I ja som aquí amb nosaltres, amb l'Andrés i Andrés.
Andrés, bona tarda, benvingut.
Gràcies, bona tarda.
Que no em veien recordar que ahir va ser Sant Fermín, Andrés,
un 9 d'anero, dos de febrero, i així continua fins al 7 de juliol,
Sant Fermín.
I 25 de desembre, Nadal.
Fum, fum, fum.
Home, així ho podríem fer, eh?
Oh, i tant, i tant.
Per mi, es va tallar l'7 de juliol, perquè s'ha de continuar.
7 de julio, Sant Fermín, no?
Sí, sí, sí.
Doncs felicitats a tots els fermines, que els siguin sentint,
perquè ahir va ser el seu dia.
Sí, sí, sí. Felicitats als fermines, també.
I les fermines, també, veu, no havia pensat en elles.
No estic per pensar avui, Andrés, això de començar la setmana no estic per pensar.
Bé, mira, si vols t'explicaré la pel·lícula que farem al casal Sanitas Tarraco.
Vinga, som-hi.
Aquest allà l'Avinguda Catalunya 54, és aquell edifici que era de les germanetes dels pobres.
I que ara, abaix als sòtanos, als baixos, perquè això de sòtanos sembla molt, molt...
Sí, queda com a fosc, com a fosc.
Doncs als baixos, allà hi ha billar, hi ha cafeteria, hi ha televisió, i els dilluns fem cinema, a les 5 i mitja de la tarda.
I aquesta propera setmana, aquest 15 de juliol, farem una pel·lícula d'Igmar Berman, que es diu Sueños.
És una espècie de comèdia, i que precisament el guió és d'Igmar Berman, i és una editora de moda que es diu Susanna,
i el seu top model, la vintanyera Doris.
I realitzen un viatge des d'Estocolm fins a Gothenburg per una sessió fotogràfica.
Un cop arriben allà, Susanna intenta reconciliar-se amb el seu amant, que és un home casat,
i, mentrestant, la frívola Doris s'involucra amb un ric cavaller que s'obsessiona amb ella.
Però la seva filla, adolescent, no està disposada a acceptar aquesta relació.
Així, Susanna i Doris veuen interruptos els seus propòsits sentimentals
a causa de la influència presencial de terceres dones.
Molt bé.
Amb aquesta sensible comèdia dramàtica, dues històries independents unides
per un lleufil conductor que abordaran sent les relacions sentimentals
des de registros narratius oposats.
Es mostra la gravetat i el dolor, la lleugeresa i l'alegria de poder generar,
sense trobar-se entre els millors del seu director,
no és la més important pel·lícula d'Igmar Berman,
però demostra la seva capacitat per penetrar dins de l'ànima femenina.
És una pel·lícula que és digna de veure, és una pel·lícula sèria.
Això és el que podrem veure el proper dilluns al casal Sanitas Tarraco,
a les 5 i mitja de la tarda, amb entrada totalment gratuita.
I que els esperem, eh? Que no es despistin, que els esperem allà.
Vé gent, eh? Sí, sí, ve gent.
Molt bé.
Això és el que tenim per una banda.
I per una altra tenim el dijous, allà al parc del Francolí,
amb el lloc aquest que dirigeix l'entitat, l'Onada.
Onada, sí, és veritat.
Doncs allà on juguen els crios, que es diu El Barco,
també tenim cinema a la fresca a les 10 del vespre, totalment gratuït.
Això sí, si vostè pren un cafè, un tallat, o vol un bocata d'allà,
això sí, això s'ha de pagar.
Però és que els preus també són mòdics.
I si es volen portar al sopar o a un entrepà, també pot fer-ho,
que no hi ha cap problema.
Doncs a les 10 del vespre, cinema pels grans i pels petits.
A la pel·lícula, sígueme el rollo.
¿Te lo sigo?
No, no, no, això és el títol de la pel·lícula.
Ah, ah, vols que la sentim?
Anem a sentir.
Vinga, som-hi.
Durante años he fingido estar casado.
Ya sé que no está bien, pero no hay ataduras y no haces daño a nadie.
Mi mujer me pega delante de los niños.
