El meu avi, el meu avi, el meu avi.
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del català.
El millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amor i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a les mans
els nois de Calella feien un cremat.
I aquí a Tarragona Ràdio, quan sona aquesta sintonia,
això vol dir que ja tenim amb nosaltres l'avi Ramon.
Bona tarda.
Això ho esperem.
Encara té una mica de tos, que li he agafat una mica de fred.
No.
Això és la mona.
Això és la mona.
Avui és dimarts.
Ahir vam tenir festa.
Procuro complir.
Clar que sigui com estic, intento vindre.
Jo que me n'alegro molt.
I com que resulta que no he de cantar,
xerrar, xerrar.
Ja en tenim prou.
Avi, que m'agradaria que m'expliqués,
a veure, no com va passar vostè el dia de la mona ahir,
perquè això jo crec que hi ha molta gent que més o menys,
s'hi pot imaginar com ho hem passat, no?
Hem estat en família, hem pogut fer una paella,
hem pogut fer una mica de carn a la brosa,
hem pogut estar al costat del mar, aquí al costat del riu,
però jo vull que m'expliqui...
A mi, per exemple, parlar d'avui...
No, d'ahir.
De l'ara, de l'ara.
Avui me refereixo al...
A l'actualitat.
I ara, mentre tocaves això del meu avi i aquestes coses,
ves quines coincidències?
Perquè clar, llavors jo tenia el tallaret,
tenia la botigueta, el que sigui,
i aprofitava aquestes festes,
com passava també a Tarragona, per Santa Tecla,
molta gent s'anaven a Barcelona,
perquè allà...
Deixa'm lligar.
Perdó, perdó.
Per la festa major d'aquí, per Santa Tecla,
com que a Barcelona no era festa,
molts anaven a Barcelona,
perquè moltes coses que a Tarragona no hi eren,
i aprofitaven una sabat, coses,
i veure Barcelona.
Doncs jo he coincidit,
i ara pensava que m'he trobat,
aquestes festes de Setmana Santa, el Pasco i això,
una vegada trobar-me a Cuba.
a Cuba.
Anda.
Sí, a l'Havana.
Sí, sí, sí.
Vull dir, vaig veure, doncs,
com aquella gent d'allò.
I un altre any,
vaig trobar-me a Malta.
A Malta?
Sí.
Sí, sí, sí, ja sé on està, ja.
Vull dir,
que m'he trobat de diferents maneres
de com es celebren la festa.
Jo m'he trobat era qüestió de,
clar, no podies anar allà al camp a menjar la mona,
però veies la gent,
la part catòlica,
la part que anava a la missa,
la benefició,
de coses.
Vull dir,
que és curiós,
veure com allò.
I en canvi,
que després,
vens aquí,
i llavors veies,
recordo jo,
Tarragona.
Perquè, clar,
a Tarragona la gent
érem,
quasi que,
no érem família,
però als barris,
es coneixia a tothom.
Sí, sí, sí.
I el millor coincidia de,
anem a menjar la mona,
anem al llorito.
Ua, no, no,
tots allà.
No, un altre anem al...
Doncs es trobarem,
es trobarem.
L'altre d'això.
Bé,
i llavors et trobaves,
per exemple,
que llavors el llorito,
l'Oliva,
era una esplanada,
només hi unes cases,
amb aquell camí que anava
fins cap allà baix,
als quatre carrufers,
allà hi havia la font,
a baix hi havia una espècie de...
de xalet o verd,
que venien xutxeries,
també, saps?
Ai, si és veritat.
I venien anissos,
perquè, clar,
uns quants anissos
i l'aigua fresca
que sortia d'allí,
doncs allò era una beguda
que no calia...
Sí, sí, sí,
no feia falta res més.
Vull dir,
que hi havia coses
que eren curioses
per a tot això.
Llavors, clar,
en aquella esplanada,
que llavors se podia fer foc,
perquè hi havia una esplanada,
això,
doncs igual trobaves
una família del Serrallo
amb un familiar
de la part alta,
del carrer Granada
o del carrer...
