El meu avi va anar a Cuba, a la bordo del català,
al millor barco de guerra, a la flota d'Ultrabord.
El Pimoner i el nostre avut, i catorze mariners,
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palabruixer.
Quan el català sortia a la mà, els nois de Calella...
Mira, veig que m'agrada aquesta cançó, eh?
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ara ja està, eh? Ja estàveu sent vivo i en directe.
Ai, ai, ai, ai, ai, ai.
Ja riu, has de dir, avi, ja riu, ja riu, malament.
A veure, per on sortiràs, perquè, esclar, jo aquí em trobo.
No, no, es trobi, no, es trobi que no, que no som així,
no som dolents, home.
No, escolta, ja sé que ho fem amb tertúlia, fem això.
Fem així una bona xerrada, no?
Avi, escolti això, a veure què li sembla, eh?
A veure, a veure.
A veure, a veure, a veure, a veure és que...
És així com extraordinari, eh?
Ja sé que no.
A veure, a veure, a veure, a veure.
Avi, s'està emocionant, eh?
Home, que són records, això, aquesta música.
Que la música em recorda...
Me recorda un temps molt agradable i molt bonic.
De jove, no?
I era bastant més jove.
Una miqueta, no gaire més, eh?
Bastant més, bastant.
Sí?
Sí.
Això em recorda ja fa uns anys enrere.
Uns quants.
De miqueta, només, home, una miqueta.
És com si estiguessim a la Índia, no?
Vaja, vaja.
Perquè és que l'avi...
Fa unes setmanes vam començar allò dels viatges amb l'avi Ramon.
Vam fer així, mira, ens ho vam treure de la màniga, no, avi?
Vaja, vaja.
I vam pensar, doncs mira, fem-ho, no?
Sí, em recordes coses que a vegades, doncs, amb més sentiment, més alegria, altres, doncs...
Clar, depèn del país.
Si quan vas a un país i t'hi adaptes, en aquell país, i veus com són, i tu segueixes com ells, el que és la cosa, eh?
Sí.
És molt bonic.
És molt bonic.
Després, quan marxes, te queda un record.
Sí.
I la Índia, doncs, amb aquesta música em recorda.
Llavors, que et parlo, doncs, amb un sentiment bastant.
Sí, jo no, no.
I t'explicaré per què, com i quan.
Digui.
Això va ser aquí a Tarragona.
Llavors, quan hi havia la pasteleria a la Rambla, a Rimany.
Sí.
Allí, Ràdio Nacional d'Espanya, allí feien unes tortúlies.
I ens trobàvem durant la setmana, així com aquí ara venim el dimarts.
Ah, sí.
Allí cada dia anava un grup.
Un dia anava els polítics, l'altre els artistes, l'altre els comerciants, l'altre...
En fi, cada dia hi havia un tipus diferent de gent de Tarragona que comentàvem, discutíem la cosa aquesta.
I li passava molt bé, perquè, doncs, clar, això.
Però llavors, sí que, perquè van invitar, sí que van tindre una espècie de manada cultural a la Índia, a Bombay.
I va ser una excursió, que uns se van apuntar, els altres érem de la casa, els han de sortejar, el que sigui, i uns ja érem...
Llavors, jo també actuava, o com se digui, amb Ràdio Nacional.
Era, doncs, un col·laborador més.
Sí.
I el que fa el meu tema...
Llavors, vam anar a la Índia, vam anar a Bombay.
Arribava a Bombay, es vam trobar amb un hotel, que, escolta, allò era, no diré el millor, però dels millors que hi havia.
Tenen en compte que allà hi havia Richard Gere.
Quan estàvem allà...
Estava allà el Richard Gere, també, eh?
El Richard Gere.
Vull dir que, després, a mi, estancé una cosa, perquè...
Què em diu, avui?
Hi havia els hindús...
No, no, deixa els hindús.
Parlem del Richard Gere.
Espera, no, ell era aquell temps que va canviar d'allò, però ell el veies poc.
Ah, de car, de car.
Dic, home, si va trobar el Richard Gere, parli'm d'això, home.
Sí, no, perquè són coses particulars que ell feia a la seva vida i nosaltres feia amb la nostra.
No, no, ja m'imagino, ja.
Per això, quan he dit aquest, però ho dic d'altres, perquè potser hi havia d'altres països més importants que ell, no?
