El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi d'Anna Cuba, a d'Ordo del català,
a el millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
Avi Ramon, bona tarda, benvingut.
Bona tarda.
Ui, que fort, que potència.
És el que ho dic.
No, no, avi, avui el noto de veritat, eh?
Com si fos, que li deia abans, com tres o quatre mesos que no ens hem vist, vostè i jo, eh?
I no, no, que va ser la setmana passada, no?
Joventut, joventut.
Deu ser això, deu ser això, que l'enyorava, avi, l'enyorava.
Potser l'han constipat m'ha fet d'això.
Potser, deu ser això, deu ser això.
Avi, li volia tractar, ja sap que fa poquet que se'ns va morir la Sara Montiel,
com hem cobert. I a més, aquelles casualitats que té la vida, fa aproximadament, que fa dos o tres setmanes,
amb l'avi Ramon parlàvem d'ella, de la vegada que va estar aquí a Tarragona, d'unes fotografies,
se'n recorda, avi, que va fer el Cinxilla i que van crear molta expectació.
Fem una cosa, si li sembla, parlem d'aquest tema, fem un petit homenatge amb ella, amb aquesta gran cantant i a trio.
És curiós que a vegades aquí a la ràdio parlem sense importància de coses, passen, passen,
i llavors resulta que surten amb un gran boom coses que hem parlat com aquell carrer.
És veritat.
Vam parlar aquí, te'n recordes?
Sí, sí, fa res.
De la Montiel, la gent, bueno, mira, la Montiel, la Montiel.
Ara has vist diari, de la televisió, tot saps?
Però bueno, si vols, mira, ja que estem d'això, recordem una miqueta...
Ja està aquí a Tarragona, ja fa alguns anys, però ho fem amb la seva banda sonora, no?
Li sembla?
Sí, sí, sí.
Doncs vinga.
Bueno, i és curiós per això, saps?
Perquè hi ha coses que n'hem parlat sense només per parlar i després, veus?
Escoltem la violetera.
Encantat, m'emocionarà.
Com aves precursoras
de primavera
en Madrid aparecen
las violeteras
que van piando, que van piando, que van piando.
Lléveloаж
Llévelo usted
señorito
que no vale mas que un real
cómpreme
dir-lo en el
ojal.
Són d'aquelles cançons
que emocionen, eh, avi?
Són matíssimes, aquestes cançons.
Escolta, el meu credor
no m'ho he tret pels ulls, per això com els llàpils.
Ha sigut pel nas.
Ja pensava que era per això.
M'emociono, però
m'ho sé aguantar.
De car, de car. Avic, doncs, recorda'ns?
Recordin-se aquella anècdota que ja ens va explicar.
Sí, no, és que... Ho deia abans, fa dues setmanes, crec.
A Tarragona, si fixa
i si es té en compte, no perquè
nosaltres parlem, tu i jo,
parlem així com aquell, les coses
que passen, coses que...
Però a vegades, després aquestes coses
surten amb més envergadura
i em fa gràcia perquè dius, mira, veus?
I fa res que ho comentàvem, no?
Perquè vam començar
parlant, abans de tot això, vam parlar
de l'Hotel Europa. Sí, és veritat.
L'Hotel Europa estava on hi ha el carrer
les manos Lamda, que deien
carrer de la Unió, amb la Rambla.
No, em diu el diari, on hi ha el PP,
sinó a l'altre costat, on hi ha
el banc aquell i el que sigui.
Tot allò era un torn d'edifici,
que era l'Hotel Europa,
i un dia, parlant de l'Hotel Europa,
va sortir la Sarita Montiel.
És veritat, que ho vam comentar, cert?
I parlant de l'Hotel Montiel, doncs vam parlar
perquè l'Hotel Europa,
quan venien toreros
d'aquell temps famosos,
el Cordobés, tots aquests bons,
tots els...
En fi, doncs feien parada allà.
Artistes que venien bons amb això,
tots feien parada allà.
I la Sarita Montiel,
quan va vindre a estrenar aquí l'any 57,
m'assembla més o menys, perquè els anys passen,
va vindre aquí a estrenar,
que llavors anava als puestos a estrenar,
a Barcelona, a Madrid...
Però llavors, clar, segons quines pel·lícules,
les programes promocionaven
a base que l'artista, doncs,
fes acte de presència.
