El barret
i sense mirar enlloc se'n va anar caminant.
No l'esperaven i no el van trobar a faltar.
Un demetge a la fila i un tros més de pa.
I allà em solia ser i van trobar un paper
ple de gargots i un petit vers sense acabar.
Desperta'm quan ja sigui primavera,
quan els camps recuperin els colors,
quan el sol ens escalfa però no ens crema,
quan broten les roses però encara no fan olor.
Aquestes són d'aquelles cançons que no saps quan aturar-te
o quan esperar si acabar-la sense de l'escoltar
per poder allò que es diu trepitjar-la que fem a l'argot de la ràdio.
I es va llevar amb aigua de pluja a les mans.
Però és que volem parlar amb el seu protagonista,
amb la veu que esteu sentint
i el que el tindrem aquest dissabte dia 1 de juny a les 9 de la nit
al Teatre Pràvium de Reus.
Ell és en Llongue i el saludem.
Llongue, bona tarda, benvingut.
Hola, bona tarda.
És aquell moment de veritat que jo crec que com a locutora
fins i tot no m'acaben de sortir les paraules
perquè no saps en quin moment tallar la cançó
i moltes vegades aprofites en el moment d'aquest piano
meravellós que estàvem escoltant,
potser per poder fer-ho, però una mica així en pressa.
És bon senyal, això és bon senyal.
Que preciosa.
Sí, és el que té a veure, la cançó serà bonica
però els pianos aquests que em fa aquest home
és una mica l'origen de tot.
Explica'm, explica'm, perquè em deies fora d'antena
que això és una mica el món en l'inrevés.
Sí, a veure...
Perquè jo li he dit, perdona'm,
li he dit, està buscant aquest el mestre,
ha estat a casa per tot arreu
i dius, no, no, tranquil·la que no ho trobaràs,
que encara no hi és.
No, no, no està ni editat ni està...
Està mig gravat.
I està mig gravat simplement perquè els assajos,
com que jo tinc un estudi, doncs els fem a...
els gravem sempre perquè és un vicies,
apretes el rec pel mateix preu, no?
i perquè a mi també m'anava molt bé poder preparar els temes.
Això està fet, és un cúmul de casualitats,
o digue-li com vulguis,
hi ha gent que diu que les casualitats no existeixen,
jo crec que tot és casualitat,
però al fons és la mateixa filosofia.
Un bon dia estàvem gravant en el meu estudi aquest,
un disc, i va venir a fer unes guitares el Joan Eloi Vila,
el guitarrista que acompanya el Bonafuente normalment.
O sigui, home, i tant, el Joan Eloi, o sigui...
Va venir a gravar.
Total, allò típic d'ai, diu, que ens quedem sense tabac,
que ens anem al bar,
i ja estic a una urbanització de la Paula Montornès,
un poblet molt petitó.
Total, que anem al bar, el bar està mig tancat,
la persiana baixada, però ja ho sabem,
entrem, ens ajupim, entrem, ens prenem una copa,
i de cop, per el mateix sistema,
per sota la persiana,
apareix un senyor amb corbata,
amb traja i corbata, molt ben vestit,
amb una dona molt guapa,
al seu costat també molt arreglada,
venien de bolo,
i el Joan Eloi, que coneix tothom,
els coneix i ens presenta.
I dic, hòstia, que casualitat,
no, i on viviu vosaltres, a Torreganbarra?
Diu, no, no, a la pobla,
dic, sí, però on?
A l'organització? Ah, sí, a quin carrer?
Total, que estan al mateix carrer que jo,
ells al número 35 i al número 57,
a 50 metres.
Passa la manera que som tan ells com nosaltres,
és que si hem pogut passar 200 anys
i no ens hauríem dirigit la paraula.
No trobar-nos mai, no?
I qui era aquesta bona gent?
I aquesta bona gent era el Charlie Soleil Montoliu,
que és un pianista,
és el pianista que estàvem sentint,
que jo, no sé, em costa definir-lo,
no és un pianista, no és un músic,
evidentment és un músic completíssim i brutal, no?
Però dius, músic de jazz, de clàssic?
No, és un músic molt clàssic, però no de clàssic.
