El meu ami, el meu ami, el meu ami...
Avi, deixi la xaqueta, home, deixi la xaqueta, que tindrà calor, home.
Clar, això ha estat de la xaqueta, s'ha posat la xaqueta per sobre
i s'ha adonat que avui fa un dia fantàstic,
que avui sembla que hagi arribat dia a la primavera,
que l'ha trucat vostè a la primavera.
Això depèn, perquè fa un airet.
Així compta, compta, sí.
Això no és el temps, és l'airet.
Sí, sí, sí.
A vegades és l'humitat, que l'humitat atreveix la roba i es posa tot això.
M'ha fet gràcia aquest anunci que feia és de la Polixinela,
o Polixinela, com dius-ho.
I el post que has dit que estava situat.
Sí.
I ara m'has fet recordar allò, el que era abans, que no era.
A veure, expliqui'm.
O sigui, el que és no era perquè no hi havia res allí.
Sí.
Hi haurà uns camps, perquè llavors, allí, doncs, el Carreper Martell,
i el cantó que dius tu...
Carre Smith, sí.
Sí, que hi ha una espècie de gasolinera,
per dir, el costat...
Sí, sí, una miqueta abans, és això.
Per dir, hi havia un daixot de boters en aquell temps,
al davant d'aquell gran daixot de fustes,
i, en fi, o sigui que...
si ara fos en aquell temps que la gent anava...
Vull dir, com el que deia dels canvis...
En canviar les coses, sí.
El que deia dels canvis, les coses que hi ha, saps com m'ho diria.
Vull dir que...
Però, avi, jo em pensava que estaria recordant la Rambla,
i vostè estava allà baix, al carrer Smith.
No, perquè com que m'has contit aquí senties,
de polichilena, polichinela i el que sigui,
i, a més a més, has dit aquest lloc,
doncs, clar, tu vols parlar d'una cosa, de la Rambla,
clar, a la Rambla hi ha coses que no hi eren,
i coses que encara queden, no?
Sí, sí, sí.
Transformades, canviades,
però...
Però és...
Bé, jo crec que també nosaltres mateixos
hem anat, per les circumstàncies,
hem anat canviant les coses.
perquè...
No, i s'han de modificar.
Perquè a vegades hi ha coses que s'han de canviar,
perquè canviem nosaltres,
i ens volen fer canviar,
que a vegades hi ha coses que no els canviem.
O sigui que...
Aquí faig un rodolí, una sèrie de rius.
No, no, perquè al metge ens serveixi
perquè la gent vagi pensant que al cap,
doncs, a la Rambla.
Per això li deia jo a vostè,
jo em pensava que ja estava allà centrat a la Rambla
i estava allà...
Ara ja sí que es cansarà.
D'aquí a que arribem?
del carrer Pere Martell,
que arribem a la Rambla,
que era un tram, eh?
No, el que passa,
el que passa que a Tarragona,
dintre de tot,
doncs, és una capital...
Sí.
Petiteta.
Petiteta.
Acollidora.
Acollidora.
Bonica.
Però gran en certes coses.
Això sempre.
Això sempre.
I per això, clar,
quan parles d'un punt,
d'un lloc,
d'una casa,
d'un comerç,
d'un bar,
d'un cafè,
doncs,
tots han tingut la seva història.
l'altre dia de Tarragona,
que és com si fossin,
doncs,
barris.
Cada barri,
el seu.
O sigui,
és clar,
però això sempre ha passat.
La Rambla,
per exemple,
era un centre de barri,
com si és,
saps?
I era diferent del port,
diferent del casc antic,
diferent del serratllo,
perquè la Rambla es concentrava,
doncs,
en un altre tipus d'ambient.
Els que hi vivien
i els que hi anaven.
Sí.
i això és veritat.
Els que hi vivien,
doncs,
clar,
vivien la seva vida,
la seva manera de ser.
Per què?
Perquè,
per exemple,
el casc antic
o el port,
la gent vivien,
doncs,
com una espècie de,
no diré comunitat,
però es coneixia
quasi tothom
i aquí,
en aquests llocs,
també es coneixien
segons qui,
perquè,
clar,
hi havia una sèrie de senyors
que eren els que donaven nom
a certes cases
de la Rambla.
