Durant el matí de Tarragona Ràdio,
durant aquests darrers dies us hem estat fent propostes
de cara al cap de setmana.
Enteniu per donar i per vendre aquest cap de setmana a la ciutat,
però no són incompatibles,
amb gaudir d'una bona pel·lícula o d'anar a una sala de cinema.
I d'això ens sap el nostre col·laborador David Serra.
David, molt bon dia.
Molt bones, com estem?
Doncs mira, pendents que arribi el cap de setmana.
Aviam si tenim temps de fer totes les propostes que comentem
i a sobre anar al cinema.
Doncs sí, la veritat és que...
Home, me l'heu posat molt complicat,
perquè hi ha setmanes que hi ha sobresaturació de cartellera.
És cert.
A banda que és veritat que com que ara darrerament tenim la mala costum
de faltar a la nostra cita semanal,
se m'acumula la feina.
Bé, doncs serà qüestió de comentar les darrers estrenes, no?
Sí, sí, sí, perquè hi ha moltes pel·lícules, per exemple,
jo volia comentar el del Juego d'Ender,
una pel·lícula de ciència-ficció que bàsicament es pot resumir en
que bona la novel·la, que dolenta l'adaptació.
Això ja passa.
Això passa amb moltes pel·lícules i amb les de ciència-ficció
sembla que encara és més complicat, no?, adaptar-les, suposo.
Sí, sí. A veure, darrerament tenim aquesta sensació, no?
O sigui, tenim peces que des del punt de vista literari
doncs són meravelloses,
però que després, a l'hora de la veritat,
quan vas a veure l'adaptació cinematogràfica,
que, per cert, també tenim que dir en descàrrec dels productors
que la peça literària és complicadíssima,
complicadíssima de ser adaptada,
però que l'han fet...
Jo penso que han agafat precisament
el costat més feble de la novel·la
i l'han convertit en pel·lícula,
i això és un problema, això és un problema.
Però, bueno, el Juego d'Ender està ahir,
els amants de la ciència-ficció tenen una cita,
sí o sí, no es pot evitar...
És a dir, l'hem de veure igualment, no?,
també per poder jutjar, en certa manera.
A veure, el que passa és això,
que quan ja vas amb un argumentari literari,
doncs et trobes a la decepció
que moltes vegades el món que tu has imaginat
llegint la novel·la no és exactament igual
i diríem que molt diferent
del que tu havies imaginat
és el que veus a la pantalla.
Però, bueno, anem per feina.
Vinga.
Les cenes de la setmana.
Què tenim?
A veure, què et sembla si començo per Malavita?
Vinga.
Però, bueno, Malavita és una pel·lícula
que jo tenia moltes ganes de veure,
que finalment he pogut fer una immersió,
diguem-ne, satisfactòria,
dins d'aquesta adaptació,
d'una peça literària.
Estàvem parlant d'adaptació,
no sé, aquesta és una adaptació,
directament,
que l'autor literari és el Tonino Benaquista.
que jo recomano aquesta lectura
perquè realment és una novel·la
amb molta acidesa,
del qual hi ha una segona part
que jo encara no he llegit,
però això també fa suposar
que hi haurà una sonora pel·lícula,
i que el que ens està parlant
és d'uns mafiosos
que estan acollits
en un programa de protecció de testics,
de testimonis,
i, bueno,
de quins mafiosos estem parlant?
Estem parlant del Robert De Niro,
estem parlant de la Michelle Pfeiffer,
i, bueno,
els joves Diana Aigron i John Leo,
que són els fills,
que aquests no tenia coneixement de causa,
o sigui, no els coneixia
des del punt de vista actoral,
i que, bueno,
la veritat és que
és una adaptació bastant respectuosa
de la mà
de, diguem-ne,
que agafa l'espírit
a l'Ougen Luc Besson,
o sigui,
desvarí o argumental,
violència soterrada,
i que és molt divertida.
A veure, tot i així,
si l'adaptació està ben feta,
suposo que
sortim guanyant, no, David?
Sí, sí,
no, no,
i a banda m'ha sorprès,
perquè, clar,
a veure,
és un plaer sempre veure
a un Robert De Niro
i a una Michelle Pfeiffer
en estat de gràcia,
i en aquest cas,
doncs,
és una pel·lícula
que el que és
la part de comèdia
funciona molt bé,
és un divertimento,
aquí darrere
hi ha el Martin Scorsese,
que ha finançat
una part de la pel·lícula,
per dir-lo d'una manera,
i que, bueno,
que és una pel·lícula
que està bé,
diguem-ne que
és molt més correcta,
és Jean-Luc Besson,
de Jean-Luc Besson
podem esperar tot,
lo millor i lo pitjor,
i en aquest cas,
doncs,
jo penso que
s'ho van passar
tots molt bé,
i és una pel·lícula
que no avorreix,
que realment
ofereix
el que vol explicar,
i que,
ja t'ho dic,
o sigui,
apunta a una segona part,
segur, segur.