No, segur, segur, segur.
Però no era el Richard Gere, avui, que era el Richard Gere.
Per aquest hotel era curiós, perquè els hindús servien, inclús quan anaves, a mi em feia una cosa, ho dic pel que era, no?
Sí, sí, sí.
Anaves a la seu, t'obrint la porta, t'obrint el grifo, t'obrint la tovallola, o sigui, un sistema diferent, no?
I era normal que fessin això.
Jo ho trobaves raro, per això, ara he d'entrar a la seu i que et m'ha d'obrir, això, m'entens?
Trobaves, t'empiaven.
Després, allí també hi havia un conjunt que, segons el dia i l'hora, anaven vestits d'època i tocaven.
Tocaven.
O música moderna, va ser moderna, o d'opres, o concert, el que sigui.
O sigui, m'hi refereixo per explicar la categoria que vam trobar nosaltres al arribar allà de sobte.
Però hi ha una cosa que s'esperava, a l'àvio, és allò que dius.
No, no, vas a un país, que ja veus com és, tu penses que d'allò, però dintre d'aquest, d'aquest gran d'allò, saps?
Allí, belcome a Tarragona, ràdio, ai, a Tarragona, no a Tarragona.
Ai, que li he marxat, eh?
No, belcome a Tarragona, ràdio nacional, en fi, tot allò.
Bueno, doncs, bueno, això era l'hotel.
Sí.
I allí, doncs, ja vam conviure, doncs, veient aquella vida, aquelles coses,
i llavors ja, allí vam començar a anar coneixent coses.
Llavors, allí, ja, doncs, clar, tenies el temps lliure, teníem uns horaris per les coses adequades.
Clar, que s'havien de fer, sí, sí.
El temps lliure, el curiós, això sí, a les 12 de la nit, tenim un programa directe a Tarragona, a la tarda.
Clar, per canviar horari.
Ho fem per Londres, Montmai Londres, i a la tarda aquí, a l'Arimany, se sentia, o fèiem, la tertúlia des d'allà.
I, clar, era curiós perquè sentíem.
I és curiós perquè a mi, cadascú preguntàvem d'aquí, i què, di, què feu, i què hi ha, i com d'això.
I a mi em va preguntar, i què fa el Martí, què fa el Ramon, què fa d'això?
Què fas?
Sí, perquè en aquell moment encara no era avi, eh?
No, encara no era l'avi Ramon.
No, encara no.
El Ramon va ser quan es comença amb altres ja fa 25 anys.
La casa és que, què fas?
Jo se'm va colir, dic, home, dic, estic mirant aquí a veure si trobo un elefant,
perquè com que el que tenim a Tarragona dels Reis és de Cartró, i està mig fet malbé,
si em pogués aconseguir un de barato, perquè l'Ajuntament està en crisi,
i dic l'Ajuntament, perquè en aquesta excursió venien el Ballesteros...
Ah, molt bé, però no l'alcalde en aquell moment.
No, era del Joventut.
Ah, molt bé.
El Maldonado.
Sí, de la Generalitat, no?
De la Generalitat, la dona del Miquel Nadal, la Júlia.
La Júlia, sí.
La Júlia, un tal Martí, un tal Martí que té una tassana aquí a Altafulla,
o sigui, dintre del que jo...
Per això vaig fumar la indirecta, dic de comprar un elefant,
perquè el que tenim a Tarragona és això.
Està massa educat, no?
I la gent es veu que això, doncs...
Va fer gràcia, que hi ha les gràcies que passen.
Doncs, ens un demà, quan vam tornar a preguntar,
algú es veu que s'ho enten en sèrio,
diu, escolta, Ramon, com està això de l'elefant?
Digui, mira, xiquet, i ho sento molt.
Però no ha pogut ser, no ha pogut ser.
Perquè un de bo és molt car.
L'Ajuntament està en crisi, i com sempre hi ha estat,
dic, està en crisi, i per comprar un de segona mà,
que també està bastant fotut, ja està bé...
Jo no comprem cap, no?
T'ho refereixo, que és una de les anècdotes
que explico sempre, que estan passant.
Però és curiós, perquè quan vas a aquests països,
t'hi adaptes, veus la gent com són.
