Llavors,
molts,
ja van fer uns xalets.
O sigui,
per això Torrefort,
a vegades,
no estava ben definida,
els carrers.
Perquè,
quan se va comprar,
doncs van comprar un terreno,
i clar,
els terrenos,
llavors,
encara no estava ben urbanitzat.
a Torrefort,
després,
després,
ja sí,
van fer l'iglès,
ja van començar,
allò.
Perquè al començament,
clar,
no hi havia la llum,
no hi havia l'aigua,
clar,
la gent,
alguns s'ho van vendre,
el terreno que havien comprat,
s'ho van vendre,
però els pioners,
passa com quan a l'oeste,
saps?
Que anaven al terreno,
i amb el temps,
van fer les seves granges,
el que sigui.
I Torrefort,
va ser així.
O sigui,
que llavors,
a dir,
doncs,
ja va ser un barri,
doncs,
que la gent,
ja van començar,
a descentar els carrers,
i va ser...
M'imagino que al principi,
passava,
que algunes vegades,
m'ha comentat vostè,
que per aquí,
el carrer Unió i companyia,
clar,
nosaltres,
veiem ara,
tots els edificis,
ara,
i podem veure,
podríem dir,
la modificació,
d'uns anys,
cap aquí,
de com ha crescut la ciutat.
I clar,
els barris,
s'ha passat exactament el mateix,
clar.
Tarragona,
hi havia carrers cret de terra.
Exacte, exacte.
Sí, sí, perfectament.
I Torrefort,
doncs,
va començar així.
Primer,
tipus l'oeste,
saps?
Els primers que van allà,
van agafar un terreno,
terrenos,
parcel·les,
que encara n'hi ha,
segurament,
que si busquem una miqueta,
i removem una mica,
que és com un xaletet,
o com és una,
saps com vull dir?
Sí, sí, sí.
Després hi ha un carrer que hi havia,
que era el primer,
que eren com si fossin cases adossades,
saps?
Amb una entrada eren una i l'altra,
saps?
Amb un mateix d'això.
Un carrer, no recordo com se diu,
però eren els primers carrers de Torrefort.
Sí.
I llavors, clar,
Torrefort ja ha anat guanyant,
potser amb alguna cosa perdut,
però ha guanyat amb moltes coses Torrefort.
No, i tant.
Llavors ja,
com que allò ja es va anar omplint,
i d'allò es deu anar formant-se altres barris.
Altres barris.
Sí, sí, home.
Estiu més no d'allò.
A què refereix?
Doncs que a vegades també es va fer un altre barri,
que tampoc no va estar prou consolidat,
que per desgràcia no va tindre bon nom.
Ah, sí, no, no.
Un barri que precisament no donava terme al seu nom,
en sí que va ser el barri de l'Esperança.
I no vol dir jo.
I que d'Esperança es veu que se'n va anar i va deixar.
Sí, no, no.
Podríem dir que un barri que podia haver evolucionat,
que a més a més podia haver ajuntat d'altres barris de les...
Bueno, llavors ja...
No va sortir bé, diguem-ho així, no?
Llavors ja està fent Sant Salvador.
Maquíssim.
Han fet altres...
Sant Ramon, també.
Sí, sí, sí.
Llavors ja, com que hi ha hagut un control d'urbanització,
clar, aquests barris ja,
com passa a la Vall de la Rebassada.
També.
La Vall de la Rebassada.
Molt maca, eh?
Molt maca també un lloc.
Hi havia quatre arbres per allí escampats,
aquells acords d'allò.
Van començar un, clar.
De dalt hi havia la Casa Blanca,
de baix aquells que han tancat,
allí és el camí del llurí,
de la Salut,
al mig del Salut.
Sí, sí.
I ara vas allà baix i veus,
dius, ostres, on sóc jo.
No, no, és una meravella.
Perquè jo recordo...
Això és veritat,
això que acabo de dir allò d'on sóc jo és veritat.
Perquè te fiques per segons quins carrers
i usada cap a on surto.
És que jo,
jo havia anat a fer carregols allí.
Ah, sí?
Aquest terrell...
Al camí de la Cuixa, també,
que també un altre lloc que també s'ha modificat,
la merda bé, eh?
L'entrada.
El camí de la Cuixa
era a l'entrada a Tarragona,
en aquell temps.
Clar.
Sí, sí.
