Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
De dreta a esquerra i el Jesús Fraile del Centre Obert, la Maria Pallarès, és patrona, ara directora tècnica, ha estat a peu de carrer,
vull dir que porta també ja uns anys, la Txell Domènech, que també està d'educadora al Centre Obert i també a la direcció tècnica, a l'estratègica,
la Natàlia Avilés, que està a peu de carrer i al projecte de beques i ha estat al Centre Obert i també és patrona,
i el Joan Marc Vendrell és a peu de carrer i també a l'equip directiu.
Avui t'arrem d'ajuda, eh, Xavier, que tens la veu una mica...
Avui vinc ben acompanyat per no parlar gaire i que parli dels altres.
Tenim pendent també parlar amb el Jordi Navarro, ara mateix m'informa el company tècnic que té el telèfon apagat o fora de cobertura,
ho seguim intentant, Lluís, i doncs quan aconsegueixis contactar amb ell, doncs ens ho fa saber i li donarem pas també en directe
amb aquesta tertúlia que hem muntat perquè volem això que sigui una tertúlia per anar parlant, doncs, del que s'ha fet fins ara,
del que us queda per fer una mica, doncs, en el sí de la Fundació Casa l'Amic.
Ara em deieu que una mica per explicar el recorregut històric, gairebé millor que ho feix el Jordi Navarro, que és el president,
però hem fet una mica de repàs una mica quin és l'eix vertebrador o l'eix central de la Fundació Casa l'Amic,
és a dir, una mica el concepte, i després anirem desenvolupant tot el que hi ha al voltant, Xavi, si et sembla.
Doncs la Fundació Casa l'Amic és una entitat sense ànim de lucre que treballa amb infants i adolescents de risc social,
principalment dels barris de Ponent i actualment ja de tota la ciutat de Tarragona.
I a partir d'aquí, podríem dir que és la missió principal de la Fundació i després, realment,
això es materialitza amb diferents projectes, amb una filosofia, amb un ideari també molt propi de la Fundació
i amb una trajectòria de 30 anys.
Quins són aquests projectes que hi ha al voltant d'aquesta missió, d'aquesta línia comú?
I així, doncs, cadascú que ens expliqui... Tu has posat sobre la taula, per exemple, el centre obert,
la peu de carrer, el projecte de beques... Vinga, Maria.
Els conceptes que hauríem d'anar definint a poc a poc. Vinga.
Vinga, Maria.
Sí, bueno, ara mateix estem en aquests tres projectes, val?
I, per una banda, a peu de carrer, que ja hem vingut a parlar més d'una vegada aquí a la ràdio,
consisteix en un projecte d'educació de carrer que fa vuit anys ja que funciona, val?
Amb un equip de quatre educadors que tenen presència al carrer,
amb l'objectiu de fer de pont entre tots aquells xavals que trobem al carrer i tota la xarxa comunitària.
De seguida, si em permets, Maria, disculpa, que talli.
De seguida continuïm parlant i definint més els projectes,
però ara sí que podem saludar ja el Jordi Navarro a través del telèfon.
Jordi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Ara comentàvem amb el Xavi la línia general i la definició del que és la fundació Casa Llamí,
que és bo recordar-ho també en aquests 30 anys,
però tu pots fer una mica més de recorregut històric, no?
De com neix tot plegat.
Bé, doncs neix com molts d'aquests projectes que neixien a mitjans dels anys 80, no?
Faig una mica de memòria, però, bueno, si són 30 anys, ens sembla que era el 83,
doncs d'una colla de gent jove, no?, vinculada al barri,
que veu que han de ser necessitats,
que hi ha una sèrie nens i nenes que necessiten activitats de lleure, de fer coses,
i en aquell moment, l'any 83, sense massa més idea,
doncs decidim començar a obrir uns locals,
en aquest cas que ens ha visitat la parròquia,
doncs per fer esplai.
I a partir d'aquí, doncs, treballem amb les pròpies necessitats dels nens i les nens,
anem veient que necessiten més coses,
anem obrint a poc a poc, cada dia, no?,
primer dos dies a la setmana, després cada dia,
fins que a poc a poc, no?, en 30 anys,
doncs va evolucionant cap a el que és avui, no?, i tan explicat.
Tens aquí a l'estudi també el Joan Marc, la Natàlia, la Meritxell, la Maria,
el Jesús i el Xavi, podeu intervenir també quan vulgueu,
vull dir que obrim ja també aquest torn de tertúlia.
No sé si l'any 83, Jordi, us podíeu imaginar,
o la gent que hi era en aquell moment,
podíeu imaginar que això arribaria a aquest punt on es troba avui?
No, ni molt menys, ni molt menys.
Vull dir que, clar, primer no es podia imaginar ni el que passaria l'any següent.
Exacte.
Estem parlant dels 80 i pico, de Camp Clar, no?,
que Camp Clar acabava de néixer i era un barri, bueno,
si coneixeu els orígens,
gent bàsicament procedent del barri d'Esperança,
que ja no existeix,
un barri amb més de mil habitatges de protecció oficial,
barris socials, i nèixen moltes mancances.
No hi ha recursos, no hi ha serveis,
més enllà de serveis socials.
Vull dir que era un barri que té edificis,
i no té ni, és veritat, no exagero,
no tenia ni espais públics, ni places,
que es veu i sòlien a les vivendes.
Els nens vivien literalment en el carrer,
en un carrer que no es considerava un lloc sa,
en aquell moment,
perquè es tenien els nens i les nenes,
i es comença a fer això, doncs es plai.
I molt menys ens imaginem la realitat d'avui en dia.
Primer que estem parlant de voluntariat,
de fer les coses quan un podia i com podia,
una bona tasca, una tasca responsable,
però tampoc una tasca professional, no?
En el sentit de la paraula.