I com que era...
Com passa ara amb això del sàlva-me,
que si l'aveguem,
això la gent...
Saps?
Doncs llavors, aquestes artistes,
la Sarita,
com que havia fet aquestes pel·lícules d'Amèrica,
havia fet el que havia fet
i havia estrenat aquest tipus
que a la gent li agradava del copler,
que va ser a l'època que va sortir
una altra vegada el copler.
Saps?
És veritat, és veritat.
Va ser aquella època del copler.
Clar, llavors, què va passar?
Que ella, doncs, va fer cap a l'Hotel Europa.
Clar, la gent en aquell moment,
doncs, bueno,
Sarita Montiel,
doncs, bueno.
Però llavors, clar,
el veure la pel·lícula,
aquella emoció,
aquella cosa,
veure-la amb ella,
i aquesta cosa, clar,
el pare de Chinchilla,
el pare del Ramon Segur,
Sí, sí, del Ramon, sí, sí.
Era un senyor, per exemple,
que es va a Tarragona
i la va estimar molt.
Molt.
Li agrada molt la bicicleta.
Sí.
Està a Barcelona
i a vegades venir a bicicleta
fins a Tarragona.
Ah!
I li va agradar tant,
li va agradar tant
el clima de Tarragona,
els contrasolats del sol,
aquest acords,
el que sigui,
que es va establir a Tarragona.
El carrer Sant Francesc
tenia abans de la guerra,
tenia l'estudi
el carrer Sant Francesc.
Aquest senyor era molt curiós
perquè anava a pescar
amb el sombrero,
un paraigua,
i tot.
Era molt amaldre d'això.
Sí, sí.
Bé,
però aquest doncs
era un fotògrafo,
un fotògrafo
que estimava
les coses aquestes.
Quan al Coliseu
van estrenar
aquesta pel·lícula,
doncs ell va anar
com altres van anar,
però potser
més picardia,
més astúcia,
o com fos,
va fer unes quantes fotografies
ben d'aixòs d'ella.
De l'Ara Mundial,
sí, sí.
Què va fer ell, llavors?
Hi ha corrents,
clar,
cadascú té,
quan un artista sent una cosa
i ell era un artista
dintre la fotografia,
aquella cosa,
saps?
van anar corrents
a l'alaboratori
o fer-la tal
i a primera hora del dematí
ja es va posar l'aparador.
Què va passar?
El dematí,
quan la Cita Montiel
va pujar al cotxe
per anar-se'n
a donar un tomb,
havia de marxar a Tarragona
o el que sigui,
al passar
per davant
de Xinchilla,
que clar,
havia de sortir
per l'Hotel Europa
i agafar el costat dret,
no?
Sí, sí, sí.
Hi havia quadres,
aquell costat d'allà,
bé,
doncs que d'aquí al quadres
no hi era.
Ho dir per referència,
no?
Sí, sí, sí,
per saber-me,
però caminem.
Hi havia un munt de gent,
no?, emocionats
i ell va treure el cap
per la banderilla
i va dir,
què passa aquí?
Sí, sí.
I va dir,
oh, Sarita,
està aquí d'això,
això,
i llavors va baixar.
Va poder veure
in situ
les seves fotografies.
Llavors va baixar,
va baixar,
va baixar,
va baixar,
oh, abraçades,
i així va ser
la primera d'això
que la Sarita Montiel
va tindre
de Tarragona.
Aquesta primera emoció
que va sentir
de la gent
de Tarragona.
i llavors va vindre
una altra vegada
i una vegada...
Jo l'anava a preguntar,
aquesta no és la primera
ni l'única vegada
que ella ha estat
aquí a Tarragona.
Aquesta és la primera.
Sí, sí, sí.
Llavors que va recórrer
a Tarragona i tal.
Amb una entrevista
que li van fer
a la televisió
una vegada,
no a Tarragona,
que parlava
de puestos
que havia estat,
va recordar Tarragona
amb una emoció
que diu
que quasi que plorava.
Què dius, sí?
Aquella entrevista.
Aquí posa,
aquí, bueno,
cadascú posa.
Clar, no, no,
que...
Jo parlo
perquè ho vaig sentir
i van explicar
a gent
que ho van viure
i el que sigui, no?
