Bona nit
I ja tenim aquí amb nosaltres l'Andrés i Andrés.
Andrés, bona tarda, benvingut.
Molt bona tarda, moltes gràcies.
Com estàs?
Doncs bé, llavors hem de l'encostipat, o sigui que...
Bé, t'he de disculpar davant de l'audiència.
Disculpem perquè la setmana passada vam tenir aquí amb nosaltres l'Andrés i Andrés,
però al final per manca de temps no vam poder fer l'espai.
Encara així jo crec que a través dels diferents moments d'agenda que tenim al programa
vam comentar a la Filmoteca els diverses pel·lícules que podem veure dins de la Filmoteca de l'Andrés i Andrés,
però avui ja és el seu torn, avui estem ja a la normalitat, diguem-ho així,
encara que... Andrés, com ha anat els carnavals?
Cap de setmana has sortit? Com t'has trobat?
Jo ja tinc massa feina ara ja per estar pels carnavals.
Abans, sí, abans encara hi participava i tal, no?
Bueno, us mires allò una miqueta, però escolta, passes una miqueta, ja saps?
Sí, ara ja estàs per altres feines, no?
Jo tinc altres feines.
M'imagino, m'imagino.
Però bé, anem a lo nostre, que és comentar que ara mateix s'està fent una pel·lícula.
Sí.
La gent que volia anar a veure-la, doncs, que no arriba, que no arriba.
En aquests moments s'està passant allà al Casal Sanites, de Sanites Tarraco,
a l'Avinguda Catalunya 54, estem passant una pel·lícula que es diu La dama d'Arminyo,
una pel·lícula de l'any 48, del gran director Ernst Lubitsch,
i després d'un altre gran director que va ser Otto Preminger.
Déu-n'hi-do, aquí dos mostres.
I per què aquests dos directors?
Doncs perquè, desgraciadament, mentre estaven rodant la pel·lícula de La dama d'Arminyo
amb la direcció d'Ernest Lubitsch, aquest va morir.
Oh!
Llavors, esclar, va haver d'agafar la direcció, la continuïtat de la pel·lícula Otto Preminger.
Aquí els personatges són importants, Betty Gable, Douglas Lyman Jr.,
Walter Abel, Reginald Gardier, César Romero,
en fi, una sèrie de personatges importantíssims d'aquella època, uns grans artistes.
Però, bueno, això és el que ja estarem acabant de veure avui.
Però anem per el principal, que és el de la propera setmana.
La propera setmana, com cada dilluns a les 5 i mitja de la tarda,
amb entrada totalment gratuïta,
aquí al Casal Sanites Tarraco, ja dic, a l'Avinguda Catalunya 54,
a un nivell d'edifici, bueno, encara hi és,
però que eren les germinetes dels pobres,
tenim una pel·lícula que jo crec que us agradarà perfectament bé.
Com es diu, aquesta pel·lícula?
Ai, perdó, mira, jo ara...
Tu anaves directament a cara barraca ja, eh, André?
Sí, sí, sí, sí, sí.
Mira.
Com es diu aquesta pel·lícula?
La pel·lícula és...
La ladrona, su padre i el taxista.
Toma.
Toma.
Aquest ha estat un d'aquells títols llargs, eh?
Sí, la ladrona, su padre i el taxista, sí.
Una pel·lícula italiana que pots comptar,
pots comptar, pots comptar qui deu sortir,
una pel·lícula de riure, comèdia bona, pots comptar.
No ho sé.
Cero Mastroianni, Sofia Loren, Vittorio De Sica, imagina't.
Mira que m'ha sonat, m'ha sonat aquesta pel·lícula
que potser ja fa algun temps que la vam comentar
i que et vaig fer precisament, potser fins i tot el mateix comentari,
allò del títol llarg i extens, no?
Sí, sí, sí, sí.
És una pel·lícula que, en fi, t'ho passes bé,
com moltes d'aquestes pel·lícules,
i sobretot amb aquest parell d'artistes,
i aquí una Sofia Loren amb la seva sobrant bellesa.
Doncs això és el que tenim pel proper dilluns,
a les 5 i mitja de la tarda,
allà a l'Avinguda Catalunya 54,
el casal Sanitas Tarraco,
que allà pot entrar tothom qui vulgui aquí al casal,
i l'entrada és totalment gratuïta.
Però anem a l'antiga audiència.
Sí?
