This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
El meu avi, el meu avi, el meu avi.
El meu avi va anar a Cuba a d'Ordo del català.
El millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amo i catorze mariners.
Eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafruixer.
I abans de saludar l'avi Ramon us ho dèiem.
Avui és dimarts, dia 12 de febrer, el dol, l'enterrament i la crema.
Avui des de les 5 de la tarda al vestíbul del Teatre Metropol,
obertura de la Casa Mortuòria i vella del fèretre de Carnestoltes
a carrac de la Colla La Bota.
A tres quarts de nou, a la Rambla Nova,
davant de la Casa Mortuòria, el Teatre Metropol.
Concentració de les comparses del dol, ploraneres,
ball de diables, drac, bou, víbria,
colla diables, Boramar del Serrallo, timbalers diversos,
la màscarada del dol, els cremallers de teia
i els èquits del Carnestoltes i de la concubina.
A les 9, a la Rambla Nova, davant del Teatre Metropol,
sortida del sèquit, el lliurament del testament
d'en Carnestoltes al notari Llucifer del Vall de Diables de Tarragona.
A un quart de 10, a la plaça de la Font,
lectura del testament del Carnestoltes per part del Llucifer, notari real.
A tres quarts menys cinc, de 10 de la nit a la plaça de la Font,
l'enterrament del rei Carnestoltes
amb la crema del ninot i la ninota i la bota,
encesa pels cremallers.
Tot seguit a la plaça de la Font,
benedicta del concurs de comparses.
I quan manquin 10 minuts per les 12 de la nit,
aproximadament al campanar de la catedral hi haurà el toc de quera
o l'entrada de la quaresma.
Ara sí, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ha vist que m'ho sé, eh? De carrerilla, eh?
Ho ha vist, ho ha vist.
Home, no hi ha com ser jove.
Clar, no, i també...
Jove, activa...
Que et surten les coses, que et surten perfecte.
Tens les coses tan clares com llegir, avi, això ja...
Però clar, ho hem llegit, eh?
A veure, això de saber de memòria és no de res.
De totes formes, jo quan escolto un discurs,
o escolto, hi ha notes si està escrit o si és que ho improvisa,
doncs canvia molt, eh?
Li he de dir una cosa.
M'adona molta ràbia
quan hi ha algú que s'ha de defensar d'alguna cosa que li han acusat
i no pugui dir un que no
i que veus que està allà llegint perquè jo no sé què.
I dius, home, però si és una cosa que t'ha de doldre,
t'has de defensar cap allà espasa.
T'ha de sortir el geni.
Però jo crec que hi ha molta gent al voltant que li diu
no, no, tranquil, que potser encara fotràs la pota fins a dalt.
I que jo crec que és una manera de...
Apaciguem-nos a la bèstia, no?
No, sí. De totes formes...
Ai, quina tos. Ai, quina tos, avi.
Ai, quina tos.
És el temps que tinc, ja.
Ja, ja, ja.
No, de totes formes hi ha vegades que tampoc és convenir en cridar.
Perquè saps què passa?
Si estàs amb una...
Pues tu, i has de parlar d'una cosa,
i un s'altera una mica i et provoca, eh?
Sí.
Si tu també t'alteres allò, no hi ha qui ho aclareix.
Això és veritat, eh?
En canvi, si un dels dos té una miqueta d'ironia
i parles amb ironia, l'altre no sap si te n'enfots,
o no l'entens, o què passa.
I llavors la cosa va apassiant, saps?
Jugant una mica amb les paraules se refereix, no?
Sí, sí, sí, sí.
És que, clar, potser sí, avi, potser sí té tota la raó del món,
i és una manera de dir, no, no, cadascú posem una miqueta de seny
i ja farem feina, no? Ja farem feina.
Si quantes vegades per un puesto i quedes parat,
quan veus el preu o veus el que almenys t'esperes,
te quedes parat i no tens ni grans de cridar ni de parlar.
Vull dir que tot té un límit i un primer sentit, saps?
Vull dir que...
Doncs sí, doncs sí.
Bueno, però mira, la vida segueix, veus?
Un any més, tornem a estar igual.
I aquí estem, la mal de contents, avi.