Doncs es veu
que també
aquesta entrevista
que li van fer
doncs va plorar,
es va emocionar
de Tarragona,
un poest de la gent
molt amable,
molt d'això,
molt educada,
que la...
En fi,
aquesta cosa.
Que s'estimaven, sí, sí.
Una altra vegada
que va tornar a vindre,
aquí diu,
clar,
tots li van fer
d'entrevistes,
però una entrevista
que li va fer
de la Fuente Torron,
també llavors,
aquell temps,
jove també d'això,
es veu,
quan li feia l'entrevista,
el Ramon Segur,
el xinxilla d'ara,
sí, sí,
el Ramon Fill,
el fill,
tenia vuit anys,
quan va anar,
va anar i li va dir
coses de crios,
jo soy el hijo
d'aquell fotògrafo,
que la va retratar i tal,
una emoció,
el va emocionar,
el va agafar,
el va abraçar,
vull dir,
vull dir que hi ha coses
que deixes,
m'entens,
o sigui,
que la història,
a vegades,
la parlem
quan hi ha,
és a tipus nacional,
ha muerto
a los 85 años,
ara resulta
que surt
que ha tingut
quatre matrimonis,
que sigui un jove italià
que la va voler,
o sigui,
que es parla
d'aquella cosa,
que en canvi,
la part sentimental
que hauria de ser
el nostre,
el que ell ha apreciat
d'apostocanat,
a vegades no en parlem,
perquè ara els diaris,
les revistes,
el Corazón,
tot el que sigui,
que en vez de promocionar
una cosa
com va ser
la primera artista
que va treballar a Hollywood,
amb aquells grans artistes...
Això s'està dient també,
avi,
que estan sempre
les dues vessants,
que tenim la mania
de buscar
el bo,
però sempre
sense treure
el dolent,
no?
Això,
doncs bé,
em refereixo
que aquesta cosa
de parlar d'això
també a Tarragona
podem presumir
que ella,
la gran Sarita Montiel,
a Tarragona
va plorar,
es va emocionar,
va conviure
amb la gent
a la Rambla,
pel carrer,
va trobar
quan va acabar
l'obra,
el cine,
la pel·lícula,
quan té la gent.
Clar,
tots volien tocar-la
segurament
perquè ara està
tan vella,
no?
Ja veus ara,
per a qual persona
que fa un discurs
o el que sigui,
tots esperen
per felicitar
el que sigui,
quan s'ha acord
d'això del discurs,
que això és política,
el que sigui,
no s'ha de compte
una persona internacional
com va ser ella,
que havia actuat
on havia actuat,
amb els artistes
que havia actuat,
i amb els actors
que d'un i dos
va estar,
poder-li donar la mà,
fer un petó,
això són coses,
són coses que són,
com t'ho diré jo,
emocionants
en el sentit
que demostren
doncs que Tarragona,
és que llavors
també Tarragona,
era més familiar.
Aquest referèix
com a més familiar,
que no ho troba familiar
ara, avi?
No,
més familiar
en el sentit
que la gent
ens agrupàvem
en diferents coses,
tots érem una,
però tots teníem
una part.
Anar més en pinya,
no?
Per exemple,
els del cine,
amb això,
els pintors,
Guandalí,
per exemple,
o sigui,
que Guandalí
va vindre a Tarragona,
vull dir,
que a cada època,
o dintre la societat,
hi ha un sector
que sent aquella cosa,
un altre ho aprecia.
Sí, sí, sí.
Músic,
és músic bo,
escolta,
ha vingut,
coi,
quan venia aquí
a tocar el violí,
el gran mestre aquell
que anava al Metropol,
quin temps,
la gent,
quin mestre.
Clar,
molta gent,
mira que és bonic
la música del violí,
però el que sentia
aquella cosa
i veia el mestre
tocar una peça,
doncs passava igual
amb la Cita Montiel
i altres,
que escolta,
que pensa que Tarragona,
amb el plan,
com ella no,
perquè és molt popular,
no?
Però ha vingut gent
molt famosa
a Tarragona.
Però en plan d'actors,
per exemple,
quan va acabar la guerra,
una cosa va ser l'altra,
però tot porta el seu auto,
quan va acabar la guerra,
per exemple,
molts actors
doncs estaven dispersiats,
no, no,
clar,
companyies no en podia haver,
a la guerra,
la cosa va ser justa,
que va passar,
Marco Redondo,
Marco Redondo,
el Bairal,
el B.U.,
tots aquests
havien sigut grans,
eren grans artistes,
però no podien formar
una companyia cadascú.
Què van fer?
No,
però costava una miqueta car
tot això,
clar.
Van formar una companyia
al començament.
Bé,
amb els artistes de Xina,
tots aquests artistes bons,
el Vasquez,
tots aquests artistes bons
que va haver-hi aquell munt
de pel·lícules,
que d'ara d'això,
doncs aquests també
anaven pel seu compte
un grup,
un grup.
Llavors,
clar,
quan això,
aquests que molta gent,
no els havien anat a veure
el teatre,
o el que sigui,
quan va sortir el Xina,
oi,
oi,
oi,
aquest artista.
I en canvi,
hi havia molt gent de Tarragona
que amb aquesta gent
els havia saludat,
o els havia parlat,
o tenien un autògraf.
Tot després,
el bonic és que quan una persona
ja és popular,
llavors,
tots,
o és que jo...
Tots els hi puja,
no?
No el fareix?
Sí, sí.
doncs Tarragona,
Tarragona dintre el món de l'art,
sigui amb música,
sigui amb pintura,
sigui amb teatre,
amb òpera,
perquè llavors també l'Òpera,
quan era d'això,
els d'aquí,
de la Canonga,
no?
Tots aquests que havien,
quan actuaven aquí,
però llavors,
quan havien actuat,
oh,
a Milán,
han actuat aquí,
i llavors venien
als festivals d'Espanya,
la gent,
ostres,
però molta gent d'aquesta,
el que sentia
aquella part d'art,
doncs,
ja tenia una espècie
d'el·licient
d'haver viscut
aquestes coses,
i ara passa el mateix.
Ara,
mira,
li anava a comentar
precisament això,
que ara passa també el mateix,
fins i tot amb els propis,
nosaltres aquí a la ràdio,
el programa,
aquest programa que fem ara,
passen molts grups
d'aquí de Tarragona,
sí, sí, sí,
i clar,
hi ha molta gent que sí,
que tenen els seus seguidors,
que té la seva gent,
i d'altres,
que clar,
s'estan intentant fer
un petit forat
en el món de la música,
i d'altres,
uns triunfen,
d'altres,
doncs,
continuen treballant,
que ja és molt,
però que els hi passa això,
avi,
fins que no hi ha
àlbum de la tele
o alguna cosa
que ha canviat
el tarannat d'aquell grup,
perquè tothom els ha vist,
llavors,
en aquell moment,
tothom s'hi aboca
cap a aquell grup,
sí, sí,
és el que t'estic dient.
si no els hi donen
l'oportunitat de fer-ho,
eh?
Som una miqueta freds,
sempre,
en aquest aspecte.
Passa en general,
això passa en general,
jo m'he trobat a vegades
i, per exemple,
una anècdota que és real,
jo, per exemple,
ja saps que faig
presentacions d'exposicions,
ara ho dic sense cap d'això,
perquè ve la cosa.
Per comentar-ho, sí.
Jo, per exemple,
he hagut de fer una presentació
de pintors,
almenys d'un centenar de pintors,
amb l'exposició aquesta
que ara farem
del sindicat d'iniciativa.
Mentre se preparen dintre
per la inauguració,
la gent parla,
i tant,
jo, potser,
he anat a la porta,
esperant que sigui l'hora
de presentar,
que tens al cap
una miqueta d'això.
I dic,
jo, t'ha passat algú
d'aquests que,
què?
Sí, sí, sí.
Que algú en tinc com vulgui,
hola.
Hola.
Però un hola així,
saps volent dir.
Sí, sí, molt sec,
com dient,
ostres, ja t'he vist, no?
Llavors, sí.
Llavors,
quan fas la presentació
i hi ha les autoritats
i hi ha artistes bons
que convius,
el que sigui,
llavors resulta,
o te'n recordes quan?
Llavors,
hasta se'n recorden
de quan havies anat a col·legi.
Ah!
Què en diu?
Vé, si m'entén.
Què em diu, avi?
Això per dir-ho més gros,
m'entens com ho dic?
Sí, sí, ja sé,
però em refereixo.