Però,
junt amb aquestes cases
de la Rambla,
hi havia també entremig,
com ara,
vaig una vegada,
que abans
hi havia una sala,
una casa de banys,
ah,
és veritat?
unes senyores
que diuen,
doncs,
feien banys.
Així com ara...
Però només banys,
a veure,
que la gent de seguida
no ens hem de pensar
coses que no són.
Així com ara,
per exemple,
ara hi ha puestos
que els que van pel món
poden anar a dutxar-se
als serveis socials,
ja fan dutxes,
el que sigui,
llavors no,
allà una persona
es trobava,
per exemple,
a Tarragona,
per circumstàncies,
pel que sigui,
o doncs,
i moltes cases
no tenien dutxes,
ni banyeres,
doncs,
segons qui,
doncs,
segons qui,
doncs,
anava allí,
hi havia unes senyores
grans,
respectables,
que tenien una casa
de dutxes,
banyeres,
i dutxes,
i la gent anava d'allò.
Després,
hi havia diferents cafès,
un cafè,
per exemple,
que era de l'esport,
allí reunien esportistes,
tant com ho diuen.
Sí, sí, sí,
no, perfectament.
Esportistes.
A més,
mentre que vostè m'estava dient això
que hi havia moltes cases
que no hi havia dutxes,
ni tampoc que hi havia banyeres,
sap que he aixecat la mà.
A casa meva,
allà a la part alta,
doncs,
mira,
ens havíem de fer
com podíem fer-ho,
no?
No, no,
i la per baixa també.
També, no?
Per això,
que hi havia cases
que no estaven preparades,
diguem-ho.
I en aquest plan,
diré,
ara que em fas recordar,
nosaltres,
abans de la guerra,
vam anar a visitar una gent
i vam veure pel camí de l'Àngel
una travessia
que es llogava,
o venia un xalet molt maco,
molt maco,
i com que nosaltres vivíem
amb uns tios
que no tenia fills,
sempre agafàvem un pis gran
i allí podien,
inclús els terrats,
hi havia terrats,
hi havia golfe,
hi podies criar algun conill,
alguna gallina,
el que sigui,
doncs,
el passava per a dir,
i deia,
ostres,
si això,
això fos l'ideal,
i vam pensar,
però aquí hi ha de pensar això.
Resulta que van mirar
els preus
i et llogaven
molt bé de preu,
quasi que els fèiem un favor
si ho llogaven.
Què dius?
Perquè resulta que aquest,
ara diré per què parlo això,
no?
Sí, sí.
Aquest xalet
el va comprar un senyor
per la seva senyora,
amb totes les seves comoditats.
Comoditats.
No m'imagino.
Però es veu que a l'hivern
per aquest xalet
entraves,
hi havia,
com es feia barbacoa,
veus,
uns quartos allí
que es veu que hi ha viut
per criar caures,
el que sigui al final,
després un menjador,
una habitació,
una cuina,
això a la planta baixa,
una cuina,
amb cisterna,
imagina't.
Ui, això era intensable.
I llavors,
el que et va sorprendre
és que a l'entrar
al quarto de seu
hi havia banyera,
bidet,
què dius?
Lavabo,
armarieta
amb tots els tocadors.
O sigui,
era tot un luxe.
I encara hi havia
un sombrero,
però em refereixo
que a través de les circumstàncies
es veu que aquest senyor
era l'hivern,
el senyor estava molt bé
per l'hivern,
es veu que hi havia
unes palmeres al davant,
un pi molt gran,
després tot un camí
de flors i jardins
amb terra
per fer verdures,
un molí de vent,
una casa
tota muntada
per criar bèsties.
O sigui,
doncs va que la senyor
a l'hivern
les palmeres,
sola,
i les palmeres,
aquella sobra,
li feia por,
li va fer por
i va marxar.
Vull dir,
que en aquell temps
si tu,
que t'ha acomodiat
allà en aquell lloc,
una banyera,
bidet,
lavabo,
que ho tenia
tot a l'abast.
