Bona nit
És el moment de parlar de moda,
és el moment de saludar la Jessy's Weekend.
Bona tarda, benvinguda, guapa.
Bona tarda, Cidria.
Com estem?
No sé, no sé, eh?
No sé.
M'estàs una mica despistada,
perquè jo intentava recordar,
abans ho he comentat a l'antena,
dic, crec que la Jessy's Weekend m'havia dit el què.
El què? I què t'havia dit de què?
Del que parlaríem avui.
Si t'ho vaig dir la setmana passada i se t'ha passat que sí.
Totalment.
Ja, ja et veig.
Sóc un necessari, eh?
No carburem, eh?
No.
Sílvia?
No, les neurones no es parlen entre elles.
Ho has de pensar.
No, no, s'han barallat, s'han barallat entre elles.
Estan enfadades.
Per molt que avui m'adiquis alguna cosa,
no me quedarà, eh?
No quedarà.
Ja t'ho dic ara.
Els mobles aquells de la memòria
estan, ui, no ho vulguis saber.
Desorganitzats.
Clar, és que estan canviant de ropa.
Estan canviant de temporada.
I ara és moment de no parlar-los.
Clar, i ara és ja...
És moment de mira-me i no me hables.
Exacte.
No, no, de dir, parla'm,
parla'm però no em facis recordar el què.
Ah, perfecte.
Perfecte.
Doncs ja t'ho recordo ara mateix.
Avui, bàsicament, farem un repasset
a el que és la història del vestit de bany.
Vestit de bany, inclús la presentació
i la primera vegada que apareix un biquini
al món mundial.
Ui, quin escàndol!
Total, eh?
Ui, quin escàndol!
Va ser un escàndol total.
I a més a més he portat quatre notícies
per...
quatre notícies actuals del món de la moda
per veure, bueno,
per curiositats diverses i diverses
que he trobat avui
i que m'ha agradat veure,
compartir-ho amb vosaltres.
Fantàstic.
Doncs comencem.
Comencem amb els vestits de bany.
Anem-hi.
Doncs, òbviament, estem música...
Estem a l'estiu total, eh?
Música planera a l'estiu total.
i que es noti.
Bé, que es noti, per favor, que es quedi, sisplau.
Que no marxi.
Que no marxi.
Que no n'hi més en surts, sisplau.
Que avui estem a 40 de maig.
Ja estem a 40, ja?
Ja hem arribat?
Sí, ja no ens podem esquitar el saio.
Ah, 40 de maig, ja no t'he quitat el saio.
És veritat, ben trobada.
Ben trobada, has vist?
Sí, sí, sí.
A veure, el vestit de bany,
òbviament, no sempre hem portat vestit de bany a la platja,
perquè no sempre hem sortit a la platja
o hem anat a la platja o als rius o a les piscines.
No sempre hi ha hagut piscines.
Rius i llacs posem, platges, rius i llacs.
Vinga.
Algú natural.
No sempre s'ha sortit al riu o a la piscina o al mar
de forma social, perquè és el que fem.
Anem a la platja, a més a més de posar-nos morenos,
però, bàsicament, anem a la platja per quedar amb els amics
o per fer alguna cosa diferent, per jugar, per banyar-nos,
per passar l'estona.
Doncs sí, ho sé, o no.
És un fet social anar a la platja.
Doncs, clar, abans, estic parlant abans del segle XVIII,
més o menys, eh?
A grosso modo, o estic dient això,
la gent anava o es banyava de forma individual.
i cada un es banyava sol, rius, llacs o platges,
es banyava sol, desnú, o sigui, nú, despullat,
i sense mirades indiscretes.
Bé, intentant no tenir mirades indiscretes, òbviament.
Que és difícil depèn de com.
Com? I on estaves?
Sí, exacte.
Però, vaja, s'intentava.
I la idea era això.
De totes maneres, ja que a nosaltres,
Tarragona és una ciutat romana,
val a dir que hi ha morals romans
que mostren a dones fent esport.
dones fent esport,
però que porten unes peces de túniques,
tant al pit com a les caderes,
com si fossin un biquini.
Però no hi ha cap tipus d'evidència
que digui que allò és un biquini
i que aquell biquini està fet servir per banyar-se.
ho feien servir, suposo, per fer esport.
I, bueno, de fet,
totes les imatges que hi ha romanes,
estic parlant romanes.
Ja fa una miqueta, que ha plogut també,
des de llavors.
Gent, quan s'estava banyant, despullats.
Clar.
Però normalment ho feien, el que deies tu,
la intimitat.
La intimitat, no?
I com a molt tenien la seva gent al seu voltant,
que era potser que li donaven...
