Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
i que només es pot ser lliure si un realment pot defensar els seus drets amb arguments,
i per això ja et dic que cal saber el que passa,
és a dir, cal tenir sentit crític.
I sembla que darrerament, portem ja molts anys en què, en fi,
ens submergeix entre pantalles,
i estem pensant que tenim molta informació
quan realment el que fem és que tenim molt de soroll moltes vegades, no?
I aprendre a ballugar entre tota aquesta confusió és important,
és important ensenyar com s'han d'aproximar en els mitjans de comunicació.
Això és més fàcil, vaja, d'aconseguir-ho,
aquest navegar entre aigües turbulentes, no?,
quan véns des de fora, perquè, clar, la Rosa Maria Calaf,
tot i que hem dit tot el ventall de ciutats on ha estat corresponsal,
però te dediques a això des dels anys 70.
En certa manera, fa relativament poc.
El que passa és que el panorama ha canviat moltíssim des de llavors.
Sí, sí, sí, exactament, ha canviat molt tot.
És a dir, el periodisme, evidentment, és un segment més de la societat
i, si ens fixem com ha canviat la societat,
doncs, lògicament, també ha canviat el periodisme.
Ha canviat amb coses per bé, doncs, igual que la societat,
però amb coses per no tan bé.
I això és el que cal que estem alerta, no?
Vull dir, perquè en aquest moment, doncs, moltes vegades,
ja dic, en lloc d'informar, més aviat es fa entretenir
i, sobretot, desviar l'atenció, doncs, dels temes importants,
doncs, omplint hores i hores amb banalitats i amb superficialitats
i no anant mai a aprofundir.
És a dir, tot això, doncs, crec que la tecnologia,
que és fantàstic perquè et permet, doncs, arribar a tot arreu molt ràpidament,
tenim, ja dic, totes aquestes eines de coneixement,
si no les utilitzem bé, doncs, poden acabar se convertint
amb unes eines de desconeixement, no?
I sobre qui recauria la responsabilitat màxima?
Jo entenc que tots tenim el nostre granet de sorra per posar,
però qui té realment una responsabilitat gran
en aquesta pèrdua de massa crítica?
No, que, com dius, és una responsabilitat compartida,
és a dir, seria molt fàcil dir, no?,
la culpa, doncs, assenyalem el dit i ja està, no?
Tots en tenim una part, però està clar que, segons el grau de poder,
doncs, en tenim més o menys.
I, per tant, doncs, i la classe política, doncs,
que hauria d'estavellar, no?,
doncs, per una informació rigorosa, independent, plural, etcètera,
doncs, no hi vella.
Les empreses periodístiques estan absolutament, doncs,
posades, diguem, del costat, doncs, del poder econòmic,
molt més preocupades per fer caixa i per tenir influència
que no pas per fer, doncs, servei al ciutadà, no?,
que és el seu objectiu, hauria de ser el seu objectiu.
I, per tant, els periodistes, doncs, també ens hem deixat enganxar,
amb tota aquesta, també, xarxa, no?, d'equivocació i d'haver de treballar molt de pressa,
d'haver de treballar sense confirmar, d'acceptar coses que són inacceptables a l'hora de treballar
i, per descomptat, l'audiència que ha de ser conscient que ha d'exigir una bona informació
i que és tan important com la sanitat o com l'educació
i que realment, doncs, no podem estar mirant cap a un altre costat, no?,
i el mando a distància, doncs, el tenim cadascú.
Jo parlo sobretot de televisió, no?,
i som nosaltres els que hem de no veure aquells canals, aquells programes
que no ens aporten res com a persones
i que no ens ajuden a construir un món millor per tots, no?
Com, ara parlaves, potser, en aquest darrer punt que has fet, no, dels programes,
té molt a veure amb allò que deies dels programes d'oci i d'entreteniment,
però, si ens n'anem a la vessant d'informació,
com es manté la dignitat periodística i el rigor periodístic,
com es pot conviure això amb tota la informació que corre per a les tecnologies,
xarxes socials, en què sembla que estem sempre al cas i al moment de tot el que passa
i que tothom comunica?
Clar, que això has donat exactament en el clau, no?,
perquè aquest és el gran problema, és a dir,
s'ha de fer un extraordinari esforç,
perquè no pots simplement sentar-te
i deixar-te omplir de tot això que t'arriba, no?,
i et dic perquè s'ha de saber separar,
i això és el que és difícil,
és una cosa que s'ha d'aprendre, s'ha de contrastar,
s'han de veure, doncs, aquelles...