És un home que, per dir-te alguna cosa,
ha estat tocant el piano en el Ritz,
va acompanyar el Jim Kelly
quan va venir a fer l'anunci del Freixenet,
va ser qui l'hi va acompanyar,
ha acompanyat el Josep Carreras,
ha acompanyat el Moncho,
ha acompanyat a moltíssima gent.
I, bueno, porta, jo què sé...
Ara te volia fer una broma, eh?
Porta més anys que jo...
T'anava a dir que poca experiència,
poca experiència,
perquè m'estàs explicant gens ni mica.
Sí.
No, està començant, novell, novell, novell.
Tot i que ell, per exemple,
de gravar no havia gravat,
una col·laboració amb un disc que jo estava fent,
que va venir a ser el primer que gravava.
O sigui, són dos mons paral·lels
que estem i que siguin diferents dimensions, no?
Jo que vinc una mica del rock
i després, per circumstàncies,
m'han rebatejat com a cantautor,
perquè ara tothom és cantautor.
Però jo vaig ser els primers
de, diguem, de separar-se,
de muntar-se sol després d'una banda, no?
Sí, que és complicadíssim, jo penso, eh?
Gerard Quintana, Adrià Puntí,
i tants i tants i tants,
el mateix Joan Masdeu.
No, però tu vas enganxar, podríem dir,
al principi, no?
Allò que dius,
deixar un grup com la Madame,
que portàveu ja una cingladura
bastant més o menys recta, no?
Sí, portàveu tres discurs.
Exacte, i de cop i volta dius, bueno,
doncs...
Clar, i llavors et diuen que ets cantautor,
dius, bueno,
doncs si ho dieu vosaltres,
doncs serà que ho soc.
Tu cantes, no?
Esclar.
Ets autor de les cançons?
Sí.
I ja està.
No, no, i se'm va dir que l'Hurrit també fa això
i el Bowie, o sigui que també si soc com el L'Hurrit
i el Bowie ja m'està bé.
Ja signeu, no?
Llavors va ser això,
i ens vam trobar, doncs, amb aquesta història.
Llavors què passa?
Que vivim junts,
jo tinc un estudi,
i estava muntant-lo allà,
i necessitava algú que fes sorollets
per jo provar, no?
I vaig tenir el luxe de tenir aquest home
que tocava el piano,
i la seva dona, el Sol Baker,
que canta meravellosament,
i ells dos fan bolos,
i canten boleros,
fan coses així.
I els vaig posar allà.
I clar, això, els hiverns allà
són encara més hivern,
i dos quarts de sis és de nit,
però encara és més de nit.
I estàs amb aquesta gent
i dius, què hem de fer si no tocar?
És que seria, seria,
o sigui, seria un pecat que no ho féssim, no?
Ja saps que de cara a les festes del veïnat
us tocarà a vosaltres alguna cosa.
Bueno, a millor si no et pensis.
Ara ja us esteu descobrint.
És que és un veïnat que pensa
que als 11 mesos de l'any
n'hi ha gairebé ningú, no?
Estem ben sols allà.
I va ser això, i va dir,
mira, doncs m'agradaria fer uns temes, no?
I els hi vaig ensenyar,
però la gràcia és que el Charlie
no ha escoltat cap disco meu.
Què dius?
Ni ara.
Jo el que li deia,
jo no volia que es contaminés
del meu concepte.
Jo li deia, aquesta cançó,
són aquests acords,
i la idea és, doncs, a veure,
ser un 4x4,
i fes-ho, doncs, una mica lent,
i una mica, fes-me un romàntic,
fes-me un cabaret decadent,
i li donen premisses molt particulars.
Això és una balada de cortar-se les venes,
és a dir, amb aquests, amb aquests,
i ell agafa i ho toca.
I algunes que sortiran al disc gravada
són la primera toma,
perquè és la seva mera interpretació d'allò
en el moment, no?
I això, clar,
me'n va donar...
I tu encantat.
Jo havia d'aprendre-ho a cantar, també, no?
Però dic que tu també encantat.
Ah, sí, clar.
Que t'agafés les idees,
i només amb quatre pistes
de què dius,
de què li donaves,
i que ell, doncs...