A l'antiga audiència tenim per demà
una gran pel·lícula de Dick Bogart i Silvana Mangano
i dirigida per Lucino Visconti,
que és Muerte en Venecia.
Sentim, mira, fem una cosa, Andrés,
com no hem trobat el tràiler
ni tampoc els diàlegs d'aquesta pel·lícula.
Tenim una miqueta de la seva banda sonora.
La música és el principal.
es una miqueta federal.
Fins demà!
La pel·lícula és una reflexió sobre la soledat d'un home,
un home que ha tingut bastantes gràcies en la seva vida perquè és un compositor,
va tindre un fracàs davant del públic,
la seva filleta es mora, la dona el deixa i l'home viu sol.
Llavors ell se'n va a Venècia a passar una temporada amb aquesta melangia que porta
i allà amb la gent que hi ha, amb el balneari, amb l'hotel on està,
hi ha la Silvana Mangano que porta els seus fills
i té un fill que és d'uns 15 anys, 14, uns 15 anys aproximadament,
que és una autèntica bellesa, una autèntica bellesa, guapíssima més no poguer.
I aquest home no és homosexual ni molt menys,
però la bellesa d'aquest xic el cautiva.
Igual que a tu et podria agradar un cotxe, una muntanya, un paisatge,
la bellesa sempre ens agrada veure,
però és que la bellesa d'aquest xiquet també el cautiva de tal manera
que està pràcticament quasi el trastorna.
L'home ja comença a ser una miqueta gran,
inclús ens trobem que en aquells moments a Itàlia, o sigui a Venècia,
comença a haver uns brots de pesta,
però les autoritats intenten dissimular-ho,
desinfecten els carrers, però tot dissimulant-ho,
i així va passant la pel·lícula amb una música preciosa de Mahler
i altres fragments, altres interpretacions,
i ens trobem que aquest home està ja obsessionat
amb la presència d'aquest xicot.
D'aquest noi.
Exacte.
Això pel dimarts.
I pel dijous fem La melodia de la vida.
Tot això és dintre del cicle El metge i el malalt
i col·labora el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona,
com cada any pel mes de febrer,
perquè s'ha de dir que el Col·legi de Metges de Tarragona
el mes de febrer fa una sèrie de, com diria jo,
festa major, fa actes culturals,
i fa, en fi, coses perquè no sigui tota base de fantàmedicina.
I un d'aquests actes culturals que ells fan
és aquí a l'antiga audiència un cicle de cinema,
que encara que sigui el metge o el malalt,
jo sempre dic,
no són pel·lícules de com operar-se dels amics mateixos,
com obrir-se el ventre i treure l'espina que té dintre,
no, no, són pel·lícules que tinguin alguna cosa a veure amb els metges.
I una cosa, vull dir, com curiositat,
que el dia 21 fàrem una pel·lícula que es diu Un rayo de luz.
Ah, aquesta que va...
Sí, sí, aquesta...
No és la Marisol, no.
Aquest és el que t'anava a dir.
Aquesta me va donar un mal de cap per buscar-la,
perquè tu poses a qualsevol lloc un rayo de sol
i la pel·lícula que et surt és la de la Marisol.
Exacte, tothom pensa que és la Marisol.
I no hi ha manera de trobar-ne l'alternativa a aquest rayo de sol, no?
Exacte.
Bueno, doncs, el rayo de sol,
o un rayo, no el rayo de sol,
un rayo de luz,
un rayo de luz,
és una pel·lícula de...
Es posa ja un rayo de luz,
és una pel·lícula del Richard Wirmart
i la primera pel·lícula que va fer el cine i Poitier.
Ostres!
Que fa de metge.
I el Richard Wirmart fa de criminal a base de bé, saps?
És una pel·lícula...
I després l'Inda Darnel,
qui no coneix,
aquella magnífica artista.
I la pel·lícula dirigida per Josep L. McIambit.
Però, bueno, deixem això,
perquè això és pel dia 21
i abans n'hi ha un altre.
Això ho parlarem la propera setmana.
Sí, sí, només tenim un doctor d'Oleite
per aquí al mig, etcètera, etcètera.
Sí, sí, sí.
Doncs la Melodia de la vida
és la història d'un home
que és un metge
i es va criar ell amb una família jueu
d'uns barris més marginats a Nova York,
o sigui que són molt humils,
però gràcies al seu dur treball
s'ha convertit en un ric metge
del Parc Avenir.