Hi havia molts infants al principi,
Jordi?
Al començament, moltíssim.
Perquè tot el tema aquest de...
Que avui en dia jo ho defensa és superimportant,
els ràtios i de la llei,
i que un educador per cada nom de nens o nenes,
per tallar en qualitat,
clar, el 83, tu obries la porta,
que era el pis,
pels que coneixeu la casa,
un pis,
un pis amb quatre habitacions,
un pis des de Camp Pla,
i allà ni inscripcions ni res.
Vull dir, obríem la porta una mica irresponsablement
i entrava qui volia.
Vull dir, recordo dissabtes a més de cinc i pico crios
i cinc, sis monitor,
però sí, no?
Que al començar no teníem ni titulació,
després vam anar allò per qualitat,
per responsabilitat,
tots els que hauríem d'estudiar,
hauríem d'aprendre,
hauríem de fer,
i molta gent,
jo el primer,
que sempre ho explico,
que vam trobar la vocació professional,
d'educadors,
o d'altres professions,
vinculades a la fina que feien de voluntaris al casal.
Òbviament, 30 anys donen per molt
i donen per molts de canvis,
el barri també ha patit una transformació,
les lleis també marquen ara
unes altres polítiques
a l'hora d'actuar en aquest sentit,
i vosaltres,
no sé si estareu d'acord,
també a la taula d'aquí,
però heu canviat,
heu ajudat a la transformació
també del barri,
de la gent del barri,
dels nanos del barri.
Què?
Què passa?
Sí, d'alguna manera, sí,
amb tot aquest temps
que porta l'entitat
sent referent del territori,
si d'algú estem orgullosos
és d'aquest vincle, no?,
que s'ha fet amb les famílies,
amb el territori,
i com passem a ser un referent, no?,
per a aquestes famílies,
per treballar amb ells,
totes les necessitats que poden tenir,
i treballar amb altres recursos, no?,
sempre diem que és necessari
treballar amb la xarxa,
i com deia el Jordi, no?,
en el seu moment,
quan va néixer l'entitat,
doncs,
jo veiem la mancança de recursos,
i l'entitat potser tenia
una ambició més pal·liativa, no?,
de reacció,
d'atendre les necessitats del moment,
i ara estem en un punt
que ja treballem per la prevenció, no?,
per la promoció de la inserció social i laboral,
i comptem amb tota una xarxa, no?,
que...
Jordi, si haguéssim de continuar
amb aquest eix cronològic
que feien de la història,
com continuaria?
Quan comença a canviar tot això?
Tota aquesta perspectiva inicial?
Sí, ja, com per dir-ho així,
simplificant molt, eh?,
perquè 30 anys dona per molt,
per mi hi ha dos punts
d'inflexió importants, no?
El primer és quan decidim,
que ho estava explicant abans,
doncs, passar de les activitats
que fem un dissabte al matí
de dues o tres hores, no?,
això obri la porta
i venia a qui volia,
i vinculat al món de l'esplai,
a veure que els nens
que teníem els dissabtes,
doncs, i...
avui difícilment
trobarem nens
que no saben llegir ni escriure,
trobarem nens
amb moltes dificultats d'aprenentatge,
no?, avui, molt allunyats
dels indicadors,
però en aquell moment
teníem nens amb 10 anys
que no saben llegir ni escriure
i que no tenen espai
per fer deures,
amb famílies
amb moltes dificultats
per l'aprenentatge,
i decidim obrir el local
entre setmanes,
en voluntariat,
i començar, bueno,
en aquell any
la gent coneixia el casal
com el repasso, no?,
que famílies d'aquella època,
diguéssim que ara tenen 35,
un an, no?,
30, 35,
no?, nens que ara són mares o pares,
recorden encara la casa
com el repasso,
perquè obríem allí,
la gent anava a fer els deures
i a partir d'aquí
és un punt d'inflexió,
perquè, clar,
no demanen el mateix
als nens i nenes,
activitats de lleure,
un dissabte a 3 hores
que obrigui el local cada dia,
i a partir d'aquí
comencem a fer més coses,
no?,
aquest és un punt d'inflexió.
i l'altre punt d'inflexió
és que la gent,
no?,
jo quan vam començar
amb el casal,
doncs tenia,
no sé si tenia 15 o 16 anys,
però més no,
i hi ha gent
que comencem a fer
el procés formatiu,
no?,
habitual,
i que comencem
a acabar d'estudiar
batxillerat,
i diem,
oh,
ens volem dedicar
professionalment a això,
i això que fem de voluntari
és que unig seria
poder-ho fer,
no?,
perquè tenim vocació,
doncs professionalment,
no?,
i cobrant.
i molta gent
sempre ho dic
amb broma,
però que és veritat,
el primer que marxa
de la casa
per buscar feina fora
perquè no n'hi havia
al casalamic
soc jo,
no?,
que decideix fer
de treball social
i educador
i anar a un altre lloc.
I també provoca
una reflexió interna,
que és greu,
no?,
que gent preparada,
amb ganes,
que esteu al barri,
doncs té que marxar
a treballar en altre lloc,
que bonic seria
poder fer la teva carrera,
entre cometes
o de carrera,
professional
al casalamic.
I això provoca
una altra punt d'inflexió
i és quan decidim
també començar a demanar
subvencions,
a buscar ajudes
i es comença
a contractar
la primera persona.
I els primers anys
de gent remunerada
ho feia en rotatiu,
vull dir,
no?,
i en grup de gent
voluntària
i un any
treballava un
assalariadament,
amb cotització
i un altre any
i un altre.
I per mi
són els dos punts
d'inflexió
cap a lo que avui
és,
però és una estructura
més consolidada,
amb un,
no?,
doncs,
gent com la que està
a l'estudi
pot fer la seva
carrera professional.
