Gràcies.
Un minutet per parlar com intentem fer cada divendres sobre cinema.
Clar, des que no tenim... que té vacances, vaja, el nostre col·laborador, el David Serra, com que ell és l'expert,
i nosaltres simplement ens dediquem a transmetre tota la informació que llegim i tal,
però, vaja, no és que siguem experts en cine, el que fem és comprimir-ho i, en fi,
triar un parell o tres de pel·lícules que potser ens fan gràcia per explicar-vos a l'espera, això sí,
que acabin les vacances, torni el David Serra i torni amb tota la cartellera esplendorosa
de la tardor. De fet, el David ja ens criticava últimament el ves de juliol,
el que eren les estrenes d'estiu, i, home, jo diria, coneixent-lo, que aquesta setmana
estaria una mica més content que altres setmanes, perquè tenim alguna pel·li que té molt bona pinta.
Mireu, tenim un parell de pel·lícules que s'estrenen, no sabem si a Tarragona caldria consultar
la cartellera d'Ossin, ara en tot cas ho consultarem, però hi ha un parell de pel·lícules austríques
que s'estrenen i que formen part d'una trilogia, una trilogia del director Ulrich Seidel,
es tracta d'una trilogia que es diu Paraíso Fe, després està Paraíso Amor
i Paraíso Esperanza, tot això traduït, la seva versió original és en alemany.
Doncs, en fi, El Paradís de la Fe i El Paradís de l'Amor s'estrenen, sembla, aquesta setmana.
Són pel·lícules intimistes, que sempre tracten històries personals, a vegades una mica
polièdriques i, vaja, molt diferent d'un cinema que podríem considerar bàsicament d'estiu i de crispeta.
Els Tres Paradísos de Seidel, us recomanem, que els aneu a veure si voleu, doncs això,
una experiència cinematogràfica diferent.
La que sí que és més crispetera, però que igualment ens ha fet com a gràcia,
la volem recomanar perquè és una història clàssica, perquè a més ens diuen que està feta
per l'equip de Pirates del Caribe, és El Llanero Solitario.
El Llanero Solitario, em sembla que tenim el tràiler per escoltar, sí, vinga,
ens posem en situació, vinga, anem cap a l'oest.
Des del más allá, una visió dice, gran guerrero y espíritu errante me ayudará en mi empresa.
Hombre que ha estado al otro lado y ha vuelto.
Hubiera preferido a otro, pero ¿quién soy yo para cuestionar al gran padre?
De acuerdo, pero si cabalgamos juntos, será por la justicia.
Justicia es lo que busco, que hemos habido.
Imagina, todo el continente unido por vías férreas.
Quien las controle, controlará el futuro.
Un poder que hará que emperadores y reyes parezcan peleres.
Creo que tiene problemas con los indios.
¿Tiene gracia?
Mucha gracia.
Nada se consigue sin sacrificio.
No hace falta que haya una guerra.
Detenga el tren.
Este tren no se puede detener, John.
Creo que ya lo sabes.
Si esos hombres representan la ley, prefiero ser un forjero.
Cuando caballo de hierro echa a andar,
muy difícil detener.
No hace falta que haya una guerra.
Doncs estem parlant del llanero solitari.
Us sona, possiblement us soni, fins i tot a través del còmic.
La qüestió és que sapigueu que The Long Ranger va ser un programa
en els primers temps de la ràdio i la televisió dels Estats Units.
Primer va ser un programa de ràdio i de televisió.
Imagineu-vos, ja explicava la història, tal com explica la pel·lícula,
d'un emmascarat, un ex-ranger de Texas que va ser atacat
per un grup de bandolers i que va quedar mig ferit.
I llavors un indi, en el Salvatge Oeste, imagineu-vos,
un indi el rescata com a un ex-supervivent i ell decideix,
junt amb l'indi i el seu cavall insuperable, l'indi és un tonto,
i el seu cavall insuperable és el Silver.
Decideixen cavalcar per tot l'oest americà, una mica fent justícia,
allà on veuen que hi ha injustícies.
Ara ens arriba en forma de pel·lícula, ens arriba amb un Johnny Depp
que fa d'indi i que ara comentàvem que és que aquest home,
tot el que sigui fer papers extravagants, li va perfectament.
Sigui per Johnny Depp o sigui perquè es tracta d'una història clàssica
i l'enero solitari és una de les recomanacions que us volíem fer.
I l'última, abans d'acabar, és una petita joia també
d'aquestes no crispeteres de l'estiu.
Imagineu-vos un quartet de corda de Nova York,
un quartet, per tant, de música clàssica, amb músics veterans,
a Nova York, que després de 25 anys de tenir molt de prestigi,
de fer concerts en les millors sales del món,
veuen com arriba l'espre de cadència perquè el seu violonxalista
comença a tenir Parkinson.
I això fa que es vegin ja al final del seu camí
i que surtin totes les enveges, els mals rotllos,
que fins ara tot semblava que estaven en equilibri.
Si combinem això amb actors de primera línia,
com Philip Seymour Hoffman,
o el sempre venerat Christopher Walken,
trobem l'último concierto.
Sona així.
Cadrillemos con el Opus 131 de Beethoven.
Tiene siete movimientos, todos conectados.
Para nosotros significa tocar sin pausa.
Me encanta tocar contigo, pero no sabes dirigir un quarteto.
No tienes suficiente disciplina.
Te crees mejor que yo.
No estás motivado, ¿es?
No hay descanso ni se puede afinar.
¿Crees que fue divertido crecer teniendo como padres
a dos músicos que desaparecían siete meses al año?
Lo hice lo mejor que supe, intenté ser una buena madre.
Nuestros instrumentos acabarán desafinándose cada uno
de una forma distinta.
Te quiero más que nada en el mundo.
He cometido una estupidez.
¿Intentaba tal vez señalar alguna cohesión,
alguna unidad entre los actos aleatorios de la vida?
¿De verdad me quieres o solo te convengo?
¿Qué es lo que quieres?
¿Qué quieres que te diga?
¿De qué tienes miedo?
¡Desata tu pasión!
¿Qué deberíamos hacer?
¿Parar o...
luchar para ajustarnos contínuamente el uno al otro hasta el final,
aunque estemos desafinando?
No lo sé.
L'último concierto.
Ja veieu que té un títol, doncs això,
que sona de cadència.
Es tracta d'una pel·lícula dramàtica
amb unes interpretacions, ja us dic,
actors de primera línia com Philip Seymour Hoffman
i Christopher Walken, entre d'altres,
diuen una pel·lícula que té regusta a Woody Allen,
però pot ser clar, sense els acudits de Woody Allen,
sense el toixo una mica més deixat anar
i, per tant, bastant seriosa.
Un drama, una petita joia, també,
dins d'una programació crispetera de l'estiu,
que també està bé.
Comparteix cartellera,
i l'último concierto, ja ho hem dit,
amb El Llanero Solitario,
amb Huérgast Elfin,
que poca explicació mereix,
amb Perder la Razón,
amb Elísium,
amb La Infantil,
bé, dibuixos animats,
Aviones, Planes,
que també mereix una comentària a part,
i amb aquestes dos pas de la trilogia de Paradisos,
que venen d'Àustria.
Dit això, una visió molt general,
de la cartellera,
ja us dic a l'espera
que algú amb experiència com en David Serra
ens oposi tot més a lloc
i ens faci una crítica curada.
D'aquesta manera,
tanquem el matí de Tarragona Ràdio.
Parlant de cinema
és una de les moltes propostes
per al cap de setmana.