Per exemple.
Per exemple, no?
I llavors,
què passava?
Perquè, clar,
coincidia,
que el meu carrer Granada
treballava al moll,
o era pescador.
O treballava al port.
Ja et digui,
el port,
m'entens?
Sí, sí.
I clar,
hi havia un ferroviari,
saps com vull dir,
i es trobava allà,
oh, escolta'm,
i llavors feien una paella allà
i quasi que era tot un d'allò,
m'entens?
I què passava?
Ells allà parlaven,
bevien,
que sigui el porró,
que sigui el bota,
que sigui el que sigui.
a saltar,
hi havia una esplanada,
que per exemple,
hi havia també un relleu d'Espanya,
amb un riu,
el que sigui.
I llavors, clar,
hi havia aquesta cosa,
els crios,
i no tant crios,
els crios jugaven a saltar jo.
Llavors,
els més grandets,
doncs,
ajudaven a saltar la corda.
Ah!
Ja sé,
però on va?
Saltar la corda,
perquè clar,
era més distret,
veure...
les noies,
agafar la corda,
i que saltessin elles.
Clar,
sí,
perquè eren més àgils.
Àgiles gacelas.
Les noies,
aquell dia,
com que anaven,
clar,
de camp,
anaven més lleugeretes,
era veure qui resistia més
i qui saltava més alt.
Ah, no, no, no.
Bueno,
doncs, això,
o sigui,
que hi havia,
hi havia part de la Pasqua,
hi havia la picaresca aquesta.
El que passava,
que llavors ja,
quan una parelleta ja podia esquivar-se,
de la d'això,
s'anaven fins al llorito.
Ah, no!
Al llorito,
doncs, ja,
hi havia menys ambient familiar.
De cara, de cara.
Hi havia més,
clar,
aquella aigua era més agradable.
Donava més,
donava per una altra història,
no?
Sí, sí.
Les parelles, doncs,
ja anaven d'això.
Ara,
quan hi havia més,
més,
llavors hi ha moltes parelles,
ja se'n anaven,
i no tant parelles,
perquè hi havia gent gran,
que a vegades diem les parelles,
però hi ha gent gran
que deixen anar també,
deixen anar de parelleta, no?
I com que aquells puestos,
molts veïns no et veien,
o no els veien,
també aprofitaven per anar-se'n
fins a la Font d'en Garrot,
que això ja era
passat al Pot del Diable,
a dir,
s'havia de caminar,
que estava més aïllat,
o sigui,
que la mona,
la mona,
jo recordo,
que a vegades també
et trobaves
amb noies de Constantí,
que estava al costat
del Pot del Diable,
i, clar,
llavors les acompanyaves,
i arribaves al Constantí,
parlant o parlant,
se feia de nit,
i llavors agafa la carretera
fins a Tarragona,
mira,
anaves cantant i pensant,
però mira,
et anaves d'això.
Una pregunta li volia fer,
la gent, per exemple,
que anava cap al Llorito,
que anava a l'Armit de la Salut,
etcètera, etcètera,
que anava a celebrar,
els passa igual que la gent d'ara?
Que sembla que marxem de casa?
Que portem,
no ens falten les maletes,
però ho tenim tot?
que sembla que ens hagin portat
la meitat de la casa cap al carrer.
És un altre,
és un altre.
Volem tota sèrie...
Llavors,
la Pasqua,
i quan anaves a fora,
més bé era improvisat.
Sí.
Improvisat,
oh mira,
trobes gent que no hi esperaves,
ara trobo que la gent
quan surten de casa,
surten ja programats,
ja porten...
Porten la nevera,
porten cadires,
taules...
No,
ara potser,
amb el d'això de la crisi,
la gent...
Ja s'ho mira més.
S'ho mira més,
perquè...
Però llavors,
anem a Cambrils,
anem aquí,
anem allà,
anem...
