El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonell, el nostre amor i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ja estem aquí una altra vegada. Ai, que l'he donat la tos.
Compte, eh?
És el temps.
No, però com s'ha girat el dia.
Aquest matí feia un dia fantàstic, de sol, fins i tot feia una mica de calor,
i ara aquesta tarda s'han com ennoblat, fa una mica de vent...
No, saps què passa? Que t'hi trobes molt sovint ara.
Que abans podies dir si no fos.
Ara resulta, quan parles amb algú, que si no fos per això,
ara si no fos... O sigui que si no fos ara és per moltes coses, saps?
No, clar.
I mira, queda el consol de quan deies si no fos.
No, però ara també ho diem.
Sí, ara que estava pensant que caiem sense voler en aquesta rutina
i el si no fos per una cosa i si no fos per l'altra...
Però bé.
O sigui, hi ha paraules que queden...
Ara ja està bé, no de gola, ja està perfecte.
Acaba de clarir, acaba de clarir, que si no malament no fa res.
És igual.
Això per la ràdio queda fatal, però és el nostre avi.
Sí, concorreix a cantar.
No, no, no.
Ai, ai, ai, ai, que encara se'n nogarà i encara haurem de córrer, eh?
Avi, parlem del Carnaval.
Parlem del Carnaval.
Perquè a més ja estem, és que ja aquest cap de setmanes són la part forta del Carnaval, eh?
Saps què passa aquí a Tarragona?
A vegades es parlen d'una festa quan se fa així més popular.
Sí.
El Carnaval, el Carnaval.
Però a Tarragona n'ha fet moltes de festes, eh?
Moltes i populars.
El que passa que va ser en altres èpoques i molta gent ho recorda, nosaltres no ho recorden.
Moltes altres puestos les han copiat i les han fet com grans d'allò.
perquè pensa que a Tarragona estem dient del cosso blanco de Salau.
Sí, aquest cap de setmana s'ha celebrat, és veritat?
Doncs pensa que abans es feia aquí a Tarragona.
Quan a Salau encara vestia quatre, bueno, quatre xalets, o el que sí, no era el turisme com era.
A Tarragona es feia el cosso blanco.
I què va passar? Que es va perdre? O que es va deixar perdre?
Perquè es perden tantes coses.
Ai, no ho sap.
Ara mateix sí que m'enganxo una miqueta així com a despistada.
Perquè potser portava un gasto que no podia portar,
perquè llavors ho feien diferents empreses,
potser la pasteleria i vivert, potser un comerç.
O sigui que eren festes que feien tarragonins.
Perquè llavors a Tarragona, que l'escolaixia més la gent,
era una altra cosa.
Un altre tarannà, no?
Sí, sí, sí.
Pensa tu, per exemple, per...
Sí, sí, per...
Santa Tecla, per exemple, oi, quines festes.
Fantàstiques.
Que a Tarragona hi havia hagut uns certs cafès i bars molt importants,
de molta categoria,
doncs fent una carrera a la Rambla de Camarés.
O sigui...
Feien una carrera a la Rambla de Camarés?
Amb la bandeja...
Però això em sona a avi, que també, recentment, també s'ha fet.
Jo et parlo d'ara...
Vostè parla cap enrere, no, no, perquè jo crec que va intentar algú
de tornar-ho a recuperar, això, eh?
Doncs, bueno, doncs corrien d'allòs.
Sí.
A Tarragona, per exemple, quan va haver una època que els boters,
i molts boters a Tarragona, per exemple, al Carrer Real,
allò hi havia aquella gasolinera,
tot allò era un taller de boters.
El Garejau el primer, allò hi havia abans la Seguretat Social,
allò hi havia el carrer aquell,
els boters, els magasems de vins,
doncs tenien els seus boters per les seves reparacions.
Doncs, inclús vam fer alguna carrera de botes a la Rambla.
Una carrera de botes?
Vull dir...
Però de botes d'aquestes grosses...
Botes, no tan grosses, no.
Ah, vull dir...
Unes mides regulars...
Ah, vull dir...
Perquè imaginem per intentar controlar una bota d'aquestes...
Vull dir, carreres de sacs,
carreres de bicicletes, però de ciclistes bons,
tombs a la Rambla.
Carreres de gent, de peu, sí, que a Tarragona, eh?
Les falles.