Gent que ja tenen,
ja venen
també de formació,
no?,
en el vostre cas
va ser al revés,
va ser el casal
qui us va portar
amb aquesta formació
i amb ells
igual no,
després ens ho comentaran,
però potser va ser
la formació
qui us va portar
fins al casal,
no?
Sí, almenys
la primera colla
de gent,
perquè també hi havia
gent,
no?,
d'entre 20 i 30 anys
que hi havia,
sobretot mestres,
que o eren mestres
del barri
o d'altres escoles
de Tarragona
que anaven a fer
de voluntari
i a donar classes,
no?,
com a mestres.
Però fora part
d'aquest grup de mestres
per dir que ja tenien
la seva professió,
la resta vam créixer
amb el casal
i molts vam descobrir
la vocació del casal,
no?,
de fet,
sempre comentem,
i és cert
que si féssim un repàs
dels educadors
i altres professionals
que estan en centres
de menors,
en cases de dones,
amb diferents recursos,
hi ha moltíssima gent
però moltíssima
que un any,
dos,
tres,
van passar per...
Ben d'educadors
o de monetors
a la casa
i per a la casa
que també marxaven,
no?
Un dia Jordi
ho deia un educador
del col·legi
d'educadors
que va vindre
que deia
que la Fundació Casalmic
era com una mica
l'escola
de molts educadors
aquí a Tarragona.
Sí, sí,
i tant, i tant.
Això suposo
que us fa sentir
orgullosíssims,
no?,
Jordi,
i, xar,
vaja, i a tots els que esteu a l'estudi.
És a dir,
que es consideri
que la Fundació Casalmic
tingui aquesta,
entre cometes,
reputació,
enteneu-me el que vull dir.
Sí, i tant.
Bueno, jo,
a més a més dels punts d'inflexió
que comentava el Jordi,
potser n'afegiria una altra
que és el fet de...
als inicis, no?,
i fins fa potser
10 anys o així
la Fundació Casalmic
només mirava
i centrava
la seva intervenció
a Camp Clar,
i jo crec que
des de fa 10 anys
sí que hi ha
com una obertura
ni més a nivell de ciutat,
a nivell de barris de Ponent
i això fa que sigui
com molt més visible
a nivell de municipal
la presència
de la Fundació.
Sí, de fet,
l'altre punt d'inflexió
fonamental
és aquest
que diu Maria.
I que a més,
acompanyat d'això
hi ha gent,
com bona part dels que esteu aquí,
que podeu fer procés,
no?,
ja me'n recordo
d'aquesta paraula
de fa 10 anys
i volem que els educadors
que estan a casa l'amit
facin procés.
i no que estiguin aquí
com de pas
i benvingut sigui
aquest peda de pas,
no?,
que estic dos, tres anys
però després
ho he d'anar a treballar
en un altre lloc
perquè aquí no puc,
no?,
no puc exercir
la meva professió
assalariadament
i això també fa que,
clar,
quan un està a la casa
en processos més llargs
o es vincula
i pensa que allí vol estar
el temps que calgui,
doncs un pot pensar
més a mig i a llarg termini,
no?,
i aquest punt de flexió
és fonamental
també.
Déu-n'hi-do, Xavi,
del que donen de si
30 anys
i com canvien les coses,
no?,
mirant-ho ara
i si amb perspectiva
cap enrere.
Home,
jo per exemple
recordo
ja el que diu
ara el Jordi
del procés,
ja a títol personal,
jo vaig entrar
fent de monitor
en un casal d'estiu
mentre estudiava periodisme,
després vaig fer
el títol de director,
el meu treball final
va ser el pla de comunicació
i després m'he quedat
a impartir-lo una mica
i a variar per això,
vull dir que realment
com a procés,
i cadascú d'aquesta taula
jo diria que també
ha anat fent
el seu procés
dintre de la casa,
que és com...
I suposo que
amb 30 anys
es pot fer un anàlisi,
Jordi,
o també els que hi sou
a la taula,
de com ha canviat
la situació
també dels serveis socials
als barris
o en aquest cas
als barris de Ponent,
no?
Sí, clar,
el que passa
és que amb el temps
que estem ara,
que han canviat
diverses vegades
i diverses fases,
és evident,
va haver-hi una evolució,
els serveis socials
van compromett
amb feines comunitàries,
van aparèixer
als centres cívics,
hi havia molta realitat,
si no,
igual s'alcançà
els similars
amb altres barris
que van acabar,
diguéssim,
ser en la paraula
igual no és la més adequada,
però absorbides
per l'administració,
no?
Per bé i per mal,
però ara estem en un punt
que no sé si us comparteixo o no,
doncs que per mi
estem com a involucionant,
no per voluntat desprofesional,
sinó per manca de recursos,
i els serveis socials
tornen a estar tancats
dintre les portes
dels seus despatxos,
de les coses
perquè tenen sola demanda
de la gent que ve a demanar coses,
doncs no poden sortir.
i estem en una situació
que els que portem més temps
veiem
més similar
al que pot semblar
dels 80.
Doncs Jordi,
t'agraïm la participació
amb aquesta taula,
no t'ho robem més temps
perquè sabem que tenies
20 minutets
per acompanyar-nos,
nosaltres
continuarem
aquesta tertúlia.
Jordi Navarro,
moltíssimes gràcies.
I felicitat, Jordi.
Aixem-ho,
gràcies.
Exacte.
I jo sé,
a vosaltres també.
Doncs felicitem també
el Jordi.
Xavi,
nosaltres
continuem
amb aquesta tertúlia,
recordeu que estem
a la sintonia
de Tarragona Ràdio,
el 96.7
estem fent una tertúlia
al voltant dels 30 anys
de la Fundació Casa l'Amic
i abans de la intervenció
del Jordi
ens hem quedat amb la Maria
que ens estava explicant
aquests projectes
que durant aquests 30 anys
han nascut
i han format part
i de fet ara mateix
formem part
de tot l'entrellat
de la Fundació Casa l'Amic,
Maria.