M'entenc?
I clar,
hi havia cases
de la Rambla
que era,
senyor,
vials.
I clar,
aquells tenien
una vida,
hi havia noblesa,
bueno,
això de noblesa
em refereixo
a això que hi ha...
De noble de diners,
de noble de diners.
I alguns de nobles
de...
De descendència.
Ah,
és que no sabia
per on anava.
Jo m'havia parat
el dir noblesa
perquè avui dia...
Sí, sí,
amb el de DDDD
va fa més poc
una pedregada, eh?
Jo he callat
amb el sentit
que a vegades avui dia
esperes
i de noblesa
a vegades jo no en trobes.
Noblesa baturra,
que es deia.
Hi ha noblesa,
no en trobes.
Potser per això
la noblesa espanyola
també va a combar.
Mm,
mm,
perquè si es va perdent
la noblesa
també deu perdre...
Bé,
això és a part.
passant.
Dic,
dic,
dic,
tornem a la nostra,
tornem a la Rambla,
tornem a la Rambla.
Després tenies,
per exemple,
tenies l'hotel Europa,
eh?
On estava l'hotel Europa?
Aquí al cantó
del carrer Unió,
amb la Rambla,
amb la Rambla,
que hi ha un banc,
no hi ha un banc allí ara?
Sí, sí,
és veritat.
Aquí hi ha un hotel Europa,
allò hi era internacional,
i a baix hi havia un cafè
on se reunien,
ells,
depèn de certa...
M'entens com ho dir?
Sí, sí,
alta,
allò que es diu...
I allí,
i allí era curiós...
I era estudiant.
I era curiós,
potser t'ho vaig dir una vegada,
allí era curiós
perquè quan venia
algun artista de fama
o toreros,
que llavors a Tarragona
hi havia toros,
doncs feien cap allí.
I clar,
la gent,
quan esperaven que vingués
el torero a la plaça de toros,
o aixés del cotxe,
o aixés...
Depèn de com d'allò,
saps?
I quan va vindre la...
la...
això és...
Sarita Montiel
a Tarragona,
a estrenar...
La Saritíssima?
Sí.
Va estar aquí a Tarragona?
Sí,
va vindre a estrenar
al cine allà,
a la Rambla Vella,
a l'últim copler.
Anda!
I va dormir
com si hi haguéssim allà.
El Cinxilla,
Sí.
El Ramon,
Sí.
Doncs es veu que
allà a l'inauguració
va fer fotos aquella nit
i al dematí,
a primera hora,
i els va posar
a l'aparador
de casa Cinxilla.
Què va passar?
La gent al passat
els compta un amontonament,
llavors era novetat.
Clar, clar.
I es veu que la Sarita,
a casa el dematí,
va sortir al carrer
i com que llavors
a la Rambla
hi havia aquests plataners
i no tapaven tant la vista
i tal,
perquè l'Europa
allí es veia bé.
Sí, sí,
perquè a més a més
està de cara.
No hi havia ni el xeringuito
aquell de les flors
que tapa el que sigui.
Què passa allà?
Què és això,
aquest munt de gent allà?
I li van dir,
ah, sí?
I va anar.
I va anar,
inclús va entrar
amb Cinxilla,
va estar parlant,
vull dir,
coses aquestes curioses.
Que des que hi ha,
amb el seu permís,
li dono records al Ramon,
que no sé si ens estarà sentint
però si li feu arribar
de part nostra.
Però vull dir
que són anècdotes
viscudes
en molt d'allò.
Clar,
en un altre puesto,
per exemple,
quan el cine a Tarragona,
Déu-n'hi-do també, eh?
El cine a Tarragona
que llavors era un cine,
ara és un altre cine,
ara és teatre,
ara és teatre,
ja ha pujat a nivell.
Però llavors també era teatre, eh?
Ah, d'acord, d'acord.
Cine,
però a més ja també feien teatre,
perquè a Tarragona
en aquells anys
de teatre,
teatre,
era el modern...
Bé, primer el principal,
després allò va anar desapareixent,
però com a teatres més deixos,
com feien a la setmana,
era el modern
i el Tarragona.