Vinga,
un dia és un dia.
Clar,
aquest dia és un dia ara,
es paga.
Aparentment...
Bueno,
jo ho dic,
però ho dic jo,
tal com és el d'això, eh?
Sí, sí, sí.
No, però abans no,
abans no marxaven a Cambrils,
podíem dir que va ser un...
Per aquí al mig,
entre un costat i l'altre, no?
No,
i molts aprofitaven
per anar-se'n uns dies a fora...
També,
també de viatge de viatge.
Podien...
N'hi ha bé que ho disfrutaven,
ja la natura,
i agafa els crios, anem,
que anem a Breu Poblet.
O sigui,
anaven a veure...
O a Santes Creus,
que també era un lloc de peregrinatge,
diguem-ho així.
He dit això per no dir altres coses
que agradava la gent,
que agradava més la muntanya, eh?
O sigui,
que s'aprofitava, doncs,
aquests dies de festes
per anar d'això, m'entenc.
I també que no ho vam parlar
la setmana passada,
clar,
ens vam centrar el divendres Sant
a la tarda,
bueno,
el que és la processó,
però no ho vam parlar,
que és un altre dels dies,
també macos,
i sortim,
o que també és el matí de Farigola,
no ho sé, diu?
Sí.
Que és el divendres al matí.
Sí, el divendres al matí,
també, clar,
hi ha gent que, per exemple,
allò,
rigorosos
amb la religió,
per exemple,
compleixen.
Sí.
Compleixen.
Però hi ha coses,
doncs,
que no les veuen gaire rigoroses,
i moltament, doncs,
mira,
com que és el dia apropiat,
que apropiem nosaltres,
que posem uns determinats,
d'anar a fer Farigola.
i també era bonic,
jugar-se una colla,
anar-se'n al llum,
al camp,
a buscar la Farigola,
agafar la Farigola,
i molts,
ja,
agafen i la tallaven,
perquè,
més aviat,
no digués que és prohibit,
però,
recomanaven que no l'arrenquessin.
Clar, home,
i així quedant les arrels,
i deixarà propers temps.
Perquè, clar,
quan algú,
no l'arrenquis, eh,
deien, ja,
perquè llavors,
tornava a créixer,
i, clar,
i llavors,
clar,
com que ja estaves allà,
car,
jo he portat llangonissa,
jo he portat això,
i saps com vull dir,
i es feia,
doncs,
sí que era divendres sant,
però,
doncs,
un dia,
sí,
sí que és pecat menjar carn,
però,
però tampoc és,
saps com vull dir,
la gent depèn també de,
de la religió,
o la tens posada,
perquè a vegades,
no és el mateix fanatisme,
que ser religiós,
que ser catòlic,
saps com vull dir,
perquè a vegades,
si analitzéssim,
veuríem una sèrie de coses,
que dius,
culpa d'això,
el que sigui,
això ja,
ja no hi entro,
perquè ja és una cosa que és això,
saps?
I clar,
i llavors,
té molta gent que,
bueno,
jo,
faig això per la tarda,
ja aniré a la professora.
com si fas un pecat,
te confessen i te'l treuen,
doncs,
si vaig a menjar la carn,
vaig a la professora,
ja,
et disculpen.
O sigui,
encara que hi ha molta gent,
que el que fa,
és portar la truita de patata,
ja feta.
Bueno,
és que tothom,
és que hi havia gent,
que també,
gent religiosa,
o creients,
el que sigui,
portava la seva cosa,
i menjaven.
Vull dir,
dit això de la carn,
per dir aquesta cosa,
que passa,
que deia,
jo menjo això,
que aniré al professor,
o jo em confessaré,
en fi,
no sé,
eren uns coses.
Clar,
llavors,
també el dia de Pasqua,
ja vaig dir un dia,
que també,
normalment,
quasi que sempre,
hi havia la fira,
i en aquell temps,
en aquell temps,
la fira,
estava a la Rambla.
Després va estar,
al Camp de Mart.