No et pots creure tot el que es diu,
ni en els mitjans convencionals,
ni, per descomptat, a la xarxa, no?,
i has de tenir aquesta capacitat crítica,
que deia al començament,
per anar a poc a poc veient aquells periodistes
del que te'n pots fiar i dels que no,
o sigui, aquells mitjans, aquells blocs,
doncs, aquelles informacions que et semblen,
doncs, que et fiques tan bé
i que tenen una certa garantia.
És una mica com fem, una mica amb els aliments
que hem après, no?,
si allò que és bo i allò que no és tan bo,
doncs, és el mateix, no?,
el que passa és que això vol dir que hem de fer,
ja dic, una feina, no?,
i és més fàcil, simplement, doncs, assentar-se
i creure's allò que un vol creure, a més, no?,
o sigui, que hem de fer l'esforç
d'escoltar en els que pensen diferent,
perquè de vegades dels que pensen diferent
és dels que aprenem, no?,
o sigui, que és una tasca complicada,
i això, ja dic,
comença per saber-ho,
perquè si no coneixem,
no tenim el diagnòstic de la malaltia,
doncs és difícil que la puguem curar, no?,
i després, doncs, intentar, ja dic,
recolzar-nos amb totes aquelles institucions
i, sobretot, ja dic,
tenir aquesta idea que hem de saber
abans de prendre decisions, no?
No ets fa una mica la impressió
que hi ha una certa part de la població
pública, doncs, això,
consumidor d'informació, eh?,
a més, amb el panorama que hi ha ara,
en aquests temps que corren,
realment, la informació no els importa tant,
perquè tant els fa el que passi
a l'altre costat del món
perquè ja tenen prou feina, potser,
o per poca sensibilitat, no?
Sí, és que, a més, això ha sigut,
és molt curiós perquè és una paradoxa, no?,
perquè en aquest moment,
en què tenim claríssim
que la globalització, doncs,
ja està instal·lada
i que el que passa lluny
ens afecta a l'endemà a tots nosaltres,
doncs, en canvi,
les, diguem, espais
per la informació internacional
i per la informació dels grans temes,
doncs, cada vegada és més petita, no?,
i cada vegada ens distreuen més
amb coses que són molt...
que estan al costat
i que és molt proper,
que això està bé,
evidentment,
que ho hem de saber-ho
i que, evidentment,
ens interessa més
perquè ho tenim a la porta de casa,
però hem de ser conscients
que tot això
té a veure
amb un macro panorama,
és a dir,
amb un panorama
molt més obert
i que està interrelacionat
amb els altres
i que, per exemple,
la societat
de privilegi
en el que nosaltres vivim,
malgrat tota la crisi
que estem en aquest moment
i que està clar
que hi ha molta gent
que ho està passant molt malament,
està molt vinculada
a crisis molt pitjors
que viu la majoria
de la humanitat,
és a dir,
que els nostres privilegis
tenen a veure
amb la misèria
de molta gent
i això és a nivell mundial
i també és a nivell
més proper,
és a dir,
que els que uns tinguin molt
i els altres tinguin molt poc,
doncs,
aquesta injusta distribució
dels recursos,
dels béns,
de la riquesa,
doncs,
és la causa
que hi hagi
tants problemes
i hi hagi molta gent
al món
passant-ho malament
i tot això,
efectivament,
ho hem de saber
i cal saber
el que passa lluny,
no només interessar-nos
pel que tenim
just al costat
i que ens afecta
directament només a nosaltres,
pensem.
Més crítics
com a públic
i sembla, però,
que també com a professional,
si estàs a l'altre costat
i ets dels que et dediques
a informar
i a conscienciar,
s'ha d'anar
una mica quiixot,
avui en dia
és com anar
una mica contracorrent,
no abandonar els principis,
no deixar-te comprar,
ser una mica valent
i exposar-te també
a que els teus,
bueno,
a que si denuncies
les teves denúncies
també queden una mica
en no res,
perquè és una mica
la cançó,
la cantarella de sempre
que potser ningú vol escoltar.
Sí, sí, sí,
però jo crec que això
hem de ser conscients
que no es pot tirar
de tovallola,
no?
O sigui,
vull dir que no podem
dir, bueno,
en fi,
jo què puc fer?