No.
Te juro que me veo acabando con esa chica.
¿Has dicho lo que creo que has dicho?
¿Y si me das tu teléfono y salimos en un día normal?
Llevo una tarjeta en el bolsillo.
¿Qué es esto?
Un círculo.
Dile la verdad.
Déjame ensayar, tú eres ella.
Vale, adelante.
Llevo este falso anillo de boda.
Certo.
Yo...
Dile que te estás divorciando.
Se acabó.
Bien, pues necesito que me lo diga ella.
¿Y si te manda un mensaje, te bastaría?
No puedo creer que esté haciendo esto.
Quería crear la ilusión de una primera esposa sexy, no esto.
Bien, de acuerdo, vamos allá.
¿Esa es ella?
Creo que sí.
Vaya, estáis aquí.
Os doy mi bendición.
Tengo que tuitearlo a mis amigas.
Claro, olvidaba que tienes 15 años.
¡Au!
¿Me has dado una patada?
No.
¿Has sido tú?
¿Por qué?
Sí.
Cariño, ¿cómo crees que me ha sentado que vendas los juguetes de tu hermano?
¿Tenéis hijos?
Tenemos unos pocos...
de... de hijitos pequeñitos.
Adam Sandler.
¡Vamos allá!
Jennifer Aniston.
¿Mis hijos?
¿Te has vuelto loco de remate?
¿Os gustaría ser mis falsos hijos?
Llévame a Hawái para que pueda nadar con los delfines.
Imposible.
Pues búscate otro.
Yo también montaría una familia falsa.
Dadme falsos abrazos y reír muy fuerte.
¡Bien!
Nos vemos enseguida, ¿eh?
Vale, vale.
Buenas noches.
Ya está, harto.
Sígueme el rollo.
¿Cuánto tiempo lleváis casados?
Ocho años.
Andrés, això de les mentides no funciona gaire bé.
Amb aquesta gent no en saben bé, bé, però...
No en saben broma.
No en saben broma.
És un home que, a punt de casar-se, deixa el casament perquè s'ha anat a compte que faria un mal casament.
I, bueno, com que es queda amb l'anell del que seria el casament real,
té un motiu perquè no pugui lligar amb cap noia en plan sèrio.
Perquè ell ja està casat.
Falsament, però està casat.
Però un dia coneix una noia que li agrada moltíssim, s'enamora d'ella i s'amaga l'anell dins de la butxaca.
Llavors, van a la platja i ell li diu que tregui una targeta que ell té a la butxaca,
ella treu la targeta amb l'anell i llavors ella descobreix que ell està casat.
Que és fals.
Sí, bueno, és veritat.
Llavors aquí comença, siguem el rollo.
Per què?
Perquè ell, que és un esteticient molt bo, un cirurgià estètic molt bo,
té un ajudant que l'ajuda amb tot, hasta amb això,
i li diu, escolta, ajuda'm i t'has de fer passar per la meva dona.
I com que ell està divorciada i té dos crios,
al final acaba que aquells dos crios també representen que són d'aquest matrimoni fals.
No sé per què, Andrés, me temo que no quedarà així com preveiem, eh?
Uu, mare de Déu, ser-me un follons espants, siguem el rotllo.
Això el dijous a les 10 del vespre, aquí al parc del Francolí, al lloc que li diuen el barco.
Molt bé.
I Andrés, que hem d'anar cap a...
Aquesta sèrie de monòlegs d'aquest senyor...
Estem aprenent, estem aprenent amb ell.
Va ser tan famós, tan conegut i tan estimat per molts,
encara que aquell era una miqueta sec, eh?
No et creguis tu que...
Era simpàtic però no tant com la gent es pensa, eh?
A veure, jo crec que tenia el seu humor àcid.
Sí, sí.
Perquè ja podem veure a través dels monòlegs la forma que ho diu i com ho diu.
I clar, tu imagines això, tret de context o en un lloc normal i corrent per entendre'ns,
que no sigui a sobre un escenari o darrere d'una càmera o davant d'una càmera, Andrés,
cada dia fotre de tant en tant, amb perdó de l'expressió, a un com un altre tall, eh?