Jo no sóc el que era, però sóc...
Com que no és el que era? Què passa, avi?
Abans encara podia dir si no fos això, si no fos allò,
però ara jo no dic si no fos.
Ara dic, és això, és allò.
O sigui, també canvia la cosa, eh? No et pensis tu que...
Però avi, avui hem de parlar d'aquest darrer dia del carnaval.
A més a més, un darrer dia del carnaval
que és molt esperat per les comparses
perquè durant aquest cap de setmana han lluit
i han gastat, diguem així, tota l'energia que tenien
i ho han deixat tot pels carrers de la ciutat.
Ens ho hem passat molt bé veient-les
i que des d'aquí la gent del jurat
que ha de triar quina és la millor comparsa
la que s'encarregarà l'any vinent del carnaval
o la segona millor comparsa.
No, però el que passa és que...
Ho tenen dificilíssim, eh?
Sí, és difícil perquè com que hi ha...
Per exemple, no ho sé,
jo potser a vegades, pel general,
perquè ara com que hi ha tant de luxe, també...
Home, tant de luxe, tant de luxe...
Sí, sí, hi ha bastant de...
Sí, no se creu.
Sí, perquè molta cosa és comprada,
molta cosa que sigui superior a l'altra,
que això, doncs, allò...
I clar, gastos, gastos ni hi ha.
No és allò com abans,
que era la idea d'un,
del que tenien,
feien o improvisaven.
Ara no, ara...
Home, jo crec que ara hi ha una miqueta de tot.
Estan en el temps que estem, eh?
Jo, dir luxe,
doncs, no sé, potser està mal dit la paraula,
però luxe em refereixo, doncs,
amb ornamentació, amb lluïment...
Ah, això sí, això sí.
Amb lluïment, eh?
Molt bé.
El luxe, em refereixo a això, eh?
El luxe que et llueixen és, doncs...
Perquè, clar,
mira quin cotxe més luxós.
No, és un cotxe, doncs,
més bonic que els altres,
a veure quin se destaca de l'altre, eh?
Vull dir,
però és diferent d'abans,
que, inclús els comparses,
se feien ells les robes, se feien...
Ara també ho fan, molt bé,
però la meitat del que porten a sobre
és complementari.
Home,
què diu per les plomes i tot això?
Plomes,
pels billetons...
M'entens com vull dir?
Sí, sí, perfectament.
Clar,
que a part d'això,
hi ha la noia aquesta
que llueix de si
el que té d'ell propi d'ella.
Home,
és que hi ha...
Que aquí està la gràcia, no?
Hi ha de tota la vinya del senyor,
gràcies a Déu,
perquè és que si no,
tots seríem perfectes
i no pot ser.
i hi ha algunes
que han de tenir una miqueta més de xixe
i altres de limonà.
M'entens?
Vull dir que...
Oi, saps posar vermell i tot, eh?
No, per això...
Sí, sí.
Home,
si per això m'he de posar vermell...
Home,
que jo l'he visto, eh?
Que jo l'he visto, eh?
Ja,
tot això ja...
Ja no...
Ja no em fa posar vermell.
Sí, sí.
A vegades,
a vegades,
a vegades,
sols el que veus i diuen,
te pots posar nerviós.
Clar.
Però vermell, no.
Home,
ara hauria de fer la...
Mira, quina llàstima que això sigui la ràdio, eh?
Quina llàstima que això sigui la ràdio
i que no li poséssim una càmera aquí
per poder veure-la, eh?
I per no portar
una d'aquests de lluïment aquí a la ràdio, també.
Mira de...
I llavors,
podria parlar sobre el fet directe, no?
Ja està, ja està.
És que tu em pots dir,
és que tu,
ah, mira, vostè no va veure això,
no va veure...
Bé, jo vaig veure el que vaig veure.
Sí, sí.
O no vaig veure.
Sí, sí, sí.
No.
Però vull dir que és bonic per això, eh?
Perquè,
veus...
També és graciós,
perquè, clar,
la voluntat que hi ha dels que hi van
és molt interessant
perquè no és el mateix que no hi ha de 18-20 anys,
aquella que també li fa gràcia que ha passat els 20 anys.
No dic els anys, no?