Era a l'entrada a Tarragona.
Per això, llavors,
les festes se feien al portal de Sant Antoni.
Aquell escampat de fora
era a l'entrada
i es feien les festes en aquell temps.
Perquè, clar,
llavors, clar,
era el barri de dalt,
doncs,
el lloc que podíem fer festes,
perquè dintre era petit,
perquè la plaça Lafort,
sí,
el carrer Mercèria fer les seves festes,
el cos del Bou fer les seves festes...
A la Rambla també es feien les seves festes.
Però hi havia una sèrie de festes,
carnaval,
o el que sigui,
que també d'això.
Com ara, per exemple,
als anys 53,
l'aigua de Sant Magí,
quan arribava,
no arribava per aquí d'això,
arribava al Serrallo.
O sigui,
els primers carros que venien a Tarragona
amb l'aigua,
els carros de l'aigua,
feien cap davant de l'iglesia del Serrallo.
Ai, no ho sabia, avi, això?
Això l'any 53,
per Sant Magí...
Però, avi,
que jo he estat a la Brufeganya
i hi ha un bon tram, eh?
Però, a veure,
que tenen el seu mèrit
i la gent que va buscar-ho...
Vull dir que a Tarragona,
cada barri ha tingut les seves coses
i ha anat canviant.
Sí, sí, sí.
Doncs, bueno,
l'any 53,
els carros arribaven al Serrallo,
davant de l'iglesia de Sant Pere,
i d'allí començaven...
A fer recorregut per la ciutat.
A fer recorregut per la ciutat.
O sigui,
que llavors, clar,
llavors tens això,
que al Vall de Rebassada
vas avui allà
i dius, ostres,
on soc jo?
Sí, sí, sí.
No, no, que ha quedat magnífic.
I ara encara fan una plaça,
encara aquí...
Després encara ens queixem,
perquè, clar,
tenim motius de queixar-se,
però és que també a vegades
potser ens queixem
i no col·laborem.
O sigui,
que no donem l'opció,
vol dir, vostè, no?
Perquè en vez d'ajudar
a elaborar i a conservar,
ens pensem que tenim dret a tot
i llavors hi ha qui destrossa allò,
qui no respecta la cosa...
Mira, m'acaba de tocar ara mateix,
m'acaba de tocar la fibra.
És veritat.
Vull dir que...
I saps què passa?
Aquestes coses,
jo reconec
que, clar,
són mentalitats,
perquè no és el mateix,
no és el mateix
de lluny t'has criat,
lluny t'has criat
que enyores aquella cosa,
tens uns sentiments
per aquella cosa
que has creat,
no ho entens?
Acabagis de nou
i et trobis pensant
que el món és teu
i llavors, mira,
tens dret a tot.
Ah, ja ho arreglaran,
per això pago.
Home, no.
No,
no, que paguem tots, eh?
És això, saps?
I a vegades callem,
que l'ho guio sempre,
un perquè és família,
l'altre perquè és veí,
l'altre que és conegut,
no li diem
el que no ha de fer,
callem
i aquell,
doncs,
va vivint la seva vida
i això és un mal de lloc.
I els va fer.
parlem quan hem de parlar
i parlem quan no hem de parlar.
Quan hem de callar, no?
Ja, no?
És que a vegades ja passa coses.
I et dic,
els barris de Tarragona,
doncs,
s'han anat formant
i, clar,
els primers que han format el barri
tenen aquell sentiment,
aquella cosa.
El que hi va,
de cop i es solta,
a veure, jo,
saps?
La pàtria és de tots,
però no.
I el barri de Torreforta...
No, que s'hauria de mirar una miqueta més, sí.
I el barri de Torreforta,
doncs,
els primers que van anar a crear
el barri de Torreforta
és,
mira tu,
una pel·lícula de l'oeste
quan anaven
i van crear
amb una percepció...
Jo me'n recordo...
Vostè ja sap que abans
ens trucava molt
al meu sogre,
l'avi Ramon.
A mi se'n recorda, no?
El senyor Josep.
I sempre ens deia
que ens trucava
des del barri Ocinei,
que era una cosa
que ell deia
i, a més a més,
una miqueta fent de broma
a la llarga.
Dèiem allò
que era l'alcalde
de la gran Torreforta,
comentàvem, no?
Com que jo ho havia conegut,
tenim els nostres comentaris.
