La terra es plana, ho sap tothom,
però a les planes hi ha rieres, curinetes i turons.
Potser tinc ànima, no ho sé,
però el que sé de cert és que el teu cos s'entén amb el meu cos.
Jo perdo el fil i no me'n recordo de com et dius.
Doncs mira, jo et presento.
Aquí el Beta i qui et parla, Silvia García.
Home, és que hem de dir que no se'n recorda ni com et dius.
Ens presentem, no? Beta, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Però hem de començar amb més alegria perquè avui el Beta no ve content.
Ves pitós, que no sé què li ha passat.
Que t'has trobat alguna cosa aquí al carrer, Beta?
És que ha arribat per la porta, ha fet un símbol així com d'alegria
i després de victòria.
El cap de setmana passat vaig assistir a un concert memorable.
I bé, doncs, que té relació amb l'espai Viatge a Vinília.
O sigui que de moment us haureu d'esperar fins al final de l'espai.
O sigui, no podem dir res més.
El motiu de la meva felicitat.
Però és això, no?
I té a veure amb aquest concert memorable d'aquest cap de setmana passat.
Sí, sí, sí.
D'acord, d'acord.
I molt lligat amb això d'aquest viatge que fem a recordar cançons del 70, 80, 90, coses antigues.
El que tenim, que encara no s'ha pogut recuperar, és de veu, eh?
Déu-n'hi-do, com estàs, eh?
He arribat avui a la ràdio i el primer que m'han dit, després de dir bona tarda,
el primer que m'han dit, els companys de redactors d'oficina m'han dit, estàs afònic?
I he comentat, no fa un mes que trobo, estic buscant la bo i encara no l'he trobada.
Però què ha passat? Que et va caure un dia o què, Beta?
L'he perduda, però no perdo l'esperança de trobar-la.
Si algú l'ha vista, sisplau, que la torni.
Sí, si algú ha vist la meva veu, que posa-me amb Beta, que me la retorni.
Ah, posa Beta i tot?
Sí, sí, posa-me un nom.
A veure, fantàstic.
És molt personal, la meva veu.
No hi ha pèrdua, llavors, eh?
Sí, se me va caure un dia i coses que passen.
Bé, escolta, aquest semple s'hi avancem i seguim el film, com diu la cançó del que m'he portat, no perdre el film.
I...
Què?
Estirem d'aquell titular que vam dir la setmana passada.
Fes-me una mica de memòria perquè ja no m'ha...
De la invisibilitat.
Va, només recordava, t'ho juro, eh?
Que no vol dir el mateix que la invisibilitat, no?
Que, bueno...
Allò és una altra cosa que també acostuma últimament, que és darrer temps, a ser molt present en tots els estats de la nostra societat.
Sobretot els de l'estat més...
Més alts.
Sí, els de la política, no?
Dius, perquè estan reunits, aquesta gent?
Home, perquè últimament donen moltes proves d'invisibilitat.
Ai, no ho volia dir, l'altre.
Bé, ja ho m'ho entens, no?
Bé, doncs nosaltres parlarem d'això, d'invisibilitat.
Està molt ocorrent avui, Elbeta, eh?
Sí, eh?
No passava, eh?
O sigui, ara acabo d'insultar sense insultar, no?
Però bé, no, és que hi ha casos que desesperen, eh?
Però bé, deixa'm-ho estar, deixa'm-ho estar.
Vinga.
Resulta que l'home invisible podria ser més a prop que mai.
Ostres, però això m'ho dius de veritat?
Això és el titular que vaig dir anar la setmana passada,
que torno a recuperar gràcies al fil que ens permet, el que m'he portat,
i avui direm d'acabar la cosa.
I bé, possiblement jugant com fan aquestes cadenes privades que també que anuncien a bombo i a pataret,
allò, un gran titular, una gran notícia, després comença el programa i es desinfla tot, que no era...
No era tant com era.
No era tant com era.
Doncs nosaltres també has de cinflar una mica la notícia.
però bé, és un principi, és un principi.
No, no, no, encara el home invisible no existeix.
Però, com diu el titular, pot ser que estigui a propet, s'estigui acostant.
A veure, desvella, home, que m'atens el cor en un pull, per l'amor de Déu.
Un físic de la Universitat de Rochester...
I ha part uns set dies de la setmana passada esperant a que m'esvellis i ara aquí, que t'acabes d'arrencar, eh?
Així sí que també ho vam dir la setmana passada, no?
Vinga.
Era d'una universitat dels Estats Units, de Rochester.
Doncs el físic d'aquesta universitat, juntament amb el seu fill, d'aquests dos anys,
aconsegueixen fer invisibles objectes de la mida d'una persona.
O sigui que fins ara, aquestes proves que es feien, s'havien aconseguit en objectes petits.
No, per exemple, un bolígraf, un petit got d'aigua, coses així.
Però és que ara les proves han arribat a mida d'una persona.
Mida estàndard.
Sí, sí, mida estàndard, no?
Que és el que tothom ha somiat tota la vida, no?
Sempre que han tingut aquells somnis, ai, podria ser invisible, tot sencer.
Home, depèn de quins moments...
No una mà, no un braç, no un peu, no un peu, no, no, tot el cos humà invisible.
I sortir corrents, eh?
Sí, i sortir corrents.
Depèn de com, eh?
Que no et vegin.
O més aviat també, a vegades, ser invisible per fer coses dolentes.
Home.
Amagar-te i que no et vegin i espiar.
Però serien trapelleries, no?
Home, però tothom ho ha pensat alguna vegada, no?
Home.
Allò...
I d'entrar, home, segons quins llocs, i poder agafar un munt de coses.
També entrar a un banc sense que et vegin.
Per exemple.
I en aquest sentit, doncs, està l'alçada d'aquesta gent que deien abans, no?
Doncs fem coses dolentes.
Bé, doncs, això, seguim, seguim.
El que passa que amb ells se'ls hi veuen.
Sí, ells es veuen lloc.
Ah, sí, no?
Sí, seguim, que ens estan desrient.
Bé, anem, anem.
Un professor de física de la Universitat de Rochester, Estats Units, John Howell, i el seu fill de 14 anys, han aconseguit la invisibilitat d'objectes de la mida de persones, mitjançant tres aparells que tenen un cost inferior a 150 dòlars.
Pensa que el canvi...
Ostres, encara menys de 150 euros, no?
Sí, sí, és molt simbilar.
Però normalment està a la baixa.
A veure, euro a baix, el canvi dòlars...
Serien uns 140, un 42 euros.
Això mateix, vol dir que fluctua.
A vegades pot ser que arribi la paritat, a vegades pot ser més alt...
No, però la història va per aquí, sí, sí.
Tampoc no vindrà de 10 euros ni amunt i avall, però bé, imagineu-vos això, feu el càlcul d'un 150 dòlars, doncs més o menys uns 150 euros.
Ara és que no sé com va el canvi, però bé, va, va per aquí.
Doncs bé, fins ara, els experiments en aquests camps només havien aconseguit amagar objectes més petits, és el que deia,
el got d'aigua que tinc aquí al davant, perquè ara si recupero la veu, que no serà el cas...
Aigua freda, aigua freda...
Com és?
No ho sé, com vols que et digui, eh?
Ja, m'he equivocat.
Digues, segueix.
La qüestió és que...
Com meregem la perdiu, eh?
Sí, eh?
Com meregem la perdiu.
Sí, com ataca la Sílvia.
Bé, la qüestió... I com ho saps tu que és freda?
Home, perquè has notat, mira el canvi...
No, perquè és una capa de pintura.
Mira el canvi de color que et fa quan l'aigua és freda.
És un canvi de...
Vinga, tira.
Bé, la qüestió és que anaven a dir...
Sí, això és dos objectes petits, que m'has despistat, eh?
Sí, ara sóc jo, sí, sí, clar.
No serà el concert?
Sí, el concert.
Em fas dispers, eh?
Bé, mira, doncs seguim.
L'altre de Howell, és el físic que dèiem, no?
Sí.
I el seu fill de 14 anys, mostren que és possible generar la invisibilitat òptica i unidireccional de manera barata i per a grans objectes, segons s'afirmen a la seva web.
Tot i que remarquen que el desavantatge més gran és que només es pot apreciar des d'una direcció.
Aquí és on es cinfla ara la notícia.
Vinga.
O sigui, sí, sí, això.
O sigui, ho has de mirar cap a la dreta o cap a l'esquerra, cap a amunt o cap a avall...
Ho has de mirar només de front.
Perquè si te'n vas, t'acostes i te'n poses al seu costat, ja s'ha de descobrir l'autor.
O sigui que és una invisibilitat...
Parcial.
Parcial.
O sigui que és, podríem dir, millorable, no?
Sí.
Millorable en el sentit que...
Home, però ja és de més a prop, veta.
És això, per això que el titular era que és, no, l'home invisible més a prop que mai.
O sigui, és un primer pas.
Ara, el segon pas és que si tu t'acostes i entres al lateral i veus el lleutor, doncs és qüestió d'aconseguir que també això et sigui invisible, no?
De moment, doncs, només és d'una sola direcció, no?
Esclar, per això que fa falta aquest segon pas, és anar tapant perquè sigui tot, tot, tot.
Bé, com funciona la cosa?
Vinga, com funciona?
Mira, doncs, el físic ha publicat un article en què explica com són els tres objectes que ha utilitzat per fer l'experiment.
El primer objecte són contenidors de plexiglas omplerts d'aigua i que tenen forma de L, una L, no?
D'acord.
El segon són quatre lents de tres dòlars per tal de fer el camuflatge òptica.
Això sona més truc de màgia, no?
Sí.
Però bé, va a qüestió de lents, no?
I el tercer parell és el mirall que es pot apreciar en el vídeo, sí, sí, perquè hem tret un vídeo que està penjat a la xerxa, que ha tingut molt d'èxit,
i que els il·lusionistes solen utilitzar.
I tot ha costat menys de 150 dòlars, com deien abans, no?
I aquí també, esclar, s'ha desvetllat, doncs, això, aquest truc que és un mirall que els mags ja utilitzaven per fer els seus trucs, no?
Utilitzaven i segurament que ho utilitzen, no?
I utilitzen, sí, allò que entra una persona dins d'una capsa, el tio...
I de cop i volta desapareix, no el veus...
Fa quatre tocs de varete, obre la cortina i on hi és, hi ha un mirall.
Doncs bé, la qüestió és que...
Ala!
Te n'adones, no?
Sí, sí, no, que són cruels, eh?
Veta, veta...
Aquí, aquí...
Ens trucaran l'associació de mags de Tarragona i encara ens tancaran a tu i a mi el xeringuito.
Sí, ens vindran, no?
Estan trencant tòpics.
Però tòpics...
Desmuntant somnis, il·lusions...
Però bé, no, no, no, a veure, tampoc no em dic res perquè hi ha molt de programes que desvetllen això dels trucs.
Això és veritat, també té raó.
I era una cosa que se suposa...
I bé, la canalla doncs els fa il·lusió perquè no s'ha d'acabar i per això està adreçat a...
Amb ells.
Amb ells, no?
Amb ells, o sigui, la gent gran més o menys ja sabem que...
Ens ho jurarem, eh?
Però bé, els deixen fer i que vagin fent els seus trucs de mags ja.
Asociació de Mags de Tarragona, tranquils, no desvetllarem cap més.
No, però hi ha trucs de màgia que són fantàstics, eh?
Sí, sí.
I tampoc no desvetllarem.
No, no, no.
I a més a més que jo encara estic preguntant-me com ho ha fet.
Com ho fan.
Té, té, té.
Té una explicació, però no ho explicarem.
Bé, la qüestió és que...
Tornem a la notícia de l'invisibilitat, no?
S'ha fet un primer pas.
O sigui, és una barreja de ciència i trucs de màgia.
I aleshores entreu al vídeo aquest, heu d'entrar a la Universitat de Rochester,
poseu al cercador Google, poseu l'home invisible i...
Ah, i de seguida surt?
Sí, sí, i de seguida surt.
Perquè l'adreça aquí no la tinc, no?
Però en el cercador ho trobareu de seguida, eh?
O sigui, lligueu aquestes paraules.
Home invisible i Universitat de Rochester,
trobareu aquest vídeo i veureu que apareixen dos nens.
Un és el fill del de 14 anys i un altre un més xicotot, uns 8-10 anys, no?
I aleshores aquests dos nens juguen amb això, amb aquest aparell que ha inventat aquest físic,
recordem el senyor John Howell,
i que fa que, vist de tal front, aconsegueixi aquesta invisibilitat, no?
I és un primer pas.
Vol dir, de moment, hi ha aquesta barreja de ciència i trucs de màgia,
però qui diu d'aquí uns anys la cosa es perfeccioni
i això doncs s'ho pugui fer més petit, més mòbil,
es pugui tapar els cantons i aleshores aconsegueixi la invisibilitat total, no?
A veure...
Però hem de dir que invisibilitat total a l'ullumà.
Sí, evidentment.
Sí, sí, però estem davant del que ha passat a l'essència, no?
El que sempre, quan se comença un invent, doncs és una mica així d'anar per casa,
una mica gros...
Com passa amb les computadores?
Això també les computadores deien que les primeres ens ocupaven tot una sala d'una nau industrial,
saps?
Sí, sí, que era bestial.
Era...
És clar, necessitava molt d'espai, els instruments eren no encara electrònics,
eren molt més aviat electromecànics, després ja se va introduir l'electrònica,
gràcies a això es va poder fer més petit,
i avui dia tenim computadores dins els mòbils, no?
Vull dir que amb això ho resumim tot, no?
Sí, sí, sí.
O sigui, de passar d'una gran sala d'una nau industrial a passar a tenir un mòbil que és com una petita computadora,
doncs això podria passar el mateix en aquest cas d'invisibilitat, no?
La qüestió és que s'ha fet un primer pas, hi ha una mica de truc, que és el que veiem, no?
Que tranquils, que encara no existeix l'invisibilitat del tot,
però si van investigant, doncs aniran trobant coses
i arribarà el dia que estarem fent el programa i...
I a mi començarà a venir gent per aquí, que no sabrem ni qui són...
No, no, i no veurem.
No tindrem una presència que no veurem, però em sembla que noto la presència d'aquesta persona,
però no la veig, i és que...
Quina por, veta, millor que no, jo vull veure.
Si a les hores hi haurà aquest nou invent, que se tornarà invisible al tot,
que serà portat, i ho podràs portar a tot arreu,
estarem fent el programa i hi haurà una tercera persona que no la veurem,
però la notarem, perquè se notarà com se respira i tot això.
Jo veig de tenir una cosa, o sigui, por, perquè no controlen,
les, que és el que ens agrada molt als éssers humans,
controlar tot el que tenim al voltant.
Nosaltres no la veurem, però la manera de respirar diran...
I després les petjades tinc.
Que ens han vingut a veure i està invisible aquí a la ràdio...
Jo m'agradaria... Tu has vist una pel·lícula de Jamper?
No, però suposo que va d'aquí...
O sigui, una persona que, per dir alguna cosa, veu una fotografia d'Irlanda
i apareix a Irlanda físicament.
I fa aquest salt, pot fer salts allà on vulgui.
Això ja no és invisibilitat, això ja és...
No, no, però que pot fer salts allà on vulgui.
Jo vull això. Més que és invisible, vull això.
Per dir alguna cosa, ara tu i jo estem aquí parlant,
t'agafo de la mà i diem, anem a fer el programa a la Rambla.
Sí.
Per dir alguna cosa, al balcó del Mediterrani.
Això mateix.
I apareixen, pum.
Toc a fer-ho.
Però en instants, segons.
En el que penses, ja estàs disparat allà.
Estaria bé, eh?
Què et sembla, Beta?
És una altra variant.
Jo prefereixo, més que sigui invisible, agafo aquesta, eh?
Però és que...
A veure si algú inventa, sisplau, que la pel·lícula ja està feta, eh?
A mi m'agradaria les dues coses, fer aquests salts, no?
I també ser invisible per fer coses.
No, no, a més amb aquest salts pots anar tot arreu, Beta.
Sí.
Tot arreu, no hi ha fronteres, ni muralles, ni res.
Bé, però si hi posen les dues coses, millor...
Bueno, si tu vols així...
Podíem fer una cosa, un mix, fer salts invisibles.
Fer un mix.
Fer salts invisibles.
No ens passem.
Allò que em dius, em donaràs la mà i farem el salt.
Doncs clar, però si som invisibles, haurem de dir,
la mà tot està cap aquí, no la veurem de mà.
Perquè si nosaltres dos dos som invisibles, ens veurem.
Podria ser que ens envejéssim.
Beta, que dilluns és el dia de Sant Joan, que avui arriba.
Dic que té a veure, què sé, és per despistar.
Vinga, va, la segona notícia ja acabem.
Va, una curteta.
Ja sé que els senyors de la poma arrossegada, els àpels...
Els àpels, jo!
Els àpels, diuen que ara recompraran els iPhones vells.
Ai, perdona, perdona.
Seria els Apple...
Ja.
Ara recompraran els iPhones vells.
Una cosa que fan altres companyies telefòniques fa temps,
doncs ells que anaven una mica així d'èlite,
doncs ells diuen, ells diuen, els de la poma arrossegada,
que ho fan per no deixar escapar els seus fans ja convençuts d'entrada.
O sigui que donen per entendre que són fans convençuts,
que no ho deixaran mai,
però perquè encara estiguin més convençuts,
doncs fan aquest sistema de recompra
per no deixar-los escapar.
Home, jo trobo que aquest argumentari dels senyors de la poma arrossegada
no s'aguanta molt,
perquè, esclar, si diuen que tenen fans ja convençuts
però no es volen deixar escapar mitjançant aquest sistema,
vol dir que hi ha alguna fuita, eh?
Hi ha alguna fuita i no la volen dir.
per aquí hi ha alguna cosa que s'escapa
i ells diuen, oh, sí, tenim fans convençuts ja,
però va, perquè no s'escapi.
No, i perquè acabin de convencer aquells que no estan convençuts,
a més a més, mira, li donen aquesta opció,
que també és molt maca, eh?
No, però els que no estan convençuts no pot ser,
perquè si no tens l'iPhone no podres canviar-lo mai,
són els que ja el tenen.
Bueno, però potser sempre pots agafar una cosa.
Ah, vol dir que hi ha algú decebut,
que ha dit, oh, no m'esperava això, m'esperava més,
i venen a l'Apple i diuen, mira,
te'l comprem aquest vell, te'n donem un de nou...
I és una manera també d'autoconvèncer-los encara més.
Bé, bé, bé, aquesta és la notícia, no?
Feta, feta, són recursos per continuar actualitzant
tota la família Apple.
El que hi ha l'afic, si ho penses, és per això, eh?
Sí, bé, doncs la qüestió és que la firma de la Poma Arrossegada
llançarà un programa de recompra de vells iPhones
per a aquells usuaris que vulguin adquirir un model nou,
i és que es premiarà per la fidelitat
i es facilitarà la permanència en la companyia, no?
Bé, mira, és una política que...
I no ens sona de nou perquè ho han fet 50.000 empreses abans,
però es veu que alguna fuita durant la nit
que s'han decidit a fer aquests dies, no?
Però, a més a més...
No, al millor han baixat una miqueta més les vendes
del que ells imaginaven.
Que no t'ho perdis, perquè resulta que la notícia no s'acaba aquí.
I per quedar bé, els senyors d'Apple, per ser solidaris...
Appelman...
Sí, doncs saps que han dit que faran els vells models?
Què?
Doncs diu que els vendran a països del tercer món
a un preu, doncs, raonable.
O sigui que els donaran a segona vida
i a països del tercer món
que no poden adquirir l'últim model
que costa, doncs, un ronyó i part de l'altre,
doncs, ells vendran així a preu, doncs, raonable, no?
I quedaran com senyors, no?
Però és una manera també d'exemplar mercat, no?
Perquè, per una banda, diuen...
És que no deixa de ser negoci, això.
És que és això, no?
És allò una mica així...
Que diuen, sí, els vells no els estudiarem,
els vendrem a mercats que no tenen tan pura d'adquisitiu
com a primer món.
Però, esclar, els estan ja també obrint una via al consumisme,
perquè, esclar, aquella pobra gent els vendran,
si un iPhone usat, a un molt bon preu.
Però, esclar, aquella bona gent,
el dia que l'iPhone usat també, doncs, ja no pugui més...
S'espatlla i ho passi a qualsevol cosa.
S'espatlla, perquè ja té moltes coses.
Han de canviar, no?
Sí, sí.
I aleshores dirà, ah, hi ha un bullion de nou, també.
I llavors vindran els senyors Apple...
I els Apple dirà...
Amb les noves generacions d'aquesta gent que ja se'ls ha canviat.
Això mateix, això.
Has vist, no?
És el peix que es mossega la cua, depèn de com.
És que jo soc molt malpensada en aquestes coses.
I crec que veta a tu també una miqueta.
Perquè has vist que anava només pel negoci.
I que donen, o deixen caure,
que és una miqueta per l'interès social, no?
Aquesta pobra gent que no poden consumir Apple
i és millor, no?
Sí.
Bé, doncs la qüestió és que...
La notícia és aquesta.
No, no, no, que està molt bé que m'ho diguis, eh?
Sí, ells recompen
i en països, en vies de desenvolupament,
doncs tindran...
L'oportunitat de tenir-los.
L'oportunitat de tenir iPhones que que siguin de seguretat.
Però els regalaran?
No, no, no, els hi vendran, però a un preu bastant...
Sí, sí, sí, sí.
O sigui, mai deixen de guanyar, no?
No deixen de guanyar, no.
D'acord, d'acord.
No deixen de guanyar.
Bé, està bé, senyor Sàpel.
Segurament que els altres continuaran també.
Al millor també s'apujaran a aquest petit negoci d'ajuda, no?
Sí.
A la gent que no pot arribar als nous Appels a través d'això
i els que sí que poden arribar, doncs n'hi ha que s'ho comprin, ells ja saben.
Bé, doncs mira, es diuen que ho vendran en països, en vies de desenvolupament
i també en mercats emergents, no?
I bé, doncs aquesta és la jugada.
Doncs sí.
Ens va cridar una mica l'atenció aquesta notícia
perquè, esclar, doncs...
Apple, al final, passa com totes les companyies.
Va haver un moment, quan encara estava en vida el senyor Steve Jobs,
que aquesta companyia anava a la seva, era molt diferent de les altres.
i no feia res del que feien els altres.
Sempre portava la contrària, no?
Que si els iPhones s'han de fer d'aquesta mida,
que si els ordineros s'han de ser així,
que si nosaltres no volem el sistema operatiu que gasta tothom,
tenim el nostre sistema operatiu.
Anaven a banda de tot, no?
Sí, sí, volíem ser ells.
I últimament, doncs, s'han vist obligats a baixar una mica del burro
de totes aquestes qüestions, no?
I quan ells tenien una mida de l'iPhone que era el 7,5,
doncs han vist que també hi ha mides més grans o més petites,
que es venen molt, que és la competència del Samsung,
i han dit, home, doncs, aquí els principis, doncs, és allò.
Si no t'agraden els nostres principis, no passa res,
sentim uns altres, no?
Com deia el senyor Berucho Marx, no?
I ells, doncs, si tenen uns principis,
ara s'han canviat per un altre, si fan iPhones més petits, més grans,
ara, doncs, el que fan altres empreses, doncs, també ho faran ells,
vendran o compraran telèfons vells,
i així, doncs, al final, l'acompanyi Apple serà una més.
Jo crec que de tant en tant farà alguna cosa per ser diferents,
qui ja ho saps.
Sí, a veure, no deixaran mai de ser diferents, però...
Precisament per això, perquè ells volen tenir el seu segell destintiu.
Sí.
I és una manera d'attentir a ser ells, no?
Però si ara estudiem fa cinc anys com era Apple i com és ara...
Ah, bueno, no, millor no té res a veure, això és veritat.
Ha canviat molt la cosa.
I tot ha canviat precisament per la persona que ja no hi és.
Sí, això mateix.
Que potser era qui dirigia i que feia,
i que acabava d'anar o d'arradar cap a on volia que anés a la seva companyia, no?
Molt bé.
No cal que diguis res més, perquè la Sílvia avui està més inspirada que jo.
Oh, que dolent que és.
I tot ho acaba de rablar ben rablar.
Has vist això?
És el que diria en castellà rematxar.
Ai, ara sí que m'has sorprès tu a mi, eh?
Sí, no?
Reparar clau.
M'agradat, m'agradat, m'agradat.
Sí, sí, tu has acabat de rablar clau.
Molt bé, doncs què et sembla si anem a fer aquest viatge a Vinívia?
Anem a mi, sí.
I tornar aquesta alegria que portava al principi, que he vingut aquí...
Has baixat, has anat baixant, eh?
Ja he anat baixant una mica, perquè és que tinc el problema de la veu,
que no l'he trobat, i fins que no la trobi no estaré content del tot.
M'imagino, m'imagino.
Però bé, ara oblidem-lo de la veu, que suposo que algun dia la tornarem a trobar.
Cap de setmana, concert d'Albeta, eufòric.
La qüestió és que he arribat aquí, he començat a dir bona tarda a tothom,
a donar petons a tothom, i és que venia amb un somriure d'ample calample.
D'orella a orella.
D'orella a orella.
I és que el cap de setmana passat, concretament el divendres passat,
vam estar al sonar de Barcelona.
Tu vas estar al sonar de Barcelona.
Sí, al costat de la canalla, a la vintena edició.
Què me dices?
Però què fèiem al costat de la canalla, allí, tots amb el que xumba, xumba, xumba,
aquesta música així, disco, màquina...
Que a tu no t'agradava gens ni mica ni res.
No, no és que m'agradi, però...
A veure, la mitjana edat, doncs, no era la meva.
Bé, la qüestió és que hi actuava, hi actuava un grup,
i actuava un grup que els seguidors sí que eren de la meva mitjana edat.
Estan parlant de Scraftware.
Jo vam anunciar una de les estrelles d'aquest sonar, la vintena edició,
i en Scraftware, juntament amb els Pet Shop Boys que van actuar el dissabte.
Però bé, nosaltres vam anar...
I els gossos que ho van fer aquí a Tarragona.
Així, nosaltres vam anar els que ens interessava, els pares del tecno,
aquesta gent que els anys 70 van obrir forat perquè després vinguessin grups
i gràcies a les fonts que vam veure dels Scraftware fessin la música que van fer i van triomfar.
Jo sempre poso, per exemple, dels de Peix Mod,
però en van sortir molt més els anys 80, grups que feien música amb apareix tecnològic, no?
Que deien allò la música tecno, no?
Però el cas paradigmàtic és dels de Peix Mod.
Aquesta gent, els anys 70 eren crius,
diuen escoltar Scraftware i van dir,
quan siguem una mica més grans, doncs volem fer també com fan ells,
però, evidentment, el nostre estil.
I així és com va sortir els 80, l'èrea tecno.
I, esclar, és el mèrit dels Scraftware, els 70.
Ells van obrir el forat i van fer molt bones composicions,
tant 70 com 80.
I ara el que farem nosaltres en homenatge a aquests quatre alemanys
que ens van visitar el divendres passat a Barcelona,
un concert memorable perquè, a més a més de tenir-los allà,
físicament presents,
doncs hi havia una pantalla en tres dimensions,
ens n'han passat unes ulleres,
i els objectes que sortien de la pantalla
que a més podies tocar.
Sí, sortien alguna nau especial
en un dels seus temes futuristes
i semblava que aquella nau t'anava a menjar.
Però perquè m'estàs dient, no han perdut ritme,
no han perdut film, tot el contrari.
No, no, no, són grandets, eh?
Perquè si el saps...
No, no, però jo dic que qüestió musical, no qüestió física, no?
No, no, no.
Que la seva música continua potenciant, no?
No, perquè ells estaven estàtics.
Aquesta gent...
No, no, és el que els hi passa.
els concerts d'un un faristol,
i ells tenen els teclats
i estan allí estàtics,
i ells no s'han de moure,
tenen més de 60 anys,
però ells aguanten allí el tipus dos hores de concert.
Dos hores de concert?
Dos hores de concert, allí drets,
arrepenjats, evidentment,
de la faristol, perquè si no hi ha...
I allí anant tocant, anant tocant,
i la pantalla que tenien al darrere,
doncs els objectes en tres dimensions,
doncs això, que es disparaven
i inundaven tota la gran...
la fila de Barcelona.
Però a tu et va encantar, fins i tot,
que no es moguessin.
Digue'm.
Digue'm, a tu et va encantar que no es moguessin tan bo.
Sí, sí.
O sigui, és allò que dius,
no em faltava ni em sobrava gent.
Era el que venien a veure, no?
És que és el fet de la música que feien els 70 i els 80, no?
Ah.
I aleshores, doncs nosaltres, com a homenatge a Scrafford,
doncs posarem, o escoltarem aquí, al Viatge a Vinília,
un tema que porta per títol Computer Wall,
que va sonar l'altre dia a Barcelona,
que és del 1981.
O sigui, 1981-2013,
saps quants anys han passat des que es va fer aquest tema?
Uns quants, eh?
32 anys.
I aleshores, el que vull plasmar aquí a Tarragona Ràdio
és que l'altre dia a Barcelona
es van donar la mà als anys 80
amb el segle XXI
o segle XX amb el segle XXI.
Va ser una combinació,
per això dic memorable,
perquè ells van fer la música que feien els anys 80,
els anys 70 i els anys 80, no?
Fien la seva música,
no van canviar un punt del que feien,
però es van fer servir tecnologies
en tres dimensions del segle XXI.
Per poder al·lucinar tothom, no?
Aquesta combinació de record de la música
que es feia al tecno principi dels principis dels 70, dels 80,
amb aquestes noves tecnologies d'animació de tres dimensions,
va ser allò que dius,
ostres, estic content d'haver viscut el segle XXI
per escoltar música dels segles.
L'esclava.
Molt bé.
Doncs què et sembla, si escoltem?
Sí.
Quina és aquesta paisa?
Computer World, que va sonar.
Computer World, doncs...
El món computadora.
Que ells, a finals dels 70, començament dels 80...
Ja veiem, eh?
Ja veiem que algun dia
que tot el món seria una computadora.
I Google...
No estaven...
No van molt de ser camines,
perquè Google té plans perquè,
mitjançant totes les cerques que fem nosaltres,
ens estiguin controlats i sàpiguen que volem,
que ens agrada,
que bevem a cada moment i tot això.
Estàs parlant de Facebook, no?
No, no, Google.
Ah, no, no, però jo dic que això sembla que sigui Facebook.
Sí, però Google també.
Perquè per allà també ens estan controlant.
Té plans per controlar-nos i saber què llegim,
què ens agrada, quines pel·lícules anem a veure,
i ens tindran a una computadora general
i ens tindran tot controlat.
Per això què vols dir, que ens posaran el xip?
No, però gairebé, gairebé, eh?
I aleshores s'està creant aquesta computadora mundial, eh?
Mundial dels gustos de les persones,
amb noms i cognoms.
Ja sabeu per això, no?
Ja sabeu per què és això, no?
I aquesta computadora s'està creant.
Aleshores, doncs, aquesta cançó,
o aquest tema, del 1981, Computer World,
doncs era en aquell moment una mica ficció,
però ara...
Ai, ai, ai...
No estem massa lluny, eh?
No estem massa lluny.
Doncs, Beta, que tornem la setmana vinent,
deixem-me acabar de sentir els clauberts,
no sencera, ja us aviso,
perquè ara mateix aquesta peça
me posa que dura 16 minuts.
Sí.
Sí, seria una mica complicat escoltar-la sencera, eh?
Ja t'ho dic ara.
I és per això que el concert va durar dues hores,
perquè són temes ja, sí.
Però molt ben amanitza amb aquestes imatges a altres dimensions.
Beta, gràcies, gràcies, eh?
I t'esperem la setmana vinent, que ho sàpiguis.
Sí, sí, sí.
Recupera la veu.
Sí, a veure si la trobo.
Si algú ho sap, de veritat,
que la deixi aquí a la màdia,
trucaria amb el Beta.
Ja serà la felicitat completa,
haver vist el clauber i recuperar la veu.
Serà ja...
No dic la paraula.
Ja sabeu què serà.
Gràcies, Beta.
A reveure.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.

Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Iy e.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Beta.
Fins demà!
Fins demà!