No, no, no.
Però vull dir que també és belluga.
I tant.
també és belluga,
també té la gràcia.
O sigui que,
el carnaval d'ara és això,
és un lluïment.
Mhm.
Així com abans, per exemple,
era veure el disfress més raro
o més original.
Sí.
Ara,
doncs és de lluïment.
Home, clar,
com ha de ser,
depèn de com, no?
Per això a l'època...
Home, també va haver,
també va haver una miqueta de bastant,
diguem-ho,
una miqueta bastant de queixa.
Perquè hi ha moltes coses que ara mateix,
no sé com les aguantem,
però que hi ha gent que diu,
fins aquí prou,
i a veure si ens fan una miqueta més de cas.
Que també serveix això,
el carnaval, avi.
Sí, sí.
Sempre l'hem utilitzat com aquell puntet d'ironia,
com aquell puntet de protest que tenim tots, no?
El carnaval és això.
El carnaval és això.
El que passa,
que per exemple,
segons les èpoques,
països,
o segons...
Doncs,
el carnaval és més carnaval.
Sí.
Entens?
Sí, sí, perfectament.
Allí hi ha gent que es desohoga com pot,
els altres que s'enfaden com poden,
o sigui,
tot...
Saps?
Ara, doncs no,
ara ja...
O sigui,
perquè una època ho van prohibir,
ja vas mitja d'allòs,
l'altra perquè no diguin.
i una cosa a l'altra,
doncs clar,
ha de ser més lluïment.
No, no.
O sigui, la ironia...
L'avi va al cap del carrer.
O sigui...
Vostè està allà amb els joventons,
encara,
i amb la festa...
No, no, no, no.
No, vull dir...
No, no, no, no.
No ho segueixi,
no ho segueixi, avi.
Deixem-ho aquí, deixem-ho aquí.
No, vull dir que és bonic,
que és bonic.
Avi, fem una cosa,
que és una anècdota que l'avi m'ha explicat...
Jo crec que des que ens coneixem
són aquelles coses que m'agrada que m'expliqui.
En tal dia com el d'avui,
però feia uns anys,
l'avi Ramon anava pel carrer,
que estava fent el servei militar,
si no me'n recordo malament.
Sí o no?
Clar.
Clar, i vull que me l'expliqui,
perquè hi haurà molta gent
que potser a dins de la innocència...
El que passa, eh?
El que passa és que, clar,
també era una altra època, eh?
Clar, i així.
Jo vaig fer el servei allà...
Vaig fer el servei allà a Pedralbes.
Sí.
I llavors, per Sants i per la Torrassa,
doncs hi havia una espècie d'escampat, carretera,
que anava fins allà a la Diagonal, saps?
I un dia aquest, com avui, que no estàs...
Com fas el mili, no?
Aquell dia no estàs...
Clar, tu estàs amb altres històries.
Les tenies al cap al cap.
Cony, veig que venien...
Venia un ataúd.
Ah, sí.
I unes dones plorant.
Pobre gent.
Amb el manto, plorant.
Ah, sí.
I jo dic, ves, ves,
ara, clar, i com que hi ha un cementiri per allà,
també hi havia un cementiri per allà,
dic, ves que aquesta gent,
a més d'anar...
Com que és un camí que no és prou d'allò,
es deu anar portant-lo a peu, coses.
Clar, això propi d'aquell temps, no?
Dels anys que et parlo jo, eh?
Sí.
Que fa bastants anys.
Una miqueta.
Fa bastants anys.
Fa 20, 20 anys que m'amor l'àvia.
Jo em vaig aturar,
dic, què sé passar?
Quan passen pel davant,
una que les garrapava no sé què per aquí dalt,
s'arremenga fins a cap i dalt,
amb uns pèls i uns...
Dic, però què és això?
Clar, l'àvia estava a ella, a les seves coses.
L'altra, que l'acotxar-se,
d'aquí al davant li va caure una part de...
Dic,
que llavors ja...
Llavors vaig veure...
Va ser conscient, no?
El carnaval i el que és la ironia, saps com vull dir?
Vull dir que estava fet amb tanta gràcia...
I amb tantes ganes.
amb tanta gràcia.
Sí, sí, sí.