Ell anava sempre a la seva gresca.
Sempre a la seva gresca.
Mira, jo tinc aquí un escrit, una opinió, d'un magnífic periodista, Enric González,
i aquest escrit, que és un escrit de l'any 2008, va sortir al País,
jo el vaig retallar perquè és molt, no sé, molt concluent.
I el títol de l'escrit que va fer de la redacció que va fer Enric González era
L'home que era a Barcelona.
Anna.
O sigui, no que estava a Barcelona, no.
L'home que era, era a Barcelona.
Era a Barcelona, molt bé.
I diu que les ciutats antigues produeixen de quan en quan una perla humana,
un ser carregat amb un destí fatigós.
Encarnar, en fi, les semblances profundes de la comunitat,
el seu llenguatge, les seves obsessions, les seves misèries,
tot això fan riure encara que no ho vulguis.
Tenen un talent immens i que no es pot fer servir així com així
perquè no els hi pertany a ells, sinó a la comunitat.
Acostumen a ser pallassos tristos, gènits asperes, tipus incòmodos,
i porten dintre de l'estómac com un tumor la geografia espiritual de la ciutat.
Per exemple, Roma va produir Alberto Sordi, recorden?
Si no han nascut en Roma, si no han mantingut amb elles relacions sentimentals,
no intentin comprendre la grandesa d'Albertone,
d'aquest Alberto Sordi que li deien els amics d'Albertone.
Ell va néixer amb el cor de l'ostre, el Trastevere.
Va ser conservador, catòlic, tacanyo, mesquí, solitari.
Va viure sempre amb les seves germanes.
Albertone, que potser, potser, eh?,
deuria ser homosexual o potser no, va estar sempre solter.
Quan li preguntaven per què no s'havia casat,
ell tenia una defensa com una resposta definitiva.
Com? Ficar una estranya a la meva casa?
Què dius?
Imagina't.
Ficar una estranya a la meva casa.
Ella era la part humorística d'ella, però concreta, sí.
Doncs sí.
Barcelona, doncs, té...
És una ciutat ciclotímica i ensimismada,
i aquesta ciutat va tindre a Joan Capri.
És menys conogut que Albertone,
probablement perquè Barcelona no és Roma
i perquè, a fin de comptes,
Barcelona mai ha tingut molt d'interès
en saber què és ni en mostrar-se.
D'haver-se Capri estat encarnat en una altra ciutat,
seria ell, aquest Capri, un símbol.
Com Capri ho era només a Barcelona, pràcticament.
Sí, sí, sí.
Va ser un tòtem discret,
un delicat assumpt interna.
Ah.
Joan Camproví,
Joan Capri pel món,
sí, sí.
Va néixer l'any 1917
al carrer de Mercaders
de la Barcelona més vella.
Va viure tota la seva vida
en el mateix barri,
al costillà entre muros de la Rambla.
la seva família era molt catòlica
i amb els seus familiars hi havia bastants cures i monges.
Segons la seva pròpia definició,
de Joan Capri,
deia
resàvem i menjàvem,
resàvem i menjàvem.
I ja està.
Ja està.
Sí, sí, sí.
Ja saps?
Sí, imagina't.
Quina diversitat, Andrés.
Sí, sí, sí.
T'ho no va dir, eh?
Quantes coses diferents alhora.
Ell sempre va ser un mal estudiant
i era un distret,
però tremendo,
sobretot
quan estava de dependent
en una tenda de marroquineria.
I ell va començar a fer teatre
com a aficionat
i va debutar com a professional
als 33 anys.
Va desenvolupar
una discreta carrera
com a actor,
com alguns àxis teatrals
i unes quantes pel·lícules pèssimes.
Però, bueno,
es deixaven veure.
El dramaturg
Josep Maria de Sagarra
el va identificar
com la perla
de l'ostre barcelonesa
i va adaptar per Capri
diversos temes clàssics.
Se li tolerava tot.
El català mestís,
les improvisacions,
el gènit agra,
Capri,
antipàtic i tacanyo,
depressiu i hipomíric,
funcionava millor
sense textos.
Que bon rotllo, eh?
Que bon rotllo, Andrés.