Sí, sí.
Doncs era una
de les primeres persones,
potser no de la primera,
primera,
de les persones
ja s'havia aventurat
en aquest barri.
Doncs jo et dic Torreforta,
doncs...
I segur que algú
que ens està sentint,
doncs mon àvia també, no?
Va ser un dels primers.
Doncs jo ara Torreforta,
per exemple,
no el conec,
perquè si passo,
passo per anar
a un altre puesto, no?
Sí, sí, sí.
Però quan passo pels carrers,
penso,
qui t'ha vist?
Com ha canviat la història, no?
Com ha canviat la història.
Perquè primer et dic...
En quina zona
et tenia vostè, avi?
No ho sé.
A l'entrada, potser?
No ho sé,
que llavors...
Perquè hi ha trams encara
molt bonics que...
Sí, sí.
Jo recordo que et dic,
primer anàvem a ballar
en aquesta finca,
en aquest d'això,
que hi havia a l'entrada
de Torreforta.
Després vam comprar
un terreno,
però després ja
vam comprar
una altra cosa,
m'entens?
I a Torreforta,
doncs clar,
ha anat canviant
de quan van ser
els primers d'això.
Per això jo dic
que quan hi anava,
allà,
que no hi havia res,
anàvem a ballar,
aquest d'això.
com ha crescut.
A més a més,
del temps que m'està dient
vostè fins ara,
les coses han canviat
d'una manera bestial.
Això és a dir,
els oves com a tal
no hem canviat.
Perquè quan hem de ser
una miqueta animals,
ho som.
Però a l'hora de construir,
a l'hora de generar,
a l'hora de fer,
ha fet un salt, no?
Vostè l'ha pogut veure, avi?
El que passa...
Això i això altre...
Jo vaig conviure,
perquè llavors jo coneixia,
tenia alguns amics allà,
hi havia anat,
aquell carrer que et dic
que les casetes eren baixes,
i clar,
amb una entrada...
Sí, però crec que és la zona,
si no recordo malament...
La més antiga.
La zona del carrer Tortosa,
d'aquella zona d'allà, no?
Sí, sí,
un carrer que les cases
eren plantes baixes.
Sí, sí, que encara hi són,
encara hi són.
Hi havia a l'entrada
dues portes,
dues portes.
una zona,
vi que estan gairebé tocant
al camp de futbol,
del Terrafarta.
Per això et dic,
ara jo,
si passo, passo en l'autobús,
i cada vegada que he passat,
veig...
Coses noves.
Veig per això,
i em recorda,
dic,
ves aquí,
com passen els anys, no?
Perquè jo et parlo,
contes dels anys 40 i alguna cosa,
m'entens?
Sí, sí, sí.
Així que et parlo dels anys 40 i escaig.
Eh, eh, eh?
Doncs clar,
tot era canviat.
I llavors,
passo per altres barris d'allí,
i, ostres, com és això?
I a la Rebassada,
com que a la Rebassada,
a vegades,
agafo l'autobús
fins allà,
per anar després cap a la platja,
bueno,
fins als apartaments,
i clar,
i vas veient,
dius, ostres,
per això que eren aquells arbres,
aquí hi havia quatre garfers,
quatre olivers,
i ara,
què és això?
Sí, sí, sí.
Després també,
per dir,
te'n anaves,
fins al dalt,
fins a dalt,
al mit de la salut.
Sí, és veritat.
Ara,
ja et trobes que per anar al mit de la salut,
has d'anar a la cartera a Barcelona,
has de pujar per l'altre costat d'allà,
aquí jo em vaig perdre,
literalment, eh?
A veure,
a veure,
que el trobes,
però la primera vegada
vas amb aquella desconfiança,
perquè clar,
tu vas al camí vell,
de tota la vida,
i te'l trobes tallat,
bueno, ja no existeix.
Per això et dic.
Ara, per anar a l'armita de salut,
què he de fer?
I clar,
no t'has adonat,
però clar,
com has posat per l'altre costat,
no t'has adonat
que has de donar
el tomb sencer
a la part de dalt de la rotonda.
Pujem,
tirem un,
i llavors vas allà a l'altre.
Però és una llàstima que l'hagin tret,
aquell tramet,
perquè també era molt bo.