Un dia li diuen
que perquè operi amb el seu pare
d'un petit tumor que té.
El metge opera el seu pare,
però un petit error
acaba amb la vida del seu pare.
Ostres.
i aquest és el drama de la pel·lícula.
No, no, i tant drama, eh?
Déu-n'hi-do.
Això és el que tenim per aquesta setmana.
Molt bé.
Demà.
Dijous, recordem com demà.
Demà, Muert en Venecia,
a les 6 de la tarda
i el dijous,
La Melodia de la vida.
Per qui està interpretada?
Irene Dunne,
Ricardo Cortés
i el director Gregorio Lacaba,
que també va ser un director
molt prolífic
en bones pel·lícules.
Bé,
ja estem informats al cinema,
anem pel personatge...
Filmoteca d'Andrés i Andrés
que estem fent aquests dies.
És un personatge espanyol,
ja vam dir qui era,
una dona...
Recordem-ho, si vols,
per la gent que no ha pogut entrar a internet,
que ja sí que teniu
el programa penjat de la setmana passada.
Pràcticament,
quasi repetirem una miqueta,
una miqueta només.
És una dona
que va començar
a cantar en coples
a l'edat de 4 anys,
sentada a la porta de casa,
per posar una miqueta d'alegria
en una família plena
de germans
que havien anat morint-se.
Llavors,
el barri de Segunto
era,
com diria jo,
la cua de la ciutat,
allà es perdia
entremig els horts
i allà
les berzínies
i les verdudes
es cultivaven
junt
amb les vies
del tramvia
que passava per allà.
El seu carrer
de cases baixetes
començava
amb el Puente de Serranos
i acabava
amb la presó
de Sant Miquel
de los Reyes.
La veu
de la nena
arribava
des de les tavernes
i colmaos
fins als mateixos
barrots
de les presons,
de les celdes
de la presó
que hi havia a Prot.
Tot això
barrejat,
com diria jo,
amb l'ambient
de les porqueries,
de les verdures
que es retiraven,
de les fulles mortes
i de les pudors
que feien
tot això.
i per això
la seva àvia
Marieta
li deia
que la nena
que cantava
molt bé
però amb aquest ambient
deia que tenia
la voz del diablo.
Com que la voz del diablo?
Perquè, esclar,
l'ambient era putrefacte
però la seva veu
era una veu magnífica.
Podia ser la flor de loto
que es ressorgeixi.
Sí, però allà
no s'ensumava l'oto
ni el de tres, saps?
D'acord, d'acord.
Bé, llavors,
aquí està
que aquesta noieta
es deia
Conxita Piquer.
Veus?
Heu fet un silenci aquí
la mar de maco, eh?
Per entrar
en el detall.
Aquesta dona
als 13 anys
i de la mà
del mestre Penella
se'n va anar cap a...
Això era l'any 1921.
O sigui, no parlem d'ahir, no?
Quasi, quasi fa centanyets, ja, eh?
I anava a camí d'èxit
on li havien aconseguit
un contracte
però
amb el mestre Penella
que, en fi,
actuava,
va tindre a fer
unes actuacions a Nova York,
doncs,
en un moment
d'un entracte
que hi va haver
del concert que feien allà
va actuar
al Teatre de Columbus
i l'empresari
la va veure cantar
amb l'escenari
amb aquell entracte
que hi havia
allò per fer un replè,
un relleno que es deia
i ja no la va deixar sortir d'allà.
Aquesta noia té potencial.
Exacte.
Això ho estic veient jo.
I es va passar
un any sencer
actuant amb el Winter Garden
que està entre
el carrer 52
i Broadway
i cobrant,
estem a l'any 1921,
350 dòlars
a la setmana.
Això és molt, eh?
Imagina't.
Per ser el que és,
clar.
Vivia amb la seva mare
en un apartament
del Central Park.
Clar, podia fer-ho.
Ja ella sempre ha anat vivint
ja precisament,
si poden ser pisos propis,
quasi,
o sigui,
van anar vivint així
i s'ho portava tot molt bé.
Bé,
sobre l'aventura americana
de la Piquet
s'expliquen moltes històries,
però
el cert és que
fora dels escenaris
ella moria de ganes
per tornar al seu barri
de València.
Està tranquil·la,
en la casa seva.
Sobretot,
quan la seva mare
va haver de tornar a Espanya
i la va haver de deixar sola
en aquella ciutat
de saxofonistes bojos
i gànsters
amb tratges a ratlles
i sabates
amb dos tonos
de color,
dos tons de color.