Fills, mares, o el que fos.
De car, de car.
Exacte.
Que anava a dir, la toallola de tor?
No, perquè no sé si hi havia la toallola
en aquell moment, tampoc.
No, home, no, abans...
Era una altra història, no?
No, no, o peces d'allí...
Amb llençols, no?
Amb una espècie de llençols,
o peces d'allí, o inclús...
O no.
O te sortien així i anaves corrent.
Anaves corrent pel camp.
Te secas a l'aire.
Sí, sí, corries pel campo.
A l'olibre.
Corries pel campo a l'olibre.
Llavors,
hi ha un impàs entre el segle XVIII
i a mitjans del segle XVIII
i quasi el XIX
que, vaja,
que a mitjans del segle XVIII,
suposadament,
comença a sortir aquest acostum
de banyar-se,
de banyar-se al mar
de forma social.
I es veu que
la va promoure
el rei Jorge III
d'Anglaterra.
Aquest no era Jordi,
era Jorge.
Aquest era...
Era Jorge.
De fet, era George.
Era George III.
Home,
doncs parlem amb propietat.
Sí,
si hem de parlar amb propietat,
parlem bé.
Doncs era George.
George.
No de la jungla,
però...
No,
però era George.
George d'Anglaterra.
D'acord.
I en quant a la primera dona,
val a dir que va ser,
diuen que va ser el 1822,
que va ser la duquesa de Berry,
una francesa,
que era...
no era?
La no era...
La Nora.
La Nora.
Sí.
Perfecte.
De Carles de Zé.
Però t'has fixat que tot ho porten els reis, eh?
I tant.
Si no són reis,
i ducs,
i princeses,
es veu que la plebe
no ens deixaven fer segons quines coses.
No, és que la vida de la plebe
no quedava registrada.
Ah.
Per tant, sí.
Molt malament.
I la vida de la plebe
era molt més...
molt més ocupada, diguéssim.
Home, home,
mira el que havien de mantenir, eh?
El que havien de mantenir.
Els reis i els prínceps i princeses...
No hem canviat tant, te n'adones, no?
No, no hem canviat tant.
En realitat,
són els que tenen diners,
com que tenien diners,
per ser els tatos socials o per allò que fos,
tenien més temps lliure.
Home.
I aquest temps lliure
havien de pensar
en què fa jo avui
per entretenir-me.
No, no, i per trencar una mica
els motllos.
Sí, exacte.
Aquesta platja que tinc aquí,
tan bonica, tan radiant,
ai, que em podria...
Mira, que...
Podria anar a mullar els peus.
Banyem-se.
Comencem per a mullar els peus.
Exacte.
Perquè segurament que en aquell moment
també hi havia una mica de por
a ofegar-se,
perquè, clar,
era un moment delicat,
no sé si tothom sabia nedar.
Ah, bé, no,
tampoc pensis que,
que òbviament no,
no,
no s'hi fotien al mar per nedar.
No, ja m'imagino,
ja m'imagino.
Jo crec que feien un xip-xap
i ja està.
Ja en tens prou.
Jo t'hi trobo, eh?
Això que diuen les mares,
no passis més enllà dels ginolls,
que t'avorreixes com una mala cosa.
Sí, veritablement t'avorreixes
com una bèstia.
Tinguis dos anys o tinguis 23.
No igual.
Si no passes del ginolls...
Si no passes del ginolls,
estàs allà mirant...
Home, ara tens l'excusa perfecta.
Digues.
Perquè diuen que, clar,
amb el moviment de les onades...
Sí, però si t'estàs quiet
no serveix de res,
el moviment de les onades.
Clar, perquè el que fas és aquest massatge
que va molt bé per la circulació
de les cames.
Ah, exacte,
i aquest massatge,
si camines ja és la letxa.
Encara ja...
Però com no et deixen...
Però no més enllà dels ginolls.
Veus?
Home, però pots fer-te platja amunt
i platja avall.
Però a tu no t'han dit
nena, no marxis gaire lluny
que després no ens trobaràs.
Exacte.
Veus?
Ja t'ho deia.
Bueno, això ens ho han dit a tots, de fet.
Perquè vegis, eh?
Així és que hem caigut.
Llavors, com a primers banyadors,
què tenim?
Camises, camisons, túniques
i peces de roba normals
i que es mullaven,
que...
Bueno, que de fet es mullaven
algunes,
quan es mullaven
i no hi havia,
no eren especials,
que es mullaven,
òbviament transparentava tot allò.
I tot s'està mal.
Oh, home, perquè clar,
no s'havia vist...
Primer s'abufava,
quan te foties dins,
quan te foties dins de l'aigua,
primer s'abufava
tota la peça de tela.