Que bon rotllo.
Jo no sé si et vaig explicar
que jo vivia a Barcelona
i ell bastant la temporada
també vinc per allà
i al costat de casa
hi havia un mecànic
que jo li portava al meu cotxe.
Alguna casa em sona, Andrés?
I un dia me'l vaig trobant allà
portant el seu cotxe també.
Mare de Déu,
mare de Déu,
com deia ell.
El que mirava, no?
Parlant amb el mecànic.
Escolti,
i això,
si en vez de fer-ho així
ho fa d'una altra manera,
no podria sortir més barato?
Vol dir que m'ha de costar
tants diners.
La pela és la pela, eh?
La pela és la pela.
Però escolti,
li deia el mecànic,
si això és que s'ha de canviar,
no veu com està?
Ja ho veig, ja ho veig,
però per què s'ha fet malbé?
Home, pel gasto,
perquè s'ha desgastat.
Però escolti,
si no ho faig servir tant com això,
bueno, però ho fa servir.
I si una cosa es fa servir,
es gasta.
Si vostè no el toqués,
no el tenia que portar-lo a arreglar.
No, també es gastaria.
I es quedava parat, saps?
També es gastaria, també.
Es quedava parat,
s'ho pensava,
i deia,
oh, però bé l'haig de fer servir.
Escolti, amor,
que dius?
O sigui que,
en tenia que d'unes,
se'm van quedar unes quantes d'ells,
o sigui que ja era un monòleg,
bueno,
aquí parlàvem amb el mecànic,
jo no sé amb les altres coses,
i allà ho vaig suar amb aquell mecànic
un parell de vegades,
quan s'anava deia,
em porta fregit,
em porta fregit.
Com a no m'estranya,
pobra home.
Sí,
li costes més raca,
no és més tacanyo,
saps?
No, no,
i el català,
català català ho és,
tacanyo.
Hem de ser sancat,
si normalment,
si no es pren la pèl.
actor,
tampoc guanyava,
tampoc guanyava tants diners com això,
comprens?
No, no, no.
O sigui que,
i lògicament,
quan va fer la sèrie de televisió,
encara,
però,
medrastant,
res.
Bueno,
jo pararia aquí,
un momentet.
Anem a escoltar,
no?
Sí,
anem a escoltar,
amb un tema que és molt,
molt,
no sé,
molt conegut,
i què et sembla amb aquell tema
que es diu
el casament?
Ai,
home,
ja està,
home,
gràcies a Déu,
home,
ja està,
ara ja està això,
home,
s'ha de ser decidit en la vida,
perquè en realitat,
home,
això ho pensam bé,
què en sabia jo de la vida,
què en sabia,
què en sabem els solters
de l'estimació,
de la compenetració,
de la reproducció,
no res no sabem,
home,
no res,
jo,
no res no sabia,
jo només menjava,
només dormia,
fumava amb pipa tot el dia,
només,
home,
vas a parar,
home,
pensar que hi ha tants ximples
que fugen de la comoditat
que ofereix una senyora,
jo si m'anés,
m'he dit si m'anés,
si m'anés més del que mano,
perquè jo ja mano lo meu,
oi,
obligaria tothom a casar-se,
i demanaria 30 anys un dia
el qui ho posés resistència,
s'ha acabat aquí això,
es casarien,
ja,
ja ho crec que es casarien,
farien tant el burro
com fan la gent
per les cantonades,
ai,
estic molt content,
molt,
molt animat,
ja he dit,
he trobat una gran xicota,
jo,
farà feliç aquesta dona,
ja ho veieu,
ja ho he vist de seguida,
que em faria feliç,
s'ha acabat allò a dormir sol,
amb aquell llit tan gran,
home,
aquell coixí,
que no s'acaba mai,
home,
massa coixí,
però un home tot sol,
allò,
ja ho crec,
molt animat,
ja ho dic,
ara que,
escolteu,
escolteu,
escolteu,
escolteu,
potser ho precipitem,
això,
eh,
no ens esverem ara,
perquè tornar al matrimoni,
potser que no ens l'espintem tan felices,
que el matrimoni és per sempre,
eh,
caigui que caigui,
eh,
i peti qui peti,
i una vegada estàs lligat,