Veus?
I clar,
si baixaves del Llorito,
de l'Oliva,
o del Pont del Diable,
quan arribaves,
allà et trobaves,
i trobaves allà d'allò.
El que passa,
que llavors,
era,
on hi ha la Seguretat Social,
a la Rambla,
on hi ha els despullats,
que diem,
i on hi ha la caixa,
aníem la guerra,
allò va quedar enfús d'unes bombes,
i allò era un pati,
i aquests patis aprofitaven,
normalment,
en un feien circo,
i l'altre teatre.
Hi havia Don Manolito,
deien Don Manolito,
que era un nano,
però sempre portava companyies,
saps?
I després ja venien companyies,
ja amb drames,
allò que la gent ploraven,
saps?
I llavors,
potser creava més un drama
d'aquells que feien plorar,
que no per riure,
saps?
Aquella cosa,
m'entens?
Allí feien això,
i la Fira,
o era la Rambla,
o era allí,
i després també,
quan feien la Fira,
la Rambla,
també a la plaça d'Imperial Tàrraco,
també servia per fer atraccions,
m'entens?
que es vivia,
es vivia una vida,
com que eren menys gent,
i, doncs,
es trobaven.
No, no, saps?
Després hi havia l'Argentino,
que et veia el Teatro Argentino,
que feien variatès,
que en aquell temps hi ha les variatès,
i com que era més popular,
perquè no calia ser de categoria,
sinó,
eren una miqueta així,
rebaneres,
una miqueta,
no sé si m'entens,
com vull dir.
L'estic intentant, eh?
L'estic intentant.
de Canet,
eren bons,
eren bons, no?
Però,
exagerar una miqueta,
perquè l'atracció,
eh?,
com la mel crida a les abelles,
doncs, clar,
hi havia un sector de gent
que s'ho passaven bé,
i els altres també s'ho passaven bé,
es distraia.
No bé, s'ho passaven re bé,
seria la història, no?
Vull dir,
que ara,
no,
la gent,
doncs,
s'ho manegaven a la seva manera.
No, jo crec que buscàvem sempre
la part més pràctica,
no, no,
distreure's.
De totes les coses.
Distreure's,
perquè llavors,
no ho sé,
ara,
exigeixen això,
exigeixen allò,
ara hi ha gent que fan això,
ara has de fer això a altres,
ara un grup que fa això,
ara,
i arriba un moment que no saps on anar,
ni què fer,
i prendre-ho tal com t'ho donen.
Però llavors,
era tot,
era un ambient que havíem creat a Tarragona.
Més familiar,
també, no?
Era l'ambient més tarragoní,
saps?
Hi havia coses de categoria,
perquè també venien a la Rambla,
el Modern,
i el Tarragona,
companyies bones,
d'artistes,
que poden ser artistes de cine,
de Sarsuela,
d'òpera,
vull dir,
internacionals.
i la gent ja anaven,
ja anaven,
per exemple,
ara també s'hi va, no?
Però llavors,
s'hi anava perquè,
aquí més que menys,
havia fet teatre,
l'altre,
havia cantat,
i anaven,
se sentien,
aquella cosa,
saps?
I llavors,
clar,
el que feia teatre,
llavors,
doncs,
el sentia el teatre,
i anava a ensenyar a la nit,
plegava,
és com el futbol,
plegava a treballar,
anava a ensenyar-se al gimnàstic,
eren gent d'aquí,
es mataven.
Vull dir,
ara tot és,
més comercial,
més,
no sé com dir-ho.
Sí, sí, sí.
Ara creiem,
creiem gent,
que dius,
bueno, escolta,
perquè no els exigim,
també.
Entens com ho dir?
O sigui,
que ara hem creat una sèrie de gent,
uns ídols,
però,
tampoc,
no els exigim.
O sigui,
creu que,
que estan per sobre del bé i del mal,
i que podíem fer més coses de les que fan?
Sí.