Però tot això, avi, que m'està explicant,
són coses que succeïen durant l'any o que...
perquè per Carnaval tot això no, no.
Per això et dic, per això et dic,
que a Tarragona, quan parlem d'una cosa,
sentim parlar tal poest on fan això jo,
a Tarragona ho ha fet molta cosa d'aquesta,
perquè a Tarragona encara que no ho sembli,
així com per exemple a Reus,
per no dir altra cosa,
els carros d'alrodadó anaven a Reus,
a Tarragona tens que tota aquesta línia de Tortosa fins aquí,
que hi havia el tren mixto aquell,
i de Barcelona...
Sí que me'n recordo, que m'ho ha explicat alguna vegada.
I aquesta part d'aquí agafaven el tren,
molta gent i venien a les festes de Tarragona,
a les falles, el que sí, i no m'entès, clar.
I el Carnaval, doncs, també va ser un Carnaval
que era molt típic,
perquè, clar, la gent, com que es coneixien,
doncs a veure qui feia la punyeta a l'altre
sense que el coneguessin, saps?
I la gent s'amagaven,
s'amagaven de no dir.
Per això ara dius les festes,
faran aquí, faran allà,
perquè hi ha la salsa aquella burú,
hi ha el deixos aquest,
i hi ha saps que participaran,
doncs, grups que val la pena,
que són molt importants,
i és bonic perquè serà una atracció.
Però llavors,
inclús en una escala,
els veïns sabien que es disfressarien,
però no sabien qui, com ni què.
I a veure qui t'hi ha la idea més bona
de sortir al carrer, doncs, disfressat,
que no el coneguessin.
I llavors se n'enfotien un de l'altre,
sense conèixer, saps com ho he dit?
I llavors, quan se coneguessin,
oh, unes riotes,
inclús llavors,
pensa, per exemple,
que el teatre principal,
el principal principal,
doncs, la part d'aristocràcia
d'una part de Tarragona,
i segons quina era,
hi feien grans festes, també,
i feien la gran festa del Carnaval.
Al carrer, a la plaça dels Carros,
hi havia el cafè de set portes,
o sigui, aquesta casa,
que és la duana,
que està bastant sorrada,
que és nova,
que és diferent de l'altra,
doncs, allà també eren les set portes,
i allà hi havia el cafè de les set portes,
o sigui,
que en aquell temps que la filoxera
va portar aquí a Tarragona
aquesta gran riquesa del vi i les botes,
doncs, allà baix,
clar,
aquelles cases divins,
senyors amb una categoria...
No m'imagino, m'imagino.
Jo d'educació no penso,
però categoria social,
el que sigui,
i a dir,
aquest cafè de set portes,
que diu que era gran,
i d'allò,
això al final del 1800,
doncs allà també feien grans festes,
inclús jugaven,
hi havia joc,
hi havia festes,
i quan venia el Carnaval,
imagina't tu allà quin Carnaval,
imagina't tu,
Tocopete que es diu,
gent que podien,
i potser si en filtrava algú
que era disfraçat,
no sabien qui era,
i disfrutava,
vull dir...
Jo crec que en aquests llocs,
és quan hi ha molta gent,
a veure,
no tots,
que al final es notaria,
però si algú espontani,
o amb algú que s'arrepenys
ja una miqueta,
i dius,
mira,
si me troben bé,
i si no,
també,
no?
No,
i això passa,
diem,
Carnaval,
però vestits normals,
o sigui,
vostè creu?
A vegades hi ha gent
que ven vestits,
també aparentment
van a puestos,
i també doncs
és com van disfraçats,
vull dir,
no et pensis
que tot el que veus
és real,
ja en trobes de gent
que si vejessis
el que hi ha dintre
del disfraç
o del vestit,
diies,
però què és?
Qui és?
M'entens?
Vull dir,
que el Carnaval
existeix tot l'any
i de moltes maneres,
perquè quanta gent
que després dius,
però si em pensava que era...
Ui,
si em pensava
i a les notícies,
i a les notícies.
Per què?
Perquè el Carnaval
existeix,
que no ho veus ara
a la televisió,
dius,
però què?
Doncs si fins ara
va disfraçat,
que semblava que era
un bon home,
aquest si em pensava
que era un cemvergüència,
mira tot,
és un pobre home
que paga els conseqüents.
L'ha sortit,
no?