Anàvem pel carrer, la dona i jo, perquè llavors, clar,
llavors anaves lliure, llevat de quan te concentraves
per anar a algun lloc.
Però anaves pel carrer, hi havia una noieta jovereta,
amb un criet, i la vam menjar amb una poma,
estava empalant-la, i es va demanar la pell de la poma.
Es va demanar la pell de la poma?
I vam donar té.
I llavors, però em refereixo,
que ves tu la mentalitat com estan,
que aquesta xiqueta demanava la pell de la poma
per menjar la poma aquella,
i en canvi, allà al costat, amb una gran avinguda,
estava tot ple de parades, de fruita, de tot,
i els que venien,
estaven allà amb un costat tan tranquils,
i aquestes noietes, o gent com aquesta,
passaven pel costat, i ningú,
ningú tocava res.
O sigui, aquella mentalitat ja
de que estàvem, saps com ho deia,
o atemoritzats,
o el respecte, o el que sigui,
la manera de criar-se.
No és a l'Índia, no?,
que si et troben robant, et tallen la mà?
Aquí no vaig arribar a aquest extrem,
a Bombay, era la capital.
D'acord.
No me'n recordo en quin lloc.
Sí, perquè l'Índia és molt gran,
hi ha dos tipus d'Índia.
No, no, però jo l'hi dic per això,
perquè a lo millor ho tenen molt, molt.
No, i en canvi allà al costat
veies aquesta gent que anaven d'aquesta...
A lo millor veies en un racó,
perquè algunes cases,
inclús que estaven mitja abandonades,
encara veies allà sota una noia
fent rodat,
com si visqués allí, saps?
I arriba la seva botigueta allí al carrer,
fent manualitats.
I s'apropaven també, avi, molt als nens?
Sí.
O dir, perquè...
Gau unes imatges...
Sí?
Sí.
Digui-te.
I llavors, potser veies en un racó
algú també, algun leprós,
mig leprós, raconat,
i esperant, doncs,
que algú dongués,
o fos l'hora de donar-los-hi
alguna cosa de d'això.
Vull dir, però,
un respecte,
perquè llavors vaig anar al Museu Nacional,
i allí hi havia un hindú descalç,
com anaven,
però es veia que era un espècie,
no diria treballador,
perquè treballava o no treballava,
però vull dir,
dià de no categoria hi ha,
perquè allí també hi ha dos o tres categories,
perquè segons la categoria que són,
han de treballar.
T'atracten d'una manera o t'atracten d'una altra.
Incluso les dones estan d'això,
segons la categoria són o estan més respectats o menys.
Però allí hi veia aquest hindú,
amb dos xiquets petits,
que li explicava la història,
el marfil,
els xos,
la cosa,
saps cosa de l'Índia.
Jo pensava,
te'n dones compte aquí,
i a Tarragona,
per exemple,
tant que volem presumir,
a vegades preguntava,
on té el Museu Arqueològic?
I diuen,
sé que és el Part Alta,
però,
bueno,
això ara una miqueta ironia,
no?
Sí, sí,
no,
no,
vull dir que...
Que potser van una miqueta perduts
de casa seva,
no?
Però ells no.
Ells veies que explicaven.
I presumien de la seva riquesa.
Sí,
i potser aquella vaca
que t'havies d'esperar
que passés pel carrer,
perquè, clar,
tenia preferència
d'aquella vaca.
Ah, bueno,
clar,
perquè les vaques,
és veritat,
és el que té l'Índia,
no?
Una altra de les coses
que es parlen
i que són sagrades,
són intocables,
no?
Vull dir que,
i en canvi,
veies aquestes coses,
no?
I per l'altra cosa,
veies aquelles senyores
amb aquells vestits,
aquelles jolleries,
veies,
saps com vull dir?
A la mateixa vinguda,
veia això,
s'ho van trobar?
Sí,
ara hi havia carrers,
carrerons,
allà trobaves
que si volies comprar
alguna cosa,
si anaves a un establiment
de l'Estat,
com siguéssim,
de fer una factura,
i llavors podies passar
marfil,
el que fos,
que també està buscat,
no?
Però vull dir,
que segons quines coses,
ara,
si no era un puesto d'aquests,
a passar la duana,
te l'emportaves?
Te l'emportaves.
Sí que és allò que dius,
que si era legal
o era il·legal,
no?
Depenent on hagués fet la compra.