I ara,
potser surt a la televisió,
dius,
aquesta,
que ha arribat aquí,
però,
però qui és si quan parla?
Ui.
Bueno,
me refereixo.
Hem marxat molt de la bona.
Vull dir,
que això,
que això també és una pasqua.
Això també és una pasqua,
que dius,
bueno,
escolta'm.
és que no pot ser, eh?
Et quedes allí,
i dius,
bueno,
m'entens com vull dir?
Perfectament.
que seran el que han de dir,
de conced,
el que sigui,
dius,
això ja,
això ja ho sé,
això ja ho sé,
no cal que m'ho expliquin.
I llavors,
vas perdut.
és on li torno a donar la raó,
allò que diu vostè sempre,
que això ho hem creat nosaltres.
Sí, sí.
Eh, avi?
Perquè nosaltres,
només amb canviar de canal,
ja,
potser segons que,
ja no ho veuríem, no?
i amb la gent que tractem,
a vegades dius,
ara aquesta,
com li has de dir,
que la brossa la tira,
quan la tira?
Aquesta com li has de dir,
que l'escala està fent això.
Aquesta com li has de dir,
vull dir que arriba un moment,
que llavors,
tu,
si ho dius,
ets el dolent.
Però avi,
jo crec que no ho fem,
per no ficar-me la maró.
Saps a què me refereixo?
Perquè jo m'he trobat coses que dius,
ostres,
ara m'hagués agradat haver-li cantat allò que es diu,
les 40,
i els 20 d'en Bastos,
també li hagués cantat.
Saps què passa?
Però dius,
a partir d'aquí què?
Tu penses això,
però altres penses que el que fa ho fa bé,
i crea una societat que estem dient.
L'hem creat nosaltres,
per consentir,
per no dir,
i per d'això.
O sigui que,
escolta,
no ens podem queixar.
El que hem de fer,
disfrutar de la mona,
perquè pensa que abans les mones...
Ja l'hem disfrutada,
ara haurem d'esperar fins l'any vinent.
Abans aquella mona rodona,
amb uns ous durs,
que per ser més bonic,
els colorien de colors,
de colors,
ara no,
ha de ser una bona tarta,
o que sigui el símbol d'un futbolista,
o d'un...
Una pilota del Barça,
o del Madrid,
o de l'equip que sigui.
Ha de ser un símbol d'algú que nosaltres volem.
M'entens?
Sí que l'entenc.
Però la vida,
la vida segueix.
Veus?
Això m'agrada,
que així acabem d'aquesta manera,
que la vida segueix.
Nosaltres aquí,
que ens aguanten.
Bé,
que no ens aguanten,
allà ells.
Fem una cosa,
tornem la setmana vinent,
no?
S'espero.
Home,
perquè l'he de veure.
Tornem a veure,
tornem a veure, eh?
Jo si em trobo bé,
ja...
Aquí estarem.
hem de pensar una cosa,
que som humans,
jo a vegades no estic com he d'estar,
i a vegades tampoc faig el que he de fer.
O potser dic alguna cosa que algú pot molestar,
però que pensin que el que dic
és coses que he viscut,
coses que he vist,
i si algú em diu,
escolta,
explica'm això,
perquè em penso que no,
sí.
Llavors li diré,
explicaré per què, com,
i com que ho he viscut,
tot el que explico,
doncs ho puc dir.
Se'n recorda que la setmana passada
vam dir que si algú ens considerava passats,
que ens truquen...
No ens ha trucat ningú.
Millor, millor.
Gràcies, eh?
No vol més així.
Potser...
Saps què passa?
Saps què passa?
Jo crec, com que avui en dia
també es tornem...
Parès, eh?
Sí.
Per no aixecar-se,
a tancar,
ja ni tanquen,
i mira, dium...
Bueno, alevància, adeu.
Que vagin parlant.
Ja ho ha arreglat l'avi,
ja ho ha arreglat.
Fins la setmana vinent.
Gràcies.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.

Gràcies.



Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!