I després, quan sorties,
s'aterrapava.
I com si fos blanc ja...
Home, si és de color blau marí,
colors foscos,
no passa res.
Sí, però com que
eren peces de roba interior
i no...
No.
No havien calculat el tema.
D'acord.
Llavors,
van inventar
una cosa com
vestits de bany,
literalment,
vestits de bany,
que es feien amb...
A veure,
que es feien amb teixits
que no transparentessin.
Foscos o teixits gruixuts.
I a més a més,
hi posaven una mena de pesos
a les costures
perquè així
la roba no fes la bolla.
Sí, sí.
Comences a entrar a l'aigua
i sembla que t'estiguis omflant.
I així portaven
aquests pesets
i llavors pesava el vestit
i ja semblava
que fos una altra cosa.
I els homes també
feien el mateix.
De totes maneres,
els homes
en aquestes èpoques
portaven
una mena de mono
sencera,
de peça sencera,
com aquests de...
com els nens petits.
De llana.
De llana?
De llana.
Allò per secar
devia ser un mal de cap,
per l'amor de Déu.
Tres quilos de llana.
Tres quilos
de vestit de bany
que passava.
Però això
abans d'entrar a l'aigua.
Quan sorties
anaves amb vint.
Mira.
Però clar,
ja sabem com
agafa l'aigua
la llana
en qualsevol moment.
Sí, sí.
Ens ha passat allò
que accidentalment,
allò que dius
ostres, mira,
fico això a rentar
i l'agafes després i dius...
Precisament per això,
perquè és llana,
el renta a la mà
justament.
I la llana quan es mulla,
òbviament,
pesa un munt.
Però un munt, eh?
I les llanes d'ara
que porten a vegades
components sintètics
i que les fan una mica
més lleugeres i tal,
però aquelles llanes
que eren llanes pures...
Imagina't.
Imagina't.
El que devia passar,
pobre home,
per sortir.
Si més d'un...
Segur que pensava
que s'ofegava.
Per a què t'ho veus.
Per això,
perquè no passàvem
del genoll.
Ara ja ho hem descobert.
El que se sofria.
Ara ja sé
perquè no passàvem
del genoll.
Exacte.
Per no entrar a l'aigua
i no mullar-te.
Deia ser per això.
Llavors,
el segle...
El segle XX,
val?
Comença a entrar
cap als anys 30,
passat els anys 20,
de la locura
dels anys 20,
val?
Encara
estem parlant
de llana,
vestits
de llana.
Sí, sí, sí.
d'aquests forts.
Però eren tipus
samarreta
i short,
pantalonet.
Molt bé.
Short,
genoll, eh?
No short,
short, genoll.
Genoll.
Molt bé.
Sí, sí.
I, vaja,
només deixava veure,
era dues peces,
podríem dir que era
la prèvia del biquini.
Ah,
que s'assemblava almenys
per aquestes dues peces.
Per ser un dues peces,
però vaja,
era un top
tipus halter,
o sigui,
és a dir,
amb esquena nedadora,
que li diuen ara,
però la panxa
tapava
gairebé el 90%
de la panxa tapada.
I llavors els shorts,
llarguts
pels genolls.
I deixava veure
una miqueta
de panxa.
I,
clar,
òbviament,
això no va canviar
fins passada
la Segona Guerra Mundial.
Perquè
tant als Estats Units
com a Europa,
als Estats Units
perquè tots els
tots els
tots els recursos
econòmics
i de tot
estaven dedicats
a la guerra
i a Europa
perquè,
òbviament,
era el camp de batalla
i llavors
ningú li donava
la idea
de sortir a la platja
perquè vull fer un banyet.
No,
i a més a més,
tenint en compte
en aquell moment
que era molt difícil,
potser la gent
estava més
per poder fugir
de les bombes
que queien
que potser
per poder
anar a banyar-nos,
o anyar a banyar-se.
Llavors passem
la Segona Guerra Mundial
i arribem al biquini.
All the leaves are brown
And the sky is grey
I've been for a long
On a winter's day
Aquesta cançó m'agrada molt.
És que és el California Dreaming,
és aquelles coses, el somni californià,
les platges...
La cançó de Peace and Love total,
per a sempre.
Doncs sí, doncs sí.
Doncs arribem al biquini,
amb el California Dreaming,
però el biquini no es va presentar a Califòrnia,
es va presentar a París.
A París, va ser,
on la primera vegada vam poder veure un biquini.
Sí, senyora,
va ser pel senyor enginyer Luis Real.
Un enginyer automobilístic, Sílvia.
A veure, espera.
Què té a veure?