Jo vaig portar
unes cosetes de marfil
entre missa postals,
vull dir,
tot depèn també,
altres no,
altres vam comprar coses
que valia la pena.
I de preus,
avi,
d'aquell temps
quan va estar vostè,
valia la pena,
allò que dius?
És que, clar,
el canvi de la moneda...
Depèn de la...
No,
depèn de la teva situació.
Perquè vostè quan va anar
encara estava regent
la pesseta,
no?
Aquí?
Sí,
però anaves amb dòlars.
Bon i Déu, quin pal, no?
Perquè el canvi de dòlars
abans era...
Clar, perquè la moneda
era molt diferent.
Era cara, eh?
I si anaves a un puesto
pagant,
i si portaves ja dòlars,
ja havies canviat...
Servia,
deia bé per tot, no?
Ja, bé per tot.
I bé,
li refereixo
que allí vas trobar.
I això que dius tu,
doncs veies
aquesta cosa.
Llavors,
resulta que lo curiós
va ser
que ens van invitar
amb una boda hindú.
Perquè a l'hotel que estàvem,
quan vam arribar,
ens van donar roba
també de la Índia,
blanca,
pantalón blanc,
a les dones un vestit d'aquells...
I un fají, no?
Què es deia?
Saps com ho dic?
Sí.
Per anar a les festes...
Jo ja me l'imaginava jo,
vostè així.
Perquè, doncs,
clar,
ens van invitar a festes
i quan va anar a una festa d'aquestes
anàvem vestits...
Com tocava.
Fem l'índio.
No, no,
fent l'índio no,
anaven, doncs,
per allò que anava,
no?
Per l'ocasió.
Resulta que aquesta vó d'indú,
per no sé quins motius,
que es van convidar,
no es va fer.
I llavors van mirar
i, com que a nosaltres venia un,
que era un pastelero
de la pastelera aquella
que allà dalt,
al plaça del fòrum,
que havia 25 anys de casat.
No seria rabassó?
No.
Ah.
Era un que treballava molt rabassó.
Ah, que treballava.
Ah, d'acord, d'acord.
i resulta que ho van comentar
i van dir-los,
mira, estupendo,
que jo ja estava preparat
l'artor del que sigui
i van fer la vó d'aquesta
com si fossin ells
la vó d'aquesta.
Ah.
Ja es tens pel carrer,
això és aquest,
dalt del cavall,
amb una sombrilla,
la dona no caminant,
nosaltres,
de la seva manera,
saltant, ballant pel carrer,
pel carrer principal,
fins a uns grans salons
que vam anar
i allà hi havia
una sèrie de cosetes,
tipus...
I allà hi havia un
com si vengués coses
que se les donava,
com si les compréssim.
O sigui, va ser...
Vam viure una boda hindú,
però...
Però que era hindú.
Sí, per això
que vam viure la sort
de totes aquestes coses.
Després d'allí...
I tot això,
avi, perdoni'm un moment,
tot això no estava preparat.
O sigui, una cosa que...
Aquesta boda
estaven preparats
invitats a anar a la boda.
No, no, per això que li deia
que una cosa
que estava preparada
doncs pels nubis
i això,
però com al final
no es va poder fer,
es va improvisar una història...
Els mateixos ells d'allà
la van improvisar
d'aquesta forma
i escolta,
pel carrer
apartava la gent
i n'altres pel carrer ballant
i...
Oh, que bo, no?
Extraordinari,
extraordinari, diria jo.
Llavors,
jo et dic,
anaven per allà
i després també
es van deixar lliures
i anaves voltant
pels puestos,
veies allà...
Però no feia por,
avi, això d'anar lliures?
No, no, perquè...
Hi havia molta inseguretat,
es veia inseguretat
pels carrers?
A veure,
una sensació rara
o algun avís?
Ja es van dir
que segons
sigui un puest
on hi anéssim.
D'acord.
Es van dir,
el puestos perillós
és aquell barri.
Ah, sí,
ja tenien calat
o no se tenia que anar.
Els altres puestos
pot passar
com passa a Terragona
o qualsevol puestos
que et pot sortir.
És bonic
perquè llavors
pel carrer
veies aquells homes
que feien de rentador,
que rentaven,
tenien la roba.
O sigui,
vas poder anar veient
cadascú
com eren
aquella gent d'allà.