Sí, sí,
el blanc i negre.
Sí,
això era als anys 30.
Però allà
va ser quan ella
va acabar de formar
el seu caràcter
d'Armes Tomar,
que era una dona
lluitadora,
emprenedora
i vigilant
del que tenia
el seu envoltant.
Segurament que,
precisament això,
tot el que l'envoltava
no li donava
massa confiança
qualsevol cosa va dir
aquí m'apasso jo
les meves armes
perquè si no
m'amengen, no?
Allà,
ella es va espavilar
per aprendre a llegir
i escriure
i quan començava
a tindre
molta morrinya
o nostàlgia
o enyorança,
saps com
ho combatia això?
Com ho feia?
Cuinant.
Cuinant?
Sí,
començava a agafar
i feia menjar
i tal
i així ho feia.
Era una manera
d'esvergir-se d'ella.
Es va convertir
en un crac a la cuina
per això, no?
Perquè m'imagino
que més d'una vegada
li hagués passat
durant la setmana, no?
Si ella tenia ganes
de menjar un pollastre,
li cantava
un qui-cri-qui
en un botiguer
de Brooklyn,
li cantava un qui-cri-qui
i allí
li regalava un pollastre,
saps?
Apa.
i després es tancava la cuina
i després es tancava la cuina
envoltada d'olles
i cassoles
i així
i a cuinar-lo.
Molt bé.
Saps?
Sí, sí, sí.
Bé,
i ja que estem així,
anem a sentir
alguna de les peces
d'aquesta gran veu
amb un tema
que jo crec
que és molt conegut
perquè Quintero,
León i Quiroga
eren dels seus autors.
Això són unes boleries
i La niña de Puerta Oscura
és el títol de la cançó
i escoltem les lletres
d'aquestes cançons
perquè diuen
alguna cosa.
Escoltem.
La niña de Puerta Oscura
se vio de caracoles
Los ojos de calentura
la boca como un clave
¿A dónde vas, niña hermosa?
¿A dónde vas por aquí?
Estoy buscando una rosa
la rosa del mediador
y al verla ponerse
como una amapola
con la amapola.
Manolo Centeno
le dijo a la amapola
de la amapola
de la amapola
de la amapola
de la amapola
de la amapola
en medio del limona
limona
limona
de concha y caracola
le tengo que hacer a mi lola
una casa de cora
limona
limona
limona
limona
limona
y lleven noche
la sola
con verde banda
de cola
le bailen por sola
la niña de la amapola
la niña de puerta oscura
la niña de puerta oscura
a verlo
no ha muerto
a verlo
no ha muerto
más
y malas
galas murmuras
del malo
hasta el limona
que pena
Juan Manuel Centeno
que no quieras de venir
a ver
este enclave el moreno
que me ha nacido de ti
bordando pañales
pa' su criatura
lloraba canales
la de puerta oscura
limona
limona
en medio de limona
limona
limona
de concha y caracola
le tengo que hacer a mi lola
una casa de cora
limona
limona
limona
y lleven noche en la sola
con verde banda de cola
la de cola
le bailen
por soledad
Déu n'hi do eh
quina veueta
quina veueta
quina veuasa
que tenia aquesta dona
era una dels grans
va ser una dels grans cantants
que va tindre Espanya
bé
anem a seguir
mentre ella estava als Estats Units
un dia
quan ella ja tenia 18 anyets
va passar per davant d'una barberia
que hi havia tot de gent
barber i així
i a través dels vidres
de l'aparador
va veure un home
amb la cara
plena d'espuma
allà
tombata sobre el seient
on s'acostuma a tallar el cabell
i afaitar
i la cara plena d'espuma
sí
però la camisa
equivillada
a trets
l'havien assassinat
aquelles màfies
que hi havia
aquells gánsters
i tot això
doncs ella en aquell mateix moment
va començar a preparar
el seu retorn cap a casa
jo a fer lo gran
com els toreros
amb suspiros d'Espanya
saps?
bé
ella era una dona
línica
arriesgada
teatral
tenia el misteri
de la contradicció
que ella
esquivava
a cops de ventall
a golpes
de abanico
i ara
escoltem
precisament
els 105 anys
del seu naixement
perquè ella va néixer
l'any 1908
les seves cançons
eren autèntics
colabrons
per això dic
escoltem les lletres
perquè n'hi ha algunes
que valen la pena
jo crec que pràcticament totes
en aquell temps
fos com Déu manava
saps?