Mira aquella pobra dona
que l'acusen
per una misèria de res
i pobra dona
ha hagut de sortir
la gent a defensar-la
quan hi ha aquells altres
que a veure com se...
vull dir
que el Carnaval
hi és tot l'any.
Ja ho sé,
ja ho sé.
El que passa
és que nosaltres
parlem de Carnaval
quan arriba a febrer.
Quan un modisto,
per exemple,
veu que la cosa
no li va a ir bé,
inventa un sistema,
un sistema,
sigui per a les dones
o pels homes,
un sistema de viure,
de vestir
o el que sigui,
i com que és novetat,
la gent s'hi aboqua,
el compren
i al cap de dos dies
allò està recorat
en un armari
perquè no existeix.
Però clar,
llavors pot servir
el dia de Carnaval.
Per exemple,
per exemple,
i anar fent,
no?
I anar fent.
Vull dir que el Carnaval
és tot l'any.
No, no.
El que passa
és el que dèiem,
que clar,
és que potser
la disfressa
és més potent
o
quan més es nota
que anem disfressats.
I més això,
ara,
que hi ha aquests
grups
de dansa,
tot això,
és bonic.
Les comparses,
que et xapó per ells.
És bonic
per un motiu.
Diguem.
Perquè
si hi ha gent
de barri,
del centre,
del costat,
de la vora,
del mig,
de Tarragona,
per exemple,
doncs que aquest dia,
doncs,
disfruta,
perquè fa un sacrifici
d'ensejar.
Perquè clar,
molta gent
són aficionats al ball,
altres al can,
clar,
els que agrada el ball,
doncs clar,
estan ensejant
i estan temps
ensejant
una cosa
i tancats
en un local
i va la família,
va la família,
els veu.
Però,
pensar que aquest dia
podran anar
pels carrers
de Tarragona,
ballant,
veus gent que dius,
hòstia,
mira com aguanta,
pobra,
mira com aguanta
per la satisfacció
que té
d'anar amb aquell grup
ballant,
no m'entens?
Sí, sí,
perfectament.
A mi,
potser hi ha alguna
que els braços
fan al revés,
però l'ilusió
d'anar aquell dia,
saps com el dia és?
Sí, sí, sí, perfecte.
A mi,
l'he de dir una cosa,
que els assajos,
per a molts
d'aquestes comparses,
no comencen,
hi ha molta gent
que es pensa
ui, aquests,
tal i com ballen,
això fa dos dies,
no, no,
hi ha alguns
que porten mesos
i mesos
assajant
i després també
que els vestits
els quedi bé
i que tot,
i estan temps
i temps treballant
i perdent hores
de son
perquè tot surti bé, eh?
Per això és igual
que la companyia de teatre
que està ensajant
tot un temps
i quan surt el dia
de la presentació
i ja veu que el públic
està ple de gent
que els escolta,
que els veu,
que els aplaudeix,
doncs clar,
aquests grups
de dansa
o de disfresses
que estan esperant
a veure,
ensajant,
a veure,
ara aquells sortiran
per a nosaltres
a veure qui,
aquella miqueta
de,
aquesta...
Competitivitat.
Però noble, no?
Aquesta cosa noble.
Encara que per dintre
hi ha aquella miqueta
de coseta,
però bueno,
aparentment és noble, no?
Poder sortir al carrer
i ser tard.
Ah, mira!
Adéu!
Hola!
Saps?
Mira, saps?
Vull dir,
és com els reis, no?
La cabalgata de reis,
vull dir,
Setmana Santa.
Això ja és més sèrio.
No, no, no.
Això ja és més sèrio.
Però tots diguem sèrio,
perquè el que és sèrio
s'encaputxa
i ningú el veu
ni el veig a veure.
Però n'hi ha que els agrada
també que els vegin
que van allà.
Hi ha de tot,
a la Món del Senyor,
i tant, i tant.
N'hi ha alguns
que ponen allà
el que porta el d'això,
en l'altre que no d'allò,
en l'altre que...
En fi, això és un carnaval.
Diferent, sí, però sí.
Perquè normalment,
normalment,
a la vida,
sempre portem
una miqueta de disfressa.
encara que no ens ho sembli.
A vegades,
també ens disfressem
de caràcter,
de manera de ser,
volem aparentar
una cosa
que potser no és,
que és com el carnaval,
que és aparentar
una cosa
que no ets.