Llavors vam anar
cap a l'interior,
a pobles de l'interior.
Vam anar a un poble
que encara vivien
a l'edat mitjana.
Quin diu?
Aquell al sabater
i al carrer
arreglant sabates.
Oh, per això és magnífic.
L'altre cosí
al mig del carrer,
un gos que passava,
aquell que...
Un d'allò.
Hi havia una miqueta
de mercat.
I les olors, avi?
Ara que arribem al mercat
i les olors,
què tal?
Perquè normalment
quan arribes a un país
que no és el teu,
clar, les olors
són molt variants
i depèn de quin país,
com passa, per exemple,
a la part de l'Àfrica,
doncs les olors
són molt fortes, no?
No,
el que passa
que quan portes...
Jo no sé si a l'Índia
passa el mateix.
El que passa
quan portes uns dies
en un puesto...
Sí, t'acostumes.
Ja ni te n'adones compte,
saps?
I resulta que també
un poble que va a Madaques
era el mercat
i veia la gent
com venien.
Però va coincidir
que era
la festa de les vaques.
Ah, no.
I resulta que les vaques
que hi havia
en aquell puesto,
com podries ser altres puestos,
no?
Sí, sí, sí.
Però, com us dir,
veies adornades,
les banyes
amb coloret,
o sigui,
com si fossin
femelles vestides
de festa major.
Saps?
Sí, sí, sí.
M'estic fent l'Àfrica
ara mateix
i he vist la meva cara
de sorpresa.
Sí,
ja que eren sagrades.
Clar,
però per això mateix,
com són sagrades.
En la seva festa,
en la seva festa
anaven totes polides
i tot això.
Ja, ja, però,
avi,
qui va ser el valent
que les va tocar?
Però, clar,
és allò que dius,
no es poden tocar, no?
Escolta'm,
a les iglesies
qui adorna els sants.
Ah, d'acord.
Deu haver-hi
una persona determinada
que sigui qui
s'encarregui d'això.
No, i l'amo de la vaca
o el que el contenia.
Ah, l'amo no, no,
perquè les vaques van soltes.
Però em refereixo
que la que tenia
la cuidava
perquè hi havia algú
que les cuiden,
els donen menjar-los,
m'entens com ho diries?
Sí, sí, en el principi
van soles.
Són sagrades
pel respecte
que li has de tindre.
Però també, clar,
si tu tens respecte
i aprecies
amb una persona,
la cuides...
Sí, sí,
no te la menjaràs,
així és cert.
I després,
això que dius tu.
I després,
vam anar a un altre puesto
i anàvem la dona jo
i tots els mesos
per aquí i per allà
i vaig coincidir
davant del col·legi.
I en sé
que van sortir
almenys una cincuantena
de xiquets.
Sí.
Vaig quedar...
Envoltat del tot.
Envoltat del tot allò.
Sí.
I a la cara demanant
que sigui un carabel,
que sigui jo,
saps com ho dic?
Vull dir,
et trobes en un ambient
que ho vivies.
Sí.
Perquè quan anaves vivint...
I anaves tenint sensacions, no?
M'entens?
Perfectament.
Vam anar a un altre poble,
un altre poble,
també un hotel de categoria,
allà es van fer unes festes,
o sigui,
després vam anar a un poble
i els que anaven
a la colla
es van atrevir
a fer un castell,
els castells,
però no com els d'això,
només de tres, saps?
Els de baix,
els segons,
l'altre,
i el Xaneta,
o sigui,
en un poble,
doncs,
en un...
d'allò important.
O sigui...
Devien quedar-se al·lucinats
de veure aquesta gent,
què està fent?
Vull dir que va ser
una època,
un d'allò,
i un poble,
un poble,
i després ja
vam anar
a un altre sector
de l'Índia,
que de part
era més ja,
com si diguéssim,
portugueses,
saps?
un sector
que encara tenien
reminiscències
i a l'Índia,
allà vam fer
una festa també
i allà,
com que hi havia
un d'aixòs,
vam formar
com si fos
un conjunt.
Què és un d'aixòs?
Ah,
que hi havia música.