uns temes
amb plantejament
després un nus
per liar l'assumpto
i després
el deseniràs
al final
exacte
històries
que s'ha de dir
que quan es cantava
tothom
pujaven pels patis
de veïns
doncs aquestes cançons
carregades de penes
amors
i desenganys
i s'escampaven
per les terrasses
de la postguerra
entre les esteses
de roba
que hi havia per allà
assecant-se el sol
i aquella era
l'Espanya
amb una ànima
aferrada
a una coble
de Concha Piquer
que maco
t'ha quedat això
eh Andrés
mira
car de gallina
car de gallina
doncs
anem a sentir
una de les seves peces
una altra
de les seves grans èxits
unes altres voleries
aquest cop de Perelló
i Mostazo
i és
Los Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
La Piconeros
Por tu culpa, corpita, yo tengo negro, negrito mi corazón.
Padece ayer a mi piconero,
y un mar se lleva a bordar de terciopelo,
de terciopelo, mar y en el sombrero
una cinta que dice, por ti me muero.
Ya viene el día, ya viene el mare,
ya viene el día, ya viene el mare,
alumbrando sus claras los olivares,
alumbrando sus claras los olivares.
Hay que me diga que sí, hay que me diga que no,
como no lo ha querido ninguna, lo quiero yo,
mi piconero como hormigón.
Por tu culpa, corpita, yo tengo negro, negrito mi corazón.
Por tu culpa, corpita, yo tengo negro, negrito mi corazón.
por tu culpa, corpita, yo tengo negro, negrito mi corazón.
por tu culpa, corpita, yo tengo negro, negrito mi corazón.
Por tu culpa, corpita, yo tengo negro, negrito mi corazón.
Tchim-pom, eh, aquelles coses que es deien abans, tchim-pom.
Aquesta dona era valenciana, va neixer un 8 de desembre de l'any 1908,
i els seus pares van tindre cinc fills.
Ella va ser l'última i única,
perquè els altres van anar morint tots.
Ella ja quan tenia 11 anys ja va debutar
amb el Teatre Segueros de València.
Com que ja et dic de petiteta,
ella ja li agradava cantar,
la van portar a estudiar cant amb el mestre Laguna,
i allà va actuar amb el Teatre Grau, Gandia,
o sigui, amb els teatres valencians Apolo i Cursal.
I va ser descoberta, pel que hem dit també abans,
pel mestre Penella,
que aquest home preparava l'estreno a la seva òpera,
El Gato Montés, a Nueva York.
I va ser el 13 de setembre de 1922,
quan t'he dit allò d'un entreacte d'aquest estreno,
va sortir el mestre i va dir,
surti a distraure el públic allò una miqueta,
i va sortir a cantar la cançó El Florero,
precisament del mestre Penella.
I això va ser quan es va quedar allà,
cinc anys als Estats Units, imagina't-ho.
Podria ser també el que dèiem abans,
el que comentàvem, devia ser molt dur per una persona jove,
que de cop i volta deixa la seva terra natal
s'autodescobreix a través dels ulls d'un progenitor.
I aquí ens trobem que l'any 27,
comencem a parlar de cinema.
Ella participa en la primera pel·lícula sonora,
el cantor de jazz de l'Anne Crossland,
amb Al Johnson.
Sí, sí, sí.
No, no, no.
En fi, hi ha història, hi ha de començar bé.
I a més que és allò que dius,
que d'alguna manera la van afavorir dintre del que hi ha,
dintre de la seva feina, no?
Allà als Estats Units, esclar, tot això era bo interpretar,
i a més li ho feia bé.
No, que sí, que sí.
Bueno, torna a Espanya,
actua amb el Teatre Romeu de Madrid i amb el Coliseum de Barcelona
i va rodar en París la pel·lícula El Negro que tenia l'alma blanca
de Benito Perojo.
Va seguir La Bodega, això l'any 1930,
amb Benito Perojo també.
Jo canto para ti, l'any 35, amb Fernando Roldán.
Després va seguir La Dolores, un any després,
no, cinc anys després, l'any 1940, amb Florian Rey.
Filigrana, l'any 49, dirigida per Luis Marquina.
I me casé con una estrella l'any 1951, en Luis César Amadori.
L'any 1933 es casa amb el torero Antonio Márquez.