Però referent-me,
resulta que al baix
del deixos del teatre aquest,
també hi havia un bar.
O sigui,
que a la mitja part
podies sortir per una porta
i podies anar-hi a fer una graciosa.
Perquè,
una graciosa,
perquè una dimonada,
perquè llavors no hi havia
tot el que hi ha ara.
i ara si no veus segons què
ja no vesteix.
I llavors,
clar,
un trinaranjos,
que eren unes botelles
que feien com a tres tarongets.
Bé,
doncs,
però em refereixo...
Això també no se ho podia
permetre a tothom,
eh?
Et dic.
A veure,
a veure...
I tampoc hi havia el que hi ha ara,
eh?
Però em refereixo,
doncs aquell cafè d'allí,
doncs més oi hi anava gent
que parlaven de teatre,
eh?
Vull dir,
que cada...
Eran los bohemios,
avi.
M'entens?
Després hi havia un altre,
doncs que també,
doncs ja tenia un altre,
com en el motoclub,
o sigui,
hi havia un cafè molt important,
o sigui,
que hi havia diferents...
Clar,
llavors Tarragona
acabava
com si diguéssim
a l'estàtua dels...
Des d'Espollets.
Tarragona pràcticament...
Allà dalt?
Tarragona?
No,
però dic,
m'en refereixo,
clar,
referint-nos on estem ara nosaltres,
del balcó de la meitat
de la rambla encara.
Des del balcó que dius tu,
Tarragona en si,
més llàt era,
fins aquí,
que llavors encara no hi havia
tampoc les...
La font del centenari
no hi era.
Tampoc hi era,
ostres.
I llavors,
allí,
doncs clar,
hi havia el banc d'Espanya,
però llavors,
a partir d'allí,
a partir d'allí,
fins aquí baix
l'imperial Tarragó,
allí,
només hi havia amb esquerra
una casa al començament,
uns horts,
al final passava el regmajor
per allà al costat,
hi havia una casa i prou.
I per l'altre costat,
hi havia dues cases,
la casa del magasens Marçol,
molt important de roba,
un metge,
un metge de dones,
i després hi havia
unes escales
que anaven des de dalt
a baix,
com si hi hagués el carrer
de Figueres.
i llavors continuaves
fins a baix
i hi havia
la mostella
al final.
Llavors hi havia
l'imperial Tàrraco
i llavors hi venia
l'hort del por
que els anava a buscar
planters,
que allí feien
planters
pels que tenien horts
o d'això,
o sigui,
que quedava Tarragona...
Planters que serien
que una espècie de llavors,
per entendre's.
Sí,
però hi ha...
Però hi ha que començaven
a créixer.
Sí, començaven a créixer,
saps?
Clar,
és que això de planters
ara a mi a principi
que sabia
per on anava la intenció,
però dic,
deixa'm preguntar...
Sí, sí, sí.
Hi havia tomàquers,
en fi,
planters ja que...
Molt bé.
Comés que volia agafar-les
i anar a l'hort
o a la parcel·la
o a un fos
i plantar-les ja
i cuidar-les,
m'entén?
I llavors,
és el que deia jo,
llavors des del carrer Canyelles,
com si si mare,
sí,
fins aquí a la font del centenari,
que ara s'hi posen,
per exemple,
els dels antiquaris
el divendres.
Sí, és veritat,
és veritat.
Doncs allí s'hi posaven
els xerlatans.
Com que els xerlatans?
Quan era festa,
el xerlatan
era aquell que portaven,
hi havia uns que anaven amb un cotxe,
i venia en gènere,
tal com fer el mercadillo.
Ah, sí,
però, bueno,
però aquests xerlatans
segurament que també...
Jo estava pensant
que eren aquells
que et venien coses miraculoses
perquè...
De tot.
I t'acordaven de tot
en qualsevol moment.
Xerop.
Però dir xerlatan
és com ara aquells
que ara passes el mercadillo
i t'ofereixen
escoltem,
que això,
el de bord,
això,
això...
Però aquells
tenien una espècie,
eren com si fossin
ja quasi actors.
De car,
de car,
es ficaven tant en el paper
que t'ho creies al final.