Molt bé,
doncs Malavita,
que s'estrenava,
no,
s'estrena aquest mateix divendres.
Exactament.
És a dir,
que a partir d'avui
la podem veure ja.
Ara estava jo
consultant la llista,
Déu-n'hi-do,
no sé si totes
arriben a Tarragona,
però Déu-n'hi-do,
les pel·lícules
que s'estrenen avui,
n'hi ha força, no?
Sí,
hi ha una pel·lícula
que volia parlar-me,
perquè aquesta la van fer
a Sitges,
la van poder veure
al Festival de Sitges,
que és la pel·lícula
Retornados,
que és del director
o Manu Carballo,
que ja no és una òpera Prima,
perquè Manu Carballo
és una persona
que està molt vinculada
amb el cinema fantàstic
i que la veritat
és que,
bueno,
ens està parlant
d'una història
de zombis,
però des d'un punt de vista
potser més original,
no?
A veure,
original
des del punt de vista
que aquí els zombis
es poden curar,
es poden rehabilitar
i que,
en certa manera,
el problema
és que sempre estan infectats,
o sigui,
sempre poden tornar
al seu punt de vista
perillós
de cara a la societat
i llavors,
la veritat és que
és una pel·lícula,
jo penso que,
a més,
produïda pel Julio Fernández,
per Filmax,
i que,
bueno,
funciona,
és entretinguda,
està rodada en anglès,
s'han buscat actors americans
per poder fer
una miqueta
fer-la una pel·lícula
universal,
una pel·lícula
que pot anar
a qualsevol país
que pot funcionar.
D'això un dia,
David,
n'hauríem de parlar,
també,
d'això de les pel·lícules
que són d'aquí,
diguéssim,
que són de l'estat espanyol,
però que busquen actors americans,
imagino que per tenir
més projecció internacional.
Tampoc no sé
si s'acaba d'entendre
quin és l'objectiu.
Bé,
l'objectiu és obrir mercat,
o sigui,
la veritat és que
l'origen de tot això
és precisament
tindre més oportunitats
de cada mercat internacional,
i per això
ja fan pel·lícules
de gènere,
i se busca
precisament,
bueno,
rodar-les ja directament
a la llengua anglesa,
amb actors,
preferent menes americans
o anglesos,
precisament perquè
el mercat sigui
molt més purós,
és molt més purós
a l'anglosaxó.
La veritat és que
són pel·lícules
que normalment
solen funcionar,
i funcionen molt bé
en mercats asiàtics,
això no és prioratiu,
o sigui,
estem parlant
d'un mercat global,
però per exemple
en el cinema de gènere
és molt agraït
el fet de fer
aquest tipus de pel·lícules
perquè el mercat asiàtic
és un bon receptor
de totes aquestes produccions
sempre que estiguin ben fetes,
esclar,
aquesta pel·lícula
està ben feta,
la veritat és que
a mi no me'n vaig
d'intoxesmar,
hi ha m'ho cossetes
que des del punt de vista
del guionatge
serien qüestionar-les,
però és una pel·lícula
que és agradable de veure,
està molt ben rodada,
té aquest elenco internacional
que funciona.
Són coneguts els actors?
Perquè estic veient ara
Emily Hampshire,
Chris Holden-Reed,
Sound Doyle...
Diguem-ne que,
per dir-ho d'una manera,
l'Emily Hampshire
i el Chris Holden-Reed
són actors de...
ho faríem malament
parlar d'actors de segona,
són actors
que dins del circuit internacional
no són primeres figures,
però que són actors secundaris
que tenen una molt bona entrada.
Molt bé.
Doncs també podem veure
retornados,
aquesta coproducció
entre l'estat espanyol
i Canadà,
que arriba també
avui al cinema.
Seguim parlant de pel·lícules,
David,
esculls tu o escullo jo?
Escolleixes tu,
tu digues
i jo te parlaré.
Mira,
doncs,
per exemple,
per exemple,
per exemple,
aquesta setmana
s'estrena també
la nova pel·lícula
de Woody Allen,
si no ho vaig equivocat.
Ah,
Blue Jasmine.
Blue Jasmine.
Mira,
no l'he pogut veure
i és una pel·lícula
que,
francament,
tinc moltes ganes
de veure-la.
Com pinta,
perquè amb Woody Allen
tampoc no saps mai
el que...
el que et trobaràs,
no ho sé,
a mi em dóna aquesta sensació.
Sí,
a veure,
hi ha una part de la crítica
que s'ha volcat
amb aquesta pel·lícula
dient que és
del milloret,
del milloret que ha fet Woody Allen.