Clar, però jo havia de reinventar-me
una mica, també,
perquè cantar-ho d'una altra manera, no?
Però igualment era molt pràctic gravar-lo,
perquè després no el tenia,
no l'havia de tenir allà,
l'altre d'allò,
sinó com ho tocava una vegada,
després ja ho provava, no?
I així ens van sortint.
I jo al principi tenia,
aquest any tenia la intenció
de fer un disc recopilatori,
perquè fa vint anys
que vaig treure el primer disc en solitari,
i allò, doncs,
aprofitant allò,
allò,
llonga, vint anys i tal, no?
I pensava agafar temes, doncs,
d'aquests cinc discos que tinc,
i alguns tornar-los a gravar,
alguns remesclar-los,
i alguns tal com estan, no?
Per exemple,
ja el que vaig fer amb el Lluís Gomis,
que toquen la bateria,
i que ell l'hagués deixat igual.
Però,
de cop em vaig trobar fent això
i vaig dir,
és la manera maca de celebrar
aquest 20 aniversari fent això, no?
Sí, sí, sí, sí.
Amb lo del mestre estat a casa,
que lo del mestre estat a casa,
el títol,
a veure,
els títols ajuden, no?
O sigui,
llonga i va i canta unes canciones
quan un pianista,
en canvi poses això
i sembla que passi alguna cosa.
però està inspirat en un acudit
que explico,
tot just començarà l'espectacle.
I quin és?
Sí,
el puc explicar,
és molt senzill.
Digues.
No és d'aquells de tronxar-se,
però és un acudit de músics.
És un violinista,
el tercer violinista d'una orquestra
que el truquen per telèfon
i li diuen,
escolti,
som la policia,
li han donat una mala notícia,
han entrat a casa seva
i li han robat tot.
Diu,
què diu ara?
Diu,
però és que a més a més,
és pitjor,
perquè eren psicòpates
i han matat a tota la seva família,
li han matat els seus gossos,
els seus gats,
els seus canaris.
No sé què m'està dient,
m'està destrossant.
Diu,
i a més a més,
li hem de dir encara una altra cosa.
Diu,
tenim un detingut
i resulta
que és el director
de la seva orquestra.
I ell diu,
ah,
el mestre ha estat a casa?
O sigui,
tot el que més ja li va aigua.
Tot el que més és important.
Diu,
home,
si ha estat el mestre,
deixa'm-ho córrer.
A partir d'aquest acudit
se'm va acudir el títol,
perquè realment
les meves cançons,
el dia que va venir,
perquè el Charlie
és d'aquells
que se'ls diu,
saps com el senyor Verdejí,
que és el mestre,
perquè són mestres
que tenen la carrera
i s'ho han currat.
Llavors,
és un mestre
i el dia que el mestre
va venir a casa meva
no va passar res a tot això,
però les meves cançons
van sofrir
una transformació brutal.
I el mestre
el tindrem aquest dissabte
també,
conjuntament amb tu
al Teatre Bravi,
em recordem,
a Reus?
Sí,
a Reus,
el dia 1,
dissabte,
a les 9 del vespre.
Tindrem ell
i tindrem a la seva senyora
de Solví,
que era amb la que faig
una cançó també.
Molt bé.
I que inclús després
jo desapareixo
de l'escenari
un moment,
una cançó,
i deixo que ella
canti una cosa
perquè veieu
el punt de fascinació,
com em va a seduir realment.
Perquè veieu com ho fa,
perquè és espectacular.
Jo ens ho dic una cosa,
m'estan cantant
que hagi entrat
en aquell moment
en aquell bar,
que hagi passat
aquelles coses
que diies tu de casualitat,
perquè tornem una altra vegada
a tenir en marxa,
a tenir a la carretera,
amb aquesta il·lusió
que t'estic veient.
Sí, a més que és una cosa,
no se m'hagués acudit mai
tot això sol,
saps què vull dir?
Sí, sí,
que te va donar
aquest petit empèny.
Et sents dirigit
per una força superior
i des del moment
els que em porti on vulgui,
no?