Sí, exactament.
Bé,
que havíem parlat abans
que sí que teníem
tres projectes,
aquest any,
al setembre,
hem començat amb tres projectes,
per una banda
a peu de carrer,
el projecte que fa
vuit anys
que funciona
d'educació
en medi obert
i per altra banda
també tenim un projecte
de beques
gràcies a la Fundació
La Pedrera
i que consisteix
en fer un acompanyament
i en dotar econòmicament
a infants
de 10 a 16 anys.
i per altra banda
està el projecte
històric
de la Fundació
que és el Centre Obert
Activitats de Tarda
amb infants
de 4 a 12 anys.
A mi m'agradaria
abans de continuar,
ja que s'havia explicat
una mica
quin va ser el seu procés
i la seva presa
de contacte
amb la Fundació Casa l'Amic,
que ho féssim tots,
que féssim una mica
de roda
de com va ser
el procés
o el contacte,
Maria,
en el teu cas,
per exemple.
Jo vaig començar
que necessitaven
una educadora
de carrer,
llavors em vaig presentar
a l'oferta,
vaig passar
a un procés
de selecció
i vaig començar
a treballar
amb només 10 hores
de dedicació
en el projecte
de peu de carrer.
I com ha estat
l'experiència?
Quina valoració
em fas?
Molt positiva,
jo he crescut
molt al Casar Amic,
tant a nivell
professional sobretot
i personal
evidentment també.
I bé,
he après moltíssim
perquè és això,
és treballar
com molt
a pie del canyón
i a primera línia
i això fa
creixer.
A peu de carrer,
no?
Sí,
exacte.
I fins ara.
Sí, sí.
Amb el cas,
anem
continuant cap a l'esquerra,
si us sembla.
Bueno,
jo soc Jesús.
Sí,
amb el cas del Jesús,
disculpad.
Sí,
jo com he fet
en un cas de verano
també,
com el Xavi.
i si fèiem una selecció,
me presenté,
me eligieron
com a educador
al Centro Obert.
Després,
bueno,
me saqué el títol
de director de Lleule
i ara estoy haciendo el curso
com el grado
d'Educación Social.
¿Has hecho dos cuantos años esto,
no?
¿Empezaste?
Bueno,
cinco años,
creo.
Amb el teu cas
és una mica
el que dèiem abans,
que també
sí que és cert
que tu vas
acudir
amb una oferta
de la Fundació
Casar Amic
però que després
la formació
l'has continuat
també,
és a dir,
que...
que tu treballaves
en una fàbrica,
no?
Vull dir que vas fer
un canvi personal.
Exacte,
va ser un canvi,
no?
Sí,
bueno,
jo treballava en una fàbrica
però, bueno,
ja havia que ferrava
i tal
i sobrete planteas la vida
que és el que te motiva
a trabajar con ellos.
I aquí vas veure
que allò et motivava
i per això vas continuar
la teva formació
i de fet
l'estàs continuant ara,
no?
L'estic continuant
i además
bueno,
estoy aprendiendo mucho
de los equipos educativos
de la Fundación.
És també
un testimoni
diferent.
Amb el cas teu,
Txell?
Jo,
bueno,
vaig presentar-me
una oferta
al Centre Obert
fa tres anys
d'això
i,
bueno,
vaig estar el primer any
al projecte Centre Obert,
l'any passat
vaig estar a Beques
i Centre Obert
i aquest any
estic al Centre Obert
i, bueno,
ara m'ha assumit
amb la Maria i el Joan Mar
l'equip directiu
de la Fundació.
Molt bé.
Amplia'ns una mica més
abans de passar
a per la monetària.
Aquest projecte de Beques
que també comentàvem abans,
recordem en què consisteix
ja que ja havies estat també.
Sí,
doncs el projecte de Beques
bàsicament
és la tutorització
d'un noi o noia
de 10 a 16 anys
i que es fa
un pla individual
de treball
amb el qual tu prepares
l'adoptació econòmica
segons les necessitats
que té aquell noi.
Llavors,
doncs, bueno,
veus si necessita reforç,
si necessita acompanyament,
si necessita material
i a partir d'aquí,
doncs,
tu setmanalment
et trobes amb aquest infant
i la seva família
i treballes
totes les necessitats
educatives
i altres,
no?,
que pugui tenir.
amb el teu cas,
Natàlia?
Bueno,
jo vaig començar
la fundació
fa 8 anys,
si no recordo malament
i també tot va ser,
doncs,
que, bueno,
que pràcticament
l'equip educatiu
del projecte
de Centre Obert
s'havia de renovar,
per tant,
van sortir,
doncs,
unes quantes ofertes
en concret
de l'equip educatiu
de Centre Obert.
m'hi vaig presentar,
vaig passar,
doncs,
sota un procés
de selecció
i així vaig començar,
començant com a educadora
del Centre Obert,
també amb una dotació,
doncs,
de 20 hores setmanals
i així fins fa molt poquet,
bé,
fins al curs passat,
que ara actualment
he deixat el Centre Obert
per passar a formar part
de l'equip educatiu
de peu de carrer
i també del de beques escolars.
És a dir,
que també us aneu,
no?,
una mica,
en funció de les necessitats,
imagino,
de cada àrea,
no?,
aneu passant,
aneu canviant.
Sí, exacte,
com que en guany
ha canviat una mica
l'estructura de la fundació,
doncs,
això també ha remogut
canvis
i un d'aquests canvis
ha saltat,
doncs,
que jo he passat
de Centre Obert
a carrer.