Era un senyor que havia estudiat
enginyeria automobilística,
però que, a sus pares,
tenien una botiga de sabates.
Una botiga de sabates.
I tenia com una mena de pique
amb un altre dissenyador,
i a més a més botiguer,
de París,
que es deia Jacques Heim,
i entre el Jacques Heim
i el Luis Real
vam fer una mena de pique,
de, va,
és que ara vull jo
treure el banyador,
no, perdó,
el vestit de bany
més petit del món.
Que dius.
Sí, senyora, sí.
I que ho va fer?
Bé, fàcil.
Clar, ho va fer.
Mira, t'explico.
El senyor Jacques Heim,
primer,
va dir,
bueno,
doncs jo trec un vestit de bany
més petit del món,
que de fet era
un tipus biquini,
eren dues peces,
però era força gran.
i no,
o sigui,
s'assemblava
als tipus de biquinis
aquests que es porten
esportius a les piscines,
que són peces
shorts i...
Sí, sí,
que són una miqueta més gran,
esclar,
del biquini habitual,
que semblen
aquests substituents,
que t'agafen molt més el pit
i que tenen l'esquena
de nedadores,
esquena halter,
i llavors
va treure aquest.
I ho va vendre,
va vendre,
i va promocionar
aquest biquini,
aquest vestit de bany
dos peces
com el vestit de bany
més petit del món.
I va dir el senyor Luis Negà,
diu,
calla,
que no podem treure peces
i roba.
Diu,
això no és el més petit.
I va dir,
va, no,
doncs va treure el vestit de bany
que era un top
amb dos triangles
invertits de roba
connectats amb un cordill
i llavors,
òbviament,
es feia més petit
que el de Heim.
Home, i tant,
la calceta també estava
enganxada per dos cordills,
calceta normal i tal,
i era triangle.
I, òbviament,
el va vendre
i el senyor real
el va vendre
com a
com a
el vestit de bany
més petit
que el vestit de bany
més petit del món.
Fent el joc, no?
Per què vols?
Si tu el teu és petit,
el meu encara és més.
Exacte, exacte.
Si tu el volies petit,
si no volies caldo,
dues tasses.
Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do.
Què et sembla?
Fantàstic.
Llavors,
el biquini,
li va dir biquini,
de fet,
perquè es va inspirar,
perquè durant la...
el 1946
es va presentar
el biquini,
val?
I aquella mateixa setmana
que es va presentar,
era estiu,
més o menys,
i aquella mateixa setmana
es va...
els Estats Units
estaven fent
proves atòmiques
a l'atolon biquini.
Déu-n'hi-do.
A l'oceà Pacífic.
Per això potser
van agafar
el nom de biquini.
Llavors,
el senyor Real va dir,
mira,
biquini,
això m'agrada.
I li va posar
aquest nom
al vestit de bany
de dues peces,
biquini.
Molt bé.
Llavors,
la va presentar
a París,
a la piscina
Molitor,
que és una piscina
molt,
molt,
molt...
era una piscina
molt reconeguda
a París.
També molt xic,
era potser
on...
Sí, sí, sí,
on hi anava
la gent
amb poderió,
diguéssim.
Però,
saps què passa?
Què?
Que és que
era una vergonya
i un atreviment
per part del senyor Real,
d'això.
Home,
perquè no hi havia model
que se'l volgués posar.
Exacte,
que se'l volgués posar
i que volgués presentar-ho
amb això.
Doncs va agafar
i va agafar
una cabretera
del casino de París
que es deia
amb Michelin Bernardini
i, bueno,
no tenia cap problema
per caminar
amb un biquini
per poder assenyar
el que ja sabia,
no?
Exacte.
Que tenia.
I llavors,
la noia,
la Bernardini,
va rebre
unes 50.000 cartes
d'admiradors
una vegada
es va presentar
al biquini.
50.000 cartes
d'admiradors?
50.000 cartes
d'admiradors.
Això avui dia
al Twitter
i a les xarxes socials
és rebentar.
Sí, sí,
espetar-lo
totalment.
Tant una cosa
com l'altra.
que dius,
bueno,
el mòbil
millor que el llenci
perquè si hi ha de llegir-ho tot
m'ho pot passar aquí
tres mesos.
I aquesta va ser
la presentació
del biquini.
Llavors,
a partir dels anys 60
quan va ser
la invenció
de la licra,
o sigui,
el biquini
es va ser
molt més habitual
a tot arreu.
Jo recordo,
no sé si segur
que s'ha sortit
en un munt
de documentals,
també s'han fet
un munt
de pel·lícules
quan arribaven
les sueces
aquí a Espanya.