Però, avi,
deixi'm dir una cosa.
A la llarga
o a la curta,
tothom apareix com és.
Perquè, a veure,
aquest paper
és com a l'obra de teatre.
El paper
el pots interpretar
durant un temps,
però després
les formes
i les coses surten
perquè una persona
arriba un moment
que sí que t'ho pots arribar
a creure,
però no deixes de ser tu,
no?
Jo sempre explico
que existe,
que diu,
aquell gitano
que va al judici
i diu,
senyor juez,
semos muy pobres.
Diu, no somos.
Ah, usted también.
Veus?
Ja està.
Ja l'hem liat.
Escolta,
quan carnes soltes
també no cremen el...
El dimarts
de la setmana vinent.
Avi,
el dimarts
de la setmana vinent.
Què vol dir això?
Que hem de ser
el que som
perquè si volem aparentar
el que no som,
al final ho creparem.
Un dia o altre
es crema
i ets qui ets.
Això sempre.
Vull dir que la vida
és així.
Avi,
una altra de les coses
que també ja celebrava
i ho hem comentat
vostè i a fora,
que li he dit,
ai,
la guerra de la farina.
Sí, però...
Jo li he de dir
que m'esperava
amb tanta il·lusió
aquell dia
que m'ho passava pipa.
Però bueno,
jo tinc entès...
I mira que plorava, eh?
Perquè alguna altra farinada
m'arribava als ulls.
Però això també
és el que passa
que es fan coses
però s'abusa.
Va arribar un moment
que gent amb la farina
tiraven altres coses.
Sí, això és veritat.
Hi ha que tiraven arena,
hi ha que tiraven pedretes,
hi ha que tiraven arena...
I ciment, avi.
Sí, ciment,
ja et dic arena.
O sigui,
que a vegades
ens saltem.
Això és igual
que un surt un dia
de juerga una miqueta,
resulta que la juerga
la disfruta
però llavors accedeix
la juerga
i comença a trencar
per aquí,
trencar per allà,
que allò no tindràs
a veure amb la juerga
que cerebes, no?
I aquí
se salva aquesta festa
de la farina
que llavors van agafar
perquè potser
agafaves
i era per la Rambla,
pel mig de la Rambla.
Sí, sí, era fantàstic.
Però a vegades
sortien corrents
i la gent
que estava al carrer
de la Unió
esperant que passeixi
o el que sigui,
n'hi havia que s'escapaven
i empastifaven de farina
els que estaven per aquí
esperant poder passar
o el que sigui.
Ni que no estaven a la festa,
diguem-ho.
Entens?
No, no s'entén.
Per això llavors
ja la van fer també
per evitar aquesta cosa
allà del miracle
i també van tindre
que tancau
perquè dels abusos
bé, això, saps?
Quina ràbia dona això, avi, eh?
Perquè una cosa,
la farina,
mirar-te's polses
i ja està
i anava i ho deia, no?
Qui volia disfrutar
anava i se'n farinava
i era ell
però el que no volia
doncs se quedava lluny
i veia passar
el que sigui.
Però llavors, clar,
van vindre els...
I veia els enfarinats.
van vindre els abusos.
Llavors van trobar-te gent
amb ciment,
amb arena,
amb pedretes
i clar, això ja...
Sempre passa.
És per fer mal.
Sempre ens trobem
que ens donen
un trosset
i agafem el braç.
És llàstima
perquè moltes maneres
de celebrar les festes.
Se'n poden fer
moltes maneres.
Sí, sí, sí.
Es pot celebrar una festa.
Jo me'n recordo
l'última vegada
que vaig anar
ja li dic
estàvem allà
i clar,
més d'un cop de farina
al radies dels ulls
però clar,
jo saps que era
sense voler.
Ja et digui.
Hi havia molta gent
que portava ja,
estava molt preparat
amb les ulleres,
amb un cas,
com una borra.
Ja ho dius,
si no vols pols
no vaig a l'era.
I t'arrisques
a que mengis farina
durant tot el dia.
Perquè és,
segons tinc entès,
a l'era era
per passar el blat.
Però també hi havia moments
que a l'era
hi anaven altres
no a xafar el blat.
Ai, ai, ai, ai.
avi, no xafem el blat,
no xafem.
No dius que els adagis
els dits són.
Ja sé que el carnaval
és la festa de la carn,
ja ho sé,
que per això es diu
carn-naval, no?
Perquè feien
grans trarrebastalls,
no?
I a més el senyor
el senyor Carnestoltes
és el que impulsa
d'alguna manera
a fer-ho.
Ja ho escoltarem
segurament
que en el seu sermó
que crec que
si no recordo malament
que és demà mateix.
Ara no me'n recordo.
Comença la Curesma.
No.
Home, això la setmana vinent,
home,
acabem.
No, saps què faré?
No me la li, eh?
No me la li.
Acabem el carnaval.
Saps què faré?
Mira, a veure pel pròxim.
El dia 12 és el pròxim?
El dia 12?
Sí, justa.
Sí.
A veure si porto un capellà
i li fem parlar
sobre tot això.
I podrem parlar també
de la Curesma.
Del dimecres de Cendra
que serà el dia següent.
Per això et dic.
Perquè clar,
parlem d'una cosa i l'altra
també quan hem d'envolicar
amb algú
que vingui
i també els faci una miqueta
perquè si no
perquè si no diran
oh, no,
hem de buscar tots els punts.
Un dia portarem un polític
bueno,
polític o
perquè avui en dia
i els polítics
ja no sé qui són
si som naltros
o són els que manen
perquè a vegades
ja l'hem embolicat.
Avi, avui me l'està embolicant avui, eh?
Jo no sé què està passant.
Avui jo parlo de carnaval
i ell se'n va per los cerros de Òvedà, eh?
No.
Deixi Òvedà,
deixi Òvedà
i vinga a Tarragona,
per l'amor de Déu.
On està vostè?
No, no,
hem parlat de moltes coses
però també
si parlem del carnaval
hem de parlar
del carnaval real.
Ja està, ja està,
ja m'està ligat.
Del carnaval real
perquè, escolta,
vas pel carrer
i a vegades
anaves amb un programa
amb una cosa o altra
i dius
de què és això?
Com és això?
I veus
i aquell
i allò altre
i et quedes sorprès.
Doncs, bueno,
si ho comentem
ja no sorprèn tant.
Clar, clar.
Deixi'm que faci l'aclaració.
Demà,
a partir de dos quarts
de vuit de la tarda
aproximadament
a la plaça de la Font
és quan es farà la rebuda
al rei i la reina
al carnaval
i és quan el carrestolta
es dirà el seu sermó, eh?
O sigui que estarem pendents
a veure què és el que passa
perquè normalment
té la llengua bífida
Sí, no, ja.
Que parla de coses
de marranismos, eh?
Sí, ja ho sé, ja ho sé.
I després també
m'ençoeix una mica de pujaretes.
Em sembla que senti
dir que també
que portis botes
que portis...
Ai, sí?
Sí.
Vols dir que molts
que s'han posat les botes
les deixaran?
No ho sé
però a mi, àvia,
aquest matí
quan estàvem allà
m'han donat un sobre.
Ah, sí?
Sí.
I dintre
dintre hi havia quartos.
Això ja li dic tot.
Escolta,
que no estàs publicada...
No, m'han intentat
m'han intentat subornar
i jo que sóc feble
m'he deixat.
Perquè jo quan veig...
Ah, no, àvia,
som així,
som així els de la ràdio
també, de tant en tant
els deixen caure.
Quan veig que hi ha sobres
que a vegades la gent
li dona un sobre,
l'obra, a veure el que hi ha.
Però quan veig que dona un sobre
i l'amaguen de seguida...
Dius, corre.
Diu, no sé, no sé què...
No, no, no,
que alguna cosa no va bé, eh?
Deu ser una carta molt urgent
quan l'amaguen tan aviat.
Sí, sí,
que arribin tard.
Vull dir que hi ha coses
que hi ha amb això dels sobres.
Saps què va passar una vegada?
I que em perdonin, eh?
Oi, em fa por, com ho diu.
No, això va passar...
Una frase,
que em perdoni malament.
Això va passar amb un de Quitarragona, eh?
Això és cert, eh?
Digui.
Fa anys, fa anys.
Aquest anava pel Parcet de Gràcia,
potser ho vaig explicar una altra vegada,
anava pel Parcet de Gràcia
i això va vindre una manifestació
de protesta políticament,
de coses.