No em passa,
això passa generalment
amb molta gent
que, per exemple,
han sigut artistes
que a Tarragona
van començar
i ara que són ja populars,
sigui el Metropol,
sigui quan hi havia
els festivals d'Espanya,
sigui allà on sigui,
llavors resulta
que són amics,
si no són parents,
per què?
Perquè no poden dir-ho, eh?
Avi, cosins i germans,
diria jo, eh?
Però passa això, saps?
Passa.
Ja, però això és molt penós,
avi.
Sí.
Perquè tenim la mania
d'ajutjar les coses
de quina manera, no?
Quan parlo d'això
sempre explico
aquell xiste,
que ja saps tu,
d'això,
d'aquell gitano
que va a judici,
diu,
senyor juez,
somos muy pobres,
diu, no?
Diu, somos.
Ah, usted también.
Veus?
Veus?
Aquí el mateix, no?
Amb això passa el mateix,
saps?
Quan arriba un moment,
per això et dic
que a vegades
les coses
és analitzar-les
i sé,
com ara mateix
hi pensava jo.
En què, avi?
Amb això,
com es diu aquest?
Ningú araix,
se diu?
Ah, sí,
urdangarín.
Urdangarín aquest.
Ara jo pensava
que aquest,
vols dir que no li ha passat
com aquell altre xiste
també d'un gitano
que se'n va...
Ai, avi, avi, avi.
No, no, no,
que se'n va a judici
perquè havia robat un burro.
Dic,
senyor juez,
yo soy inocente.
Yo vi una cuerda,
la cogí i no me dió
cuenta que hi havia un burro detrás.
Deus dir això.
I ell,
potser quan va començar,
no se m'ha d'acord
que allò no era legal
o que no...
M'entens?
Vull dir que la vida,
la vida,
si l'analitzes,
és un xiste.
Jo crec que,
en aquest aspecte,
jo crec que sabia
molt bé el que feia.
Presuntament, eh?
Potser li va passar
com aquell gitano
que va veure la corda
i va pensar...
I va estirar, va estirar.
Detrás no sabia
que hi havia un burro,
jo soy inocente,
jo cogí la cuerda,
el que ve després no...
Vull dir que la vida,
té una sèrie de coses
que...
Va més poc o no pedregada.
Però és el que diec,
somos,
somos,
i estamos.
Però mira,
de totes formes
ho hem creat nosaltres,
això.
Jo no, eh?
Aquesta societat,
en general,
tu no...
Ara no l'hi accepto,
perquè cadascú
ha de saber
què està bé
i què està malament, eh?
Una cosa és
el que està bé
i el que està malament.
Perquè tu a vegades
has hagut d'anar a comprar
o fer alguna cosa
que no està bé,
però t'has vist obligada
a pagar
o a comprar
o fer aquella cosa
per el que sigui.
Sí, sí.
Home,
segur que sí,
m'aburxa alguna cosa.
Però ara mateix
seràs conscient.
Vés que més
seràs inocente.
I sent
presuntament
inocente.
jo ja l'hi dic ara.
Ara això es veus?
No.
Si em dius
presumptament
inocente,
això ja és lògic.
Ho som tots.
Ara tens que demostrar
que ets innocent.
Abans eres
sempre innocent
i havies de demostrar
que fossis culpable.
Ara és al revés.
Si no,
ara ja de primer
ja et condemnen.
Ja farem feina, no?
Ara jo em preguntava,
per exemple,
que ara diu
que el volien fer
entrenador,
allà el de Carles,
no té tícols,
no té tícols,
però diu que anirà.
Anirà igual.
Però escolta,
aquests tenen
un passaport especial
perquè quan un
perd la cartera
o pren la cartera
d'un altre,
el fotre jo
i pren el carnet.
De seguida
i no pot sortir del país.
Sí, però clar, avis.
Aquest tenen un especial?
Home, i tant.
És que per ser pitjor, no?
És com aquest, avis.
Aquest és com aquells
que el dia del divendres sant
o els divendres
podien menjar carn.
Pagant.
M'entens?
S'ampera canta.
Saps què em passa, a mi?
Que sóc una miqueta innocent.
Sí.
Doncs preguntant,
preguntant,
vaig aprenent coses.
Potser sí que hi ha
diferents passaports.
No ho sé.