I Joan Marc?
Doncs jo vaig començar
el 2009,
ja fa quatre anyets
i,
bé,
em vaig presentar,
bé,
jo venia de Barcelona,
aterrava la ciutat de Tarragona
i,
bé,
jo soc de formació psicòloga,
però sí que m'atreia molt
un projecte social,
de poder intervenir
amb joves,
amb famílies,
i em vaig presentar
fa quatre anys
el projecte
de peu de carrer
i,
des d'aleshores,
doncs,
continuo treballant
cada dia
fent ruta.
En aquests anys
també he passat
pel projecte
de beques,
que és una experiència
molt ratificant
i actualment,
com deia la Txell,
estem ahir a l'equip directiu,
una mica portant l'entitat,
amb aquests canvis d'estructura,
doncs,
jo crec que és característic
que,
després de parlar a tots,
que veiem que
la persona que porta menys
potser ja
porta tres o quatre anys,
vull dir que,
que sigui quan un cop
arribem a la fundació,
veiem que
per poder fer
aquesta feina
i poder ser referents
ha d'haver-hi
una certa constància,
és a dir,
que arribes per quedar-hi
perquè saps que no és
un projecte
de pocs dies,
eh?
Sí,
sí que hi ha molts serveis,
que això des de carrer
també ho veiem,
treballem la xarxa,
que hi ha molts tècnics
que van canviant,
hi ha plans d'ocupació,
els equipaments
de referència,
hi ha moviment de tècnics,
i això d'alguna manera
també,
no acaba sent el tot
convenient
per les famílies
del territori,
l'ideal
sempre ho diem
és
poder estar molt de temps
per aquesta constància,
aquesta continuïtat
i
sobretot
pels vincles,
no?,
que aconseguim
afiançar,
no?
Amb el que sí que és cert,
i amb això no sé,
Xavi, si te n'es d'acord,
és que sou un equip jove,
és a dir,
que realment
les renovacions
es fan constar
i sou un equip
jove
i aneu assumint
diferents rols
dintre del que és
la fundació,
no?
Sí, sí,
jo crec que la mitjana
podrien ser 30-35 anys
de la gent que està
en la fundació.
que té la fundació,
ara ho dèiem en broma
fora de micròfon,
que fins i tot
alguns dels que estem
en aquesta taula,
quan vam néixer,
doncs la fundació,
encara,
doncs això feia...
Ja feia anys.
Exacte,
té més anys de fundació
que alguns dels que estem
en aquesta taula,
no?
Sí,
veiem en broma,
però és veritat.
Jo crec que això també
és un punt positiu
i el que és positiu
també és que hi ha
la combinació
de gent
que porta molts anys,
com el Jordi,
com la Montse
que es va passant per allí,
que hi ha un patronat,
de gent més històrica,
que sí que fan
que el binomi
sigui interessant
i no perdem
la perspectiva
històrica
i la missió principal
que és la que ens porta.
Aquesta figura
del patronat
és molt important
per a l'entitat.
Sempre diem que
nosaltres som els que
donem la cara,
els que fem l'atenció directa,
però sí que necessitem
d'un grup de persones
que estiguin
vetllant
perquè
s'estigui complint
l'objectiu de l'entitat,
no?
I una mica
cap a on volem anar, no?
Òbviament,
això pel que fa
a la missió
i a l'objectiu
de l'entitat,
després amb la part més humana
sí que és cert
que jo crec
que tots els que estem
en aquesta taula
la fundació
us ha canviat
d'alguna manera
la vida
i aquí sí que
els ha canviat
i també ho dèiem abans,
sobretot els joves
que per exemple
els heu donat
orientació
des del Centre Obert,
des d'aquests
diversos projectes, no?
Durant aquests anys,
Xavi,
que portem fent el programa
també a Tarragona Ràdio,
han passat moltes experiències
de joves,
els quals
doncs
els heu reorientat
o fins i tot
reencaminat
gran part de la seva vida.
Acompanyat,
és la paraula
que utilitzem molt nosaltres,
l'acompanyament
de creixement, no?
Vital de les persones
i penso que realment
és una tasca
molt important
i un goig, no?
De poder acompanyar algú,
de poder fer...
I no sé com veiem el futur,
però continuarà sent important
aquesta tasca
tal com s'està posant
la situació
i també veiem
el paper
que adopten
sigui
per un cas
o per un altre
les administracions, no?
No sé què en penseu
al voltant d'això.
Sí, i tant.
Com es presenta el futur?
Bueno,
aquí està.
Hi ha hagut algun somriure
per la taula.
De moment,
hem celebrat els 30
que no sabíem...
Això també és veritat.
Sí, perquè d'un temps
cap aquí,
això ho parlàvem
les darrere setmanes,
Xavi, també,
que hi va haver
un cert moment
d'incertesa a l'estiu
i que ara sembla
que s'ha superat.
Mira, ara tinc aquí
la revista
Feta Tarragona
el número 2.
Sí, és cert
que surt un article
interessant i central.
I la primera frase
de l'article
del Josep Ardira
diu
que la Fundació
Casal d'Amic
ha sabut reinventar
i adaptar-se
en cada moment
a les necessitats
de Camp Clar
i de l'entitat.
Jo m'agrada molt dur
a dir també.
És cert,
és el que portem dient,
que us heu adaptat
al barri,
a la transformació
del barri,
de fet,
no heu estat partícips
d'alguna manera
i també vosaltres
heu anat canviant
i adaptant-vos.
Sí, és que jo crec...
El que no ens falta
jo crec que són les ganes
d'afrontar el futur,
vull dir,
d'afrontar el que calgui,
tot i que no és gens fàcil,
vull dir,
sí que no es pot obviar
que patim una mica,
però...
No, no,
les coses les hem de dir
pel seu nom, eh?