A Espanya,
a l'època,
si no recordo malament,
dels 60-70,
però més 70
que 60
era veure
d'aquelles noies
maquíssimes
amb el seu biquini.
I clar,
era un escàndol,
era un escàndol total
la forma
en la qual caminava,
només de caminar
de la toallola
entre l'aigua,
ja era
provocador
amb aquesta peça
de l'infern.
Tant la
Michelin Bernardini
quan va presentar
a París
el biquini
com aquestes sueces
que venien aquí a Espanya,
tots van fer
un escàndol.
Ara parlaré
d'un altre escàndol.
El 1964,
més o menys,
el senyor
Rudy Gernreich
es va inventar
o li va venir
una inspiració
divina
per inventar-se,
era un dissenyador
de modes,
i es va inventar
el biquini
al toples.
Va ser l'home
que es va inventar
això de fer toples.
Per l'amor de Déu!
Va ser
aquest dissenyador
era partidari
de la roba unisex,
fer peces similars
tant per homes
com per dones,
i a més a més
portar el cabell curt,
és a dir,
desidentificar
totalment
a homes
i a dones
com per sexe,
fer-los els dos iguals,
i per tant,
si un home
només portava
un pantalonet
a sortir a la platja,
doncs elles també.
La dona també,
clar,
va fer-la igual.
el monokini
que li deien,
era monokini,
el fet del toples,
el primer monokini
era com unes calcetes
superaltes de tiro
per la cintura,
just que és,
hi ve a sota del pit,
que portava
una mena de tirantets
que anaven
per enmig
dels dos pits
i que t'arribaven
fins darrere,
fins l'esquena.
Déu-n'hi-do.
No, no, no,
és fantàstic.
Bé,
ho va descontrolar tot.
Imaginem,
imaginem,
avuiens de Trabana Ràdio,
si amb el bikini
va portar cua,
i a més a més,
jo crec que,
ara ho estem comentant
una miqueta a mi,
és així per sobre,
però clar,
en aquell moment,
en el que s'estava vivint,
va ser una gran revolució
i va ser un escàndol
a Amèrica
perquè a més a més
va aixecar
una revolada
d'idees
contraposades
sobre aquest aspecte,
en aquest puritanisme
d'Amèrica
dels anys 60,
doncs,
imagina't.
I segle XXI,
també,
i encara continua.
Encara continua.
Per fer,
perquè te'n facis una idea
del nivell d'aquest home
i de la feina
que va tenir aquest home
durant tota la seva vida,
el 1985
va rebre
un premi especial
a tota la seva carrera
del Council of Fashion Designers
of America.
Aquests premis
es van entregar
la setmana passada,
si entreu al blog
veureu
l'alfombra roja.
Si entreu al blog,
va,
vinga,
entreu al blog.
Ara?
Vinga,
entreu al blog.
Ara sí,
però ràpid.
No pot ser,
però és que,
l'has vist
el matenies
del blog,
no?
Sí.
M'has enganyat.
No.
M'has enganyat.
Ja ho sé.
Ja ho sé.
Diu,
no,
no,
però ja ho sé.
Entrem-hi?
Entrem-hi.
Vinga.
Si et pensaves
que Tarragona Ràdio
no tenia glamour,
arriba
Jessy's Weekend.
El Ja Tardes,
cada dilluns
a partir de les 7 de la tarda,
Jessica Linares
obre una finestra
al món de la moda
sota el seu punt de vista.
Jessy's Weekend
es vesteix
amb la roba
més espectacular
perquè t'enganxis
al món de la moda.
Cada dilluns,
el Ja Tardes,
a partir de les 7 de la tarda,
Jessy's Weekend
a la passarel·la
de Tarragona Ràdio.
Ho hem posat, eh?
Ho hem posat bé.
Sí.
Està perfecte.
Has vist?
Doncs,
parlant del premi
del Council of Fashion Designers
of America,
el senyor
Rudiger Reits
va presentar,
bueno,
va inventar
el tobles
o el monokini.
Per a invencions,
les dues últimes invencions
que ens queden,
al 74,
més o menys,
al Brasil
va néixer el tanga,
val?
Un altre que també
deu-n'hi-do, eh?
Un altre que també aquell.
Però ja estàvem
una miqueta ja més curats
d'espant, potser, no?
Traus?
Com el tanga?
Sí.
Doncs a veure si
del que t'explico ara
t'acura els espantos.
A veure.
Més o menys,
l'any 2000,
a Austràlia,
va néixer el Burkini.
Això sí que no m'agrada.
Va ser inventat
per una noia
australiano-libanesa
que es diu
Ahed Zanetti,
val?