ja pots anar a cridar-los a vendre,
ja,
que no hi ha qui et deslligui,
eh,
meditem una miqueta
i no ho precipitem,
això,
mireu el matrimoni,
ens ho diuen els que fa temps que són casats,
perquè ja ho sento amb aquestes converses
anant pel món,
oi,
els que porten anys de casats diuen,
ja se sap,
a copia dels anys l'amor se'n va,
escolteu,
ells ho diuen,
nois,
l'amor se'n va,
eh,
però ell es queda,
oh,
carai,
si de cas que marxi tothom aquí,
nois,
no,
no,
no,
no,
no precipitem i meditem una miqueta,
això,
mireu,
el matrimoni us ho diu el mateix sacerdot
el dia d'aquell sermó tan bonic
que els hi fa,
el diré la boda,
que els hi fa que és molt bonic,
que he anat amb moltes botes
i m'ha agradat molt sentir-lo,
però a mi he espantat sempre,
perquè comença el capellà dient,
fixeu-vos-hi bé,
els hi diu,
capellà,
el matrimoni és una creu,
malament,
no es pot començar un sormoixís,
jo ho veig que hi ha molts novis
que quan senten això no,
i ja ho deixarien córrer,
el que passa és que ja està tot vigilat,
no hi ha manera,
i mireu,
en les processons de Setmana Santa
haureu vist que molts d'aquells penitents,
pobrets,
porten una creu al coll
i la porten sols,
vaja,
per pesada que sigui,
doncs si serà grossa la del matrimoni,
que han de ser dos a portar-la,
escolteu,
és que li diuen al Sant Matrimoni,
Santus Matrimonium,
perquè és la institució que té més màrtir, senyors.
Oh, no, no, escolteu,
no, i seguim, seguim amb el sermó,
seguim,
no el deixem al capellà, eh,
perquè a vegades l'escoltem
i no ens hi fixem en el que diuen els capellans,
continua el capellà dient,
fixeu-vos-hi bé,
i sobretot conformitat,
resignació,
que quan un es tiri l'altre ronci,
escolteu,
que ell mateix ho reconeix,
que aniran maldades d'un moment a l'altre.
El que passa, ja us diré,
què és el que passa,
què és el que m'ha passat a mi,
que et comencen a atabalar la família,
els amics que et surten cavalls blancs,
i que has de fer un pensament,
i que aquí,
hi arriba un moment
que et fiquen al cap al matrimoni,
encara que no vulguis.
Aleshores ja quedes com a tontat.
No si se'ls heu vist,
aquestes persones que s'han de casar,
que van pel carrer com esbarats pobrets,
van com escopatejats pobrets.
Es revifen una mica, eh,
el dia de la despedida de Solter,
una mica només, eh,
que hi ha anat a moltes despedides de Solter,
i tothom riu,
menys ell, allà, eh.
No sé si no riuria molt més una persona
si al cap d'uns anys
pogués celebrar la despedida de casat.
Després ve l'últim dia,
quan el porten a l'eglésia,
allò és la traca final,
allà es veu ben bé
que el porten enganyat, aquell noi.
Vinga, allà, llums, flors, música, fotògrafos,
tom, tom, tothom, pobret.
Esclar, és necessari
que no se n'enteni
del que li està passant.
Que de totes maneres
no ens alarmem tampoc, eh,
no sortim espantats tampoc.
No, de cap de les maneres,
perquè el matrimoni
també en té de coses boniques.
Només faltaria,
sobretot, frases boniques.
Hi ha una frase
que és molt bonica,
molt agradable,
que diu,
és tan bonic ser dos en la vida.
Esclar, sentiu això
i us engresqueu.
Escolteu,
és que és molt bonic
trobar-se dues persones
que s'estimin,
que es compenetin.
És molt bonic!
Ara que
jo no vull dir mal de la gent
i gràcies a Déu
no és que hi hagi molts casos,
però
és que hi ha alguns matrimonis
que s'ho creuen
que són dos, eh.
Oh, no, no, no, és molt trist,
però és així, eh.