No de...
com ara que es protesta legalment,
normalment,
de coses que...
Aquell era una protesta
així una miqueta d'això,
saps?
Sí.
I bueno,
i en això van anar els grisos
i van començar a repartir.
Què va passar?
La gent es van dir.
Ell se va trobar
que els carrers
de Parallel Redor
no els coneixia,
perquè va trobar-se
allà al mig del carrer d'això.
I ell va veure
que anaven dos corrents
en una direcció fixa
i ell s'hi va agregar.
Vull dir,
colla, aquests saben on va?
Clar,
potser una mica de sort.
Entra el carrer que...
Entra el carrer que us no me'n recorden,
que us hi haguera,
un dels carrer que també
era el de sort
de l'estació de Gràcia,
es posa allí
i entra en una escala.
I ell,
l'escala també esperava
a veure què passarà.
Clar, a veure què.
Saps què va passar?
No.
Va sortir un
i els va donar un sobre a cadascú.
Ah!
I amb ell també?
També, clar.
Clar, perquè estava dins, clar.
Estava dins, clar.
Estrés.
Bueno, marxa.
Bueno,
va pensar propaganda de...
Quan obre el sobre
hi havia cèntims.
i llavors ell
va quedar...
Veig-te aquí
que aquests han marxat corrents
a la manifestació
que anaven al davant cridant
i en sec d'això
i ara pensa el que vulguis.
Ostres,
ara sí que m'ha deixat
que m'apunxa no m'atreus tant, eh?
Massa greu a vegades parlar
perquè
podem pensar que invento coses
però són anys.
Clar, no, no.
Són anys
i he vist
i he conegut.
I ara ha sortit això
del Congrés dels Sobres
m'ha fet
mira, no volia d'allò
però m'has insinuat
quasi que m'has provocat
que t'expliqués
alguna cosa d'algun sobre.
Ja li dic ara
que els sobres
bé, millor dintre
els diners que hi havia
dintre dels sobres
no eren de veritat, eh?
A veure.
Aquests?
Quedi clar,
a veure si al final
la liarem
i no pot ser.
Aquests sí que ho eren.
D'acord.
Però, avi,
de cara a la setmana viner
si tenim convidat
no podrem parlar
del dia més trist
del carnaval
que és quan es crema
el ninot i la ninota.
També es pot parlar.
Sí?
Vostè creu
que entrarà
en el nostre joc?
Per què?
El ninot i la ninota?
No, jo dic que el convidat
perquè clar,
si hem de parlar
de la quaresma
i del dimecres de cendre
i aquestes coses
vostè jo no pot parlar
de l'altre.
Però jo dintre d'això
puc parlar també
perquè escolta'm
el dia de dimecres
i això també
la gent se'n van
a l'oliva
i fan la seva costellada
i fan la seva cosa
i que el dinar
es pot menjar car, no?
No, home,
a partir de la quaresma
divendres no.
M'entens?
Sí, són els dies en qüestió.
I en canvi,
si portaves un permís
firmat
pel qui manava
la cosa aquesta
ho podies fer-ho.
Però jo veus això?
M'entens?
M'entens?
Ho trobo molt injust.
Per això et dic,
per això et dic...
Ho trobo molt malament.
Per això jo...
A mi em sap greu
perquè tinc amics
i coneguts
d'un partit,
d'un altre...
No, no, no.
Me refereixo
de tot això.
Però hi ha coses
que jo també
les puc pensar.
No puc estar d'acord
amb tot el que...
amb tot el que és això
perquè si vas mirant
tot l'enredo que hi ha
i hi ha hagut sempre,
sempre hi ha una part
discutible, no m'entens?
O si no, discutiblement
és que et fan pensar.
No és coix.
Un pot pensar,
doncs llavors
quan diuen
no, no, és que era culpa d'això
o era culpa de l'època
o era culpa que, clar,
les mans discaven.
És que, en fi,
tot depèn de com te trobes.
I hi havia gana,
hi havia gana
i, clar,
t'aferraves a un cerro cremant
o qualsevol cosa.
Això passa,
com ara mateix
quan vas amb un...
Jo dic això
i que em perdonin
perquè, escolta,
jo...
Ja s'hi ha imaginat.
Ja s'hi ha imaginat.
No, és que a vegades
penso que els cistes
jo a vegades
he anat a una celebració...