I portaven coses especials
que moltes coses
ja no les abries a les botigues.
I si les abries a les botigues,
doncs hi eren més barates.
I hi havia un de molt popular,
que hi deia Jimeno,
que aquí ningú es va guanyar
algun concurs d'aquestos,
de coses d'aquestes.
I aquell ja ho deia.
Dius que jo,
si venc,
no venc castellà,
no?
Si venc coses barates,
dius que jo vaig
i passo de contrabando
la meitat.
La meitat la declaro
i l'altra meitat la passo
de contrabando.
I per això ara puc vendre,
el que no puc vendre
és la sogra
perquè aquesta l'he d'aguantar a casa.
En fi,
aquesta l'he de cuidar, no?
Aquesta l'he de cuidar.
Però aquest home
tenia una picardia
i agafava per sapiguer
el que podia vendre
més o menys.
Bé,
la persona
que m'ensenya una pesseta
li regala un llàpix.
Ah!
Llavors agafava un...
Tothom picava.
Llavors agafava un xiquet
de prendir al davant
i,
nen, té!
Aquest senyor
dona-li aquest llàpix,
l'altre, tal.
El senyor,
la persona que m'ensenya un duro,
donaré un paquetet
de fulles d'afaitar.
Que així ja sabia
com anava la família.
El que d'allò...
El que m'ensenya
eren cinc duros
i veia que hi havia poca gent
i ja...
És malament.
I llavors resultava
que endurçava
una sèrie de...
O sigui,
replegava quasi
que tot el que el gent
havia viscut.
Perquè ho deia
amb una gràcia.
A vegades
aquest monedero
i et serveu
aquells monederers de plat
o allò
quan si fos de metàl·lica
petitet, saps?
Sí, sí, sí.
I els sobrins
tancaven
i al mig ho passava
i veus aquells monederers
i posava un duro dintre.
Aquells monederers
són aquí, són allà.
Bueno,
la persona
que compri
li regalo
sis pessetes, no?
Deia, ostres,
hem posat
un monedero
i un duro.
Però clar, llavors
ell quan donava
el monedero aquest
que el comprava
deia, bueno,
hem quedat el monedero.
Clar, clar, clar.
O sigui,
teníem una gràcia
que la gent quedava
allà encantat
i altres, doncs,
una altra classe de coses.
Però a Xavi
només passava
a la Rambla
i a més
durant les festes.
I llavors
quan era la fira.
Ah, quan era la fira, perdó.
I llavors
des d'aquí
tot el que és
el ballallà,
tot això de nou,
la Rambla Nova,
el que era el ballallà
no llavors,
que llavors
no era ballallà,
no,
que era el que dic jo,
era tota una
prerrogació,
a dir,
hi havia la fira.
D'acord.
Quan era la fira.
Tiros,
redos,
venda,
en Òria,
potser també...
Ah, coses de xiringuitos.
Sí.
També hi havia una,
n'hi havia una,
per exemple,
que hi havia
una pantalla
que darrere hi havia
una noia,
doncs,
nua,
aparentment,
aparentment.
Un gran escándol,
un gran escándol.
Però resulta
que havies de tirar
i havies d'encertar.
Si encertaves,
s'obria i es tancava.
Clar.
Allà hi havia
unes gues
que m'imagino...
Vull dir
que cadascú
ja tenia
el seu
el seu de Jordi.
Hi havia un
que aquell
va portar
molt de parlar
quan hi eres.
Per què?
Perquè quan entrava
t'he deia
quan surtis
no diguis
el que has vist.
Ah.
I la gent
vol dir
i entraves
i hi havia un ruc
al revés.
O sigui que la cua
la tenia
el menjador, eh?
I clar,
un ruc
al revés
dels altres
perquè per menjar
han d'estar de cara.
Aquest estava
de cul amb la cua.
I clar,
entraves i t'ho facis
i ho fas de riure
i deies
fot-te el que entri,
saps?
El que donem.
No, no, mira,
era, saps com era
l'alegria?
Era la picaresca
que havia abans.
Sí, i reies.
L'innocència.
Vull dir
que em refereixo
que hi havia
una sèrie
de coses,
no innocència
però picardia.
Home, home,
també perquè
es jugava una miqueta.
Després també hi havia
d'això
d'un xiringuito,
bueno, un xiringuito,
un teatro
d'aquests portàtils
que aquests també
portava
variatès.
Ah.
Variatès
i per Pasqua
contra la gent
quan baixaven de la mona
doncs cap allí
i les primeres files
ja estaven ocupades
sempre per gent
ja una miqueta
ja de,
no de segones,
fins a la tercera edat.
Què dius!
Perquè com que sortien
sortien,
per exemple,
flamenques,
sortia un tipus
d'aquests així
d'aquella manera
ja fent el paperet
d'allò
i a vegades sortia
alguna vedet
que de quan en quan
ensenyava la faldilla
i contra.
això era una atracció.
No m'ho entès.
Vull dir
que era la Pascua,
era la Fira.
Avi,
jo estava pensant
si portem a gent,
clar,
a veure,
que també segurament
que nosaltres
també ens sorprendríem
si anéssim al futur
més proper nostre,
però si gent
d'aquesta època
que m'està explicant ara,
els poséssim
ara
a la platja.
No cal a platja,
no cal a platja,
a la Rambla.
Ah,
doncs mira,
m'ho posa millor.
Ja parlem de la Rambla.
Uh,
un escàndol.
Què és això?
Que ha passat,
que ha passat.
Escolta,
mira,
és que d'una cosa...
I abans no es tenia
a pensar la llengua,
eh,
perquè jo me'n recordo
que només per ensenyar
una mica més
de com
cridava la Guàrdia Civil
i feien tapar aquella noia
i al millor
estaven ensenyant-les...
Això és una altra cosa
que això podíem parlar-ne
quan a l'època de Franco
ja és una altra cosa.
Anem per èpoques.
D'acord, d'acord.
Llavors parlem de l'època aquella
que d'això.
Mira si és d'això,
és perquè d'una cosa
anem a l'altra,
però és això.
Però no es volen de l'avant.
A Tarragona,
a Tarragona,
doncs,
va haver un tramvia
tirat per cavalls.
Sortia del Carajama I,
que llavors hi havia
bagatzem de l'Ajuntament
en aquell temps.
Això era a final del 1800.
D'on i jo.
Era un carro,
bueno,
una espècie d'autobús
d'aquella època
tirat per cavalls.
Anava pel carrer de mar,
passava pel torturat
i quan arribava al carrer Podaca
i canviava uns cavalls
i pujava.
Però fins a l'Ajuntament
anava aquest i això.
Però ho dic per un detall.
El què?
La gent,
el que diem d'aquests mirons
o no mirons,
el que sigui,
estaven pendents
quan pujava alguna senyora
a dalt
perquè s'havia de romengar
una miqueta la faldilla
i només de veure-li els tomells,
les sabates llargues
que portaven.
Però amb aquelles sabates.
És que és això,
que clar,
no s'hi veia res de veritat.
Saps aquelles sabates?
Sí, de botins.
De botins.
Doncs compte,
pujava només a veure
el final del botín,
el comencem...
Vull dir,
veus,
cada època
hi ha hagut gent
encegada.
Per tot.
Per això et dic...
I tu em dius ara
si estigués a la romba.
Imagina't
els vots que farien.
Però no sabem
si de felicitat
o de què, no?
Per això et dic
que la vida era
més d'això,
saps?
També era més fàcil,
avi, potser,
o no?
I la gent...
Dintre de la duresa
a la qual es parlava...
Hi havia un contrast
molt, molt, molt
d'això,
que era el que feia la cosa.
La diferència
de la picaresca
a la innocència.
Hi havia gent
molt pícara,
també s'invergüences,
no?
Ui,
aquest sempre...
La gent pícara
i la gent inocenta
o la gent
que no era inocenta
per haver de fer
l'innocent
perquè veia gent
que eren persones
molt respectables,
el que sigui.
Ah,
després fent
les seves juergues
que agafen.
Sí, sí, sí.
És allò,
de cara a barraca
feien una cosa
i de cara a fora
feien una altra
ben diferent,
no?