Va conèixer el poeta i lletrista Rafael de León
i, junt amb Antonio Quintero i els mestres Manuel López,
Quiroga i Miguel, van crear una sèrie d'espectacles
on apareixien cançons que es van fer molt populars,
com la copla La Parrala,
algunes altres de les seves cançons,
que aquesta la posarem la setmana que ve,
que aquesta és una de les estrelles, Tatuaje.
Ostres!
Cinco Farolas, Ojos Verdes, No te Mires en el Río,
Los Piconeros que ja l'hem sentit,
La Lirio, Romance de la Reina Mercedes,
A la Lima y Alimón, Antonio Vargas Heredia,
Cárcel de Oro, La Niña de la Estación,
No me quieras tanto, Yo soy esa,
y sin embargo te quiero...
Aquí estàs preciós, Andrés.
Te digo una cosa, t'he trobada de Tatuaje,
vols que la posem?
Bueno, si vols posar, sí.
O sigui que els seus temes,
pràcticament tots, tots, tots,
els públics, i va ser una de les millors cantants de coble d'Espanya.
Anem a escoltar aquesta, que és un dels seus números uns.
Fem una cosa, com ja ens queda poc temps.
Recordem les pel·lícules ràpidament, Andrés,
abans de passar per aquest tatuatge.
Sí.
Recordem les pel·lícules que tenim ara mateix a Sanites.
Mira, per demà.
I també...
Exacte.
Demà, a l'antiga audiència,
dins del cicle El Metge i el Malalt,
que col·labora al Col·legi de Metges Oficials de Tarragona,
passem la pel·lícula,
ja dic, cuidado, no són pel·lícules d'informació mèdica, eh?
Són pel·lícules que tenen alguna cosa a veure amb els metges.
Tenim Muerte en Venècia, de Dick Bogarde, Silvana Mangano,
i el director Luchino Visconti.
I pel dijous, La melodia de la vida, Irene Dunne, Ricardo Cortés,
director, Gregori Lacaba.
I pel proper dilluns, a les cinc i mitja de la tarda...
Ah, bueno, perdó.
Aquí l'antiga audiència, si vingui,
necessitem la col·laboració econòmica d'un euro.
Fantàstic.
No, no, que està molt bé.
Perquè estem retallats per tot arreu.
Sí, i tant, i tant, i tant.
Doncs això que deia, a les cinc i mitja, els dilluns,
sobretot el dilluns 18 de febrer,
amb entrada gratuïta, això sí,
passem la pel·lícula La ladrona, su padre i el taxista,
amb Marcelo Mastroianis, Sofia Loren i Vittorio De Sica.
Molt bé.
Això és el que tenim de cinema per aquesta setmana
i pel dilluns de la propera.
I nosaltres només ens resta dir, Andrés,
moltes gràcies, com sempre.
Ha estat un plaer.
I ara escoltem...
El tatuaje de Concha Piquet.
Gràcies.
El vino en un barco de nombre extranjero,
lo encontré en el puerto una anochecer,
que el blanco faro sobre los veleros su beso de plata dejaba caer.
Era hermoso y rubio, como la cerveza, el pecho tatuado con un corazón.
En su voz amarga había la tristeza, doliente y cansada del acordeón.
Y ante dos copas de agua ardiente sobre el manchado mostrador,
él fue contándome entre dientes la vieja historia de su amor.
En su voz amarga.
Mira mi brazo tatuado con este nombre de mujer.
Es el recuerdo del pasado.
Es el recuerdo del pasado que nunca más ha de volver.
Ella me quiso y me ha olvidado.
En cambio yo no la olvidé.
Y para siempre voy marcado con este nombre de mujer.
Él se fue una tarde con rumbo ignorado
en el mismo barco que lo trajo a mí.
Pero entre mis labios se dejó olvidado
un beso diamante que yo le pedí.
Errante lo busco por todos los muertos.
A los marineros pregunto por él.
Y nadie me dice si está vivo o muerto.
Y sigo en mi duda buscándolo fiel.
Y voy sangrando lentamente de mostrador en mostrador
ante una copa de agua ardiente donde se ahoga mi dolor.
Mira tu nombre tatuado en la caricia de mi piel.
A fuego lento lo he marcado.
Y para siempre iré con él.
Quizá ya tú me has olvidado.
En cambio yo no te olvidé.
Y hasta que no te haya encontrado sin descansar
te buscaré.