Jo ara el corro aquest perill, eh.
Caso amb una xicota
que al costat meu
és una criatura,
jo.
Doncs qui no em diu a mi
que mentre un dia
estic allà amb el birret posat
no vingui un poc a vergonya
i me li pinti
Sant Cristòfol Nano a mi?
Jo compliré com Déu mana
allà al Palau de Justícia,
però qui m'ho agrairà a mi això?
Vostès m'ho agrairan,
que carai m'han d'agrair a vostès.
Altra feina tenen vostès.
Seria molt trist
que em passés a mi això,
que sóc una persona sèria,
un home honradíssim,
un home que no he freqüentat,
un home digníssim,
d'una joventut saníssima.
En fi, senyors,
que sóc una persona
que arribo al matrimoni
i amb confiança
els hi puc dir a vostès
que em podria casar de blanc.
Doncs que és quasi,
que és quasi,
home,
per l'amor de Déu,
home,
home.
Doncs segueu normal.
Es va casar, no, Andrés?
Es va casar, no?
Estava casat, sí.
Perquè després d'aquestes
preciositats de paraules
que ha dit sobre el matrimoni,
per dir-ho així,
jo no sé si la seva dona
estava molt contenta, eh?
Sí.
Ell va ser sempre un mal estudiant,
però un mal estudiant, eh?
I un distret dependent
d'una botiga de marroquineria.
Va començar a fer teatre,
lògicament com a aficionat,
i va debutar com a professional
als 33 anys.
i va desenvolupar
una discreta carrera
com a actor
amb alguns èxits teatrals
i unes quantes pel·lícules
que, en fi,
cinematogràficament
eren dolentes.
Però la gent,
la gent l'acceptava
amb gràcia,
perquè no coses
que tècnicament
puguin ser...
si en bassabones...
Exacte,
però la gent s'ho passava bé
amb les pel·lícules d'ell.
El dramaturg
Josep Maria de Segarra
el va identificar
com la perla
de l'ostre barcelonesa
i va adaptar
per Capri
diversos clàssics
que, en fi,
se li tolerava tot
amb ell, saps?
El català mestís,
les improvisacions,
el gènit agra
que hi posava.
O sigui,
era depressiu,
hipocondríac,
funcionava millor
sense textos
perquè llavors
ell improvisava.
Tot això que estem sentint,
tot això té un text,
però ell el text
se'l mirava
i després improvisava.
Se'l passava, no?
Exacte,
i era així
el natural d'ell,
completament natural.
Amb un dels seus
molts dies negres,
perquè en tenia bastants,
es va negar
anar al teatre
i ho tenia que actuar.
Anda,
i per què?
I una mica
i la seva dona
se'l van emportar
a la força
fins a l'escenari.
Dóna't compte.
Capri,
seu en una cadira,
salsa el taló,
ell s'ha agut
a la cadira
sense dir res.
I la gent rient
només de veure?
No, la gent esperant.
Ell,
diversos minuts
en silenci,
mirant el públic
cap a una banda,
cap a l'altra.
I després va començar
a explicar
el que li passava.
Més o menys
era alguna cosa així.
Miri,
jo no volia vindre,
no em trobo bé,
estic aquí
perquè la meva dona
m'ha obligat
i carai,
el públic
es moria de riure.
El públic
es moria de riure.
Ell tenia
la capacitat
d'expressar
amb un surrealisme
natural
el fos
que es diu
Splint
de Barcelona.
Hi havia el critic
Marcos Ordóñez
que va intentar
definir els seus
monòlegs
així.
Era
com un Jordi Pujol
després de prendre's
un àcid.
O sigui que
qui recordi
les converses
que tenia el Jordi Pujol
a les conferències
que era molt obert,
molt improvisat,
però ara imagineu
un Jordi Pujol
que s'ho havia pres
una droga,
un àcid,
doncs al cap
li venia a ser
una cosa així.
I Josep Pla
el va incloure
entre els seus esquits
que eren
homenots.
Homenots.
Sí,
molt bé.
La seva depressió
es la feia permanent
des de l'any 1982
i aguda
ja la seva depressió
des de 1992
quan va morir
la seva dona.