No m'imagino.
Recordo que,
per exemple,
això que dius tu,
segons què,
escolta'm,
una denúncia.
I va haver uns joves
d'una casa,
anava a dir bona,
bona,
totes són bones,
però aparentment
d'aquestos que són ja
d'això.
Els senyoritos,
què es deia abans?
Era la fèmina
i estaven sempre
les últimes files
dels cines,
les últimes files
del cine o teatre
sempre estaven ocupades
per parelles joves
i alguna no tan jove
perquè allí
no es veia,
quedava més fosc,
no es veien
sabent la pel·lícula
o feien teatre.
Tot depèn...
Eh, vinga,
ben trobat,
ben trobat,
a mi ben trobat.
Clar,
doncs aquests
es van agafar,
es van denunciar,
es van fombre fora,
es van treure
del cine.
I tot per fer
quatre petons.
Del fèmina.
Llavors,
es veu que van agafar
un grup
i un dia
van agafar,
saps allò,
aquelles
boletes fètides
que quan les aixors
fan aquella pudor.
Sí, sí,
les bombes fètides
se li diuen,
sí.
es veu que es van ajuntar
tres o quatre
i després
tu les van tocar
i compte,
ben tindria
que ets al·lojar.
Home,
no m'estranya.
Sí,
Valter,
no ho heu fet treure
un vaquet,
però s'ha de sortir
a tot.
Ja ho veuràs.
Vull dir que hi ha coses,
home,
les explico ara
com a...
Avi,
que hem de tancar.
Fem una cosa,
guardi coses d'aquestes
que si cansen a l'aigra
en la tarda,
guardi per la setmana
que tornarem un altre cop.
El que passa
és que em sap greu
perquè a vegades
algú es pot donar
per a l'udit
perquè pot recordar,
però no,
ja...
Home,
si se dona per a l'udit
i pot recordar
i són coses,
records que a ells
ja els venen
i són bons,
fantàstic.
Si són dolents
que el gent
s'hi donar a la brossa.
Jo m'esquerres ara
perquè tu m'animes,
m'apunges.
Ja està,
ja està,
jo,
jo t'ha de fer gràcia,
però jo t'explico
vivències,
eh?
Clar,
això sempre.
És a dir que
si a alguna persona
li sap greu
o d'allòs,
li demostraré...
Hi ha coses
que no es poden demostrar,
però això
el tramvia
del meu putxet
no ho pot demostrar.
Jo li deia
que vostè no va arribar ja,
eh?
El que passa
és que jo
de molt jovenet,
de molt jovenet,
ja vaig començar
a treballar als 12 anys
i vaig treballar
amb gent
que tenia 60 anys.
Clar,
i això
li va explicar,
li explicàvem moltes coses,
no?
I moltes coses
doncs
és aquesta trajectòria
d'això.
Per allò de més,
doncs mira.
Avi,
fem una cosa,
guardi,
guardi per la setmana vinent
encara més coses.
A més,
la setmana vinent
ja estarem
a les portes
del diumenge de Rams,
en qual cosa
ja podem parlar
del diumenge de Rams,
l'altre ja estarem
a la setmana santa,
o sigui,
ja podrem parlar
de la setmana santa en si
i a més a més
del divendres sant
que el tindrem també
a tres dies
mal comptat,
però això
ho farem
de cara a properes setmanes.
Ara,
donar-los les gràcies
com sempre
per haver estat aquí
i que fins la setmana vinent
que tornem-hi,
no?
Bueno,
bueno.
Gràcies, Avi.
Si tu ho dius.
Jo espero que sí,
que vostè també.
que vostè també.
Sí,
mentre no d'aixòs,
però ja s'ha de ser
que la gent no truqui
i no diguin
això o allò
o dir així.
Perquè l'Avi
li agrada sentir-lo a vostè.
Què no s'ha adonat encara?
No.
Si és així o content...
Què fan els nets?
Escolten amb la boca oberta.
Jo ho fa la feina
que tinc sentant
a la vora el foc
explicant vivències.
Això mateix.
Avi, gràcies.
Adéu-siau.