Allò va ser un número, clar,
que eren homes vestits de dona,
les dones vestits d'home,
i clar, un dol...
Clar, elles eren vestides d'home,
però fixa quina facenda fotíem,
perquè com dius tu,
amb una ermilla i una americana,
amb allò que li surt aquí al davant,
no rebentaven,
no rebentaven a l'ermilla.
Però li faltava molt poc, no?
Li faltava molt poc.
I ella remengança fins dalt,
ensenyar les cames,
amb uns pèls.
Vull dir,
això és el...
Això és el carnaval, avi.
Ni més ni menys.
Ni més ni menys.
Una cosa, doncs,
que està dita, doncs,
sense cap mal d'allò,
però vull dir,
era...
I era en una època,
que escolta'm,
que s'havia anat molt al tanto
el que deies i el que feies.
Sí.
Que aquí està encara més la gràcia, saps?
Perquè era quan aquell temps
que segons el que deies,
que el que feies...
Et donaven un mastegot, no?
Et donaves cap a la presa directament.
Sí, sí.
Però era aquell barri
que estava quasi a les afores,
i era una mica d'escampat,
i era d'allò.
Escolta'm,
va ser, va ser.
Com també a Sitges,
anava un marino,
pel carrer,
va vèncer una cervesa,
i davant del peu,
va passar una noieta...
Escolta'm.
Aquelles sexis, sexis, no?
Guapes, guapes.
Sí, sí.
I clar, i en sec,
també,
no sé què li passes al cotxe,
i també uns...
Els peus.
Era,
en aquella època, també,
a Sitges,
com he sigut sempre jo,
que era el d'això dels mariques,
o com vulguis dir-ho.
Sí, a Carnaval, sí.
I aquest, clar,
era un.
Era un d'aquests.
d'acord.
I clar,
tan ben carteritzat,
i tan ben d'allò,
us semblava una noia.
Clar,
quan aquell marino,
que se la mirava,
amb aquells ulls d'allò,
i li cau...
De de Sitges.
I es veu allò,
li va caure el pot,
es va quedar,
i es caracolava,
després de riure,
perquè va dir,
on t'estic jo?
Home, clar,
estàs a Sitges,
és que Sitges passa aquestes coses.
Això és el carnaval,
saps?
Sí, sí, sí.
I també a Vilanova,
el dia dels caramels.
Doncs clar,
i a la plaça...
per aquestes ates,
això del caramel,
sí, dels caramels.
I d'això,
i clar,
jo vaig veure,
i clar,
es veu que,
doncs clar,
la gent tiren caramels agrapats,
però es veu que hi havia un pobre home,
que era calvo,
no s'ho va acudir posar esgorra,
ni res,
i què va passar?
És un provocador,
aquest home és un provocador.
Dels balcons,
va veure aquest tiro al blanco,
i tan blanco,
com van fer aquest pobre home,
encara corre ara,
posant-se les mans al cap dels cops.
Vull dir,
que són aquelles coses que,
que fan riure quan t'hi trobes.
Sí,
però a la persona aquesta,
no crec que li ha de fer riure a mi.
Després,
després penses,
dius,
veus,
i això és el carnaval,
és aquesta cosa.
Sí,
i més,
quan,
quan hi havia èpoques,
on no hi havia llibertat,
perquè ara,
ara són el que facis així,
t'agafen,
te diuen,
però saps que si t'agafen els 3 dies,
te deixen anar,
perquè és insolvent,
pel que sigui.
Vull dir,
però en aquell temps,
que la gent,
quan feia alguna cosa,
s'havien de preocupar,
de veure com ho farien,
com ho dissimularien,
on se trobarien.
No, no,
i que havia,
que la picaresca era picaresca.
Aquí està.
No,
allò que es diu,
ara hi ha una paraula,
avi,
que dèiem a ma mare,
s'envergüençaria.
Sí, sí, sí.
És que abans hi havia picaresca,
i eren una miqueta,
s'envergüences.
Sí, sí, sí.
Però ara ja és el sumon,
no?
Depèn de quins.
Estem parlant de tots.
Jo el que voldria,
és que els que m'escoltin,
doncs que s'ho prenguin d'una manera,
que jo parlo amb ironia,
eh?
Que no ho critico,
ni ho aprovo.
És una ironia
de l'època, eh?
No, del que li va trobar,
del que s'ho va trobar
i del que va dir un avi.
Ara, per exemple,
segons que passa pel carrer,
uns passen mirant-s'ho,
no em fan cas.
En algun temps,
segons el que era,
havies anat al tanto,
perquè segons la paraula que deies,
per exemple,
si un...
Mira,
és que hi ha coses
que em sap greu dir-les
perquè no les prengui d'això.
Però, bueno,
per exemple,
en aquell temps,
deies un...
Aquest és un lladre.
No dius una paraulota, eh?
No, no.
Aquest és un lladre,
aquí, allà,
doncs,
l'agafaven, saps?
No,
era l'època,
no,
no feien gaire cas.
jo.
Aquest...
Clar, clar, clar.
Home, però,
això...
Bueno,
me refereixo...
Era molt fort.
Que vegin,
que a vegades,
les coses,
la llibertat que tenim,
i llavors,
quan se feia alguna cosa,
la manera que s'havia de fer,
perquè no...
Sí, sí, sí.
Que aquell veí no diguessis
que has fet això.
A més a més...
O aquell que no et podia veure digués...
O sigui...
Ara li anava a dir,
molta gent que va caure en mans enemigues,
diguem-ho així,
i va ser per culpa d'una venjança,
o va ser per culpa d'una enveja,
no?
Això et dic jo.
Perquè això es veu que s'estilava molt abans.
Sí, sí, no, no.
Que aquell tenia una casa millor que la meva...
Podia explicar-te molts casos,
podia explicar-te,
però ara no és el moment.
No, no, no, ara està...
Hem marxat una miqueta de la història.
Ho he dit perquè comprenguin,
quan se feia alguna cosa,
com s'havia de fer,
de la manera que s'havia de fer...
I amb la por que s'anava.
Si fes una festa...
ara faràs una festa on doni la gana.
Vine a la Guàrdia Urbana i et dirà,
escolti, que això...
D'acord.
Però aquell temps havies de anar al tanto
si fes una festa particular
o feies un dia una broma.
Segons el que sigui,
havies de anar al tanto
el perillós que era.
Llavors,
és per veure la importància que tenia
un disfressar-se d'una cosa
o disfressar-se de l'altra.
Perquè ara mateix sortirà un disfressat de capellà
i no li diran res.
No, no, i tant.
Al contrari,
que no sabem si és capellà o no és capellà.
O cap aquí o cap al costat.
O de bisbe o del monjo o el que sigui.
Llavors, imagina't,
segons el que et disfressaves,
cuidad-ho,
que llavors podíem pensar que te n'en foties.
No, imaginem...
Ara estava pensant...
Sé que ara ja marxaré del tot de mare.
Clar,
nosaltres esperem per Santa Tecla,
anem de festa en festa,
esperem per Santa Tecla
amb candeletes
els diàlegs que ens ofereixen
els dames i vells.
Vostès s'imagina aquest espectacle d'homes i vells
en aquell temps...
Ja n'hi havia.
No, no, m'imagino.
Però, clar,
havien d'anar amb peus de plom
per a veure com ho deien
i de quina manera es deia.
però a veure,
a qui ara segurament
que també més o menys ho miren,
però, clar,
no es tallen.
És el que dius,
mira, tirem-ho,
tirem-ho cap endavant
perquè és el que pensem
i és el que fem.
En aquell moment podíem pensar moltes coses,
però fer-les...
Hi ha una cosa,
per exemple,
una cosa vaig a l'altra,
però és tot pels fills.
Sí, sí, sí.
hi havia un gran humorista,
un gran caricat,
un gran d'això,
que aquest sempre explicava xistes,
però sabia...
Que hem de recordar que xistes
és més que acudits, eh?
Sí.
Explicava el xiste,
però llavors sabia...
Sí.
L'explicava perquè li feien explicar,
sabia que la multa la tenia pagada.
o sigui que el públic,
el públic ja agafava els cèntims
per pagar la multa.
O sigui,
abans que comencés...
Ja sabia...
Ja sabia...