Hi ha altra part de la crítica
que ha dit que,
bueno,
que està bé,
però que no és una pel·lícula
com per tirar coets.
Jo no ho sé,
jo a mi Woody Allen
és una persona
que sempre em sorprèn
i que realment
a mi
em resulta molt agradable
poder veure
cada nou treball
del geni,
perquè és un geni.
Sí,
ha arribat a fer coses
tan dispars,
no?,
entre unes i d'altres
que...
Sí, sí,
sí,
no, no,
i en aquest cas
el que fa
és parlar-nos
d'una pel·lícula
en la qual,
doncs,
tenim la participació
de l'Àlec Baldwin,
de la Kate Blanchet,
del Peter Sasgar,
bé,
els actors sempre
molt ben escollits
per part del geni,
i que ens està parlant
una miqueta
d'aquests
multimilionaris
que van estar treballant
en el món
del pitjatge internacional,
per dir-ho d'una manera,
i que van guanyar
molts milions
a costa dels altres,
més,
i que, bueno,
que després d'aquest escàndol
financer,
no?,
de la caiguda
de la bossa
a Nova York,
perden tot el seu poderío,
i en aquest cas
la protagonista,
doncs,
ha de anar a viure
a casa de la seva germana,
un apartament
petit,
amb una vida,
després de viure,
una vida tot tren,
baixat molt,
molt de nivell,
amb la seva germana
en un apartament
de San Francisco.
Jo la pel·lícula
no l'he vista,
jo m'estimaria,
aquesta,
si vols,
la deixem per la setmana vinent,
però, clar,
Woody Allen és això,
sempre,
com a mínim,
sempre està per damunt
de la mitja.
Doncs,
haurem d'anar també
a veure Blue Jasmine,
de Woody Allen,
direcció i guió
de Woody Allen,
i, doncs,
aquesta comèdia dramàtica
que ens comentava
el David Serra.
Una recomanació.
Una recomanació, David.
Molt ràpidament.
La vida d'Adel.
La vida d'Adel
és una pel·lícula preciosa.
Me n'han parlat molt bé
d'aquesta pel·lícula, David.
No l'he vist, personalment,
però me n'han parlat molt bé.
Jo no m'atreviria a dir
que és una obra mestra,
no ho seria,
jo penso que li fa falta
molts anys,
encara, no?,
de copaix
per poder després fruir-la,
però és una pel·lícula
que te la creus.
És una pel·lícula
que ens està parlant
d'una noia
de 14, 15 anys,
l'Adel,
de que, bueno,
que, bueno,
la seva vida,
en principi,
de l'amor,
la portarà
a enamorar-se
d'una noia
que es diu Emma
i a partir d'aquí
comença una història d'amor
que al llarg del temps
va fructificant,
va decayent,
té moments
com totes les històries
d'amor,
de pujada,
de baixada,
però està contada
d'una manera
emocionant,
creïble,
sobretot creïble.
És una pel·lícula,
jo no m'agrada
de dir dolça,
però que ens parla
de sentiments
que tots
hem sentit
alguna vegada
a la vida.
Pot ser que en algun moment
parla de sentiments dolços,
però després
potser hi ha
un regust
agredolç
aquí darrere,
eh, David?
Sí, sí, sí,
perquè les històries
d'amor,
les grans històries d'amor
sempre tenen
aquest
tèrrer de fons
que finalment,
doncs, bueno.
No és una pel·lícula
desencantada,
és una pel·lícula
vital,
és una pel·lícula
que francament
mereix una revisió
urgent
i que de tota la
cartadera,
diguem-ne que seria
la peça,
la delicatessen,
vaja,
perquè m'entenguis,
que estaria ahí
esperant que el bon espectador,
el bon degustador
de cinema,
arribi al cinema,
es planti a la butaca,
i hi hagi
que es portà
per una història
diferent
d'aquelles històries
que mereixen
el cinema
en majúscula
per ser disfrutada.
Doncs els que
aquest cap de setmana
us apropeu al cinema
i tingueu l'oportunitat,
si voleu seguir
la recomanació
del David Serra,
a la qual
jo personalment
també m'hi sumo,
doncs,
podeu veure
la vida d'Adèle.
David,
ho deixem aquí,
la setmana vinent
parlarem
d'aquest
Blue Jasmine.
Parlarem també
d'una altra comèdia
que és la de
Kim Matobambi,
que no l'he pogut veure,
però que també
té una pinta interessant,
com a mínim,
com a comèdia
Destroyer,
també pot estar bé.
Doncs en parlarem
divendres vinent.
David,
moltíssimes gràcies.
Un plaer per un cinema.
Bon cap de setmana
i bon cinema.
Gràcies.