Cambiem el terç,
camiem el terç,
perquè jo crec que aquí,
ara, sense voler,
estem posant la gent
així com una miqueta
neguitosa, eh?
Perquè veus les injustícies
de les coses
que estan passant al voltant
i que teòricament
tots són iguals, eh?
No, no,
això ha sigut ara
que ho portava a la conversa.
Sí, sí, sí.
Però bé,
quedem amb això.
Que a Tarragona
ha tingut uns grans artistes,
no s'han apreciat,
ha estat això.
Aquell artista,
també,
de cine
que va actuar a Tarragona,
quasi que no va a ningú,
a Tarragona.
Què dius?
Sí o no?
Va anar poca gent,
va fer una obra de teatre.
I llavors se'm van donar compte,
se'm van donar compte
que havia actuat
a la cine,
a Amèrica,
en aquell temps
de principis del cine.
Bé, llavors tothom,
tothom,
m'entens?
Però,
entre vostè i jo,
a vostè també li passa
igual que a mi.
i hi ha moltes vegades
que ens venen
segons quines coses
que dius,
ai,
jo no sé si hi ha anar.
Després,
potser t'arrepenteixes,
que també,
també succeix.
No,
a vegades,
ai,
oi,
es depèn de com,
quan camino,
segons com farà la cama.
Ara està mirant cap amunt
a veure amb quina va sortir,
eh?
Se l'està guardant,
se l'està guardant.
No es posi barbell,
no es posi barbell.
Ah,
li poso l'aire condicionant.
Ah, no,
que està refredat.
Ai, oi,
m'entens això.
tot depèn de com vas.
Avi,
què li sembla
si acabem
amb una altra
de les cançons
de la Sara Montiel?
Sí, sí.
Encara que ara
no es pot dir
o almenys no es pot fer,
depèn de quins llocs.
Però almenys estem contents
que nosaltres
hi havíem parlat
i explicat molt d'això.
Aquelles casualitats
de la vida, eh?
Doncs això,
això fixi que ens passa
moltes vegades.
És cert.
Que parlem, parlem, parlem.
Mira quin parell,
mira quin...
Avi,
no t'haquistat la Sílvia.
Sílvia,
respecta l'avi, però...
Jo sempre.
Però,
bueno,
respecte,
ho diuen en el sentit
que jo també, eh?
D'acord, d'acord.
A veure si la vam aliar
ara.
L'avantatge, no, no.
L'avantatge que tenim nosaltres
i ho reconec, eh?
L'avantatge que tenim nosaltres
dels anys que fa
que actuem junts,
el que sigui,
és que al ser tan innocents
doncs no tenim malícia.
No.
Som innocents
i a vegades
la mateixa inocència
doncs se fa dir coses.
Sí,
ens deixa la llengua suelta.
Ja ho sé,
avi, ja ho sé.
Els crios,
els borratxos
i els jaios
sempre diuen
les coses
que han de dir.
T'hi has fixat?
Sí, és veritat.
Jo, com que soc
dos veces niño,
i tu, com que ets joveneta
per això a vegades fem programes
que, mira, surten com surten,
són com són,
però mira,
la sort que tenim un públic...
Guàrdia d'Energia
per la setmana vinent
que hem de tornar, eh?
Guàrdia d'Energia,
Guàrdia d'Energia...
La sort del públic
que tenim
que ja ni volen vindre aquí
per no complicar-se
la vida amb nosaltres.
Ja ho faran, ja ho faran.
Ja els deixem...
Ara ja pot obrir la porta, eh?
Gràcies, Aby. Fins demà, miren.
Fumar és un placer
genial, sensual.
Fumando espero
al hombre a quien yo quiero
tras los cristales
de alegres ventanales
y mientras fumo
mi vida no consumo
porque flotando el humo
me suele adormecer
tendida en la cheslón
fumar y amar.
Ver a mi amante
solícito y galante
sentir sus labios
besar con besos sabios
y el de maneo
sentir con más deseo
cuando sus ojos veo
sedientos de placer.
Por eso estando mi bien
es mi fumar
es mi fumar
un edén
dame
el humo de tu boca
anda
que así me vuelves loca
corre
que quiero enloquecer
de placer
sintiendo ese calor
del humo embriagador
que acaba por prender
la llama ardiente
del amor.
que ligo
te diga
que sí
bien