Aquell que expliqués,
tenia multa,
però hi havia el públic
que la pagava,
perquè tenia ganes de sentir
aquella cosa
que no estava tolerada.
Sí, sí,
que sortia una mica...
O i tant.
En recordo jo,
per exemple,
un dels que explicava ell,
innocents en aquell temps,
però, però,
diu,
agafa,
un baú,
saps?
I agafava,
i traia flors.
Sí.
Una de groga,
una de blava,
i resulta que com
més encerrades estan,
salen més rojos.
Ah!
Vull dir que aquest temps...
Hola,
com jugava amb les paraules,
també era un home, eh?
Sí, sí, sí.
Diu,
senyores,
Maria Serradures.
Ah.
Serrín d'Itàlia.
Era quan els alemants
i els italians
estaven,
que els americans
ja,
doncs,
tenien Itàlia ja,
mitja agafada,
aquella guerra.
Però ell ja deia,
Serrín d'Itàlia.
Ell deia,
serradures.
Clar, clar.
No, no, no.
Però el vostre deia,
que serrendeixen, saps?
Sí, sí, sí.
Serrín d'Itàlia, no?
Per això,
no té importància.
És com su majestat ogea, no?
Sí.
Però imagina't tu,
en aquell temps,
que a cada puesta hi havia un policia
o un d'amagat,
a veure el que feia,
el que deia,
clar, les coses.
I avi,
m'ha explicat fa temps,
que un dia que anava vostè
parlant amb un altre company,
i va parlar en català,
i li van fotre un mastegot,
perquè no parlava en cristiano,
era la història?
era aquí al Carreixart.
El Carreixart era.
Anava cosí meu,
teníem 12 anys,
anàvem parlant,
parlant,
i els ex agafen un manotasso,
oiga,
o dejáis de ladrar,
os meto un manotasso,
que...
O dejáis de ladrar,
li va dir avi.
Sí, sí.
I llavors,
es girem,
clar, vam anar un tricòrnio,
que vam,
ep, calla,
vull dir,
venjar la mona,
i anàvem els 3 o 4 amics,
i venia un germà d'un,
que tenia uns 8 anys,
9 anys,
i en això,
nosaltres estàvem parlant,
i aquell,
va passar un sargento,
i es va quadrar,
i es pensava que se n'enfotíem d'ell.
Ah!
Si nosaltres no estàvem bellots,
i aquest xiquet va...
Es va fer estar,
almenys 10 minuts,
drets allà firmes,
com,
vull dir,
que a cada època...
No, no, però,
això,
ara mateix seria inimaginable.
No, no,
explico ara,
perquè tu,
m'has provocat el que sigui.
Ara, ja està,
ja està,
ja ho tinc fet, ja.
Però hi ha coses,
que,
que no són explicables,
i t'ho podré explicant-ne moltes,
m'entens com vull dir?
Sí, sí, sí.
Vull dir,
que, doncs,
hem de pensar que,
segons l'època es pot fer,
i ara,
ara el Carreval és més aviat de,
de lluïment,
perquè clar,
tu saps el bonic que és,
quan veus aquells,
aquells grups,
quan ballen,
com van,
és molt interessant,
és l'època,
i és molt bonic,
per això,
ja ho diuen,
la Rua de Lluïment.
Doncs sí.
Ja ho diuen,
la Rua de Lluïment.
Sí.
I l'altra cosa...
La Rua de Lluïment i la Rua d'Artesaníac,
és la primera,
segona i primera.
però clar,
el Carreval,
ja no em fas de cas,
perquè,
durant l'any,
aneus tant de Carreval,
perquè a vegades,
t'enfocan la televisió,
i veu una sèrie de senyors allà,
que estan fent un Carreval,
perquè,
un diu una cosa...
Quina por,
a vegades,
a vegades,
quan veus la televisió,
i segons qui parlen,
som en xerigotes,
això que fan a Càdix de xerigotes,
doncs,
a vegades,
segons qui parla,
et diuen unes coses i dius,
però,
aquest tio s'ho creu,
això que diu?
Mavi,
entre vostè i jo,
aquesta gent de les xerigotes,
que m'agrada molt més,
que aquests altres,
que m'està anomenant,
no passen de la xerigota,
i aquests altres,
poden arribar a manar un país,
per entendre'ns,
no?