Perquè hi ha una frase
que a mi m'agrada molt
que és,
és a dir,
pensant que podem fer molt poc,
que no fem res,
no?
És millor fer alguna cosa,
encara que sigui poquet,
cadascú en el seu petit racó,
en petits gestos de resistència,
de buscar la qualitat,
de tornar a creure,
doncs,
en aquells valors
que sembla que s'han perdut,
no?,
de l'esforç,
de la solidaritat,
o sigui,
de respectar el que pensa diferent,
totes aquestes coses,
és a dir,
les hem de tornar a recuperar
i això ho hem de fer cadascú
en el nostre petit espai
i intentar,
doncs,
que la gent que ens volta,
doncs,
també,
i així,
doncs,
bueno,
a poc a poc
és possible que,
en fi,
que tornem a retrobar el camí,
no?
La Rosa Maria ens ha fet
al començament de l'entrevista,
ens deia,
doncs,
l'important que era per ella,
no només la sessió de la tarda,
recordeu el dijous 4 d'abril
a les 7 de la tarda,
una xerrada oberta a tothom,
però la sessió del matí,
la que faràs amb escolars,
saps de quines edats
i especialment,
Rosa Maria,
com els hi faràs veure
això del sentit crític?
Sí,
la veritat és que és una cosa
que sempre,
ara em preocupa una mica menys
perquè ja n'he fet moltes
i ja fa tres anys que ho fem,
aquest programa amb la Caixa,
però al principi sí que estava
molt preocupada pel llenguatge,
no?
I per veure com t'hi acostes.
I jo crec que,
mira,
als nens els hi ha de parlar
simplement clar
i,
és a dir,
assequible,
però com a tothom.
I crec que si els hi parles
com a persones,
o sigui,
acaben entenent-te.
És a dir,
jo,
una cosa que els hi dic
i fa molta gràcia
perquè primer n'hi ha sempre
uns quants
que potser no escolten massa,
els nens estan així
una mica recolzats,
dient,
va,
fiquem aquesta bona senyora
que a veure què m'explica,
no?
Jo començo per dir
que no els hi vaig a fer
de mestre de res,
que els hi vaig a explicar
coses que a mi m'han servit
a la vida
i que potser amb ells també
i que, bueno,
que els vull apropar
a realitats que no coneixen
i que em sembla
que han de conèixer,
etcètera,
els hi poso una sèrie
d'imatges,
etcètera,
però aleshores
en aquests una mica així
discursos,
dic, bueno,
suposo que n'hi ha uns quants
que penseu
que tot això
no sabeix per res
i que no us interessa
i això entra dintre
de la vostra llibertat,
el no vulguer-me escoltar
i decidir
que no us interessa.
Però aleshores
heu de pensar
i saber
que vosaltres
no sereu capaços
de decidir
les vostres pròpies vides,
que hi haurà algú
que les decidirà
per vosaltres
i no necessàriament
en el vostre benefici
i el vostre interès.
I aleshores
es posen a escoltar
totes ràpidament.
És molt curiós.
I després
em diuen molt
els mestres,
no?,
que efectivament
que després
ho comenten,
no?,
el que,
bueno,
doncs tenir
aquesta consciència
que són persones
que han de decidir
per si mateixos
però que per decidir
han de saber
què és el que passa.
Si no,
doncs decidiran
pel que els hi diuen,
pel que tal
i que no necessàriament
això els hi va,
els hi convé,
no?
I la veritat
és que ja dic,
està funcionant
molt bé,
pregunten molt,
pregunten
preguntes
molt,
molt intel·ligents
i a vegades
molt difícils
de contestar
precisament
perquè són,
doncs,
molt de dos i dos
són quatre,
però que com que
de vegades
el dos i dos són quatre
no és tan fàcil.
Clar, clar,
i a vegades
és la base de tot.
Exacte.
Doncs ja veieu
que ens passaríem
molta estona més
conversant amb Rosa Maria Calaf.
Podem fer-ho,
el dijous dia 4
a les 7 de la tarda
a l'Espai Queixa Fòrum.
Rosa Maria,
ha estat un plaer
conversar amb tu
i t'esperem aquí.
Doncs gràcies
i gràcies
per aquest espai
que ha estat llarg
i això
en els mitjans
avui en dia
no passa gaire
i és molt d'agrair,
o sigui que
una abraçada
molt forta
i amb ganes
ja de ser a Tarragona.
Gràcies.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.