I de moment m'ha portat a Reus,
que també em tenia ganes
perquè a Reus
no hi vam tocar mai
amb la madame.
A Terraona sí que
ens ho havíem tocat.
És veritat, és veritat.
Però a Reus amb la madame
no,
i jo en solitari tampoc,
vull dir que és la primera vegada
que hi toco i mira.
Doncs benvingut,
benvingut dintre del què, no?
Sí, senyora.
I a part d'aquesta actuació,
clar, s'haurà obert
també un mantall de possibilitats.
Sí, evidentment.
I haurà sortit d'altres.
Això ho vam,
aquest espectacle
el vam estregar a Sabadell,
que és una mica d'on jo vinc
encara que ja estic aquí.
Allà és on faig les proves,
els experiments.
La veritat és que jo pensava,
a veure,
no sabia com resultaria,
perquè per mi és molt goloso,
a veure les meves cançons
i així,
doncs jo m'ho passo bomba,
però s'ho passarà bé algú més?
Jo i els tres fans que tens.
I la gent li va agradar moltíssim.
Va agradar tant
que vam fer-ne una altra,
Sabadell,
cosa que no acostumo a fer,
ja en un teatre amb més gent,
i llavors vam dir,
bueno,
doncs nenes,
a la carretera
i aquest és el tercer,
vull dir,
que la primera vegada
que no jugo a casa
i després hi ha coses
ara que estem tancant,
però amb això,
i no és que em vulgui fer l'interessant,
però tampoc vull tocar
a qualsevol lloc,
perquè és un concert d'escoltar,
la veritat.
No,
no pretenc,
jo sóc el primer
que ha estat tocant
amb bandes gamberres
tocant rock and roll
d'aquells que la gent
no t'escolta
i és fantàstic.
Que balla,
que són borratxes,
que em sembla genial.
I que se'n fa un fart de saltar i votar,
no?,
amb la mà estesa,
no?
Sí,
som entretenidors
i no podem pretendre allò
aquesta tensió
que com s'estiguin fent,
però aquesta cosa en concreta
jo crec que sí,
és una manera
també de poder enterar-te
una mica
de les lletres,
perquè clar,
queden molt ressaltades
a davant,
i m'ho miro una mica
als llocs on anem,
saps?
perquè jo vull tenir
unes certes garanties,
l'ideal és el teatre,
però clar,
no tot arreu poden ser teatres,
llavors si és un local
d'espectacles i tal,
doncs si és un lloc
que bé,
que estan acostumats
a que vagi algú
així molt chill out,
llavors sí,
però si no,
prefereixo
doncs no fer-ne tants,
però...
No, no,
si no prefereixes quedar-te a casa,
acabar del que serà
enregistrar
aquest treball discogràfic,
i això vol dir
que tornaràs a venir per aquí,
per Tarragona Ràdio,
perquè ara mateix
tenim la demo,
no?,
i a veure què és el que passa
ja amb el CD
quan el tinguem físicament a les mans.
Sí, exacte,
estarà més a cavallet
perquè vulguis que no,
al ser un disco
hi posaré alguna cosa més,
encara que la base
està amb el piano i la veu.
Vull fer allò
d'il·lustres convidats,
no?,
el saxofonista
que vam tocar amb la madame
en aquella època,
doncs que vingui i faig un solo,
no tot es poder,
però posar
tres o quatre il·lustres
d'aquests
faria il·lusió
per donar-li un toque
que no sigui tant
un retrato cru
del que és el directe.
Ara que hi ha moltes bandes
i ara que em comentaves
que encara estàs més o menys
en contacte
amb alguns d'aquests companys
de la madame,
tornar amb ells
i fer alguna cosa?
No.
S'ha plantejat?
No ho crec.
Ja saps que fa poquet
els nats
també van tornar
a aparèixer a l'escena,
els mittels també
de tant en tant
surten,
molts dels grups
que ja no comptàvem,
o almenys
ja no hi eren
físicament,
no?,
ja t'ho diré també.
Sí, sí,
jo crec que tornen
per una qüestió
molt clara
i és que els hi surt
molt rentable.
Sí?
A veure,
el sopa de cabra
els hi verran molt
però que molt bé.