Sí,
però sí que és cert
que les ganes
no ens falten,
llavors aquí
fiquem les banyes
on calgui.
Són 30 anys
i de fet ara
és moment
del que estem fent,
una mica,
de mirar enrere,
de veure el que s'ha fet,
el que s'ha fet bé,
el que es podria millorar,
també, no?
Imagino que és un moment
per la reflexió,
però també per la celebració,
per dir,
hem arribat fins aquí
i cal celebrar-ho.
Què passarà a partir d'ara,
Xavi?
O el que es pugui explicar?
Què passarà?
De moment,
sí que,
el que hem hagut de fer aquest any
és fer-nos un pèl més petit
per mantenir,
afiançar el que tenim,
per després ja
poder tornar a obrir-nos
i poder tornar a fer
un pas més endavant.
El que toca ara és,
vull dir,
no tanca la persiana,
que és la cosa més important,
jo crec,
mantenir el que,
la feina que estem fent,
que ja és força,
vull dir,
l'any passat vam estar
atenent a 5.000 persones,
d'infants,
joves
i les seves famílies,
vull dir que,
que realment,
jo crec que toca fer això,
un momentet de consolidació,
per després ja tornar,
arrencar amb força.
Sí,
digués,
que sí que,
el que parlàvem abans
de mirar enrere,
sí que la fundació
ha patit molt
en aquests anys
i l'estructura,
sí que l'estructura
creiem que
ha de ser sòlida,
vull dir que permeti
l'entrada i sortir de projectes,
però sí que és veritat
que fa dos anys enrere
teníem molts més projectes
que tenim ara,
no?
Hi havia un menjador,
hi havia la web,
ponent,
l'educació d'entorn,
hi havia una bandena
de persones treballant.
Llavors sí que la situació
de crisi econòmica,
una crisi social també,
ens està de molt manera
influenciant,
anem sobrevivint com podem,
el que deia el xat,
doncs ens fem petits
però estem allà aguantant
i jo crec que
el que preguntaves abans
que fem d'ara endavant,
aquests 30 anys,
jo crec que,
més enllà de,
bueno,
que és una fita històrica,
vull dir que és,
jo crec que és anecdòtic
i el dia a dia
no ens permet
pensar molt més
en els 30 anys,
no?
Vull dir,
seguim treballant
amb les famílies
i el dia a dia segueix,
no?
Vull dir...
Òbviament la missió
és la mateixa,
però no sé si
una mica
també
excusant-nos
entre cometes
amb aquesta crisi
i amb la situació actual,
els objectius
els heu hagut de redefinir
una mica,
tot i que la missió
sigui òbviament la mateixa,
no?
Ara ja estem just treballant,
estem creant
el pla estratègic
de la Fundació
d'ara fins al 2017
i just,
bueno,
treballant nous objectius,
noves línies d'actuació,
identificant una mica
doncs la nova situació
que trobem ara mateix
als barris de Ponent
i a l'entitat.
Des 10 punts
de l'últim pla estratègic,
jo crec que es van assumir,
assolir uns 8,
una cosa així,
més o menys,
vull dir que es van aconseguir
o estan en procés
d'estar solits.
És interessant,
també llegir el vostre pla estratègic
perquè li he estat donant
un cop d'ull
i aquests punts,
òbviament,
què dius,
és també tota una fita
haver-los assumit
i haver-los assolit.
Sí, sí,
i ara tenim deures,
no?,
realment,
i la cosa és,
l'equip que ens quedem
sobretot són els que
hem de prendre nota
per mirar d'aconseguir-los.
Les ganes
no us falten.
No.
No, no, no,
realment,
si no tenim ganes,
apaga-hi-ho menys.
No només de les ganes
podem tirar-ho endavant, eh?
Això era la següent pregunta,
que clar,
les coses no surten
només amb les ganes
i amb l'empenta
que em consta
que hi poseu.
Aquí cal també
que s'aliniin
altres factors.
De 3 anys cap aquí,
també crec que hi ha hagut
un augment de reconeixement
de la Fundació Casalamic,
a nivell des de social,
des de privat,
d'empreses privades,
de persones,
vull dir,
de la societat,
que això jo crec que també
és un punt
que ens encoratja
a continuar treballant.
Sí,
també hem invertit
com molt,
no?,
en això,
en mostrar
què fem
i en fer-nos pesats
on cali
per,
per,
bueno,
per mostrar el que fem
i perquè es valori la feina.
i continuant aquesta obertura
a la ciutat,
no només quedar-vos a ponent
on allà és cert
que heu impulsat projectes,
heu engegat iniciatives,
però també
obrim-vos
a la resta de la ciutat.
Jo una frase
quan vaig començar
a plantejar
el pla de comunicació
sempre deia
que la Fundació Casalamic
fa la feina
ben feta,
però s'ha de fer saber
i, clar,
també és una cosa
que hem estat treballant
durant els cinc anys
aquests que portem
de comunicació
més així
planificada,
doncs,
aconseguint
una miqueta.
Sí, sí,
no, no?
Que gairebé coincidirien
també amb aquest espai
al carrer, no?,
per fer-me una mica
d'autopromoció, no?,
que no va malament,
que cada setmana
nosaltres venim amb...
Sí,
i que...
Jo personalment,
doncs,
des de fa poc, però...
I que ens heu acompanyat
molta gent,
molt bé,
si estava a Yolanda García...
Des de Yolanda García
l'any 2009,
passant, doncs,
sí, sí,
per diversos companys...
Per dir la...
Per dir,
clarament,
en Ricard Ló,
sí, sí,
la Núria Cartanya...
Molt bé,
és cert,
sí, sí, sí,
els pausos.
Digues, jo, Marci.