Hi havia música,
i els músics
van deixar els instruments
i vam fer fotos,
un dia les portaré,
que estem tots els d'aixòs,
el Ballesterro,
el Mandonado,
el Júlia,
una altra d'aquí,
tota la colla,
el Tito Figueres,
tots estem allí
com si fóssim
l'orquestra aquesta,
saps?
Vull dir,
ara t'ho parlo,
però la gràcia
és que s'hauria fet això,
t'hagués portat fotos,
que haguessis...
Però com era sorpresa,
que si li dic
ja s'ho prepara tot
un dia t'ho portaré
i veuràs...
O sigui,
que va ser
una excursió d'aquestes
que a vegades
s'ha fet.
No era excursió.
Excursió,
te'n vas aquí
a la muntanya, eh?
No,
va ser un viatge.
Va ser un viatge
magnífic i meravellós.
Va ser un viatge
ja,
com que va ser
en plan cultural,
anàvem preparat
més a més
aquestes sorpreses
que no les esperàvem,
doncs va ser
doncs
conèixer la gent,
viure amb la gent,
el tren,
anàvem d'aixòs,
la gent passava
d'un tren per allà,
la gent agafats per fora,
el tetxo,
vull dir,
saps,
els autobusos,
també la gent agafada,
vull dir,
allò...
És veritat
que surten,
algunes vegades
jo veiem documentals,
veus que està tot
ple de gent
per tot arreu,
però aquesta és la sensació
també que us vau
emportar vosaltres,
oi?
Però és curiós
de veure,
després d'aquest gran,
que hi ha un gran hotel allà,
aquest copia,
el Calimanjaro aquest,
que d'allòs,
que allí,
escolta'm,
entraves
a aquest hotel...
Però que era de luxe,
devia ser.
Sí, sí.
No era el que estava amb nosaltres.
No, no,
una altra.
Entraves dintre,
amb unes botigues,
amb uns puestos
per prendre el te,
l'altre...
Saps?
I veies,
i sorties d'allí,
hi havia la porta
de la Victòria,
que diuen,
que encara representava
Anglaterra,
que allí s'ajuntava
molts a banyar,
saps?
Més espollats,
veies,
d'aquella...
Llavors,
un altre tipus
de gent,
saps?
Que com està a casa seva
i fa el que vol,
saps?
Sí, sí, sí.
Vinga,
a l'aigua,
i sortir a l'altre.
Vull dir,
vull dir,
que després veies,
entraves d'una jureria,
saps?
I tot molt car,
avi?
Depèn,
depèn.
Home,
com a tot,
no?
Com a tot,
no?
I era curiós,
perquè entraves,
però jo li hauria d'haver,
perquè no,
no,
no,
clar,
home,
jo li dic una cosa,
ja que estava a la porta,
entri,
encara que només sigui,
donant com tu,
i tant.
I entra dintre
i et fan assentar.
Sí.
Ja saps la cosa,
assentar.
Mires una peça d'aquelles,
això,
t'ho ensenya?
No.
Això,
això,
tan.
Caro,
caro,
caro,
caro.
Esperis,
crides,
surt un noi d'aquells
i et porta un te,
te portava un te.
Ui,
malament.
T'estava el te,
malament.
T'ho vol dir que ja deixava.
T'ha volia enredar,
t'ha volia enredar,
avi.
tant,
no,
això,
i et passaves un rato
i a última hora,
com que tenies,
sabies,
per altres que t'ho havia explicat,
la manera,
doncs arriba un moment
que llavors
no era,
ni ell,
ni tu.
Clar,
però això,
clar,
havia de ser apuestos,
apuestos d'aquests
que no era oficial.
Però això,
només passava
en els puestos
que no eren oficials.
Doncs que no eren oficials.
A la qual cosa,
allò que havies comprat,
havies d'amagar-ho.
Perquè,
després,
quan passaves...
Sí,
però com que no cobraves
un camell ni un elefant,
són aquelles peces,
coses inculceres,
cercades,
coses de marfil,
petites coses d'aquestes,
perquè el puest oficial,
a dir,
això no existia,
perquè com que hi havia un preu,
era aquell preu.
Si li posava 10,
era 10.
Sí,
sí,
i feien la factura.
saps com dir?
Això sí,
t'ho tenien molt bé,
feien molt d'això,
però, clar,
era la diferència
d'anar a comprar un puesto
o comprar un altre.
No, no,
m'imagino, m'imagino.
Tipo això que diu
que has de regatejar,
però a dir,
era un regateig senyor,
saps?
Va.
T'has sentat,
t'esparlaves,
que és curiós,
t'has servien un te,
vull dir,
era clar.
Però no era la primera vegada
que s'ho trobava,
vostè,
això del regateig,
que hem comentat,
no?
No,
perquè a molts països es fa,
és una cosa gairebé que,
que si no ho fas,
sembla com si fos un petit insult
a la persona,
no?
Jo no,
acceptar-me la primera,
això és re.
Jo ja m'he trobat
diferents països,
de captures,
Àfrica,
per exemple,
molts països d'aquests,
que ja,
ja doncs,
ja saps,
o sigui,
cada país,
el primer que has de fer,
clar,
no és el mateix anar d'excursió
amb una agència,
que et porten,
bueno,
una agència,
vull dir,
un grup d'excursió,
que et porten ja
amb uns locals
a comprar,
que ja saben que després
tenen el que tenen,
els guies,
em porten a un puesto
a que tu puguis anar
on vulguis anar
i veus,
però clar,
i a més a més,
puguis gaudir de brindar
de tot allò,
no?
Però la gràcia és,
quan vas sol,
o vas així,
com que ja primer t'orientes
una miqueta
del puesto que vas,
ja saps com has de...
Doncs sí,
doncs sí,
perfectament.
Ah,
aquí se'ns acaba el bitllet
ja del viatge,
i això,
doncs va ser,
quina llàstima.
Va ser,
doncs,
una excursió,
doncs,
cultural,
molt bona,
perquè llavors vam anar d'aquí
i després vam anar també
a unes coves,
unes coves grandioses,
tretes de la pedra,
eh?
Fem una cosa,
avi,
gesos,
gesos,
això és l'aire condicionat,
gesos,
gesos,
veus,
que es noti que estem en vivo
i en directo.
És l'aire dels anys.
Avi,
fem una cosa,
guardem aquesta part
i fem la segona part
de cara a la setmana vinent
i continuem?
És interessant,
perquè és interessant,
és el que anava a dir-li.
la cultura interior
de quan vin els budes,
quan després van vindre aquests,
és més curiós.
Doncs sí,
guardem la setmana vinent
i continuem aquest viatge a la Índia?
Com vulguis.
Li sembla?
Això mateixa,
com vulguis.
Doncs moltes,
moltes,
moltes gràcies.
També ho faràs,
el que he de dir,
pobra d'ell.
A més,
la setmana vinent
hem de dir que serà
el darrer programa
d'aquesta temporada,
que tancarem ja
la setmana vinent temporada
i acabem el viatge.
Clar,
que s'ha de fer
el final del viatge.
Molt bé.
momentàniament.
Avi,
moltíssimes gràcies.
Molt bé.
Adéu-sia,
bona tarda
i fins la setmana vinent.
Espero que no s'amorregi.
Deixeu-vos que perdonin,
perquè jo m'enrotllo.
Jo li poso
Hawái,
no vam estar,
però a Bombay sí,
amb la Virramon.
Gràcies.
Hawái,
Bombay,
son dos paraísos
que a veces yo
me monto en mi piso.
Hawái,
Bombay,
son de lo que no hay.
Hawái,
Bombay,
me meto en el baño,
le pongo sal
y me hago unos largos
para nadar.
Lo mejor es el mar.
Y al ponerme el bañador
me pregunto
¿cuándo podré ir a Hawái?
Y al untarme el bronceador
me pregunto
¿cuándo podré ir a Bombay?
Hawái,
Hawái, Bombay,
tumbado en mi hamaca.
Hawái, Bombay,
tocó una maraca.
Pachín, pachín,
cantó una de machín.
Hawái, Bombay,
a la luz del flexo.
Hawái,
a la luz del flexo.
Hawái, Bombay,
nos damos un vexo.
Hazme el amor
frente al ventilador.
y al ponerme el bañador
me pregunto
¿cuándo podré ir a Hawái?
Hawái,
y al untarme el bronceador
me pregunto
¿cuándo podré ir a Bombay?
Hawái,
Hawái,
Hawái,
Hawái,
Hawái,
Hawái,
Hawái,
Hawái,
Hawái,
Hawái,
y al ponerme el bañador
me pregunto
¿cuándo podré ir a Hawái?