Entre tu i jo
jo crec que tenen
un monó de música.
Ja pot ser.
Però en plan
música gamberra
me refereixo
a aquesta que també deies,
eh?
Segurament.
Però jo veig difícil
per començar
perquè a la madame
ens va passar una cosa
i és que vam perdre
un dels nostres membres,
no?,
el bateria es va morir
i evidentment
podríem fer una altra bateria
i tal
però per mi
ja no seria ben bé
el mateix.
i llavors també
jo veig difícil,
francament.
Bueno,
deixa'm la porta oberta,
a veure què sap el que passa.
No se sap mai
però ja fa
això,
20 anys
i vam tornar
una vegada
quan vam fer l'homenatge
al Marc Grau
al biquini
i vam fer un tema
que el vam fer ja
sense bateria
els tres
i la veritat
no ens vam passar gaire bé
assajant.
No?
No.
Mira que era
per explicar batalletes
i per passar.
Sí,
la festa va estar bé
però els assajos previs
i tal.
que dius
que estem una mica
a falta, no?
Vaig recordar aquelles coses
que dius
i no m'he recordat
perquè havien plegat.
Saps com quan tens una parella
i tornes
perquè la trobes a faltar
i després
hòstia no m'he recordat
tot això i tot allò?
Tot això ho feies
també abans,
no crec, eh?
És que s'assembla molt
el tema de les parelles
brutalment, eh?
No, no,
jo m'imagino
però clar,
cadascú té les seves maneres
de veure les coses
que algunes vegades
es pot xocar o no
i aquí és on està
el tanteig, no?
Sí.
El 50 el poses tu,
l'altre 50 el poso jo,
però quan de posar, no?
Com a baixista sempre
des que vaig plegar
el Ricard Álvarez
que era membre de la Manam
o sigui que
i de fet
els primers dos discos
que vaig ser en solitari
també hi havia el bateria
és a dir
tampoc va ser allò
de tallar amb tothom
amb qui vam deixar
col·laborar
amb l'Aleix
que eren els dos
que composàvem
i tal
allò de les lutxes d'egos
i aquelles coses
i perquè
mira, portàvem
des dels 13 anys jugant
m'he deixat el telèfon obert
no passa res
cap problema
tu
digues, digues
doncs això
ens vam conèixer
els 13 anys
vam estar tocant
fins als 29
és que és massa paciència
tota junta
tota junta
massa paciència
ja va
massa paciència
doncs recordem a tothom
que aquest dissabte
tindrem a partir de les 9 del vespre
al Teatre Bràmium de Reus
presentant
el mestre
Ha estat a casa
i avui
he tingut el goig
de tenir-te
aquí en directe
a la Sintonia de Tarragona Ràdio
Jonger
només ens resta dir
que moltes
moltes
moltes gràcies
i que t'esperem ben aviat
amb aquest treball discogràfic
amb aquests 20 anys
de cançons
físicament a les mans
i que me'l porti
si puguem
fer un extracte
i comentar les cançons
i parlar una miqueta més
d'aquest àlbum
serà un verde plaer
serà un plaer
ja saps que
tots els músics
som uns megalòmens
i ens encanta
parlar de nosaltres mateixos
i nosaltres encantadíssims
també d'escoltar-te
de veritat
moltes gràcies
gràcies a tu
adeu-siau
adeu
per fer plegats
cau
sense mirar el rellotge, sense trencar un mirall.
Cau la vida sense força, en vagons de trens parats,
sobre vies ara mortes, on potser vam viatjar.
Cau, cauen homes fets de ferro, cauen secs amb gos pigall,
cauen somriures de cares que mai no van mirar avall,
cauen lleupolsim d'estrelles sobre brúixoles de fany
i d'un cel a mil mamelles, cauen sors i desenganys.
I quan ja no ens cau sol ni ombra, potser és que hem caigut abans.
Cau la pluja feta gel i Déu ens pren el pèl,
dient-nos que el que ens passa, passa, perquè ens ho hem guanyat
sense signar un contracte, ni parlar amb un trist notari,
ni tan sols passar pel banc.
A�en....
ếu A$%&&⅂
a$%&% safest,
sem cerrar em...