Possiblement,
poden arribar a fer,
segons quines coses,
en un país.
Barregem tot el que barregem,
tot i és,
ja és així,
però,
de totes formes,
això ho hem creat nosaltres mateixos,
eh?
Vull dir que,
per una cosa per l'altra...
I què hem de fer per parar-ho, avi?
Què hem de fer ara per parar-ho?
No ho sé.
Això que no ens agrada,
i veiem que,
el mal que estan fent molta gent.
No,
val més no,
cinc comentaris d'aquell,
no?
No es diu així?
Ja,
però estem aquí, no?
Estem aquí,
i veiem que molta gent pateix.
No,
saps què passa?
Que també trobes,
per exemple,
els que han de portar la cosa, eh?
Són una sèrie de joventut.
Més que res,
parlo ara,
una joventut anònima, eh?
que treballa,
que és com ha de ser.
I gràcies a aquesta joventut,
i a aquesta gent,
que treballa anònimament,
aguantant les coses,
potser,
potser,
arribarà un moment,
que ens donarem compte,
del que no és,
i el que és.
Perquè,
a vegades,
critiquem la joventut.
Però quants joves hi ha,
que no els veiem,
que quan els tractes,
veus que són,
el que han de ser?
Quanta joventut hi ha?
Però que hi ha gent molt maca, eh?
Sí,
gent jove,
molt maca.
Aquests,
aquests no hi ha morbo,
aquests no omplen pàgines de revistes,
aquests no omplen televisió,
aquests han de treballar com poden,
han d'anar allà on poden,
de la manera que poden.
Però aquests almenys,
el dia que convingui,
són responsables,
seran responsables,
del que han de fer.
No aquests,
que cobrant,
no cobrant,
fent i no fent,
van pel davant,
no.
Aquesta joventut,
és la que jo crec,
que serà la que aguantarà la cosa,
i ens donarà una sensació de...
En fi,
no ho sé,
potser a mi em sap greu,
perquè a vegades,
tu em parles,
jo et parlo com si,
com l'avi,
amb una neta,
i ho sent gent,
però que pensin,
que pensin,
que tot el que dic,
en aquell moment potser és desagradable,
o agradable,
però que ho pensin,
i que vagin veient,
que tot té un fondo,
perquè clar,
anem a dir per sort,
diuen,
per sort o per desgràcia.
Per sort, exacte.
Per sort,
podem estar aquí explicant-lo.
Tinc l'edat que tinc,
i he tingut la sort de poder aguantar,
doncs,
totes les èpoques,
i moments que he tingut ocasió,
per la manera de ser jo,
potser de la feina que he fet,
potser de mil coses,
he conegut,
i potser puc parlar a vegades,
de coses que a vegades,
no val per,
però també,
en quanta més s'ha de dir.
Clar que sí,
clar que sí.
Avi,
que l'espero la setmana vinent.
Jo espero.
Encara que sigui dimecres de centre,
encara que el tinguem tota la setmana,
règim de bacallà,
la setmana l'espero,
la setmana vinent,
de la setmana vinent.
Això de bacallà també et dius per tu,
no?
Perquè,
el que és callar,
no,
jo no en sé.
Ja està,
ja està,
ja ens encarrotades,
eh?
Sí,
sí,
i no va dir res.
Qui és aquest que va callar?
que va callar.
Avi, gràcies.
Nosaltres no callem.
Fins la setmana vinent.
Adéu.
I és que,
el que diu la cançó,
la vida,
un carnaval.
No és així,
que en la vida no hay nadie solo.
Siempre hay alguien.
Ay,
no hay que llorar,
que la vida es un carnaval,
es más breu vivir cantando.
Oh,
ay,
no hay que llorar,
que la vida es un carnaval,
y las penas se van cantando.
Oh,
ay,
no hay que llorar,
que la vida es un carnaval,
y las penas se van cantando.
Oh,
ay,
no hay que llorar,
que la vida es un carnaval,
y las penas se van cantando.
Oh,
oh,
oh,
oh,
oh,
oh.
Oh,
oh, oh.
Oh, oh, oh.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!