Ell va morir
l'any 2000.
El seu enterrament
no va ser
com el d'Alberto Sordi.
No hi va anar
mig milió
de persones.
Bé,
les seves
pertenències,
les seves herències
es van repartir
com diria jo,
com
mulletes de pa,
mulletes de pa
sobre una taula.
Saps?
Sí.
alguna cosa
hi havia
amb ella
amb aquella
caracterització
que hi feia
del senyor
Casamajor
que feia
amb Sardà.
També hi havia
alguna cosa
de Buenafuente.
En els últims temps
una expressió
ha tingut cert èxit
amb la premsa catalana.
El català
emprenyat.
El català
cabrejat.
I es tracta
d'un mensatge
en còdic,
una apel·lació
pòstuma
a Joan Capri.
jo no sé si...
Dintre d'aquest
que bonic, eh,
Andrés,
que se'n recordin
allò que dius
passat tants anys
i encara estigui present.
I acaba aquesta crònica
dient
costa entendre
Barcelona,
és una ciutat
que pateix,
esclar,
estem parlant
de fa uns anys
enrere,
una ciutat
que pateix
apagons
tremendos
i hi va haver una temporada
que, escolta,
s'anava l'any
per aquí i per allà.
Hi havia col·lapses
ferroviaris,
motients a les pistes
de l'aeroport,
enfonsaments
del subsol.
Ara
es disposa
a passar a set.
Barcelona
és desconfiada.
El temor
del túnel
sota la segada família
reflexa
la convicció
que si pot passar
un desastre,
passarà.
És una ciutat
amb la depressió
interioritzada.
Aquesta ciutat
és capri.
És el pitjor moment
amb un fred
endins,
asfixiada
per l'angoixa.
Obre la boca
i en lloc
de deixar anar
un crit,
diu
carai,
sempre queda graciós.
Això és el que
va escriure
aquest magnífic
periodista
Enric González
amb la seva opinió
i amb el títol
Un home
que era a Barcelona
amb el diari
El País
el 13
del 4
del 2008.
I fem una cosa,
Andrés,
ens queda poc temps,
podríem sentir
un altre, no?
Anem a sentir
un altre tema.
Quin títol porta aquest?
Doncs aquest
buscarem un tema
que sigui també distret.
Bueno, és que
ara fet
ho són tots.
Mira,
podríem posar
el que ell deia
El món és així.
Una de les coses
que em té preocupat
és el sentir
que els comentaris
de la gent
de que si abans
nosaltres
érem més maliciosos
que el jovent d'ara,
que si nosaltres
quan anàvem
amb una dona
anàvem per feina,
que avui
la joventut
és més despreocupada,
que només pensa
en ballar,
en contorsionar-se
d'aquesta manera,
en tirar-se
per terra,
amb els bugui-buguis,
amb el tenis,
quinta teta,
teta,
quareta,
fuet i fuet,
i que no es preocupen
de res més
i que nosaltres
no,
érem més dolents,
més maliciosos.
Nois,
no sé,
jo que voleu escudir,
jo recordo
a la meva època
que nosaltres,
primer de tot,
haig d'aclarir
que per feina
en aquest país
no s'hi ha anat mai.
Ara bé,
si és que volen dir
per feina
anar amb una dona
i que passessin
certes coses,
jo el que veig
és que jo
sentia a casa
a vegades
que deien
i he vist fulano
que anava amb una noia
i es veu
que van en sèrio
perquè els hi vista agafats.
És a dir,
quan anaven del braç
vol dir
que anaven en sèrio.
Que després passessin coses,
jo no en dubto,
però pel carrer
se'ls veia
del braç només.
Anaven del braç,
anaven en sèrio.
Ara no.
És que ara
la joventut d'ara
és més punyetera.
No van del braç,
van del ganyot,
diguem.
Van agafats
com una sola peça.
Van empotrats
l'un de l'altre,
tots som pèls,
tots som peluts
i desenganyem-se
el pèl,
crida pèl, eh?
La prova és que
d'entant en tant
es paren
i
enllà tots dos amorrats
al mig de tota la gent
i com si res
continuen caminant.