I és,
òbviament,
és que és una peça
com de tipus neopreno
que et cobreix
de cap
a peus.
Sí, sí,
tot sencer.
Literalment.
És veritat.
Tot sencer.
I a més a més...
Ho respecto,
però no ho comparteixo.
Però que no,
a més a més,
que no...
No és que
el Burkini
és com un neopreno
que te poses el neopreno
i se't veu les formes.
No,
és que a més a més
el Burkini
porta com una mena
de vestidet a sobre
perquè no se't vegi
les formes del cos.
Què et sembla?
Maco?
Venga.
No, maco no.
Doncs ara passo ràpidament
a com s'ha fet...
Com els biquinis
o com el vestit,
la moda bany,
s'ha fet com una mena de...
Potser no de...
Bé, sí,
fetichisme.
Fetichisme total,
val?
La revista
Sports Illustrated
és la revista
que treu cada any
un número especial
de roba de bany
que, òbviament,
a veure,
la revista Sports Illustrated
té al voltant
de 18 milions d'homes
que la llegeixen
cada setmana.
18 milions d'homes
que la llegeixen
cada setmana.
Sí, senyora.
Perdona que repeteixi,
però sí que m'he quedat parada.
Pots dir una mica més lentament.
Sí,
18 milions d'homes.
18 milions d'homes.
Sí, senyora.
Són molts homes, eh?
Doncs...
Llegint-ho tots a la vegada?
No, no tots a l'hora.
Tots a l'hora van a la mateixa revista
i se la van passant,
van passant-la.
Doncs, a partir de l'any
va néixer
l'Esports Illustrated
va néixer al 1954
i al 64,
o sigui,
10 anys després,
es veu que,
bueno,
durant la temporada d'hivern
hi ha alguns mesos
que els hi falta contingut,
es veu,
perquè
en algunes lligues
d'esports
dels Estats Units
estan parades.
Doncs, escolta,
res,
agafes una redactora
de moda
que te faci
un xuting
de biquinis.
Home,
això de xuting,
explica-ho.
Perdó,
una sessió fotogràfica
amb biquinis.
Dóna molta opció.
Això,
aquesta maraula,
ara mateix.
Una sessió fotogràfica
amb biquinis.
Ara t'he agafat, eh?
Ara t'he agafat.
I llavors,
a partir del 1964,
1964,
tenim la primera portada,
que solia,
que va sortir la Bebet March,
i que va sortir,
la primera model
que va sortir a la portada,
i diuen que,
com que Bebet March
es va fer famosa
després d'aquesta portada
i va ser ben,
ben, ben coneguda,
diuen que,
per a les supermodels,
o sigui,
per a les models,
aquestes que estan començant,
sortir a la portada
d'Esports Illustrated,
a la versió en banyo,
és un trampolín total.
És el mas de la mas.
Que si tu,
sí, sí, sí.
És com un bogell,
per entendre's.
Depèn de quin moment.
Guarden les formes, va.
És diferent.
No,
és com a diferent.
Si ara,
si ja et coneix,
a la vida,
a la vida de la moda,
o sigui,
els cercles de moda,
ja et poden conèixer.
Ja poden saber qui ets,
o quin tipus de feina fas.
Però,
si surts a Esports Illustrated,
et coneixerà tothom.
Perquè,
òbviament,
si 18 milions d'homes
ho llegeixen,
ho llegeixen a aquesta revista,
diuran,
oh,
aquesta noia guapíssima,
estupendíssima,
amb aquest bikini preciósíssim.
I totes les ísimes
del món mundial.
No, no, no.
Dada.
Dada.
Dada.
Dada.
En 1997,
va començar a treure models de forma exclusiva.
I la Taira Banks va ser la primera model negra
en sortir a la portada.
Ah,
ben fet.
I llavors,
ara mateix,
et dono quatre detallets de les notícies que tinc.
Vinga.
De per avui.
però hem de canviar de música, no?
Canviem.
Sí.
Home,
praias,
praias brasileres.
Praias brasileres.
Hombre,
que ja estem parlant del tanca.
Vamos a Sant Paulo.
Vamos a Sant Paulo.
Del tanquita,
del Mono Kini,
de la otra.
I parlant de tot.
A més a més,
allà és on s'estila molt.
Sí?
A les seves platges,
al Brasil.
Però pensa que el tanca brasiler
no és aquest tanca que tots pensem de filet.
No, no.
El tanca brasiler és...
La calça,
quan la veus,
és igual per davant que per darrere.
Aquest és el tanca brasiler.
Que com que no hi ha prou...
Molt de mar, molt de mar.
Exacte.
Que com que no hi ha prou teixit darrere pel cul,
per agafar-te tot el cul,
sí, sí, sí.
Entenem-nos.
Està clar.
Sí, sí, sí.
Això ha d'entrar.
Clar.
No et queda res,
cap remei més.
Llavors,
però aquest tanca brasiler
és l'únic que em sembla
mig mono.
Home,
mig mono,
mig mono.
Sí.
Depèn del cos.
Home,
clar.
Home,
òbviament,
òbviament.
Estic parlant que si
Giselle Bunsen te'l porta.
Per això,
per això.
Sí, sí.
No, no.
Tot els cossos brasilers
no són iguals, eh?
No, no, no.
Ja t'ho dic ara, eh?
No, ja, ja, ja.
M'imagino.
I totes les cossos espanyols
tampoc són iguals.
I totes les esquerres,
perden el d'això
que has dit tu abans
en veu alta.
Tampoc són iguals, eh?
A tots els culs,
vols dir?
Per exemple, per exemple.
Diguem culs.
Tots en tenim de culs.
Tots en tenim.
Bé, notícies, ràpid.
Vinga, ràpid.
Sara Jessica Parker.
Què ha passat a la senyora
de Sexo Nova York?
Altrament coneguda
com Carrie Bradshaw.
Òbviament,
Sara Jessica Parker
no és Carrie Bradshaw.
No.
Però, perdoneu,
però no la puc separar,
quasi.
No, home,
perquè és que la Carrie
tenia tal fetichisme
i tal obsessió
per les sabates.
Doncs mira,
Sara Jessica Parker
es veu que treure
una col·lecció de sabates.
Ah, molt ben fet.
Mireu,
aprofitant la vinentesa,
no?
Aprofitant la vinentesa,
ja que Carrie
i jo
nos llevamos muy bien.
Doncs vinga,
cogemos unes manolitas
i ponemos dos lazos.
Correcte.
I ja tenim unes sabates noves
amb Sara Jessica Parker.
Correcte.
Saps qui és John Galiano?
Si ho faí...
No, qui és?
No?
John Galiano?
Sí, ara...
Ah, és que m'ho has dit
com a tan tranquil·la.
No sap qui és John Galiano.
No sé qui és John Galiano.
A veure,
el senyor John Galiano era...
Que té una tàtia, eh,
senyor Galiano?
Sí.
Ah, sí, sí.
Però digues, digues.
El senyor Galiano era
director creatiu
de Christian Dior
i a 2011 va ser...
El van fotre fora,
literalment.
Sí, sí.
El van fotre fora.
Por la boca muere el pez.
Que morió el pez, no.
No, pez no.
Galiano morió.
Bueno, Galiano el van fotre fora.
El van fotre fora.
No van aguantar una miqueta
totes aquelles coses
que va dir que no havia d'haver-los dit.
No, no, no.
Que potser ho pensava,
però no havia de dir-ho.
Però ho pensava de forma inconscient,
perquè ha estat...
Bueno, explico.
Explica.
Ha concedit la primera entrevista
que el van fer fora de Christian Dior
a la revista,
a la versió americana
de Vanity Fair.
Val?
I què?
Li ha concedit a la Ingrid Sishi,
que és periodista i editora
de Vanity Fair americana,
i li ha parlat de tot.
Han parlat del passat,
de la seva infància,
de l'educació en la moda
que es va fer,
del desenvolupament
de la seva essència
com a dissenyador
i del moment en què
ell es va adonar
que estava...
que estava...
alcoholitzat total,
que era alcohòlic.
O sigui,
ell,
amb un extracte
de l'entrevista,
ell reconeix
que no volia dir
que sóc alcohòlic
i el dia
que li van gravar
dient
totes aquestes
vaginades
durant...
És que, a més a més,
durant la setmana
de la moda de París,
por ahí,
prenent fins a dalt
i, òbviament,
l'home
estava tan,
tan tornat
que es veu
que no se'n recordava.
Això ho diu
a l'entrevista,
que diu
que no se'n recordava
i quan el seu assistent
li va ensenyar el vídeo
es veu que no...
Com si no fos ell.
Sí, sí, sí,
que no donava crèdit
a si mateix.
I llavors,
l'únic que...
la Ingrid Sissi
l'únic que ens diu
és que està començant
a escriure d'ell
sobre el seu futur.
Està començant
a donar passes de bebé
per a poder entrar
al món de la moda
i adverteix l'Ingrid.
Prepareu-se
pel seu segon acte.
Doncs a veure
què és el que passa, no?
De fet,
és una entrevista
molt completa
perquè parla
amb molts amics
de Galeano.
Per exemple,
Kate Moss,
Òscar de la Renta,
de Jan von Fustenberg,
Elton John...