Sí, perquè,
perquè dintre de tot,
hi ha gent,
hi ha gent,
que fan sacrificis,
fan penitències,
fan coses,
ells saben per què,
ells saben la seva cosa,
per què la fan,
i molta gent anaven,
inclús fent aquella processó
que sortia d'aquí dalt,
del camp de mar,
i si anaven,
fins allà.
No es veia també la part de l'ermita de la salut,
és la que es fa també a Rocío,
i tot això,
o no?
No,
ara no ho sé.
Va més gran.
Va a Llorito, em sembla.
Ah, d'acord.
A Llorito.
No, abans era Llorito,
ara és a Llorito.
Ara és a Llorito.
M'entenc.
És més...
És una altra història,
és una altra història.
Així com l'ermita de la salut
és l'ermita de la salut,
allà és a Llorito.
Ah, molt bé.
A dir, fan coses més d'això.
Saps?
Sense comentaris, eh?
No ho diguin,
sense comentaris.
No, no, que no, que...
I a Llorito de la salut,
no hi havia gent que això,
doncs mira,
saps què?
Anirem per allà,
a fer una miqueta de ferigola,
anirem a l'ermita de la salut,
i anaven,
i feien la festa a l'ermita de la salut,
molta gent,
en fi,
que hi havia una sèrie de coses
que han anat canviant.
Però jo crec que has continuat fent, eh, avi?
A mi, potser no amb el mateix nombre de gent.
Sí, sí.
Encara hi van.
Encara hi van.
El que no sé ara, per on passen.
ara ho deuen tenir una miqueta més complicat,
i ho han de donar una mica més de volta.
Ara no sé per on passen,
perquè llavors molts sortien d'allí del Camp de Mart,
i feien la processó fins allà.
Ara molts ja, clar, van amb el cotxe,
perquè llavors, clar,
agafa el carrer de Barcelona,
i passant allòs,
tiren amunt.
Sí, sí, sí.
Molts, ja per anar al Loreto,
ja poden anar també,
així com abans l'ermita,
allà el llorito,
a l'aigua,
quan hi havia encara la iglesia.
Que ja agafàvem el llorito,
doncs agafaves pel carrer del cementiri,
pel costat del cementiri,
amunt, amunt, amunt,
fins allà, a la font aquella.
Que inclús,
inclús abans,
al començament,
després de la guerra,
hi havia un que anava a un carret petitet,
d'un roquet,
i la gent del casc antic,
molta gent,
els donava una garrafa,
i anava al llorito,
els hi omplia d'aigua,
quan l'aigua no era massa bona,
i els donava un ral,
un pesset,
el que sigui,
i aquests guanyava la vida,
anant al llorito,
a omplir les garrafes,
o el que sigui,
i després arribava a Tarragona,
tot aquell casc allà,
i anava.
Sí, sí,
i anava donant-li al cadascú,
als seus propietaris,
de l'aigua.
Sí, sí,
això hi havia un,
no recordo,
tenia un Renault,
no recordo com era,
sí,
sí que era un carro petit,
un caràcter especial,
aquests que ja són una miquetes especials,
no?
No eren cap cos,
vull dir,
m'entens?
Però mira,
ell va treure el seu negoci, eh?
Sí, sí, sí.
Són d'aquelles coses que,
a lo millor,
rumiant, rumiant,
van traient.
La gent ja li donava la garrafa,
la garrafa,
el bombon o el que sigui,
no,
llavors bombones de plàstic,
no existia el plàstic.
Encara no,
encara no.
Eren garrafes de vidre,
sí,
i anava,
li ho omplia,
i mira,
evitaves el viatge.
Ara dic dos rals,
dos rals,
eren dos rals.
No, no, sí, sí.
I una passeta,
eren una passeta, saps?
No és com ara que...
No, no, no,
que els dos rals no serveixen per ben poc, eh?
No, Tarragona i tot ha anat canviant.
Sí, sí, sí.
Però sempre queden aquestes coses que diem,
oi, això passava,
i això era.
I això és el que fem amb l'avi Ramon
els dimarts a la tarda.
Sí.
En recordar alguna d'aquestes coses.
Sí, vivències.
I com passa amb l'avi,
que vosaltres sí,
ens hem anat seguint,
durant aquests dies,
ja sabeu que l'avi,
a nivell que em passa a mi,
això és una conversa.
Sí, sí, sí.
Hi poden sortir moltes coses diferents,
no, avi?