En referència
al que estàvem dient,
jo crec que és un tret característic,
que sí que...
que com a entitat
estem oberts
a fer-nos conèixer,
que vingui gent
que estigui interessada,
venen molts...
Tenim moltes demandes
d'estudiants,
d'alguns voluntaris,
de...
Bueno,
gent que està fent
alguna investigació,
que piquen a la porta
de la Fundació,
no?,
i volen saber
què és el que estem fent,
s'interessen pels projectes
que n'hi ha,
i...
i sempre...
sempre ha estat així,
no?,
i actualment
els tres projectes
que tenim
estan oberts
a...
a que vingui gent,
es conegui,
si volen col·laborar
amb el centre obert,
amb el carrer...
Hi ha tres projectes,
però jo crec que hi ha
més propostes,
eh?
És interessant comentar això,
no?,
també la col·laboració
que feu entre altres institucions,
entre serveis,
o fins i tot amb l'administració
també local,
no?
Sí,
vull dir que també hi ha,
vull dir,
fem aquests tres
que són com més...
Els tres eixos,
com més encaixats,
però després també hi ha...
Doncs mira,
la setmana que ve
vindrem aquí a parlar
d'unes jornades
que hem organitzat
amb joventut.
Fem...
Hem fet
el programa aquest
de les dents
amb la Natàlia
i jo,
que parlàvem la setmana passada.
Després també estem fent
un programa de participació
amb la Direcció General
de Joventut,
que es diu
el programa 3D,
vull dir que fem
altres encàrrecs,
o per exemple
la campanya d'estiu,
que tampoc
no la tenim aquí,
però també és un...
Això també forma part
d'aquest procés d'obertura
que parlàvem tant
a la ciutat
com a les entitats,
és a dir,
la Fundació Casa de la Mic
té com aquests tres pilars
i aquests tres eixos
o aquests tres projectes grans,
però després,
Déu-n'hi-do,
és que jo t'ho deia
la setmana passada,
Xavi,
és que cada setmana
ens parleu d'una cosa diferent
i de projectes
que sembla,
no?,
que surten de la màniga,
no?,
ostres,
mira,
parlem de les dents,
ostres,
i la Fundació Casa de la Mic
fa tres anys
que està duent a terme
aquestes xerrades
a les escoles,
doncs sí,
no?,
i també els heu deu donar a conèixer.
Sí, sí, sí.
A poc a poc,
costa, eh?,
a vegades,
perquè també el dia a dia
no et fa pensar
que ho hem d'explicar,
tot això,
però sí,
s'ha d'anar explicant,
no?,
Joan Marc.
Sí, sí, sí,
el Xavi,
que la tasca és,
i sí que a vegades,
el,
no?,
de cada una de les persones,
estudiants,
voluntaris,
estem molt oberts,
i els projectes a vegades
ens costa,
no?,
veure l'utilitat
que vinguin els mitjans,
perquè sí que estem
en la feina del dia a dia,
no?,
amb els joves,
i, ai,
per això està el Xavi,
no?,
per fer...
Per l'estat,
per dir-vos,
ei,
que avui toca la rai.
Exacte,
no?,
per obrir-nos els ulls
i dir,
ei,
que avui venen els mitjans,
on ve un periodista,
no?,
i sí que,
doncs,
parem la nostra intervenció,
atenem aquestes persones
i veient que després
això té el seu fruit,
no?,
vull dir que és important també.
Jo,
com a així,
a títol personal,
els educadors realment
heu fet un treball
per sensibilitzar-vos
a nivell comunicatiu,
molt important,
des de cinc anys cap aquí,
realment,
se'ls felicita també
per aquesta tasca
importantíssima.
Al principi costava més,
anaves a dir-los
que havien de venir a la ràdio
i feien el bueno...
I sempre era...
Miraven cap al cel
i xiulaven.
Bueno,
doncs això demuestra també
la bona feina
del Xavi Zaragoza,
òbviament.
Del procés.
I del procés.
Nois,
jo,
suposo que és
el normal,
però
és inevitable
i s'ha de fer així,
mirar el futur,
mirar cap endavant.
El pròxim pas
és la presentació
d'aquest pla estratègic,
Xavi?
Sí,
sí,
sí,
és...
Bueno,
hem de fer un acte
també així
dels 30 anys
més...
Més festiu,
no?
Sí,
més festiu.
Què us podeu explicar d'això?
Va,
vinga,
fins on pugueu...
Vinga,
doncs,
don Marc...
us estiro de la llengua fins on pugueu dir,
fins on pugueu llegir, va.
Bueno,
vam fer la inauguració del...
Del centro verd,
no?,
que va anar fantàsticament bé,
amb la removeració dels mobles d'Ikea,
que ja ho vam comentar també.
Sí,
això ja va ser el primer allò,
com un tret de sortida.
Sí,
bueno,
ara,
de cara a final d'any,
estem...
Bueno,
acabarem el pla estratègic
i llavors suposo que a principis del 2014,
no?,
primavera serà quan farem l'acte
de celebració dels 30 anys
i la presentació d'aquest pla.
Però no et podem dir exactament...
No, no,
no,
no,
a cap i a la fi,
i això permet-me, Xavi,
que faci servir paraules que et sentia dir
a tu no fa massa,
els 30 anys són tot l'any, no?
És a dir,
que no cal portar massa pressa.
Més val fer les coses...
i de fet és la vostra manera de ser,
fer les coses ben fetes
i...
Sense córrer, no?
Sense córrer,
i així doncs també ens assegurem una mica
amb la consolidació
i fer-les més ben fetes, no?
Press també hi haurà com un concert
que s'estava parlant també
de poder fer alguna coseta cap al 2014 ja,
el sopar,
suposo que també es repetirà,
el sopar solidari que fèiem cada any
i tant de por sigui així més nombrós
i sigui més festiu ja que són els 30 anys,
i alguna coseta més també suposo que ens inventarem.