Els acudit, sàvia, els acudit.
Bueno, jo ho dic d'aquesta manera.
Jo ho dic perquè
el xiste queda més que acudit, eh?
D'acord.
Perquè un acudit
és una cosa
que t'has acudit a tu.
Però el xiste
és una cosa que és real.
D'acord.
Com, per exemple,
vas a una exposició,
amb un poestud
que fan una festa i això,
hi ha un pica-pica
que d'allò,
saps?
Tot,
tot quietet,
tota la mar de bé.
Ningú.
Va a un
i comença.
Llavors,
t'has de fer un senyal a la mà
per saber qui és la teva.
Sí.
Perquè allí tots són mans.
A vegades...
És un moment
que s'apert la mà, no?
A vegades,
hi ha un plan de coses,
així un plan mig en conya.
Està tot a dir,
la gent,
com que són o som com som,
no volem ser el primer.
En això,
hi ha una miqueta de curt circuit,
s'apaga la llum...
I ara s'ha aparegut tot.
Quan s'accent la llum,
allí no queda res.
És veritat.
Això és un plan de broma,
però...
No,
però...
Però és que,
en veritat,
a vegades...
Home,
jo m'he trobat
que alguna vegada
que hem fet alguna cosa puntual
aquí a través de la ràdio,
i ara sí que em perdonin,
hi ha hagut gent
que no saps d'on ha sortit
i que potser no estaven ni convidats,
però, bueno,
s'han apuntat a la festa
i que obrien el bolso
i literalment
ficaven les coses dintre.
De les coses
que hi havia a sobre de les taules,
que era per tothom,
doncs,
és allò que dius,
mira,
això per dinar,
això per sopar per demà,
això...
Jo crec que hi hagués
d'estar recollint
per tota la setmana.
Com aquest que va a aquella festa,
es col·loca'm a una festa
i preguntes
qui es casen?
Però si és un bateig.
Vull dir que hi ha gent
que quan veu una festa
ja s'hi posen.
Això anava.
I llavors no saben,
m'entén.
Vull dir que la vida és així.
La vida és un carnaval,
ja ho deia, avi.
Per això jo dic
que és un carnaval tot l'hora.
Això sempre.
El mal saps què és
que la gent
vivim amargats,
a vegades,
per coses.
Hem de treure l'amargura.
Vés a tindre ironia
de no fer mal,
sobretot això.
No fer mal.
però haurien de ser oberts,
irònics
i prendre la vida
doncs
amb més...
Amb més humor.
Amb més humor.
Amb més il·lusió
i amb el que dèiem,
que la vida és un carnaval
i que dura dos dies.
I no abusar
de la bona fe
de la gent.
perquè a vegades confiem
de la bona gent
i llavors quan te'n dones compte
dius que vols dir que és tan bona gent.
Vull dir que carnaval.
Carnaval,
carnaval,
carnaval.
A mi em perdonin,
però la vida és com un carnaval.
Ah, Víctor,
rep la setmana vinent, eh?
Esperem.
Gràcies.
que la vida es desigual,
tienes que saber
que no es así,
que la vida es una hermosura,
hay que vivirla.
Todo aquel
que piensa que está solo
y que está mal,
tienes que saber
que no es así,
que en la vida
no hay nadie solo,
siempre hay alguien.
que no es así.
No hay que llorar,
la vida es carnaval,
es más que yo vivir cantando.
Oh,
no hay que llorar,
la vida es carnaval,
y las veras se van cantando.
Oh,
no hay que llorar,
es más que yo vivir cantando.
Oh,
no hay que llorar,
que la vida es una hermosura,
y las veras se van cantando.
Todo aquel
que piense que la vida
siempre es cruel,
tiene que saber
que no es así,
que tan solo hay momentos malos,
y todo pasa,
todo aquel
que piensa
que esto nunca va a cambiar,
tiene que saber
que no es así,
que el más tiempo
buena cara,
y todo cambia.
no hay que llorar,
no hay que llorar,
no hay que llorar,
la vida es carnaval,
y es más que yo vivir cantando.
Oh,
no hay que llorar,
la vida es carnaval,
y las veras se van cantando.
Oh,
no hay que llorar,
que la vida es carnaval,
y es más que yo vivir cantando.
Oh,
oh,
ah,
que aquello es carnaval,