Vull dir que no és una cosa estudiada,
perquè aquí,
ni papers ni això,
perquè és de sobte,
és de sobte,
perquè clar,
a mi passa una cosa.
Molts em diuen,
com és que mai,
quan fas alguna xerrada,
o vas a un poest,
o presentes alguna cosa,
no portes papers?
No porto papers,
i explicaré el per què.
Digui'm, avi.
Una vegada vaig anar amb una,
amb una presentació,
eh?
Era el d'això,
de les festes,
a Tarragona,
el patró,
i un comença,
senyor alcalde,
senyor no sé quant,
senyor alcalde,
senyor concejal,
i tal, i tal.
I resulta,
comença allò que va llegir,
i resulta que no hi eren,
per uns compromisos,
el que sigui,
no hi eren.
I dius malament,
rai.
Queda fatal, queda fatal.
Això per un costat.
Val més mirar la gent,
i el tema que hi ha.
L'altre costat és,
per exemple,
que ara fas una conferència
sobre història,
Tarragona,
per exemple,
i expliques,
que si això,
i allò,
i allò,
però resulta que cap d'un any,
han trobat altres coses,
que allò que vas explicar aquell dia,
no són el que vas dir,
perquè és això altre.
I llavors et trobes i dius,
escolta'm,
això...
Què estic fent, no?
Les conferències,
a vegades se'n preparen,
però clar,
com que estan preparades sobre història,
i l'història segons qui l'escriu...
La pot arribar a canviar.
Jo, clar,
podria escriure moltes històries de Tarragona,
que he sentit,
però llavors resulta que hi ha coses que han passat.
En canvi,
les vivències és el que has viscut.
No, que és el que ella li agrada dir.
Jo parlo sobre coses que he viscut jo,
i amb els anys que tinc,
n'he vist tantes,
i n'he passat tantes,
que...
Bueno,
sempre hi ha tema.
I com que resulta
que agafes algú
d'un tema
que potser no tens tu,
però aquell té tema,
i aquell tema el pots continuar
perquè lliga amb coses que has vist.
Que en saps, no?
Que això és el que jo voldria aquí,
que vingués algú,
eh?
O truqueixin, o vinguessin,
i llavors, clar,
fora...
Això...
Divències.
Home, avi,
i a més a més,
podríem contrarrestar una miqueta,
que alguna vegada,
allò que dius,
com tot això ho fem de memòria,
sí, sí.
Pot passar que moltes vegades
es passi, no?
Que la memòria pugui arribar a fallar.
Doncs mira...
Com pot passar que algun dia
estigui jo parlant
i em quedin callat,
però escolta'm,
a la televisió,
el que sigui,
també s'hi queden.
Per això...
Vull dir,
que si un dia jo em quedo tallat,
perdoneu,
perquè escolta...
Però avi, avi,
no dubto que arribi aquest dia, eh?
Home, no et creguis, eh?
i aquest, i allò.
Saps?
Queda una miqueta,
i llavors busco,
busco algo al rededor,
per a veure si lligo
el nom aquell, saps?
Però de cop i volta
a l'ordinador,
se li posa en marxa
i ja està liada,
i ja està liada.
I si no, busco una altra cosa
que faci jo cap allò.
Clar que sí.
Doncs a veure si algú s'anima, eh?
I ve,
i fes companyia, eh?
O truqui.
Exacte,
aquí a Tarragona Ràdio,
el 977 24, 4767.
Sí, sí, sí.
O recordem avi,
que estem a l'Avinguda Roma,
5B,
5B,
primer, primera,
que passi per aquí.
I ve gent que el treu fora del carrer,
que ho posa, vull dir.
Exacte,
o sigui que tenim molt fàcil de trobar, eh?
Fora divertit vindre algú,
algú que no coneixes,
i el coneixeríem.
Oh, doncs vinga.
I temes que potser jo no recordo.
Fem la proposta
i a veure qui la rep,
a veure qui la rep.
A veure si tenim la sort.
A veure, gràcies.
Que no tinguin vergonya,
perquè escolta'm aquí,
no ens veu ningú,
vull dir que si passa alguna cosa,
doncs tot se queda a casa.
Com ho sap, com ho sap.
Tornem la setmana vinent, no?
Espero.
Doncs vinga,
li agafo la paraula, eh?
Molt bé.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.





Gràcies.