Aquests actes són formant part del Club de Rem,
que recordem que és un petit grup de voluntaris
que tenen relació amb l'entitat.
Grup de Rem.
Club de Rem.
Club de Rem, perdó.
i que, bueno, han organitzat els sopars solidaris que s'han fet,
el concert l'any passat de Bongo Botraco Solidari La Cero,
i continua actiu aquest grup.
No, no, si és el que dèiem,
que la Fundació Casa L'Amic doncs està en molts...
entre llars de la ciutat, eh?
Vull dir que teniu molts projectes,
la intenció...
Estem oberts, eh?
Vull dir que si algú s'està sentint
i vol fer una col·laboració,
té algun sobre per donar-nos,
o sigui, qualsevol cosa...
Més en compte que això, últimament,
això dels sobres no està massa ben vist, eh?
O sigui, que no tinguem un problema.
No tinguem un problema amb això.
Clar, abans quan comentaves
un d'aquestes petits projectes, no?,
que no li donen tanta importància, aparentment,
que són fruit de totes, realment,
les coordinacions, les trobades que hi ha
amb altres entitats, no?,
que treballa en xarxa, que deia el Joan Marc,
que realment neixen d'aquí, no?,
d'un treball constant,
d'anar trobant-te amb entitats,
amb administració,
i intentar crear nous projectes
i noves propostes.
Ara em venia al cap, també,
en un món tan digitalitzat
com el que tenim avui dia,
i on les xarxes també són tan importants.
Com teniu la presència a la xarxa, Xavi?
Doncs tenim Twitter, tenim Facebook,
i la página web...
Molt bé, és a dir, esteu fantàstic,
és a dir, esteu també...
És que també és una manera d'apropar-se,
potser fins i tot als joves, no?,
el tema de les xarxes socials,
el tema d'internet...
A peu de carrer,
totes les comunicacions del dia a dia,
a seu, de les intervencions al carrer,
les fan totes per Facebook,
i realment hi ha seguiment, no?
Sí, amb això ens hem hagut d'actualitzar,
així que seguim amb la típica difusió
pel carrer, no?,
del...
El paper.
Sí, el paper.
Això no s'ha de perdre, eh?
No, no, no.
Però sí que adaptar-nos,
perquè avui dia els joves,
amb el mòbil,
vaja, els joves dinossos,
són tan joves, eh?,
que estem enganxats al Twitter i al Facebook,
i també és un bon canal de comunicació,
no?, per fer arribar aquest...
Exacte, sí.
Sí que veiem que amb les entitats,
amb els tècnics dels serveis dels barris,
ho fem a través de carta, de mail,
però per arribar als xavals, no?,
que és el que també ens interessa,
ens hem de posar el seu codi, no?,
el seu llenguatge,
i avui en dia on es parlen,
on busquen,
és a través de la xarxa, no?
El Facebook,
cada dia intentem dinamitzar-lo
i posar les activitats que durem a terme,
si hi ha alguna col·laboració amb alguna entitat,
vull dir que sí que ho fem servir
i a la pàgina web de la Fundació
van sortir cosetes, no?,
i que estem bastant al dia, això.
Sí, sí.
Joan Marc, Natàlia, Meritxell,
Maria, Jesús, Xavi,
la meva enhorabona personal,
enhorabona també de tot l'equip
de Tarragona Ràdio en peça,
perquè realment us mereixeu també
aquesta celebració,
ho dèiem ara,
doncs també mirar enrere per reflexionar,
però també mirar cap endavant
i amb aquestes ganes que ens costa
que teniu per continuar treballant,
agrair també al Xavi,
que cada dimecres ens apropa
la realitat de la Fundació Casa l'Amic,
amb aquest espai al carrer,
que com dèiem,
venim fent ja des de gairebé el 2009
a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Xavi,
hauràs d'anar convencent
i els hauràs d'anar, eh,
tornant a convencer
perquè ens vingueu a explicar
totes aquestes idees,
sí,
ho he comprat, no, ja?
Doncs això,
anirem ampliant totes aquestes informacions
i aquests projectes,
moltíssimes gràcies,
hem volgut fer aquesta tertúria
al voltant dels 30 anys
de la Fundació Casa l'Amic
i esperem que en siguin molts, molts més.
Molt bé, felicitats.
Ei, per acabar fent-me una ronda de desitjos,
així, per...
Vinga, va, així és veritat, va.
Sí que tens raó.
No, per als 30 anys,
Vinga, va, desitjos, allò, no?
Vinga, va, comença.
Desitjos pels següents 30 anys, va.
Que siguin 30 més, no?
Molt bé, molt bé.
Què tal?
Arribar a 60, no?
Sí?
Va, Natàlia.
Bueno, doncs que aquests 30,
a més a més,
se'ls hi pugui afegir
molta força i vitalitat
per continuar els projectes
de la manera que s'estan fent.
Txell?
doncs, bueno,
que el capital humà
que té la fundació, no?
Que continua com fins ara,
que és molt important.
Jesús?
Sí, bueno.
Maria, Maria.
Maria, Maria, disculpa,
que jo vaig amb l'ordre que em bebe.
Sí, jo afegiria el poder créixer
sempre molt aterratge a la realitat.
Bueno, jo continuo con el trabajo bien hecho.
Lo sé.
Xavi?
I la ilusió i el somriure
que no deixi d'estar a la Fundació Casalamic
i el bon humor,
que jo crec que és una de les coses essencials
i que té molt arrelat
ja a la Fundació Casalamic.
De fet, sempre acabem rient, eh?
I jo m'hi sumo,
doncs en què ens seguiu acompanyant
molts dimecres més
o molts migdies més
a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Nois, moltíssimes gràcies.