Té bons padrins,
tindrà bons padrins
i si vol,
tornant altra vegada
amb Anna Wintour, també.
A més,
normalment,
si no,
donem-nos compte
que no només
per declaracions,
sinó també per actes,
molts actors,
actrius,
models,
etcètera,
que podíem dir
han relliscat
en un moment dur
i després han tornat
amb molta força.
i han aconseguit sortir
perquè Galeano
hem de dir
que va entrar
en rehabilitació
i s'hi va estar
al seu temps
de rehabilitació
i es veu
que està treballant
encara
per mantenir-se
bé.
Per tant,
bueno,
aviam què passa.
Que ho lluiti
i que
la propera vegada
compta.
Bueno,
compta la propera vegada.
La propera vegada
potser
vés a saber
si hi ha la propera vegada.
Per això,
millor que n'hi hagi.
I l'última.
Vinga.
I acabem amb això.
Vinga.
Blanco.
Irradiante.
No.
Per la nòvia.
Ah,
no,
Blanco.
I ja està.
Blanco
nuclear.
No,
no,
Blanco Suite,
la firma de moda espanyola.
Blanco Suite.
És que com me dius Blanco
i que te quedes així,
diguem-ne,
no sé si vol que sigui nuclear.
si vol que...
Blanco Suite,
Blanco Suite,
la firma de moda espanyola
per dona
i per home també,
que té una col·lecció d'home,
ha entrat en concurs de creïdors.
Ostres.
També.
Això vol dir que les coses
la setmana passada
deuen que Suite Amur
està baixant les ventes.
Blanco,
que no sé com pot ser
que vagi les ventes,
de fet,
perquè sempre està ple,
la botiga,
ha baixat les ventes
i ha entrat
i com que té la seu
a Mòstoles,
a Madrid,
i aquest matí
ha presentat
al jutjat
del mercatí
de Madrid
el seu concurs de creïdors.
Déu-n'hi-do.
Males notícies.
Molt males notícies.
De fet,
han estat buscant inversors
per poder accelerar
el seu desenvolupament internacional
i evitar la caiguda
de les ventes
de la companyia.
I, a més a més,
havien estat en negociacions
amb Blanco
per poder-se mantenir aquí,
però aquestes negociacions
es van tancar
i no van poder arribar
a bon port.
Déu-n'hi-do.
Doncs és una llàstima.
Doncs sí,
llàstima d'aquestes notícies,
perquè és allò que dius,
ostres,
encara podrien
potser lluitar
una miqueta més.
És espanyola.
Bueno,
amb una mica d'ànim,
exacte,
una mica de sort
poden canviar
aquesta història.
Que no tanquin,
sobretot,
perquè és espanyola.
Perquè, a cap i a la fi,
volgués que no,
és d'aquí,
és producte interior brut,
que s'hi tanquen malament.
A més,
són llocs de feina
que es perden,
entre altres coses,
no només la firma en si,
sinó també
hi ha gent
que se'n va al carrer
ara mateix.
Sí, sí, sí.
Doncs hem d'anar tancant, no?
Doncs tanquem.
Doncs acabem el programa d'avui,
ja només recordar-vos,
ja us hem recordat el blog,
que és jacisweekend.com.
Que us sabies,
que ho tornarem a posar, eh?
Ho tornarem a posar.
Sí, i tant.
Sí?
El blog,
que és jacisweekend.com,
el Facebook és jacisweekend,
no té pèrdua.
I si, escolta,
que no ho trobeu,
tarragonaradio.cat,
i allà ho teniu tot.
Tindreu el programa d'avui,
ara mateix,
en una estoneta.
El tindreu...
A més a més,
el blog,
si us voleu fer una passada,
m'han donat un premi.
I no m'ho has comentat?
Sí,
però és un premi
entre blogs amigables.
Bueno,
però està molt bé, no?
I és maco.
I és molt maco rebre.
I això reconeixer la feina ben feta.
És molt maco rebre un premi,
perquè un altre blog diu
m'agrada el que fas.
Molt bé.
I a mi m'agraden molt
les teves fotografies.
Molt agraïda.
Que poses.
Moltes gràcies.
I com les poses?
Moltes gràcies.
I després,
els peus de fotografia
també m'agraden molt.
perquè us ho explico tot.
Veus?
Sí, sí.
Me n'alegro que us agrada.
No sé, ja sabeu.
Podeu entrar tranquil·lament
i cada dilluns
la tenim aquí amb nosaltres.
Moltes gràcies a totes per escoltar-nos.
Gràcies.
Torneu-nos la setmana que ve.
Adéu.
Adéu.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.