Si això
ens ho fan
a les nostres barbes,
què voleu
que no facin
d'amagat
aquesta joventut
i no és pas
anar contra d'ells,
el que vull dir
és que de tontos
no entenen res.
És que vull dir
que això
que tot el dia
es tiren per terra
ballant
i ho fa estin foit
i 15-30,
no, no, no, no, no.
Tot el dia
bellugant-se
no pot ser, eh?
Hi ha d'haver un moment
que un dels dos
que un dels dos ha de parar
o si no
no neixerien
tantes criatures
com neixen, eh?
I la prova és,
la prova és
que moltes vegades
se li acosta
aquesta noieta
que va anar
amb unes noietes
que són uns bombons, eh?
Se li acosta
i li diu
Escolta, tonet
amb el pol·lut, oi?
Aquest mes
no...
no m'ha arribat
allò, saps?
I el tonet
o pol·lut
diu, home,
potser vindrà el mes que ve,
jo,
potser porta retrasse,
jo,
això s'ha retrasat,
ja ho veuràs,
perquè mira la Renfe
a vegades també.
Home,
per l'amor de Déu,
no ho comparem
amb la Renfe,
no, i si això,
ja em porten
de retras els trens,
però un mes de retras
no l'ha portat mai
un tren, eh?
Sigui com sigui,
ve el segon mes
i la nena
diu, dones,
tampoc no m'ha vingut, això.
I el pol·lut,
com el que fa dos mesos
que no ha vingut,
pensa,
si se n'entera el seu pare
em caurà el pèl a mi.
I com que el tercer mes
tampoc no ve,
el pel·lut de Déu,
doncs mira,
no hem de tenir pèls a la llengua,
ho hem de dir la teva mare.
I les mares,
jo les planyo,
les planyo
perquè avui
quan a una criatura
se li acosta
i diu que fa tres vegades
que no funciona,
s'emprenyen les mares, eh?
Amb tota la raó,
però una miqueta de paciència.
Penseu que de fet
el tenir una criatura
avui ja té
més o menys poca importància,
avui ja ho veieu
que el més bonic,
inclús es queda més modern,
sentir-hi,
saps,
flana de tal,
sí,
doncs ha tingut una criatura,
està bé,
i és soltera,
oi?
Està bé,
es veu que és espavilada,
aquesta noia,
oi?
Es veu que val,
aquesta noia,
és així,
avui,
avui més aviat fa mal efecte
si ets casat,
anunciar que tens tingut una criatura,
fa lleig,
queda traçat,
avui queda més modern,
agafar una revista,
llegir,
hace 20 años que vivimos juntos,
pronto nos casaremos,
parece que ya nos comprendemos,
pronto nos vamos a casar,
després de 20 anys de tenir-la a casa,
tatxar-la com un meló
per si surt bona,
aleshores diuen,
penso que ens podrem casar,
nois,
què voleu fer-hi?
El món és així,
què hi farem?
No sé què farem,
Andrés,
però el que sí que podem recomanar,
si et sembla,
és anar al cinema.
Exacte,
mira,
per aquests dijous,
allà al Parc Francolí,
que està al barco,
no és que sigui un barco de debò,
però li diuen al barco,
perquè hi ha els jocs infantils,
hi ha un xiringuito,
i hi ha taules per poder dinar,
sopar,
berenar,
esmorzar,
el que vulguis,
doncs a les 10 del vespre
fem cinema al Francolí
o cinema a la Fresca,
el que vulguis,
i allà hi haurà tot de cadires,
podràs seure,
és completament gratuït,
i passarem la pel·lícula
Siguem el rollo,
una pel·lícula divertida
pels grans i pels petits,
i a partir del dilluns,
allà al casal Sanitas Tarraco,
a les 5 i mitja de la tarda,
amb entrada totalment gratuïta,
passarem la pel·lícula
Sueños,
una pel·lícula sueca
del director
Igmar Berman.
Fantàstic.
Això és el que tenim de cinema,
no?,
per aquesta setmana,
i també hi ha apuntant
de cara a la setmana vinent.
Molt bé.
Andrés,
gràcies.
A vosaltres.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà!